Acte IV

¡Som á la India! ¡Quánt anyoro
aquell Sol y aquella sombra!
¡Aquells boscos, jas del toro!
¡aquellas figas de moro!
y aquellas palmas d'escombra.
¡Quin fruytám! ¡Oh! ¡Quínas pomas!
¿D'hónt surten sinó d'allá
las grans diademas de plomas,
que á Europa n'han fet los homes
plomeros d'estranyiná?
¡Miréu las plantas, si es raro!
que una sola tapa 'l sol;
de allí vè que al recordarho
dihém: —Ja pots embolicarho
ab una fulla de col.
Sòls d'un indio, y pot saberho
tothom quí ho vulga sabé,
se'n pot fer un candelero,
y si un bon pintor sab ferho
mostras de xocolaté.
¡India! Per ta bona estrella,
tu ets la terra dels amors,
del cacau, de la canyella,
dels cocos, de la badella,
y dels lloros tricolors!
Tu tens plata ab t' aygua mansa;
tu tan sols tens pe'ls teus fills,
camps de color de esperansa,
micos de color de pansa,
y ratas com á cunills.
¡Salut, India! ¡Jo en tu adoro
aquell Sol y aquella sombra!
¡aquells boscos, jas del toro!
¡aquellas figas de moro!
¡y aquellas palmas d'escombra!
Tot lo que he dit hi ha en la escena
al alsarse lo teló;
de tot lo dit está plena,
y aixó y draps de tota mena
forman la decoració.

O bè es que hi ha alguna trampa,
ó prou ho varen copiar
tenint d'aquí alguna estampa,
perque lo fondo, es la rampa
de la muralla de mar.
¡Alló sí que es poder ferho!
¡L'ase 'm flich si ningú hi capta!
¡En Xifré allí fòra un zero!
Quan un veu tant de plumero
créu que van á fer dissapte.
Tant ho sembla, quan allá
hi ha los indios y 'l xibarri,
que qualsevol vos dirá:
—Son los de Sant Sebastiá
que fan la festa del barri.
Quan ja s'ha alsat lo teló
comensan indios á entrar,
que perque es vegi milló,
aquí una mostra, en Padró,
de cada clase 'n vol dar.
Entre 'ls que surten ballant,
los de las destrals fan pena,
y mentres tots van cantant,
las que rahims van trepitjant
portant en l'escut la trena.
Ningú allí negar intenta
que ellas son las mes bufonas,
quan dalt d'un trasto 's presenta
l'Africaria, que á la cuenta
era reina de las monas.
Lo motiu de la funció
es l'haver trobat la reina:
Per çó de Brahma 'l rectó
surt y du la direcció,
que ja vos dich que tè feyna.

Gent que guanya dos rals.

Los que trepitjan rahims.

Un bolero de alli dalt

Enfermetats indias.

Los que esperan la becada.

Indios presumits.

Se canta y se balla un rato,
donant alló com exemple

del que 's gosa allí barato,
y després, ab gran boato
entra tothom dintre 'l temple.
Dant colps de xocolatera

surten luego quatre ó cinch,
ab alguna presonera,
com ninots de can Fradera,
que rodant fan clinch, clinch, clinch.
Desapareixen aviat
quan ne compareix en Vasco
tot tristot y capficat,
perque, vaja, la vritat,
ja 'ls ha passat un bon xasco.
Surten uns indios, allí
y lo volen ja matá,
quan s'escau sola á surtí
Zelica, y diu: —Es per mí
y m'hi vaig ara á casá.
Com que allí ja hi ha franquesa,
l'Africana, va ab cotilla
y enaguas com de princesa,
duhent lo negre, de remesa
agafat á la fandilla.

Torna á surtí altre vegada
com avans la comitiva;
a negra ja entussiasmada
los diu qu' en Vasco li agrada,
y callant ningú li priva.
Lo rectó de Brahma, entona
lo sèu cántich al moment,
canta tothom una estona,
y tot seguit ordre 's dòna
de que 's fassi 'l casament.
Lo casament consisteix

en que un dú 'l narro d'allá;
lo qui 's casa lo llegeix
Zelica fa lo mateix
y 'ls altres cop de cantá.
Així 'l coro va finint,
y després d'una estoneta
duas mossotas, sortint,
s'ajonollan, oferint
á cada un una escalfeta.

Com que cap dels dos tè puro
ni cigarro de papé,
pensan junts: —Aquí m'aturo,
y per sortir del apuro
s'ho miran sense fer re.
Pero aixó es lo que basta
pera casarse allí dalt,
y com son de bona pasta,
tothom créu que tindrán casta
de indios grossos com cal.
Sols lo negret, que á la cuenta
estimava á la minyona,
está furiós que reventa,
y com que matarse intenta
surt d'allí al cap d'una estona.
Lo furor del xato arriba
á tal punt, que vos ho marco,
ja que 'l ferho ningú 'm priva,
sembla 'l Negre de la riba
tret de la proa d'un barco.

Un cop casada Zelica
diu que no vol mes mussols,
y com que ningú replica,
se'n van al cap d'una mica
deixant allí als nuvis sols.
Cantan un duo d'amor;
ella tè com un desmay,
li ve un xich de mal de cor,
y cau sobre l'aymador
que lo públich fa: —¡Ay! ¡ay!
Passa aixó; ella se'n va
dihentli que á casa l'espera,
tornan á surtí á cantá
los indios, y en Vasco está
no sè de quína manera.
Queda un rato per allí,
pensant en lo sacrifici
que ha fet deixantse seduhí
quan un indio surt á dí
que donya Ignés va al suplici.

Sens sabé 'l que li passava
se ven casat, no sab qué es,
y quan ja ab la nuvia anava
sent quan menos s'ho esperava
lluny la veu de donya Ignés.

La primera bailarina
li recorda tot lo tracte,
fa pará una xarxa fina,
s'endú á n' ell que desatina,
y ballant s'acaba l'acte.