«La balada de la garsa i l'esmerla» de Corella

Germà Colón Domènech

Suposem que som a un concert on l'orquestra es proposa executar la Simfonia de Praga. Davant l'expectació de l'auditori melòman, els músics deixen violins i violoncels, canvien d'instrument i ataquen la peça amb una carraca i unes batzoles. Imaginem-nos-en l'efecte!

Doncs bé, una cosa semblant passa amb la delicada balada de Roís de Corella, interpretada per dos ocells. Hom s'ha entestat a substituir aquestes canores per uns rapaços que criden i grallen. La balada esdevé una cacofonia d'aus de presa, d'aus filològiques...

Els estudiosos estan d'acord que una de les mostres més fines i elegants de la poesia amorosa medieval en català és la composició de Joan Roís de Corella generalment coneguda com a Balada de la garça y la smerla (ca. 1470[?]). Fou el títol que li posà R. Miquel i Planas en publicar-la l'any 1913. Vet ací el començament del text:

«Ab los peus verts, — los vlls e çelles negres, Pennatge blanch, — he vist vna garça, Sola, sens par, — de les altres esparça, Que del mirar — mos vlls resten alegres; Y, al seu costat, — estaua vna smerla,  5 Ab vn tal gest, — les plomes hi lo lustre, Que no [e]s al mon — poeta tan illustre, Que pogues dir — les lahors de tal perla; Y, ab dolça veu, — per art ben acordada, Cant e tenor, — cantauen tal balada:»1.  10

A. Pagès reprodueix solament el virolai amb la seva fórmula rítmica², tot fent remarcar: «C'est une requête d'amour finement exprimée»³.

Jordi Rubió i Balaguer observa amb el seu habitual encert: «Les poesies d'amor de Corella són sempre curtes; l'expressió, concreta; sòbriament destaquen les paraules precises, plenes de sentit. La imaginació li suggereix comparacions de gran novetat i abast. Llegiu la balada de La garça y la smerla, tan rica de matisos, com ho és de suavitat de llenguatge el «rondeau» que la tanca...»⁴.

També Martí de Riquer, sobre l'opinió del qual tornaré tot seguit, en la seva Literatura catalana medieval del 1972, constata que «És delicada, elegant i fins sensible la balada de la garça i de la merla de Joan Roís de Corella»⁵.

Segons el poeta valencià exposa en els transcrits decasíl·labs inicials, aquest rondeau o virolai és interpretat per dos ocells. Els crítics, però, no són massa explícits a l'hora de dir-nos de quina mena d'ocells es tracta. La majoria de les vegades es limiten a reproduir les formes usades pel poeta (una garça i una smerla), sense comprometre's en llur identificació.

Anna Maria de Saavedra dóna en castellà el títol del poeta tal com ella el comprèn: Balada de la garza y el mirlo, és a dir, de l'agró i de la merla⁶.

Martí de Riquer deia el 1964 que hi intervenen «una garsa blanca i una esmerla»⁷ com a protagonistes de la poesia. Però, ¿què és una garsa blanca i què és una esmerla? Riquer no degué romandre massa satisfet, car vuit anys més tard afirma que es tracta d'una garça (sic, amb ç) i una merla⁸.

J. M. Castellet i Joaquim Molas en llur coneguda antologia inclouen l'obra que José Batlló tradueix al castellà com a «Balada de la garza y el azor»⁹. Aquest agró i aquest astor cantaven, se'ns diu, «con dulce voz, bien acordada por el arte». Devia ésser l'art de passa-passa, altrament hom no concep tanta harmonia entre ocells de rapinya.

Una presa de posició clara és la del lingüista Josep Roca-Pons a qui, redactant en anglès la seva introducció a la literatura catalana, calgué ésser unívoc: «Ballad of the Magpie and the Blackbird»¹⁰, és a dir de la garsa ('pica pica') i de la merla 'turdus merula').

¿D'on vénen aquestes vacil·lacions en el reconeixement dels ocells? Respectuosament hi assenyalaré els dos culpables: Pompeu Fabra i Joan Corominas. I després procuraré desembolicar la troca.

Pompeu Fabra es va inventar un esmerla, que mai no ha existit. Corominas ha volgut justificar aquesta invenció i s'ha vist presoner de la pròpia argumentació.

