L'Ausiàs llatí del segle XVII, problemes d'intel·lecció lèxica
Marco Antonio Coronel Ramos
Un text literari és una polivalència de perspectives. És més, un text literari va més enllà de les paraules exactes del seu autor per esdevenir una xarxa significativa que es perllonga al llarg de la història. Aquesta xarxa és el que anomenem «tradició» o estudi de la transcendència que ha tingut una obra determinada. El nostre apropament a Ausiàs es fa precisament des del concepte de tradició. En efecte, no parlem de l'Ausiàs de Gandia, sinó de l'Ausiàs que va ser traduït al llatí al segle XVII per l'humanista valencià Vicent Mariner1. Aquest nou Ausiàs respon ―com és obvi― als condicionants estètics, polítics i socials del segle XVII2.
Aquesta traducció llatina és utilíssima per a la història de la transmissió textual d'Ausiàs i és una fita important per a l'hermenèutica del text marquià. També és un testimoni privilegiat per a l'estudi de l'estat d'evolució de la llengua catalana a la València del segle XVII, perquè, en fer una anàlisi acurada de la traducció de Mariner, es poden traçar les línies que defineixen la competència en català d'un valencià culte i erudit com és Vicent Mariner3. Aquest és l'objectiu del present treball, en el qual passem revista a tots aquells mots catalans que Vicent Mariner ja no entén.
Un estudi lèxic com aquest que plantegem ha de ser necessàriament sistemàtic si es vol que siga útil. També, si es vol que siga fàcil de seguir, ha de ser sinòptic. Per aquestes dues raons hem dividit l'article en apartats en funció de la categoria morfològica dels mots malentesos. Aquests apartats són els que ara detallem: (2) les conjuncions, (3) els adverbis i les preposicions, (4) els pronoms, (5) els substantius, (6) els adjectius, (7) els verbs i (8) les expressions i frases fetes4.
Mariner mostra no tenir seguretat a l'hora de traduir les tres conjuncions següents: «com», «si que» i «quant». La primera d'aquestes conjuncions és potser la més ambigua de les tres: Mariner no sap discernir clarament entre les seues diverses accepcions. Així ho observem a l'exemple transcrit, en el qual la frase comparativa llatina respon a una interrogativa original, i el dubte que March expressa en el seu poema es transforma en afirmació:
99, 17: Tal mudament, com natura ·l sosté V, 1, 17: hic uarius sensus, naturae ut sensus oberrat |
Tampoc no sap Mariner llegir el sentit causal d'aquesta mateixa conjunció. Així es demostra amb la frase següent:
2, 30-31: vullau-li mal, com tan humil servent / vos té secret per son defalliment; II, 5, 30-31: hunc tamquam uilem ne cole neue et ama, / hic tacet ut falsus nostros iam semper amores, |
Aquestes traduccions modifiquen lleument el sentit de l'original. Tanmateix mai no és tan transcendent el canvi de significació com en els versos en què aquesta conjunció té valor temporal. És l'exemple que segueix:
39, 15: e com sos fets vull veure de pregon I, 1, 15: et, quia gesta sua intento uel publica nosse |
D'aquesta manera, transforma Mariner el vers per a dir que la torbació del poeta naix de la voluntat d'Ausiàs d'entendre l'amor. Aquesta traducció és en realitat una dramatització del text català. Però no és aquesta l'única conseqüència dels malentesos lèxics catalans, sinó que, pel contrari, el text llatí queda sovint molt generalitzat. Aquest és l'exemple dels vers següent, en què Mariner opta per suprimir la conjunció temporal «com» que no ha entès:
50, 39: e sab-me greu com no ·m trob tal defensa I, 21, 39: sed doleo nimium tantum non pectore posse |
Amb una modificació així el sentiment de desassossec de March, que apareix quan el poeta no troba moment de veure la seua dama, es generalitza en una simple impossibilitat de mirar a un altre lloc.
L'altra conjunció al·ludida anteriorment és la consecutiva «si que». Mariner la interpreta sovint amb valor causal. Així ho observem en els exemples següents:
4, 6: si que ·l desig vers l'un fruyt se decant, I, 2, 6: in fructum quoniam se cita uota ferunt; |
4, 24: si que ·l content, cascú pot ésser fart. I, 2, 24: delitiis quiuis nam satur esse potest. |
45, 66: si que lo cos venç a la ·rma batalles, III, 1, 66: namque animae corpus praelia dura quatit: |
18, 40: sí que ma carn la ver· amor no ·m torba. I, 22, 40: uerus amor quoniam nunquam mea membra lacessit. |
El primer exemple és un típic cas de generalització: en llatí s'aguaita l'acció des del benestar o la tranquil·litat ja assolida pel subjecte; en català es mirava des del desig d'aconseguir aquest estat de pau. La raó d'aquesta diferència naix de la incapacitat de Mariner d'allunyar-se del seu paper d'observador, mentre que March viu el que diu amb la vitalitat del que ho experimenta.
La mateixa distància es veu en els altres versos citats: Mariner dóna un to explicatiu a allò que en March és una vivència individual i subjectiva. No obstant, no és aquesta l'única manera de reproduir les frases amb la conjunció «si que». Mariner opta també per suprimir-la, com és el cas del primer exemple següent, o per interpretar la frase en sentit condicional, com a l'exemple segon:
67, 18: sí que un cos fa dels dos qui molt s'amen; I, 8, 18: atque unum ex duplici corpore conflat amor, |
54, 22: si que ser pens tot la persona ·quella; II, 8, 22: si esse puto uere quae fuit illa mihi; |
Més sistemàtica és la incomprensió de la conjunció temporal «quant», que Mariner interpreta la major part d'ocasions com a exclamativa, com en els dos exemples que citem en primer lloc:
102, 145: Quant en desig de ser amat me ·stench, IV, 9, 145: quantum ut forsan amer uotis saepe ardeo magnis, |
123, 3-4: quant he perdut d'aquell lo sentiment, / yo bast· assats donar d'ell gran rahó. V, 8, 3-4: eiusque at quantum dimisi e corpore sensum, / dicere possum equidem quid sit et illa satis; |
En un cas, la presència de la interjecció «o» facilita aquesta interpretació, com és l'oració reproduïda ara:
66, 17-18: O tu, qui est sobirana dolor, / quant desiguals los volers fas venir! I, 3, 17-18: o tu ut caelestis qui uel dolor undique substas, / quam cunctis semper dissona corda facis! |
També trobem passatges en els quals Mariner opta per obviar aquesta conjunció, com en el primer exemple següent, o, com en el segon, en el qual l'interpreta com un pronom indefinit genèric. D'aquesta manera fa d'oracions vívides i concretes, frases genèriques i de valor molt sovint gnòmic:
9, 3-4: car sos mals ginys m'an portar en tal part / que mon delit és quant de plor abuyr; III, 4, 3-4: eius durae artes in tot me crimina trudunt / ut sint delitiae, qui fugiunt, gemitus; |
118, 69: Açò és quant fastig amor, lo ·n lança, IV, 6, 69: hoc est quidquid amor summa in fastidia cernit, |
Altres cops veiem conjuncions que Mariner sí que coneix nítidament, però no en tota l'extensió del seu ús. Aquest és el cas de la conjunció «perquè» amb valor final, que l'humanista tradueix sempre amb sentit causal, com al primer exemple transcrit seguidament. El segon vers, per la seua banda, és un nou cas de supressió de la conjunció. L'humanista hi opta per aquesta solució davant la impossible interpretació causal del vers, sobretot si es té present el context estròfic:
69, 29-30: Si ·m trob· en part hon li pusca res dir, / yo crit algú, perquè ab ell me ·scús; I, 7, 29-30: si illi tunc forsan uel quicquam dicere possum, / quo excusor, quamuis tunc mihi saepe peto, |
79, 29-30: Y ab cor sancer crida la sua pau / per què cascú pot anar en cabells; IV, 7, 29-30: ad pacemque uocat nec ficto pectore cunctos, / quisque potest quoniam crine coactus agi, |
També té valor temporal la conjunció «puix». Mariner la tradueix sistemàticament per causal, potser per contaminació amb el castellà pues. D'aquesta manera queda transformat el sentit de les frases de March: on Ausiàs establia les condicions en què un fet es feia realitat, Mariner introduí matisos argumentatius que expliquen la realitat. Heus-ne ací tres exemples:
67, 28: puix diferent la spècia no ·s veja. I, 8, 28: diuersa est quoniam tunc ibi uel species, |
113, 91: Puix l'apetit a si l'entendre ·s porta, VI, 5, 91: nam se uota queunt sensu cognoscere toto |
19, 3: e puys veheu si és tal cas vengut II, 6, 3: et quia spectatis casum haud uenisse supremum |
Mariner tampoc no acaba d'interpretar correctament la correlació consecutiva «tan ... com». L'humanista necessita explicitar el que en March és insinuació i eventualitat. Però no pot ser aquesta l'única raó d'aquestes interpretacions. Mariner s'ha deixat influir per la falta de seguretat que ja havia demostrat en interpretar la conjunció «com». Per aquesta raó tradueix la conjunció «tan ... com» amb sentit comparatiu (exemple primer), amb valor causal (exemple segon) o suprimeix la correlació (exemple tercer):
109, 34: fugí amor en tant com en mi fón, I, 13, 34: effugi uenerem, ceu stetit illa mihi, |
3, 15-16: gests e color assats fan descuberta, / part del affany que tant com lo dir val. I, 5, 15-16: at color et uultus tecti est nota certa doloris, / pars damni ac si ipsum dicere quisque queat. |
Per últim, en aquest apartat, hem de referir-nos a la dificultat que presenta per a Mariner la traducció de l'ambivalent conjunció «que». Així, hem de fer notar el valor completiu atribuït a aquesta conjunció en un exemple clarament final com el següent:
65, 1-2: No só gosat en demanar mercè / a ma dolor que del tot m'abandon; IV, 11, 1-2: Horreo, si esse potest, uel iam mea damna precari / ut penitus dire iam mea membra doment, |
Engegarem aquest apartat amb la qüestió del provençalisme afirmatiu «hoc», que Mariner no entén mai. La solució, doncs, que donarà a aquesta incomprensió és doble: (1) la supressió de l'adverbi o (2) la seua traducció pel deíctic homòfon llatí hoc. En els primers casos la frase llatina perd el caràcter redundant i conclusiu del català; en els segons es manté aquesta redundància, però introduint reformes sintàctiques al si de la frase. Com a exemple de la primera possibilitat posem el vers transcrit en primer lloc; l'altre representa la segona possibilitat:
19, 29: Hoc, lo voler me trob en abondança, II, 6, 29: solus amor nimius tandem mihi semper abundet, |
La pèrdua de la confirmació en el primer exemple fa de l'oració llatina una declaració genèrica5, mentre que, en el segon, la traducció pel deíctic recull la reiteració catalana, però de forma secundària i involuntària6.
Un altre cas semblant és el de l'adverbi «mils» o «mills». Mariner no encerta a entendre clarament el seu sentit, encara que l'intueix contextualment en alguns versos. Seria el cas del vers 39, 18 (I, 1, 18), on tradueix «mills» amb el llatí melius, cosa que només es pot explicar contextualment, sobretot si tenim en compte que, en la major part dels casos, Mariner suprimeix l'adverbi. Aquesta supressió pràcticament sistemàtica demostra la seua inseguretat a l'hora de marcar el seu sentit. Així s'observa a l'exemple que segueix7:
35, 22: lo mills de mi és com en res no pens, IV, 24, 22: estque mihi damnum, cum puto mente nihil; |
Mariner intentarà en d'altres ocasions traduccions aproximatives, com la del vers següent:
72, 25: Per ço que mils a tots gents se mostra, IV, 13, 25: atque ideo cunctis semper se ostendit ubique, |
En aquest exemple l'humanista reprodueix el sentit genèric i intuïtiu de l'adverbi català amb l'adverbi llatí semper, transformant, però, la qualitat del fet català amb el matís de l'assiduïtat. En altres versos trobem matisos diferents que responen involuntàriament i secundària a l'original, com en el transcrit tot seguit:
30, 28: mas en aquest se deu mils soferir, IV, 22, 36: quo quisquis multum iam tolerare potest; |
En efecte, mentre que en el text català March pateix el grau de sofriment màxim, en llatí aquest dolor és simplement el més gran. D'aquesta manera el text perd la subtilesa de mostrar que el millor dolor és el dolor d'amor. Aquesta mateixa matisació la trobem al vers 63, 36 (III, 10, 36), en el qual l'adverbi nimis ocupa el lloc de multum en el vers anterior.
Per últim, citarem el vers que seguidament es detalla:
25, 18: mills ho meresch III, 25, 18: sic merui |
En aquesta ocasió la qualitat del mereixent es transforma en confirmació del mereixement, és a dir, en confirmació simple, suprimint-se la consideració que aquest és el mereixement millor.
La falta de comprensió generalitzada en els exemples anteriors es fa circumstancial en alguns adverbis. És el cas de l'afirmatiu «sí», interpretat sempre correctament exceptuant l'exemple que segueix, en què és confós amb la conjunció condicional homòfona:
El mateix cal dir dels dos exemples següents, en els quals la conjunció negativa «ne» no és entesa per Mariner. Això explica les traduccions que segueixen, on el «ne» català és traduït confusament com una subordinada catalana, potser per calc amb la negació llatina ne, en ocasions interpretable o traduïble per una completiva negativa:
63, 31-32: car yo soffir dolor de ·nyorament / ne veig camí per algun bé sperar. III, 10, 31-32: tristitiae poenas uideor tolerare nefandas, / dum quoduis forsan iam mihi spero bonum. |
78, 1: No guart avant ne membre lo passat: III, 18, 9: non ante inspicio, memorem ne denique lapsa, III, 20, 1: Non ut praeteritos memorem sub pectore casus, |
A més d'aquests mots d'aparició més o menys generalitzada, hem d'al·ludir a uns altres adverbis o girs adverbials que Mariner no ha comprès i que tenen una aparició molt concreta. Iniciem la qüestió amb l'adverbi «de pregon» traduït per l'adjectiu publica8. Pagès9, en un primer moment, i després d'ell molts altres traductors i comentaristes de l'obra marquiana, interpretaren aquesta expressió en el sentit de «veure per dins». Mariner, per la seua banda, seguint el glossari amb què Joan de Resa completa la seua edició10, en el qual s'explica el mot amb els adjectius presente o público, tradueix publica. D'ahí que l'afirmació marquiana segons la qual el dolor i el delit es mesclen amb l'amor, si aquest és observat detingudament, esdevé en llatí quelcom més intens i clar. Potser per aquesta raó ha transformat l'humanista aquest vers en causal, per sostenir que la raó de la mescla agredolça de l'amor és l'amor perfeccionat que Ausiàs sent i que contrasta ―en el que aquesta passió té de virtuós― amb el tarannà que mostra l'amada vers el poeta.
