La «Història de Josef» de Joan Roís de Corella: traducció amplificada i retoricada del text bíblic
Curt Wittlin
Ramon Miquel i Planas va editar la Història de Josef de Joan Roís de Corella l'any 1913. Es va basar en tres fonts: el manuscrit de la Biblioteca de Mayans, el còdex miscel·lani conegut avui com Jardinet d'orats (però que és d'enamorats), i l'edició antiga de cap al 1500.
Recordem que l'any 1502 Joan Carbonell dedicà la seva Ystòria de Joseph spos de la sacratíssima Verge, text sense gràcia i de poc interès, a una senyora que es sentia «elevada en devoció... per lo delicat modo de dir»
del Josef de Corella, i que l'any 1507 es va publicar a Valladolid una versió castellana del llibre que ací estudiem.
A la introducció a la seva edició, Miquel i Planas indica que el Josef «segueix puntualment els capítols del Gènesi»
(pp. lv-lvi). Observa que Corella havia ampliat els parlaments, desenvolupat alguns episodis, inventat dues peces en vers, i interpolat el plant de Josep davant el sepulcre de la seva mare i l'episodi de la copa màgica. Aquests dos darrers afegitons, Miquel i Planas els creu manllevats de «fonts narratives aràbigues o jueves»
, que, però, no identifica. Acaba afirmant que «l'estil (del Josef) no és de bon troç tan (retòric i ampul·lós) com el que hem vist emprar (Corella) quan tracta temes clàssics»
, i demanant-se si aquest es proposava «d'imitar la senzillesa de la narració original»
.
Martí de Riquer (1964: 263) jutjà que l'estil d'una altra prosa hagiogràfica de Corella, la Vida de santa Anna, (del 1463?), «no és tan recargolat ni filigranat com en altres obres»
. Ell es demana si «aquesta relativa senzillesa podria ésser deguda a la joventut de l'autor en escriure-la»
. (Sabem des de fa poc que Corella va néixer el 1435; veg. Chiner 1993.) El tercer text hagiogràfic d'ell conservat, la Història de santa Magdalena, està dedicat a una viuda el marit de la qual era encara viu l'any 1482. Amb fingida modèstia, Corella diu haver traduït aquest text en «baix estil». Ara, l'escriptor, al pas dels anys, tant ha pogut refinar el seu estil com simplificar-lo, o bé prendre gust en variar-lo. Segons la meva impressió, la Magdalena no és ni molt més ni molt menys retoricada i recargolada que el Josef i la santa Anna. La «relativa senzillesa» d'aquests tres textos religiosos podria ser deguda al fet que estan basats en models escrits en llatí bíblic i medieval, mentre que en les seves proses ovidianes Corella havia de reformular textos metrificats en llatí clàssic.
Podríem contrastar entre si l'estil de les tres proses hagiogràfiques de Corella, i comparar-lo amb el que observem en les altres obres seves, però no considero això el més útil per a establir la seva cronologia relativa. Em sembla preferible començar per col·lacionar detalladament els escrits de Corella amb els textos que ha traduït o adaptat. En aquestes pàgines faré això amb el Josef, però deixo a d'altres la feina de fer el mateix amb la Magdalena i la santa Anna.
Comparant mot a mot la Vulgata amb el text de Corella descobrim que per sota de la verbositat retòrica hi ha sovint una traducció prou literal. Heus ací els versets 44.27-29 del llibre de Gènesi:
Ometent expressions que mencionaré després, Corella ha traduït això com segueix:
| (Ed. Miquel i Planas, ratlles 1419-35, amb ortografia modificada) | ||
En aquest nucli de traducció, després amplificat i retoricat, podem observar alguns costums que Corella compartia amb prou d'altres traductors medievals. Per facilitar la comprensió introdueix noms propis: «Rachel» en lloc de uxor, «Josef» o «Benjamin» en lloc de duos/unus i istum. Ja és més dubtós que d'altres traductors contemporanis haurien igualment recordat que egressus est forma paral·lelisme amb els mots vade i missus est del cap. 37.13. El triple ús del verb «trametre» en el passatge citat és un encert. Però Corella va encara més lluny. Allargant força el report que Judà va presentar al virrei d'Egipte sobre el que els havia dit el pare Jacob, Corella fa prova del seu talent retòric. En el passatge transcrit amunt personalitza la imatge de deducere canos ad inferos ―un bon exemple per als escriptors post-medievals que en la Bíblia hi ha circumlocucions poètiques!― en «trametre l'ànima al si del [seu] avi Abram»
. I igual que el traductor emfatitza el mot «ànima» amb «cansada», afegeix a «dolor» els sinònims «tristor e misèria incomparable»
.
Corella no para aquí. Recordant-se d'altres passatges bíblics, o recorrent a la seva imaginació ―i al seu repertori personal de perífrasis― amplifica el passatge transcrit amunt indicant COM Jacob havia respost als seus fills: «ab làgremes abundants que la sua antigua cara regant banyaven»
; QUI era Raquel: «per qui lo millor temps de ma vida yo serví Laban mon oncle»
; QUÈ li va passar: «en lo part [de Benjamí] a la mort pagà lo general deute»
; PER QUÈ trameté Josep: «per què us visitàs dels bestiars en la pastura»
; ON conduiran Benjamí: «en Egipte»
. Altres afegitons són simples fórmules reciclables ―«per adversa fortuna mia»
i «(morir) ans del terme darrer de mon viure»
―, o expliquen mots usats en la traducció ―que el «cas» de Benjamí seria que «a la mia vista no torne»
―, o bé desenvolupen elements del text bíblic que ofereixen possibilitats psicològiques. Com a mostra d'això darrer, observeu com Corella indica més clarament que la Bíblia que Jacob seguia tenint dubtes que un animal havia mort a Josep. Diu als fills: «Tinta de sanc me trametéreu la sua roba, [però] fins ara ni d'ell viu ni del seu cors mort [tinc proves]»
. El lector, imaginant-se present quan Judà repeteix aquestes paraules del patriarca davant el virrei ―que Judà no havia reconegut com a germà seu― comparteix amb l'autor la fruïció de saber més que els actors en l'escena descrita.
