Joanot Martorell escrivà de ració

Jaume Turró i Torrent

Si en altres escriptors conèixer la biografia no ens porta necessàriament a una millor lectura de l'obra, la documentació que en els darrers temps ha anat apareixent sobre Joanot Martorell no ho fa entendre així. En efecte, l'autor de Tirant lo Blanch va vessar nombroses notes biogràfiques en la novel·la, tot demostrant un coneixement de la cort reial que li donava el seu càrrec d'escrivà de ració, ja que com a tal portava l'inventari dels béns i el compte de les despeses de la casa reial. Això fa del Tirant un llibre escrit a partir de l'experiència.

L'episodi més conegut de la vida de Joanot Martorell deu ser el conflicte que va sostenir amb Gonçalbo d'Híxar, comanador de Montalbà. Els Martorell, ofegats pels deutes, s'havien vist obligats a vendre els seus dominis de la vall de Xaló a Gonçalbo d'Híxar, i aquesta pèrdua va engendrar un enorme rancor als compradors. Els Martorell van sentir aquella venda com una espoliació i una humiliació, i van cercar qualsevol punt on agafar-se per emprendre reclamacions judicials sobre aquelles propietats. Quan aquesta via va mostrar-se inútil, Joanot Martorell va acudir a les lletres de batalla i al desafiament cavalleresc. El comanador no va acceptar la lletra i va respondre per la via judicial. Ni Joanot ni els seus germans desistirien de continuar pledejant, i acudiren fins a la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols, on comptaven amb un parent molt influent, Francesc Martorell , el més important dels secretaris del rei. Alfons IV el Magnànim els va escoltar i va expedir diligències a favor d'ells. En un d'aquests documents l'anomena «lo amat cambrer nostre mossèn Johanot Martorell»¹. A Nàpols devia aconseguir algun ofici, probablement prop de Francesc Martorell, i Alfons el Magnànim va servir-se de Joanot Martorell en algunes missions. No cal dir que els plets amb els hereus de Gonçalbo d'Híxar no van prosperar. Però Joanot Martorell mai no va desesperar i va aprofitar qualsevol avinentesa favorable a la seva persona per tornar a pledejar.

Encara el 9 de febrer de 1461, Joan II des de Fraga donarà ordres perquè s'agilitzin les demandes interposades pels Martorell contra els hereus del comanador de Montalbà². Després de detenir el príncep de Viana (2 desembre 1461), el rei va ajornar les corts a catalans i aragonesos per més enllà de Nadal, i va endur-se Carles de Viana amb tota la família a Saragossa. Ara havia tornat a Fraga i a Lleida per reprendre les corts, i havia deixat el príncep a Fraga; amb ell hi havia alguns dels seus servents i familiars³. La Generalitat havia donat ordres als seus ambaixadors que amb la meitat de les tropes de Lleida i les que poguessin rebre de Cervera anessin a alliberar el príncep, i que l'altra meitat restés a Lleida, calmés el rei sobre l'acció i li impedís la sortida de la ciutat. Joan II se'ls va avançar i va fugir a Fraga, on va arribar de nit. Això fou el dia 8 de febrer. De Fraga, va emportar-se el príncep cap a Alcanyís i d'allí al castell de Morella. El rei, abans de marxar, va manar estendre el document a favor de Joanot Martorell, en aquell moment escrivà de ració del príncep. Tot fa pensar que es tractava d'una estratègia per acontentar i acostar-se a un dels familiars del príncep. L'odi i el ressentiment per Gonçalbo d'Híxar, comanador de Montalbà, i els seus hereus havien calat profundament en l'ànim de Joanot Martorell, fins al punt de prendre'n venjança davant tota la posteritat en les pàgines del Tirant lo Blanch. Aquí Martorell va ridiculitzar-lo en el personatge   —13→   de Kirieleison de Montalbà, «home de molt gran estatura, molt fort e animós més que tot altre», que, sense haver lluitat, morirà d'un atac de fel a causa del gran dolor i la gran ira que sentirà davant la tomba del seu senyor el rei de Frisa. El substituirà el seu germà Tomàs de Montalbà, que després d'haver fatxendejat superbiosament, caurà sota el poder de Tirant (cap. 74-82). Aquests dos personatges restaran gravats en la memòria de Cervantes entre els episodis de més humor del Tirant lo Blanch. Joanot Martorell va vessar notes biogràfiques, antipaties i simpaties en la novel·la, com ha remarcat Martí de Riquer en les seves moltes edicions del Tirant i en els nombrosos llibres d'erudició i divulgació. Joanot Martorell va girar tot el fel acumulat contra el comanador en la seva novel·la.