Un altre exemple semblant és l'adverbi «en orrubte», traduït per Mariner per latens11. Pagès12, citant el diccionari de Du Cange13, interpreta orrubte com précipitamment, de la forma tardana reconstruïda *orruptus. Bohigas, per la seua banda, accepta amb reserves aquesta conjectura, glossant el mot amb l'adverbi sobtadament14. D'aquesta forma la frase significaria que l'esperança del poeta, sema, vol fugir, però sense precipitació. Així és perquè el poeta mira de retenir l'esperança que és l'alè de la seua vida. Mariner, en traduir latens, transforma la permanència desesperada de l'esperança en un romandre justificat i raonat. Potser l'humanista va pensar que «orrubte» era una corrupció d'«occulte»15.
Per últim clourem l'apartat dels adverbis amb l'exemple següent:
11, 42: civilment és ma vida finida; II, 14, 42: iam finita mihi uel cita uita cadet, |
L'adverbi «civilment» significa «socialment», és a dir, March considera que ja ha acabat la seua vida com a home. Mariner no entén aquesta accepció i opta simplement per suprimir-la, traduint la frase en sentit genèric com una declaració més de desassossec i de desinterès per la vida per part d'Ausiàs.
Entre les preposicions sols n'hem trobat, en el nostre escorcoll, una que Mariner no ha entès sistemàticament: «menys de». Mariner la traduirà bé etimològicament, com en l'exemple primer que citem, bé aproximativament, servint-se del context, com en el segon i en el tercer, bé la suprimeix, donant-li a la frase un caire més general que a l'original, com en els tres exemples últims:
28, 7: mas yo visch menys de par en mon turment, III, 8, 7: ast ego uiuo minus tormentis concitus atris |
114, 17: Menys de ser trist III, 7, 17: praeter tristitiam |
23, 13-14: [...] menys de participar / de l'esperit, [...] I, 11, 14: ex anima |
28, 10: menys d'alguna mercè, III, 8, 10-15: praemia constituens, |
106, 201: Saber no ·s pot tal bé menys de sentit VI, 4, 201: in solo sensu nequeunt bona percipi et ista |
62, 7: vé menys de rahó, II, 13, 7: multo ueniunt discrimine mentis, |
Aquesta incomprensió és paral·lela a la de la conjunció «menys que», que apareix en l'exemple següent:
26, 9-10: Menys que la ley cristiana ·s presenta / als affricans, [...] II, 21, 9: lex Christi offertur Mauris, datur omnibus Afris, |
Mariner redueix el significat de la frase transformant-ne el sentit en una simple afirmació d'escassa efectivitat estilística.
L'únic pronom que planteja problemes a Mariner és el reflexiu «si». L'humanista en desconeix el sentit, per la qual cosa el tradueix habitualment per la condicional «si», com en els versos que segueixen:
39, 40: e ama si vehent-s· en tal volença. I, 1, 40 ac si se tali cernat amore premi. |
102, 1-2: Qual serà ·quell qui fora si mateix / farà juhí, puix si no sab jutjar? IV, 9, 1-2: Extra se uero quis mentem intendat apertam / iudicio uel si iudicio nec adest, |
106, 10: no sé què fa perdre l'hom si e Déu; VI, 4, 10: perdere qui id faciat, si est Deus, hic dubito: |
D'aquests tres exemples hem de destacar el tercer, ja que, mentre en els dos primers el llatí falseja el català fent del que és una afirmació una hipòtesi, en el tercer la frase llatina manca per complet de sentit.
Aquesta, però, no és l'única solució que troba Mariner per reproduir aquest pronom. En l'exemple que ara aportem, traduït dues ocasions per l'humanista, Mariner el trasllada en la primera ocasió d'una manera comparable a les anteriors; en la segona, tanmateix, suprimirà la conjunció deixant la frase reduïda a l'expressió d'un contingut molt general i allunyat de l'original:
Per últim assenyalarem els dos versos que tot seguit transcrivim. Mariner hi ha confós el pronom neutre «el» amb el seu homòfon masculí:
Aquesta errada fa que el primer vers esdevinga una frase amb sentit homòfil i que l'estructura de la segona quede molt desequilibrada.
Aquestes són les inintel·leccions més nombroses, tot i que no les més transcendents. N'engegarem l'anàlisi amb una sèrie de famílies de mots que Mariner no entén mai. La més rellevant per la seua importància significativa en Ausiàs és la família del mot «alt», terme medieval que significa «enamorament». Mariner, que el desconeix, opta, en primer lloc, per suprimir-lo:
22, 13: car no ·n nobleix tota mercè son alt, III, 2, 13: non quoduis donum uel confert nobile numen, |
En aquesta frase el vers català queda desfigurat, donat que el text llatí no reprodueix tota la seua complexitat significativa16. En altres exemples Mariner intenta donar un significat al mot fent servir el context. La seua interpretació més comuna és la que trasllada «alt» relacionant-lo amb l'adjectiu homòfon «alt», en el sentit de «gran» o «elevat». Aleshores trobem traduccions com la següent:
3, 1: Alt e amor, d'hon gran desig se ·ngendra, I, 5, 1: Dulcis amor, quo magna mihi uota undique surgunt |
Aquest vers llatí perd per aquesta incomprensió lèxica tota la claredat conceptual de l'original català. Mariner ha de replantejar tot el marc ideològic marquià reduint-ne la complexitat terminològica. Aquest mateix fet es dóna en altres casos, en els quals Mariner mira de trobar l'adjectiu més adient segons el context sempre dins d'aquesta mateixa esfera semàntica17. En altres ocasions, per últim, la traducció llatina traeix per complet el sentit original, com al vers 119, 70 (V, 4, 70), en què tradueix «sens alt» per nihil, quedant el text català completament desfigurat18.
