La producció poètica d'Ausiàs March1 sol dividir-se, d'ençà de les edicions catalanes i castellanes del segle XVI2, en quatre grups de cants: el més nombrós, amb prop d'un centenar de composicions, és el de cants d'amor, la datació dels quals s'escampa des de la joventut fins a la velledat del poeta; els cants de mort són sis poemes escrits a la maduresa, o a la senectut, després de la mort de les dues mullers o de les estimades d'Ausiàs; de data també tardana, entre 1440 i 1459, són les obres de contingut moral i la poesia espiritual. Si els cants morals formen un grup encara relativament nombrós, amb una dotzena d'obres, la poesia espiritual en sentit estricte es concentra en un sol cant, el 105, que els editors i traductors del segle XVI solien dividir en capítols3. Aquest poema serà l'objecte del nostre comentari. Però abans convindrà que explorem breument la situació vital del poeta en els darrers anys de la seva vida, de les experiències i desenganys dels quals brolla el Cant espiritual.
L'experiència vital de l'autor del Cant espiritual
En moltes de les obres tardanes, Ausiàs sembla passar balanç de la seva existència. Contrastar el present i el pretèrit, pressentir neguitosament el futur. Poden il·lustrar aquesta actitud alguns indrets del magnífic cant 91.
En la seva joventut i fins i tot en la maduresa, el poeta amador solia viure en el pur present, oblidat del passat i sense pensar en el futur:
En aquell temps
sentí d'Amor delit
quant mon pensar
mirà lo temps present;
lo venidor
no·m portí en esment.
e lo passat
fon lançat en oblit.
(91, 1/4)
Però ara Ausiàs ha viscut la decepció, sap que el començ d'amor implica necessàriament mala fi i que el delit present és ja preàmbul de futur dolor:
Ja no farà
mon sentiment dormir
qu·en lo començ
ignor sa mala fi;
tals fets Amor
sol aportar ab ssi
que tots sos béns
en dol han convertir.
(91, 5/8)
La indefectible degradació del plaer a despit té una causa principal, la mutabilitat de l'amor:
Lo desijat
pler se volta·n despit,
no té loch ferm
d'Amor lo sentiment
(91, 17/18)
Aquesta mutabilitat de l'amor ha estat viscuda pel poeta mateix:
volent amar,
ladonchs yo avorrí,
e, no volent,
amí sens consentir.
(91, 39/40)
I gairebé tots els cants d'amor, sobretot els adreçats a Plena de seny i els que duen els senyals O folla amor i Amor, Amor, demostren que Ausiàs ha estat decebut sovint per la inconstància de la dona estimada.
Hi ha encara causes extrínseques a l'amor mateix que converteixen en dol el goig de la passió. Així, la Fortuna porta la separació, l'enyorament, l'oblit:
altres ne són
Fortuna malmirent,
cassos portant
d'on ve departiment,
donant enyor
y entr·alguns met oblit.
(91, 42/44)
La mort de l'estimada és també la mort de l'amor i el començ del dolor:
La mort breument
Amor port·a morir,
jaquint dolor
a·quell que no morí
(91, 45/46)
Finalment, la vellesa i la proximitat de la pròpia mort4 enterboleixen la capacitat de sentir el delit:
en altre loch
ha son sitiament
y és ja en mi
alterat y marsít.
(91, 59/60)
D'aquesta reflexió neix en el poeta aquell anhel de penitència que satura el seu Cant espiritual:
Amor, Amor,
temps és de penedir
(91, 73)
Tanmateix, altres obres tardanes d'Ausiàs demostren que la seva actitud no és lliure de contrasts. El poeta està desenganyat i veu objectivament la seva situació:
Gran és mon dan,
segons ma complacença:
seguons lo ver,
és poc lo meu dampnatge.
(98, 9/10)
El penediment significa renúncia i pèrdua, privació dolorosa, perquè el passat delit ha esdevingut habitual. I el delit futur, de caire honest, espiritual, solament és accessible per la incerta i dura adquisició de nous hàbits intel·lectuals:
Lo perdre sent,
perquè, perdut dolç hàbit,
del bé vinent
no·m trob certa fiança.
(98, 15/16)
[...] el delit d'amor lexe
ab tal dolor
que no ssé on pot cabre;
ab molta por
esper lo rahonable,
perquè no ssé
com lo sentré plaïble.
(98, 21/24)
Ausiàs sent la feblesa de la voluntat a l'hora de la renunciació, i la tradueix amb una imatge poètica que gairebé forçosament es repetirà al Cant espiritual (105, 1/4):
Per los cabells
a mi sembla que·m porten
a fer los fets
que Amor me comana;
si·n vull fugir,
portar no·m poden cames
(98, 37/39)
En la indecisió entre amor i desamor el poeta fa el diagnòstic més exacte del seu tarannà:
Yo són aquell
qui·n res del món no·m ferme
(98, 45)
Qui s'havia cregut mestre de l'amor, qui havia baladrejat:
dels grans secrets
c·Amor cobre·b sa capa,
de tots aquells
puch fer Apochalipsi
(87, 328/329)
ara es veu incapaç d'entendre la seva situació vital. La sent, però no pot interpretar-la racionalment:
Com ne per què,
saber açò com passa,
no ssia yo
lo deïdor o mestre,
tan solament
a ben sentir o baste.
