Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
IndiceSiguiente


Abajo

Las carbassas de Monroig

Comedia en dos actes, en vers y en catalá del que ara 's parla

Serafí Pitarra



  —3→  

portada



  —4→  
PERSONAS

 
MUNDETADonya Francisca Soler.
MACARIFermina Vilches.
ANTONDon Lleó Fontova.
JOSEPHJoseph Clucellas.
MANELAciscle Soler.
D. ENRIQUEFrancisco Puig.
PACHORRAJuan Bertran.
UN SOLDAT N. Moleras.
UN CAPELLÁ N. Bigorria.
UN MOSSO N. Janer.




  —5→  

ArribaAbajoACTE PRIMER

imatge

 

Lo teatro representa 'l menjador d' una casa de pagés; eynas, sants de paper clavats per la paret, una taula per menjar, cadiras, un ventall dels clavats al sostre, per las moscas, un cercol de bota ab cordas de espart, penjat, ab pans de sis lliuras, tomaquets y cebas per tot ahont pugan adornar.

 

ESCENA PRIMERA

 

ANTON y MUNDETA

 
 

(Figura que acaba de brenar ANTON, beu un trago, y MUNDETA fa flors.)

 
ANT.
¡Bona l' hem feta, Geroni!
¿Y 'ls pots gosar dí que no?
MUN.
May paraula li he dat jo...
ANT.
Farás molt mal.
MUN.
Que 'm perdoní.
ANT.
No li has donat may paraula;
pero erats molt criatura
quant tú anavas á costura
y ell anava encara á l' aula,
que jugavau tots dosets
ja per quí á fé cou dinar,
ja anant al bosch á buscar
pinyons y nius d' aucellets;
quant vas baixá á Barcelona,
ell y en Joseph ¡vaya uns plors!
Per çó es que ara tots dos...
MUN.
¡Donchs á mí tant se me 'n dona!
  —6→  
ANT.
¡Ah qué 'n tens de pardalets!

 (Cremat.)  

'T creus sé una gran pubilla,
y si aquest temps dura, filla,
la passarém molt estrets.
¿Vejam per qué no t' agrada?
¿qué té 'n Manel?
MUN.
Que no fá.
Volia sé capellá,
y ves quina n' ha pensada!
ANT.
Ho tenia per gran ditxa,
y no l' en treya ningú;
pero tornant aquí tu,
s' ha girat com una mitja.
imatge
Y ab lo que veig que s' encanta
mirante, vaig observant
que més aviat que d' un sant,

 (Malicia.)  

fora devot d' una santa.
MUN.
¡Deu me 'n guart! ¡Ay quín martiri
que 'm daría!
ANT.
Fora rahons
MUN.
Per caricias oracions,
y per presents, caps de ciri.
ANT.
Donchs si no vols en Manel,
pren en Joseph.
MUN.
Tampoch fá,
ANT.
Aquest no es pas capellá.
MUN.
Pero es tonto.
ANT.
No 'n té pel.
¡Tonto un minyó que la vida
's guanya ab lo cap dels dits!
—7→
Desprecías dos partits
que n' estarás penedida.
¡Vetaquí lo que ha sigut
lo criarte com senyoreta!
Los amos, donya Pepeta
ha estat la que t' ha perdut.
¡Ay si ta mare fos viva!
al cel siga.
MUN.
¡Qué faria!
ANT.
Es ben clar. Que 't privaria
lo que ton pare no 't priva.
Vas allá, no 'm ve de nou,
y com que veus mosquits d' árbre,
y cadets rissats, ab sabre,
un d' aquí no 'l trobas prou.
Per çó sempre ho he pensat
y ara encara ho veig al doble,
la que ha de viure en un poble,
no ha de criarse en la ciutat.
Després ve, y per adobarho,
'ls malitars que hi ha aquí
vos fan l' ullet.
MUN.
¡Ells!
ANT.
Ells, sí;
y acaban d' espatllarho.
¿Que 't creus que no m' afiguro
que fas broma ab l' allotjat?
MUN.
¡Si que ho heu endevinat!
 

 (Dissimulant.) 

ANT.
M' hi jugaría mitj duro.
Com que á taula, 'l maquetrefa,
tot es: Salero y mi vida,
y l' assistent...
MUN.
L' hem fregida.
ANT.
Tant bó es éll com 'l seu quefa.
No sé lo que 't va tirá,
pero qui tira pedretas,

 (Sentenciós.)  

diuhen que tira amoretas.
MUN.
Era una molla de pa.
ANT.
'L fet es que las xicotas
ab los malitars, esteu
que ab la vista os 'ls menjeu,
y ells no mes fan broma ab totas.
MUN.
Sí, de broma ó de debó
la Roseta un ne pesca.
ANT.
¡Cá ha de pescarlo! S' hi engresca.
¿No sabs aquella cansò?
PACH.

 (Canta dins.) 

