La formació del cavaller

Els capítols 40-97. Tirant a Anglaterra

Llúcia Martín Pascual

Si ferem nuclis temàtics d'acord amb llocs geogràfics que apareixen en el Tirant, el comprés entre els capítols 40 i 97 i l'anterior (caps. 1 —més bé 2— fins el cap. 39) correspondrien al mateix, ja que estan tots dos localitzats a l'illa d'Anglaterra. Tanmateix, hi ha una clara diferència entre les dues subparts, mentre la primera, a excepció dels caps. 28-39 en què apareix Tirant, està totalment centrada en la figura de Guillem de Varoic, el mestre del nostre cavaller i pare de la cavalleria cristiana, la segona part està dedicada als esforços de Tirant que acaba de rebre l'orde de cavalleria després d'haver assolit un ensenyament teòric força intens. Tirant és el primer cavaller que investeix el rei anglés, després d'ell mateix, i es revela com el millor en les justes i festes convocades. Els caps. 28-39 fan de nexe d'unió dels dos personatges principals, mestre i deixeble i és on més intertextualitats trobem d'obres com el mateix Guillem de Varoic atribuït a Martorell, el Llibre de l'Orde de Cavalleria de Llull i el Lançalot.

La resta dels capítols anglesos, del 40 al 97, estan relatats per Diafebus, company de Tirant. El relat de les proeses de Tirant es conta a partir del record del passat —la tècnica del flash back— en presència de Guillem de Varoic a qui Tirant havia promés tornar a veure'l a la seua ermita després de les festes angleses, és a dir, un any després de la primera trobada fortuïta. Tot l'episodi i, especialment, fins el capítol 58, la narració va del present al passat, és a dir, el temps narratiu no es linial i es barreja entre el moment en què dialoga l'ermità amb els cavallers i els records, això sí, linials cronològicament, de les festes angleses. També es fan contínues interpelacions al receptor ermità: senyor, senyoria vostra..., per tal que el lector no perda de vista que es tracta d'un episodi contat.

Diafebus, personatge que fa d'ajudant fidel de l'heroi i protagonitza accions paral·leles, mostra una carta del rei d'Anglaterra en la qual es nomena Tirant el millor cavaller dels combats. A partir del capítol 58, una vegada Diafebus pren la veu del narrador absolut, ja no hi ha interferències entre el passat i el moment present, només en alguns moments en què l'ermità li demana que done detalls d'alguns episodis, per exemple en els capítols 67, 68: per millor saber la descripció de les tendes dels reis de Frisa i Polònia; en el capítol 73 per conéixer detalls de l'armament, i en els capítols 84 i següents on trobem diferents intervencions sobre el noble orde de la Garrotera. La narració només se centra en Tirant, el mateix Diafebus omet altres cavallers, per no ser prolix.

El relat de les cavalleries de Tirant representa una mena de consolació per al comte-ermità i així s'encarrega ell d'expressar-ho:

-«No us poria recitar, magnífichs senyors, la gran contentació que los meus hulls tenen de veure tanta gent de bé, per què us hauré a molta gràtia me vullau dir si veniu de la cort de mon senyor lo rey. E desige saber los qui són stats fets novells cavallers e de les honrades festes que pens seran stades fetes. E prech a vós, Tirant lo Blanch, vos plàcia dir-me los noms de tots aquests senyors que açí present stan, perquè la mia ànima reste aconsolada»

(cap. 40, p. 195).1

En els capítols anglesos destaquem alguns elements que configuren la narració i la ideologia del nou cavaller:

En primer lloc, la necessitat de convocar «jocs» cavallerescos per part del rei anglés per tal d'evitar la desídia i oci dels cavallers, tal com ja havíem llegit al capítol 28 quan apareix Tirant. És el moment d'evitar la decadència dels valors cavallerescos tal com ocorria en els Regnes cristians que coneix el nostre protagonista: «... senyor, puch dir a la merçé vostra, com yo só stat en cort de l'emperador, del rey de França, de Castella e d'Aragó, e·m só trobat ab molts cavallers, no hohí jamés parlar tan altament de l'horde de cavalleria.» (cap. 31, p. 162).