Vinga·l juhý
als qui d'amor més saben!
(98, 61/64)
Temps és de penedir, pensa Ausiàs, temps de cercar el delit propi de l'home, el de la veritat de l'enteniment. A aquesta recerca, però, no hi val la mera ciència, cal que la voluntat hi cooperi mitjançant la realització pràctica del bé intel·lectual:
Lo delit d'om
en l'entendre s'assenta
quant veritat
per aquell és sabuda;
en tal delit
sa sciència·y ajuda,
mas no·s complit
sens volentat conssenta
en bé obrar
cosa de bé y eleta.
(100, 65/69)
Sobre aquest punt el vell Ausiàs tenia conviccions molt clares, i les va formular àdhuc com a imperatiu categòric:
Si Déu no fos,
ne lo món donàs premis,
per si mateix
hom deu fer bones obres,
car en ben fer
lo bon hom se delita
e l'ome reb
de sa bon·obra paga.
(104, 41/44)
En són testimoniatge evident tots els cants morals 103, 104, 106, 108, 112... Però la passió sensual esclavitza el vell poeta. Desenganyat de la fina amor, d'aquell amor gairebé espiritual que inspirava alguns cants adreçats a Lir entre carts, Ausiàs s'ha lliurat a l'amor carnal i aquest ha pres possessió del seu esperit:
Mos bells volers
són de present finits:
solament am
de un·amor brutal
que passa·n mi
en l'espiritual
forçadament,
com arma y cors units.
¿És gaire estrany que en aquest gran contrast el poeta es vegi aclaparat per la desesperació?
Foch crem ma carn,
e lo fum per ensens
vaj·als dampnats
per condigne perfum!
Mon espirit
trespàs de Lete·l flum
perquè de res
de aquest món no pens!
(102, 137/140)
En aquest context biogràfic s'estableix la poesia punyent del pecador penedit –potser més penedit que penitent– que no ha perdut el suport de la fe: el Cant espiritual d'Ausiàs March5.
105, Cant espiritual
I
Puys que sens Tu
algú a Tu no basta,
dóna·m la mà
o pels cabells me lleva :
si no estench
la mia·nvers la tua,
quasi forçat
a Tu mateix me tira.
Yo vull anar
envers Tu al encontre:
5
no ssé per què
no faç lo que volrria,
puys yo són cert
haver voluntat francha
e no ssé què
aquest voler m'enpacha.
II
Levar mi vull
e prou no m'i esforce:
ço fa lo pes
de mes terribles colpes;
10
ans que la mort
lo procés a mi cloga,
plàcia't, Déu,
puys teu vull ser, que·u vulles;
fes que ta sanch
mon cor dur amollesca:
de semblant mal
guarí ella molts altres.
Ja lo tardar
ta ira·m denuncia;
15
ta pietat
no troba·n mi què obre.
III
Tan clarament
en l'entendre no peque
com lo voler
he carregat de colpa.
Ajuda'm Déu!
Mas follament te pregue,
car Tu no vals
sinó al qui·s ajuda,
20
e tots aquells
qui a Tu se apleguen,
no·ls pots fallir,
e mostren-ho tos braços.
¿Què faré yo,
que no meresch m'ajudes,
car tant com puch
conech que no·m esforce?
IV
Perdona mi
si follament te parle !
25
De passió
partexen mes paraules.
Yo sent pahor
d'infern, al qual faç via;
girar-la vull,
e no·y disponch mos passos.
Mas yo·m recort
que meritist lo Ladre
(tant quant hom veu
no·y bastaven ses obres);
30
ton spirit
là hon li plau spira:
com ne per què
no sab qui en carn visca.
V
Ab tot que só
mal crestià per obra,
ira no·t tinc
ne de res no t'encolpe;
yo són tot cert
que per tostemps bé obres,
35
e fas tant bé
donant mort com la vida:
tot és egual
quant surt de ta potença,
d'on tinch per foll
qui vers Tu·s vol irèxer.
Amor de mal,
e de bé ignorança,
és la rahó
que·ls hòmens no·t conexen.
40
VI
A Tu deman
que lo cor m'enfortesques,
si que·l voler
ab ta voluntat ligue;
e puys que sé
que lo món no·m profita,
dóna'm esforç
que del tot l'abandone,
e lo delit
que·l bon hom de Tu gusta,
45
fes-me'n sentir
una poca sentilla,
perquè ma carn,
qui·m està molt rebel·le,
haj·afalach,
que del tot no·m contraste.
VII
Ajuda'm, Déu,
que sens Tu no·m puch moure,
perquè·l meu cors
és més que paralítich!
