(Sonen els cants de les tribus bamilongues. S'encenen els llums i veiem una parella de bamilongos cantant i ballant quasi despullats per l'escenari.)

BAMILONGO.-  Bé... Jo em vaig casar amb la Mireia i el seu papà ens va muntar un pis dúplex a la zona alta de Barcelona... Anàvem a restaurants de luxe, discoteques de moda, estrenes de teatre, cinema... Una «pesadilla».

BAMILONGA.-  En poques paraules: no teníem temps de comunicar-nos! Ho vàrem deixar tot i vam venir aquí, amb els bamilongos.

BAMILONGO.-  Sí, primer havíem pensat en la Costa de Marfil. Però la Costa de Marfil és plena de directors de màrqueting! De manera que ens vam decidir pels bamilongos.

BAMILONGA.-  Al principi va ser dur, molt dur... En Joan es va tallar dos dits en rodó fent llenya pel foc.

BAMILONGO.-  Sí, la Mireia va parir tota sola, ajupida sobre un palet de riera. Va ser admirable, la Mireia... Però era dur, molt dur al principi.

BAMILONGA.-  El més dur va ser fer-nos acceptar pels bamilongos! Ara ja és molt diferent! Després de dos anys, ara ja no ens tiren pedres.

BAMILONGO.-  Sí. Ara ja no vénen mai a tirar escopinades a la nostra olla de farinetes. I això és molt significatiu,   —15→   ara es pot dir que gairebé mai no intenten violar-me.

BAMILONGA.-  La cultura bamilonga és d'una riquesa acollonant! Està totalment basada en la merda de vaca!

BAMILONGO.-  Són pastors de vaques i la caca de vaca és tota la seva vida... Els serveix de moneda, de teula, de matalàs, de crema per la pell, i, finament treballada, d'objecte artístic.

BAMILONGA.-  També és el seu lligam místic amb el cosmos. Per ells la terra és una gran cagarada de vaca-déu... El seu nom, bamilongo, significa caca de vaca i també dona, vagina, déu i xapa d'ampolla de Coca-Cola. Bestial, no?

BAMILONGO.-  És dur, però és tan excitant! Hem redescobert els valors autèntics, les coses més simples! L'aigua, per exemple. Quan has de fer divuit quilòmetres per anar-ne a buscar, realment es converteix en una cosa meravellosa.

BAMILONGA.-  En Joan ha escrit un llibre sobre tot això. La presentació serà el proper mes d'octubre. El meu pare ja té previst un cocktail al Ritz, una roda de premsa, un party, en fi, tot! Jo ja he encarregat el vestit a Christian Dior...

(Canten i ballen a l'estil bamilongo.)

(Fosc.)

(L'escenari representa un bar. Al fons, a l'esquerra, hi ha una barra amb una parella prenent discretament una copa. En primer terme una tauleta amb dues cadires. En una d'elles, ALFRED espera ELENA.)

ALFRED.-   (Al CAMBRER.)  Una ampolla de vi de San Edredón de 1969. (Entra ELENA.)   Elena, fa més de mitja hora que t'espero.

ELENA.-  Sí, Alfred. Ho he estat pensant i et deixo.

ALFRED.-  No pots deixar-me, Elena. Saps que no puc viure sense tu.

ELENA.-  Alfred, per favor. No facis una escena. Tu ja no em necessites. Ja tens les teves fàbriques, les teves ex-dones, el teu BMW, els teus fills, el teu equip de música estèreo, el teu vídeo...!

ALFRED.-  Només existeixes tu, Elena! Només tu! T'estimo, Elena.

CAMBRER.-  Vi San Edredón de 1969, senyor...

CRÍTIC.-   (Des del fons del bar. Amb accent mallorquí.)  Alerta, Margalida, no te l'empassis. Deixa que es vi parli. Es moviment des de ses galtes internes i des llengo et portaran ets efluvis fins sa pituïtària. Dona, que això no és Coca-Cola!

MARGALIDA.-  És boníssim!

ALFRED.-   (Tasta el vi.)  Però, escolti..., aquest San Edredón és dolç...

CAMBRER.-  Efectivament, senyor. El San Edredón és lleugerament dolç. Aquest és el seu encant, senyor.

ALFRED.-  Bestieses... El vi San Edredón és sec, amic meu.

CRÍTIC.-  Aquest senyor s'ha pensat que es San Edredón és bacallà.

ALFRED.-  A aquesta ampolla li ha passat alguna cosa. Porti'n una altra.

CAMBRER.-  Sí, senyor.

ALFRED.-  T'estimo, Elena.

ELENA.-  No, Alfred. Jo només sóc la teva joguina preferida i prou.

ALFRED.-  No és veritat! La teva vagina és el tabernacle de la meva catedral eròtica.

ELENA.-  Estàs boig!

ALFRED.-  T'estimo, Elena!

MARGALIDA.-  Aquest vi té un atac àgil i intens. Noto com m'entra a dins i se m'eixampla amb un bon final. Realment és una collita excitant!

CAMBRER.-  Vi San Edredón 1969, senyor...

ALFRED.-  També és dolç!

CAMBRER.-  Ho lamento, senyor, però estic servint vi San Edredón des de fa vint anys. Un bon vi San Edredón és dolç, senyor.

ALFRED.-  Doncs jo li dic que el vi San Edredón és sec.

CRÍTIC.-  Disculpi... Vostè és injust amb es cambrer... El vi San Edredón és dolcet.

ALFRED.-  No li he demanat l'opinió, senyor meu. Amb què em surt aquest desgraciat?  (Al CAMBRER.)  Vostè! Avisi a la maître.

CAMBRER.-  Però, senyor!

ALFRED.-  M'obsessiona veure't disfrutar. M'entens? Vull fer arribar els límits del teu plaer fins al fons. El teu plaer és com un pou en què jo m'ofego amb delícia.  (Al CAMBRER.)  Ve o no ve, la maître? T'estimo...

(El CAMBRER fa cara d'estranyat.)

ELENA.-  Ets un obsés sexual! Ja fa molt de temps que no sento res ni amb tu ni amb els teus amiguets.

MAÎTRE.-  Albert! Si el senyor diu que és sec, és sec; si diu que és dolç, és dolç. I vostè a callar. Sobretot quan el client és el senyor Barreiros.

 (El CAMBRER li diu una cosa a cau d'orella.)  I a vostè què li importa si l'estima o no l'estima.  (A ALFRED.)  Ho lamento, senyor. Aquest cambrer és nou a la casa. No sap qui és vostè.  (Al CAMBRER.)  Demani perdó.

CAMBRER.-  Perdoni, senyor.

CRÍTIC.-  Ah, no! No aguant veure aquest treballador humiliant-se d'aquesta manera. I a més té raó. Es vi San Edredón és dolcet.

MAÎTRE.-  Albert, demani-li perdó, al senyor!

CAMBRER.-  Disculpi que m'hagi humiliat, senyor.

ALFRED.-  Sóc membre del Club del Cinquanta, senyor, i vostè no m'ha d'ensenyar a tastar vins!

CRÍTIC.-  I jo sóc crític gastronòmic des suplement dominical de La Hoz y el Martini.

MAÎTRE.-   (Al CAMBRER.)  Després parlaré amb vostè.  (Al CRÍTIC.)  Li enviaré un altre cambrer, senyor. (Al CAMBRER.)   Albert, queda acomiadat!

ALFRED.-  Saps que et necessito, Elena...

ELENA.-  Doncs, saps què necessito, jo? Necessito un   —19→   home normal, que em faci l'amor normalment.

ALFRED.-  Com l'Angelito, per exemple?

ELENA.-  L'Angelito i jo ens estimem, Alfred! Me'n vaig a viure amb ell! (ALFRED riu.)   M'espera fora, al cotxe.

ALFRED.-  Sí, sí! Vés a buscar l'Angelito. Vés i feu l'amor en el meu cotxe i jo em quedaré aquí, patint el martiri, bevent el meu San Edredón de 1969, dolç...

ELENA.-  Prou, Alfred, això no és un joc. Et deixo!

ALFRED.-  Elena, no! T'estimo!

CAMBRER.-  Perdoni, senyor... Podria parlar amb la maître? Per culpa de vostè m'han acomiadat, senyor...

ALFRED.-  I a mi què m'importa!

CRÍTIC.-  Aquest home ha perdut el seu pa per culpa seva! Quina vergonya!

ALFRED.-  Escolti, vostè ja m'està emprenyant!

ELENA.-  Alfred, n'estic farta. Me'n vaig. Adéu!

CRÍTIC.-  Vostè és un fill de puta!

 (ALFRED dóna un cop de puny al CRÍTIC.) 

MAÎTRE.-    (Al CAMBRER.)  Vols fer-me perdre tota la clientela, oi? Degenerat! (Li pega.) 

ELENA.-  Angelito, Angelito!

(Entra ANGELITO.)

ANGELITO.-  Però què passa?

ALFRED.-  Elena!

ANGELITO.-  Treu-li les mans de sobre!

(ANGELITO pega a ALFRED.)

CAMBRER.-   (Agafant-se desesperat a ELENA.)  Senyoreta, sóc innocent!

