Lectures del «Tirant lo Blanc»

Xavier Renedo

Una de les definicions més divertides i exactes que conec del concepte de clàssic és la de Mark Twain: «Un clàssic és un llibre que tothom desitja haver llegit i ningú no vol llegir.» De tota manera, si llegiu la divertiria anècdota que explica Josep Pla sobre el Tirant a Notes disperses (p. 133-134) em fa l'efecte que arribareu a la conclusió que aquesta definició només es vàlida en països més cultes que el nostre i que potser l'hauríem de modificar client que un clàssic és un llibre que pocs han llegit i molts desitgen no sentir-ne parlar. Altrament, un lector intrèpid pot desafiar les convencions socials i lliurar-se amb plaer a la lectura d'un com el Tirant lo Blanc, escrit fa més de cinc-cents anys. Aleshores descobrirà que aquests llibres no només han plantat cara a les inclemències del pas del temps, de la fama i de l'oblit, sinó que, de fet, s'han anat enriquint i renovant amb les diverses lectures que, generació rere generació, n'han fet els lectors que han gosat rescatar els clàssics de la lleixa dels llibres, com diria Italo Calvino, Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-los En Tant Que Pertanyents A La Categoria dels Llibres Ja Llegits Alguna Vegada Per Algun Dels Nostres Avantpassats. Ho ha assenyalat certerament un autor, J. L. Borges, que ja pertany a la categoria dels clàssics: «Els llibres són modificats pels lectors. Per exemple, el Martín Fierro que llegim ara no es el mateix que va escriure José Hernández sinó el que va llegir Leopoldo Lugones, que, indubtablement, el va millorar.

Hamlet no és el mateix que va concebre Shakespeare a principi del segle XVII. Hamlet és també el Hamlet que va llegir Goethe, o el que va llegir Coleridge...». Parafrasejant Borges podríem dir que el Tirant lo Blanc que llegim avui ja no és el mateix que va escriure Joanot Martorell. També és el que van llegir Miguel de Cervantes, Josep Carner, Martí de Riquer o Mario Vargas Llosa.

Quina lectura feia Joanot Martorell de la seva pròpia novel·la? Segons Albert Hauf, el Tirant lo Blanc fou escrit amb la intenció de donar una forma narrativa als llibres fonamentals que hi havia d'haver en la biblioteca de tot bon cavaller: introduccions a l'art de la cavalleria, manuals d'estratègia militar, reculls de lletres de batalla, cròniques de cavallers famosos, tractats enciclopèdics... Tots aquests materials esdevenen més llegibles en forma de novel·la, una novel·la que, com ha posat en relleu Albert Hauf, és presentada en el pròleg com un text històric per tal de fer-la més creïble i eficaç didàcticament. Aquesta suposada crònica històrica està centrada en la figura exemplar de Tirant lo Blanc, cavaller virtuós, «de poca condició, sens títol negú», que amb el seu valor i la seva intel·ligència allibera l'imperi grec de l'amenaça turca i aconsegueix el títol de Cèsar de l'Imperi. En síntesi, una obra didàctica que, com es diu en la lletra d'endreça, «representarà los escenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes.»

M. de Riquer ens ha previngut diverses vegades contra l'error de llegir el Tirant com un llibre de cavalleries i ha encunyat el concepte de novel·la cavalleresca per singularitzar obres corri el Tirant lo Blanc o Curial e Güelfa. Molts de lectors del segle XVI, però, van cometre aquest anacronisme, que fou, de fet, la manera d'actualitzar la novel·la i de mantenir-la viva malgrat el pas del temps i l'evolució dels gustos literaris. La majoria de les referències que tenim sobre la lectura de la novel·la en el segle XVI situen el Tirant al costat de l'Amadís o del Palmerín i la seva vasta nissaga. Joan Lluís Vives, per exemple, en el seu llibre De institutione foeminae Christianae (1523) presenta una llista dels llibres que de cap manera podien llegir les donzelles cristianes. En aquesta relació posa el Tirant al costat dels llibres de cavalleries quan parla d'aquells «pestiferis libris cuismodi sunt in Hispania mia: Amadisus, Florisandus, Tirantus, Tristanus...». Aquesta frase, per altra banda, és una prova de l'èxit de la novel·la entre les lectores femenines, entre les quals podem comptar Isabel de Lloris, responsable de la intervenció de Joan Martí de Galba en la redacció final de la novel·la: Isabel d'Este, marquesa de Màntua, que va encarregar a Lelio Manfredi la traducció italiana del Tirant, o, ja en ple segle XVIII, la mateixa Caterina II de Rússia.