A la seva Gramàtica de l'any 1912, Fabra publicà la balada corellana¹¹ i degué quedar encisat per l'elegància de la composició; interpretà esmerla com a 'mena de falcó petit, de vol lleuger'. Així va passar al Diccionari ortogràfic (1923) i al Diccionari General de la Llengua Catalana (1932 i edicions següents); d'ací s'arrossegà a d'altres obres lexicogràfiques i ornitològiques, com per exemple la Gran Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la mateixa enciclopèdia o bé el magnífic tractat de J. Maluquer sobre els nostres ocells¹². Aquests darrers reculls especifiquen que l'esmerla, substantiu femení, és el falco columbarius, és a dir, el falcònid més menut d'Europa. Abans de Pompeu Fabra¹³, cap altra font lexicogràfica no havia parlat mai d'esmerla.

Corominas té el mèrit d'haver dit la seva tant respecte a la garça com a la smerla d'En Roís de Corella. S'equivoca totes dues voltes, però només els qui gosen, encerten; bé que poden també ensopegar alguna vegada.

En el seu DCEC del 1954 col·loca el «cat. esmerla (s. XV: Roís de Corella)» entre les «aves de caza» d'origen germànic, com l'it. smerlo o l'oc. ant. esmirle (II, pàg. 379 a 21-23); i en parlar del castellà garza 'agró' suposa que el mot de la nostra poesia és pres del castellà: «probablement también [sc. está tomado del español] el cat. ant. garça, del que hay algún ej. (Roís de Corella, fin s. XV) pues en este idioma garsa, palabra de otro origen, designa la urraca» (ib., pàg. 700a 4-7).

El text sobre l'esmerla romangué inalterat a la segona edició (DECH, II, pàg. 730a 3-5), mentre que per l'altre ocell es manté l'afirmació (ib., III, pàg. 116b 9-11) que garça és un manlleu al castellà (precisament allò que ací ens interessa), però es modifica la idea etimològica en un sentit «sorotàptic», aspecte sobre el qual no voldria entrar en discussió.

En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (d'ara endavant citaré: DECat) Corominas redacta sengles articles esmerla i garsa, que examinarem immediatament.

Corominas insisteix que el terme garça de Corella representa el castellà garza 'agró' i no pas la simple garsa 'pica pica' (cast. «urraca»). Faré remarcar que la grafia actual garsa va contra tota la tradició catalana, que des del segle XIV havia escrit sempre garça. La forma de Corella no n'és cap excepció, contràriament al que el savi etimòleg deixa entrellucar.

Aquest referma la seva nova idea de separar el cat. garsa dels correlats romànics com el fr. agasse 'pie', occ. agassa, it. gazza. Li'n deixo la responsabilitat. Només em permeto d'oferir-li un occità antic agassa, tret del Comprehensorium de Johannes (segle XV)¹⁴, la qual cosa lleva a aquest tipus lexical el caràcter d'«hapax isolat» (DECat, IV, pàg. 405a 1).

Amb la coneguda dèria dels lingüistes catalans de carregar València amb tots els «pecats» dels castellanismes, també ací hom ha llançat l'anatema: el castellà garza ja hi passà al segle XV. Doncs no, a València, a l'Albufera, encara avui el nom n'és agró. I això des d'antic. El rei Joan I es plany en una carta al batlle del Regne que hom mati aquests ocells amb ballestes i arcs, tot constatant:

«e com haiam entès que aquí ha molts agrons e que alcuns ab ballesta, archs e en altra manera, sens ocells los maten, manam-vos que, vistes les presents, façats fer crida pública en la ciutat de València per los lochs acustumats que alcun los dits agrons no mat sinó ab ocells, sots certa pena»15.

L'aragonès Lorenzo Palmireno, en el seu Vocabulario del Humanista (1569), sol indicar l'equivalència castellana seguida del terme valencià. Així escriu: «Ardea, la Garça agro»¹⁶. El que resulta més interessant és el fet que Gaspar Escolano, escrivint en castellà el 1611 i parlant de «las garças», es veu en l'obligació d'aclarir que a València es diuen agrons: «Lo cierto es, que generalmente la garça se llama en latin Ardea, y de allí le viene el nombre de Agron en València»¹⁷.