50
Tant són en mi
envellits los mals hàbits,
qne la virtut
al gustar m'és amarga.
O Déu, mercè!
Revolta'm ma natura,
que mala és
per la mia gran colpa;
e si per mort
yo puch rembre ma falta,
55
esta serà
ma dolça penitença.
VIII
Yo tem a Tu
més que no·t só amable,
e davant Tu
confés la colp·aquesta;
torbada és
la mia esperança,
e dintre mi
sent terrible baralla.
60
Yo veig a Tu
just e misericorde;
veig ton voler
qui sens mèrits gracia;
dónes e tolls
de grat lo do sens mèrits.
Qual és tant just,
quant més yo, que no tema?
IX
Si Job lo just
por de Déu l'opremia,
65
¿què faré yo
que dins les colpes nade?
Com pens d'infern
que temps no s'i esmenta,
lla és mostrat
tot quant sentiments temen.
L'arma, qui és
contemplar Déu eleta,
encontr·Aquell,
blasfemant, se rebel·la;
70
no és en hom
de tan gran mal estima.
Donchs, ¿com està
qui vers tal part camina ?
X
Prech-te, Senyor,
que la vida·m abreuges
ans que pejors
cassos a mi·n seguesquen;
en dolor visch
faent vida perverssa,
75
e tem dellà
la mort per tostemps longa.
Donchs, mal deçà,
e dellà mal sens terme.
Pren-me al punt
que milor en mi trobes;
lo detardar
no sé a què·m servesca ;
no té repòs
lo qui té fer viatge.
80
XI
Yo·m dolch perquè
tant com vull no·m puch dolrre
del infinit
dampnatge, lo qual dubte;
e tal dolor
no la recull natura,
ne·s pot asmar,
e menys sentir pot l'ome.
E, donchs, açò
sembl·a mi flaca scusa,
85
com de mon dan,
tant com és, no·m espante;
si·l cel demant,
no li dó basta stima;
fretura pas
de por e d'esperança.
XII
Per bé que Tu
iracible t'amostres,
ço és defalt
de nostra ignorança;
90
lo teu voler
tostemps guarda clemença,
ton semblant mal
és bé inestimable.
Perdona'm, Déu,
si·t he donada colpa,
car yo conffés
ésser aquell colpable ;
ab hull de carn
he fets los teus judicis:
95
vulles dar lum
a la vista de l'arma!
XIII
Lo meu voler
al teu és molt contrari,
e·m só·nemich
penssant-me amich ésser.
Ajuda'm, Déu,
puys me veus en tal pressa!
Yo·m desesper,
si los mèrits meus guardes:
100
yo·m enug molt
la vida com allongue,
e dubte molt
que aquella fenesqua;
en dolor visch,
car mon desig no·s ferma,
e ja en mi
alterat és l'arbitre.
XIV
Tu est la fi
on totes fins termenen,
105
e no és fi,
si en Tu no termena;
Tu est lo bé
on tot altre·s mesura,
e no és bo
qui a Tu, Déu, no sembla.
Al qui·t complau,
Tu, aquell, déu nomenes;
per Tu semblar,
major grau d'ome·l muntes;
110
d'on és gran dret
del qui plau al diable,
prenga lo nom
d'aquell ab qui·s conforma.
XV
Alguna fi
en aquest món se troba;
n·és vera fi,
puys que no fa l'om fèlix:
és lo començ
per on altra s'acaba,
115
segons lo cors
qu·entendre pot un home.
Los filosofs
qui aquella posaren
en si mateixs,
són ésser vists discordes:
senyal és cert
qu·en veritat no·s funda;
per consegüent,
al home no contenta.
120
XVI
Bona per si
no fon la ley judayca
(en paradís
per ella no s'entrava),
mas tant com fon
començ d'aquesta nostra,
de què·s pot dir
d'aquestes dues una.
Axí la fi
de tot en tot humana
125
no da repòs
al apetit o terme,
mas tan poch l'om
sens ella no ha l'altra:
sent Johan fon
senyalant lo Messies.
XVII
No té repòs
qui null·altra fi guarda,
car en res àls
lo voler no reposa ;
130
ço sent cascú,
e no·y cal suptilesa,
que fora Tu
lo voler no·s atura.
Sí com los rius
a la mar tots acorren,
axí les fins
totes en Tu se'n entren.
Puys te conech,
esforça'm que yo·t ame.
135
Vença l'amor
a la por que yo·t porte!
XVIII
E si amor
tanta com vull no·m entra
creix-me la por,
sí que, tement, no peque,
car no peccant,
yo perdré aquells àbits
que són estats,
perquè no·t am, la causa.
140
Muyren aquells
qui de Tu m'apartaren,
puys m'an mig mort
e·m tolen que no visca.
O senyor Déu!
Fes que la vida·m llargue,
puys me apar
qu·envers Tu yo·m acoste.
XIX
¿Qui·m mostrarà
davant Tu fer escusa,
145
quant auré dar
mon mal ordenat compte?