ANGELITO.-  La nena no es toca...

(ANGELITO pega al CAMBRER.)

CRÍTIC.-  Escolti, que jo no he fet res...

(Se senten unes sirenes de Policia. Entra un POLICIA.)

MAÎTRE.-  No ha estat res. Un dels nostres empleats ha pegat a un client. Ho lamento, senyor, aquest cambrer estava a prova.

(El POLICIA pega al CAMBRER. ELENA es tapa la cara amb les mans i fa que plora.)

CRÍTIC.-  Per favor, senyoreta, no plori. Tot això que he dit al seu amic no anava de veres.

(ELENA, ALFRED i ANGELITO riuen obertament.)

ALFRED.-  Has estat formidable, amor meu... Saps? Ets genial!

ELENA.-  M'estimes, Alfred?

ALFRED.-  És clar que sí. L'Angelito també t'estima, oi?

ANGELITO.-  L'Angelito t'adora, nena...

ELENA.-  T'he fet patir, oi Alfred?

ALFRED.-  A les mil meravelles.

ELENA.-  He estat molt dolenta i em castigareu, oi?

ALFRED.-  Molt severament, amor meu.

ELENA.-  Sóc la «guarreta» vicioseta de tots dos...

ALFRED.-  És clar que sí, estimada. Ets la nostra vicioseta i et mereixes un càstig molt gran.

MAÎTRE.-  Lamento molt el que ha passat...

COMISSARI.-  Passa cap a la comissaria, «gilipolles»!

(Fosc.)

(S'encenen els llums i apareixen tres personatges en escena: TONIO, assegut en una butaca central amb el cap cot; a un costat el COMISSARI i, a l'altre, l'APRENENT, tots dos drets.)

COMISSARI.-  Modula, xaval, modula! Tot ho dius amb el mateix to! Un interrogatori és una simfonia. Mira, per exemple, comences en plan «moderatto amiguetto»... Què, Tonio, per fi t'hem pescat, eh? Ja no tens edat per carregar amb el mort en un cas d'assassinat, Tonio.

TONIO.-  Assassinat? Està de broma, comissari!

COMISSARI.-  De broma?  (Li pega.)  Faig cara d'estar de broma? (A l'APRENENT.)  Has vist com he canviat el tempo bruscament? Les ruptures de ritme són molt importants! Te n'adones, xaval? Vinga, ara et toca a tu, nano. I un, dos, tres, i un, dos, tres...

APRENENT.-   (Dubtant i amb cara d'espantat.)  I un, dos, tres... Serà millor que ho confessis tot, Tonio. Sabem que has perpetrat un assassinat. Faig cara d'estar de broma?

COMISSARI.-  Molt bé, xaval. Ara cap a ell, en sèrio...

APRENENT.-  És que em mira..., em mira...

(El COMISSARI s'enfada. L'APRENENT ho torna a provar, encara més nerviós.)

APRENENT.-  Serà millor que confessis, Tonio. Sabem que ha estat un assassinat de broma!

(TONIO riu.)

COMISSARI.-  Vaja, Tonio, ara l'has ofès... Vinga, xaval. En Tonio no ho ha fet de mala fe.

TONIO.-  Però d'on heu tret aquest paio?

COMISSARI.-  És fill del comissari Escroto. N'està aprenent...

TONIO.-  De veritat? És fill de «Fuet de Bou»?

APRENENT.-  Bé, ja sé que no serveixo...

COMISSARI.-  No, home, no. Estàs buscant el teu estil. És normal a la teva edat! Cadascú té la seva manera de fer... Diguem que a tu no et va bé això del cop de puny als morros.

APRENENT.-  No acabo de trobar-ho... I si provo de cremar-lo amb una cigarreta, o amb electricitat, eh?

COMISSARI.-  No hi ha cap fórmula segura... Patada als ous o picana... Tant és... L'important és que visquis el que fas, entesos? Va, cinc minuts de descans.

APRENENT.-  Perdoni, Tonio, és que abans no acabava de trobar-li... Ha estat culpa meva.

TONIO.-  Tranquil, xaval. Així que tu ets fill de «Fuet de Bou»? Jo em dic Tonio.

APRENENT.-  Jo, fill de «Fuet de Bou».

APRENENT.-  Prou! Calleu! Prou! Que si el meu pare això.... que si el meu pare allò...! No he sentit res més en tota la meva vida...! El meu pare va prometre fer de mi un gran poli. Més gran que ell mateix. «Quan siguis policia de la policia judicial...», em deia bromejant... Als dotze anys ja m'ensenyava a fer les fitxes dels companys d'institut.

COMISSARI.-  Xaval, xaval...!

APRENENT.-  Doncs no serveixo ni per guàrdia «urbano»! Voleu saber el que sóc? Sóc un intel·lectual!!!

COMISSARI.-  Et prohibeixo que tornis a repetir això! Jo faré de tu un policia! L'hi vaig prometre al teu pare en el seu llit de mort! Vinga, prou! Al «penquis»! Tonio t'ajudarà! Veritat, Tonio?

TONIO.-  És clar que sí...! Pel fill de «Fuet de Bou» qualsevol cosa...!

COMISSARI.-  A força de rebre estopa, Tonio és tot un expert...

TONIO.-   (Agafant amistosament l'APRENENT i asseient-lo a la cadira de l'interrogat.)  En un interrogatori sempre hi ha el poli bo i el poli dolent... Un diu: «Vinga, titi, parlem tranquils, d'acord?» I l'altre se'l vol menjar cru.

COMISSARI.-   (Agafant violentament el xaval.)  Però és que hem d'anar de «finolis» amb aquesta merda de «tio»? (Sacsejant-lo.)  A aquest «gilipolles» el mato! El mato!

TONIO.-   (Separant-los.)  Llavors has de convèncer el «tio» que el bo va de col·lega: «Vinga, «jefe», doni-li una oportunitat...».

TONIO.-   (Ficant-li un cigarret a la boca.)  El «paio» acaba   —27→   per creure que el poli bo és l'única manera que no el destrossin.

COMISSARI.-   (A TONIO.)   Et pren el pèl!

TONIO.-  Llavors, de cop, el poli bo li fot un cop de puny a l'estòmac i això el fa tornar boig... «No s'hi val que em prenguis el pèl! Jo anava de bona fe». (Agafant-lo per les solapes.) 

TONIO.-  Llavors el paioja està a punt... Et marques un «farol». «Escolta, nen, no t'ho hauria de dir però et van veure enterrant el cadàver al costat del riu. Molt a prop del pont que hi ha a l'entrada del poble. Així que...».

APRENENT.-  Confesso! Confesso!

COMISSARI.-   (A part.)  Escolta, Tonio, tu no tens una casa al sud de França? I a l'entrada del poble hi ha un pont, no? Em sembla que si cavéssim allà trobaríem el cadàver del «Machito»... M'equivoco?

TONIO.-  Vaja, home, comissari! Ara sí que m'has pescat! T'ho he dit jo mateix! Que idiota que sóc! Deixar-me enganxar per una tonteria com aquesta en un cas en què em jugo el coll...! Com se'n fotran de mi els col·legues...!

COMISSARI.-  Hauries estat un bon poli, Tonio...!  (A l'APRENENT.)  Ho veus, xaval? Com un no s'ha de desanimar? El Tonio hi deixarà la pell i en part serà gràcies a tu...

APRENENT.-  Ah, si el pare visqués per poder-me veure...!

(L'escenari representa una discoteca. Durant tota l'escena hi haurà música discotequera de fons. En el nivell elevat, representant la pista de ball, balla la gent retallada en un contrallum. Sota l'escala hi ha la barra de bar on MARC es demana una copa.)

MARC.-  Nen, posa'm un whisky. Sense gel... Gràcies. Apunta-m'ho.

(Dues noies s'acosten a la barra.)

NOIA.-  Marc! Hola! Et vull presentar la meva germana petita. Natàlia, et presento el Marc.

NATÀLIA.-  Què?

MARC.-  Hola, Natàlia. Quants anys tens?

NATÀLIA.-  Setze «tacos».

MARC.-  Així no ets tan petita, dona...

NOIA.-  Saps qui és el Marc? El millor creatiu publicitari del moment. Vigila, maca, és un play-boy!

(La NOIA surt.)

MARC.-  Per cert, Natàlia, has vist l'últim anunci que he fet per la televisió? El de «Chocao, es demasiao». M'interessa saber l'opinió de la gent jove com tu...

NATÀLIA.-  És la cosa més «hortera» que he vist a la meva vida.

MARC.-  Ha, ha, ha... En aquesta edat no teniu pietat de ningú i el pitjor és que teniu raó. Vols prendre alguna cosa?

NATÀLIA.-  Tu vols lligar amb mi, no?

MARC.-  Ha, ha, ha... Però si ets una criatura... A mi encara no m'ha arribat la neura d'anar a esperar nenes a la sortida del col·legi. De tota manera, Natàlia, ets encantadora...

NATÀLIA.-  Detesto que em diguin que sóc encantadora!

MARC.-  Treus les ungles? Molt bé... Saps mossegar?

(NATÀLIA li mossega la mà i es dirigeix a la pista de ball. MARC la segueix.)