«Amorcitos de soldado
son amorcitos que vuelan;
porque en tocando la marcha,
quédate con Dios, morena.»
ANT.
¡Ves qué tal! ¿Ho has sentit?
MUN.
Y be, bromas de 'n Pachorra
ANT.
Sí, sí, bromas, deixau corre!
punt per punt es com ha dit.

  —8→  

ESCENA II

 

ANTÓN, MUNDETA y MACARI, que porta un sobrepellís y un gran ram de rosas.

 
MAC.
¡Bon día!
MUN.
¡Hola, Macari!
¿Que ja ho dus?
ANT.
¿Quí es aquest?
MUN.
¿No ho veyeu? L' escolanet.
ANT.
Sí.
MUN.
'L noy del apotecari.
 

(MACARI, que ha de ser una criatura distreta y entramaliada, en lloch de dá 'l recado, treu una pilota de la butxaca alsantse la sotana y juga.)

 
ANT.
¿Y qué vol?
MAC.
¡Ma noy, com bota!
ANT.
Vina aquí.

 (Lo noy distret jugant.) 

MUN.
Tú, ¿que no vens?
 

(Lo noy s' acosta á ANTON, que tocantli la cara ab carinyo, diu:)

 
ANT.
¿Quánts anys tens?
MAC.
Set y las dents.
ANT.
¡Ay traidó! Y la barba á sota.

 (Tocantli.)  

¿Y qué tal, quín llíbre passas?
MAC.
'L Simon de Mantua.
ANT.
Be.
¿Y qué 's això?

  (Pe 'l sobrepellís.)  

MAC.
S' ha de fé.
ANT.
Vaja noya, treu las trassas.
MUN.
Es dí que haig de cusí aixó...

  (Mirant lo sobrepellís que tindrá algun tros esqueixat.) 

MAC.
Com que jeu la majordona...
ANT.
¡Ay pobra senyora Tona!
¿Donchs qué té?
MAC.
Un gran doló
á tota la carcanada.
MUN.
Hi hem d' aná.
ANT.
Com tú conegas.
MAC.
Li ha fet 'l barbé unas fregas,
y ja está més aliviada.
ANT.
Hauría de fé exercici.
MAC.
Prou que ho fá, ab 'l sagristá
sempre sunt á passejá.
ANT.
Donchs ho ha de pendrer per vici,
perque está que ni una soca!
MUN.
Si qu' está un xich massa grassa!
ANT.
Per questa porta no hi passa.
MAC.

  (Imitantla.) 

Quant camina sembla una oca.
MUN.
¿Y aixó qué es?
MAC.
Un ram de rosas;
¿teniu un plat que 'm deixeu?
ANT.
¡Ay tens rahó, que es Santa Creu!

  (A Mun.) 

¿Ho veus ab las tevas cosas?
—9→
Ara ja no 'm recordava
de que es día d' aná á missa.
MUN.
¿Vols un tall de llangonissa?
MAC.
Pica massa.
ANT.
No hi pensava.
MAC.
¡Avuy vas á la pamela!
ANT.
Ella sí que sempre hi va.

  (Va a la taula, agafa atmetllas torradas del plat y 'n pela.)  

¿Vols atmetllas?

  (Li dona una llesca de pa y atmetllas.) 

MAC.
Sense pa.

 (Deixa lo que li dava, y diu senyalantli 'l plat.)  

ANT.
Vaja donchs prenne una y pela.

 (Pelantne.)  

  (MACARI agafa atmetllas y 'n menjan.)  

MUN.
Ara 't guarniré un plat
que donará gust de veure.
ANT.
Té un enginy que no 's pot creure.
 

(MUNDETA, ab las rosas que duya en MACARI, pren un plat d' un munt de nets que n' hi havía sobre la taula y 'l guarneix com se guarneixen per Santa Creu.)

 
MUN.
Vaja, té, ja está arreglat.
MAC.
Donchs me 'n hi vaig de seguida.
ANT.
¿Ja ho saps dí? Senyó galán,

  (Fent la criatura.) 

que té cara de diamant...
MAC.
Primé vaig á cá la dida.
¿Y aixó del senyó rectó?

 (Per lo que ha dut.)  

MUN.
Vínau á buscá á la nit.
MAC.
Donchs adeu.

  (Se 'n va saltant d' alegría ab lo plat.)  

ANT.
¡Es aixerit!
MUN.
Aixerit y bon minyó.


ESCENA III

 

ANTON y MUNDETA

 
ANT.
Sembla que 'l rectó á n' á tú
sempre 't dú cosas per fé.
MUN.
Es un sant home.
ANT.
Ja ho sé;
¿pero que no té ningú?
MUN.
No.
ANT.
Encara 'm farás riurer.
No es pas poble de tants pochs.
MUN.
Pero tot son ruchs y rochs,
que ni sé cóm s' hi pot viurer.
ANT.
¡Cuidado á despreciá 'l poble!