Si en altres escriptors conèixer la biografia no ens mena a una millor lectura de l'obra, la documentació de què disposem no ho ha fet entendre així en aquest cas. D'acord amb això, en els darrers anys Jaume J. Chiner (1992, 1994 i 1997) i Jesús Villalmanzo (1992 i 1995) han regirat arxius i ens han donat rics diplomataris del nostre escriptor. Gràcies a aquests treballs, disposem d'una documentació sòlida sobre l'escriptor i la seva família. Amb ells hem après que els Martorell havien entrat al servei del ducs de Gandia amb Alfons el Vell i de la casa reial amb Martí I, i que serviren encara a la nova dinastia durant els primers temps. Els deutes van anar escanyant la família, que va acabar perdent les possessions i els senyorius que havia adquirit en l'ascensió social. A la mort del seu pare, Joanot es va trobar una herència carregada de deutes, una família nombrosa i tres germanes per dotar. A diferència dels seus avantpassats, no tenia oficis que li permetessin millorar la seva economia, i el veiem pledejant, recorrent a l'honor i a les armes, i fins embolicat en episodis de saqueig i bandolerisme amagats sot a la capa de la guerra entre Aragó i Castella.

D'entre la nova documentació exhumada, ens interessen ara uns documents referents a les disputes amb el comanador de Montalbà. El primer és de març de 1450: Joanot Martorell trameté des d'Alzira una lletra de batalla a tota ultrança a Gonçalbo d'Híxar. Aquest va respondre amb una demanda judicial al governador de València reclamant que fos imposat callament perdurable a Joanot Martorell i que fos notificat i publicat a Barcelona, on es trobava en aquell moment⁴. El cas és que la justícia no va trobar-lo tampoc a Barcelona, i la cort de València va ordenar penjar les cèdules de provisió contra Joanot Martorell a la porta de la casa del seu germà Jaume i a la porta de la casa de la seva germana Damiata, on solia estar-se Joanot quan era a València. A Barcelona residia a casa del cavaller Joan de Lladernosa, gendre del gironí Gabriel Miquel, el qual havia estat assassinat el 1439 a Barcelona a la plaça de Sant Nicolau mentre sortia de missa de l'església dels framenors. Els fills de Gabriel, Genís i Bernat, van clamar venjança i van prosseguir les bandositats amb les grans famílies gironines fins venjar-se amb l'assassinat de Joan Cavalleria, síndic de la ciutat de Girona a les corts de Perpinyà el 1453. Ni les corts ni el rei van aconseguir aplacar-los, tot i que els deseiximents i els duels er en afers seriosos i la monarquia usava tot el seu poder per impedir-los. No ens ha d'estranyar, doncs, que després del desafiament Joanot Martorell desaparegués de la ciutat i el regne de València. Era un procediment freqüent per evitar que la justícia volgués empresonar-lo per impedir el duel. Però, a la seva manera, Joanot Martorell ja havia obtingut el que volia, això és, deshonrar en la cavalleria el seu enemic més avorrit. Ara bé, aquests documents ens fan conèixer una circumstància molt important, a la qual no s'ha parat prou atenció: Joanot Martorell no tenia casa pròpia a València i, quan es trobava en aquesta ciutat, anava a casa de la seva germana Damiata i a casa del seu germà Jaume⁵. No tenia casa a la ciutat ni propietats al regne, i ja només el lligaven amb València les obligacions de cap de família a què havia de respondre com a hereu universal del seu pare. A finals d'aquest mateix 1450 i a partir de l'any següent, se succeiran els documents estesos des de la cancelleria de Nàpols referents als plets de la família Martorell.