És segur que Roís de Corella no va prendre garça per l'agró (llat. «ardea», cast. «garza»), pintant l'ocell amb els ulls negres quan sabem, i ho afirma el mateix Corominas, que «los ojos de la garza en realidad no son azules, sino amarillos o anaranjados» (DECH, III, pàg. 118a 39-40). També sabem que l'agró no és blanc i negre sinó gris i les potes són d'un color marró. El nostre poeta l'hauria, doncs, caracteritzat ben malament en l'aspecte exterior; i encara hauria triat pitjor la identificació si volia referir-se a la *garsa blanca, com Riquer havia insinuat (§ 1). Pel que fa a la veu, l'ocell ha estat qualificat, en un dels tractats d'ornitologia més autoritzats, de «molto silenzioso. Eventualmente un gracchiante craa-ac»¹⁸.

La suposició implícita en el raonament dels qui creuen que garça en Corella és l'agró es basa, d'una banda, en el fet de pensar que garsa 'pica pica' no viu a València, puix que allà hom diu blanca, mot ja documentat dues voltes al Liber elegantiarum de Joan Esteve (publicat el 1489):

«La veu de les blanques. Garritus, tui» (i 5v.º). «Les blanques que té hom en casa. Pica, ce» (k 4r.º)19.

Ara bé, el valencià coneix també garsa. Puc afirmar que l'única denominació a la Plana de Castelló és aquesta i jo vaig trigar molt de temps a assabentar-me de l'altre nom. A més, deixant ara el passatge de Corella, als Consells a una casada, text valencià del XVI, trobem encara garces:

«Y per çol comu parlar Saludablement consella, Dient, que bo es lo missar, Mas tambe casa guardar Casada, viuda o donzella. No calcigueu carts ni sarces De fonts, horts ni cabanyals: Ni vejau los bous ni farces Perque en tals vols moltes garces Reben picades mortals»20.

Exemples espontanis com aquest tenen més força que la indicació d'un Sanelo («Garça, ò blanca. Picaza»)²¹, que pot haver copiat simplement el Thesaurus puerilis d'Onofre Pou: cf. «Garça o blanca. Pica, cae»²².

Vinguem, doncs, a la garça de Corella. L'únic punt en el qual la descripció no casa massa amb la garsa (llat. «pica»; cast. «urraca») és quan diu «ab los peus verts», car aquest ocell té els peus, com el bec, negres. Tanmateix la seva llarga cua és verdosenca i això és el que crida l'atenció. Jo n'he vistes moltes de garses per terres de Castelló i del Maestrat i no em cal mirar fotografies; en tot cas, recomano la bella reproducció de J. Maluquer i Sostres al llibre esmentat²³, la qual sembla feta com a il·lustració de la poesia que comentem. A més la garsa sovint vola en bandades, però de tant en tant es posa en solitari al cim d'un arbre. A això respon el vers 3 «sola, sens par, de les altres esparsa». Finalment la garsa refila melodioses tonades, en particular durant el període de cria; per això els pagesos solen tenir garses en gàbies. No són sols ocells garruladors, sinó igualment canors²⁴.

Pel que es refereix a esmirle (més tost que no pas a *esmerla) voldria fer algunes puntualitzacions que invaliden les afirmacions del Sr. Joan Corominas en el seu diccionari complementari.

Vet ací unes referències que he anat trobant en les meves lectures i que completen el corpus que ofereix el DCVB i, sobretot, completen les notes extraviades del DECat (s. v. esmerla):