 (Picat.) 

MUN.
Sí, perque es cosa molt bona.
ANT.
Com qu' ara has vist Barcelona,
tot 't semblará poch noble.
MUN.
Lo que sento es que m' hi rosso.
ANT.
¡Noya!

 (Amenassant.) 

MUN.
¡Ay! ¡hi fonch mes greix!
ANT.
Vaja, prou; ara mateix
'l rey no 't fora bon mosso!
Vetaquí lo qu' hem guanyat
—10→
ab instruirte com no 't toca.
MUN.
No obriré jo més la boca.
ANT.
Es que ja ne estich cansat.
En aquet mon tothom erra;
cada hu per llí hont la enfila;
y com diu molt be la Sila:
Cada terra fa sa guerra.
Mes tinch la paella pe 'l mánech.
MUN. No crideu, home, també.
ANT.
Jo vuy cridá, y cridaré...
mes que no crida cap ánech.
Tú en aquí de res fas cas
y avuy s' ha de acabá aixó.
En aquí 's beu ví ab porró,
tú beus aygua y sempre ab vas.
Perqué es senyó ferho així,
y á Fransa ja es cosa vella;
menjém al vespre escudella,
y 'ls fasols al dematí.
Com que á Barcelona ho veus,
't fas fé 'l pa ab poca molla,
y 't tiras mostassa á l' olla,
com si fos un bany de peus.
Aquí á missa las minyonas
hi van solas de mitx diada;
tú, si no s' hi va ab la criada,
¡adios missa!... la perdonas.
'L róssech, tan l' arrossegas,
que quant passas pel carré,
tronxos, pells, y no sé qué,
tot quant trobas arreplegas.
MUN.
¡Álsa, alsa, tant diréu!
ANT.
¿Qué tinch de dí? La vritat.
MUN.
Pero un xich exagerat.

 (Picada.)  

ANT.
Aixó sí que prou que 's veu.
Ves si abulto per cap terme,
que 'l tocino de la Tuyas
por menjarse lo que hi duyas
se 't va menjá mitja ferma.
Y si vols que 't siga franch
com un bon pare deu sé,
tot aixó aquí está tant bè
com un pegat en un banch.
MUN.
¿Y tot aixó per qué ho diheu?
ANT.
Perque no haig de se mes ase.
Vuy arreglá aquesta casa,
y ja veurás...
MUN.
¿Qué faréu?
ANT.
A las cinch 'm llevo jo;
per esmorsá una arengada,
diném á la una tocada,
y tú beurás ab porró.
MUN.
¿Ab porró també? Aixó es massa;
crech que no teniu conciencia!
ANT.
Donchs partím la diferencia.
MUN.
Es dí que...
  —11→  
ANT.
Beurás ab tassa.
MUN.
Es que es molt; bebeuhi vos,
y deixeume está á n' á mí.
ANT.
¡Ab la tassa! ¿Qué hi ha que dí?
Si es el porró del senyós.
Ja la duré del coll tort,
y que siga ben bufona.
MUN.
Es inútil quant s' enrahona.
ANT.
Donsas veurém qui es mes fort.
Y no vuy mes rets ni monyas,
ni mirinyachs, ni vuy ré.
Ves la Paula y la Mercé!
MUN.
¡Vaya unas pocas vergonyas!
ANT.
Pocas vergonyas ó no,
ellas creuhen á son pare,
van vestidas com sa mare,
y aixó es lo que vuy jo.
No es tant la nostra riquesa
per fé 'l que 't dongui la gana;
y després tú ets catalana;
no has de fé ré á la francesa.
MUN.
Pero si aixó á Barcelona
tothom ho...
ANT.

  (Cremat.) 

Donchs tothom erra.
Cada terra fa sa guerra,
y aquí aixó no se te abona.

 (Pausa.) 

Bueno; ara ves qué dich
á n' en Manel y en Joseph.
MUN.
Que no 'ls vuy.
ANT.
Aixó no 's reb.
MUN.
Doncas jo no me 'n desdich.
ANT.
Diré que's vegin ab tú,
y si 'ls gossas dí que no...
MUN.
¿No ho vaig de dí? ¡Quina una jo!
Feulos vení.
ANT.
Ben segú

 (Cremat.)  



ESCENA IV

 

MUNDETA, ANTON y PACHORRA

 
PAC.
Adios, patrón.
ANT.
Santos días.
PAC.
¿Y V., ramito de rosas?
MUN.
Be.

 (Escampantli el riure.)  

ANT.

  (Ap.) 

Es clá; ab aquestas cosas.
MUN.
Sempre ha de dí tonterías.

 (PACHORRA fuma un puro y treu la petaca oferintne.)  

PAC.
¿No se fuma V. un habano?
ANT.
No senyó, jo fumo ab pipa.
MUN.
¡Y á fé que prou se 'n atipa!
ANT.
D' aixó crech que hi quedat nano.
PAC.
¡Que honradote!