Seria interessant analitzar tot el Josef amb igual quantitat de minúcies, però l'espai posat a la meva disposició no ho permet. M'he de limitar a exemplificar alguns procediments fonamentals, i a resumir els canvis de més pes introduïts per Corella en la seva versió.
Començo oferint més exemples de com Corella tradueix pronoms o noms comuns amb topònims o antropònims, i com introdueix referències concretes on l'original llatí és menys precís.
|
Amb raons igual de bones, Corella omet certs noms propis. Aquests donen al text de la Bíblia un aspecte de veracitat històrica, però en una adaptació literària no farien sinó distreure el lector. D'altra banda em sembla possible que Corella no va calcar els usos del mot hebraeus per evitar un to massa judaïtzant.
|
Segueixo amb un llistat de mots ―en general sinònims, o bé adjectius i expressions adverbials contextuals― afegits per Corella per donar més èmfasi, més color, més sonoritat, a un passatge.
|
És típic de Corella com fa circumlocucions ampul·loses quan es tracta d'introduir discursos. L'autor del Tirant lo Blanc emprava les mateixes fórmules.
|
Els darrers dos exemples també els podria citar en el grup següent, on presento amplificacions que descriuen amb més detalls que no ofereix la Bíblia certes accions o idees. És això el procediment que més contribueix a l'amplificació del text bíblic ―que Corella afirmaria haver traduït «literalment»―. No és rar que un concepte es tradueix dues vegades (darrer exemple):
|
La hierarquia eclesiàstica del segle quinze segurament no hauria acceptat el treball de Corella com a traducció oficial i canònica dels capítols 37-46 del Gènesi. Però no es tractava d'això. Corella volia practicar com «escriure en vulgar de valenciana prosa»
(6) un conte bíblic, amplificant-ho, però transvasant-hi tot el sensus del text de la Vulgata. Igual com un traductor modern, ja Corella considerava que la finalitat d'un text forma part del seu sensus. Amb l'exemplum de Josep, la Bíblia vol delectare et prodesse, atreure i mantenir l'atenció del lector. Corella fa el mateix. En els seus temps estava de moda una sensibilitat exagerada; i així abunden plors i llàgrimes en el Josef català. Els valencians ―i les valencianes― d'aleshores, addictes a lectures de novel·letes sentimentals i a discussions sobre l'amor, volien fruir d'un estil de vida graciosa, identificant-se més aviat amb els mercaders rics de l'Egipte que amb els ramaders assassins de Canà.
Corella, doncs, augmenta en el seu Josef les descripcions d'interaccions humanes elegants. En l'escena de la dona de Putifar amplifica els aspectes moralitzadors, però també novel·lescs i sentimentals, introduint-hi fins i tot versos..., a més de ressons ―o són anuncis?― de la Tragèdia de Caldesa.
Corella comença a seguir el seu original llatí amb prou literalitat a partir del cap. 37.3, on aprenem que Jacob estimava Josep més que els seus altres fills. Detalls sobre fets precedents, que la Bíblia conta en els versets 29.20 i 26 (que Jacob havia servit el seu oncle Laban quatorze anys), en 29.17 i 30.1 (que Raquel era bella, però eixorca), i en 35.19 (que Raquel havia mort i que fou enterrada en el camí que condueix a Betlem), tot això Corella ho resumeix a l'inici del seu cap. 2. La informació del verset 20, que Jacob havia fet inscriure un epitafi en la pedra tombal de Raquel, Corella, genialment, la reserva per als seus cap. 9 i 10, on s'imaginarà que Josep passa davant la tomba de la seva mare, llegeix la inscripció, i prorromp en un gran plant.
Al verset 37.7, Josep conta als seus germans el seu primer somni; li contesten tot seguit. A 37.9 els fa saber la seva segona visió. El verset 10 indica que Josep torna a contar el seu somni davant el seu pare, fent-ho sentir als seus germans una segona vegada. Corella no intercala res entre els relats dels dos somnis (47-53). Es concentra en la reacció dels germans, per als quals inventa un discurs de quatorze ratlles, en lloc d'una sola en llatí (37.8/57-71). En aquest discurs Corella combina les preguntes que la Bíblia atribueix als germans (numquid subiciemur?) i a Jacob (num adorabimus te?) i en fa una acusació repetida: «a nosaltres subjugues / a nosaltres de iniqua senyoria subjugues»
. La resposta del patriarca és convertida en l'observació final del cap. 3: «Jacob, ab paraules de gravitat modesta, (Josep) reprenent castigava»
(74).