Ara sabem, gràcies a J. Villalmanzo (1995), que Joanot Martorell va entrar al servei del Magnànim, el qual va servir-se dels seus oficis i que es refereix a ell anomenant-lo «cambrer nostre». Com ell ja va suposar, de Barcelona degué dirigir-se a Nàpols, on comptava amb el seu parent Francesc Martorell. Finalment, va tenir l'oportunitat d'exercir un ofici al servei de la casa reial i de millorar la seva situació personal. A la mort d'Alfons el Magnànim (27 juny 1458), la majoria de cortesans no napolitans va anar marxant.   —14→   Alguns hi restaren, com Joan Olzina, Joan Roís de Corella, comte de Cocentaina, o Joan Llull i Dusay i el seu germà Romeu Llull. Francesc Martorell va retirar-se a Sicília, d'on era mestre portolà. Altres van trigar encara un temps, com Arnau Fonolleda, que va tornar a Barcelona dos anys després. I altres van seguir Carles de Viana, el qual pel gener de 1457 havia arribat a Nàpols a cercar ajut prop del seu oncle perquè intercedís en el conflicte que enfrontava pare i fill a Navarra. Alfons el Magnànim va enviar a Joan de Navarra, Rodrigo Vidal, Lluís Despuig, mestre de Montesa, i Joan d'Híxar, amb la missió de restablir la pau entre pare i fill. Rodrigo Vidal era un important escrivà de la cancelleria de Nàpols que a la mort del rei passarà al servei de Carles de Viana, i després encara al de Pere el Conestable. Lluís Despuig passarà al servei de Joan II i esdevindrà el seu braç dret. Joan d'Híxar passarà al servei del príncep de Viana, el qual el farà marmessor en el seu testament. La mort del Magnànim va deixar orfes els cortesans i professionals que el servien, i va suposar una redistribució de tots ells.

El príncep de Viana amb molts nobles catalans i sicilians, entre els quals hi havia Joanot Martorell, va marxar cap a Sicília, on va arribar el 15 de juliol. Aquí, Carles de Viana va començar a actuar com a primogènit i governador d'Aragó⁶ i va organitzar la seva cancelleria i cort. Pròpiament no ho era, com tampoc no era ja duc de Gandia. Es tractava sobretot d'un gest de força i fins subversiu. Qui governava l'illa era el virrei Lope Ximénez de Urrea. Entre els documents expedits des d'aquest lloc, apareix constantment Joanot Martorell en la condició d'escrivà de ració i de trinxant en missions lligades al seu càrrec. De feia anys coneixíem un Joan Martorell, escrivà de ració del príncep de Viana. El seu nom apareix en l'inventari de béns del príncep, que fa anys fou publicat per Pròsper de Bofarull en la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón⁷. El document pertany a la sèrie de registres de la lloctinència del príncep, i es va conservar entre la documentació oficial. No van tenir aquesta sort els registres procedents de la cancelleria gestual del príncep: eren actes de rebel·lia i es van guardar a part. El segle XIX, Pròsper de Bofarull va lligar en nous volums els fragments de registres i documents diversos que havien arribat fins a les seves mans, i que avui es troben classificats sota la sèrie varia. És en aquests volums on apareixen els nous documents que ens fan saber que, de Nàpols, Joanot Martorell va seguir el príncep de Viana i que és el mateix Joan Martorell que després fou el seu escrivà de ració.

El novembre de 1458, Carles de Viana decideix enviar una ambaixada davant Ferran I de Nàpols i de Joan Roís de Corella, comte de Cocentaina, amb la missió de tornar amb llibres i d'obtenir diners comptants dels mercaders catalans. Alfons el Magnànim li havia llegat una pensió de 12.000 ducats, que Ferran I de Nàpols havia de pagar en diverses anualitats, i les corts de Sicília reunides a Castrogiovanni (avui Enna) havien de votar un do de 25.000 florins, però a les arques del príncep no hi havia diners comptants. Carles de Viana hi envia el «ben amat trinxant, criat e intrínsech familiar seu Johanot Martorell». En el document d'instruccions per al seu ambaixador, com en les credencials i les lletres anunciant l'ambaixada davant el rei de Nàpols i davant el comte de Cocentaina, se l'anomena sempre així. Finalment, Joanot Martorell no va anar-hi __en comptes d'ell va viatjar a Nàpols Jaume Pellicer el gener següent__⁸ i Carles de Viana va enviar a França, per afers relacionats amb Navarra i amb la concòrdia amb el seu pare i «per dar orde al quitament de certes nostres joyes», que el príncep havia empenyorat en el seu viatge de 1456, «lo ben amat trinxant nostre Johanot Martorell». El setembre de 1459 ja ha tornat al costat del príncep, llavors a Mallorca⁹ . L'abril de 1460, el príncep l'envia des de Barcelona a València prop de Berenguer Mercader, batlle general del regne, per obtenir diners en efectiu. En aquests documents se l'anomena «Johan Martorell», «trinxant nostre», «lo ben amat familiar nostre» i només una vegada «Johanot Martorell», i el príncep el fa procurador seu a València¹⁰. Tenia ja cap a cinquanta anys, i el diminutiu del nom tendia a perdre's segons l'individu es feia gran, especialment en documents redactats en llatí. Només s'han de repassar els diplomataris de J. Chiner i J. Villalmanzo per comprovar-ho. L'última estada a València que li coneixíem es devia a una missió al servei d'Alfons el Magnànim el novembre de 1452.