 (Tocantli la espatlla.)  

ANT.
Aixó m' abona.
PAC.
Generoso...
  —12→  
ANT.
Me 'n alabo.
Aquí hont me veu, per un xavo
ni vaig d' aquí á Tarragona.
PAC.
¿Se merendó?
ANT.
Y ab delit.
MUN.
'Ls plats ja poden penjarse
quasi be sense rentarse.
ANT.
No 'ns falta mai l' apetit.
Podem menjá una arengada
pero ab gust.
PAC.
Pues claro está.
ANT.
Hem menjat per esmorsá
un xich de no dijo nada.
MUN.
¡Quín castellá!

 (Aprient.)  

PAC.
¡Sí que muerde!
MUN.
Vol dí...
PAC.
Ya; lo he comprendido.
ANT.
Era bueno; amanecido
con ajos y julio verde.
MUN.
¡Pero home, per mor de Deu!
En diheu unas com un cove.
ANT.
¡Tot lo que dich 'm reproba.

 (Cremat.)  

PAC.
No enfadarse
MUN.
No hi parleu.
Val mes dí be 'l catalá
que aquest andalús del Clot.
Jo 'm poso com un pebrot
quant algún de fora hi ha.
Ahí, devant del Sargento
'n vau dí una....
ANT.
¿Qué vaig dí?
PAC.
Es verdad.
ANT.
¡Qué!
PAC.

 (Rient.) 

Yo la oí.
MUN.
Si sembla cosa de cuento.
ANT.
Donchs ara vuy que la digas.
¡Es que es molt que sempre 'm manxas!
¿Vegi si un escalfa-panxas
no es un calienta-barrigas?
Donchs perque no vaig dir aixó
se 'm posa com un dimoni.
PAC.
¡Válgame Dios!
MUN.
¡Sant Antoni!
¡Vaya una comparació!
ANT.
Gracias á Deu, 'l castellá
'l sé, y per ningú m' amago,
perque en compte de fé 'l vago
prou temps 'l vaig estudiá.
¿Qué 't creus que só com en Pere
que al cigrons 'ls diu cigruenos?
MUN.
Perqué en Pere 'n sap molt menos.
ANT.
¡Perque callis!
MUN.
Ré os altera.
Vos ja diheu be las paraulas
si en castellá fos igual;
mes no ho es, y aixó es 'l mal.
  —13→  
ANT.
¡Be, be, be, be, fora maulas!
Ves corrents á escumá l' olla,
que la Llucia ha anat á missa.
 

(Mun. despara la taula y se 'n va.)

 
PAC.
Debe V. tomarlo á risa.
ANT.
¡Oh! es que ella tot ho embrolla.

 (Se 'n va á un cantó y torna á encendre la pipa.)  

PAC.

  (Ap.) 

¡Corazón más escelente!
ANT.
Cada punt s' está embussant.

 (Per la pipa.)  

PAC.

  (Ap.) 

Lástima que el capitán
engañe á esta pobre gente.


ESCENA V

 

ANTON, PACHORRA y D. ENRIQUE

 
ENR.
¿Qué le pasa á V., patrón?
ANT.
Dios le guarde, D. Enrique.
PAC.
Mi capitán pondrá dique.
ENR.
¿A qué viene esta esplosión?
ANT.
Nada, es que hemos tenido
razones con la Raimunda.
ENR.
¿Y en qué el motivo se funda?
PAC.
En que ella le ha corregido.
ENR.
Y siendo tan buena chica,
la riñe V. por tan poco.
ANT.
Sí, ja ho veig, pero 'm trastoco
quan sento que se 'm replica...
PAC.
Mas pase...
ANT.
Per ço ja 'm passa.
PAC.
Por lo mucho que hace aquí.
ENR.
¡Tan hacendosa!...
ANT.
Aixó sí;
es muy buena por la casa.
PAC.
Y linda que es un deleite.
ANT.
Como su madre, pintada;
arriba está retratada
en aquel cuadro al aceite.
ENR.
Pues debió de ser bonita.
ANT.
Como un pomito de flores.
¡Tenia mas miradores!
ENR.
Cepíllame la levita.
 

(PACHORRA agafa la levita qu' estava penjada en una cadira, y assentantse á l' altre cantó dels dos actors 's posa á treure 'l fanch y á respallarla.)

 
ANT.
Más ya no podía serlo,
gorda y fina como un raso;
con un garrote de brazo
que daba gusto de verlo.
ENR.
No es fácil que asi se borre
de la memoria de usté.
ANT.
Yo era cuando me casé
masovero de una torre.
Tuvimos á la Mundeta.
—14→
y como que era tan mona,
los amos á Barcelona
se la llevaron.
PAC.

  (Respallant fort.)  