Tu m'as donat
disposició recta,
e yo he fet
del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull,
mas he mester t·ajuda.
Ajuda'm Déu,
car ma força és flaca ;
150
desig saber
què de mi predestines:
a Tu·s present
y ami causa venible.
XX
No·t prech que·m dons
sanitat de persona
ne béns alguns
de natura y fortuna,
mas solament
que a Tu, Déu, sols ame,
155
car yo só cert
que·l major bé s'i causa.
Per consegüent,
delectació alta
yo no la sent,
per no dispost sentir-la;
mas per saber,
un home grosser jutja
que·l major bé
sus tots és delitable.
160
XXI
Qual serà·l jorn
que la mort yo no tema?
E serà quant
de t·amor yo·m inflame,
e nos pot fer
sens menyspreu de la vida,
e que per Tu
aquella yo menysprehe.
Ladonchs seran
jus mi totes les coses
165
que de present
me veig sobre los muscles;
lo qui no tem
del fort leó les ungles,
molt menys tembrà
lo fibló de la vespa.
XXII
Prech-te, Senyor,
que·m fasses insensible
e qu·en null temps
alguns delits yo senta,
170
no solament
los leigs qui·t vénen contra,
mas tots aquells
qu·indifferents se troben.
Açò desig
perquè sol en Tu pense
e pusc·aver
la via qu·en Tu·s dreça;
fes-ho, Senyor,
e si per temps me'n torne,
175
haja per cert
trobar t·aurella sorda.
XXIII
Tol-me dolor
com me veig perdre·l segle,
car mentre·m dolch,
tant com vull yo no·t ame,
e vull-ho fer,
mas l'àbit me contrasta;
en temps passat
me carreguí la colpa.
180
Tant te cost yo
com molts qui no·t serviren,
e Tu·ls has fet
no menys que yo·t demane;
per què·t suplich
que dins lo cor Tu m'entres,
puix est entrat
en pus abominable.
XIV
Cathòlich só,
mas la Fe no·m escalfa,
185
que la fredor
lenta dels senys apague,
car yo leix so
que mos sentiments senten,
e paradís
crech per fe y rahó jutge.
Aquella part
del esperit és prompta,
mas la dels senys
rocegant-la'm acoste;
190
donchs tu, Senyor,
al foch de fe m'acorre,
tant que la part
que·m porta fret, abrase.
XXV
Tu creïst mé
perquè l'ànima salve,
e pot-se fer
de mi sabs lo contrari.
Sí és axí,
¿per què, donchs, me creaves
195
puix fon en Tu
lo saber infal·lible?
Torn·a no-res,
yo·t suplich, lo meu ésser,
car més me val
que tostemps l'escur càrcer;
yo crech a Tu
com volguist dir de Judes
que·l fóra bo
no fos nat al món home.
200
XXVI
¡Per mi segur,
havent rebut batisme,
no fos tornat
als braços de la vida,
mas a la mort
hagués retut lo deute
e de present
yo no viuria·n dubte!
Major dolor
d'infern los hòmens senten
205
que los delits
de parahís no jutjen;
lo mal sentit
és d'aquell altr·exemple,
e paradís
sens lo sentir se jutja.
XXVII
Dóna'm esforç
que prenga de mi venge.
Yo·m trob offès
contra Tu ab gran colpa,
210
e si no·y bast,
Tu de ma carn te farta,
ab que no·m tochs
l'esperit, qu·a Tu sembla;
e sobretot
ma fe que no vacil·le
e no tremol
la mia sperança;
no·m fallirà
caritat, elles fermes,
215
e de la carn,
si·t suplich, no me'n hoges.
XXVIII
¡O, quant serà
que regaré les galtes
d'aygua de plor
ab les làgremes dolces!
Contrictió
és la font d'on emanen:
aquesta·s clau
que·l cel tancat nos obre.
220
D'atrictió
parteixen les amargues,
perquè·n temor
més qu'en amor se funden;
mas, tals quals són,
d'aquestes me abunda,
puix són camí
e via per les altres.
El Cant espiritual com a examen íntim
No és possible aquí una interpretació detallada que seguís vers per vers el llarg camí del poema6. Val la pena, però, de glossar els seus tres aspectes fonamentals: el Cant espiritual és un examen íntim, és una pregària i s'emmarca en reflexions filosòfiques o religioses de caire general. Aquest triple aspecte, no obstant, solament emergeix per la consideració analítica de l'obra i no té cap correlació estructural dins el poema mateix.
L'examen íntim, que naturalment és també confidència íntima, comença per la decisió d'anar a l'encontre de Déu. La voluntat d'ascendir ha de vèncer el feixuc contrapès de la culpa (vv. 5/10). El pecat del qual Ausiàs és conscient ha estat menys intel·lectual que volitiu (vv. 17/18), i la manca d'esforç suficient (vv. 9 i 24) fa esdevenir inútil i folla l'oració (v. 19). Torturat per la por de l'infern, el poeta sap que la damnació és inevitable si no gira els seus passos (vv. 27/28). Aquest sentiment el turmenta temps ha, fins i tot presideix les seves lectures, segons confessava després de la mort de la muller o de l'estimada que li va inspirar el cant 93:
Les penes grans
d'infern yo só dubtant:
tot quant n'é lest
a dolorir me val.
