El Tirant i la llibertat

Anton M. Espadaler

Després de l'estudi esplèndid de Dámaso Alonso, que qualificava el Tirant de novel·la moderna, i de la lletra de batalla de Mario Vargas Llosa, que tractava admirativament l'obra com un cadàver viu, ningú no dubta que la novel·la de Joanot Martorell pot ser llegida des d'una sensibilitat estrictament contemporània sense que ni la llengua, ni la matèria, ni el tipus de vida que s'hi reflecteix en siguin un obstacle. Per tal que això sigui factible, em sembla que és importantíssim remarcar, com ho va fer Dámaso Alonso, que la gran genialitat del Tirant als nostres ulls es deriva del fet de «saltar-se» tot el segle XIX. Justament el segle de la novel·la, el que col·loca la novel·la en un lloc tan central que és forçós de reconèixer amb Bakhtine que no hi ha gènere que no pateixi l'empremta de la novel·lització.

Perquè la novel·la del dinou arrossega, en la seva comprensió i en el rol que ocupa en el conjunt de la literatura del segle passat, la lluita per perfilar una convenció i definir un status, de tal manera que quedarà seriosament afectada pel fet d'haver de seguir la societat que reprodueix i a la qual procura servir amb unes marques estilístiques que, per molt que encara puguin ser apreciades, es fa difícil de deslligar del moment en què sorgiren.

És el novel·lista del segle XX el qui s'espolsa del damunt el pes de les diverses convencions i qui, sobretot després de Proust i Joyce, comença a pensar el gènere sense massa pressions. Potser és això el que explica que la novel·la ocupi, en un moment en què massa factors semblen haver-se reunit per actuar en contra seva, un espai considerable en la cultura contemporània.

Certament, la situació de Martorell és molt diferent. Martorell es troba al principi de tot, i en aquell temps la cultura __i també la intuïció de l'escriptor__ és el que fa que construeixi una cosa encara vaga com és la novel·la, amb més o menys potencialitats de desenvolupament. De fet, Martorell vol escriure una història __la qual cosa implica ja realisme__ sobre els fets d'armes, __cosa que implica peripècia, alternança geogràfica i dimensió heroica__ de Tirant lo Blanc __la qual cosa comporta biografia, personatge sencer al costat d'altres personatges consemblants i narració de les coses que en les seves relacions tan diverses els poden succeir.

Ben mirat, això són trets comuns a la millor novel·la de tots els temps, i no és una dada menor que es presentin en Martorell ja tan diàfans. Ara bé, hi ha alguna cosa que converteix el Tirant en un llibre singular i Martorell en un autor que destaca entre els grans, i que difícilment ens sortirà d'entre els elements formatius del gènere. I és que, per molt que busquem, rarament trobarem un escriptor que hagi obrat __per tant que no hagi temut__ amb la llibertat amb què va fer-ho Martorell.

Si alguna imatge no convé de cap manera a Martorell és la de l'escriptor adolorit i aturat cercant «le mot juste» com Flaubert. Martorell tan aviat dicta, com redacta; de vegades l'estil pateix algun canvi brusc, però mai no acaba de trencar el que és una natural elegància en la narració de les coses. I en una època en què el joc de la literatura dins de la literatura, amb complexitat de referències, sembla complaure especialment una nova classe de lletrats, Martorell hi juga, però a l'engròs: plagia. I el plagi li resol amb eficàcia situacions que altrament potser no haurien tingut el llustre necessari. Pensi's per exemple en el parlament d'Abdal·là Salomó.

I la gran llibertat de Martorell es transmet també als personatges creant una atmosfera general de benanança en la qual tot és possible sense violència íntima i sense haver de recórrer a sers extravagants o torturats. Pensi's doncs què pot ser una novel·la d'avui sense lladres, assassins, torturats de tota mena, paranoics, guillats, i en canvi, sense perdre un punt d'heroïcitat i enteresa moral obtenir tot el que volen, només amb l'únic obstacle de la mort.