¡Aprieta!
ANT.
Por eso es que criada allí
en un colegio...
PAC.
Y no en vano.
ANT.
¡Oh! lo que es de castellano
sabe tanto como mí.
PAC.

  (Ap. rient.) 

¡Ja, ja, ja, ja!
ANT.
De hacer flores,
de escribir y de leer...
ENR.
Todo se lo he visto hacer,
y lo hace con mil primores.
imatge
ANT.
Hoy hace un año, el rector
lo pidió por santa Cruz,
y ella le vistió el Jesús
que hay en el altar mayor.
ENR.
¡Es mucha chica!
ANT.
¡Da gusto!
Este gech...

 (Fent notar lo be que li va.)  

PAC.

  (Rient.) 

¡Que zafarrancho!
ANT.
Me hacia bolsas de ancho;
lo tocó y ya me está justo.
ENR.
Su educacion es cabal.
PAC.
Y su hermosura un eden.
ANT.
Pero en cuenta de ser bien
para ella, ha sido un mal.
ENR.
No puedo así comprenderlo.
  —15→  
PAC.

  (Ap.)  

¡No estais hoy poco habladores!
ANT.
Veu... 'ls amos son señores
que están bien, pueden hacerlo.
Ya habrá usted oido hablar...
ENR.
¿Eran gente de alta estofa?
ANT.
Sí, señor; don Gil Plantofa,
intendente militar.
ENR.
Es verdad, he oido de él...
sé que es muy fina persona.
ANT.
¡Oh! Lo que es en Barcelona
hacía mucho papel.
PAC.
Pues mire usted, yo creía
que era intendente.
ANT.
Ja ho sè.
PAC.
¡Como ahora dice usté
que tuvo papelería!
ANT.
Vuy dí jo...

 (Cremat.)  

ENR.
Si ya lo sabe...
Deje usté, que esto son bromas.
ANT.
Be parlo ab prous punts y comas.
ENR.
Tú cepilla, y usté acabe.
ANT.
Entre gente tan lucida,
claro, se volvió orgullosa;
y todo le es poca cosa,
y desprecía en seguida.
Le han salido dos partidos;
uno por ella se muere,
y ella, nada, no le quiere,
y quedará sin maridos.
ENR.
¡Si que es lástima!
ANT.
¡Y tal!
Yo puedo morir un dia...
y ella... ¿Cóm s' ho arreglaria
tenint tan poch capital?
ENR.
¿Pues no es pubilla?

 (Ab interés.)  

ANT.
Be ho es;
pero si yo le faltava
y lo mío no bastava...
¡Es un cás molt compromés!

 (Apurat.)  

PAC.
¡Pobre Antón!
ANT.
A mes d'aixó,
ara vostés son aquí,
li fan l' ojito.
ENR.
¿Yo?
ANT.
Sí.
ENR.
Por bromear...
ANT.
No dích que no;
pero aixó las treu del cas,
perque 'l senderi no 'ls sobra,
y si se 'ls presenta un pobre,
ja sabé, arrufan 'l nas.
ENR.
Alguien que la aconsejase.
ANT.
Ja ho pensaba, sí, señor...

  (De repent.) 

¡Home, 'm volgués fé un favor!
ENR.
¿Y cuál es?
ANT.
Que usté la hablase.
  —16→  
ENR.
No hay ningún inconveniente.
ANT.
Vegi de quin peu se dol,
y pot sé vosté si vol...
PAC.
Sí que encontró buen agente!


ESCENA VI

 

Dits y JOSEPH, que venint de la feyna, durá encenalls y algunas serraduras per sobre.

 
JOS.
¡Molt bon dia!

 (Un xich brusco.)  

ANT.
¿Qué hi ha de bó?
JOS.
Buenos días, tenga usté.
ANT.
Es en Joseph, lo fusté.
ENR.
Me alegro.
JOS.
Venim per 'lló.
ANT.
Ja li vaig dí.

 (Al capitá.) 

JOS.
Y conto jo
que podrá sé.
ENR.
No lo creo.
 

 (PACHORRA s' alsa, y ensenyant que ja ha raspallat la levita, y fent un saludo militar, diu com esperant ordres.) 

PAC.
¿Mi capitán?
ENR.
Al correo.
PAC.
Yo desataré este lío.

 (Ap. anantsen.)  



