La doctrina cavalleresca lul·liana en l'obra de Joanot Martorell: l'episodi de l'ermità

Josep Lluís Martos

  —37→  

Si l'autoria del Tirant lo Blanc ha estat objecte reiterat d'estudi per part de la crítica, la seua concepció de la cavalleria també ha calfat la testa de molts medievalistes. Capítols com els del comte de Vàroic o, en general, els desenvolupats a Anglaterra, com les alcavoteries de Tirant en l'episodi de Felip i Ricomana, com l'entremès (Badia, 1989; Hauf, 1990) del rei Artús, com l'aventura d'Espèrcius i el drac o com la mort de Tirant, entre altres, signifiquen uns moments clau que tenen molt a dir de la concepció cavalleresca del Martorell tirantià. Dos d'aquests moments exposen amb un parlament didàctic les normes de la cavalleria tradicional o mítica __en oposició a la cavalleria burgesa, pròpia del segle XV__: són els relatius a l'ermità, en la part d'Anglaterra, i al parlament del rei Artús. Enfront d'aquestes lleis presentades així, Joanot Martorell fa servir una altra estratègia fàcilment descobrible pel possible lector del seu segle: la mera presentació de moments que trenquen amb aqueixa cavalleria tradicional (o que la segueixen).

Nosaltres hem volgut fixar-nos en l'episodi de Vàroic, car és el primer moment, amb un cert pes específic, en què sembla aparèixer definit el que serà la cavalleria tirantiana. Per una altra banda, no podem oblidar el fet que el material presentat és fruit de tres versions diferents, refetes una sobre l'altra. Martorell elabora el seu Guillem de Vàroic, aprofitat després per al Tirant lo Blanc, a partir del Libre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull. Lola Badia adverteix   —38→   que l'autor del Tirant fa servir el Guillem com si es tractàs d'una font més, «amplificant i reduint el seu propi text» (Badia, 1989: 46).

A partir d'una aproximació comparativa dels tres textos ens podem adonar dels interessos martorellians en seleccionar un fragment o un altre, igual com dels canvis estilístics entre totes tres obres. Ens proposem, doncs, de fer una aportació útil per a posteriors estudis sobre la cavalleria tirantiana.

En l'Edat Mitjana hi ha una pràctica literària que, des de la nostra perspectiva, podem definir com a plagi. Ens trobem davant una època en què el concepte d'autoria no està molt evolucionat i les obres d'art verbal són un reflex cultural aprofitable per altres autors. Quan aquesta utilització és fidel microestructuralment i macroestructural,¹ el tema del plagi² se'ns presentarà més problemàtic. Tanmateix, en el nostre cas no és així. El Tirant fa servir el Libre de l'orde de cavalleria amb una finalitat diferent a la lul·liana, la qual cosa es reflectirà en la tria de passatges que en faça Martorell.

Aquesta font, a més, passa per un doble sedàs, car és aprofitada en el Guillem de Vàroic en un primer moment, on ja es modifiquen alguns aspectes de la microestructura i de la macroestructura, i en el Tirant després. Però, aquest ús del material lul·lià en la nostra novel·la no prové directament del Libre, sinó del Guillem. Tot plegat ja ens preveu un allunyament gradual des de Llull fins al Tirant, tot i conservar uns passatges molt fidels al text original.³

  —39→  

Curt Wittlin (1990: 315) ja s'adona que els primers quaranta capítols són els que més es presten a una confrontació __hi cerca, tanmateix, arguments per parlar del problema de l'autoria.

El Guillem no fa servir tot el tractat lul·lià, sinó que deixa de banda les parts més doctrinals. Així, els llibres més utilitzats són el «Pròleg», el «Libre I» o «Del come[n]çament de cavayllaria» i el «Libre V» o «De la significança qui és en les armas de cavayler».

La secció primera del «Pròleg» (Pròleg. 1) és, sense molts canvis, el capítol I del Tirant, la incongruència del qual és palesa: s'hi anuncia una divisió del llibre en parts que després no apareixerà, tot i que puguen establir-se a partir de l'espai on es desenvolupa l'acció.