(93, 11/12)
Per les obres, no per la fe, Ausiàs s'acusa de mal cristià (vv. 33/35). Els seus enemics són el món (v. 43) i la carn, que li és molt rebel (v. 47), diu, repetint la confessió d'un cant de mort:
Ella vivint,
la carn m'era rebel·le.
(94, 118)
La servitud carnal és tan poderosa, que inclús en el propòsit d'esmena reclama la carn el seu dret: cal que tingui una espurna de delit i d'afalac (vv. 45/48), imprescindible, creu el poeta, per a desarrelar els mals hàbits que li amarguen el tast de la virtut (vv. 51/52). Però la disposició espiritual al penediment és ferma, i Ausiàs ofereix la seva vida com a preu de la reconciliació amb Déu (vv. 55/56).
Dos sentiments inseparables de la llarga experiència amorosa del poeta, el temor i l'esperança7, troben ara llur sublimació «a lo divino». Malauradament, Ausiàs tem més que no ama, i se sent culpable per això mateix (vv. 57/58). El temor supera l'esperança en la misericòrdia de Déu (v. 59) i torna a suscitar visions infernals (vv. 64/72, 76, 82) com les d'algun cant de mort:
L'esperit, ple
de paor, volant va
a l'incert loch,
tement l'eternal dan;
tot lo delit
present deçà roman.
Qui és lo sant
qui de Mort no dubtà?
L'aflicció del poeta té una triple causa: per la seva vida perversa viu en dolor (v. 75), és turmentat per la por de la mort eterna (v. 76), i es dol de la seva incapacitat per a doldre's d'aquest dolor infinit (vv. 81/82)8. Amb tot i això, sap Ausiàs que cap ésser humà no és capaç de conjecturar, ni molt menys de sentir, la pena de l'infern o la glòria del cel (vv. 83/87), perquè no hi abasten la por del mal ni l'esperança del bé (v. 88).
La desesperació davant la vida futura fa debatre Ausiàs entre l'enuig de seguir vivint i el temor de morir (vv. 100/104). Li resta, però, l'esperança d'erradicar l'hàbit del pecat, albira la possibilitat d'acostar-se a Déu, i per això voldria que s'allargués la seva vida (vv. 139/144). Potser encara podrà redreçar aquella disposició recta «com un regle» que havia rebut de Déu, i que ell ha torçat fins a fer-ne una «falç molt corba» (vv. 147/149).
Les estrofes finals revelen una curiosa oscil·lació en l'estat d'ànim del poeta. El to esdevé molt més serè del vers 161 al 192, pel suport optimista d'un anhel positiu: si l'amor diví m'inflama, diu l'autor, ja no temeré la mort; tot allò que ara és carregós a les meves espatlles restarà als meus peus, sota el meu domini (vv. 161/168). La pensa s'orientarà únicament vers Déu (v. 173) a desgrat de l'hàbit pecaminós (v. 179), perquè la Redempció és extensiva a mi mateix, si han pogut salvar-se pecadors més indignes i més abominables que jo (vv. 181/184). Els versos 185/192 reprenen el tema de l'estrofa XI, però hi manca la referència a la pena infernal: ara és el Paradís solament el que atrau l'interès de l'autor. La fe no l'escalfa tant que apagués la fredor dels sentits. És a dir, el poeta deixa de banda allò que els sentits senten –el delit d'aquest món– per a considerar un delit fora de l'abast de la sensibilitat, el delit de Paradís, solament assequible a la fe i la raó. També aquí, l'esperit és prompte i la carn és un ròssec (vv. 185/190).
Després d'aquest parèntesi de beatitud, les dues estrofes següents (vv. 193/ 204) reincideixen en els sons més deprimits. El temor de la damnació indueix l'autor a recriminar a Déu el fet d'haver-lo creat (v. 195), a demanar-li l'anorreament (v. 197), a comparar el seu destí amb el de Judes (vv. 199/200), a desitjar que la vida s'hagués extingit després del baptisme (vv. 201-204).
A l'estrofa penúltima, que ratifica la voluntat d'expiació, l'actitud de l'autor envers la carn és molt més radical que en passatges anteriors. Si als versos 45/48 Ausiàs demanava a Déu una petita guspira de delit en la virtut perquè la carn rebel tingués l'afalac mínim necessari per a adquirir el bon hàbit, ara l'autor prega Déu que accepti el sacrifici de la carn mentre no li toqui l'esperit, i arriba a dir-li que no escolti la seva súplica si és en favor de la carn (v. 216). Clou el poema el desig de penediment perfecte, de les llàgrimes dolces de contrició (vv. 217-224).