El capítol VI del Quixot __el de l'escrutini de la llibreria del famoso ingenio__ tanca un capítol en la història de la lectura de la novel·la. Cervantes encara la col·loca enmig dels llibres de cavalleries, però alhora la'n separa i la salva de ser llençada a la foguera. En la seva valoració de la novel·la __posada en boca del capellà del poble__ Cervantes destaca diversos elements que la singularitzen i que es poden relacionar amb la seva teoria de la novel·la. Un d'ells és la versemblança present a totes les planes del Tirant i que Cervantes trobava tant a faltar en els llibres de cavalleries. Per altra banda es destaquen diversos personatges de la novel·la que Cervantes devia considerar especialment memorables per diverses raons. De Kirieleison de Muntalbà i de Plaerdemavida devia apreciar la seva vessant humorística. A més, de Plaerdemavida, en destaca les «agudezas», és a dir l'extraordinària agilitat verbal del seu llenguatge. I cal tenir en compte, tocant a això, que l'humor i la mestria en l'art del diàleg són dos elements essencials del Quixot. Per altra banda s'esmenten «los amores y embustes de la Viuda Reposada». Quins són aquests «embustes»? Sens dubte es tracta de la reprovada ficció (capítol 283) tramada per fer creure a Tirant que Carmesina li és infidel. No és gens sorprenent que aquest episodi __els ecos del qual arriben a Ariosto, un altre il·lustre lector de J. Martorell, i Shakespeare__ interessés Cervantes. La realitat hi és presentada des de diversos punts de vista: el de l'autor de la ficció i el seu teatre, la rabiosa Viuda; el dels actors, Carmesina i Plaerdemavida, que actuen sense adonar-se que tenen públic; i el de l'únic espectador, Tirant, que contempla la representació a través de l'artifici dels miralls i confon aquesta ficció amb la realitat. La magistral construcció d'aquest episodi no és gaire lluny del Quixot, en què la realitat es presentada des de diversos punts de vista i, com assenyala E. C. Riley, «entre els reflexos de reflexos, la realitat i la il·lusió es fan indiscernibles: com en els bons jocs de mans el fet que sapiguem que tot és il·lusori no destrueix l'efecte, sinó que l'augmenta.»

Alejo Carpentier __que va arribar al Tirant gràcies a la carta de recomanació de Cervantes__ va fer una curiosa recreació d'aquest capítol del Quixot a la seva narració El derecho de asilo (inclòs a Guerra del tiempo y otros relatos, Alianza Editorial, L. B. núm. 1293). Un funcionari d'una república sud-americana exiliat en l'ambaixada d'un país veí examina la biblioteca de la delegació acompanyat de la dona de l'ambaixador, la seva amant. Hi descobreix tota una col·lecció de llibres de cavalleria -una de les afeccions de l'anterior ambaixador, entestat a demostrar que els colonitzadors d'Amèrica n'eren uns grans lectors. Totes les novel·les són considerades il·legibles __fins i tot el mateix Amadís__ llevat de Tirante el Blanco, «libro de gracias escondidas». Carpentier, com Cervantes, considerava Plaerdemavida un personatge memorablement divertit i recorda la seva intervenció en l'escena del bany (capítol 221) i en la narració de la nit d'amor en el castell de Malveí (capítol 163), episodi que també va atraure l'atenció d'un altre excel·lent lector de la novel·la: M. Vargas Llosa.

A principi del segle XX Josep Carner va fer una nova lectura del Tirant, que va qualificar de «llibre de galanies i sumptuositats imaginatives i verbals» (Pròleg a la traducció de Venus i Adonis, de W. Shakespeare, per M. Morera i Galícia, 1917). Per una banda, Carner interpreta la novel·la com un exercici d'estil elegant i refinat, farcit de voluptuositats verbals en què les virtuts de la llengua s'expressen en tota la seva plenitud. Un exercici d'estil que de vegades podrà servir de base d'alguna de les seves obres, com és el cas del poema El traïdor, inspirat, com ha posat en relleu Anton M. Espadaler. en els capítols XXV-XXVI de la novel·la. Per altra banda, quan Carner parla de fastuositats imaginatives es refereix, com queda clar si es llegeix la frase en el seu context, a la creació d'un món autònom en perpetu moviment que ens és descrit sense que l'autor s'hi impliqui i on la imaginació, alliberada del llast de les estridències personals, aconsegueix de presentar una pura il·lusió de realitat. Aquesta lectura moderna de la novel·la, perfectament integrada, com és lògic, en la poètica de Carner, té punts de contacte amb la que farà més endavant M. Vargas Llosa.

