«Jo viu lo Ray ab la nobla Leuseta». Ressons d'una «razo» a la literatura catalana del segle XV¹

Josep Pujol

(Universitat de Barcelona)

Tornant los ulls d'on partits los havia jo viu lo Ray ab la nobla Leuseta. La nit ensemps ab lo jorn aparia ab gran confort ajudant lur natura, e viu Bernart del Ventadorn estar a part, mirant lur delit ab tristura. Dos grans contrasts en amor conexia, donant turment e delit dins un terme. Vent qu'era mort, Bernat conort sentia. Jo, reguardant una tant gran viltat, viu esser ver lo qui sovint se lig, qu'en sutza carn no cab may leyaltat. Mort sens morir es al gentil entendre veure la fi d'un amor tant corrupte; del recitar ne tem moltes offendre. E, com aquells qui son promptes en dir tot lur voler mes en plorant que riure, axi Bernat dix ab agre suspir: «Los qui ameu dona qu'es virtuosa planyeu mon dan e sa desconaxença!» Sol del pensar tench cara vergonyosa; jo, lagrimant de ma no trista faula, volti l'esguard en millor pensament. De tals viltats pus dir volgui paraula.

Aquest passatge del cant novè de La glòria d'Amor de Bernat Hug de Rocabertí (vv. 1254-1277)² se situa poc després que en el mateix cant el narrador hagi vist, guiat per Coneixença, una galeria d'amants entre els quals «Riambau de Vaqueres / e Beatriu, nobla de Montferrat» (vv. 1219-1220), «Joffre de Blaya / molt delitos, e comptessa de Tripol» (1230-1231), i un Arnaut Daniel que assumeix la forma de Cupido (vv. 1245-1247)³, tots representants d'una «mitologia» trobadoresca que, un segle abans, ja havia trobat un lloc als Trionfi petrarquescos o a l'Amorosa Visione de Boccaccio. A part l'esment d'Arnaut Daniel, que la confusió amb Cupido erigeix en autèntica autoritat en matèria d'amor, l'associació de Raimbaut de Vaqueiras i de Jaufre Rudel amb les seves amants Beatriu i la comtessa de Trípoli assenyala inequívocament que la procedència de les històries dels dos trobadors cal anar-la a cercar, més o menys llunyanament, a les respectives vidas occitanes, com, de manera molt aproximada, ja va suggerir Heaton a l'anotació del poema de Rocabertí (1916: 132; vegeu el text d'aquestes vidas a Boutière-Schutz 1973: 16-17 i 447-449). El mateix editor, tanmateix, quedava desorientat davant el llarg passatge dedicat a Bernart de Ventadorn; si, d'una banda, assenyalava que el v. 1255 «is a souvenir» de la cançó «Can vei la lauzeta mover», l'ocell i el raig de la qual han estat personificats «in order that they may be given a place in the garden» , de l'altra suggeria que hi devia haver alguna llacuna en el passatge, que ens deixava sense el «specific incident or story in the life of Bernard de Ventadour, the "tant gran viltat"» a què es refereix el v. 1263 (Heaton 1916: 132-133). De problema, però, no n'hi ha cap, i era l'escassa bibliografia trobadoresca que manejava l'editor, altrament ben atent a anotar amb profusió els referents italians del poema, el que li havia impedit conèixer l'existència d'una razo que en un únic cançoner trobadoresc es va intercalar en la vida del trobador de Ventadorn per tal d'explicar la composició de «Can vei la lauzeta mover», i que reprodueixo tot seguit segons l'edició Boutière-Schutz 1973: 20-21 i 29⁴:

Et el s'en partí e si s'en anet a la duchesa de Normandia, qu'era joves e de gran valor e s'entendia en pretz et en honor et en bendig de lausor. E plasion li fort las chansos e·l vers d'En Bernart, et ella lo receup a l'acuilli mout fort. Lonc temps estet en sa cort, et enamoret se d'ella et ella de sui, e fetz mantas bonas chansos d'ella. E apelava la B[ernart] «Alauzeta», per amor d'un cavalier que l'amava, e ella apelet sui «Rai». E un jorn venc lo cavaliers a la duquessa e entret en la cambra. La dona, que·l vi, leva adonc lo pan del mantel e mes li sobra·l col, e laissa si cazer e[l] lieg. E B[ernart] vi tot, car una donzela de la domna li ac mostrat cubertamen; e per aquesta razo fes adono la canso que dis: Quan vei l'alauzeta mover.