En els mateixos registres de la sèrie varia apareix un Joan Martorell, escrivà de ració de la casa del príncep¹¹, al qual s'encarreguen missions sempre dintre de les funcions del càrrec. Quan surt de viatge Joanot o Joan Martorell trinxant, es perd també el nom de Joan Martorell escrivà de ració, i la documentació aclareix que es tracta de la mateixa persona i que era de la ciutat de València. Una lletra escrita pel trinxant Joanot Martorell de viatge a França el 1459 ens fa saber que s'aturarà a Avinyó, a l'hostaleria dels falcons, on deixarà en el llibre de l'hoste el seu nom al full 21 i un escrit on diu on serà: «lo meu nom dirà Johan Martorell del senyor príncep de Viana». Després de la mort del príncep, «Johan Martorell, escrivà de ració» va passar la factura de serveis als marmessors. Hi detalla la missió a València de la primavera i estiu de 1460, i els valencians que van deixar diners al príncep amb les respectives quantitats. El febrer de 1462, els marmessors procediren a pagar un d'ells, misser Miquel Dalmau, el qual havia lliurat la quantitat de cent lliures a «Johan Martorell, de la ciutat de València, com a procurador del príncep de Viana» l'agost de 1460¹². Quan Carles de Viana el presenta com a trinxant, no vol dir de cap manera que servís a taula el príncep i li tallés la carn: indica només que és un familiar íntim. També trobem el poeta Lleonard de Sos entre la documentació del príncep com a cavallerís, i ningú no ha de pensar que s'encarregava realment de les muntures. És un títol que l'identifica com a familiar del príncep i que li dóna autoritat per representar-lo en missions diplomàtiques. D'aquesta època ha sobreviscut una llibre d'acorriments de l'escrivà de ració a Sicília i a Mallorca, en el qual repetidament llegim les ordres de pagament donades «per Johanot»¹³.

  —15→  

A Sicília, Tirant lo Blanch voldrà servir el príncep Felip a taula. La infanta Ricomana, que vol estar sola amb Felip i desfer-se de la presència de Tirant, no li ho permet. El príncep s'asseu a taula i «com véu lo pa davant, pres cuitadament un ganivet e pres un pa e llescà'l tot, e féu-ne dotze llesques grans e adobà-les». Imagineu-vos una situació semblant en un convit oficial amb la presència dels reis, i que l'infant d'alguna casa reial comencés a fer-se un pa amb oli davant tothom quan encara ningú no ha gosat tocar res ni s'ha començat a servir a taula. Tirant ho resoldrà ficant la mà a la bossa i traient-ne dotze ducats d'or, un per cada llesca que havia fet el príncep Felip i donant-les a dotze pobres en record dels dotze apòstols en obra de caritat abans de començar a menjar (cap. 101). Com en l'episodi de Kirieleison i Tomàs de Montalbà, Joanot Martorell ha transformat en la novel·la anècdotes de la seva biografia. Amb el nom de trinxant es designava el cavaller que servia a taula i tallava la carn a la cort de Navarra. Si ens ho mirem bé, gairebé és tan còmic el gest de Felip de França com el del capità Tirant lo Blanc ficant la mà a la bossa dels diners. Qui havia de portar la bossa dels diners i fins pagar convits i sopars era l'escrivà de ració, i això Joanot Martorell ho sabia molt bé. L'estiu de 1461 el príncep va fer un viatge fins a Vilafranca i Joanot Martorell va pagar l'estada; ell ja es preocuparia de cobrar després el tribut de la cena. A la mort del príncep, Joanot Martorell encara no l'havia obtingut i va recórrer a Joana Enríquez, lloctinent reial a Catalunya, i a la ciutat de Barcelona, que el març i abril de 1462 van fer les gestions perquè l'escrivà de príncep cobrés el tribut¹⁴.