ESCENA VII

 

D. ENRIQUE, ANTON y JOSEPH

 
ENR.
Sepamos, pues, qué se ofrece.
JOS.
¿Vostè be es 'l capitán
de las tropas que aquí hi han?
ANT.
¡Y donchs, home!
ENR.
Así parece.
JOS.
Donchs bueno, avuy fa vuyt días
que va entrá en caixa un minyó.
ENR.
¿Quién?
JOS.
'L noy de can Menció,
que es del terceru de guías.
ANT.
Qué malament ho dius tot,
hasta dupto que t' entenga.
JOS.
Qué hi fareu, si per la llengua
no s' hi pot passá 'l ribot.
ENR.
El sentido se penetra,
y es lo que basta.
JOS.
Aixó es.
ANT.
Aquí tens ben be lo que es
'l no habé aprés may de lletra.
JOS.
Perquè 'l negre m' hi fa nosa.
ANT.
Qui no sab de castellá,
en lloch se pot presentá:
—17→
per çó jo...
JOS.
Anem á la cosa.
ANT.
Este cóvan que hi citat
's va descuydá de dírho,
pero dónguili 'l retíro.
ENR.
¿Y por qué?
JOS.
Perque es casat.
ENR.
No es motivo suficiente.
JOS.
Yo pensaba que un casado
no podía ser soldado.
ENR.
Eso era allá... antiguamente.
Mas muchos para zafarse
se casaban, y ahora ya
casado ó soltero va...
JOS.
¡Y donchs cóm ha d' arreglarse!
ANT.
Podría quedarse aquí,
y vosté fassi 'l ulls gruesos.

 (Al capitá.)  

ENR.
Es imposible. (Ap.) ¡Qué camuesos!
JOS.
Be; donchs ell no pot serví.

 (Cremat.)  

ANT.
¡Per çó no t' has d' alterar!
ENR.
Repórtese, caballero.
JOS.
No, senyó; m' hi desespero,
perque sé que 's estimar!
Perque té dos criaturas
com un fil d' or, que ab sa mare
passarán, sense 'l seu pare,
los set cálzers d' amargura.
Perque sé 'l que si per sort
ell se 'n va ab vosté allí dalt,
es clavarli un clau dinal
á n' ella, al bell mitj del cor.
ANT.
Per tot hi ha be prou perills.
ENR.
La Reina manda, y...
JOS.
¡Gran feyna!
'S va y 's diu á la Reina
que aquest pobre te molts fills.
ANT.
Mira, noy, que tú 't declaras
contra 'l Rey, y no es de lley.
JOS.
No, jo no ataco á cap Rey;
no mes defenso á las mares.
ENR.
Entonces sálvele usté;
en pagando seis mil reales...
ANT.
¡Tira!

 (Fent petá 'ls dits.)  

JOS.
¡Justos y cabales!
¿Y cóm 'ls da si no 'ls té?
ANT.
Aquest es 'l pitjó mal.
ENR.
En la ley es condición...
JOS.
Té rahó, batua 'l mon.
¡Vaya una lley mes igual!
Lo rich sense cap perill
té 'ls dineros ben seguros,
y així 'l rich pert trescents duros,
y 'l pobre ha de perdre un fill.
ENR.
No es exacto.
JOS.
¡Sí, señor!
ENR.
¡Mire!

 (Cremat.)  

  —18→  
JOS.
¡Basta!

 (Més cremat.)  

ENR.
¡Me exaspera!

 (Se 'n va.)  

JOS.
Arri allá... ¡Ni la noguera
es mes dura que 'l seu cor.


ESCENA VIII

 

Dits, PACHORRA y MANEL

 
 

(Tots dos pe 'l foro y un per cada cantó. MANEL tot negre.)

 
ANT.
Fas molt mal de cridá així.
JOS.
¡Donchs qué tanta caramada!
ANT.
¿Veus qu' es persona manada?
Ell 'l pobre ha d' obehí.
PAC.
El cartero no ha venido...

 (Entrant.) 

MAN.
Bon día.

 (Entrant.)  

ANT.
Hola, Manel.
JOS.

 (Ap.) 

¡Tothom es mes fret que gel!
MAN.
¿Ja ha anat á missa?

 (Ab interés.)  

PAC.
Si he ido.
MAN.
Es que ara 'ls noys la senyalan.
JOS.
¿Que no ho sabs lo que ha passat?
MAN.
¿Qué?
JOS.
L'Andalet va á soldat.
MAN.
¿Donchs y 'ls noyets?
JOS.
No li valen.
ANT.
S' ha de pendre com vol Deu.


ESCENA IX

 

Dits y MACARI ab lo plat de rosas.

 
MAC.
¡Ey, vosté, senyó galan,
que té cara de diamant,
dineret per Santa Creu!
ANT.
En aquí tens dos quartets.

 (Li tira al plat.)  

PAC.
Y dos mios

 (Fa lo mateix.)  

MAN.
Y un.

 (Idem.)  

MAC.
¡Gracias!
JOS.

  (De repent.)  

Ja evitaré las desgracias;
m' hi han fet pensá aquets baylets.
MAC.
Ara á cada hu una rosa.
 

(Dona una rosa al assistent y un' altre á n' en MANEL; lo primer se la posa á l'aurella; l' altre se la fica á la butxaca de las calsas.)

 
PAC.

 (Ap.) 

Será para la Mundeta.
MAN.

  (Ap.) 

Per la Munda.
  —19→  
MAC.