MARC.-  Saps, Natàlia? Ets una adorable tigressa...  (Ballen.)  Saps que balles molt bé, Natàlia? Em recordes a la meva filla.

NATÀLIA.-  Qui?

MARC.-  La meva filla. Tinc una filla de la teva edat, jo.

NATÀLIA.-  No...

MARC.-  No, era broma... No sóc tan gran, jo. Quina edat em fas?

NATÀLIA.-  Passo de «tacos»...

MARC.-  Vinga, a veure si ho endevines...

NATÀLIA.-  Quaranta-cinc.

MARC.-  Ha, ha, ha... Ho has endevinat.

(Compareix una amiga de MARC.)

CLÀUDIA.-  Hola, Marc!

MARC.-  Hola!  (A NATÀLIA.)  És la comtessa de Pedratorta...   —30→   Li diuen la «Comtessa Roja». És adorable, és...

NATÀLIA.-  Doncs té una cara d'imbècil...

MARC.-  Calla! Que t'has tornat boja?

CLÀUDIA.-  Que vulgar que és la teva amigueta! T'estàs rebaixant, estimat. On l'has trobat? A la sortida d'una acadèmia de formació professional?

(CLÀUDIA se'n va.)

MARC.-  Saps què et fa falta a tu? Que et facin pam-pam al culet... Això és el que et convindria.

NATÀLIA.-  Potser sí, però no seràs tu qui m'ho faci.

MARC.-  Però què et passa? On vas?

NATÀLIA.-  M'obro. Ciao!

MARC.-  Però què t'agafa? Insultes tots els meus amics i a sobre...

NATÀLIA.-  M'horroritzen tots aquests esnobs i les seves ganyotes. M'obro. A més, tinc mal de cap. Tinc la regla.

MARC.-  Espera! T'acompanyo a casa...

NATÀLIA.-  És igual.

MARC.-  Un desastre de nit! Bé, escolta, fem les paus, d'acord?  (MARC s'acosta a NATÀLIA com per fer-li un petó. NATÀLIA s'escapoleix.)  No t'escapis!

NATÀLIA.-  No m'agrada que em toquin. (Se'n va.) 

(NATÀLIA entra a casa per la porta de dalt de l'escala. La televisió està funcionant.)

NATÀLIA.-  Hi ha algú? (No rep resposta, baixa les escales i s'encén un cigarret. Agafa un còmic i llegeix, somniadora.) 

(El CORTO MALTÉS en persona se l'enduu.)

(L'escenari representa un menjador de casa. Entra SERGI per la porta central sobre la tarima, engega la tele i s'acomoda. Entra el PARE amb una ampolla i dos gots.)

PARE.-  Escolta, Sergi... M'agradaria parlar amb tu un moment.

(SERGI no li fa cap cas. El PARE apaga la televisió.)

SERGI.-  Què fas, «tio»? (El PARE li serveix un whisky.) 

PARE.-  Té.

SERGI.-  Què és?

PARE.-  Whisky.

SERGI.-  Jo passo de whisky!

PARE.-  Escolta, Sergi, m'agradaria parlar amb tu un moment.

SERGI.-  Parlar amb mi? De què?

PARE.-  De tu, nano, de tu. Siguem sincers, eh? Hem perdut el contacte... ja no m'expliques es coses...

SERGI.-  Què et passa? Has llegit un article sobre el malestar de la joventut i t'ha trasbalsat?

PARE.-  Parlo seriosament, Sergi! Reconec que la culpa és meva, però acabo de passar una època difícil, professionalment parlant...

SERGI.-  Sí, t'han fotut fora de la feina i ara sents l'atracció de la família, oi?

PARE.-  Et sabria greu deixar de banda aquest to pretesament graciós? I t'importaria treure els peus del sofà? Saps que a la teva mare la molesta molt!

MARE.-  Miquel... Voldria parlar molt seriosament amb tu.

PARE.-  De seguida, reina, de seguida. No et sap greu, oi? Voldria parlar un moment amb el nano.

(La MARE surt donant un cop de porta.)

SERGI.-  Bufen temps de comunicació a la casa.

PARE.-  Escolta, Sergi. Vull parlar amb tu d'home a home. Com veus el teu futur?

SERGI.-  El meu futur? No el veig de cap manera.

PARE.-  Però, a veure... Hi ha d'haver coses que t'interessin, oi?

SERGI.-  Sí, la música i les historietes.

PARE.-  Doncs podries...

SERGI.-  Però no serveixo ni per una cosa ni per l'altra. De forma que «nasti de plasti»... I tal com s'està posant la cosa ho veig molt «xungo»...

PARE.-  Escolta, hi estic d'acord! El sistema està podrit... Però la Revolució encara trigarà i mentrestant...

SERGI.-  Però, «tio»..., que t'ha passat algun mal rotllo en el Partit, o què? Encara esteu esperant la Revolució? La Revolució! M'imagino tota aquesta colla de «gilipolles» fanàtics de l'esquerra al poder i se'm posa la pell de gallina.

PARE.-  A la teva edat? I ni tan sols ets d'esquerres! T'importaria no tirar la cendra a terra? La teva mare   —35→   s'emprenyarà. No us entenc. Esteu de tornada de tot i encara no heu anat enlloc. No ho sé... Quan jo tenia la teva edat, teníem un ideal. Ens apassionàvem per les coses.

SERGI.-  Sí, ja m'ha explicat la mama la vostra aventura esbojarrada. Us matàveu estudiant en una habitació gelada i després us arrossegàveu per les tasques del barri «xino»... I els dies de festa, a una casa de menjars econòmics i després a veure una pel·lícula d'art i assaig més pesada que un plom... Quina forma de divertir-se!

MARE.-  Escolta, Miquel! Quan em concediràs uns instants?

PARE.-  Estic parlant amb el meu fill del seu futur. Puc?

SERGI.-  Ens comuniquem, mamà, ens comuniquem.

(La MARE surt donant un cop de porta.)

SERGI.-  Sembla nerviosa la teva nena...

PARE.-  No li diguis nena! Saps que no li agrada!

SERGI.-  Escolta, «tio», jo estava tranquil·lament mirant la tele...

PARE.-  Doncs, segueix mirant la tele, maco. És l'única cosa que saps fer!

(SERGI engega la tele i es posa a mirar-la.)

PARE.-  És increïble! Porto vint anys prostituint-me per formar una família on tots us poguéssiu realitzar i m'ho pagueu així! Vint anys fent l'imbècil! Perquè si jo no he marxat ha estat culpa teva i de la mare! Per culpa vostra sóc un fracassat!

SERGE.-  Ah, sí, és clar, i del senyoret no, oi?

PARE.-  Jo havia nascut per la Revolució, per l'aventura, em sents!? Jo era Hemingway! Jo era Kerouac! Jo era James Dean!

SERGE.-  Sí, James Dean en vespa, ha, ha...!

MARE.-  Miquel! Aquest cop m'escoltaràs, sents?

PARE.-  T'ho prego. No és el moment.

SERGI.-  Estem parlant del seu futur, mamà!

MARE.-  Mai no és el moment des de fa vint anys. No, Miquel, aquest cop m'escoltaràs. Aquest cop no te m'escaparàs. Estic tipa de ser el fantasma d'aquesta casa! Estic tipa del teu aire de superioritat, dels teus silencis insuportables! Estic viva, ho sents? Viva!

PARE.-  Vinga, calma't, que hi ha el nen al davant.

MARE.-  El nen té divuit anys. Ja és grandet i ja sap que si m'he aguantat tant de temps ha estat per ell i per la nena. Perquè tinguessin una casa.

PARE.-  Però si eres tu qui volia casar-se!

MARE.-  Perquè tenia por de perdre't, perquè en aquest món fet pels homes i de cara als homes, la dona se sent en un estat permanent d'inseguretat i l'únic refugi que li queda és el matrimoni.

PARE.-  Precisament hauries d'haver lluitat contra tot això. Fugir d'aquest xantatge! Vas fer exactament el contrari.

MARE.-  M'havíeu preparat tu i els teus amics per aquest tipus de revolució? Les úniques armes que tenia jo eren les de les esclaves! Fer-se la dolça, la tendra, la desitjable... Esperant-ho tot de l'amor, de l'amor que no és res més que una estafa.

PARE.-  Una estafa? Digues-m'ho a mi. Em vaig ficar al   —37→   llit amb una noieta esbojarrada i em vaig despertar carregat de responsabilitats.

MARE.-  Sí, queixa't. Mentre tu et consagraves a la teva carrera, jo m'ocupava de la intendència. Què he fet, jo? Qui sóc? La cangur dels teus fills. Un envàs sexual que consumeixes quan arribes prou borratxo com per oblidar que sóc la teva dona!

SERGI.-  Que dures que són les ties...

PARE.-  No t'ho perdonaré mai. La meva vida ha fracassat per culpa teva.

MARE.-  Ah, sí! És veritat! Havies de donar la volta al món i escriure! Ha, ha, ha. Però, rei meu, m'hauries d'agrair que et lliurés de fer un ridícul espantós, perquè, de totes maneres, no haguessis marxat. Et conec com si t'hagués parit. Hauries trobat alguna altra excusa i llestos.