Tirant lo Blanch és ple de detalls que ens assenyalen les preocupacions i els deures de l'escrivà de ració, i de molts altres que ens fan pensar en el príncep de Viana. Un fill de Carles de Viana i de Brianda de Vega era Felip, comte de Beaufort, i alguns homes del seu entorn van demanar-li que el legitimés. Va venir a viure a Barcelona amb la seva mare des de Pamplona, quan Carles de Viana va establir-s'hi. Anys més tard, lluitaria valerosament en la guerra de Granada fins donar la vida al setge de Baza¹⁵. Però se'm fa difícil creure que Joanot Martorell pensés en ell per als episodis sicilians, tot i que el filòsof de Calàbria prediu de l'infant Felip de França que «serà home animós i valentíssim de sa persona» (cap. 110). Quan Joanot Martorell morí, Felip, comte de Beaufort, tenia aproximadament nou anys. En altres moments es fa gairebé impossible no fer relacions històriques. En els primers capítols de la novel·la, Abraïm, rei moro de la Gran Canària, envaeix Anglaterra i obliga el rei a retirar-se al castell de Varoic. Aquí li envia una lletra de batalla, reptant-lo a combat singular en camp clos, rei per rei. El consell del rei d'Anglaterra es reuneix per deliberar, i Guillem de Varoic proposa que el duc de Lencastre prengui la reialesa i sigui ell qui s'enfronti amb el rei moro. Les raons que al·lega són aquestes: «com siam certs de la indisposició de mon senyor lo rei, qui és molt jove, e de dèbil complexió e visca malaltís, encara que tinga l'ànimo de virtuós cavaller». Finalment, el rei imposa la seva autoritat i decideix que el substituirà Guillem de Varoic (cap. 15-17). Es fa difícil no pensar en la salut malaltissa de Carles de Viana, si bé les raons últimes dels personatges del Tirant sempre han de ser literàries, en aquest punt per donar major glòria a Guillem de Varoic, mestre d'armes de Tirant lo Blanch.

La propera vegada que tornem a documentar Joanot Martorell és a finals de març de 1463, quan arriba a Barcelona amb lletres del rei de Castella, i el 31 de març els diputats i la ciutat el tornen a trametre amb la resposta i la petició de l'armada per mar i de tropes i subministraments, com també amb instruccions per als representats de la Generalitat i de la ciutat a la cort d'Enric IV¹⁶. L'endemà Joan de Beaumont, lloctinent d'Enric IV a Catalunya, el tramet amb instruccions al rei i a la reina de Castella, a l'arquebisbe de Toledo Alfonso Carrillo de Acuña, company d'intrigues polítiques de Joan II d'Aragó a Castella, als homes del consell d'Enric IV i als representants catalans en aquell lloc¹⁷. Entre ells hi havia antics companys seus, com Joan de Cardona i de Navarra, que s'havia criat de petit amb Carles de Viana i que després havia estat el seu majordom. També hi trobem Jaume d'Aragó, baró d'Arenós, i el seu fill, amb molts altres rebels a Joan I¹⁸I. Encara va anar a entrevistar-se amb Joan V, comte d'Armanyac, que era l'ambaixador habitual del rei de França davant Enric IV i que havia desembarcat amb la seva germana Isabel a Barcelona el maig de 1461. S'havia enfrontat a Carles VII de França, i vagava amb la seva germana desterrat   —16→   i amb els béns confiscats. Carles de Viana els va acollir. Joanot Martorell va encaminar-se després cap a la cort del rei de França Lluís XI, on arribà a primers de setembre i on va trobar els ambaixadors de la ciutat de Barcelona i també Galceran Oliver, ambaixador de Joan II. A finals d'aquest mes era ja de retorn a Barcelona¹⁹. Es tracta de mesos d'intensa activitat diplomàtica: a finals d'abril i primers de maig va dictar-se la sentència de Baiona, Enric IV obrava ambiguament amb els catalans i Lluís XI aspirava a annexionar-se Catalunya. Joanot Martorell és enviat a entrevistar-se amb els uns i els altres. Pertot tenia coneixences. Havia de tractar-se d'un home de maneres amables, culte, ben vestit i ben encavalcat, i un bon professional que va saber aprofitar els contactes i els coneixements que la vida a la cort va oferir-li. A més, hem de tenir en compte que els ambaixadors comptaven amb els seus propis diners per a les despeses del viatge. Després, ja tindrien manera de rescabalar-se. A primers de novembre la Generalitat el va trametre encara al comte d'Armanyac per demanar-li ajut militar²⁰.