1262, Barcelona: «VIII. d.IIes tortres als esmirles». «VIII.d. Una tortra als esmirles»25. 1334, Comptes de l'infant Pere: «...per preu de ij. loures, e de ij capells dasmirles, e per un parell de guants...»26. 1379, Perpinyà: «...Item, volem que·ns hajats per via de compra o en altra guisa dos mirles prims afeytats los mellós que·s troben e que vós los nos adugats, e que digats a·n Bernat Pol e a· Luys d'Averçó que nós volem que cascú d'ells nos affayt d'altra part dos dels dits mirles prims, o quels nos aduguen quan los hagen afeytats»27. 1389, Montsó: «Lo rey. En P. Çacosta, vostra letra havem reebuda e los iij anells de coral que·ns havet tremeses [...]. Emperò volem e·us manam que·ns pertassets (sic per «percassets») iiij smirles, e fet-los-nos bé afeytar e com sien afeytats si vós entenets a venir [a nós] prestament aportat-los-nos, si no enviat-los-nos per persona certa»28. 1393, Mostassaf de Mallorca: «E aquell que'l portarà al dita Batle, haurà d'astor quatre sols, e de tot falcó II sols e d'esparver o de mirla I sol VI. e lo Batle, que l'haurà resabut, deia aquell, decontinent, al senyor Governador trametrà»29. abans de 1424: Jordi de Sant Jordi: «Si com l'astors ha dreyta senyoria dessus lo poch esmirle sens comptar, havets dreyt vos de tot cor subjugar de leys qu'eu dich cent tants per milloria;» (IV, 25-28)                 «d'on quant vos vey ab les autres en flota les jusmetetz, si com fay lo carvoncles que de virtuts les finas pedres passa: vos etz sus ley com l'astors sus l'esmirle». (IX, 29-32)30                 1438, Pere Tomich, Històries e conquestes: «E tenia (sc. el rei Joan I) molts falcons, de totes natures, per pendre tota cassa; e tenia molts astors e sparvés per cassar perdius e guatles, e tenia moltas esmirles per cassar cogulldes»31. Ca. 1485-1490 F. Moner, Cobles de les tisores: «Si, donchs, ni ales ni engans no bàstan a detenir-la, sols per tòrcer-li la via, ¿davant la vista de tants, per què volarà l'esmirla per esforçada que sia?» (XII, vv. 133-138)32                 1522, Diccionari llatí-català de Nebrija-Ivarra: «Nissus.i. per lo esparuer o per la mirla» (cf. l'original llatí-castellà: « ~. por el gauilan o por el esmerejon»)33. El 1611, Gaspar Escolano escriu: «Nuestro Agnesio pretende que el halieto es la especie de Açor que los Valencianos llaman esmirla, y Esmerejón los Castellanos. Y es esto certissimo»34.

Sigui masculí o femení, amb la forma plena o amb apòcop de la primera síl·laba (esmirle, esmirla, mirle o mirla)³⁵, el nostre mot presenta sempre una i tònica, no mai una e³⁶. Això per a un lingüista té (o hauria de tenir) la seva importància. El vocable esmena de Corella no pertany formalment a aquesta denominació del falcònid.

Ultra les dades històriques, hi ha el fet que les formes valencianes modernes, tant al Sud com al Nord del país, duen també i: esmirla (Foia de Castalla) o mirleta (Ports de Morella). Dubto que el mot sigui emprat encara a les altres contrades catalanes. Però, a risc de fer-me pesat, insisteixo que per a l'ocell 'falco columbarius' no ha estat mai adduït cap tipus lexical en -e: *esmerle o *esmerla.

¿Quin volàtil serà, doncs, aquesta esmerla usada pel valencià Roís de Corella? Senzillament una merla ('turdus merula'), la qual canta deliciosament i ve després del rossinyol pels seus bonics refilets. L'ornitòleg E. Balcells, del «Centro Pirenaico de Biología Experimental» de Jaca, em feia observar que el tema musical de la Walkiria de R. Wagner està construït precisament damunt el cant de la merla. Aquesta harmonia és pariona amb l'aparença de l'ocell; tothom coneix el bell plomatge negre intens del mascle. Corella en subratlla també fònicament el color fosc: «les plomes e lo llustre» (v. 6), amb els accents rítmics damunt les vocals velars o i u. Té raó de referir-se a una «perla» (v. 8)! El poeta ¿va inventar-se el mot? No, de cap manera. El tipus esmerla amb la síl·laba profètica és conegut, amb una clara significació, a terres de València.

Emili Casanova, fill d'Agullent, em confirma que a la Vall d'Albaida la sola denominació per al 'turdus merula' és esmerla. Aquesta dada referma la informació proporcionada pel DCVB (s. v. esmerla). Roís de Corella es basava en l'ús viu de València³⁷ i la rodalia. El seu virolai no és un cant de rapaços sinó de dos bells moixons, familiars a la gent.