En la primera aproximació de Martorell a Llull __Guillem__, ja se li dóna un valor més important a la cavalleria, però sense deixar totalment de banda l'aspecte religiós. En el Guillem se suprimeix la raó per la qual l'ermità va a la font: «ffon ve[n]gut a la ffont contemplar Déu e menysprear la vanitat d'aquest món, segons que cascun jorn havia acostumat»,⁴ que palesa una intencionalitat religiosa que no sembla interessar molt el nostre autor. El cavaller cristià tindrà una (de)gradació des de Llull fins al Tirant, malgrat que el nostre heroi martorellià encara participa d'aquesta religiositat, tot i que siga formalment. Lola Badia (1993: 48 i ss.), però, es planteja la relació entre l'esperit de croada d'alguns passatges tirantians al nord d'Àfrica i el del text lul·lià; les primeres aventures del nostre heroi tenen un motor, com ara la defensa de l'illa de Rodes contra els musulmans, on entra en joc el tema de la cristiandat. És interessant el fet que, fins a conèixer Carmesina, Tirant no cercarà interessos pragmàtics i personals en les seues lluites.

Les seccions compreses entre la 3 i l'11 del tractat de Llull apareixen reflectides al Guillem gairebé idèntiques microestructuralment.

El «gran rei» de Llull passa a ser el rei d'Anglaterra en els escrits martorellians, amb un clar desig d'adaptació del material literari del beat. Per altra banda, tenim l'escuder, de qui no sabem dades empíriques __ens trobem davant el típic personatge pla lul·lià al servei del docere. Malgrat açò, al primer text de Martorell ja apareix com   —40→   a bretó, tot i que sembla una dada sense massa importància; importància que sí que tindrà al Tirant en el capítol XXIX,⁵ on es detalla el llinatge del nostre heroi. Finalment, fins al Tirant no trobarem un personatge acompanyat d'un seguici, sinó d'un escuder sol.

La darrera obra de Martorell ens torna a presentar un escuder adormit sobre el seu cavall, motiu que ja era al Libre, però que Martorell canvià al Guillem, on apareix despert en trobar l'ermità; Martorell farà reviure aquest motiu, que s'amotlava més a les seues intencions.⁶ Aquest fet és important, ja que, si bé Martorell treballava i reelaborava el material del Guillem en redactar els primers capítols de la seua obra mestra, sembla que no va oblidar un fet macroestructural com aquest, pertanyent al tractat de Llull, però no al Guillem.

En Pròleg. 7 es retallen moltes intervencions dels personatges possiblement per considerar-les innecessàries __són repetitives o tracten temes religiosos__ i, paral·lelament, s'allarga tot allò relacionat amb la cavalleria. Això mateix, ho trobarem en l'aprofitament de les darreres seqüències del Libre.

En Pròleg. 11 apareixen dues intervencions noves d'ambdós personatges __l'ermità i l'escuder__ en el diàleg. Així mateix, en el Guillem, el comte ens diu que fa seixanta anys que serveix l'orde de cavalleria, mentre que al Tirant només en farà cinquanta (cap. XXXII).

Als textos martorellians, l'escuder rep un llibre de mans de l'ermità, on trobem l'orde de cavalleria, a fi que la mostre al rei __qui no coneix, aleshores, les normes de la cavalleria!__ i als altres que volen ser cavallers. A partir d'ací hi ha un canvi important que repercutirà en l'estil de les obres de Martorell: al Libre l'escuder s'allunya de l'ermità i els set llibres apareixeran com a capítols del text empíric que l'ermità ha donat a l'escuder. Tanmateix, aquesta doctrina cavalleresca apareixerà presentada d'una altra manera en les obres de Martorell, car l'escuder no se'n va i l'ensenyament es farà   —41→   mitjançant la lectura del llibre que el conté. És per això que els textos martorellians tindran un ús més elevat del diàleg. L'estil ha canviat per un canvi macroestructural.

Ens apareix al Tirant una veu, la de l'ermità, que ens elabora un discurs. Vargas Llosa (1985: 65 i ss.) es fixa en el fet que la nostra novel·la gaudeix d'un perspectivisme estilístic. Presenta diferents nivells: retòric, objectiu, subjectiu i simbòlic o mític. El primer d'aquests, compost pels discursos, és el nivell que impera a la part doctrinal dels capítols anglesos __el mateix estil que tindrà la reflexió d'Artús sobre la cavalleria.