La Bíblia diu que els germans oderant i invidebant Josep (4 i 11), que els somnis eren un seminarium odii (5) i fomes invidiae et odii (8). Corella distingeix aquests dos sentiments. En la tot primera frase del seu conte en personifica l'un, dient que «La iniqua trista mísera Enveja, ab entristits ulls mirant..., ab lo verí de les sues mortals sagetes havia nafrat los ànimos e penses dels fills del gran patriarcha Jacob»
. Poc després afegeix que aquests «no podien sofrir poder de tant poderosa enveja»
, i abre el cap. 2 dient que «Pres augment de més poderosa força la iniqua Enveja, que en ells ja cremant grans flames encenia»
. L'altre sentiment, l'odi, Corella el presenta com conseqüència d'aquesta enveja, descrivint el seu efecte sobre el raonament, l'expressió facial, i el to de la veu dels germans, quan contesten a Josep: «Ira de terrible malícia travessant lo cor e pensa dels germans partia, e en diverses colors les cares mudades, ab veu alterada a Josef tornaven resposta»
(53). En el discurs que segueix, Corella inventa que els germans es queixen que Josep, en lloc de treballar com ells, fassi la vida d'un señorito (com Corella mateix?) mimat pel seu pare: «La tua reposada e infructuosa vida, Josef, axí la tua pensa vagarosa escampa que, après de repòs de llarg dormir, quiti de sol·licitud de alguna fatiga, estenent e girant lo cos en lo moll llit de ton pare, contemples ficcions de altes poesies»
(57).
En el capítol següent, Corella introdueix canvis en els discursos. Jacob anuncia a Josep que el vol enviar al camp on els altres fills estaven vigilant el ramat de la familia. Josep contesta, Praesto sum!, i el pare repeteix el seu manament. En Corella hi ha un sol intercanvi de paraules, però el Praesto sum!, s'allarga sobre deu ratlles. Josep diu que ho considera una «delitosa fatiga»
i un «alegre e delitós treball»
d'anar al prat on els germans «reposen»
―verb que recorda el «repòs»
que aquells li havien criticat―. Afegeix que els portarà «algunes viandes»
, informació que la Bíblia no dóna en el verset 13, però que Corella ha pogut deduir del verset 25, comederent panem, i que allà traduirà per «menjaven aquella vianda de la qual Josef ab afecció fraterna los havia fet present»
.
Segons el text llatí, Josep encontra en el camí un home que l'informa que els seus germans no estaven en Siquem, però en Dotan (15-17). Aquest detall dóna a l'original un aspecte de crònica verídica, però literàriament és superflu. Corella, creant (o imitant?) un passatge que convida l'escenificació, hi substitueix un soliloqui de Josep, el qual «la fatiga del camí en si parlant alleujava»
(103-113). Josep creu que portant menjars als seus germans amansarà el seu odi contra ell. Corella comenta aquesta ingenuïtat del bell jove en un apartat que comença: «Oh pestilència de terrible força, Oh inic verí..., trista mísera Enveja!»
(114). Reprenent la seva distinció entre enveja i ira, Corella segueix: «Los altres oys e malícies ab servirs, ab dons, ab gràcies, se amansen; aquest, fent-se major, augmenta»
.
Sense usar el topònim Dotan, Corella diu al cap. 5 que Josep «arribava on los germans reposaven»
(131). Aquests l'observaven venir «ab oy de inflamada enveja»
, exclamant Ecce somniator venit (19). Amb gran encert Corella tradueix això amb «Lo nostre rei se acosta!»
i atribueix als germans l'observació que de Josep assassinat «los ocells la sua carn en alt exalcen, puix ésser alt sobre tots desitja»
( 144. Més endavant, ratlla 1030, els germans, davant Josep, diran que tenen por que, un cop «penjats en creu»
ells, «los ocells a nostres carns donen moble sepoltura»
). Les dues frases de Rubén ―«Millor no vessar sang. Tireu-lo en una cisterna!»
― esdevenen una pàgina en Corella, que hi indica de quin vici tracta l'exemplum de Josep: «un sol Caí al món basta per exemple del que pot fer Enveja»
(169).
En el seu cap. 6 Corella inventa les frases de salutació de Josep per als seus germans, els quals li responen amb «Muyra Josef, puix tan clarament somià, e és maravella com la sua mort no ha somiada I»
(197). Després Corella ―potser inspirant-se en una escena teatral d'un misteri medieval― fa dir a Josep una oració des del més pregon de la cisterna. Prefigurant Jesucrist, diu a Déu: «Ab delit la mort accepte, puix en voler lo que Vós voleu nostra major felicitat se troba»
(216), i afegeix que perdona als seus germans.
Tocat per aquesta oració, Déu fa arribar un grup de mercaders que porten en Egipte «de gran preu mercaderies»
(235). Sorprèn que Corella no hagi traduït més efusivament l'enumeració aromata et resinam et stacten
(25). Judà suggereix als germans de vendre Josep. Això, en llatí, ho fa breument, atès que ja Rubén havia parlat contra un homicidi. Però Corella allarga molt el discurs, acabant-lo amb l'observació: «Als mercaders venent la elegant persona (de Josep), en servitud de subjecte cativeri pendrà càstic l'ambició de la sua alta supèrbia»
(259). La Bíblia indica el preu de la venta, Corella l'omet.
El verset 29 comença amb reuersus Ruben. Corella, observant que la Bíblia havia olvidat de dir primer que Rubén s'havia marxat, corrigeix aquest lapsus imaginant-se que havia anat a buscar «delitosa pastura»
per a poder apartar els seus germans de la cisterna (271). Quan hi torna i la troba buïda s'esquinça els seus vestits; igual que esquinçarà els seus vestits Jacob quan li anuncien la mort del seu fill predilecte. Corella omet les dues al·lusions a aquest costum antic, però amplifica les altres indicacions d'inmensa dolor. Les tretze ratlles de descripció del plant del patriarca tenen l'estructura «Jacob... ab plorosos ulls... ab plant dol e tristor... dolent planyia ab dolor verdadera de Josef la mort»
(277-280). Jugant amb artificis retòrics, Corella afegeix al verset 35 la frase: «Celebrant obsequies al fill qui vivia, de Josef la vida morta en honrada sepultura planyent deplorava»
(288).