Ara, pel meu gust i el vostre, lluny dels raonaments filològics, vull posar ací, i no pas en nota de peu de plana, com dos autors moderns evoquen líricament el suau refilall de la merla. En el Bestiari, Josep Carner reconeix, amb inconfusible elegància, que aqueixa veu li recorda el temps de novençà:

«...aquesta veu de franquesa amistosa amb recordances del temps de festeig».

Juan Ramón Jiménez, en el «Mirlo fiel» de La estación total, tot lloant el cant, ens fa present que els poetes són distrets en el cromatisme. Si Corella feia verdes les potes de la garsa, J. R. J. parla del bec vermell de la merla, quan els qui no som artistes només l'hi veiem groc:

«Cuando el mirlo, en lo verde nuevo, un día vuelve, y silba su amor, embriagado, meciendo su inquietud en fresco de oro, nos abre, negro, con su rojo pico, carbón vivificado por su ascua, un alma de valores armoniosos mayor que todo nuestro ser».

Vinguem-ne ara als registres sonors de la garsa i de la merla. L'autor les descriu interpretant «ab dolça veu, per art ben acordada» una balada, i precisa que aquestes aus fan respectivament de cant i de tenor: «cant e tenor cantaven tal balada» (v. 10). Com que el text és una requesta d'enamorat, no podem suposar que hi hagué interpretació de les tres estrofes alternada per part dels ocells. És tot un fil.

El qui diu el text poètic porta la veu superior, la més melòdica; és el cant. L'altra veu, més baixa, és la de tenor, la qua fa de suport al cant. En la música de l'època, el tenor podia ésser també un simple instrument que produeix els sons de base.

La situació musical oferta pel virolai es reflecteix en més textos, tant d'altri com del mateix Corella. L'infant Joan, futur Joan I, en una carta del 4 de gener de 1380 al seu germà, li comunica:

«Sapiats que lo jorn de la festa da Ninou prop passada nos, entrevenents alscuns dels nostres xantres, fahem .I. rondell notat ab sa tenor e contratenor e ab son cant, traslat del qual vos trametem dins la present...»38.

El mateix Roís de Corella, en la seva prosa, adopta aquesta terminologia. En la Sepultura de mossèn Franci Aguilar es representen les virturs cardinals:

«Aquestes sobre exçellents senyores a la dreta de la noble sepoltura, cant, tenor e contra, en çelestials veus entonauen. Hi, a la part sinistra, estaua primera una illustre prinçessa, en magestat exçelssa...»39.

En Lo johí de Paris, convencionalment escrit entre Joan Escrivà i Roís de Corella, es posen en la ploma d'Escrivà aquestes paraules:

«E calçigant lo vert esmalt de la florida praderia, a Paris, qui de uisio tan excelssa espantat estaua, ab gest afable se acostaren; e, ab entonada veu portant lo cant Venus, Juno tenor, e Pallas vna acordada contra, en acordant armonia cantant, semblants paraules començaren...»40.

Segueix la requesta cantada que totes tres deesses fan, però el cant és Venus la qui el duu; després vindran els parlaments isolats de cadascuna.

L'afecció de Corella a la música és patent; sovintegen les al·lusions al melodiós cant (Obres, pàg. 252, r. 658), a l'acordada melodia (pàg. 359, r. 271), o encara a l'acordada música de angèlica melodia (pàg. 351, r. 27-28), a l'acordada música (pàg. 359, r. 281) o al suau cant de la dolça melodia (pàg. 359, r. 288-9). I exposa com Orfeu punteja «los fils de l'acordada arpa, en melodia de proporció tan lamentable» (pàg. 247, r. 510-511), tot exclamant: «O, proporció de acordada música!» (pàg. 248, r. 510-520). Una mica més avall topem amb aquest passatge que es relaciona directament amb la nostra poesia: «Per la força de tant dolç cant, que als animals tots amanssaua, mouent a piadoses paraules les tenors de la acordada arpa...» (pàg. 248, r. 530-532).