Els capítols del pròleg del Libre presenten en el Tirant una modernització estilística i lingüística prou important. No obstant, sí que hi haurà un seguiment lineal del contingut i de la forma, sobre el qual es farà després el poliment. El capítol XXIX de la nostra novel·la cavalleresca és, lògicament, original, car es tracta de l'esment al llinatge del nostre heroi.

El capítol XXXI del Tirant, també una innovació, és una introducció laudatòria a la petició que l'ermità mostre a Tirant l'orde de cavalleria. Aquest últim dóna gràcies a Déu per haver-lo trobat i que li transmetés els seus coneixements.

El llibre I del tractat lul·lià té quinze seqüències, de les quals trobem en el Guillem només fins a la número nou __I.9. La seqüència I.7 està completament suprimida. Els buits d'aquest llibre en l'obra del nostre autor responen a un interès de contingut__ s'eliminen les parts més doctrinals. Seria important de remarcar el fet que al Guillem el material del Libre aprofitat apareix copiat quasi literalment. Les darreres seqüències d'aquest llibre hi apareixen molt reelaborades i només hi trobarem semblances de contingut.

El llibre I apareix concentrat al capítol XXXII del Tirant. Si el Guillem segueix molt de prop les nou primeres seqüències del Libre, el Tirant només en conservarà les quatre primeres amb una certa fidelitat.

La principal diferència entre el Libre i els textos de Martorell és el fet que, en aquests últims, apareix una veu que relata els principis de la cavalleria, mentre que Llull els presenta més impersonalment,   —42→   mitjançant un suport material: l'Arbre de batalles. Aquest fet, l'atribució del material dogmàtic a una obra diferent al Libre de l'orde de cavalleria, podem justificar-lo de dues maneres. Una primera que es fonamentaria en el canvi de nom, perquè Llull era un autor condemnat per racionalista i una figura sospitosa al XIV i al XV (Riquer, 1992: 70-71). Tanmateix, també podríem suposar un interès martorellià per citar una font amb un cert prestigi, un interès que no apareix en la resta de la novel·la. Martorell volia donar validesa a uns dogmes i utilitzà una autoritat __l'Arbre de batalles era molt difós__, però, alhora, no pretenia donar la font vertadera d'on havia extret els seus materials. Si volgué citar el llibre d'on havia tret aqueixes normes cavalleresques però amb un autor diferent a Llull, ¿per què no va citar també, per exemple, el Lancelot en prosa? El llibre empíric és un motiu que ja apareix al tractat lul·lià i que Martorell reprèn per donar major validesa al que conta Vàroic __no és una figura com el rei Artús, qui per se ja és una autoritat__, però sense intenció de citar Llull.

A partir d'açò, tindrem l'aparició d'un fragment molt repetitiu __quant a conceptes i quant a paraules__ on es parla de la vessant cristiana del cavaller, que no sembla interessar molt Martorell i l'elimina. És un fragment en què s'aconsella a l'escuder que, en acabar el seu temps de cavaller, es faça ermità: els propòsits de l'autor tirantià estaven lluny d'açò.

El llibre II no apareix quasi en els dos textos que estudiem, només ho fa al començament de la primera seqüència literalment, però sencera quant a contingut. És un llibre que es fonamentarà en la descripció del cavaller religiós.

Després de l'acarament global dels cinc llibres restants del tractat lul·lià, només el suggestiu aprofitament del llibre V és digne de menció. Ací, Llull tracta el significat de les armes. Una nota macroestructural interessant seria el fet que Martorell, ja en el Guillem, ens presenta una classificació d'armes defensives i ofensives.⁷ No obstant, ens adonem que la simbologia d'aquestes no coincideix   —43→   en el text doctrinari i en els de Martorell. Hi ha unes concomitàncies molt sospitoses entre el Tirant __i abans ja en el Libre__ i el Lancelot en prosa (Soler, 1988: 54-56; Riquer, 1992: 75 i ss.; Badia, 1993: 53-57).⁸

La principal diferència entre el Guillem i el Tirant és l'ús més abundant en el primer de l'estil indirecte, tot i que també hi ha una profusió dialògica major respecte al tractat tul·lià.