La Bíblia, després de notar breument que «els (marxants) madianites vengueren Josep a Putifar, eunuc del Faraó, cap de guardes»
, dedica tot el cap. 38 a la història de Judà i Tamar, i torna a Josep al cap. 39, lligant caps amb la repetició «Josep, doncs, havia estat endut a l'Egipte; l'eunuc Putifar, cap de guardes del Faraó, el comprà als ismaelites que l'havien conduït allà»
.
Corella omet el cap. 39, però hi substitueix una bella invenció seva. Els mercaders passen davant la tomba de la mare de Josep ―del qual Corella diu ací el que la Bíblia havia dit ja a 37.2, ço és que tenia sedecim anys, traduït estranyament amb «de setze a dèset anys»
(295)―. El fill veu «aquell alt entretallat sepulcre»
, que la Bíblia havia mencionat a 35.19, i llegeix l'epitafi en «la pedra marbre»
que, segons Corella, deia «en lletres ebrayques»
:
MORTA DE PART DAVALL LA PEDRA MARBRE ESTÀ RACHEL, PER QUI JACOB VIVIA. |
Recordem que Corella també inventà un epitafi per a la tomba de Leànder (ed. Miquel i Planas, p. 118), epitafi que tornarà a aparèixer en el sepulcre de Tirant lo Blanc (cap. 485).
Segueix ara el plant de Josep, elaborat per Corella per recordar el plant de Jacob. «No basta estil de llengua humana... descriure la dolor e miserable complànyer que'l novell catiu damunt lo sepulcre de sa mare planyia; e plorant ab llàgremes que abundants de les fonts dels seus ulls corrien, los polsosos marbres de l'alt sepulcre lavant regava. E llegit l'adolorit títol de la alta sepultura, ab paraules, per plors sanglots e sospirs mal pronunciades, lo seu cativeri en semblant manera planyia...»
(314).
Josep apostrofa la Mort i li demana permís de baixar al sarcòfag de la seva mare. Així, «mesclant la carn ab los seus ossos, o al seu cos la mia ànima daria vida, o la sua mort prestament faria ma vida morta»
. Els marxants aparten «lo adolorit catiu... del plorat sepulcre»
, però Josep segueix «lo dol de tan entristit plànyer... ab plors e làgremes... girant la plorosa vista a la desitjada sepultura»
(343). Josep tenia les «mans catives lligades»
ja a l'arribada a la tomba (300); ara Corella reinforça aquesta imatge descrivint com «la abundant aigua ab les mans, dels lligams catives, dels llagrimants ulls apartava, perquè pogués contemplant mirar de la mare lo adolorit sepulcre»
(349).
En lloc de les dues mencions en llatí que els marxants madianites o ismaelites havien venut Josep a Putifar, Corella omet els noms de persones i de tribus i diu solament que el «veneren al gran Conestable del rei Faraó»
(354). Tradueix la indicació repetida fuit/esse Dominus cum eo (39.2/3) amb un sol «la divina providència a Josef en singular guarda tenia»
(365), però abreuja els versets 4 a 6 per a introduir una idea nova: el diable, «que impugna als qui en virtuosa vida perseverant augmenten..., pensà com poguera combatent lo virtuós adolescent vençre»
(369). Igual que ja havia vençut Adam amb l'ajuda d'una dona, el diable «encès... dins la nafrada pensa de la senyora de Josef flames de amor tan encesa que...»
(380). Segueixen llargues frases que descriuen les temptatives de la dona de seduir el «catiu d'extrema bellea»
, en gran contrast amb el breu text llatí iecit domina oculos suos in foseph et ait: Dormi mecum (6), que poc després repeteix Dormi mecum (12). La «cativa del catiu»
(421) «mudava cascun dia arreus, joyells e riques vestidures»
(388) i buscava oportunitats per poder ―com el Galeotto de la Divina Commedia?― «recitant històries e poesies, passades e presents, de semblant amor deshonesta qual ella desitjava en la honesta pensa de Josef encendre»
(395).
Però «l'honest jove... no temia de amor deshonesta la fort artilleria»
(400). La «honesta continencia»
de Josep feia créixer la «enamorada fúria»
de la «encesa egipcíaca»
(406). I així, «un dia les esquadres de amor, vencent a les de temor e vergonya, a la sua llengua tremolant forçaren a tals raons fer principi»
(409). A la fi del lament que Corella posa en la boca de la mal-enamorada, aquesta suggereix a Josep: «Pren de mon marit la febrida espasa... Lo meu cor e persona travessant esquinça... e faràs que en los teus cruels braços lo meu esperit espire»
(432). Acaba demanant-li d'esculpir sobre el seu sepulcre la frase següent:
|
Si aquest epitafi fa ressó a la inscripció de la tomba de Raquel, l'esposa exemplar, tot el discurs de l'egipcíaca recorda l'oferta sexual que la traïdora Caldesa, falsament repentida, fa a l'autor desenganyat de la Tragèdia de Caldesa, dient-li, en versos: «en vostres braços muirá»
i «per vostres mans espire»
.
D'altra banda, les accions i els dits de la libidinosa dona de Putifar recorden molt el tarannà de la Viuda Reposada ―dita també «Endiablada»― en el Tirant lo Blanc.