El segle XX ens ha donat també les riquíssimes aportacions positivistes dels historiadors de la literatura __Menéndez Pelayo, J. Rubió, Ll. Nicolau d'Oliver... i, molt especialment, Martí de Riquer__, que han enriquit la lectura de la novel·la amb una allau de rigorosos estudis sobre la carrera literària i cavalleresca de l'autor, el context històric, les fonts literàries del Tirant, etc. i n'han permès una interpretació més matisada i complexa. Per altra banda, ens han ofert les millors edicions de la novel·la: les de M. de Riquer i la que a hores d'ara està preparant Albert Hauf. Aquestes lectures positivistes han de ser complementades amb les esplèndides anàlisis de caràcter estilístic i estructuralista de Dámaso Alonso i M. Vargas Llosa. D. Alonso en fa una lectura en què ressalta els aspectes més moderns de la novel·la, especialment l'esperit científic de l'autor i la frescor del seu realisme __que resulta completament nou en el marc de les lletres medievals perquè trenca amb la representació convencional de la realitat mitjançant l'ús de noves tècniques narratives, com ara l'evidencia circumstancial__, l'habilitat en la reproducció del llenguatge col·loquial o la llibertat estètica de J. Martorell, que sap dotar d'autèntica autonomia els seus personatges i fer-los reaccionar espontàniament davant dels fets. M. Vargas Llosa llegeix el Tirant com una novel·la total on, a través de la creació d'un univers narratiu dotat de vida pròpia __en el qual l'autor esdevé pràcticament invisible__, es fa un retrat global dels fantasmes, els costums (militars, cavallerescos, cortesans, eròtics, religiosos...) i els tabús d'una època i una societat. Vargas Llosa completa la seva lectura amb una finíssima dissecció de les estructures narratives de dos capítols centrals de la novel·la.

El segle XX també ens ha donat una interpretació psicoanalítica de la novel·la a través dels articles de C. Witlin i d'A. Yates. Aquesta lectura __que pot donar bons resultats si s'aplica a l'anàlisi de les relacions entre l'Emperadriu i Hipòlit__ està centrada, però, en el personatge de Tirant i en les serioses dificultats que té per consumar les seves relacions amb Carmesina. C. Witlin postula «una libido ben feble en Tirant... i en Martorell» i atribueix al protagonista de la novel·la un complex edípic («La seva fixació en els pits femenins és ben bé una regressió infantil»). Em sembla que les llargues i frustrants relacions de Tirant i Carmesina __que contrasten amb les més reeixides de totes les altres parelles que apareixen a la novel·la__ es poden explicar de moltes maneres sense necessitat de recórrer a la psicoanàlisi. Lola Badia, per exemple, hi ha vist un «intel·ligent joc literari de Martorell», que, amb una hàbil tècnica de suspense, estableix un contrast entre la ràpida consumació de l'amor per part de les parelles secundàries i els entrebancs de tota mena amb què es troba Tirant davant de Carmesina. I cal posar en relleu que aquesta tècnica de suspense dóna lloc a tot un seguit d'escenes divertidíssimes en les quals el personatge de Plaerdemavida destaca molt singularment.

En aquest repàs d'algunes de les lectures que s'han anat fent del Tirant lo Blanc des de finals del segle XV es pot comprovar __em sembla__ que lectors tan savis i subtils com M. de Cervantes, J. Carner, M. de Riquer, D. Alonso o M. Vargas Llosa han modificat, renovat i millorat la lectura de la novel·la. També es pot comprovar, però, que no totes les lectures són tan encertades i que algunes no passen de ser tot autèntic tour de force que no acaba d'encaixar amb la novel·la. De fet aquestes interpretacions psicoanalítiques em semblen tan fora de lloc com les observacions puritanes sobre les escenes eròtiques fetes per diversos lectors del XIX, com ara M. Menéndez Pelayo, autor d'un excel·lent estudi sobre la novel·la on, de tant en tant, es queixa que «las lozanías de Tirante pasan a veces de la raya».