(El PARE acaba la cançó plorant. Apaga la tele. Entra la NENA.)

NENA.-  Per què plores, papà?

PARE.-  Estic desesperat!

NENA.-  Què vol dir «desespertat»? Eh, digues, papà... Què vol dir «despederat»?

PARE.-  Desesperat? Bé..., o sigui... Quan a una nena se li nega una cosa que vol amb totes les seves forces es diu que té un capritx. Quan és una persona gran es diu que està desesperat...

NENA.-  És divertit que estiguis desesperat! Per què no ho estàs més sovint? (Se li tira a sobre i ell se l'enduu a collibè.) 

(Fosc.)

(L'escenari representa un despatx d'oficina. MARC està sol, retallat per la llum, assegut còmodament en una butaca de gerent amb diversos telèfons a banda i banda de la butaca. Marca un número de telèfon en un dels telèfons. Les veus dels personatges que apareixeran durant l'escena seran en off.)

MARC.-  Hola, Natàlia. Saps qui sóc?

NATÀLIA.-  El Corto Maltés!!

MARC.-  Qui?

NATÀLIA.-  Res, coses meves...

MARC.-  De vegades penso que tu i jo no parlem el mateix llenguatge.

NATÀLIA.-  That's it, baby, you got it!

MARC.-  Ha, ha, ha... Escolta, Natàlia, espero que no estiguis enfadada per l'altra nit. Vaig ser una mica brusc. Què fas demà a la nit?

NATÀLIA.-  No, demà no puc.

MARC.-  Ah, bé. Doncs quan? Demà passat?

NATÀLIA.-  No, tampoc no puc.

NATÀLIA.-  Doncs, truca'm dissabte, ja veurem.

MARC.-  Dissabte? Però si encara falten quatre dies...  (Sona l'intèrfon.)  Em perdones un moment?  (A l'intèrfon.)  Sí?

SECRETÀRIA.-   Escolta'm, Marc, acabo de parlar amb el client per l'anunci de «Chocao». Saps a què em refereixo, oi?

MARC.-  Sí, Sí... «Chocao es demasiao»! Què passa?

SECRETÀRIA.-   Que no li acaba d'agradar.

MARC.-  Què? L'únic que faltava! Què s'ha cregut aquest idiota?  (Al telèfon 1.)  Perdona, deies dissabte?

NATÀLIA.-  Sí, dissabte.

MARC.-  Quatre dies sense veure la meva adorable tigressa... Em tornaré boig!

NATÀLIA.-  Bé, escolta, no m'esgotis, val?

MARC.-  Bé, bé, perdona'm.  (A l'intèrfon.)  «Chocao, es demasiao» és genial! Em sents? Genial!!

SECRETÀRIA.-   Ok, «tio», Ok. No et posis nerviós.

MARC.-  No estic nerviós!  (Al telèfon 1.)  Escolta, Natàlia, deixa de jugar amb mi.  (Sona el telèfon 2. MARC despenja.)  Què?

CLIENT.-   Sóc el client de les xocolates... Voldria fer-li unes observacions referents a l'anunci de «Chocao es demasiao».

MARC.-  Sí, ja sé que el troba una merda, però crec que tinc dret a donar la meva opinió.  (Al telèfon 1.)  Natàlia, t'estimo.  (Al telèfon 2.)  Jo sóc un artista!

SECRETÀRIA.-   Marc, el client vol parlar amb tu. Tracta'l bé.

MARC.-  Ja hi estic parlant, imbècil!

SECRETÀRIA.-  Ok, «tio». Avui vas molt cremat!

MARC.-   (Al telèfon 1.)  Natàlia, t'estimo, m'estic tornant boig. Durarà molt aquesta comèdia? Ja no tinc setze anys.

NATÀLIA.-  Doncs, jo sí!

CLIENT.-   Home, ja ho sé que no té setze anys, però de vegades ho sembla. Hauria de comprendre que les estructures econòmiques de la nostra empresa...

(MARC aparta el telèfon 2 de la seva orella i agafa el telèfon 1, el CLIENT segueix parlant d'economia. Se sent la seva veu fluixeta.)

MARC.-  Natàlia, t'estimo. Encara sóc jove. Segur que no pots aquesta nit?

NATÀLIA.-  Escolta, «tio», m'estàs carregant. No me n'aniré al llit amb un «tio» que té trenta anys més que jo.

MARC.-  Trenta no! Vint-i-nou...  (NATÀLIA penja.)  Petita imbècil! Què s'ha cregut?  (Torna a acostar-se al telèfon 2.) 

CLIENT.-  ...i per consegüent, hem decidit anul·lar el contracte amb la seva agència... Em sent? Escolti? (MARC penja.) 

INTÈRFON.-   Marc? Sobretot tracta bé aquest client, és el millor que tenim. Ja saps: «No está el horno para bollos...»

MARC.-   (Al públic.)  Continuarà...

(Fosc.)

(Sobre el fosc comencen a sentir-se les veus de tota la família. S'encenen els llums i apareixen un sofà central amb una tauleta de living. Els AVIS seuen al sofà, el TIET ELIES a la seva cadira de rodes i els altres estan drets al voltant.)

BOBY.-   Silenci! Per celebrar les noces d'or dels avis, el meu germà i jo...

ALÍCIA I CRISTINA.-   Ep!

BOBY.-  ...Juntament amb les nostres dones, hem decidit regalar-vos un passatge d'avió a Mallorca i una estada d'uns dies en un hotel de «luju», com a les pel·lícules!

(Tots aplaudeixen.)

ÀVIA.-   Però això deu haver costat una fortuna!

AVI.-  Precisament jo pensava: «Et moriràs sense haver pujat mai en un avió».

NENA.-   (A part.)  Mamà, que me n'he d'anar!

CRISTINA.-  Havíem dit que et quedaries fins a les vuit.

NENA.-  Però això és un rotllo!

ENRIC.-  Nena, que et sento! Havíem dit a les vuit i te n'aniràs a les vuit!

NENA.-  Ostres!

CRISTINA.-  Mira, no em posis nerviosa, «i punto»!

ÀVIA.-  Ai, ai, ai... que no hi podrem anar...

AVI.-  Per què no?

ÀVIA.-  Perquè aquí posa que és pel dia vint-i-set. I el dia vint-i-set havíem d'anar a Montserrat a complir la promesa a la Verge.

AVI.-  Però, dona... Cada any hi anem a Montserrat... Si aquest any els nens ens regalen un viatge a Mallorca, anirem a Mallorca!

ÀVIA.-  Però què dirà la Verge?

AVI.-  Què vols que digui? A la Verge li és igual! La Verge està igual a Montserrat, a Mallorca i dins dels canelons!

ÀVIA.-  Xavier! Una promesa és per complir-la tots els anys!

AVI.-  Doncs, mira, si no hi vols anar, no hi vagis. Ja em sacrificaré jo tot solet!

TOTS.- No, home, no...

NENA.-  Bé, jo m'obro!

PARE.-  Tu, nena, vés a buscar el xampany amb el tiet Elies. I al «tanto», que ens coneixem!

ALÍCIA.-  Què vol dir que s'obre?

CRISTINA.-  Que se'n va.

ALÍCIA.-  Quina gràcia! Ho has sentit, Boby? La nena se'ls obre!

(Entra el TIET ELIES propulsat a la cadira de rodes.)

CRISTINA.-  Nena! Què fas? Que t'has tornat boja?

NENA.-  Se m'ha escapat.

BOBY.-  Escolta, nena...

ALÍCIA.-  Tu no t'hi fiquis!

ÀVIA.-  Mireu, aquest xampany és boníssim. Us agradarà molt, ja ho veureu... Ens el porta l'Enric de no sé pas on... És massa car, aquest xampany...

ENRIC.-  No s'amoïni, ja sé que li agrada.

BOBY.-  Vaja, veig que els comunistes teniu el paladar fi...

ENRIC.-  Home, et penses que només els burgesos com tu teniu dret a beure bé?

BOBY.-  No, si a mi em sembla molt bé. Jo ho deia perquè com que a Rússia beuen aigua i van amb metro..., no sé si em captes?

ENRIC.-  I tu què en saps, de Rússia? Tu més aviat deus saber de Suïssa, on vas a deixar els calés que fots als teus treballadors!

BOBY.-  No ens emprenyeu, que us tanquem la barraca i us fotem a tots al carrer i a passar gana!

ENRIC.-  Que se us ha acabat la bicoca! Deu milions de vots... Què me'n dius?

BOBY.-  Dos milions i mig d'aturats!

ALÍCIA.-  Vinga, va calleu!

(Hi ha una cridòria general. Tots es discuteixen i demanen al PAPÀ que faci un brindis.)

PAPÀ.-  No, no, no... Està bé. Fem un brindis.

NENA.-  Voleu deixar l'avi tranquil? Pobre «tio»! Fer-li fer el pallasso d'aquesta manera... Esteu «majaras»!

AVI.-  Apa, és igual! Sense brindis i ja està!

TOTS.-  No...

AVI.-  Està bé, fem un brindis... Brindo perquè el que anem a celebrar avui és una parella..., tants anys junts... Jo ja no en viuré gaires més...