 (Contant lo que ha fet.) 

Una pesseta.
JOS.
Escolteu, tots, una cosa.

 (Fan rotllo, JOSEPH al mitj recalcant las paraulas.)  

Ja que 'ls baylets en un día
recullint per Santa Creu
han fet 'l diné que 's veu,
per l' Andal reculliría.
Anem seguint 'l veynat,
espliquem 'ls seus apuros
y si juntem trescents duros,
'l salvem de ser soldat.
MAN.
¡Ben pensat! ¿quánts cuartos deu?
 

(JOSEPH 's treu la gorra, la para, y tots hi van tirant.)

 
PAC.
Yo seis reales.
JOS.

  (Posantloshi.) 

Jo doblat.
MAC.
Donchs jo tot lo que hi guanyat
recullint per santa Creu.
ANT.
Donchs jo cuatre napulaons
que te 'ls donaré e tornant.
JOS.
¡Ah! ¡teníu un cor mes gran
que un magatzem de taulons!
MAC.

  (Tocan á missa.) 

¡Senyalan!... Passinhobé,
que me 'n vaig á ajudá a missa.

  (Se 'n va saltant y brincant.)  

PAC.
Yo también me voy aprisa,
á ver al sargento.

 (Se 'n va.)  

 

(JOSEPH tot satisfet del éxit recull 'ls diners de la gorra,'ls conta y se 'ls fica á la butxaca dihent:)

 
JOS.
¡Bé!


ESCENA X

 

ANTON, JOSEPH, MANEL.

 
 

(MANEL 's recorda que té la rosa a la butxaca, y perque no se li desfulli la treu, la embolica ab lo mocadó y se li torna á ficar.)

 
MAN.
Que no se 'm xafi la rosa.

 (Fa lo dit.)  

 (Ap. á Ant.) 

¿Ja heu dit alló á la Mundeta?
ANT.

  (Ap.) 

Ja li he dit fa una estoneta.
JOS.

 (Ap. á Ant.) 

¿Y com estém de la cosa?

  (Per l' altre cantó.)  

ANT.
Ja li he dit (Ap.)   ¡Quins esturnells!
MAN.
Y... ¿qué diu?
 

(L' un per un cantó y l' altre per l' altre l' estiran á cada pregunta d' aquestas, apart.)

 
JOS.
Y... ¿qué dirá?
ANT.

  (Ap.) 

Aixó cuasi bé es jugá á
la aranya estira cabells.

 (Ap. á Jos.) 

A las cinch veute tu ab ella.

  (Ap. á Man.) 

Veute ab ella á quarts de sis.

 (Ap.) 

Ja anem bé.
MAN.

 (Ap.) 

Ja só felis.
JOS.

  (Ap.) 

Dissimulém.
  —20→  
MAN.
Fem la vella.
ANT.

  (De repent.) 

Vaig á missa, que pot sé
ja haurán girat 'l missal.
JOS.

 (Per sí content.) 

¡Joseph, aixó no va mal!
ANT.

 (Idem.) 

¡Manel, aixó va molt be!
ANT.

 (Ap.) 

Poch 's pensan 'ls pobrets
la carbassa que 'ls espera.

 (Sen va.) 

JOS.

 (Ap. burlantse.) 

¿Y aquest que li va al darrera?
MAN.
¡Y tant que l' estima aquest!


ESCENA XI

 

JOSEPH y MANEL.

 
JOS.
¿Qué tal, Manel, com anem?
¿quin día 't fas capellá?
MAN.
Pot sé que ara ho deixi está.
JOS.
¿Y donchs, que 't casas?

 (Ab sorna.) 

MAN.

 (Contestant així mateix.) 

Veurém.
¿Y tú quina 'n dus de cap?
¿No volías aná á Andorra!
JOS.
Potsé que ara ho deixi corra.
MAN.
¿Y donchs que 't casas?
 

(En eixa escena y sempre que 's cambien preguntas iguals, en lo fondo se repetirá 'l mateix joch d' ara.)

 
JOS.
¡Qui sab!
MAN.

 (Ap.) 

¡Pobre xicot! si sabia
que jo ja li he pispada!
JOS.

 (Ap.) 

¡Quan sabrá que li he xarpada,
mor de rabía 'l mateix dia!
MAN.
¿Y 's pot dí quí es la promesa?
JOS.
No encara
MAN.
¿Peró las senyas?
JOS.
Te las diré si t' hi empenyas.
MAN.

 (Ap.) 

