J. RUBIÓ i BALAGUER, La historiografia catalana medieval, pp. 185-186.

Per a les recitacions de les cròniques, cfr. també Guenée, pp. 25-26 i 58 i s.

Obras completas, ed. de Llorenç Riber, Madrid, Aguilar, 1947, vol. 1, cap. V, pp. 1001-1005. En relació amb alguns problemes que presenta aquesta obra, cfr. JOAN FUSTER, «Joan Lluís Vives i València», dins Llibres i problemes del Renaixement, Barcelona,

Cfr. ENRICH AUERBACH, Dante's Addresses to the Reader, «Romance Philology», VII, 1954, pp. 268-278. Pel que fa especialment a Muntaner, Riquer, HLC, vol. 1, pp. 457-459, i SOBRÉ, op. cit., pp. 63-66 pel que fa també a Desclot. Per a les novel·les cavalleresques catalanes, ESPADALER, op. cit., pp. 170-171, i respecte a l'Amadís, FRIDA WEBER, art. cit., pp. 34 i s.; aquesta autora anomena nexo interno les fórmules d'enllaç i nexo externo les d'apel·lacions als lectors.

Per a les característiques formals d'aquests tipus de textos, cfr. DANIEL CASSANY, «Què és el codi escrit?», dins Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure, Barcelona, Empúries, 19882, pp. 21-44. Aquest tipus de textos presenten les característiques dels que aquest autor anomena textos «escrits per ser dits com si fossen escrits» i textos «escrits per ser dits». En el primer cas, es tracta d'un text en el qual es reprodueixen algunes característiques del codi escrit com són la coherència gramatical i semàntica, estructuració ordenada amb començament i final, i una riquesa i precisió lèxiques més grans que a la llengua parlada. A més a més, l'oient sap que el text que escolta ha estat escrit prèviament. En canvi, en el segon cas es tracta d'un text que es llig i en el qual no apareixen trets d'oralitat. Aquí els autors utilitzen certs recursos per adaptar-se al tipus de transmissió. Com que l'oient no pot tornar enrere, l'autor pot repetir les idees principals en diversos moments i amb paraules diferents, pot resumir la informació en un determinat moment, pot anticipar el tema dels diversos apartats, pot explicar les seues intencions, pot prepar l'oient per escoltar el que dirà a continuació, etc. Aquesta funció tenen en el Tirant els flash-backs, les fórmules d'enllaç, les repeticions, els avanços d'informació i en un nivell inferior, fins i tot l'estudi de la retòrica de ls parlaments dels personatges permet descobrir nombroses repeticions internes de determinats mots clau que recorden contínuament els conceptes centrals del relat martorellà (cfr. SALVADOR PONS-OFÈLIA SANMARTÍN, Vers una anàlisi estilística del «Tirant lo Blanc», «Afers», 10, vol. V, 1990, pp. 329-361). En general, cfr. també BERYL SMALLEY, pp. 12-13 i H. Chaytor.

Cfr. FUSTER, Introducció a la crònica de Muntaner, pp. 12 i s.

Cfr. «Tirant lo Blanc» and the Social Order of the End of the 15th Century, «Estudis Romànics», II, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1949-50, pp. 149-164 (p. 149).

R. EBERENZ, «Diàleg i llenguatge col·loquial al Tirant», dins Miscelánea de Estudios Hispánicos. Homenaje de los hispanistas de Suiza a Ramon Sugranyes de Franch, Barcelona, PAM, 1982, pp. 55-66, p. 57. En el cas del Tirant s'afig també el fet, estudiat més amunt, que apareix escrit com un guió. És aquesta característica que explica el que observa aquest mateix crític: «Fa realment l'efecte que adoptin en tals moments una posa i recitin uns papers, impressió reforçada per les freqüents anades i vingudes dels personatges que semblen més apropiades a l'escena que al relat» (p. 58), cfr. també els comentaris de BALAGUER, «Els plagis del Tirant lo Blanc», dins De l'Edat Mitjana al Renaixement. Figures literàries de Catalunya i València, Barcelona, Aymà, 1948, pp. 83-86.

Paral·lelament interpreta la referència del pròleg de la Crònica: «Ací comença lo llibre qu·En Bernat Desclot dictà e escriví [...]», com una al·lusió al mètode de composició de la crònica seguint les pràctiques de l'art dictatòria. Afirma que el dictat no segueix les pautes de la historiografia erudita, sinó les tècniques dels joglars i dels narradors de gestes per fixar l'atenció del públic. Entre aquestes tècniques inclou les fórmules d'enllaç i les apel·lacions als lectors. D'altra banda, Coll i Alentorn va basar la seua hipòtesi de l'origen curialesc de l'autor en aquest mateix passatge del pròleg (Miquel Coll i Alentorn ed., BERNAT DESCLOT, Crònica, Barcelona, Barcino, 1949-1951, (5 vols.) vol. 1, p. 132).

Cfr. GUENÉE, «L'historien par les mots», dins Le métier d'historien au Moyen Age. Études sur l'historiographie médiévale, sota la direcció de Bernard Guenée, París, Publications de la Sorbonne, 1977, pp. 1-17, esp. p. 8.