La istòria de Leànder y Hero [Fragmenta]
Joan Roís de Corella
Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, edició crítica [de] Josep Lluís Martos, Biblioteca Sanchis Guarner 55, IIFV-PAM, Alacant/Barcelona 2001, pp. 151-173, ISBN: 84-8415-279-0.
Nota prèvia: Aquest document forma part de l'apartat Intertextualitats del Projecte d'investigació «Biblioteca Multimèdia Tirant lo Blanc» (Ministeri de Ciència i Tecnologia, referència BFF-2002-01273). L'objectiu fonamental consisteix a mostrar, en forma de citació, aquells fragments d'altres obres que han influït directament o a través de fonts interposades en la composició del Tirant lo Blanc i del Guillem de Varoic i que anomenem 'Intertextualitats'.1
Per la presència de Corella a Martorell veg. Riquer 1990; Garriga 1991; Miralles 1991b; Badia 1993a; Hauf 1993a; Cingolani 1995-96; Pujol 1995-96; Annicchiarico 1996, 1998, 1999; Guia 1996.
altre bé en aquest món no desige, ni m'és possible desigar pugua, sinó que, ensemps catiu e marit, en los braços de la tua criada ma vida se allargue.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 331, 695, 21-22.
TB: Vives 2004.
La contínua tristícia que dins lo teu cor acollint comportes, en dan de la tua bella delicada persona.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 240, 533, 12-13.
TB: Vives 2004.
Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna, quant del tot vol destrohir al qui engana, que de la sua adverssitat alguna part no mostra perquè aquell a qui prospera, contra ella no s'arme. O, gran infortuni, que·ls molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que, no tenint esperiència de adverssitat alguna, los pochs dans majors estimen hi los grans sostenir no poden!
TB: Hauf-Escartí 1992, I: cap. 17, 27, 8-12.
TB: Vives 2004.
O, sobre tots los vivents miserable! E, com és poch espay lo que a mon voler contrasta e tant major ma desaventur aumenta!
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 291, 615, 22-23.
TB: Vives 2004.
O, escura seguedat d'aquells qui desordenadament amen! E ab quin ànimo, ab quina sotlicitut e diligència treballen ensemps l'ànima e la vida perdre! O, animosa por d'aquells qui, recelant, temen los perills de viciós morir e viure e, ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen!
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 269, 579, 9-13.
TB: Vives 2004.
Enujada l'adverssa iniqua fortuna de l'esforçat ànimo de Leànder, restituhí a la mar furiosa ab multiplicades ones la primera fúria. L'esforç (...)
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 241, 534, 19-21.
TB: Vives 2004.
Ab tals contrasts e los ulls corrent aygua, devallà de la alta torre la entrestida Hero. E, ans que l'antigua dida la interroguàs per què plorava, a tals paraules, de contínues làgremes acompanyades, féu principi
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 472, 900, 1-3.
TB: Vives 2004.
Hoyt he dir, prudent dida mia, que moltes vegades la mísera penssa pronusticant adevina los dans que la adverssa fortuna procura, ab tristor que·l nostre cor miserable turmenta, no ignorant de tal dolor la causa. E, per ço, tinch recel algun gran infortuni la mia via asalte, car del retret de la mia ànima sospirs, sens delliber meu, espiren e los meus ulls __no sé per què__ fonts de amargues làgremes brollen. E, ab dolor que lo meu cor travessant esquinça, mirant contemple la roba del qui ab tan gran desig espere.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 474, 901, 26-31.
TB: Vives 2004.
Per fallença de seny, entre·ls (ms. J entre los) més sabents se declara afermar les coses esdevenidores, que sol al gran Júpiter són descubertes. Hi flaquea de ànimo s'estima, ans que la causa de la dolor sia manifesta, avançat sos mals, començar primer a dolre's.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 338, 705, 35-38.
TB: Vives 2004.
E no pensses, ànima mia de Leànder, larch espay yo·t detingua. Comporta que al teu cos meu yo done sepoltura hi, aprés, ensemps ab la mia, devallaràs als regnes de Plutó, perquè un carçre, una pena, unes cadenes, aprés la mort liguen aquelles dos ànimes les quals una amor havia liguat en vida. E, axí, los cossos morts abraçats estaran en un sepulcre e nosaltres, en dolor, vivint juntes en una pena.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 474, 901, 31-36.
TB: Vives 2004.
No tardara sobre lo cos mort la ja quasi morta donzella, saltant de l'alta torre, acabar de matar-se, sinó que volia, encara vivint, la boca freda besar de Leànder. Rompé los seus cabells, les vestidures ensemps ab lo cuyro dels pits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorada. E, devallant de la torre per aquella porta secreta que Leànder entrar solia, ixqué al cos mort, banyat hi fret de aquell qui, ab inefable delit, viu esperava. Hi, estesa sobre lo cos, besant la boca freda, mesclava les sues làgremes calentes ab l'aygua de la mar amargua. E, volent pronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes. Hi ab les mans, tremolant, los ulls de Leànder obria, los quals, primer ab la boca hi aprés ab los ulls besant, deplorava; axí de abundants làgremes omplia, que semblava Leànder, encara mort, plorant la dolor de la sua Hero viva, planyent deplorava.
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 473, 901, 3-12.
TB: Vives 2004.
Mas sobre totes plorant sanch __que de aygua les làgremes ja tenia despeses__ lamentava, estesa sobre lo cos, aquella que sola perdia aquell qui per ella en les aygües havia perdut la vida. E, ab paraules que les pedrenyeres, los diamants, l'hacer bastarien a rompre, en semblant estil planyent deplorava
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 473, 901, 12-15.
TB: Vives 2004.
sobre la nostra tomba, senblant epitafi escolpit escriva:
| «Amor cruel, qui·ls ha units en vida, | |||
| y ab gran dolor lo viure·ls ha fet perdre, | |||
| aprés la mort los tanqua·n lo sepulcre» |
TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 485, 925, 3-8.
TB: Vives 2004.