Semblantment s'esdevé amb «sobresalt», que bé és suprimit, com al vers 2, 14 (II, 5, 14), bé és traduït per damna, com en el vers 34, 14 (I, 16, 14), per contaminació amb l'homòfon «sobresalt», que indica una commoció repentina de l'individu. El mateix cal anotar també pel que fa a «desalt». Mariner, segons hom pot suposar, pren l'opció de suprimir el mot quan no troba sentit a la frase. Ho veiem en l'exemple següent, en què l'humanista reitera l'element del vers que entén, oblidant-se de l'altre:
22, 17: No só empès ne temprat per desalt III, 2, 17: nec me forte mouent nec me quatiuntque uicissim |
En altres versos, tanmateix, el que fa és cercar un sentit dins del camp semàntic del desànim en la línia de la interpretació donada a «sobresalt»19. Així es reflecteix en aquest vers:
31, 7: e qui d'açò se dóna gran desalt, II, 19, 7: at qui hoc testatur nilque aequo pectore suffert, |
No obstant, hi ha casos en què Mariner no va poder fonamentar aquesta traducció en el context, intentant la tercera de les seues formes de traduir aquest substantiu, és a saber, «desalt» com a derivatiu de «saltar» o «botar»:
68, 6: e concebent desalt de sa manera, I, 10, 6: et saltu quodam concipit eius opus, |
Aquesta traducció, com és palès, dóna lloc a frases que manquen d'un sentit clar i que, a més, falsegen per complet l'original català20. En gran part la causa d'aquest falseig és que Mariner desconeix el lèxic propi de l'amor cortès. Així ho demostra també en la supressió sistemàtica dels mots «aymia»21, que fan referència a l'amada22. Aquesta supressió demostra que Mariner no els va entendre. Aquesta incomprensió es fa extensiva a modismes propis de l'època de March, com a l'exemple següent on Mariner no entén la referència al «mig pugès»
, és a dir, a una moneda d'escassa vàlua:
106, 164: la part de mig pugès VI, 4, 164: medium ducere si ipse potest; |
A més d'aquests conceptes, en trobem uns altres que l'erudit valencià tradueix inadequadament perquè en desconeix el sentit exacte. Un d'aquests conceptes és «esguart», mot amb una gran plurisignificació dins del sentit d'«imatge», «consideració» o «finalitat de les coses». Mariner n'intueix el sentit, però sense afinar-lo, d'aquí les seues traduccions aproximatives23.
Un altre és «enuig», que l'humanista interpreta més com a «enveja» que com a «molèstia». Potser la raó d'aquesta interpretació siga una hipercorrecció, en entendre que «enuig» era una variant d'un suposat i inexistent *«envig». Així ho afirmem davant el fet tan usual de la tipografia de l'època de confusió entre «u» i «v», cosa que ocasiona en alguns exemples confusions que el nostre humanista no és capaç de resoldre24.
A part d'aquests mots d'aparició relativament freqüent, en trobem uns altres d'aparició escassa o única interpretats també equivocadament. Començarem pel primer grup següent, en què el nostre traductor practica la supressió del mot que no comprèn:
| 10, 28: dos | 64, 5: agrons | 41, 4: aulesa | 53, 17: bestrets |
| I, 9, 28: Ø | III, 27, 5: Ø | II, 24, 4: Ø | IV, 1, 17: Ø |
|
118, 18: lo cors ne creix sa raixa. IV, 6, 18: tunc sibi semper habet |
Possiblement aquest cas és també el de l'exemple ara transcrit, en el qual Mariner suprimeix el mot «timpes» presumiblement perquè no l'entenia:
31, 26: de fer lochs plans de les timpes e munt, II, 19, 26: nec faciet planum quod patet in cumulum, |
En ocasions intenta l'humanista una traducció contextual, però l'equivoca. De vegades el sentit del mot llatí és fins i tot contradictori amb el català, com en els versos que segueixen:
| 16, 28: lo passament | 115, 106: en l'esperit, e si ·u fas, com repropi. |
| IV, 3, 28: obex | IV, 19, 106: uotum quod pectus uel saturare potest, |
En altres llocs el sentit llatí, sense ser contradictori amb l'original, no respon al seu significat primigeni. Així l'al·lusió al teixit queda reduïda en els dos exemples que transcrivim seguidament a un sentit figurat més ample:
| 23, 13: lista | 75, 42: Venus del món se trau la fina lesta; |
| I, 11, 12: animam | III, 28, 42: nam mundi sumit maxima iura Venus: |
Quelcom de semblant passa en l'exemple següent, on s'ha suprimit el topos de la poesia provençal segons el qual l'amor entra pels ulls25 en quedar eliminat el mot «bugada»:
101, 25: bugada I, 4, 25: pericla |
De vegades les traduccions llatines, sense recollir plenament el sentit català, es poden considerar un intent acceptable de traducció en el qual s'ha obviat la incertesa sobre la significació d'un mot concret. És l'exemple dels dos versos següents, on Mariner ha intentat bandejar la seua falta de coneixement del significat exacte dels mots «ardit», i potser també «parencer», al primer vers, i «tastart» al segon26:
30, 17: Renom d'ardit vol l'home parencer, IV, 22, 25: nomen at ingentis quisquis uult sumere secum, |
30, 25: L'ome tastart qui no tembrà morir, IV, 22, 33: qui mortem haud metuit nec fructus mittit obortos, |
Mariner, algunes vegades, no encerta amb l'accepció del mot català, com en els dos casos següents, en què equivoca el mot «vaixell» en entendre'l amb l'accepció d'«embarcació» i no amb el sentit de «bóta grossa» o «gran recipient»:
100, 29: Qui ·n poch veyxell molt gran quantitat pensa, II, 25, 29: qui rate sub minima pondus locat aequore magnum, |
120, 13: Sí com vexell no pot més recollir: IV, 12, 13: ut nauis quam uentre potest non plurima sumit, |
La confusió és en altres llocs fruit de la contaminació d'algun mot castellà, com en els dos exemples transcrits, en els quals s'interpreta «fermetat», és a dir «fermesa», com a «malaltia», per contaminació amb el castellà enfermedad:
100, 75: lur estament en fermetat no ·s fica: II, 25, 75: uitae quisque gradus cumulat uel pectora morbis: |
56, 20: que fermetat me sia en favor presta. IV, 4, 20: ut morbus nostris casibus hic faueat; (ed. d) IV, 5, 20: praecipiti frangat languida membra nece; (ed. c) |
També trobem traduccions errades per interferència d'altres mots catalans de fonètica semblant. Així, en el primer exemple següent es confon «deÿdor» ―el que diu― amb «deutor»; en el segon «setjament» ―setge― amb un mot inexistent de l'esfera de «seure» amb significació semblant a «lloc»:
58, 14: aytant valeu que no sé deÿdor II, 26, 14: tantaque es ut nullus debitor esse queat, |
91, 59: en altre loch ha son setjament III, 11, 59: sede alia existit sensus sensusque uoluptas, |
Per últim, hem d'al·ludir als tres exemples últims, en els quals la inintel·lecció es conjumina amb un problema textual: en el primer vers trobem el molt discutit mot «acunçament» i en el segon, la corrupció «duerme» per «verme», i, en el tercer, el fals tall de «oradura», traduït en d'altres ocasions correctament27, per «ora dura»:
42, 41: Tots los qui trob acunçament volreu III, 21, 41: Quoscumque inuenio, optabis caeco excita amore: |
108, 48: oradura VI, 8, 48: durat hora |