La pregària del Cant espiritual
Entreteixida amb el pensament introspectiu que suara hem resumit, ressona constantment l'oració del poeta. Ausiàs prega Déu, i repeteix el prec, que l'atregui a Ell contra la seva miserable voluntat (vv. 2 i 4). Que la voluntat divina accepti el vassallatge de qui vol ésser seu (v. 12). Una mateixa metàfora, la de la duresa i la blanor del cor, apareix dues vegades, amb signe invers: al vers 13 el poeta demana que la Sang de Crist amolleixi el seu cor dur, i al vers 41 prega Déu que li enforteixi el cor per tal de lligar la seva voluntat amb la divina; dues imatges que no són pas inconciliables, si no identifiquem duresa amb fortitud ni blanor amb debilitat.
El desig d'absolució no és explícit en la pregària d'Ausiàs. En dos indrets sentim el clam del poeta: perdona mi, perdona'm, Déu; però la súplica no s'encamina a la remissió dels pecats, sinó concretament a l'excusació del foll parlar en l'oració (v. 25) o del llenguatge irreverent que atribueix a Déu la qualitat inadequada d'irascible (v. 89). En canvi, és colpidora la insistència en la petició d'ajut. Quatre vegades sona al Cant espiritual el crit ajuda'm, Déu, quatre vegades com a expressió de la mateixa desvalguda impotència: «Ajuda'm, Déu, encara que no ho mereixi perquè no m'esforço tant com podria» (vv. 19/24); «Ajuda'm, Déu, que sens Tu no em puc moure» (v. 49); «Ajuda'm, Déu, puix que em veus en tal desesperació» (vv. 99/100); i «Ajuda'm, Déu, car ma força és flaca» (v. 150). De sentit anàleg és encara el prec: O Déu, mercè! (v. 53), amb què el poeta implora la inversió («revolta») dels hàbits envellits que han esdevingut en ell segona natura.
Pere Bohigas9 ha fet observar que, per un contrast característic de la poesia d'Ausiàs March, el poeta demana llarga vida (v. 143), que és el contrari del que ha demanat al vers 73. L'oposició, tanmateix, és menys abrupta si considerem el progrés espiritual de l'oració quan Ausiàs prega el Senyor que li abreugi la vida, és per la consciència de greu culpabilitat i pel negre sentiment d'anar-se enfonsant en la vida perversa (vv. 73/74), matisat per la lleu esperança d'esmena que el porta a demanar de morir en el moment que Déu trobi millor en ell (v. 78); si més endavant el poeta voldria que la seva vida s'allargués, és perquè aquesta esperança s'ha anat consolidant; li sembla que es va acostant a Déu (vv. 143-144).
Ausiàs demana la il·luminació de l'enteniment per tal de no incórrer en l'error de judicar Déu segons els ulls de la carn (vv. 95/96). Però la súplica més ardent, la substància del Cant espiritual, no és formulada explícitament fins a l'estrofa XVII: Ausiàs demana la força per a amar, de tal manera que l'amor venci a la por (vv. 135/136). I, si la seva receptivitat és insuficient, voldria almenys que el temor augmentés per a fugir del pecat. El poeta sap prou bé que l'abstenció del pecat significaria la destrucció d'aquells hàbits que l'han apartat de Déu i l'han deixat entre la mort i la vida (vv. 137/142).
Sense relació immediata amb el context rebrolla un desig obsessiu, el de conèixer la predestinació de salut o de damnatge (vv. 151/152). No és sorprenent que Ausiàs toqui en el Cant espiritual aquesta qüestió de vida i mort, que és en els darrers anys de la seva existència una idea fixa. El destí etern de l'estimada difunta era ja una dèria dels cants de mort;
¿Qui serà aquell
del món superior
que veritat
de vós a mi recont?
(93, 1/2)
Mare de Déu,
si és en purgatori
son espirit
per no purgats delictes…
(94, 129/130)
Tu, espirit,
si mon benfet te val,
la sanch daré
per tos goigs infinits;
vine a mi
de dia o de nits,
ffes-me saber
si pregar per tu cal.
(95, 73/76)
Tu, espirit,
si res no te'n deffèn,
romp lo costum
que dels morts és comú;
torna·n lo món
e mostra qu·és de tu:
lo teu esguart
no·m donarà spavén.
(96, 41/44)
¿No havia de cavil·lar sobre la pròpia condemnació qui es feia cabòries sobre una possible complicitat en el damnatge etern d'una estimada?
Preguant a Déu,
les mans no·m cal pleguar,
car fet és tot
quant li pot avenir:
si és e·ll cel,
no·s pot lo bé spremir;
si en infern,
en foll és mon preguar.
Si és axí,
anul·la'm l'esperit,
sia tornat
mon ésser en no res,
e majorment
si·n lloch tal per mi és;
no sia yo
de tant adolorit.