Tornem ara al Tirant i al banquet celebrat al palau del rei de Sicília. Quan Tirant fica la mà a la bossa dels diners per treure'n un ducat d'or per a cada una de les llesques que ha fet l'infant Felip, i les fa donar a dotze pobres en record dels dotze apòstols, afegeix: «Los crestianíssims senyors reis de França, per les moltes gràcies que obteses han de la immensa bondat de nostre senyor Déu, instituïren que tots los llurs fills, ans que rebessen l'orde de cavalleria, al dinar, ans que mengen, lo primer pa que els posen davant ne fan dotze llesques e en cascuna posen un real d'argent e donen-ho per amor de Déu en reverència dels dotze apòstols; e com han rebut l'orde de cavalleria posen en cascuna llesca una peça d'or» (cap. 102). Martí de Riquer ha recordat en aquest passatge els costums piadosos de les corts més cerimonioses d'Europa i en concret la vida de sant Lluís de França, que quan dinava admetia a taula més de cent pobres, als quals ell mateix llescava el pa i els feia donar cada llesca amb algunes monedes al damunt²¹. Doncs bé, la cort de Castella tenia el piadós costum que els reis donessin menjar a dotze pobres el dia de Dijous Sant en record dels dotze apòstols, i la institució d'aquest gest s'atribuïa a Ferran III el Sant²². Joanot Martorell coneixia molt bé aquella cort, i fins és probable que ho hagués viscut en persona. El 1463, el Dijous Sant va caure el dia 7 d'abril. Enric IV era camí de Fuenterrabía, on anava per assistir a les entrevistes que havien de portar fins a la sentència de Baiona, i el dia 5 d'abril era a Sant Sebastià. L'arquebisbe de Toledo i els homes del consell d'Enric IV amb què Joanot Martorell havia d'entrevistar-se es dirigien també a les mateixes negociacions. Les lletres per a Joanot Martorell estan datades a Barcelona el dia 31 de març i el primer d'abril. Aquest mateix dia podia haver sortit de Barcelona i ser rebut a la cort d'Enric IV el Dijous Sant. La missió era urgent. A les simpaties castellanes dels cercles vianistes podem atribuir també que es parli en el Tirant d'Espanya per Castella, i «del gran rei d'Espanya» pel rei de Castella (cap. 229). Es tracta també d'una designació freqüent entre els catalans rebels durant els temps d'Enric IV rei de Catalunya. Si a això afegim les simpaties del Tirant per la casa de França i la poca glòria que dóna a Aragó, resulten les aliances tradicionals dels enemics de Joan II i dels cercles vianistes més acèrrims. Fins per aquesta via podríem trobar una explicació per al mal paper del duc de Borgonya, germà d'armes de Joan II, el qual era membre del Toisó d'Or des de 1461. El duc de Borgonya va enviar Jean de Créquy i el rei d'armes Toisó d'Or fins a la cort de Joan II i el rei d'Aragó va fer gestions perquè Alfons V de Portugal acceptés també aquest orde de cavalleria, en el seu afany de construir una lliga contra l'aliança tradicional de França i Castella. Joanot Martorell farà morir el duc de Borgonya a les mans de Tirant (cap. 71-73)²³.