Des del punt de vista de la tècnica narrativa, hi ha una connexió constant amb els capítols protagonitzats per Guillem de Varoic:

• presència del comte-ermità com interlocutor, a qui se li dóna un tractament de respecte d'acord amb la consideració que mereix.
• figura del rei anglés que acaba de contraure matrimoni i que és el mateix monarca que apareixia en els capítols anteriors. És un rei jove i fins i tot encara no havia estat investit cavaller.
• la presència de personatges de l'etapa anterior, concretament de la comtessa de Varoic i del seu fill, qui també vol participar en les justes. El jove comte és ajudat per Tirant però la mare impedeix que continue amb els actes cavallerescos, pot ser guiada per una actitud més que maternal, recolzada en la intuïció que l'educació dels joves havia de ser d'una altra manera.

Una altra característica rellevant d'aquest passatge és l'absència d'elements sentimentals

• la reina d'Anglaterra no es configura com a model de dama, ni té intervencions destacables, només es destaca la seua extrema blancor, fins i tot transparència, que és un tret característic de les descripcions femenines dels romans artúrics francesos.
• la comtessa de Varoic sí que pot respondre a un model sentimental relacionable amb les heroïnes corellianes. La seua figura és la primera que ens mostra intertextualitats procedents de textos com les tragèdies de Sèneca o les obres de Corella, en particular, el Plant de la reina Hècuba. Efectivament en la part anglesa de les justes, la comtessa reacciona com una Hècuba, mare dolorosa que ha perdut els seus fills i no desitja perdre l'únic que té (cap. 57).
• les dames que presencien els combats tenen poca rellevància narrativa. Només hi ha dues rellevants, la Bella Agnés que provoca el combat amb el senyor de Viles-Ermes, o la donzella que acompanya el seguici dels vassalls del rei de Frisa i porta la notícia de la voluntat de combatre de Kirieleyson de Muntalbà, missió que recorda al personatge d'Arta —Festa en el Curial).

Estem davant d'uns episodis on trobem una escassa presència d'intertextualitats, al contrari que en altres parts de la novel·la, o bé ens resulten difícils de localitzar. Només n'hem trobat algunes que provenen de la Lletra de batalla entre Martorell i Joan de Monpalau.

És interessant destacar la descripció del luxe de les festes, com ara la contínua relació de vestits i joies que porten els reis, la bellesa dels paraments dels diferents cavallers, la instal·lació en una plana de les tendes dels cavallers que recorda el desig de festa i solaç a què invita el locus amoenus on es desenvolupa l'acció. També la riquesa amb què es descriuen els ornaments i teixits de la gent que participa en la processó inicial.

També, en aquesta part de l'obra i per tractar-se de la descripció de festes, hi ha una contínua referència a elements plens de teatralitat. Exemples:

• la processó inicial que provoca el problema de l'orde protocolari i pel qual els advocats són penjats. Aquesta processó està plena de colorit i intervenen tots els estaments socials, que perfectament recorda una processó de Corpus valencià però profana. No és estrany que es feren aquests tipus d'espectacles profans en relació amb una festivitat com les noces reials, ja que són ben conegudes i documentades les processons que s'organitzen quan reis o herois entren victoriosos a les ciutats. La processó acaba quan els reis, encara els nuvis, es reuneixen a la plana de Granuig (Greenwich) en el capítol 42.
• Descripció seguicis dels reis. Per exemple, la riquesa i estranya parafernàlia dels quatre cavallers germans d'armes (rei de Frisa i Apolònia, ducs de Baviera i Borgonya), amb riques tendes, acompanyament de lleons ensinistrats, rics ornaments i un orde d'actuació molt protocolitzat.
• festes i dances de les noces reials: momos, entremesos (caps. 41-42)
• la mateixa cerimònia de la boda i la subsegüent ordenació del rei com a cavaller per part del Duc de Lencastre (cap. 43)
• l'episodi de la Roca del déu d'Amor, caps. 54-55. Aquesta mena de construcció arquitectònica amb elements d'artifici és la seu del déu d'amor a qui s'adreça la reina d'Anglaterra suplicant-li que li òbriga les portes del castell. El déu accepta i la reina entra es declara serventa de l'amor. A continuació es desfà i es descriuen els menjars que contenia.
• la gran quantitat de vocabulari gastronòmic (p. 79), fet que trobarem en tota l'obra, ja que el ritus de la taula es converteix en una festa més.