Cal reconèixer que l'operació del biògraf anònim no és tan «maladroite» com semblava als seus editors (Boutière-Schutz 1973: 29, nota 1)⁵. És més, del tot coherent amb els mecanismes generals que regeixen la conversió dels continguts dels poemes dels trobadors en elements de reconstrucció biogràfica, aquesta razo té un punt de brillantor per la invenció d'un relat breu i eficaç que converteix la celebrada imatge exordial de la cançó en una relació amorosa actual, amb el simple recurs de dotar la lauzeta i el rai d'un sentit figurat que els fa senhals de la dama del trobador i d'un seu amant (noteu, en aquest sentit, les represes sas alas / lo pan del mantel i, sobretot, e·s laissa chazer / laissa si cazer) que traeixen el pobre Bernat, obligat a contemplar-ho d'amagat amb l'assistència fidel d'una donzella. I és clar que eren el to misogin de la cobla quarta de la cançó i la gravetat dels efectes que la poca mercè de la dama provoca en el poeta els que, a ulls del redactor, podien justificar la creació d'una història que al seu torn els justificava a ulls del lector «modern».

I hi ha encara una altra dada: l'únic manuscrit que transmet aquesta razo, interpolada dins la versió A de la vida, és el cançoner Sg, conservat amb la sigla 146 a la Biblioteca de Catalunya i copiat per una mà catalana al tercer quart del segle XIV. La vida, als folis 89v-90r, hi precedeix la còpia de tres cançons del trobador llemosí, entre les quals no figura la de la lauzeta. I si bé res no exclou que aquesta razo hagués pogut tenir difusió en altres àrees, el fet que dels vuit cançoners que transmeten la vida només un reporti la narració interpolada sembla postular l'exclusivitat d'una difusió catalana⁶.

Amb aquesta dada assumida, el passatge de La glòria d'Amor resulta d'una claredat meridiana, donat que ens situa davant l'escena descrita a la razo: Bernart contemplant amb tristesa el delit de la dama traïdora que s'abandona al «Ray». Les dues reaccions que la situació provoca, una per part del trobador i una altra per part del narrador, en constitueixen una autèntica interpretació perfectament d'acord amb el context literari quatrecentista: si Bernart es queixa de la desconeixença de la dama reclamant l'atenció dels amants sortosos, el narrador modula el seu discurs sobre unes formes expressives clarament ausiasmarquianes (tal com, d'altra banda, es fa al llarg de l'obra): el «turment e delit dins un terme» fa ressonar versos del poema XLV de March (especialment 8 i 13), i la conclusió «qu'en sutza carn no cab may leyalta» troba referents paral·lels en CII, 171-173 («los amadors en aquest punt tots som / que volem seny on tot seny és desgast / e lealtat en cor malvat e fals») CXVII, 3-4, («volent honest en amor deshonesta / e lealtat en cor de falsa fembra») o, senzillament, LXXXVII, 268 («que pur·amor no pot en dona caure»⁷). Dit altrament, la vella història de l'alosa i el raig s'acomoda sense cap problema a un tractament de la problemàtica amorosa i a uns temes (el desengany i la dualitat honestedat / deshonestedat, que tenen les seves formulacions més afortunades en l'obra de Joan Roís de Corella)⁸ àmpliament debatuts en la literatura de la segona meitat del segle XV.

