L'eriçó i l'exemplum de la vinya narrat per Hipòlit en el Tirant lo Blanch

Joan Maria Perujo Melgar

(Universitat d'Alacant)

  —123→  

«Amor semper consuevit ab avaritiae domiciliis exsulare»

Andreas Capellanus, De amore

El capítol CCLXIII del Tirant lo Blanch és, probablement, un dels episodis més simples i, alhora, més enigmàtics de tota l'obra. Tal com anuncia la rúbrica que el precedeix («La comparació de la vinya que fa Ypòlit a la emperadriu»),¹ aquest capítol conté, bàsicament, un petit relat posat en boca del cavaller Hipòlit, tot just quan l'emperadriu de Constantinoble li aconsella que se'n vaja de la seua cambra per tal de no despertar les sospites del vell emperador, després d'haver passat tota una setmana amb la dama sense que ningú, ni tan sols el marit ultratjat, se n'haja adonat.

En principi, doncs, tot sembla indicar que es tracta d'un episodi secundari dins la trama global de la narració, situat en el punt més àlgid de les relacions eròtiques d'aquesta parella com una petita digressió, potser presa d'alguna font anterior reformulada per l'autor per crear un moment de distensió. Com veurem tot seguit, la interpretació més directa de l'exemplum de la vinya sembla remetre a les relacions amoroses entre l'emperadriu i el jove Hipòlit. Tanmateix, hi ha un element estrany difícil d'explicar, que ens fa sospitar que darrere d'aquest conte aparentment tan simple hi ha alguna clau amagada que ens impedeix copsar-ne totalment el sentit. Ens referim, concretament, al canvi sobtat en l'actitud d'Eliseu, la donzella de l'emperadriu, que després d'escoltar el relat d'Hipòlit decideix afavorir-lo tant com li siga possible, precisament quan el narrador s'ha encarregat de remarcar en els capítols anteriors __de forma   —124→   intencionadament exagerada__ una actitud totalment contrària. Però, en primer lloc, convé situar aquest capítol dins el context general de la narració.

Com hem dit, ens trobem en el punt culminant de les relacions entre l'emperadriu i Hipòlit. Aquest personatge, que ha aparegut en l'obra com un simple patge al servei de Tirant, és armat cavaller en el capítol CLV.² Com a parent de Tirant (en el capítol CDLXIX se'ns diu que és el seu nebot), actua de missatger davant Carmesina i entra en contacte amb les dames de la cort. Si bé en un principi se'ns anuncia una possible relació amb Plaerdemavida (c. CXLVI), ben prompte descobreix els seus amors a l'emperadriu. És ella precisament qui l'interroga sobre el seu mal (c. CCXLIX), pensant que té alguna relació amb Plaerdemavida, la qual cosa facilita que Hipòlit li declare els seus sentiments, igual que Carmesina havia fet amb Tirant (c. CCXLVIII). El novell cavaller supera ràpidament tots els graus de l'amador cortès i esdevé drutz o amant de l'emperadriu. Es tracta d'una relació que en alguns moments sembla incestuosa,³ ja que l'emperadriu de vegades el tracta com si fóra el seu fill primogènit, mort poc abans en la guerra. Com sabem, en el fons d'aquests episodis hi ha una reformulació del mite de Fedra; en aquesta ocasió, però, l'autor ha capgirat les expectatives dels lectors, que devien esperar que Hipòlit, com el personatge clàssic, eixiria malparat d'aquests amors, diguem-ne, contra natura.⁴

Si hi parem atenció, ens adonarem que l'episodi de la vinya es troba situat estratègicament dins la narració. Gràcies a la   —125→   tècnica del paral·lelisme i la contraposició,⁵ l'autor ha sabut conduir al llarg d'aquesta part de l'obra dues històries amoroses que actuen com a contrapunt significatiu en la relació de la parella protagonista. Així, els entrebancs de Tirant i Carmesina per a dur endavant la seua relació són contraposats, de vegades en escenes del tot semblants, a l'èxit social i amorós de dos cavallers també del llinatge de Roca Salada. L'autor ha entrellaçat perfectament les diverses seqüències, de manera que la història d'Hipòlit i l'emperadriu s'inicia,⁶ precisament, després del moment més crític en la relació de Tirant i Carmesina (la caiguda de Tirant des del balcó de la princesa, c. CCXXXIII), que al seu torn ha estat precedida per l'èxit final en els amors de Diafebus i Estefania (el matrimoni públic, cc. CCXIX-CCXX). Per tant, amb aquesta disposició estructural, el fracàs en la relació de Tirant i Carmesina queda emmarcat per l'èxit de les altres dues parelles, amb una intenció evidentment exemplaritzant.⁷