Els cavallers fan ostentació de la riquesa. No trobarem, en canvi, elements que denoten l'interés lucratiu dels cavallers, només la descripció dels seus paraments i armes fa pensar en l'estament social al qual pertanyen i la riquesa que posseien. Només hi ha un passatge que posa rellevància en la necessitat dels diners i és al cap. 74 quan Tirant és requerit pel senyor de Vila Fermosa i necessita diners per anar a Escòcia a celebrar el combat, per això envia un servidor a casa dels seus pares. Per altra banda i llevat d'això, no hi ha un interés pels diners com a mitjà d'ascenció social, tal com apareix a bastament en el Curial.

La importància de la documentació escrita és cabdal, ja que de la carta del rei d'Anglaterra depén que Tirant siga declarat el millor cavaller i apareix amb precisió notarial. Altres documents escrits són les lletres de batalla, de les quals una resulta fonamental, la de Kirieleyson de Muntalbà i la resposta de Tirant. El rei també pronuncia sentències sobre la vàlua dels cavallers, de les quals es deixa constància escrita.

La combinació d'elements purament guerrers-cavallerescos amb d'altres cortesans, com les festes, àpats, dames a qui van dedicades les justes, activitat cinegètica —escassa— dóna la impressió que l'autor ens transporta a un món cavallerescocortés llunyà, molt impregnat per les descripcions dels romans de la Matèria de Bretanya. Al capdavall, l'aparença és la de trobar-nos en uns llocs que tot i estar localitzats, manquen d'elements versemblants, un món utòpic i ucrònic que contrastarà amb la poderosa actualitat política i social dels episodis mediterranis de la novel·la. És a dir, la part atlàntica de l'obra és la més estranya pel que fa a l'assumpció de models narratius que no tenen a veure amb les altres parts i per la connexió amb el món que Anglaterra evocava: la matèria artúrica i, com a tal, model de cavalleria on el nostre heroi es forma. Tot això connecta també amb la necessitat de manifestar els viatges reals que Martorell va fer a Anglaterra i, finalment, pressuposa un possible orde en la redacció de l'extensa novel·la: una part més primitiva, aquesta anglesa, en la qual no trobem l'ús dels elements retòrics de les altres parts —tampoc en Sicília tot i que ja és més propera—, només una excepció: la comtessa de Varoic.

Tirant es configura ací com el líder individual, ja que tot el fragment és la lloança de Tirant com a heroi solitari, del grup de cavallers francesos-bretons que marxen a la festa anglesa. És el primer a qui el rei investeix amb l'orde de cavalleria i la cerimònia, contada per Diafebus, és un autèntic ritus iniciàtic (cap. 59) que, en certa manera connecta simbòlicament amb els ensenyaments teòrics que li ha donat el comte ermità. Com a exemple, observem la simbologia del ritual i dels elements de l'arnés ací descrits: quatre cavallers que li calcen els esperons simbolitzen els quatre evangelistes, set donzelles vestides de blanc que representen els set gojos de Maria.

Relacionat amb Tirant sempre apareix el color blanc: arnés blanc, vestits, etc. A més de tenir estreta relació amb el seu nom, Blanc, per sa mare Blanca i la hipòtesi de Riquer de fer-ho derivar de Valac per proximitat amb la figura de Janos Huyandi, el Valac, també és cert que el blanc pot simbolitzar castedat —efectivament, Tirant és verge—, puresa, virtuts, bondat i tota una sèrie de consideracions positives.

Les virtuts que, ben aviat donarà a conéixer són:

• humiltat, no vol parlar d'ell mateix davant el mestre Varoic, per això és Diafebus qui pren la paraula en tota aquesta part narrativa.
• fortalesa física malgrat les perilloses ferides dels combats que el deixen algunes a les portes de la mort; l'explicació d'aquesta fortalesa és que el cavaller no perd l'alé.
• valentia i agressivitat en el combat, per tal de demostrar que la força física s'acompanya de gran coratge.
• generositat amb els enemics però també implacabilitat. La generositat és tan extrema que abans de partir de l'ermità el proveeixen de bones viandes.

Tirant dóna mostres contínues de noblesa i dignitat en tots els detalls del combat, la qual cosa fa que tots li reconeguen les bones qualitats que posseeix i que li endevinen un futur ple de glòria en tots els aspectes vitals. Fins i tot, les virtuts són reconegudes pels mateixos enemics, com ara el senyor de Viles Ermes abans d'entrar al combat, ja que Tirant li ha donat el dret de triar la forma de desenvolupar la batalla: «Molt só content de la gentil pràtiqua de Tirant. No·s deu sperar altra cosa d'ell sinó tota virtut» (cap. 59, p. 258).