(Tots s'exclamen i es desfan en compliments.)

AVI.-  Sé el que em dic. Però és que m'agradaria que tothom pogués celebrar una cosa així... Reunits com ara nosaltres, tota la família, sense haver de passar per aquell horror de guerra que ens va fer tant de mal... (L'avi s'emociona.) 

ALÍCIA.-  I si féssim un brindis?

TOTS.-  Això, sí... (S'aixequen tots i s'arrengleren.) 

TOTS.-  Amunt..., avall..., al centre..., i al ventre!

(Beuen i el TIET ELIES s'ho tira tot per sobre.)

ALÍCIA.-  Oh, el tiet Elies ja s'ho ha tirat tot per sobre! Salut!

BOBY.-  Papà! Sé un «chiste». Sabeu per què Felipe González ha llogat seixanta-mil jardiners? Per regar els deu milions de «capullos» que l'han votat!  (Riu. ENRIC, està seriós.)  T'ha agradat?

ENRIC.-  I tant sí m'ha agradat! M'ha agradat moltíssim! El que passa és que en aquest país sempre ha faltat el pa però sobra xoriço!

BOBY.-  Au, vinga! Per què no foteu el camp de Polònia?

ENRIC.-  I vosaltres, què esteu fent a l'Amèrica Central?

BOBY.-  I a Sibèria? Viuen en un hotel, o què?

ENRIC.-  Doncs, sort que vau fracassar el 23-F, perquè si no ja tens el tiet Elies altre cop a la presó!

BOBY.-  Però quin cinisme!

(Les seves respectives dones s'apropen a ells per posar pau.)

CRISTINA.-  Tranquil...

ENRIC.-   (A la seva dona, CRISTINA.)  S'oposen al divorci i a l'avortament perquè tenen por que les seves dones els fugin de casa. Reprimeixen l'homosexualitat i en el fons són uns homosexuals avergonyits i malaltissos.

BOBY.-   (A la seva dona, ALÍCIA.)  Què dius? Si tots els mariques són d'esquerres! I les seves dones són feministes perquè a ells no se'ls aixeca. Necessiten pornografia i practiquen l'amor lliure, perquè són impotents!!

ENRIC.-  Què dius?

BOBY.-  Com diu vostè?

ENRIC.-  Vols repetir davant de tothom això que has dit?

BOBY.-  Estic parlant amb la meva dona.

ENRIC.-  Impotent de què?

(Cridòria general.)

AVI.-  Fins aquí podíem arribar! Aquí els únics impotents que hi ha som el tiet Elies i jo.

TIET ELIES.-   (Des de la cadira de rodes.)  Jo no!

BOBY.-  Doncs, sí. Tu i els que són com tu sou una colla d'impotents!

ENRIC.-  Impotents? Pregunta-li a la teva dona si sóc impotent!

(Es fa un silenci general.)

NENA.-  Aguanta, iaia, millor que Flamingo Rose!

BOBY.-  Què has dit?

CRISTINA.-  O sigui que ho confesses! M'ho imaginava, però em deia: «No, amb la dona del seu germà, no. M'enganya amb tot Barcelona però amb les dones de la família, no. En família no gosarà deixar-me en ridícul.»

BOBY.-  M'enganyes amb aquest porc marxista?

ENRIC.-  Per favor, Boby, la violència no soluciona res.

BOBY.-   (En un atac d'histèria.)  Puta!!!

ENRIC.-  No és el que et penses. T'ho puc explicar tot. M'entens, oi?

CRISTINA.-  Mira si t'entenc que jo també t'enganyo amb el teu germà. I això no és tot, sàpigues que he votat Convergència.

BOBY.-  Ens ho han pres tot i encara no en tenen prou! Ara volen les nostres dones!

ÀVIA.-  Però escolta, Boby, si fa un moment la Cristina ha dit que tu i ella.... oi? Doncs, l'un per l'altre...

BOBY.-  Defensi'l, mama, defensi'l... Vostè sempre l'ha defensat, perquè és el petitó i, en canvi, a mi, sempre m'ha deixat de banda. No hi ha dret! (Plora.) 

ÀVIA.-  Però si jo no el defenso, Boby. No siguis tan gelós.

CRISTINA.-   (A la NENA.)  Mira, M. Mercè, tu ara te'n vas a casa, que això a tu no t'interessa gens.

NENA.-  Sí, ara! Ara que comença la pel·lícula, ara he de marxar! Doncs jo vull saber qui és el meu pare!

BOBY.-   (A la seva dona.)  Per què ho has fet? Per què?

ALÍCIA.-   (Plorant.)  Per què? Doncs perquè estic farta de ser la teva puta! Jo necessito un home sensible que em comprengui i que em parli...

CRISTINA.-  Que et parli? Doncs mira, l'Enric et parlarà..., no sap fer una altra cosa! Des que s'aixeca fins que se'n va a dormir... És que no calla!

ENRIC.-  Sí, parlo molt. Però a tu no t'he hagut d'escoltar mai, oi? No t'he hagut d'aguantar les teves històries de neurastènica...

CRISTINA.-  No és el mateix. Un home ha de ser diferent d'una dona. Un home ha de ser més viril, més animal...

ALÍCIA.-  Animal? Mira, aquí en tens un bon tros d'animal!

BOBY.-  Et mataré!!

ÀVIA.-  Prou! No vull sentir ni mitja paraula més en aquesta casa, el dia del nostre aniversari. Ho heu sentit?

AVI.-  Vinga, vinga, Maria, que això no et convé.

ÀVIA.-  Vull dir-t'ho a tu, Enric. Tota la teva vida he hagut de suportar que eres el meu fill predilecte... I ara heu vingut aquí a dir totes aquestes porqueries... No les haureu après en aquesta casa, oi? Davant del tiet Elies...

TIET ELIES.-  No, si jo...

ÀVIA.-  I davant de la petita M. Mercè, que no té edat per sentir aquestes bestieses... Ho has sentit, Boby?

AVI.-  Va, Maria, calma't...

ÀVIA.-   (A les joves.)  I vosaltres, nenes, és que no us hem tractat prou bé en aquesta casa? És que no us hem estimat com si fóssiu filles nostres?

AVI.-  Deixa-ho, Maria...

ÀVIA.-  Ai, ai, ai...   —50→    (L'ÀVIA perd el coneixement. Tots corren cap a ella i l'acomoden al sofà.) 

ENRIC.-  Posem-la més dreta, a veure si es revifa. Pobra mamà. Quin «sustu» ens ha donat per culpa nostra, eh Boby? Ho sento, perdona...

BOBY.-  No, no, ha estat culpa meva...

ENRIC.-  No..., meva...

BOBY.-  Bé, doncs de tots dos...

ENRIC.-  Sí.

BOBY.-  Quique, sóc un desgraciat. M'he dedicat tota la punyetera vida a guanyar «quartos» i me n'adono que els calés no són el més important...

ENRIC.-  Què dius? Si l'única cosa que val la pena en aquesta vida és guanyar calés! T'ho dic jo...

BOBY.-  No! Existeixen els ideals: la Pau, la Justícia, la Llibertat. Tu ets marxista... El marxisme és un ideal molt maco... Per què no em deixes uns llibres, m'agradaria aprofundir...

ENRIC.-  Què dius? El marxisme està mort. Me n'adono que m'han robat els millors anys de la meva vida. El marxisme és una farsa!

BOBY.-  No, home no... El marxisme està més vigent que mai! Mira Nicaragua... I la Revolució? Què me'n dius, de la Revolució?

ENRIC.-  Boby, sempre seràs un ingenu. El somni de la Revolució s'ha perdut dins el Partit. Els quatre arreplegats que queden només tenen ambició de poder, personalisme i res més!

BOBY.-  Estàs utilitzant els arguments de les dretes de tota la vida...

ENRIC.-  Doncs, Mira... Si ser de dretes vol dir ser realista, doncs sóc de dretes!

BOBY.-  Em permets que et digui una cosa? Estàs fet un reaccionari!

ENRIC.-  I tu un marxista!

BOBY.-  I tu un impotent!!

(Fosc. Entra la NENA amb el pastís i les espelmes.)

(Un RUS, un ISLÀMIC i un TRADUCTOR apareixen en escena. Soroll de motor i vent, com si acabessin d'aterrar d'un helicòpter. Entra el RUS per la porta de dalt de les escales i sona un himne; tots aixequen un puny. El TRADUCTOR aixeca el puny que no toca.)

ISLÀMIC.-   Digui-li a Sa Excel·lència que, en nom del poble bamalawi i com a cap visible de la revolució bamalawi, li agraeixo la seva visita, visita que constitueix una fita històrica en la lluita dels pobles islàmics per la llibertat.

TRADUCTOR.-  ..............................

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  .............................?

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  .............................?

ISLÀMIC.-   Si molesto, diguin-m'ho clarament i me n'aniré sense fer soroll.

TRADUCTOR.-  Diu que té l'honor de transmetre el reconeixement del poble soviètic al pare de la revolució bamalawi i que el poble soviètic està disposat a proporcionar l'ajuda necessària al poble bamalawi en la construcció d'una societat més justa, i pregunta si no seria possible de trobar un altre intèrpret perquè li costa molt entendre el meu rus.