No és, doncs, una casualitat que se li acudís fer entonar harmoniosament per dues canores aus la súplica amorosa. Hem de suposar que la smerla duu el cant melòdic, no sols perquè té una veu més aguda, sinó perquè gramaticalment porta en aposició cant. Com en una sinestèsia, destaca el llustre de les seves plomes sobre un fons clar, en concordança amb el so alt que emet. La veu més greu de tenor⁴¹ resta confiada a la garsa (garça), ocell de contrastats colors i de bell refilar.

Ací acabo els arguments per la identificació dels intèrprets de la balada. El lector que m'ha seguit pacient té dret ara, com a descans, a rellegir la balada corellana i a admirar-ne l'elegància del ritme aliada a la finor de la composició:

La balada de la garsa i l'esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il·lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada:

«De mal que pas no puc guarir,       si no em mirau    ab los ulls tals, que puga dir        que ja no us plau    que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu       l'amor que us port,     e no es pot fer que no ploreu        la trista mort    d'aquell que ara no voleu;    que el mal que pas no em pot jaquir,        si no girau    los vostres ulls, que em vullen dir        que ja no us plau    que io per vós haja a morir»42.

Voldria demanar a l'Institut d'Estudis Catalans que llevi aquest mot esmerla del diccionari normatiu i que l'hi substituexi per esmirla. Aleshores tindríem esmirle i esmirla per el falcó nan; i esmerla, si es volia admetre, quedaria com un geosinònim de merla. I, posat a demanar, ¿per què no retornar-li a garsa la tradicional grafia amb ç trencada, garça?

En els breus excurs que conclouen el meu estudi tractaré d'ampliar el camp de les recerques sobre l'esmirle.

L'aragonès antic coneix pel falcònid també esmirle, com el català. Així el manuscrit del Libro de la caza de Pero López de Ayala d'aquella procedència (segle XV) canvia el castellà esmerejón un parell de vegades per la forma esmirle. La senyora Madeleine Montandon, que prepara l'edició crítica d'aquest text, ha tingut l'amabilitat de fornir-me les variants que el manuscrit aragonès M presenta enfront del ms. L (procedent de Londres):

L	fol. 5v.º 31-32	esmerejón	=		M	sinirles (sic per «smirles»)
L	fol. 6v.º 41	esmerejón	=		M	esmirles
L	fol. 7v.º 41	esmerejón	=		M	esmirles
L	fol. 74r.º 3	esmerejón	=		M	esmeryones
L	fol. 74r.º 4	esmerejón	=		M	esmeregones
L	fol. 74r.º 7	esmerejón	=		M	esmirones
L	fol. 74r.º 16	esmerejón	=		M	esmerllego
L	fol. 74r.º 21	esmerejón	=		M	esmereylones

Vet ací les lliçons d'un aquests passatges:

L: «E estos son açores, falcones, gavilanes, esmerejones, alcotanes» (fol. 7v.º 40-42). M: «Et estos son açores, falcones, gavilanes, esmirles, alcotanes» (fol. 3 v.º 2-3).

A part aquests esments de l'aragonès esmirle, hi ha un exemple de la forma esmarle en una obra de Juan Fernández de Heredia (fi del s. XIV). El Sr. Corominas diu que és un catalanisme, i sens dubte una errata per esmerla. Ja sabem que *esmerla 'falcó nan' no existeix. L'afirmació reposa en unes ràpides paraules de Georg Sachs, quan ressenya l'edició de l'obra herediana Flor de las ystorias de Orient, a cura de Wesley Robertson Long. Comenta Sachs que entre els catalanismes o gal·licismes d'aquest text hi ha el mot esmarle⁴³. En lloc de limitar-se a repetir almenys tres vegades els mateixos fets⁴⁴, hauria estat desitjable que l'etimòleg consultés l'edició Long (publicada a Chicago el 1934); hauria vist que la Flor de las ystorias és una traducció aragonesa, feta damunt un model francès⁴⁵. Aquest diu en el passatge de referència:

«E cele partie que est devers orient est apellée Aixe la Profunde, e cele qui est devers occident est apellée Aise la Majour. Les aigues de cele mer sont douces, e ont grant habundance de poissons. En cele contrée se truevent bufles sauvages, e autres bestes assez; en cele mer sont isles où font leur nis maint oiseaus, e nomeement falcons, pelerins, esmareillons e autres oiseaus qui ne sont trovés for que en celes isles. La maistre cité du roiaume de Comaine est apellée Sarra, laquele fu ancienement molt bone cité, mès les Tartars l'ont presque toute gastée»46.