La resposta de Josep en el cap. 13 amplifica les idees que la Bíblia presenta en els versets 8 i 9. Corella, que a l'inici del cap. 12 havia jugat amb imatges bèl·liques, ara fa metàfores marítimes: «Havia lo fel honest catiu en lo segur port de la temor de Déu lançades àncores, e la nau de la sua recta volentat les altes ones de la mar de Venus no temia»
(451). En mig del seu sermó moralitzador, Josep diu en prosa el que Corella havia dit ―o dirà?― a la Caldesa en rims:
«Ans que tal delliber (de cometre hoc malum) en la mia casta pensa descanse... lo sol clarejant al món daria tenebres, e la nit seria clara, e los monts corrent se mourien, e los rius en repós se deixarien de córrer»
(473). Això són variants del tema «Mourà's corrent la tramuntana ferma / [...] / e tot escur lo sol perdrà la forma / ans que jamés de mi siau servida»
que llegim en la Caldesa ―no tan bé enganxat en el context com en el Josef―, i anuncien el que llegim en el cap. 472 de Tirant lo Blanc. «Perda's lo sol..., moguen los vents aquesta ferma terra, i les muntanyes altes caiguen al baix, i els rius corrents s'aturen»
(veg. Guia 1996, amb més exemples de plagis del Josef en el Tirant).
Després d'una al·lusió més a «les cremants flames de la amor encesa»
(492) i una apòstrofe al «poder terrible de amor deshonesta»
(498), Corella, per fi, passa al verset 12: illa, adprehensa lacinia vestimenti eius, dixit: Dormi mecum!, traduït amb força eufemismes. Josep fuig, «semblant a l'ocell qui, rompent lo llaç de son cativeri, en l'aire batent les ales de la primera libertat gran alegria celebra»
(516), imatge digna d'Ausiàs March.
«La envergonyida senyora... cambià l'amor estrema en oy de terrible ira»
i es met a cridar «com a brava lleona»
(525) o «infuriada onsa»
(545). Acusa «l'estranger catiu»
primer a la gent de la casa, i després «l'estranger esclau»
al seu marit (535 i 549). En llatí hi ha també dos discursos, amb repeticions verbals vir hebraeus: servus hebraeus/ingressus est ut inluderet nobis: ingressus est ut inluderet mihi
(14/17), però Corella allarga molt el segon, introduint-hi ressons dels mots que poc abans la dona havia dirigit a Josep: «Del catiu havies fet (tu, Putifar) la tua casa cativa...; (Josep) de tu, senyor seu, era senyor»
(550/553).
Corella comença el cap. 16 generalitzant la indicació que Putifar era nimis credulus verbis coniugis
(19), dient que això és «comuna plaga de aquells a qui amor estrema embena»
(577). Després inventa els detalls que Josep, encara que injustament encarcerat, «no descobrí de la senyora la deshonesta culpa»
(594). En lloc de la frase bíblica, repetida als versets 21 i 23, Dominus fuit cum Ioseph, Corella diu que Josep «esperà repar de la divina providència»
i no «desesperà de la divina clemència»
(596 i 606). Un canvi més important és que la Bíblia diu que «Jahvè féu caure Josep en gràcia amb el carceler»
(21), però Corella: «No passà espai de molts dies que lo carceler, conexent de Josef la virtuosa vida... lo constituí senyor del carçre»
(609-613).
La Bíblia dedica el cap. 40 als somnis del coper i del pastisser reials empresonats. S'hi explica primer com aquests dos ―Corella calla que eren eunucs― havien caigut en desgràcia a la cort, després fa contar al coper el seu somni al «catiu carceler»
Josep, que l'explica tot seguit, i després al panicer el seu, explicat també a continuació (641). Corella, com ja ho havia fet amb els dos somnis de Josep a l'inici de la història, agrupa els dos somnis dels presoners ―fent, a més, que el coper expliqui per què havien estat encarceláis― i fa parlar Josep tan sols una vegada. Fa un canvi semblant també en el capítol següent, on la Bíblia conta primer indirectament el somni del Faraó ―massa difícil d'interpretar per als endevinaires oficials―, i després el fa repetir al Faraó a Josep, que, inspirat per Déu, li pronostica els set anys d'abundància i els set anys de fam. Corella abreuja una mica el vaticini de Josep (25-36/753-766), ometent els seus consells massa concrets sobre com organitzar el emmagatzematge de la quinta part de les messions.
A continuació la Bíblia cita quatre frases del Faraó, introduïdes amb locutus est/dixit/dicens i dixit. Corella ho combina en un sol discurs. Després canvia el detall ―repetit a 41.45 i 50― que la muller que el Faraó escullí per a Josef es deia Asenet i que era filla d'un altre Putifar, sacerdot d'Helipolis, en «donà-li muller dels seus regnes una noble estimada donzella»
(790). No ometrà de dir que Josep anomenà els seus dos fill Manases i Efraïm (802), però sí les ratlles en llatí que expliquen aquests noms (51 i 52).
El cap. 42 de Gènesi conta el primer dels tres viatges dels germans de Josep a Egipte. Aquests es prosternen davant ell en el verset 7, però és tan sols en el verset 9, després d'un breu diàleg, que llegim que Josep s'adonà que els seus somnis s'havien realitzat. Corella no separa aquests dos fets (834-835). La Bíblia diu tres vegades que Josep acusava els germans d'haver vengut «per veure els llocs indefensos del país»
(9, 14, 16); Corella ho canvia en «circuint la ciutat haveu mirat dels nostres murs l'altitud e força»
, però afegeix la justificació ―que deixa veure que estan penedits― que «eren anats per la ciutat mirant si Josef pogueren veure»
(853, 857).
