Per a Metge, a més de la introducció de Riquer al llibre citat a la nota anterior, vegeu el text 4 d'aquest llibre.

Necessitem minucioses avaluacions de l'ús de les fonts de tots els autors afectats de «valenciana prosa», de l'estil de les que es troben en els treballs de Rico, «Petrarca y el "humanismo catalán"», Actes del sisè col·loqui internacional de Llengua i Literatura catalanes (Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1983), pp. 257-92 i «Antoni Canals y Petrarca. Para la fecha y las fuentes de Scipió e Aníbal», Miscel·lània Sanchis Guarner (València: Universitat, 1984), vol. I, pp. 285-8. Vegeu també el text 4 d'aquest llibre.

Penso, per exemple, en el fenomen de les dobles traduccions d'obres clàssiques, en casos com el de Canals o, més tard, Alegre o Arnau d'Alfarràs, que repeteixen l'exercici d'anostrar Valeri Màxim, l'Ovidi major o la Regula Sancti Benedicti quan ja en circulaven versions més antigues. Evidentment, no es tracta de seguir el suggeriment de P. Russell al seu Traductores y traducciones en la Península Ibérica (1400-1500) (Bellaterra: Publicacions de la UAB, 1985), p. 9, quan se'n va pels camins del particularisme «regional». Vegeu T. Martínez, «Una aproximació a les traduccions peninsulars de les Epistulae ad Lucilium. La doble traducció catalana», Llengua & Literatura, I (1986), 111-49, especialment la nota 29.

Vegeu, per exemple, els clàssics: M. Olivar, «Notes entorn la influència de l'Ars dictandi sobre la prosa catalana de cancillería de finals del segle XIV», Homenatge a A. Rubió i Lluch (Barcelona: 1936), vol. III, pp. 632-53, i J. Rubió i Balaguer, «Influència de la sintaxi llatina en la Cancelleria catalana del segle XV», Boletín de Dialectología Española, 33 (1954-5), 357-64.

Barcelona: Quaderns Crema, 1986, pp. 79-109. El títol de les notes és: «Per la presència d'Ovidi a l'Edat Mitjana catalana, amb notes sobre les traduccions de les Heroides i de les Metamorfosis al vulgar».

Riquer a HLC, vol. I, p. 305, atribueix aquesta «modernitat» a la delectança de Corella i dels seus contertulians en uns temes amatoris que Eiximenis anatematitzava dient que «encenen los lligents a carnals delits e altres mals». Carbonell és més radical quan afirma que «En les seves obres jovenívoles no hi trobem ni elements religiosos ni tan sols elements moralitzants, tan freqüents en les obres de tema clàssic dels escriptors humanistes de l'època», Obra profana, p. 21. A la p. 26 del mateix llibre cataloga sense cap reserva l'interès de Corella per Ovidi i Sèneca entre els símptomes «humanístics» absolutament innovadors introduïts per Metge en la literatura catalana. Que consti que no pretenc negar, sinó tan sols matisar la «modernitat» corelliana.

Giovanni Boccaccio, Opere in versi, Corbaccio, Trattatello in laude di Dante, Prose latine, Epistole (Milà-Nàpols: Ricciardi, 1965), p. 940 és el capítol VII del llibre XIV de les Genealogiae deorum gentilium. Traducció castellana (Madrid: Editora Nacional, 1983), pp. 795-866. Entre el 1350 i el 1375.

Vegeu les pp. 87-94 del meu article esmentat a la nota 25, on s'ofereix una valoració tècnica d'aquestes al·legories.

L'edició i l'estudi d'aquesta obra que va realitzar P. Cátedra en la seva tesi doctoral, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona, són encara inèdits; vegeu el seu «Exégesis-ciencia-literatura», El Crotalón (1985), 29 ss. (abreujat «Exégesis»).

Veg. HLC, vol. II, pp. 699 ss.