Les dades aragoneses, en l'actualitat, poden ésser localitzades i compulsades fàcilment gracies als despullaments sistemàtics de Wisconsins⁴⁷. Compareu:

«La partida que es deves orient es clamada asia la pregona et la otra partida que es occident es clamada asia la mayor las aguas de aquella mar son dulçes et hay grant habundancia de buenos pexes et en aquella encontrada se troban bufles saluages et otras bestias assaz en aquella mar ha yslas do fan sus nidos muchos auzelles et senyaladamente falcones pelegrines et esmarles et otros auzelles que no se troban sino en aquellas yslas la mayor ciudat de aquell Regno de comania es clamada sarta la qual fue antiguament muy buena ciudat mas los tartaos la han quasi toda gastada»48.

És possible que esmarles sigui una errata; també hi cap suposar que hi hagi hagut una casual influència de l'original francès esmareillons en la síl·laba -mar- (esmareillons damunt esmirles esdevé aquí esmarles). Però el punt de partença de l'aragonès no és un fantasmal català *esmerla, sinó el ben documentat esmirle.

¿S'ha de considerar l'aragonès antic esmirle un simple catalanisme? Personalment m'inclinaria a veure-hi un representant d'un tipus lèxic que s'estén des d'Occitània a l'Aragó, una isoglossa esmirle comuna a l'occità, al català i a l'aragonès medievals: el masculí esmirle, propi de les tres llengües, és el més antic⁴⁹. Només el català posseeix un femení esmirla, documentat des de ca. 1390 (vegeu nota 34).

Em permetré encara de tocar uns punts secundaris que m'han sortit al pas a propòsit del falcònid nan.

9.1. El català oriental coneix l'adjectiu esmerlit 'exprimatxat i mancat de forces'. Corominas va imaginar que era un derivat d'esmerla 'falco columbarius', «per comparació amb la petitor d'aquest falcònid»⁵⁰. En primer lloc, aquest *esmerla ja hem vist que no té vida. Caldria formalment prendre com a base esmirle o esmirla; d'aquí, a través d'un no documentat *esmirlit, hom arribaria a esmerlit. Després hi ha el fet que l'esmirle és un rapaç que vola a una velocitat admirable (tot el contrari, doncs, del que és mancat de forces!) i per això era i és molt apreciat en la caça, especialment de la cogullada. La fonètica i la semàntica ens obliguen a rebutjar aquesta etimologia d'esmerlit. Quina deu ésser la bona? Si partíem del verb esmirlar 'evacuar el ventre (els ocells)', esperaríem "esmirlat i no esmirlit. No dic que l'explicació sigui impossible, però tampoc no resulta evident. És pensable una relació d'esmirlit amb el castellà esmirriado?

9.2. Assenyalo de passada que la forma esmerenyó, la qual s'arrossegà pels diccionaris catalans dels segles XIX i XX, no apareix per primer cop al Labèrnia, com ha estat dit⁵¹, sinó que ja es troba el 1803 al recull de Belvitges-Esteve-Juglà (s. v. esmerenyon [sic]). El Maestrat no hi té res a fer.

9.3. Hem constatat més amunt (§ 5) l'ús de mirla al Nebrija català de 1522. Serà, doncs, escaient fornir ací la situació de la lexicografia nebrissense en català relativa a l'ocell rapaç.

En el Lexicon llatí-espanyol de 1492 Nebrija duu: «Nisus.i. por el esmerejon ave. po[eticum]», article al qual respon G. Busa (1507) quan adapta «Nisus.i. per lo sparver. po». Els vocabularis catalans de les Introductiones latinae de Pere Badia (Barcelona 1505) i de Gregorio (Venècia 1508) també havien traduït «Nisu.i. sparuer; aquests segueixen un model castellà que, segons l'edició barcelonina de Rosenbach (1497), duia l'equació: «Nisus.i. por el alcanto [sic, en lloc d'alcotán] o esmereion» (fol. a5). Sembla que l'equivalència de nisus es justifica plenament tant en el llatí d'Ovidi com en el medieval⁵². El que els catalans no sabien era el sentit del castellà esmerejón. Busa també es veu desemparat per interpretar «Halyetus.i. por el esmerejon ave» (Lexicon, s. v.) i posa: «Halietus. i. per cert ocell de cassa». Els altres vocabularis no porten aquesta entrada. Ha hagut de venir Ibarra el 1522 per endevinar: mirla (veg. supra § 5). Per contra, en tractar-se de la garza castellana, el nostre autor Busa no dubta: cf. «Erodius.ij. por la garça ave conocida» (Lexicon) —«Erodius.ij. per lo agro ocell» (Busa). Els glossaris de les Introductiones no se'n saben sortir: «Erodius. ij. osel és incert» (Pere Badia 1505 i Gregorio 1508).