A la fi del cap. 24, Corella afegeix la seva explicació per què Josep exigí que els seus germans li portin «lo germà chic»
. Ho va fer perquè temia que els germans grans «procurassen mort o inic cativeri»
també a Benjamí (889-895). Aquest afegitó explica, potser, per què Corella no traduirà el verset 42.4, que diu que Jacob no volia deixar partir Benjamí per evitar-li els perills del camí. Els germans diuen entre si que mereixen les tribulacions que els imposa el virrei (21). Corella amplifica molt l'escena d'aquest penediment i la ret encara més interessant per al lector. Diu ja ací, i no quan traduirà el verset 23, que els germans discutien davant Josep en veu alta, «pensant no'ls entenia, que per torcimany los parlava»
(918). El virrei, diuen sorpresos, «par... que per nostre germà (Josep) la justícia administra»
(923). Exclamen: «Oh, si ara [Josep] trobar podíem, per què, demanant-li perdó, alleujàssem nostra culpa!»
(928).
Els germans, sense Simeó, romàs com a ostatge, tornen a Canà ―topònim omès pel traductor en cinc dels sis usos que en fa la Bíblia― i conten al seu pare amb molts detalls la seva aventura a l'Egipte (30-35). Corella omet tot el discurs repetitiu, però a continuació allarga la resposta de Jacob, de tràgica brevetat en llatí: Ioseph non est super, Symeon tenetur in vinculis, Beniamin auferetis
(25/975-990). Amb això anticipa els versets 42.27-29, on Judà contarà al virrei tot el que els havia passat a Canà. Corella reinforeará el paral·lelisme repetint allà la introducció: «Jacob ab llàgrimes abundants que la sua antigua cara regant banyaven respós»
(975): «Ab llàgrimes que la sua antigua cara regant banyaven respós»
(1417).
Rubén ara diu al pare: «Pren dos fills meus en penyora de Bejamin»
i mata'ls si no te'l torno (994). Corella canvia la resposta de Jacob en una reacció que considera millor: «De tu... tinc maravella... com no penses que, si a Benjamín perdia, molt més perdria si après a tos fills ―meus!― degollava»
(996). Després Corella allarga la discussió entre els germans i Jacob, que els acusa que «no per comprar forment, mas per recitar crónica de la generació vostra... seu anats en Egipte»
(1041), revelant al virrei sense necessitat que tenien encara un germà menor. Els germans s'excusen dient que es veien forçats a respondre al virrei, el qual els «enterrogà... com si entre nosaltres gran temps hagués portat la vida»
(1054).
Els germans tornen a l'Egipte. Corella afegeix ací dos cops el detall que, sense Josep i Simeó, eren deu germans (1111 i 1127; recordeu els onze estels de la visió). Tan sols Corella ―especialista en el topos de la indecibilitat― descriu la reacció dels germans confrontats amb Simeó (23): «Alegria tan gran que millor sentir que parlar se comporta los germans tenien quant... a Simeon delliure miraven... ab goig major del que's pot escriure»
(1172). Un cop en el domus del virrei, que Corella descriu com a «gran casa»
i «gran palau»
, els onze germans es prosternen de nou davant Josep i li fan tot un discurs, la interpolació del qual Corella es creu permès perquè la Bíblia diu que Josep els demanà Salvus est pater vester senex?
tan sols després d'haver bescanviat saluts (27). En català, doncs, el virrei ja no podrà demanar si Jacob viu, i el seu discurs perd tota l'espontaneïtat del text llatí citat abans.
Segueix l'escena de la copa màgica que Miquel i Planas créía treta d'alguna font aràbiga o jueva. Però Corella havia ben bé pogut trobar tots els elements en la Bíblia mateixa, o en la seva imaginació. En el verset 44.5 llegirem que es tractava de la copa in quo bibit dominus et in quo augurari solet
, «en la qual la sua senyoria en los convits a beure acostuma e ab la sua gran sciència lo que vol saber adevina»
(1289).
Corella s'imagina que fou gràcies a aquesta copa que Josep havia pogut adevinar l'ordre d'edat dels germans, el que feia que aquests mirabantur nimis
(33).
Amplifica el text així: «Tenint en la mà una copa, obrada e entretallada de singular artefici, la qual tocant fengia que, exercint art de profunde sciència, adevinava. Al so del primer toc, en alta veu cridant deya...: Sega's primer Rubén, qui és de tots lo primogènit!... (etc.)»
(1241-1248). Els germans, afegeix Corella, estan també sorpresos que el virrei «los noms hebrayes de tots... sabia»
(1250).
Al cap. 44 la Bíblia fa dir a Josep al seu majordom d'omplir de blat els sacs dels germans, d'afegir-hi els diners que havien pagat, i d'escondir en el sac de Benjamí la copa màgica. Corella tradueix això en un discurs indirecte, però afegeix el detall que el banquet havia durat fins «al temps que'l sol, vers occident caminant, de la vista humana los seus saigs amagava»
(1258), fent contrast amb el mane del matí següent, quan «la colorada alba la venguda del sol prometia»
(1274).
Corella allarga el discurs amb el qual els germans expressen la seva sorpresa davant l'acusació d'haver robat la copa màgica (44.7-9/1292-1313), i després la descripció de la reacció de Josep quan li tornen els seus germans presos. Diu que Josep volia «esperimentar de lurs entramenes lo més profunde, en penitència del que en esguart seu en la iniqua venda comès havien»
(1346).