Paral·leles a les incomprensions de substantius són les d'adjectius. Entre aquestes les que més sobresurten són aquelles interpretacions errades que provenen, més que d'una inintel·lecció completa d'un mot, d'una falta de coneixement certer de les varietats d'ús d'una paraula. Aquest fet es podria interpretar com a paradigmàtic d'aquells termes en desús dels quals es conserva encara un record parcial. L'exemple més clar i abundant és el de l'adjectiu «cominal». Totes les traduccions següents d'aquest mot són aproximatives. Algunes són afortunades, unes altres errades, la majoria incrementatives i explicatives:
| 21, 33: cominal | 36, 37: cominal | 77, 16: cominal |
| I, 6, 33: bonus | II, 22, 37: ferus | III, 12, 16: patiens |
84, 47: cominal III, 16, 47: sub pectore esse |
| 69, 39: cominal | 96, 35: cominal | 106, 233: cominal |
| I, 7, 39: nobile nomen | VI, 1, 35: asperrime | VI, 4, 233: communia |
Aquest mateix caràcter aproximatiu i interpretatiu s'observa en els exemples següents de freqüència molt més escassa:
| 20, 18: carestiós | 107, 64: freturós |
| II, 20, 18: mala | VI, 6, 64: uictum |
El sentit aproximatiu d'aquests dos adjectius és especialment evident en el segon exemple, ja que Mariner tradueix generalment de forma correcta, però magnificada, els altres mots de la família de «freturós»28. Aquesta mateixa falta de continuïtat en la correcció de la traducció dels mots es dóna en els dos exemples següents, el primer dels quals pot passar per una mala traducció de «truffant», mentre que el segon seria una traducció acceptable del mateix mot:
| 9, 14: va truffant | 69, 64: degr· anar trufan |
| III, 4, 14: uincit | I, 7, 64: ouat |
En aquest apartat cal citar també els dos exemples ara detallats: en el primer, Mariner obvia el mot «lechs» que en altres ocasions tradueix correctament29. La causa d'aquesta supressió pot ser que l'humanista no ha entés aquest mot en aquest vers. Per la seua banda, en la segona frase hem de fer esment de la traducció d'«ignocent», que fa referència a Crist, per simplex, cosa que demostra que l'humanista no ha entés el referent concret del mot català en aquest cas:
87, 321: Los hòmens lechs qui per amar s'encenen V, 7, 321: iamque homines ardent qui multo semper amore, |
104, 229: ignocent VI, 3, 229: simplex |
Aquestes traduccions errades estranyen sobretot en exemples com els dos següents en els quals entren en joc mots de plena vigència en l'actualitat, almenys en un llenguatge rural. Són dues traduccions que, sense qualificar-les d'errades, són un xic forçades:
| 21, 39: és d'amor sem | 55, 3: sema |
| I, 6, 39: pressa cupidine torpent | II, 23, 3: miserae |
Tots aquests exemples poden ser interpretats com a errades circumstancials o contextuals. N'hi ha, però, d'altres, que no poden ser explicats més que com a desconeixement per part de Mariner del seu significat bàsic. És aquest el fet que justifica la supressió de l'adjectiu «glot» en l'exemple següent:
16, 26: és lo tardar, que ·ls pensaments són glots: IV, 3, 26: est mora, qua mentis tardat ubique gradus, |
Tampoc no sabia l'humanista la significació del terme «homenívol», d'aquí el fals tall que fa d'aquest adjectiu (el sintagma «home ni vol»
):
45, 55: homenívol III, 1, 54-56: nec uult quis |
Per últim, hem de recórrer a la influència castellana per explicar la traducció de «cuytats» per miselli. En efecte, aquesta interpretació sembla motivada per contaminació amb el castellà cuitado:
100, 21: a lur semblant cuytats acoregueren, II, 25, 21: et simili tandem semper fauere miselli, |
Dins dels verbs comentarem primerament un terme que forma part d'una família de mots ja assenyalada. Així comencem l'apartat fent referència a l'infinitu «bestraure», relacionat amb el substantiu «bestrets»:
87, 257: sí que no pot lo que ·l deman bestraure; V, 7, 257: quod peto at ipse, nequit propriis imponere rebus |
Més rellevància, per la seua gran presència a la poesia marquiana, té la manera de traduir els verbs «altar» i «desaltar». Les solucions que l'humanista dóna a aquests verbs són paral·leles a les ja indicades a propòsit dels substantius de la mateixa arrel. En efecte, la manera més comuna de resoldre la incomprensió és la supressió del mot desconegut. Així ho veiem en els dos exemples que trascrivim seguidament, en els quals l'eliminació del verb català falseja l'oració original fins a desfigurar-ne per complet el contingut i el marc conceptual30:
100, 186: per què no ·ns plau virtut e vici ·ns alta? II, 25, 186: atque ideo uirtus et bona summa placent; |
87, 246: dona no veig que ·m alt que no sospire V, 7, 246: nympham ut non uideam quin mihi mente gemam, |
L'altra possibilitat que Mariner té és la de buscar un sentit que li convinga pel context. Mai no encerta, quedant els intents errats, com es veu als exemples que citem seguidament:
| 104, 165: ·s alta | 33, 14: li alta | 88, 30: li alta |
| VI, 3, 165: relinquat | I, 14, 14: clauditur nimis | IV, 17, 30: huic iacet |
| 38, 2: altau | 116, 85: ·m alte |
| III, 6, 2: fides haud ... dasque probasque | V, 3, 85: me necat |
Els mateixos intents infructuosos de trobar una traducció contextual a un verb desconegut queden palesos en un mot relacionat amb l'anterior ―«desaltar»―, segons es pot comprovar amb les frases detallades tot seguit:
| 48, 28: desaltar | 118, 77: Desalta | 108, 28: se desalta |
| III, 24, 28: deficere | IV, 6, 77: Surget | VI, 8, 28: uix ... potest |
| 117, 211: se desalta | 71, 19: desaltau |
| IV, 16, 211: spernit | III, 19, 19: deprime |
| 50, 44: no ·us mostrau desaltar | 119, 39: ço que desalta |
| I, 21, 44: non tua iura moues | V, 4, 39: hoc quod corda premit |
116, 88: e yo no me ·n desalte V, 3, 88: nec datur inde pudor |
Una altra inintel·lecció de molta transcendència és la del verb «jaquir». El fet que aquest mot siga un dels sistemàticament incomprès sembla provar que havia quedat fora del lèxic habitual d'un valencià erudit del segle XVII. Mariner intenta traduir-lo fent servir el context, com en el primer exemple que segueix, on la clara al·lusió als aliments fa que la frase llatina, sense respondre completament a la catalana, no la desfigure del tot. En qualsevol cas aquesta aproximació és un fet de pur atzar31:
4, 56: de fins pasts no ·l jaqueix endurar. I, 2, 56: nequit ambrosio uel saturare cibo. |
De vegades aquest intent dóna lloc a frases que no responen de cap manera a l'original, com la següent32:
44, 17: Tarda de temps no ·m fa d'amor jaquir; I, 19, 17: non Veneris mihi dona rapit mora temporis acris |
El falsejament anterior pot arribar al punt que la frase llatina assolesca un sentit contradictori en relació amb l'original, com ací transcrivim33:
91, 46: jaquint dolor aquell que no morí, III, 11, 46: et, qui non moritur, hunc premit ipse dolor, |
Mariner és conscient de la contradicció en una frase com la següent, en la qual suprimeix l'al·lusió a sant Francesc per semblar-li una blasfèmia suposar que la fama d'un sant pot minvar:
53, 23-4: si per null temps la fama no ·s apaga, / com sanct Francesch, de la su· à jaquit. IV, 1, 23-24: si nullo uel forma deest sub tempore summa, / cur diui proprio nomine forte cadunt? |
Arribats en aquest punt hem de referir-nos a una sèrie de verbs d'aparició més restringida, als quals Mariner no dóna una versió llatina adient. En citarem primerament dos casos relacionats amb el verb «domdar», «dominar», que l'humanista interpreta, per semblança fonètica, com «doblar», i dos versos en els quals apareix el verb «vantar»:
| 108, 22: per no domdar | 50, 10: domda ·s per vós, ma voluntat no farta, |
| VI, 8, 22: ne ... duplicet | I, 21, 10: per te namque satur non mihi perstat amor, |
10, 2-3: [...] l'à plagut guerrejar / ab l'enemich, qui d'ell no ·s pot vantar I, 9, 2-3: cui [...] bella placent, / hostem a se dirum, quem uix tandem expulit unquam, |
15, 49: molts homes són que ·s vanten I, 18, 49: multi homines seorsum loca et inuia quaerunt, III, 26, 49: unt multi qui te temnuntque spuuntque, |
Aquestes incomprensions fan de les oracions llatines frases molt imprecises en comparació amb les catalanes. El mateix caldria dir de les oracions següents, en les quals apareixen exemples de verbs sistemàticament malentesos: «péixer»34, «abuir»35 i «sadollar»:36
33, 32: car d'altra part ma voluntat nos peix. I, 14, 32: parte alia quoniam non meus humet amor. |
| 9, 4: quant de plor abuyr | 14, 27: no sadollat |
| III, 4, 4: qui fugiunt gemitus | II, 15, 27: non autem hoc doluit |
Ara també és el moment de citar una sèrie de verbs que Mariner no entén, però que tenen un ús molt restringit en March (molt sovint només apareixen una vegada). Són els següents: «endurar»37, «enferir» o fer més cruel38, «demille» o perjudicar39, «bastar» amb el sentit d'«atènyer»40, «fir» de «ferir»41, «pahir» o digerir42, «fènyer» o fingir43, «emprentar» amb el sentit de comunicar-se o relacionar-se44, «esmenar»45, «acabalar»46, «exorbar»47, «proejar»48, «brocar»49, «sebollir»50, «lest», participi de llegir51, i «afinar» amb el sentit de «reflexionar»52. La inintel·lecció d'aquests versos dóna lloc a frases que falsegen en menor o major grau l'original català.
Els intents d'interpretació de Mariner es fonamenten de vegades en criteris etimològics equivocats, com en els següents versos. En el primer Mariner suprimeix el verb «guaymente» al temps que interpreta «riga», de riure, per similitud fonètica, per regit, de rego:
67, 44: no li escau que riga ne guaymente. I, 8, 44: nec turpe est illi uel nisi iure regit; |
Un cas semblant s'esdevé en els que ara detallem: en els dos primers l'humanista interpreta el català «trair» per semblança fonètica pel llatí traho; en els dos que segueixen el verb «desmembrar», desmemoriar, és entès com «des-membrar» o fer a trossos; en els dos últims trobem la confusió entre el verb «desconfir», derrotar, i el verb «desconfiar» i entre «ajunyar-se», afegir o agregar, i «allunyar-se»:
51, 26: Hon és Theseu, qui trahí Ariana? II, 1, 26: et Theseus quo etiam rapta Ariadna fuit |
28, 11: car tots mos ginys he trets per trahir-me; III, 8, 11: fraudes nempe meas duxi, ut me denique ducam, |
90, 7: plagués a Déu que ·m desmembras lo jorn III, 9, 7: o utinam uel forte dies me abscinderet omnem |
79, 18-19: les fleches d'or amor totes lançà / e, desmembrat, una se ·n atura IV, 7, 18-19: aurea mittebat tela supremus amor, / meme disiecit telum in me torsit et unum, |
10, 7-8: fins qu· en los hosts contra ·l rey fonch vengut / un soldader qui lo rey desconfia. I, 9, 7-8: donec et in regem summis petit agmina telis / miles quem nunquam rex sibi adesse putat; |
106, 482: e la rahó ab aquestes s'ajuny; VI, 4, 482: ex his et ratio longius una fugit; |
La influència castellana, per altra banda, és el fet que pot explicar dues oracions com les següents: en la primera observem la contaminació del català «cercar», buscar, amb el castellà cercar, de la família de cerca, tancament; en la segona, la contaminació del català «derrenclir», perjudicar, amb el castellà derrengar:
100, 149: Hu és lo bé cercat en grans partides; II, 25, 149: unum namque bonum est uallatum saepibus altis |
74, 4: puix al començ del tot me derrenclí. IV, 21, 4: principio quoniam deperii penitus; |
Ara hem de citar casos en els quals el falseig no és pròpiament semàntic, sinó morfològic. En efecte, en els tres primers que segueixen Mariner no entén que els verbs en cursiva són terceres persones, i els tradueix com si es tractara de la primera persona. Aquesta pràctica falseja l'original, si bé, en l'exemple segon, es podria pensar que la traducció en primera persona és una sort de metonímia dramatitzadora. En el quart, per la seua banda, Mariner interpreta la primera persona del verb «haver», com a primera:
69, 12: no ·ls defallí trobar tot lur mester. I, 7, 12: his non dissuasi quaerere grata sibi; |
84, 37: Mon cor sostrach la paraula de se, III, 16, 37: corque meum reprimo, uerba aufero, claudo uel ora, |
102, 205: Si tem saber, açò en dolor jau, IV, 9, 205: si hoc scire horresco, nimius dolor artubus haeret, |
22, 37: Aytant com é pus alta levada pensa III, 2, 37: qui tantus saepe est, quantum mentem extuli in altum |
Per concloure aquest apartat, farem menció del verb «empatxar» en l'accepció d'«impedir» o «estorbar», mal traduït per ser probablement un verb que, en l'accepció marquiana, havia caigut en desús a l'època del nostre humanista53:
61, 19: no ·t vulles empachar IV, 18, 19: nil te urgeat |
També hem d'esmentar la traducció del verb «enutjar» com inuideo, interpretació paral·lela a la d'«enuig» per inuidia54:
105, 101: yo ·m enuig VI, 9, 101: inuideo |
Per últim, citarem l'exemple següent, en el qual observem un fet més curiós que transcendent: Mariner no va entendre que el verb en negreta formava part del paradigma de «soler», traduïnt-lo pel substantiu sol -is:
109, 23-24: Si amor fa que per ço mi ameu, / farà ·l que sol, e mal que ·l costum trench. I, 13, 23-24: sed si cogit amor me ut ames iam forsan ob istud, / et solem cursus linquere coget amor. |
Dins de l'apartat de l'expressions, hem d'assenyalar la sistemàtica incomprensió de les construccions «ser ops» i «haver ops». Aquestes expressions provenen del llatí opus esse i opus habere respectivament55. Pel que fa a «ser ops» hem de dir que Mariner intenta dos tipus de traducció: (1) la contextual i (2) l'etimològica. Per contextual entenem la traducció que es basa en la comprensió general del vers. En aquests casos, com s'observa als exemples següents, el vers queda generalitzat i, molt sovint, desfigurat:
| 93, 16: és obs | 107, 62: és obs | 121, 70: és obs |
| V, 14, 16: potest | VI, 6, 62: extiterit | V, 5, 70: nequi |
120, 125: és obs IV, 12, 125: laeditque premitque |
La traducció etimològica és també errada, perquè es basa en una falsa semblança fonètica:
| 90, 52: és obs | 60, 14: és obs |
| III, 9, 52: est mentis obex | IV, 20, 14: estque ... obex |
115, 109: és obs IV, 19, 109: dat caeca obstacula |
Només en un cas trobem una traducció adequada de l'expressió:
107, 65-6: Per ésser l'hom contra mort animós, / l'és obs virtut theologal e moral, VI, 6, 65-6: ut sit homo in mortem diuino robore fortis, / est illi uirtus undique semper opus, |
L'explicació d'aquesta traducció correcta hem de recercar-la en el claríssim context en què es troba l'expressió catalana. Mariner, com fa en d'altres ocasions56, transforma el contingut original per adaptar-lo al seu marc referencial moral i ètic. En conseqüència només es podia entendre la frase d'una manera: la correcta, és a saber, que les virtuts teologals i morals són imprescindibles per a l'home.