Si repassem les Ordinacions i la documentació de la casa del mestre racional, veurem que l'escrivà de ració és l'encarregat del control dels comensals regis, tant en qüestions de protocol com d'evitació d'intrusos, del servei a la taula i del proveïment, de les despeses de compra d'aliments per al rei i la cort i del proveïment en general, i que rep comptes del comprador, dels cavallerissos, sobreatzembler, sastre i d'altres. Durant els viatges reials s'ocupa d'organitzar i administrar les cenes de presència, del lloguer de les atzembles d'acord amb el sobreatzembler, de qui rep comptes, i d'ordenar els pagaments de les bèsties contractades. En temps de guerra porta el control dels assoldats, tant dels de peu com dels de cavall, i rep, juntament amb l'algutzir i el manescal, les mostres de cavalleria. És també el responsable d'organitzar la seguretat reial. Les Ordinacions li fan portar quatre llibres: la carta de ració, amb la nòmina dels domèstics reials, amb especial menció de les bèsties assignades; el llibre de notaments, amb l'inventari de l'aixovar reial en el sentit més ampli: joies, vaixella de plata, llibres, ornaments sagrats de capella, armes, etc.; el llibre de messió o despesa ordinària de compra d'aliments de la casa reial; i, finalment, un quart registre «en el qual los albarans de quitació de vestir e de gràcia e encara d'acorriments seran e deuran ésser registrats e escrits». M'he limitat a copiar la introducció al catàleg del mestre racional de l'Arxiu Reial de Barcelona. L'ofici de Joanot Martorell l'obligava a estar atent a tots aquests detalls, a registrar-los en llibres i a portar-ne la supervisió real i escrita. I aquí apareix una de les singularitats del Tirant en la pau i en la guerra.

Podem encara fullejar les pàgines del Dotzè de Francesc Eiximenis, on trobarem passatges com aquest: «Lo sisèn oficial del príncep és l'escrivà de ració. Aquest solament ha a dar compte al príncep de tot ço a què és tengut lo príncep, per què ha mester que sia hom avisat e expert, e verdader e lleal, e cortès a les gents, majorment en pagar graciosament lo sou en temps que lo príncep fa guerra. Car per aquesta manera serveix molt al príncep e a la cosa pública, e a si mateix, car sovint molts, quan veen la sua cortesia, li fan grans benificis. Ell, emperò, en les guerres porta singulars càrrecs, e ha a fer les mostres dels cavallers e les estimacions de les bèsties vives e mortes, e ha   —17→   a atendre a les guaites segons que damunt és ja dit, e a diverses altres coses. Per raó dels quals treballs és ordenat que, quan lo rei va en guerra, que l'escrivà haja lo primer dia solament en què lo príncep dóna sou tot lo dit sou de tots quants ne prenen sou en tot l'estol. Aquest, quan veu lo príncep pobre, ja de gran temps deu atendre que lo príncep no puixa defallir en pagar, per tal que sos afers no·n vallen menys. Llegim que lo rei Eduard d'Anglaterra tenia assetjat Varoic, qui és ciutat frontera d'Escòcia...»²⁴. Joanot Martorell coneixia molt bé el castell de Varoic, avui Warwick, i sabem que va llegir el Dotzè. Si va llegir aquestes pàgines hauria estat bonic veure quina cara hi va posar, però segur que els ulls amb què fullejava aquell llibre eren els d'un oficial de l'administració del príncep que s'instruïa sobre el bon govern. Va trobar també moltes pàgines sobre la guerra, sobre l'estratègia i sobre Alexandre el Gran, que quan entrava en batalla deia «mia sia l'honor e vostra sia la roba», i els cavallers artúrics Lancelot, Galvany, Galaaz, Palomides i Tristany en el mirall de prínceps que vol ser el Dotzè, i que també volen ser les novel·les de cavalleries i el mateix Tirant lo Blanch, com confessa Joanot Martorell en el pròleg. Com Alexandre el Gran, el rei-ermità vol només l'honor i no el guany de la guerra: així ho farà Tirant a Constantinoble i al nord d'Àfrica, i repartirà com Alexandre el Gran les seves conquestes entre els capitans i familiars. El segle XV va reescriure's a la Borgonya el Roman d'Alexandre, promogut com a model de sobirà, i es va viure un renovat interès pels llibres de cavalleria i les cròniques de cavallers que no podem deslligar dels anhels dels ducs d'encapçalar una croada universal contra el turc. Carles de Viana havia estat casat amb Agnès de Clèves, neboda del duc Felip el Bo de Borgonya, i la seva biblioteca estava ben proveïda de tots aquests llibres. També Alfons el Magnànim aspirava a capitanejar aquesta croada, i els humanistes van fer circular nous textos d'Alexandre el Gran. Però als llibres, Joanot Martorell afegirà el seu propi ull i el seu ofici, com mostra aquest altre passatge: al cap d'uns dies d'haver arribat Tirant a Constantinoble, l'emperador reuneix el consell i en un moment d'aquest Tirant li fa saber que per a fer la guerra amb certes garanties «ha mester tres coses, e si l'una d'aquestes defall, la guerra no es pot fer. __Molt me plauria, Capità __dix l'emperador__ de saber quines coses són aqueixes tres que la guerra ha mester. __Senyor __dix Tirant__, jo les vos diré: gent, argent e forment. E si qualsevulla d'aquestes coses hi fall, la guerra hauria de cessar». Aquesta és la resposta d'un escrivà de ració, i correspon a més a les tres urgències sentides i repetides fins a la sacietat en la documentació de la guerra de la Generalitat. El llibre a partir del qual escriu Joanot Martorell el Tirant lo Blanch està construït en bona part de fulls escrits per l'experiència.