ISLÀMIC.-  Digui-li que vostè és un d'aquests pseudointel·lectuals   —56→   de l'antiga burgesia que ens veiem obligats a utilitzar per la seva traducció. Li presento les meves excuses.

TRADUCTOR.-  ..............................

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Diu que no li estranyaria que la meva incompetència fos deguda a una manca de motivacions ideològiques. Vol saber si a Bamalawi existeixen camps de reeducació per la gent com jo.

ISLÀMIC.-   Digui-li que naturalment que tenim camps de reeducació d'individus mancats de la maduresa política.

TRADUCTOR.-  ..............................

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Diu que tots els islàmics hauríem d'estar en aquests camps de reeducació pel treball.

ISLÀMIC.-  Trobo que aquestes insinuacions són extremadament ofensives per a les masses progressistes islàmiques. (S'acosta al RUS i escup als seus peus.) 

TRADUCTOR.-  ..............................

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Dec haver comès un petit error de traducció. Sa Excel·lència volia dir que el desenvolupament d'aquests camps de treball li sembla necessari en tots els estats islàmics.

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Es pregunta si vostè calcula les conseqüències polítiques que podrien tenir els meus errors de traducció.

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Diu que pot ser molt bé que jo estigui intentant sabotejar conscientment aquesta entrevista. Li sembla molt probable que jo sigui un agent de la CIA.

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Li suggereix a Sa Excel·lència que em sotmeti a un interrogatori extremadament dur, i proposa que se'n facin càrrec els agents, de la KGB, que disposen de tècniques molt eficaces.

ISLÀMIC.-  Agraeixi-li l'oferiment però digui-li que la Policia Secreta bamalawi té els seus propis mètodes autènticament islàmics.

TRADUCTOR.-  ..............................

RUS.-  ..............................

TRADUCTOR.-  Proposa que el meu interrogatori sigui dut a terme per la KGB i la Policia bamalawi en estreta col·laboració.

ISLÀMIC.-  Bé, digui-li que aquesta primera entrevista ha estat extraordinàriament positiva.

(Sona música d'himne i els dos dirigents s'abracen mentre el TRADUCTOR queda aixafat enmig d'ells.)

(MARC, un PROGRE i una PROGRE molt atapeïts a la barra d'un bar. Durant l'escena les converses de les dues parelles seran complementàries i s'aniran intercalant.)

LA PROGRE.-  Ets tu el de l'anunci de l'Actual, pàgina cinquanta, anarcosurrealista fastiguejat d'aquesta societat podrida, «flipat a tope»...? Ets tu?  (Mentre ella parla EL PROGRE li fa senyals.)  Ah, ets tu? Jo sóc la «tia supercool» i superalliberada que no li dóna la gana de passar pel tub.

(Entra LOLA.)

LOLA.-  Marc! Què et passa? Estava dormint com un soc quan m'has telefonat. És tardíssim.

MARC.-  No em passa res... Estic dubtant entre els barbitúrics o tirar-me un tret a la boca, però a part d'això estic en forma...

LOLA.-  D'aquí a dues hores m'arriba el director de màrqueting de Denver per fer un albarà històric.

MARC.-  Em sap molt de greu haver-te despertat a aquesta hora... Vols prendre alguna cosa?

LOLA.-  Una llet de pantera.

MARC.-  Nen, una llet de pantera, si us plau...

(MARC abraça LOLA, però sense voler abraça també LA PROGRE, que està al costat de LOLA.)

LA PROGRE.-  Col·lega! Què passa?  (Al PROGRE.)  Has vist aquest «tio»?

MARC.-  Sento haver-te tret del llit però tinc un problema molt greu. Estic passant una temporada abominable...

EL PROGRE.-   Abominable? Abominable és poc. Això és una claveguera plena de rates explotades i satisfetes. Quin fàstic...

LA PROGRE.-  Hosti, sí! Comprenc «a tope» el que dius. És massa. El meu «ex», per exemple, ens hem separat però és un «tio» que admiro «a tope», tu. Ell se n'ha sortit gràcies als subnormals.

MARC.-  Subnormals! Són una colla de subnormals! No els ha agradat l'anunci, saps? «Chocao, es demasiao»...

LOLA.-  Genial! És la campanya més agressiva de la temporada!

(Algú empenta LA PROGRE i aquesta, al seu torn, s'abalança sobre la LOLA.)

MARC.-  Què passa? Si no sap beure, quedi's a casa!

LA PROGRE.-  Li he fet mal?

LOLA.-  Sí, és clar. M'ha trepitjat.

LA PROGRE.-  Perdoni.

LOLA.-  No ho sé...

LA PROGRE.-   (Al PROGRE.)  Ho has sentit?

MARC.-  ...M'han cancel·lat el contracte. Quina vida més idiota. Amb la història de la crisi, tothom està paranoic...

LOLA.-  Com pots aguantar? Sobretot fent una feina creativa. Tenint un departament de software tan little,   —60→   no sé com pots aconseguir unes taules de hardwork gairebé sense input... A la meva empresa en necessitem cinc com tu per fer el que tu fas... Ets de ferro colat...

MARC.-  Gràcies a Déu que algú parla el meu idioma...

(LA PROGRE beu del whisky de MARC.)

MARC.-  Senyoreta, aquest és el meu whisky, no li fa res que me'l begui?

LA PROGRE.-  Perdoni, com que estem tan atapeïts, em dec haver confós amb el meu...

MARC.-  Sí, és clar...

LA PROGRE.-  Ara no s'ho creu...!

MARC.-  A més, hi ha un tema íntim i em fa por d'ofendre't...

LOLA.-  Estic preparada per tot.

MARC.-  Doncs..., estic enamorat. I no diries mai de qui?

LOLA.-  No ho sé...

MARC.-  Doncs d'una nena de setze anys. Una xavaleta creguda i estúpida. Ni tan sols he aconseguit endur-me-la al llit. Avui mateix m'ha penjat el telèfon.

LOLA.-  Tornarà a trucar, no et preocupis.

EL PROGRE.-  No et preocupis! Jo també les he passat de tots els colors!

LA PROGRE.-  Ho he endevinat de seguida, saps? Només llegir el teu anunci, me n'he adonat. M'he dit: aquest no és un «gilipolles». Aquest les ha passades de tots els colors.

EL PROGRE.-  Càncer!

LA PROGRE.-  Sí! Saps? Em trobo molt bé amb tu. Ens comprenem, no?

MARC.-  Em trobo molt bé amb tu... Ens comprenem, no? I a més ens ho podem explicar tot, sense fer comèdia, sense gelosies... T'ho dic sincerament: ets la meva amiga, la meva amiga de veritat.

LOLA I LA PROGRE.-   Gràcies. M'agrada molt que em diguis això. (S'abracen.) 

MARC.-  Ja està bé, no?!

LA PROGRE.-  Sí, és cert. Amb tu em sento tan bé com amb el meu «ex», un geni de la contracultura. El «flipant» d'ell era que jo no era només la «tia», saps? Jo participava «a tope». Fèiem art conceptual. Em tallava amb fulles d'afaitar, em firmava i intentava exposar-me a les galeries. Desmitificava l'Art definitivament. Era superperillós pel sistema, saps? I és clar, ni una sola galeria va voler exposar-me: l'obstrucció clàssica, tu... Ell em deia: «Ets el punt final de la Història de la pintura... Després de tu, seguir pintant no té raó de ser.» Però ningú no li feia cas, es va enfonsar. Va decidir suïcidar-se, artísticament és clar. Volia que el seu suïcidi fos una gesta política. Va avisar la premsa però no va venir ningú. Fins al final van fer tot el possible per silenciar-lo... El dia fatídic jo era l'única que l'acompanyava. Vàrem anar a una immobiliària..., jo em vaig posar a plorar... Em va dir: «No ploris. Vull demostrar què li passa a un artista de debò en aquesta merda de   —62→   país...» Va elegir una immobiliària, perquè per ell era el símbol del sistema. Jo, de fet, esperava que no s'atrevís a arribar fins al final..., però sí... Ja fa dos mesos que és agent de vendes! Quan hi penso em poso fatal...

MARC.-  Quan hi penso em poso fatal. De vegades tinc ganes d'engegar-ho tot a rodar. Creus que estic enamorat?

LOLA.-  Enamorat? No, home, no! Tu ets com tots els homes dominadors que tenen massa èxit... De tant en tant et diverteix que et maltractin.

MARC.-  Ha, ha, ha... Ets meravellosa! Només tu em comprens a fons... Només em sento bé amb tu, de veritat.

MARC I LA PROGRE.-  Vols que anem a casa meva? Tinc ganes de fer l'amor.

(Fosc.)

(Entren una parella de jubilats en un escenari indefinit i buit.)

JUBILAT.-   Oh, fer l'amor, fer l'amor... No és tan fàcil com sembla...

JUBILADA.-  Una colla de pintes! Això és el que sou...

(Acabat el número musical, el JUBILAT i la JUBILADA agraeixen els aplaudiments i comencen a parlar del joves d'avui dia, però una sirena els interromp i entra una NOIA plorant.)