Tirant sempre és requerit per altres cavallers, sempre actua en defensa pròpia, mai és provocador. Només en l'episodi dels quatre cavallers germans d'armes, Tirant pren la iniciativa de reptar-los perquè ells ofereixen els seus escuts a quatre cavallers contendents. És l'única vegada que Tirant dóna mostres de valentia de forma exagerada, si bé no arriba a ser censurable com ocorre al protagonista del Curial. Per altra banda, Tirant sempre accepta la batalla encara que estiga ferit o recuperant-se d'altres encontres, amb això no vol caure mai en la pressumpció de covardia.

En aquests capítols anglesos, sembla que la missió principal del relat és anar advertint el lector de la transcendentalitat dels futurs actes de l'heroi, així com també fomentar la idea de la seua predestinació. Observem les paraules de Hierusalem, rei d'armes: «O cavaller virtuós e en armes experimentat! Si desvantura de mala sort no és contrària a la persona vostra, digne e mexexedor sou de portar corona real. Yo no puch creure que no siau vencedor de aquesta batalla». (cap. 65, p. 261).

Les justes, les batalles a ultrança cos a cos, estaven sotmeses a una reglamentació estricta i que previament es donava a conéixer a tots els cavallers per part dels reis d'armes, els encarregats de custodiar la justícia en els encontres. Són els cavallers els que mitjançant juraments, es comprometen a salvaguardar les regles del joc i acatar la voluntat dels jutges de la batalla que solen ser bé el rei, bé un cavaller destacat. En la novel·la, la varietat de jocs cavallerescos és tal que cada dia de la setmana, mentre duren les festes de les noces dels reis d'Anglaterra, es dedicarà a una classe de batalla o festa i també es fan públics els guanys que els cavallers tindran.

S'observa un interés especial per conservar la dignitat i l'honor fins al punt que els cavallers prefereixen morir abans que ser deshonrats, per la qual cosa també es preveu un tipus de cerimònia i soterrament especialment gloriós per a aquests cavallers que moren en el combat i que són tractats de màrtirs, una altra vegada la cavalleria cristiana.

Les festes de les noces dels reis anglesos es converteixen en un espectacle sangonós i cruel però això no sembla importar ni a l'autor, ni als personatges de la novel·la, ni al rei convocant. Cal destacar, en relació amb un altre cavaller literari, Curial, que la crueltat en la nostra novel·la excedeix la que llegim al Curial, on són pocs casos els cavallers morts en el torneig de Melú, i es valora més el joc de les armes, fins i tot, Sanglier, un cavaller irós, xuleta i sanguinari, davant el combat perdut, es retira. També en relació amb l'heroi Curial, aquest cau en desgràcia, per excés de vanitat en l'acompliment dels deures cavallerescos, i, en acabar el torneig de Melú, iniciarà un procés de redreçament molt dificultós. En el Tirant ocorre tot el contrari: els tornejos són la seua entrada per la porta gran, en el món militar i cavalleresc, la seua davallada moral vindrà per unes altres causes: la relaxació i l'abandó dels deures guerrers per la passió amorosa, que d'altra banda el fa cometre pecats més grans.

Resum de les batalles:

1. Amb un cavaller innominat (caps. 59-60). Es tracta d'una batalla entre 8 contendents (quatre i quatre) que es fa per celebrar les noves ordenacions cavalleresques. Tirant mata l'adversari després que aquest declare que prefereix la mort que la deshonra.

2. Amb el Senyor de les Viles-Ermes, caps. 61-67. És tot un procés de demanda, requesta, intervenció del rei d'armes Hierusalem per a concordar als dos cavallers, és a dir, hi ha una fase prèvia important abans de passar a la batalla pròpiament dita. Per altra banda, aquest és el primer combat important, en el qual el provocador és el senyor de les Viles-Ermes, i Tirant actua com a requerit defenent-se de l'agressor. Es respira una atmosfera d'honradesa i noblesa general, fins i tot en el rei d'armes, Hierusalem que no pot ser jutge del combat per haver donat consell a un dels contendents i això seria interpretat com manca d'imparcialitat.