¡Ja pescas ben be á l' encesa!
JOS.
Es una minyona alta,
rica, per lo que som pobres,
y com que es guapa de sobras
no li trobarás cap falta.
La veu fina com las merlas,
y la boca, sense farsa,
sembla un clavell que una garsa
hi hagi anat á amagá perlas
Lo cos, ben fet y graciós
com si fos un paneret,
'l peu tan repetitet
com un llonguet dels de dos.
Un parlá dols com la mèl,
un ull negre que enamora,
y una cúa que hasta fora
prou llarga per un estel.
—21→
Aixís es que ab los pehuets,
trenas, llabís y andá noble
té mes gracia, que aquell poble
que 's troba avans del Putxet.
MAN.
Lo ximplet s' ha escarrassat,

 (Ap. rihent.) 

y ves si jo no ho sabría.
JOS.
Beute aquest ou, ja ho sabía,

 (Idem.) 

pero aixís s' haurá cremat.

 (Alt.) 

¿Y tú? ¿Qui es la promesa?
MAN.
No ho puch dí.
JOS.
Pero las senyas.
MAN.
Te las diré si t' empenyas.
JOS.

 (Ap.) 

T' hi pescat ben bé a la encesa.
MAN.
Guapa y rica com no 't pensas
perque té molts capitals,
y alta com 'ls ciris alts
que 's duhen per prometensas.
Lo llabi tan carmesí
com ví de la canadella;
'ls ulls brillants com l' estrella
dels tres Reys que hi ha en lo Pí.
Molt lluhent y fí te un cabell,
negre com una sotana,
y un monyo que 'l du galana
com un boneto al clatell.
La veu es d' escolanet,
'l dentat blanquet y fí
com cerillas d' oferí,
y 'l cos com un cantiret.
Y si á tot aixó s' hi enganxa
lo que per ser guapa fassia,
estant prop de tanta Gracia
quasi crech que soch l' Ensanxa.
JOS.

 (Ap.) 

¡'L beneyt s' ha escarrassat,
y ves si jo no ho sabría!
MAN.

 (Ap.) 

Beute aquest ou, ja ho sabía,
pero aixís s' haurá cremat.
JOS.
¿Y, escolta, t' estima?
MAN.
Molt.
JOS.
Ha dit: molt. ¡Je, je, je!

 (Pausa.) 

¿Vols un consell que 't daré?
MAN.
¡Sí es bon consell, qui no 'l vol!
JOS.
Tú has nascut per aná al cel,
y aquí rebrás desenganys:
vésten y d' aquí uns cuants anys
torna sent mossen Manel.
MAN.
Si ella no hagués dit que sí,
jo hauría estat capellá;
pero volenme estimá
veurás com só cap aquí.
JOS.

 (Ap.) 

¡Pobre xicot, quan li diguin
quedará ab un pam de nas!
MAN.
Será un cas com un cabás;
fins es bo perque l' escriguin.

 (Alt.) 

¿Y la teva 't vol?
JOS.
Y molt.
  —22→  
MAN.

 (Ap.) 

Ha dit: Molt. ¡Je, je, je!

 (Alt.) 

¿Vols un consell que 't daré?
JOS.
¡Si es bon consell, quí no 'l vol!
MAN.
Tú has nascut per aná á corre,
y quedarás xasquejat,
ves, ja que te 'n han parlat,
á treballá al pont d' Andorra.
JOS.
Si ella no 'm hagués dit que sí
ja faría 'l pont allá;
pero volentme estimá,
faré ab ella 'l pont aquí.
MAN.
Potsé si que 't creus... ¡Ja, ja!
JOS.
Tú si que 't pensas... ¡Je, je!
 

(Aquestas riallas son de llástima que l' un té á l' altre ab la seguritat que cada hu té del seu triumfo.)

 

imatge



ESCENA XII

 

Dits y PACHORRA.

 
PAC.
¿Qué hay, paisanos?

 (Entrant ab un paper.) 

MAN.

 (Escapantli 'l riure.) 

¡Nada!
JOS.

 (Escapantli també.) 

Re.
PAC.
Buen humor hay por acá.
 

(MANEL agafa á PACHORRA y li diu, no podent de riure.)

 
MAN.
Afiguris que ell...

 (Riu y no pot dirho.) 

PAC.

 (Impacient.) 

¿Qué?
MAN.

 (Riu y no pot dir més que...) 

¡Ca!
 

(JOSEPH agafa á PACHORRA per l' altre cantó; igual joch.)

 
  —23→  
JOS.
Afiguris que ell...
PAC.
¿Qué?
JOS.
¡Ré!
PAC.
¡Se han lucido por mi fé!
 

(Tots dos li volen torná á dí, pero no poden de tan que rihuen, y s' han d' aixuga 'ls ulls ab un mocador á pesar de contenirse, y al fí 's topa la mirada del un ab la del altre, y se 'n van rihent estrepitosament y senyalan l' un á l' altre per cada costat.)

 
LOS DOS.
¡Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!
 

(PACHORRA queda un rato com alelat, pero luego com reparant en lo ridícul de la escena, esclata en una gran rialla.)

 
PAC.
¡Je, je, je, je, je, je, je!


 
 
FÍ DEL ACTE PRIMER.
 
 


IndiceSiguiente