El mateix que hem dit sobre «ser ops», cal dir sobre «haver ops», és a dir, Mariner fa una traducció contextual, que, en la primera línia d'exemples, es revela incorrecta, o fa una traducció etimològica, paral·lela a les anteriors i també equivocades. És l'exemple de la segona línia:
| 104, 52: han obs | 87, 26: més dels obs | 89, 18: ops he |
| VI, 3, 52: metuunt | V, 7, 26: plura | II, 3, 18: fero |
113, 26: havem obs VI, 5, 26: extat obex |
Per últim, pel que fa a aquesta expressió catalana, cal comentar els dos casos següents: el primer és un exemple de simple supressió de l'expressió. En aquest vers pot ser que Mariner tampoc no entengués clarament el significat d'«esmenda», com abans no va saber traduir «esmenar». El segon exemple és un cas de traducció correcta per atzar, donada la claredat contextual de l'oració catalana:
113, 104: res no ·y coneix no haja obs esmenda; VI, 5, 104: nil noscit regimen quod sibi contineat: |
87, 109: Tots per si han obs que fam los toque, V, 7, 109: estque necesse fames ut tandem frangat utrumque |
També trobem a l'obra marquiana unes altres expressions poc nombroses que l'humanista valencià tampoc no sap interpretar. Un exemple és el de la frase feta «anar en cabells», és a dir, «anar amb el cap nu» o sense protecció, ja que l'amor nascut de les fletxes de plom no requereix preocupació, donada la seua innocuïtat i banalitat:
79, 30: per què cascú pot anar en cabells; IV, 7, 30: quisque potest quoniam crine coactus agi, |
De vegades, la causa de la inintel·lecció hem de recercar-la en la incomprensió del marc cultural d'Ausiàs. És a dir, Mariner desconeix la realitat social de l'època marquiana i equivoca la seua traducció. Aquestes traduccions queden, doncs, generalitzades:
101, 12: sclau de remença I, 4, 12: fierem subditus |
50, 10-11: domda ·s per vós, ma voluntat no farta, / car mon desig la té cativ· ab carta, I, 21, 10-11: per te namque satur non mihi perstat amor, / hunc mea uota premunt caeco coguntque sub ictu |
El mateix cas anterior és el típic en versos on trobem algun tipus de terminologia usual dins l'eròtica cortesa. Heus-ne aquí alguns exemples:
40, 15-16: lo nostr· esforç no sab fer en nos tant /que ·l prim voler no vinga ·n malvolença.
II, 16, 15-16: nec nostrae uires ita nos uel cogere possunt / ut faciunt, odium ne fluat ex uenere.
99, 64: lo pus cortès dolor mortal me fa. V, 1, 64: atque mori cogit nobilis ipse dolor. |
En ocasions semblants a les anteriors, és a dir, d'incomprensió per part de Mariner del context general i de les convencions de l'època de March, trobem traduccions que aparentment són correctes, però que, en realitat, són calcs mecànics de l'original: Mariner comprèn el contingut lèxic, però no el referencial:
63, 59-60: lo bé y el mal conserven la calor / d'hom radical, que sens ells és gustat. III, 10, 59-60: atque bonum atque malum conseruant pectoris ignem: / qui est radicalis queis sine forte perit; |
53, 11: no m restarà sinó que mude lig, IV, 1, 11: nil restat solum nisi soluere pondera litis, |
En el primer vers llegim l'expressió A. M. semble avoir pris l'expression d'«hom radical» dans le sens «d'humeur ou humidité radicale» et dans celui «d'homme radical» ou «homuncule primitif», d'où est sorti. Il est d'autant plus probable qu'il a songé à ce jeu de mots que l'on faisait dériver homo de humor pour une raison physiologique facile à comprendre.«hom radical»
, explicada per Pagès de la manera següent:
Continua Pagès citant uns mots de sant Tomàs en els quals la humitat radical s'explica com a fonament que origina la naturalesa de cada cosa, o el que és el mateix, la seua idiosincràsia57. Mariner, traduint «la calor» com pectoris ignem
, manté el sentit del vers 59, però trenca aquesta correcció al vers 60 perquè, en dir qui est radicalis
, demostra l'humanista no ser conscient del sentit del rerefons tomista dels termes catalans.
En el segon exemple citat trobàvem l'expressió «mudar ley»
, que vol dir «canviar de fe o de religió». Que aquesta és un simple calc o traducció mecànica es demostra amb el vers següent, on apareix aquesta mateixa fórmula lleugerament variada i que Mariner no aconsegueix traduir correctament:
114, 35: fort passió abasta mudar ley III, 7, 35: mutat legem equidem affectus sine iure coactus |
Per últim, citarem un altre vers, en el qual Mariner ha confós el substantiu «llaç» amb l'adjectiu «llas», de la família de «llassar-se», interpretant erròniament l'expressió «romandre llas»:
4, 44: romans-ne llas I, 2, 44: rete iacis |
Incloem en aquest apartat una petita relació d'un altre tipus d'inintel·leccions presents a la traducció llatina de l'obra d'Ausiàs March: les sintàctiques. Aquestes incomprensions no són pròpiament lèxiques, perquè no es justifiquen pel malentés d'un mot. Són sintàctiques, perquè la causa de la traducció errada cal resseguir-la en la interpretació equivocada de la sintaxi catalana original. Així s'observa en la traducció dels versos 101, 37-38 (I, 4, 37-38):
| hoc e tan gran, que yo am son desdeny, | |||
| son poch parlar, son estat tal qual és, |
| hoc sic est ingens, ―nullo nam amo denique fuco, | |||
| ut sunt uerba eius, uultus ut ipse micat―, |
En aquests versos Ausiàs estableix una relació consecutiva entre «tan gran»
i «que yo am»
. Al temps, acompanya el verb «amar» amb tres objectes: O1: «son desdeny»
, O2 «son poch parlar»
i O3 «son estat»
. Mariner, que, com ja s'ha vist, desconeix el sentit del provençalisme «hoc», transforma l'oració del verb «amar» en un apèndix parentètic. Fa, doncs, de l'oració del verb «amar» una frase parentètica, reduint la correlació consecutiva a dos membres enfront dels tres originals: els dos del vers que entén millor ―el vers 38―.