L'episodi s'estructura de la manera següent:

• provocació de la Bella Agnés. Aquesta demana a Tirant que prenga amb les seues mans el fermall que duu en els pits. Aquest, en agafar la joia toca el cos de la donzella, la qual cosa provoca la ira del senyor de Viles-Ermes, enamorat de la jove.
• requeriment per carta del contendent
• resposta de Tirant després del consell del rei d'armes.
• tria de les armes per part de Viles-Ermes encara que li correspondria a Tirant.
• cerimonial previ i costós de la batalla i constants al·lusions a qüestions d'orde i d'honor.

Al senyor de Viles-Ermes el mata la seua ira, pecat que no pot formar part del codi cavalleresc i, en part, la seua impaciència. El combat és molt igual i quasi moren els dos, de manera que la victòria de Tirant s'ha de reconéixer en un document. L'aventura, que no ha rebut l'aprovació del rei, acaba de la manera següent:

• restauració de la Bella Agnés: malgrat la prohibició del rei de no socórrer els cavallers, ja que han actuat fora de l'orde establert. Es comporta com una nova Antigona guarint les nafres de Tirant i fent honor al mort cavaller de les Viles-Ermes.
• plany de la Bella Angés de Berri per la mort del senyor de Viles-Ermes pot ser ací trobem ressonàncies d'algun model retòric:

  «Veu's açí amor e dolor. Aquest senyor de les Viles-Ermes que açí jau tenia de son patrimoni 37 castells e, en aquells, ciutats e villes forts e circuïdes de moltes torres de bell mur [...] E confiant del seu esforçat ànimo, podeu veure lo pobre de cavaller en què és vengut: que 7 anys ha volguts perdre per amar-me e a la fi, aquest és lo premi que n'à hagut.» (cap. 67, p. 269)

  
  
  .

3. Amb l'alà. Combat entre home i animal que recorda l'al·lusió al combat que Varoic va tenir amb un lleó per salvar un infant. El combat ocorre dos mesos després de l'anterior: temps prudencial i versemblant per guarir les ferides. L'alà pertany al príncep de Gales. És un animal cruel que ataca Tirant, aquest no vol fer batalla amb un animal, però la fa sense armes i torna a quedar nafrat.

4. Amb els reis de Frisa i Apolònia i els ducs de Borgonya i Baviera. Com una mena d'introducció, en el capítol 68, se'ns donen notícies prèvies d'aquests senyors que han viatjat junts a Roma per guanyar el jubileu, a la ciutat es reencontren i després viatgen a Anglaterra assabentats de les notícies de les justes convocades. L'episodi enllaça amb l'anterior sense cap canvi estructural ja que el cap. 68 és extremadament extens i variat.

• S'ha de destacar la procedència dels reis que venen de Roma, on han anant a rebre el jubileu i la connexió, una vegada més entre cavalleria terrenal i celestial.
• Els reis i els ducs no volen ser reconeguts. S'instal·len fora del camp i, amb una gran parafernàlia es mostren al rei d'armes Hierusalem. Després, amb el seu poder, es mostren al rei anglés amb lleons i tot que fan por a la reina. Gran descripció del protocol.
• desitgen fer armes a tota ultrança. Ho fan saber presentant documents, caps. 70 i 71.
• descripció al·legòrica d'algunes armes que posseeixen: els escuts i la seua significació, (cap. 71).
• Tirant accepta el combat amb els 4 cavallers. Un d'aquests, en els moments previs a la batalla, ataca Tirant a traïció i mor a mans del nostre heroi. Es dóna, doncs, un clima de mala sensació i poca noblesa per part dels cavallers (cap. 71*)².
• Tirant, després de mort el primer, combat i mata a tots els altres, cap. 72 i cap. 73 en unes escenes de gran crueltat.
• Descripcions exahustives dels actes de batalla, sobretot en el capítol 73.
• Intervenció del comte-ermità valorant els elements i els resultats de les batalles (cap. 73).

5. Amb el senyor de Vila-Fermosa, cap. 74. Aquesta batalla no arriba a celebrar-se per suspensió de la reina d'Escòcia (cap. 84), clara reminiscència del requeriment de Martorell a Montpalau per la qual cosa va viatjar a Anglaterra a buscar com a jutge al rei. El cavaller requeridor anuncia que la batalla es farà en Escòcia i mentre es prepara es produeix la vinguda de Kirieleyson i Tomàs de Muntalbà, cada un servidor d'un dels reis morts. Com que ningú sap qui són els morts, una donzella s'encarrega de contar-ho, per encàrrec d'un gentilhom que tot i ser vassall del rei de Frisa era servent de Tirant. Aquest és acusat de traidoria en la carta de batalla que envia Kirieleyson (cap. 77), un text que recorda els combats verbals que mantingueren Martorell i Gonçalbo d'Ixer, comanador de Muntalbà.

