Segons Josep Miquel Sobré (L'èpica de la realitat. L'escriptura de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, Barcelona, Curial, 1979), aquestes fórmules li serveixen també per deixar-se veure enmig de la narració, per recordar contínuament que és ell qui narra allò que ha viscut i, per tant, qui té el domin i absolut de la matèria narrada (cfr. respecte a Muntaner, RIQUER Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel, 19844 vol. 2, pp. 459-461 i, pel que fa a Desclot, SOBRÉ, op. cit., pp. 56-58. En la crònica de Jaume I també trobem algun exemple, com en el cap. 6: «De les altres bones cu stumes que él havia no volem parlar per alongament de l'escrit».

Per a l'inefable, cfr. E. R. CURTIUS, Literatura europea y Edad Media latina, Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 19844 vol. 1 (títol original: Europaische Literatur und Latinisches Mittelalter, 1948), pp. 231-235, i, per a les cròniques, SOBRÉ, op. cit., p. 37.

Una altra variant, al cap. CCCCLXVII: «No consent entre tants altres treballs de aquest sia delliure que puga la cansalada mà retraure de pintar en blanch paper la humana desconexença de fortuna, ab tot que·l recort dels gloriosos actes de Tirant nova dolor me presenten, com premi no han pogut atényer» (892). En Muntaner en trobem molts exemples, com en el cap. 282: «emperò, qui metre volia per escrit les llurs malvestats, no hi bastaria a escriure tot quant paper se fa en la vila de Xàtiva»

Cfr. PAÜL LIMORTI, op. cit. Pel que fa a l'Amadís, cfr. FRIDA WEBER, art. cit., pp. 45 i s.

Quan el narrador del Tirant diu que «lo llibre no recita per no tenir prolixitat», talla una digressió. «Lo llibre» o «la història» no es refereixen ací a l'original que Martorell tradueix, ni és Galba parlant del manuscrit que refà. No som davant el joc del traductor d'una crònica, es tracta més aviat d'una referència a la mateixa narració, a la matèria narrativa que s'ordena en aquells moments; és també, com veurem més avant, una al·lusió al mateix llibre, a l'objecte que els receptors veuen.

Cfr. Aquest és el terme encunyat per Mario Vargas Llosa per anomenar els salts temporals produïts en el desenvolupament de la narració (cfr. Carta de batalla por «Tirant lo Blanc» Barcelona, Seix Barral, 1991, pp. 78-88). Per a les implicacions que aquests aspectes de la sintaxi narrativa del relat tenen en l'estructura total de l'obra, cfr. PAÜL LIMROTI, «Tirant lo Blanc» i la historiografia catalana medieval (tesi de llicenciatura presentada a la Universitat d'Alacant el juny de 1992, inèdita).

En aquest sentit, cfr. també els caps. CLIIII, CLVII, CLXVIII, CCLVIII.

Cfr. també cap. CCLXXXVI: on es deixa Tirant, que ha matat Lauseta, i es passa a parlar de l'Emperador; cfr. també CCCCIX, CCCCXVII (digressió de la Vídua Reposada i torna a Tirant)

Per a l'Amadís, cfr. CACHO BLECUA, op. cit., pp. 251-252.

Cfr. també les ambaixades de Sinegerus, caps. 418 i s.