«Mentre lo cavaller pensava, l'escuder li demanà de què era son pensament. Lo cavaller dix: [...]»9

(Guillem, 1242).

«__Reverend pare, plàcia a la vostra santedat fer-me gràcia que em diga quin és lo vostre fort pensament».

(cap. XXX)

Els capítols XXXIII i XXXIV del Tirant abracen la història de Quinto lo Superior, la qual, juntament amb el capítol XXXVIII, on Vàroic mateix conta les seues cavalleries sense que Tirant conega la seua vertadera personalitat, implica la inclusió de dos exempla, és a dir, l'aprofitament d'una tècnica religiosa al servei de la novel·la cavalleresca. Ací s'inverteixen els térmens. El Libre de l'orde de cavalleria tenia un objectiu principal: docere, i feia servir la ficció o el delectare com a instrument per a aconseguir la seua finalitat. Ara és el delectare el que s'imposa i tot allò religiós tindrà una finalitat diferent dins el Tirant entès com un tot.

Rafael Beltran assenyala que aquests exempla trenquen amb l'emissor abstracte i el destinatari abstracte, car ara el lector els individualitza desgeneralitzant el missatge:

«Aquestes inclusions diferencien fonamentalment el Guillem del Tirant, però en llegir el primer ja s'havia acomplert bàsicament la labor de descomposició doctrinal».

(Beltran, 1983: 106)

  —44→  

El Tirant tindrà un objectiu formal fixat en retocar el seu embrió Guillem de Vàroic. Aquella primera prosa menys àgil i colorista, així com els problemes merament lingüístics, havien de rebre «aquest estil culte i filigranat, fins i tot pedant» (Riquer, 1984: 390). En aquests primers capítols tirantians ja apareixerà un nou estil, molt diferent al que vint anys abans havia tingut el Guillem. Era la «valenciana prosa». Tot i que és un concepte encara de difícil aproximació, sí que és evident un canvi cap a un estil més preciosista, el qual Riquer (1984: 390) no considera tan allunyat de la realitat del XV.

Un darrer tret estilístic que separaria els dos textos martorellians seria la sintaxi. En el Guillem apareix més directa, amb menys subordinades, més feixuga. No obstant, al Tirant hi ha una recreació en les oracions llargues, amb molta variació de subordinades, tot i que predomina un gust pels relatius i pels infinitius. El Tirant cerca els cultismes a dos nivells: sintàctic (llatinitzant amb verbs al final, oracions d'infinitiu, anteposicions dels adjectius als substantius i ablatius absoluts) i lèxic.

Un bon exemple del Guillem on es veu aqueixa sintaxi directa seria: «Bell amic, ¿quina és estada vostra sort, ne per què sou vengut ací?» (1242), exemple que contrastaria amb el seu parangó en el Tirant, amb un to molt més solemne i cortès:

«Gentilhom, prec-vos per vostra cortesia e gentilesa que en vullau dir lo vostre nom, e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis».

(cap. XXXVIII)

Amb l'ús d'aquesta prosa solemne, però real entre els nobles del XV, Martorell pretén dos objectius: dotar el text de versemblança (lingüística) i de literarietat.

Si haguéssem d'establir una major o menor proximitat entre les tres obres tractades, podríem concloure que el Guillem se'ns presenta «amb diferències molt més notables amb el text lul·lià que amb el definitiu del Tirant» (Beltran, 1983: 93). Aqueixes majors diferències amb el Libre es deuen al desig dels escriptors d'aleshores d'utilitzar no «el estilo del tiempo al que se pretendía pertenecieran, sino [...] el estilo de su propio tiempo» (Gurievich, 1990: 205) __ la «valenciana   —45→   prosa»__ en aprofitar materials d'una altra obra literària anterior.

Martorell fa servir el Libre de l'orde de cavalleria de Llull amb un objectiu diferent: mostrar l'existència d'unes regles que al llarg de la novel·la no compliran els cavallers.