El caràcter explícit del testimoni de fra Rocabertí cap a finals de la dècada dels seixantes (Riquer 1964 III: 158 data la Glòria d'Amor amb posterioritat a 1467) ajuda a il·luminar altres parcel·les de la literatura de l'època, en el sentit que confirma el coneixement de la historieta exemplar d'un «Bernart cornut» que podia ser adequada i reinterpretada. Així s'explica perfectament la presència de Bernart de Ventadorn a Lo conhort de Francesc Ferrer (c. 1448-49), o, millor, la circumstància paradoxal que sigui un trobador famós per la seva poesia d'amor l'únic antic (a part els «advocats» Cerverí i Boccaccio) a fer companyia a la nòmina d'autors catalans de maldits. Certament, la cobla que Bernart recita als seus «contertulians» (la quarta de «Can vei la lauzeta mover», notablement catalanitzada) conté afirmacions homologables a les que hi fan aquells, relatives a la viltat i la traïdoria de les dames⁹; però perquè aquesta inserció tingués eficàcia calia haver sotmès tant la cançó de la lauzeta com la figura mateixa del trobador a una reinterpretació que la razo servia en safata. Vegeu, si no, el seu parlament:

«Semblant engan en tots no·l scé.» Dix en Bernat del Ventadorn. «No crech, pensant-hi nit e jorn, major viltat fer-nos podia com me comès la que·m tenia la voluntat e tot lo meu. Pot-se dir la fassa Déu a les que fan contra natura! Com del degut passen fretura e prenen de l'àls a vegades, encara són mig scusades, que no·s nengú faça·l que vol; mas qui ab grat preu baix del sòl e lex·a part lo bo e mellor, si de tal sou acusador ne malparler, rahó us consella. No la conech tan bon·e bella que avinentesa no la gir, que no'és a ella lo desir. Sia xich o sia gran, apta prou o ignoran o vilà o gentilhom, sia blanc o negre l'hom: sol que·ls sia avinent, de res no han menys pensament. Per què les vull totes leixar, que poch o molt s'an a semblar. En esta us dich tot mon parer.»

(vv. 446-473; ed. Auferil 1989: 229-230)10

He subratllat especialment els versos 449-451, que remeten al nucli de l'experiència particular de l'amant traït, valorada amb el mateix substantiu que feia servir Rocabertí: una viltat més greu que la comesa contra natura i que s'associa indissolublement a la idea de degradació que aquella traïció suposa, implícita en la llista d'adjectius referits als amants masculins que les dones trien si hi tenen cabuda el xich, l'ignoran, el vilà i, potser significativament, el negre. Com es preguntava March, «Vós, qui bastant sou per un món regir, / porà's bé fer que ameu l'ome pech?» (XLVII, 13-14).