Quan Josep anuncia als seus germans que ells podran tornar a Canà, però Benjamí no, Judà es llança en una llarga imprecació, allargada encara per Corella, que ―amb un gra d'auto-crítica?― li fa dir al virrei «que no prenga fatiga si yo un poc més que'ls altres lo meu parlar allargue»
(1386). Judà resumeix el que els havia dit el pare Jacob abans del llur segon viatge, i explica que tornar a Canà sense Benjamí causaria la mort del patriarca (1383-1472). Acaba apostrofant el virrei amb «Hajes recort, benigne senyor, puix tens fills..., quines són les forces de l'amor paterna!»
(1464).
El discurs té efecte; Josep ja no es pot retenir i crida ―«en llengua hebrayca»
, afegeix Corella― «Yo só Josef!»
(1481). Després Corella li fa dir més clarament que no fa la Bíblia (45.5) que «la coneixença que tinc manifesta de vostre ver penediment ha ras del tot la ofensa del meu amollit ànimo»
(1493). En el capítol següent omet en la descripció dels presents que Josep fa als germans els detalls que eren tres centes monedes, cinc vestits i deu ases (22-23/1521; s'ometen mencions d'ases també en d'altres llocs). Corella, per evitar falses associacions d'idees, no tradueix el darrer consell de Josep als seus germans, ne irascamini in via, traduït pels monjos de Montserrat per «No us discutiu pel camí!»
(24).
Els germans tornen al seu pare i li criden que Ioseph vivit (27): «Josef, ton fill, germà nostre, havem trobat!»
(1537). Conviden Jacob a admirar els carros egipcis que li havien portat, però ell contesta ―en una frase omesa per Corella― sufficit mihi si adhuc Ioseph filius meus vivit
(28).
El cap. 46 de Gènesi conta primer com Jacob i la seva família, camí cap a Egipte, passen per Beer-Sabé, on Déu parla al patriarca en una visió nocturna, i després transcriu el cens de tota la família (1-28). Corella omet això, però substitueix a la visió la «Oració que Jacob a nostre senyor Déu endreçà quant sabé que Josef en gran prosperitat vivia»
(cap. 37, rúbrica).
Josep havia anat a Guesen a l'encontre del seu pare. La Bíblia descriu com inruit super collum eius (29), imatge que Corella ret més cortesana amb «venc a rebre son pare, al qual, tocant ab lo genoll la dura terra, besà les mans, com a fill humil de gran obediència»
(1611). L'exclamació del patriarca Iam laetus moriar quia vidi faciem tuam et superstitem te relinquo
(30) és la darrera frase bíblica que tradueix Corella. Per acabar la seva obra fa un darrer gran esforç retòric. Malauradament, la seva circumlocució pesada per al concepte 'morir' no recorda al lector que la frase de Jacob prefigura l'exclamació del vell Simeó Nunc dimittis servum tuum... in pace, quia viderunt oculi mei salutare tuum
(Lluc 2:29). D'altra banda, introduint una menció de Raquel, Corella lliga molt bé la fi del seu conte amb l'inici. Afegeix una frase més tan sols, crec, per poder acabar-ho tot amb els mots «vida trista»
.
Heus ací l'apartat final: «Vengut és lo temps que, si a nostre senyor Déu és plasent, pagant a la mort lo general deute la mia ànima de l'antic carçre de la corporal habitació se partirà; contenta, puix he vist a tu, fill meu e de Rachel, per la absència del qual, de aquell jorn que't perdí, és estada ma vida trista»
(1621-1626).
La fi del Josef de Corella pot semblar abrupte. La Bíblia segueix contant com Josep recomana els seus familiars al Faraó, els estableix com a ramaders en la regió més fèrtil d'Egipte, i com durant els cinc anys que queden de la gran fam acumula riqueses i possessions per al Faraó (cap. 47). Els caps. 48 i 49 relaten com Jacob, morint, adopta els dos fills de Josep i vaticina el futur de tots els seus fills. La mort de Josep es conta ràpidament en els cinc darrers versets del llibre de Gènesi (50.22-26). Corella hauria pogut resumir tot això, però ha preferit limitar el seu conte des de les visions de Josep fins al feliç retrobament de pare i fill. Els somnis, publicats pel jove amb imprudència ―que el pare va blasmar―, causaren l'enveja dels seus germans, que conduí al seu crim. Aquest crim, segons diu Josep en la Bíblia (45.5, 7 i 8) però no en Corella, era un exemple de la voluntat inscrutable de Déu. Aquesta omissió de Corella anuncia, potser, les discussions entre teòlegs de temps més moderns. Francisco Suárez i Martin Luther consideraren la història de Josep un exemple de que hom pot tenir plena confiança en els designis de Déu, mentre que Calví hi veïa la prova que hem d'abandonar tota il·lusió de voluntat lliure, ja que tot està predestinat.