1. L'autor del Tirant no torna al text lul·lià en redactar els capítols doctrinaris de la nostra novel·la cavalleresca __tot i que sí que recorda algun matís del Libre oblidat en el Guillem i recuperat en el Tirant__, sinó que reelabora els materials del Guillem de Vàroic. La doctrina de Llull no és l'única font martorelliana, car en el joc d'intertextualitats de l'episodi de les armes té un paper decisiu el Lancelot en prosa.

2. El Tirant significa una modernització lingüística, estilística i de contingut respecte a la primera obra de Joanot Martorell. El canvi estilístic més important és l'ús del diàleg enfront de l'estil indirecte predominant en el Guillem. Dins un joc d'intertextualitats, Martorell crea el seu propi estil. La macroestructura d'aquest episodi doctrinari presenta una novetat important, com és la forma de presentar les regles cavalleresques: mitjançant la pròpia veu de l'ermità i no amb un llibre. Per amotlar la matèria lul·liana als seus objectius, el nostre autor suprimeix i afig materials de contingut en el Guillem respecte al Libre i en el Tirant respecte al Guillem.

3. Sembla que Martorell podia ser conscient que citava l'Arbre de batalles sense que aquest fos el que contenia el material dogmàtic exposat. No tenia cap interès per esmentar la font aprofitada, com ratificarem al llarg de la novel·la. No obstant, sabia que si citava un llibre de reconegut prestigi, com era aquest, dotaria de versemblança el seu text. Un simple ermità necessitava una autoritat, la qual cosa no calia en l'episodi de l'entremès artúric.

4. El mer ús del tractat lul·lià ja ens demostra que Martorell aprofita el material didáctico-moral al servei del delectare, car després   —46→   varia el seu objectiu últim. Fins i tot, hi fa servir tècniques concretes com ara els exempla.

5. El canvi d'intencions en el Guillem i en el Tirant pot estar molt relacionat amb el nomenament d'aquest com a cavaller, coetani a l'elaboració del primer.

BADIA, LOLA (1989), De «La Faula» al «Tirant lo Blanc», passant pel «Llibre de Fortuna e Prudència», «Quaderns Crema», 2, págs. 17-57.

_____, (1993) «El Tirant en la tardor medieval catalana», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Barcelona, Quaderns Crema, págs. 35-99.

BELTRAN LLAVADOR, Rafael (1983), Tirant lo Blanc: evolució i revolta en la novel·la de cavalleries, València, IAM.

DIJK, TEUN A. VAN (1972), Some Aspects of Text Grammars. A Study in Theoretical Linguistics and Poetics, The Hague-París, Mouton.

GILI GAYA, SAMUEL (1947-1948): Noves recerques sobre «Tirant lo Blanc», «Estudis Romànics», I, págs. 135-147.

GURIEVICH, ARÓN (1990), Las categorías de la cultura medieval, Madrid, Taurus.

HAUF, A. (1990): Artur a Constantinoble. Entorn a un curiós episodi del «Tirant lo Blanc», «L'Aiguadolç», 12/13, págs. 13-31.

LLULL, RAMON (1988): Libre de l'orde de cavalleria, a cura d'Albert Soler i Llopart, Barcelona, Barcino.

MARTORELL, JOANOT (1990), Tirant lo Blanc i altres escrits, a cura de Martí de Riquer, Barcelona, Ariel [1969, 1a. edició].

RIQUER, MARTÍ DE (1984), Història de la literatura catalana, III, Barcelona, Ariel [1964, 1a. edició].

_____, (1990), Aproximació al «Tirant lo Blanc», Barcelona, Quaderns Crema.

_____, (1992), «Tirant lo Blanc», novela de historia y de ficción, Barcelona, Sirmio.

SOLER, ALBERT (1988), Introducció a RAMON LLULL, Libre de l'orde de cavalleria, Barcelona, Barcino.

VARGAS LLOSA, MARIO (1985), Lletra de batalla per «Tirant lo Blanc», Barcelona, Edicions 62 [1969, 1a. edició].

WITTLIN, CURT (1990), Pistes per a descobrir canvis introduïts per Martí Joan de Galba en el «Tirant lo Blanc» de Joanot Martorell», «Afers», 10, págs. 313-327.