1
Per a mostra un botó, a Alacant, durant el primer terç del nou-cents, tenim censades prop de quaranta ateneus, cercles o societats, el nom dels quals respon al seu caràcter humanista i solidari, són un homenatge a afamats dramaturgs o artistes, o designen el gremi al que pertanyen:
La Amistad, La Alianza, La Aurora, La Casa del Pueblo, Calderón, Zorrilla, Joaquín Dicenta, Granados, Unión de Barberos y Peluqueros, Cuadro Lírico Obrero, Círculo Instructivo Ferroviario, Unión Tabaquera, etc.
2
L'actor alacantí Àngel Mas ho confessava: «Vaig començar en teatre castellà, però als pobles de la província ens demanaven que ho férem en la nostra llengua materna. Provàrem i nostre èxit fou gran en el sentit artísitc i econòmic»
. Información, 20/5/1962.
3
Són ben il·lustratius els casos dels alacantins Àngel Mas, qui simultanejava l'ofici de barber amb el d'actor; Paco Hernández, dedicat també a la construcció de fogueres i a la pintura; o Antuli Sanjuan, que era electricista.
4
Les companyies citades ara i adés foren les que baixaren a Alacant, algunes en vàries ocasions, durant el període 1900-1936. El llistat dels principals actors seria força més llarg.
5
Paco Hernández es va convertir en primer actor del Novetats, Teresa Barrachina i Arturo Prieto van conquistar el Nostre Teatro, i Paco Lozano es va incorporar a la companyia de Montesinos.
6
Els preus foren bastant estables durant tot el període. La butaca de pati podia costar entre 0,80 i 1,25 pessetes, mentre que l'entrada general valia entre 0,30 i 0,50 ptes.
7
El teatre valencià, com la resta dels espectacles, estava regit per l'oferta i la demanda i sols en la mida que resultava un negoci rendible tenia cabuda als locals comercials, ja que l'estament empresarial no sembla que féu grans sacrificis per a difundir-lo, cosa que era criticada sovint per la premsa de l'època. «El teatro en Alicante y los autores». Diario de Alicante, 23/3/1935. També «Teatro alicantino» La voz de Levante, 21/9/1930.
8
A Alacant, tant el teatre Monumental, el de més aforament de la ciutat amb una cabuda màxima de 2.380 espectadors, com el Saló España, que arribà a tenir 1.118 localitats, s'omplien sovint de gom a gom i, fins i tot, en més d'una ocasió es produïren alteracions de l'ordre públic per vendre més entrades que localitats disponibles. El luchador, 26/12/1928, 11/5/1929, etc.
9
A Alacant, el públic habitual del génere podia omplir, en els caps de setmana, les dues funcions que, com a màxim, es feien en un dia als dos locals alacantins dedicats al sainet valencià, els quals disposaven d'una cabuda total de 3.500 persones. Donat que la població de la ciutat en 1930 era de 73.000 habitants, podem dir, en el millor dels casos, que 1 de cada 10 alacantins assistia a les vetllades valencianes. A València el públic era més nombrós i va poder sostenir simultàniament fins a tres locals dedicats durant tota la setmana al teatre autòcton, encara que la proporció no degué d'ésser molt diferent.
10
L'excepció són els grans èxits que, a València, podien aguantar més d'un centenar de representacions en una sola temporada.