(96, 17/24)
Però el tema de la predestinació, que al Cant espiritual tornarà a aparèixer extemporàniament a l'estrofa XXV, deixa novament el pas a la pregària central, que no demana salut del cos, béns de natura ni béns de fortuna, sinó sols amor de Déu (vv. 153/155). Subordinat a aquest fi és el prec d'insensibilitat a tot delit lleig i àdhuc indiferent, per tal de pensar només en Déu (vv. 169/173), i també a tot dolor per coses d'aquest món (dolor de perdre el segle)10, perquè aquest dolor pot ésser un obstacle a l'amor (vv. 177/178).
Les estrofes finals semblen destinades a aclarir definitivament el sentit de l'oració: que Déu entri en el cor del pecador (v. 183), que encengui el foc de la fe contra la fredor dels sentits (vv. 191/192), que esforci la voluntat a reparar l'ofensa contra Déu (v. 209), que refermi la fe i l'esperança, premisses de la caritat, sense condescendir a les súpliques de la carn (vv. 213/216), i que concedeixi al penitent abundor de llàgrimes d'atrició, que són camí de les dolces llàgrimes de la contrició (vv. 221/224).
Marc doctrinal de la pregària
Incidentalment el to del cant perd patetisme i s'instal·la en l'objectivitat expositiva de nocions religioses o filosòfiques característica dels cants morals. Així, enceta el poema el pensament de la incapacitat humana per a arribar a Déu sense l'ajut diví (v. 1); li fa contrapès la reflexió complementària, que l'ajuda divina solament ateny a qui hi posa el propi esforç (v. 20). La contemplació de la misericòrdia de Déu impregna els versos 21/22 i 29/31. Les estrofes V i XII insisteixen en la bondat absoluta de tota obra de Déu, encara que la ignorància humana ens porti a atribuir el mal a la inclemència o la ira del Senyor (vv. 35/40 i 89/96). L'eternitat de l'infern, la pena de dany, que desposseeix de la vista de Déu, i la pena dels sentits, s'exposen amb una precisió que delata lectures teològiques (vv. 65/72). Però la reflexió del poeta sap enlairar-se també a la lírica. Un dels passatges més bells del Cant espiritual, l'estrofa XIV, probablement és la traducció poètica de la lectura del Liber proverbiorum i de la Doctrina pueril de Ramon Llull11. La inspiració poètica es conjuga aquí amb una fascinadora ondulació dels decasíl·labs: des del punt de vista rítmic, els versos 105/108 són potser els més remarcables del poema. El contrast del quàdruple començ monosil·làbic (fins a la cesura) amb la terminació femenina (paroxítona) de cada vers dóna a les quatre frases una forta modulació (que sortosament s'interromp al vers 119, quan la repetició de l'esquema cauria ja en monotonia):
Tu est la fi
on totes fins termenen,
e no és fi,
si en Tu no termena;
Tu est lo bé
on tot altre·s mesura,
e no és bo
qui a Tu, Déu, no sembla.
Al qui·t complau,
Tu, aquell, déu nomenes…
(105, 105/109)
Tanmateix l'embranzida lírica queda frenada a les dues estrofes següents, que contenen una eixuta exposició didàctica del tema de la subordinació de fins, «amb algun sil·logisme mal dissimulat» als versos 117/120, com ha dit Bohigas12.
El cant reprèn volada als versos 129/134, el tema dels quals torna a enllaçar-se amb el de l'estrofa XIV: la voluntat humana no trobarà repòs fins a trobar Déu, fi últim de tota la creació (metàfora dels rius que corren a la mar, vv. 133/134).
En les estrofes finals predominen la introspecció del poeta i la pregària sobre l'exposició didàctica. Crida, però, l'atenció una contradicció doctrinal entre els versos 205/208 i un passatge de l'estrofa XI. L'infinit damnatge de la pena infernal, llegíem al vers 84, és un dolor que ultrapassa la capacitat de la natura humana. Nosaltres no el podem asmar ('estimar, conjecturar racionalment') ni molt menys sentir. L'autor de l'estrofa XXVI, en canvi, afirma que l'home és capaç de sentir (anticipadament) el dolor de l'infern molt més que de jutjar el delit celestial, perquè el mal que sent en aquesta vida és exemple analògic del dany infernal, mentre que el delit del Paradís no té cap terme de comparació sensible. ¿S'ha adonat l'autor de la contradicció o potser ha volgut «rectificar» els versos 82/84?
De caire també més didàctic que líric és la darrera estrofa, que amb precisa terminologia introdueix una distinció teològica, possiblement tomista: la de la contrició i l'atrició13, nocions que no apareixen en cap altre indret del Cant espiritual ni en cap de les obres d'Ausiàs March.
Problemes d'investigació suscitats pel Cant espiritual
La ziga-zaga que dibuixa el Cant espiritual en l'exposició dels temes, les interrupcions i represes d'una mateixa qüestió, les repeticions, els contrasts de disposició anímica i alguna contradicció doctrinal: tot això pot explicar-se parcialment per l'estructura laxa del poema, tant a l'interior de cada estrofa com a la successió i ordenació de les estrofes.