Que fra Rocabertí i Francesc Ferrer operen sobre el mateix model narratiu és, doncs, evident, i haurem d'admetre que la razo que aquí es discuteix va ser al segle XV més coneguda que els moderns no ens pensàvem si el cas de Bernart de Ventadorn podia arribar a condicionar l'experiència literària i de lectura d'alguns autors quatrecentistes, el testimoni dels quals permet arriscar la projecció d'aquestes assumpcions sobre un passatge famós de la narrativa catalana del segle XV, el capítol 283 del Tirant lo Blanc. El passatge en qüestió __la «ficció» de la «reprovada Viuda»__ ha estat objecte d'una sostinguda atenció crítica en la qual destaquen especialment una ameníssima nota de Francisco Rico («Caldesa, Carmesina y otras perversas», Rico 1982: 91-93) i una recent comunicació de Xavier Renedo que aporta informació sobre el substrat de «teoria teatral» que hi ha al darrera l'article de Rico va obrir dues pistes valuoses: una, la possible dependència, suggerida per Albert Hauf, d'un exemplum d'Ubertí de Casale, que explicaria la presència del fals hortolà de raça negra (amb tot, el mateix Hauf ha suggerit recentment la possibilitat d'altres pistes literàries, atesos els paral·lelismes de l'episodi del Tirant amb un parell de novelle de Masuccio Salernitano que posen en joc dones i amants negres, en un cas, com al Tirant, «falsificat» (Hauf 1993: 96-98, nota 6); i, l'altra, la relació amb la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella, que les recerques de Hauf i de Garriga 1991 sobre la presència de Corella en el Tirant han vingut a confirmar, justament perquè és a partir de préstecs de la Tragèdia __i, val a dir-ho, d'altres històries corellianes__ que es modulen el discurs adolorit de Tirant al capítol 295 i les paraules de la Viuda al protagonista al capítol 268, en plena «campanya» de desprestigi de l'honestedat de Carmesina¹¹. Tots aquests elements ens ensenyen que, a mesura que es va dibuixant la manera de treballar de Martorell, que opera per combinació i síntesi de materials literaris diversos, sovint descontextualitzant i recontextualitzant, no podem mai excloure altres fonts possibles. És a partir d'aquesta premissa que no em sembla del tot desencaminat establir alguna mena de relació entre la ficció de la Viuda i la razo que centra aquestes pàgines. Així, si en Corella manca el personatge femení encarregat de mostrar al protagonista l'acte «nefandíssim» de Carmesina, trobem a la razo una «donzela de la domna [que] li ac mostrat cubertamen» l'episodi a Bernart de Ventadorn. Certament, l'element en qüestió podia ser fàcilment imaginat pel novel·lista sense necessitat de recórrer a cap font (o a aquesta font específica en comptes d'altres: el personatge de la serventa podria provenir de la comèdia llatina medieval)¹², donada la funcionalitat de la viuda Reposada en l'acció de la novel·la. Tanmateix, el caràcter més o menys explícit dels textos de Rocabertí i de Ferrer obliga a preguntar-se si aquella historieta no podia formar part del complex horitzó de referents de Martorell. Suposar-ho és, crec, una bona manera de donar sentit a un nom que ha cridat poc l'atenció dels estudiosos: el de l'hortolà negre Lauseta, que apareix citat únicament en els capítols immediatament anteriors i posteriors a la ficció de la Viuda (la primera menció és al capítol 268, i el seu nom apareix tres vegades més al 269). Sense menystenir una proposta recent que l'explica a través de l'àrab¹³, m'atreviria a suggerir que el nom, donats els paral·lelismes de situació entre un i altre textos, pot haver vingut induït a Martorell per la seva presència a la razo, no sé amb quin grau de consciència, i sense descartar intencionalitat en atribuir-lo al partenaire, desviant, com si diguéssim, la pista directa cap a una simple al·lusió una mica críptica __si no és que Martorell coneixia només d'oïdes la història i va confondre els noms¹⁴.

Com que crec que el que acabo d'exposar no és del tot desenraonat, la combinació d'aquesta pista amb el fet que Corella és un model per a Martorell em condueix a una reflexió final. En un parell d'aportacions recents, Lola Badia (1989) ha explicat molt convincentment que la prosa de la Tragèdia de Caldesa és, funcionalment parlant, una autèntica razo dels estramps que profereix el narrador traït, alhora que l'obra fa cristal·litzar, tant com un esquema narratiu àmpliament difós en clau de ficció autobiogràfica, el tema del desengany d'amor, del qual esdevé emblema. Sense oblidar que els estímuls de Corella són també diversos, i que inclouen tant la prosa boccacciana de la Fiammeta com represes explícites de March a l'exordi, la coincidència temàtica i la comunitat del procediment text-glossa aparellen també Corella i la razo, sense que calgui en aquest cas suposar cap dependència. Al capdavall, la brevitas del model impedeix de trobar cap rastre textual, però la insistència corelliana en la fórmula «yo viu» quan es refereix a la traïció en un poema del «cicle de Caldesa» («Pero yo viu mon luminos caruoncle, / Ab gran repos, en mans del qui amaua», o «Com yo viu clar aquest tan gran oprobri» («Desengany», vv. 16-17 i 23; ed. Miquel i Planas 1913: 426 convida al joc d'intercanviar les persones literàries de Bernart de Ventadora, de Joan Roís de Corella i del cavaller Tirant lo Blanch. En darrer terme el camí proposat, amb les dades segures de Rocabertí i de Ferrer, mostra no únicament la supervivència de la «mitologia» trobadoresca, sinó també, i sobretot, l'actualització d'aquesta mitologia als anys centrals del segle XV. I una manera de procedir a aquesta actualització podia ser, si el que s'apunta sobre el Tirant és plausible, la capacitat de fer rendir narrativament una brevíssima razo.