L'altre gran llibre és la vida de la cort, d'on extreu «muchos autos y razonamientos de amores por lindas y honestas maneras dichos y tratados», com afegeix Diego de Gumiel en la traducció castellana, entremesos i festes, cortesies i cavalleries. I també ocis i discussions de la cort de Nàpols. Des del temps de la presó de Ponza, els humanistes havien mantingut davant Alfons el Magnànim importants discussions sobre Sal·lusti i la historiografia. A Nàpols les discussions sobre la historiografia van ser molt importants i van enfrontar Lorenzo Valla amb Bartolommeo Facio i Antonio Beccadelli. El rei s'hi feia llegir Titus Livi, i els humanistes discutien davant seu la interpretació de passatges, la lliçó de Titus Livi i com havien de servir-se o no d'aquests models en els llibres històrics que el rei els havia encarregat sobre les pròpies gestes. És probable que Joanot Martorell n'aprengués algunes lliçons i decidís ell també integrar cartes de desafiament, d'amor, discursos d'ambaixades i arengues, com tam bé explicar les estratègies de les batalles i de la guerra a la manera de Titus Livi en el seu Tirant lo Blanch, que en la dedicatòria presenta com un mirall de prínceps, tal com eren la història les biografies de grans herois i militars. Aquesta és una de les característiques que singularitzen el Tirant respecte als llibres de cavalleries. El seu parent Francesc Martorell, com Joan Olzina, sabia escriure en bon llatí i estava relacionat amb els humanistes d'aquella cort.

També Ramon Muntaner fou escrivà de ració de la companyia catalana d'Orient, i sembla que Bernat Desclot fou igualment un escrivà de la cancelleria de Pere II el Gran. En el Curial e Güelfa, Melcior de Pando és l'escrivà de ració de la Güelfa i amb les se ves paraules s'acomiada la novel·la. S'ha remarcat aquest paper de Melcior de Pando, com si el Curial e Güelfa fos el relat que trasllada l'escrivà de ració de la Güelfa i que algú més tard ha redescobert i posat en circulació. Tot això ens hauria de fer reflexionar perquè ens assenyala uns hàbits d'escriptura i de veridicitat, i perquè tenim una altra de les singularitats del que s'ha anomenat la novel·la cavalleresca. En realitat, no ens   —18→   trobem tant davant la versemblança de la novel·la del segle XIX, com davant d'una escriptura que dóna veridicitat i que té les seves pròpies fórmules i models. Si la versemblança en la novel·la del segle XIX suposava incorporar les fórmules del positivisme i del discurs científic, i més tard les del periodisme, en el món medieval qui traslladava la veritat era l'escrivà que feia sovint també les funcions de cronista.

Quan Tirant lo Blanc es dirigeix a la cort del rei d'Anglaterra diu a Guillem de Varoic: «Per què, senyor, puc dir a la mercè vostra, com só estat en la cort de l'Emperador, del rei de França, de Castella e d'Aragó e em só trobat ab molts cavallers» (cap. 31). Joanot Martorell havia estat a totes aquestes corts. També devia conèixer la de l'emperador, quan Frederic IV va anar a visitar Alfons el Magnànim a Nàpols el 1452.

Jaume Turró i Torrent és professor de literatura medieval a la Universitat de Girona