JUBILADA.-  Oh, Déu meu, què és això?

JUBILAT.-  Els veïns del costat, per variar.

JUBILADA.-  Mare de Déu senyor! Aquesta nit és pitjor que mai. Algú plora. Sembla que vingui del replà de l'escala. Escolta... Hauríem de mirar què passa...  (Miren.)  És la noia del costat. Mira-la com plora, pobrissona! No podem deixar-la així. Vejam, reineta, què et passa?

NOIA.-  Em vull morir! Em vull morir!

JUBILADA.-  Vols callar? A la teva edat..., una xicota tan bufona com tu...

NOIA.-  Se n'ha anat. En Jaume se n'ha anat!

JUBILADA.-  Així que el teu marit ha tocat el dos?

NOIA.-  Sí.

JUBILADA.-  Què és que no rutlla amb el teu marit? Que no us aveniu?

NOIA.-  No, no és això.

JUBILADA.-  Que potser té una malaltia? Vaja, que si no dallonses? Ja m'entens, nena...

NOIA.-  No, no és res d'això. És un problema polític. Jo sóc comunista, i ell es burla constantment de mi perquè sóc comunista...

JUBILADA.-  Molt mal fet! És molt lleig això de burlar-se d'algú per ser comunista.

NOIA.-  Doncs ell ho troba completament idiota... I jo no en tinc cap culpa, de ser comunista... Els meus pares ja ho eren i jo he tingut una educació marxista. Això marca molt.

JUBILADA.-  Ell és de dretes, oi?

NOIA.-  No, molt pitjor: és socialista.

JUBILADA.-  Àngela Maria! Ara sí que m'has mort!

NOIA.-  En fi, se n'ha anat. Estic sola!

JUBILAT.-  Quines coses de dir! No estàs sola. Tens 40.000 camarades.

NOIA.-  42.000! Però no és el mateix. Em vull morir!

JUBILAT.-   Això no es diu ni en broma! Déu nos en guard! El proletariat et necessita.

JUBILADA.-  I a més pensa en la Revolució. La Gran Nit i tota la pesca...

NOIA.-  Buf! Aquesta Revolució no arriba mai!

JUBILADA.-  Ui, les revolucions ja se sap! Arriben quan menys t'ho esperes.

JUBILAT.-  Un matí et lleves i alça Manela! Ja hi som: la Revolució! Embolica que fa fort! I després, apa eixuga't i tornem-hi...

JUBILADA.-  El més important és no perdre la fe. I si la gent se'n riu de tu perquè ets comunista, no en facis cabal. Si l'enveja fos tinya... Que més voldrien ells que tenir un ideal tan bonic com el teu!

NOIA.-  Sí, però tot això no em tornarà el meu Jaume!

JUBILADA.-  Sí que tornarà, dona, sí! Roda el món i torna al Born! Ja els conec jo, aquesta colla. Només pensen en el canvi... Són uns tabalots, uns somiatruites,   —67→   uns cagadubtes, uns tastaolletes, uns culs inquiets, però en el fons són de bona pasta. Tenen necessitat de vosaltres. Tornarà, ja m'ho sabràs dir. I ara a fer nones!

NOIA.-  Gràcies.

JUBILADA.-  I si no pots agafar el son, rellegeix alguns fragments de Lenin i, escolta, oli en un llum!

(Entra JAUME.)

NOIA.-  Jaume! Amor meu! Ets tu?

JAUME.-  Estimada, perdona'm. No tenia cap dret a dubtar de la teva sinceritat de cara a les legislatives.

NOIA.-  Amor meu! M'hi he repensat, saps? I reconec que la política seguida pel Comitè Central és en gran part la causa de la desunió de l'esquerra. I no sóc jo només qui ho pensa. Moltíssims camarades també ho pensen. Crec que s'imposa una revisió dràstica.

JAUME.-  Estimada!

NOIA.-  El Partit està canviant per més que el Comitè Central no ho vulgui veure!

JAUME.-  Nosaltres també som culpables. Ens ha faltat rigor. Hem confós l'oportunitat amb l'oportunisme i la prudència amb la feblesa.

NOIA.-  No s'ha perdut res, amor meu. Cal que aprenguem totes les lliçons.

JAUME.-  No podem viure l'un sense l'altre. Te n'adones, amor, que intento recrear les condicions objectives per una victòria de l'esquerra?

NOIA.-  Sí, me n'adono, sí!

(Surten JAUME i la NOIA. Els JUBILATS es queden sols en escena.)

JUBILAT.-  Tenies raó. No era més que un foc d'encenalls.

JUBILADA.-  Reconciliar el Comunisme i el Socialisme. Es pot ben dir que l'amor fa miracles!

(Fosc.)

(L'escenari representa un despatx d'un CORONEL. Una butaca central i dos personatges en escena.)

SOLDAT.-  Es presenta el soldat Joan Pera, de segona classe, tercera companyia, primera secció. A les seves ordres, coronel!

CORONEL.-  «Mecagundena!» Ja sé que et dius Pera. M'ho crides cada matí des de fa sis mesos.

PERA.-  No faig més que aplicar el reglament, coronel.

CORONEL.-  Ja sé què en penses del reglament i de l'exèrcit en general, Pera. Però aquest matí m'agradaria que m'estalviessis l'espectacle habitual. Et quedaràs molta estona en posició ferms?

PERA.-  Vostè no m'ha ordenat que descansi, coronel.

CORONEL.-  Descansa! Pera, m'exasperes! Escolta, en els sis mesos que fa que ets el meu secretari, no tens cap queixa, oi? T'he tractat bé!

PERA.-  Li estic profundament agraït per la deferència que ha tingut en nomenar-me el seu ordenança.

CORONEL.-  I segueixes prenent-me el pèl? Pera, acabaré donant-te una patada al cul, sents? Seu, cony! Escolta, m'agradaria que oblidessis per un moment la jerarquia..., l'exèrcit... M'agradaria que parléssim d'home a home. Fes com si parlessis a un maoista, o un hippy, o un motorista, o un marica o un heroïnòman... En fi, com un company! Necessito el teu consell. Però quina   —70→   manera de seure tens? Seu com si fossis a casa teva!

PERA.-  A casa meva sec a terra, coronel.

CORONEL.-   (Es gira d'esquena a PERA.)  Doncs seu a terra, punyeta! Però deixa de fer el pallasso!  (Es torna a girar cap on suposadament era PERA.)  Pera, on t'has ficat?

(PERA s'ha assegut a terra en una posició de ioga.)

PERA.-  Sóc aquí, Coronel.

CORONEL.-  Aquesta vegada t'has passat! Et deixaré sense passi de pernocta. Tu t'ho has buscat!

PERA.-  Puc retirar-me?

CORONEL.-  T'he dit que havia de parlar amb tu. Em faràs tornar «tarumba», Pera. Però t'aprecio... I a més a més, formes part d'aquest jovent ecologista que vol refer el món... Has viscut en aquestes famoses comunes. Coneixes la gent jove, el seu llenguatge... Necessito la teva ajuda, Pera. T'ho demano humilment. T'he de dir una cosa molt penosa... Estic molt desorientat. Pera, tu coneixes la Laura, la meva filla... Te la vaig presentar i l'has vist unes quantes vegades... És una noia molt maca, recta, seriosa, potser massa seriosa per la seva edat. Ens ha deixat, Pera! Per anar-se'n a viure en una d'aquestes comunes! Ja veus... Una carta terrible, Pera..., terrible. Té, llegeix-la. Potser tu l'entendràs. Tu ets universitari. Què entens de tot aquest embolic? Pot deduir-se que és droga? O que ha caigut en mans d'alguna secta de fanàtics, o trotskistes, o alguna cosa per l'estil? Jo no entenc res... Has llegit això? «Me'n vaig amb l'Arcàngel. Em reuniré amb ell, ell, ell. L'Arcàngel, que amb els seus dits ho sap   —71→   descobrir tot. Dits rodons, dolços, càlids com els nostres ventres, culs, vagines... No puc seguir vivint dins d'una bossa de plàstic plena de caca. Amor-caca que no puc menjar. L'Arcàngel ho sap tot.» Què diantres deu voler dir tot això? La meva filleta està en perill! Digues, Pera, a tu què et sembla?

PERA.-  Està segur de poder escoltar-me sense perdre la calma?

CORONEL.-  Maleïda siga! Fa una hora que t'ho estic demanant, Pera!

PERA.-  Opino que la seva filla se n'ha anat a conseqüència d'una presa de consciència política i filosòfica a la vegada.

CORONEL.-  D'una què?

PERA.-  La seva filla vol alliberar-se dels tabús d'una educació repressiva que eliminava en ella l'espontaneïtat...

CORONEL.-  Què educació repressiva ni què punyetes! La meva filla ha caigut en les grapes d'un porc que li xucla l'enteniment. Si el pesco el mato! Arcàngel del ous!

PERA.-  La seva vida, fins ahir mateix, estava mancada de creativitat, de fantasia, de tendresa. Ha d'alliberar-se d'un pare que la terroritza.

CORONEL.-  Que jo la terroritzo? Aquest fill de puta el mataré!