AUFERIL, J. (1989): Francesc Ferrer, Obra completa (Barcelona, Barcino).

BADIA, L. (1989), «Ficció autobiogràfica i experiència lírica a la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella», dins Homenaje al profesor Antonio Vilanova (Barcelona, Universitat), II, pp. 75-93.

BADIA, L. (1993), «Aucis amors. Teoria i pràctica del desengany d'amor segons Joan Roís de Corella», Actas IV Congreso da Associação de Literatura Medieval, (Lisboa, Cosmos), III, pp. 275-282.

BELTRAN, R. (1989), «Eliseu (Tirant lo Blanc) a l'espill de Lucrecia (la Celestina): retrat de la donzella com a còmplice fidel de l'amor secret», Miscel·lània Joan Fuster, I (Montserrat, Publicacions de l'Abadia), pp. 95-124.

BELTRAN, R. (1990), «Las "bodas sordas" en Tirant lo Blanc y la Celestina», Revista de Filología Española, LXX, pp. 91-117.

BOHIGAS, P. (1952-59): Ausiàs March, Poesies. 5 vols. (Barcelona: Barcino).

BOUTIÈRE, J. i A. Schutz (1973), Biographies des troubadours. Textes provençaux des XIIIe et XIVe siècles (París, Nizet).

GARRIGA, C. (1991), «Caldesa i Carmesina: Roís de Corella plagiat en el Tirant lo Blanc», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXIII (Miscel·lània Jordi Carbonell, 2) (Montserrat, Publicacions de l'Abadia), pp. 17-27.

HAUF, A. G. (1993), «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, setembre de 1991) (Montserrat, Publicacions de l'Abadia).

HEATON, H. C. (1916), The Gloria d'Amor of fra Rocabertí. A Catalan Vision-Poem of the 15th Century, (Nova York, Columbia University Press).

LAZAR, M. (1966): Bernart de Ventadorn, Chansons d'amour (París, Klincksieck).

MIQUEL i PLANAS, R. (1913), Obres de J. Roiç de Corella (Barcelona, Biblioteca Catalana).

RENEDO, X. (1996), «Turpia feminarum incesta lascivarum (El joc teatral en el capítol 283 del Tirant lo Blanc)», dins Formes teatrals de la tradició medieval. Actes del VII Col·loqui de la Société Internacionale pour l'Étude du Théâtre Médiéval (Girona, juliol de 1992), ed. a cura de Francesc Massip (Barcelona, Institut del Teatre, pp. 209-216.

RICO, F. (1982), Primera cuarentena y tratado general de literatura (Barcelona, Sirmio).

RIQUER, M. de (1964), Història de la literatura catalana, III (Barcelona, Ariel). RIQUER, M. de (1992), «Tirant lo Blanch», novela de historia y de ficción (Barcelona, Sirmio).

RUBIERA, M. J. (1990), «Tirant lo Blanc i els moros», l'Aiguadolç. Revista de Literatura, 12-13, pp. 33-40.

Aquest treball s'inscriu en el projecte d'investigació PB91-0662 de la DCICYT (Ministerio de Educación y Ciencia), que es desenvolupa al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.