El conte de Josep és una de les històries bíbliques més famoses. Basat en tradicions orals, i transcrit en la Bíblia hebrea i llatina en una forma que manté el to i l'estructura del conte popular antiquíssim, ha estat adaptat moltes vegades, ja des de l'antiquitat, en les tradicions judaico-rabínica, greco-latina cristiana, i aràbiga (veg. Bibliografia). No crec que Corella volia afegir la seva versió a aquestes tradicions, competint amb els seus predecessors; potser considerava el seu treball un simple exercici de retòrica. Si es tractava d'una enarratio imposada per un professor, estaríem inclinats a creure que el mestre li havia fet fer reescritures de contes bíblics abans de progressar a fer adaptacions de versos d'Ovidi. El Josef podria, doncs, ser dels voltants del 1460. Probablement és anterior a la Tragèdia de Caldesa, text on reapareix el topos dels senyals anunciadors de la fi del món, però hi és menys bé contextualitzat. Penso que cal encara més estudis preliminars abans de poder decidir si el Josef és «relativament senzill»
. Però no crec que aquesta senzillesa ―si senzillesa hi ha― sigui un indici de joventut de l'autor, ni una imitació volguda de la senzillesa ―si senzillesa hi ha― de la història en la Vulgata.
Mirat de prop, el conte bíblic no és gens senzill, com mostra un estudi fet amb ordenadors sota la direcció de H. Schweizer (1995). Repeticions, ressons temàtics i paral·lelismes estructurals li donen un aspecte de conte popular, combinat amb elements d'un crónico històric.
És difícil saber si la impressió que reb el lector modern de la Bíblia és arqueològicament correcte. Per exemple, la repetició del mot cisterna en els versets 37.20, 22, 24, 28, i 29 (o bé de exploratores estis! a 42.9, 14, 16, 30, i 34) podria ser deguda a una simple descurança estilística, però ens agrada avui creure que l'autor volia provocar una imatge opressiva en el primer cas, i crear un efecte teatral en l'altre. I el Dormi mecum! que repeteix la muller de Putifar: és el reclam d'una nimfomana, o bé el crit tràgic d'una dona abandonada? Això darrer és com ho sent Thomas Mann, que ha amplificat els dos mots llatins fins a tres volums en la seva novel·la Joseph del 1936.
Comencem a entreveure que les interpretacions del conte de Josep reflecten l'evolució del pensament occidental.
L'adaptació que en va fer Corella no era per a ell, potser, sinó un exercici escolar. Per a nosaltres, avui, és un document cultural.
- BOHIGAS, Pere & Amadeu SOBERANAS (1976): Exposición del V centenario de la imprenta, Barcelona, Biblioteca de Catalunya. [Veg. p. 75 sobre l'edició del Josef, amb referències als catàlegs d'Aguiló núm. 39, K. Haebler 588 i Vindel 3.188.91 i p. 228.]
- BROUGERS, H. A. (1962): De Jozefsgeschiedenis bij Joden, Christen en Mohammedanen, Wageningen. [No consultat.]
- CHINER, Jaume (1993): «Aportació a la biografia de Joan Roís de Corella: noves dades sobre el seu naixement i la seua mort», Caplletra 15, 49-61.
- CORELLA, Joan Roís de C. (1913): La Història de Josef, ed. Ramon Miquel y Planas, Obres de J. Roiç de C., Barcelona 1913, pp. 31-91.
- —— (1985): La història de Josef, facsímil del ms. de Mayans, dins J. Almiñana, Obres de Joan Roiç de Corella vol. 1, València 1985, f. 8-25v. [Cfr. vol. 2, pp. 445-54 i 638-67.]
- —— (1973, 1983): Obra profana, ed. Josep Palacios, Estudi Preliminar de Jordi CARBONELL, València, 1973, pp. 7-38. [Reimp. València, 3i4, 1983.]
- —— (1994): Rims i proses, ed. Tomàs Martínez, Barcelona, Edicions 62, 1994. [Amb una introducció important.]
- DÍAZ ESTEBAN, Fernando (1968): «Temas del relato de José en la mitología y el folklore», Boletín de la Asociación Española de Orientalistas 4, 157-73. [No consultat.]
- FUSTER, Joan (1968): «Lectura de Roís de Corella», dins Obres completes 1, Barcelona, Edicions 62, pp. 285-313.
- GROTTANELLI, Cristiano (1987): «The Ancient Novel and Biblical Narrative», Quaderni Urbinati di Cultura Classica 56, 7-34. [No consultat.]
- GUIA, Josep (1996): De Martorell a Corella. Descobrint l'autor del «Tirant lo Blanc», Catarroja-Barcelona, Editorial Afers.
- LEBEAU, L. (1977): Salvator Mundi. L'«Exemple» de Joseph dans le théâtre allemand au XVIe siècle, 2 vols., Niewkoop. [Es concentra més que Wimmer en la 'prehistòria'.]
- PRIEBATSCH, H. (1937): Die Josephsgeschichte in der Weltliteratur, Breslau. [Es limita a tradicions no-bíbliques en terres del Levant]
- PROST-ROMAND, Cecil (1989): «La légende de Joseph», Revue de Littérature comparée 63.1, 77-83.
- RIQUER, Martí de R. (1964 i reimp.): Historia de la literatura catalana, vol. 3, Barcelona, Ariel. [Sobre Corella veg. pp. 254-320.]
- RUPPERT, L. (1965): Die Josephserzählung der Genesis. Ein Beitrag zur Teologie der Pentateuchquellen, München. [No consultat.]
- SCHWEIZER, Harald (ed.) (1995): Computer unterstützte Textinterpretation. Die Josefsgeschichte beschrieben und interpretiert im Dreischritt: Syntax-Semantik-Pragmatik, 3 vols., Bern. [no consultat.]
- WIMMER, Ruprecht (1982): Jesuitentheater, Didaktik und Fest: Das Exemplum des agyptischen Joseph auf den deutschen Bühnen der Geseüschaft Jesu, Frankfurt. [Tracta sobretot el segle XVI.]