6. Amb Kirieleyson de Muntalbà. No arriba a produir-se la batalla perquè al requeridor li esclata la fel i mor davant la tomba del seu senyor, rei de Frisa, cap. 80. Aquesta mort poc cavalleresca degué agradar molt a Cervantes que fa al·lusió a aquest cavaller en el seu Quixot tot i que el qualifica de valent a ell i al seu germà.

7. Amb Tomàs de Muntalbà. Germà de l'anterior, servidor del rei de Polònia que va a venjar les morts. En aquest combat trobem:

• ressò del combat bíblic David-Goliat (els Muntalbà són de linatge de gegants).
• ressò bíblic en la referència a la força de Muntalbà com de Samsó.
• predisposició negativa de tots els presents cap a Tomàs. És un cavaller superb.
• la batalla a ús i costum de França.
• la ferida de Muntalbà a l'engonal.

Tomàs no mor en la batalla però se li dóna sentència de traïdor i després de tot es retira a fer-se frare de sant Francesc. En aquest sentit podem establir una mena de paral·lelisme amb el personatge del Curial Sanglier de Vilahir, en el nostre cas, Muntalbà, però, no tornarà a aparéixer en la novel·la.

Una vegada ja acabats els combats de les festes angleses, en els capítols 85-95, el rei decideix instituir un orde de cavalleria seguint els principis bàsics de l'estament cavalleresc, tal com havien estat manifestats en el parlament de l'ermità mentre instrueix Tirant. És a dir, hi ha com una estructura circular:

aparició de Tirant i aprenentatge teòric —justes i batalles a ultrança, domini pràctic de l'ensenyament teòric— la finalització de les justes acaba amb la institució d'un orde noble on es reafermen els pressupòsits teòrics inicials i es premia als cavallers participants.

No cal dir que l'ermità escolta amb bon gust el relat de la constitució de l'orde i amb això acaba també la seua intervenció. De l'episodi cal destacar:

• l'anècdota que l'origina: la lligacama de Madresilva.
• la frase emblemàtica: Punit y soit qui mal y pense.
• la cerimònia de constitució i d'accés a l'orde.
• les «regles» que cal salvaguardar.
• les dames que també en formen part.

L'orde de la Garrotera en realitat es va fundar el 1348 per Eduard III com a fraternitat noble de la qual formen part el rei i 25 cavallers anomenats també de Sant Jordi. Es va fundar al castell de Windsor i els primers estatuts es van perdre, però Enric VIII els va reelaborar. Les insígnies fonamentals són la garrotera en la cama esquerre amb la devisa: Honni soit qui mal y pense i un collar anomenat també collar de sant Jordi, perquè en duu la creu i la imatge del sant matant el drac. La festa anual es fa al castell de Windsor el dia del sant (23 d'abril).

Respecte la insígnia del collar, en el Tirant trobem una altra legenda, en aquest cas més misteriosa i irreal, sobre les característiques que ha de tenir aquest complement en el novell cavaller de la garrotera. En els capítols 96 i 97 se'ns presenta una escena de caça, l'única fins ara tot i que estem en un ambient cortesà, en la qual és pres un cérvol que porta un collar baix la pell amb unes lletres S i amb una inscripció que explicava que el collar havia estat posat en el coll de l'animal en època de Juli Cèsar, quan vengué a conquistar Anglaterra i la repoblà de alemanys i viscains? I pregava que el rei que trobàs el collar el considerara una devisa. El rei d'Anglaterra, meravellat, fa la devisa, dóna el collar als membres de la fraternitat i considera que la S significa la lletra de major perfecció de l'ABC perquè encapçala mots com sanctedat, saviesa, sapiència i senyoria.

Amb aquest capítol finalitza l'aventura anglesa del Tirant, la presentació de l'orde de la garrotera i l'explicació de la divisa suposen, doncs, una mena de frontissa entre els episodis caracteritzat per una concepció de la cavalleria ancestral i una disposició pràctica de les lleis cavalleresques en les guerres mediterrànies que a partir d'ara afrontarà Tirant.