ms. la ancia. (N. del Transcr.)

Cf. Tirant, I, cap. XI. Aquest capítol amplia molt el Guillem de Vàroich. Guillem va amb el rei a casa de sa muller, la comtessa, a cercar un material que tenia per a la fabricació de les magranes incendiàries. (N. de l'E.)

Verdesques, són, segons Faraudo, «superestructuras de madera bajo techumbre de ramaje o leña, erigidas sobre el almenaje para protección de los defensores contra los enemigos» (Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona... Semblanza militar de Jaime el Conquistador, Barcelona 1941, p. 44). (N. de l'E.)

Cf. Tirant, I, cap. XII. En el Tirant, el rei d'Anglaterra no és ferit. Guillem no es vesteix de rei fins més endavant. (N. de l'E.)

Noble: moneda d'or anglesa encunyada des del regnat d'Eduard III d'Anglaterra (1343-6). Tingué curs a la nostra Confederació durant el s. XV. El cronista de l'època de Ferran el Catòlic Pere Miquel Carbonell descriu dues menes de nobles: el noble de nau vell, de Flandes, «que de la una part ha un noble hom lo qual està dins una nau, e té en la mà una spasa e en l'altre mà té un escut de flors de lyrs dins l'escut e ab leons; e d'altre part ha una creu e ab corones e ab leons; e deu pesar ·II· florins e ·XIII· grans»; i el noble d'Anglaterra, amb «lo senyal del veyl, però són dues naus, e no pesen sinó ·II· florins, e no valen sinó ·XXVII· sol. si són de pes». Veg. F. Mateu i Llopis, Glosario hispánico de numismática, Barcelona 1946, pp. 148-9. Aquesta moneda és esmentada també en el Tirant lo Blanch, I, 40; però Aguiló, per inadvertència, transcriví dobles. Tant pel que fa referència al Guillem de Vàroich com al Tirant, hom pot preguntar-se si l'estament dels nobles és conseqüència d'un coneixement directe d'Anglaterra, o no és més que una nota de color local obtinguda amb una dada coneguda de tothom. Si fos certa la primera suposició, tindríem un motiu més per a creure en la unitat d'autor del Guillem i el Tirant, car és sabuda l'estada de Joanot Martorell a Anglaterra. (N. de l'E.)

Cf. Tirant, I, cap. XIII, el qual dóna el text la lletra del rei moro. Si el rei d'Anglaterra perd, el dia de sant Joan haurà de trobar-se en una d'aquestes quatre ciutats «ço és en la ciutat de Londres, o de Contúrberi, o de Sàlasberi, o en esta ciutat de Vàroych». (N. de l'E.)

Cf. Tirant, I, caps. XIV-XVII. Martorell amplia considerablement les dades del Guillem de Vàroich. Refereix brillantment l'arribada dels missatgers del rei de la Gran Canària a Warwick. Guillem proposa al rei d'Anglaterra una estratagema per tal d'espantar els missatgers del rei moro. El duc de Bedford (Betafort) se'n riu, i això ocasiona una disputa. El rei castiga severament el duc; després reuneix el seu consell per acordar la resposta definitiva als missatgers. El primer que té la paraula és l'ermità, el qual proposa que, ja que el rei és molt jove i de complexió malaltissa, no emprengui la batalla i sigui reemplaçat pel duc de Lancaster, a qui cedirà el ceptre i la corona reial; els ducs de Gloucester (Gloceste), Bedford (Betafort) i Exeter (Atretria) protesten d'aquesta designació; el rei insisteix a voler fer ell mateix la batalla, però, davant l'oposició justificada dels seus nobles, elegeix per substitut l'ermità. (N. de l'E.)

ms. aquelles per aquelles. (N. del Transcr.)

ms. yo us ho. (N. del Transcr.)

El Tirant amplifica molt aquest episodi, com es pot veure en el resum dels caps. XVIII a XXVII que donem a l'apèndix (V). (N. de l'E.)