PERA.-  Vostè l'ha sotmès a una disciplina militar, controlava les seves lectures, les seves amistats, les seves cartes. Als divuit anys encara l'obligava a tornar a casa abans de les deu... Per què no la va deixar anar al concert dels Rollings?

CORONEL.-  Els Rollings? Però tu com saps tot això?

PERA.-  Jo, doncs... eh... Glup! Puc retirar-me, coronel?

CORONEL.-  Déu meu! L'Arcàngel ets tu! Ara ho entenc tot! Les vegades que us heu vist, les telefonades... Jo em preguntava, d'on surt aquest Arcàngel? Ha, ha, ha... Pera! Tu l'Arcàngel! Perdona que rigui, són els nervis... Tan preocupat com estava! I jo que la creia en perill! Quin pes em treus de sobre!

PERA.-  Com que li trec un pes de sobre?

CORONEL.-  Vull dir que ets un bon xicot i que està en bones mans. Seria el moment de donar-te la patada al cul que et tinc promesa des de fa sis mesos, però crec que serà millor que vinguis a sopar aquesta nit a casa i digues-li a Laura que arribi abans de les deu. Perdona un moment. (El CORONEL truca per telèfon.) 

PERA.-  Vostè guanya perquè té el poder. Quan em llicenciï, em reuniré amb la Laura i del nostre amor obtindrem la força per lluitar contra aquesta societat de violència i repressió que vostè representa!

CORONEL.-  Estimada, tot solucionat.

PERA.-  Visca la Revolució!

CORONEL.-  Sí, noi, sí. No res, el teu futur gendre que m'està dient que no sé què... Sí, un xicot molt formal, de bona família, ben educat, doctorat en Filosofia i Lletres... Una mica exaltat, com tots els joves...

PERA.-  No a l'OTAN!

CORONEL.-  Va bé escalopa amb patates?

PERA.-  Sí. No a l'OTAN! Visca la Revolució!

(L'escenari és buit. L'escena transcorre en un espai indefinit. Totes les noies de la companyia són en escena.)

(MARC és a casa seva: un sofà central, una barra sota les escales... Entra NATÀLIA.)

MARC.-  Natàlia, quina alegria!

NATÀLIA.-  Passava per aquí...

MARC.-  Quina sorpresa tan agradable. Entra, passa... Tot està molt desordenat..., és que l'assistenta no em ve els diumenges. Quant de temps sense veure'ns! Com va la vida?

NATÀLIA.-  Psè...

MARC.-  I els exàmens?

NATÀLIA.-  Psè...

MARC.-  Fa calor, oi?

NATÀLIA.-  Sí, fa xafogor... Tens un porro?

MARC.-  No, se m'ha acabat l'herba... Vols un whisky, un gintònic, una cervesa, un vermut...? No sé...

NATÀLIA.-  Whisky.

MARC.-  Ha, ha, ha... Te'l prepararé a la meva manera.  (Es gira a preparar la copa. Mentrestant la NATÀLIA es despulla.)  Una mica de gel, sifó, aigua... Ja està.  (Es gira i la veu despullada.)  Però, què fas?

NATÀLIA.-  Ja ho veus. No és això el que volies? Doncs endavant.

(MARC comença a despullar-se.)

MARC.-  Realment en aquesta edat sou l'hòstia. No teniu pietat de ningú. T'agrada?

NATÀLIA.-  El què?

MARC.-  El whisky.

NATÀLIA.-  Psè...  (MARC abraça NATÀLIA.)  Tens les mans gelades!

MARC.-  Deu ser pel gel... Saps que no estàs tan primeta com sembla?

NATÀLIA.-  Estic feta una vaca... Són les pastilles. Ei, em cremaràs amb el cigarret!

MARC.-  Amb el cigarret? Amb el cigarret?...

NATÀLIA.-  Vols deixar de dir xorrades?

MARC.-  I tu de dir bestieses?

(Sona una música sensual i dos ballarins -noi i NOIA- ballen un pas a dos. En un moment donat el ballarí intenta aixecar la ballarina. No pot moure-la de terra. Fa un gest de sorpresa i la ballarina d'inquietud. Ho torna a intentar sense aconseguir-ho. La música es desballesta com si s'hagués fet malbé el magnetòfon. La ballarina fuig corrent. El ballarí la segueix. Tornen a aparèixer MARC i NATÀLIA. Ella es vesteix amb urgència. Ell es queda en calçotets.)

(MARC truca a unes amigues per quedar. No té èxit. Finalment truca a LOLA.)

MARC.-  Lola...

LOLA.-  Marc, hola, com estàs?

MARC.-  Estic fatal, Lola, em sento molt vell...

LOLA.-  Però què dius, Marc? Estàs en el moment àlgid de la teva vida...

MARC.-  Et parlo seriosament, em sento molt sol...

LOLA.-  T'has barallat amb aquella nena, potser?

MARC.-  Prou, s'ha acabat, fora... Què ha de fer un gat vell com jo amb una criatureta que no deu saber ni fer un francès?

LOLA.-  Aquestes nenes tenen una entrada de xoc, però, francament, el seu rendiment és deplorable...

MARC.-  Escolta, tu i jo ens coneixem fa molts anys, no? I sempre ens ho hem explicat tot... Respectem la llibertat de l'altre, oi?

LOLA.-  Sí, Marc.

MARC.-  Lola... I si ens caséssim?

LOLA.-  Marc... M'agafes per sorpresa... Dóna'm una mica de temps per pensar-m'ho. (Penja.) 

(El CAMBRER del principi compareix i canta en la penombra, retallat per un canó de llum.)

(En penombra, tota la companyia canta en un escenari que representa el bar del principi.)

(S'obre més llum i compareixen els personatçges de l'obra.)

PARE.-   (A MARC.)  T'ho juro, amic meu, aprofita la vida mentre tot et vagi bé, perquè el dia que te la fotis..., bleah! Tothom se't girarà d'esquena. I desconfia de l'ambició... L'ambició és mala consellera... I aleshores t'adones que tota la vida has estat lluitant per posar-te la corda al coll.

CAMBRER.-  Són sis-centes, senyor.

MARC.-  Ha, ha, ha...

NATÀLIA.-  Marc!

MARC.-  Natàlia! Estàs feta tota una dona! Quant temps fa que no ens vèiem? Quatre..., cinc anys? Com va la vida, adorable tigressa?

NATÀLIA.-  Ui... ja he amagat les ungles... Era una imbècil insuportable, oi?

LA PROGRE.-   (Al PARE.)  Perdó... Ets tu el de l'anunci de l'Actual, pàgina cinquanta, «Llop solitari rondant per les fronteres d'aquesta societat podrida, busca jove lloba, tendra i salvatge per trobar nous camins cap a la llibertat»?

PARE.-  Jo sóc un fracassat i un mediocre...

LA PROGRE.-  Hosti! Comprenc a «tope» el que dius... El meu «ex» era igual que tu.

NATÀLIA.-  Estava plena de complexes. I tan enamorada com estava de tu...

MARC.-  Enamorada de mi? Tu? Però si no paraves d'agredir-me!

NATÀLIA.-  Perquè m'intimidaves... sempre envoltat de dones. Tenia por de decebre't... Sobretot al llit. Que estúpida que era! L'última vegada que ens vam veure... Recordes aquell dia que ens vam veure a casa teva? Quina vergonya! Em vaig passar quinze dies malalta al llit. No m'apartava del telèfon... I tu, Humphrey Bogart, no et vas dignar a trucar-me. Vaig estar a punt de fer-ho jo mil vegades...

MARC.-  Natàlia... Amor meu... Jo t'estimava amb bogeria. Que imbècil que vaig ser! Encara segueixo enamorat de tu... Per què no ho tornem a provar? (S'abalança a sobre de la NATÀLIA i aquesta el rebutja.) 

NATÀLIA.-  No diguis bestieses, Marc. Aquest tipus d'historietes no tornen a començar. Han passat cinc anys. A més, estimo un noi... Ens casarem d'aquí a poc.

ALFRED.-  Una ampolla del San Edredón de 1969.

LOLA.-  Molesto? Sóc la seva dona. Ho haig de repetir continuament perquè en Marc sol oblidar-ho quan veu unes faldilles.

MARC.-  Per favor, amor meu, no comencem... La Natàlia i jo...

LOLA.-  Natàlia? N'he sentit a parlar molt, de tu... En part va ser gràcies a tu que em vaig casar amb aquest imbècil.

ALFRED.-  Cambrer! Un San Edredón del 69!

NATÀLIA.-  Us presento Cris..., el meu promès.

ALFRED.-  No pots deixar-me, Anna, saps que no puc viure sense tu.

ANNA.-  Alfred, per favor, no facis una escena! Tu ja no em necessites.

ALFRED.-  Només existeixes tu, Anna, només tu. T'estimo, Anna!

CAMBRER.-  San Edredón del 1969, senyor.

ALFRED.-  Però, escolti, aquest San Edredón és dolç!

LOLA.-  Vinga, deixem la parella d'enamorats... Tornem a casa, papà...

PARE.-   (Ballant amb LA PROGRE. Mentrestant, la companyia va marxant.)  Saps què som? Hàmsters...