Els decasíl·labs d'aquesta obra són estramps femenins –és a dir, sense rima i amb terminació paroxítona–, per la qual cosa manca un element de consolidació de les octaves tan important en altres poemes com és l'esquema rimat (el més freqüent en Ausiàs és el de les cobles croades capcaudades: ABBACDDC CEECFGGF…). Per això també, observem al Cant espiritual una gran variabilitat en l'extensió de les unitats expositives (temàtiques). A vegades aquestes unitats corresponen a l'esquema habitual de vuit decasíl·labs (per exemple, a les estrofes III, IV, V, VI i VII). Però hi ha altres indrets que ja no s'adapten a aquesta estructura. Així, les dues primeres estrofes contenen dues unitats expositives d'extensió desigual: el prec del poeta (vv. 1/14) i la referència a la ira divina (vv. 15/16). Les estrofes VIII i IX són també asimètriques: la vuitena consta pròpiament de 7 decasíl·labs, i la novena en té 9, per tal com el v. 64 pertany al cicle temàtic dels versos següents (65/72). El tema de la Divinitat com a fi últim que subordina tots els fins humans comprèn les estrofes XIV, XV, XVI i els sis primers versos de la XVII; els versos 135 i 136, però, formen una unitat temàtica inseparable de l'estrofa següent. I l'estrofa XIX es disgrega en dues unitats temàtiques heterogènies (vv. 145/150 i 151/152).
Pel que fa a l'ordenació de les estrofes, cal remarcar que no sembla pas determinada per un pla estricte: el poema va creixent per juxtaposició. D'altra manera no podem explicar les irregularitats de trajectòria en el pensament del poeta. Podríem suposar, naturalment, que la tradició manuscrita ens ha donat una versió permutada de l'obra d'Ausiàs. Però aquesta hipòtesi només es recolza documentalment en un cas: Els versos 161/168 van darrera els 169/176 segons un manuscrit i una edició del segle XVI (G2a)14, mentre que altres manuscrits i edicions del mateix segle (BDEbcde), i també les edicions modernes, segueixen l'ordre 161/176 que hem reproduït. Val a dir que l'ordre de G2a és més convincent, perquè el tema del delit i de la sensibilitat (vv. 169/176) s'enllaça bé amb el de l'estrofa XX (la delectació alta), i el de la superació del temor a la mort (vv. 161/168) és més vinculat al de l'estrofa XXIII (la «pèrdua del segle»). Tanmateix, aquest cas únic no ens autoritza a sospitar que en altres indrets del poema hi hagi hagut permutacions semblants.
A més, podem demanar-nos si el Cant espiritual és una sola obra o un conjunt de dos o tres poemes, tal com ens permeten suposar les llacunes dels manuscrits més antics i les subdivisions del cant 105 en algunes edicions del segle XVI. Darrera aquesta qüestió, que de moment no podem resoldre, en ve una de molt més greu, el problema de l'autenticitat de les vuit estrofes finals. Si el Cant espiritual –o els cants espirituals– no té l'estructura closa dels cants amorosos primerencs, sinó una forma oberta, d'extensió teòricament indefinida: ¿podem excloure el perill que
a) algun poeta desconegut del segle XVI, gelós de l'ortodòxia catòlica o temorós de la Inquisició, o
b) qualsevol amanuense de bona fe, però desconeixedor de la veritable paternitat d'alguna estrofa,
allarguessin el cant 105 d'Ausiàs March amb fragments apòcrifs?
Hi ha prou motiu de dubte: Si els versos 1/160 tenen la garantia dels manuscrits més antics, aquesta garantia es va afeblint a partir del vers 161. El passatge 161/192 té encara el suport del manuscrit G2 i de l'edició a, per bé que el presentin com a obra independent de la resta del poema. Les quatre darreres estrofes, però, ja només són documentades als manuscrits tardans (BDE, de 1541 a 1555) i a les edicions de la mateixa època o poc posteriors (bcde, entre 1543 i 1560). I la darrera estrofa ha estat copiada al manuscrit D per una mà posterior. Recordem que tots aquests manuscrits tardans i les edicions del XVI estan emparentats, per la font comuna… i per llurs freqüents divergències respecte a la tradició més antiga.
Per molt justificats que siguin aquests dubtes, sobretot a les quatre darreres estrofes, no volem arriscar una conclusió radical. La dificultat, en efecte, s'estén a altres poesies tardanes que avui atribuïm a Ausiàs, i caldria ampliar la investigació a totes aquelles obres o fragments que solament coneixem per còpies i edicions posteriors a 1539. La qualitat poètica ha estat un criteri que ens ha induït a considerar apòcrif el cant 12815. Però hi ha altres obres problemàtiques (de la senectut d'Ausiàs?) de valor poètic indubtable. Les estrofes finals del Cant espiritual en són un bon exemple.