És de doldre que Nebrija en el pròleg del Lexicon, allà on esmenta els ocells de caça del seu temps, no citi l'esmirle. Amb tot, voldria acabar l'excurs copiant aquest esplèndid passatge lingüístico-cinegètic i la corresponent adaptació catalana de fra Gabriel Busa:

«Las aves de caça, que propriamente assí se llaman e de las cuales usan los caçadores de nuestro tiempo, en dos géneros las repartió Aristótiles, el autor de todos el más diligente. I llamóles baxo bolantes e alto bolantes. Nosotros nombrárnoslas açores e halcones. Mas, porque en aquellos tiempos esta arte del acetrería aún no era hallada ni el uso destas aves tan espesso, harto les pareció partir en dos linajes por la diversidad del buelo. Pero los nuestros, que tienen esta arte en gran estima, hizieron en este género muchas differencias: gavilanes, açores, girifaltes, neblíes, sacres, alfaneques, baharíes, tagarotes, distinguiéndolos, o por la orden de nacer, o naturaleza, presa, mantenimiento e diversidad de costumbres». «Los ocells de cassa, qui pròpriament axí se nomen e dels quals usen los cassadós del nostre temps, en dos linatges los compartí Aristòtil, auctor de tots més diligent. E nomenal's baix volants y alt volants. Nosaltres nomenam-los estós y falcons. Mas, perquè en aquell temps encara no ere trobada aquesta art de falconeria ni lo ús de aquestos ocells tant freqüent, prou los paregué partir-los en dos linatges per la diversitat de volar. Emperò los nostres, qui tenen aquesta art en gran estima, feren en aquest linatge moltes differènsies: sparvés, falcons, girifals, pelegrins, sacres, tunicencs, monterins, tagarots, distingint-los o per la rahó del plomatge, o l'ordre del néxer, o naturalesa, presa, viure y diversitat de costums»53.

Lola Badia ha tingut la gentilesa de comunicar-me el fragment següent de la correspondència de Pompeu Fabra amb Jaume Massó i Torrents (lletra del 21 de desembre de 1911, des de Begoña en Biscaia):

Massó, vols dir que smerla es merla = mirlo? Tu ja sabs que hi ha un ocell prenent nomenat smirle, it. smerlo, al. Schmerl, l'émerillon dels francesos. La smerla d'en Roiç no serà aquest ocell prenent, molt bonic i valent, empleat en falconeria per a caçar, entre altres ocells, petites garces? Estudiant la familia de les garces i agrons (hérons, aigrettes, etc.), per treure la significació de pennatge, he trobat que n'hi ha una de petitoia, blanca, amb bec negre, potes verdes (l'aigrette blanche dels francesos); aquesta es probablement la garça de la nostra poesía, i em va millor que un diàleg entre aquesta garça i una merla ( = mirlo), un diàleg entre la dita garça i l'ocell prenent destinat a caçar-la, el seu enemic cruel, com la dòna de la cançó envers el poeta amant seu).

(Publicat per Xavier Lamuela i Josep Morgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona 1984, pp. 250-251)

Aquest text, que se m'havia escapat inexplicablement, dóna la clau del fantasmal mot esmerla 'mena de falcó petit, de vol lleuger'. La meva amable comunicant remarca amb raó que els arguments de Fabra són convincents, si no es llegeix la poesia de Corella. Diré a més que l'afirmació segons la qual l'aigrette blanche dels francesos és probablement la garça de la balada, resulta pura fantasia de l'il·lustre gramàtic: vegeu supra i nota 18.