Una altra incomprensió sintàctica la trobem als versos 51, 11-12 (II, 1, 11-12):
| no ·m trobe ·sforç per haver-ne conort, | |||
| més am dolor, mort e vida dubtant. |
| non mihi robur inest ulla ut solamina seruem, | |||
| me uita in dubio pressit et ipse dolor; |
Mariner no ha entés la inclinació de March vers el dolor, per la qual cosa suprimeix la referència a la mort al vers 12, situant els mots «dolor i vida» en el mateix nivell sintàctic. Suprimeix, per tant, amb una transformació sintàctica, la subtilesa marquiana que fa del dolor el marxamo de l'esperança.
Més rellevància té el següent cas de transformació sintàctica, el dels versos 62, 25-28 (II, 4, 25-280):
| E, si la mort no ·m dugués tal offensa | |||
| ―ferm ya ·bsent d'una tan plasent vista―, | |||
| no li graesch que de terra no vista | |||
| lo meu cos nu, qui de pahor no pensa |
| at nisi mors atrox non casu laederet acri, | |||
| a uultu uellem semper abesse tuo: | |||
| non est grata mihi terra, ut non obtegit artus | |||
| qui pauidi nulla surgere mente queunt, |
Aquesta estrofa s'obri amb un període condicional. La pròtasi està formada pels versos 25-26, l'apòdosi pels dos següents. Mariner redueix l'oració condicional al dístic format pels versos 25-26, a l'hora que transforma els dos versos següents en un apèndix conclusiu que explica el sentit de la condicional. L'origen d'aquesta divergència pot trobar-se en el vers 26, que Mariner no va saber llegir com a conclusió del vers anterior. En efecte, aquest vers és, a l'edició «c», l'explicitació de l'ofensa que la mort reporta a March: restar absent de la contemplació de l'amada.
El mateix fenomen el trobem als versos 14, 5-8 (II, 13, 5-8):
| Yo só molt prop de viure ben content; | |||
| embarch no ·m fa més d'una passió | |||
| que sembl· a mi que vé menys de rahó, | |||
| puix ha rahel en vostre falliment. |
| iam prope felici me omabunt gaudia casu, | |||
| nam mala iam nostrum plurima pectus habent, | |||
| quae, ut uideo, multo ueniunt discrimine mentis, | |||
| in te radices nam sibi semper agunt: | |||
| mortis ab hoc telo poterit se aut pellere nemo, | |||
| cunctos nam perimunt sic fera tela necis. |
El vers 5é d'aquesta estrofa és una frase aïllada que, en el seu aïllament, troba la seua magnificència. La resta de versos explicita l'afirmació taxativa d'aquest v. 5é. Mariner no ho entén així i fa del vers 6é una explicació de l'anterior. A aquesta variació que trastoca el contingut original s'afegeix la pertorbació del vers 7, en el qual Mariner no ha entès, com ja hem explicat, el gir preposicional «menys de», quedant tota la semiestrofa desfigurada. Aquestes transformacions fan dir al poeta que està alegre pel dolor que sent per la seua amada. Aquesta inevitabilitat del dolor s'amplia en els dos versos que Mariner afegeix a la seua traducció, per engrandir i dramatitzar la idea obsessiva del dolor d'amor.
Per últim, citarem el següent exemple, 27, 9-11 (II, 15, 9-11), que sembla restar a meitat de camí entre el que seria una incomprensió sintàctica i una inintel·lecció de la conjunció «si bé», interpretada per Mariner en sentit condicional:
| El·legesch donchs de ser haventurer, | |||
| si bé no ·m pusch tan retraure y restrènyer | |||
| que ·n contra ell me pogués tan empènyer, |
| eligo felicem nec dici semper et esse, | |||
| tantum si pectus cogere iam nequeo, | |||
| ut uel contra illud totum me pellere possem, |
Arribem així al final d'aquest treball en què hem posat en relleu tots aquells mots i expressions que Mariner no entén en l'obra d'Ausiàs March. D'aquesta manera l'historiador de la llengua catalana podrà analitzar una sèrie de paraules que, a l'època de Mariner, que va viure a cavall entre els segles XVI i XVII, no entenia un valencià erudit. Per al llatinista, és una ocasió per comprovar com el llatí continua essent en aquesta mateixa època un vehicle entre erudits. Per als teòrics de la traducció serveix per a posar sobre la taula un exemple més de traducció, ciceronianament parlant, pel sentit. Mariner se'ns mostra llavors com un típic producte d'una societat castellanitzada que mira la seua llengua autòctona ―això és vàlid sobretot entre els homes d'erudició― com un producte acabat i, sovint, passat.
- BOHIGAS, Pere, ed. (1952-1959), Ausiàs March, Poesies, Barcelona.
- COLÓN, Germà (1987), «"Mas no ho fa en orrupte" (Ausiàs March, LV, 4)», en Romania Ingeniosa. Festschrift für Prof. Dr. G. Hilty, pàgs. 295-302.
- CORONEL RAMOS, Marco Antonio (1994-5), «Traducir al pie de la letra / Traducir y variar», Excerpta Philologica, IV-V, pàgs. 165-181.
- CORONEL RAMOS, Marco Antonio (1995), «La fuente de la traducción latina de Ausiàs March realizada por Vicente Mariner (Turnoni 1633)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXI, vol. I, pàgs. 5-80.
- CORONEL RAMOS, Marco Antonio (1996), «La modulación como método traductorio de Vicente Mariner: el caso de su traducción latina de la obra de Ausiàs March», Actas del 1er. Congreso de la Sociedad de Estudios Latinos: De Roma al siglo XX, tomo 2, pàgs. 677-687.
- DU CANGE, Ch. (16781), Glossarium mediae et infimae Latinitatis, Paris; algunes altres edicions: Paris 1840-50 vol. I-VII; Niort 1883-87, vols. I-V.
- FERRERES, Rafael, ed. (1979), Ausiàs March Obra poètica completa, vols. I-II, Madrid.
- FUSTER, Joan, ed. (1993), Ausiàs March, Antologia poètica, València.
- MARCH, Ausiàs (1545), Les obres del valerós y extrenu cavaller, vigil ielegantíssim poeta Ausias March..., Barcelona.
- MARCH, Ausiàs (1555), Las obras de Mossèn Ausias March..., Valladolid.
- MARINER, Vicente (1633), Opera omnia poetica et oratoria in IX libros diuisa, Turnoni.
- PAGÈS, Amédée (1912), Auzias March et ses prédécesseurs, Paris. Existeix una traducció catalana d'aquesta obra: Ausiàs March i els seus predecessors, València, 1990.
- PAGÈS, Amédée (1925), Commentaire des poésies d'Auzias March, Paris.
- PASTOR FUSTER, J. ( 1827), Biblioteca Valenciana, València. N'existeix una edició facsímil editada a València l'any 1980.
- RAMÍREZ I MOLAS, Pere (1970), «Utilitat de la traducció llatina de Vicent Mariner per a la interpretació textual d'Ausiàs March», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XLVI, vol. I, pàgs. 273-303.