A més a més, l'episodi que analitzem ara es troba immediatament abans del punt d'inflexió més important del relat. Així, els episodis següents constitueixen la seqüència del famós engany de la Viuda Reposada (c. CCLXXXIII), la qual farà que Tirant trenque les promeses fetes a Carmesina en l'escena del matrimoni secret (cc. CCLXXI-CCLXXII) i dubte de la seua paraula,⁸ fet que el portarà, com a càstig ben justificat, a una peregrinació   —126→   per les terres del nord d'Àfrica, on haurà de pagar la falta comesa contra l'estimada, que té un paral·lel evident en l'àmbit militar, ja que Tirant, dedicat exclusivament als seus amors, abandona les seues obligacions en el camp de batalla.⁹

En aquest moment, doncs, ja han estat dibuixades les línies mestres que ha de seguir la narració. El cavaller Hipòlit, convertit en drutz de l'emperadriu, arriba fàcilment a la seua cambra, mentre que Tirant, en canvi, ha hagut de fugir com una rata del llit de Carmesina. Després d'una setmana, l'emperadriu comunica a Hipòlit que convé que isca de la cambra, perquè l'emperador no en sospite res: «Prech-te que·t plàcia voler-te'n anar, car yo tinch grandíssim dupte que lo emperador demà no entràs en aquest retret e no·t trobàs açí» (p. 566). Tot seguit, Hipòlit introdueix «la comparació de la vinya» per explicar el seu dolor davant la pròxima absència de la dama: «car com pens en l'absència vostra, que no us veuré així com he fet en aquests benaventurats dies, se causa dins mi una strema dolor inremeyable» (p. 567). El dolor, evidentment, és retòric, ja que el narrador ens diu literalment que el cavaller «se pres a riure» (p. 567) quan coneix la decisió de la dama.

Hipòlit es compara amb el protagonista de la seua història per tal de fer entendre a l'emperadriu la seua situació: «E per venir prest al que vull dir, ne pren a la magestat vostra axí com féu a un home que era molt congoxat de cruel fam, axí com yo de amor» (p. 567). Hipòlit ens conta que un home, mort de fam, arriba a una vinya que hi havia prop d'un castell, on comença a menjar raïm. Mentrestant, el senyor del castell envia un dels seus servidors perquè vigile tot el que fa l'home i li ho conte. Segons explica aquest criat, l'home, al principi, comença a menjar grans de raïm sense tenir cura «de mirar si són verds ni madurs», més   —127→   tard se'ls menja a grapades i després «los pren de quatre en quatre e de V en V». Finalment, el criat li comunica un canvi sobtat en la forma de menjar de l'home: «Senyor, ja cercha los que són ben madurs e posa'ls en la boca e menja's la molla de dins e lança la pellofa». Llavors, el senyor del castell, amb grans crits, avisa el criat contra el risc que l'home li faça malbé tota la vinya: «Vés, cuyta e digues-li que ixqua de la mia vinya, que ara la'm tala tota».

Podem considerar el relat d'Hipòlit com un autèntic exemplum,¹⁰ ja que la història contada serveix com a transposició exemplaritzant del comportament amorós d'aquesta parella, segons l'explicació que fa el mateix cavaller:

«Tal demostració fa la magestat vostra, senyora, a mi, que só entrat en aquesta cambra e menjava los raÿms a mossos y a grapades, de quatre en quatre e de V en V, e l'altesa vostra no·m deya que me n'anàs, ni de l'emperador que degués venir, ni entrar ni reconéixer vostres cambres. Mas ara que menge los grans de hu en hu, me donau comiat e dieu-me que me'n vaja. Yo só content de obeyr lo manament de vostra altesa.»

D'acord amb aquesta transposició, Hipòlit, afamat d'amor, és equiparat a l'home mort de fam. El senyor del castell equival a l'emperadriu, ja que ella és l'únic membre de la parella propietari d'un territori, en el sentit feudal del terme. Si considerem la transposició en l'àmbit amorós, la vinya és una metàfora del cos de l'emperadriu; fins i tot, podem entendre que els pàmpols de raïm són un eufemisme que fa referència als pits de la dama. D'altra banda, el fet de menjar un fruit és un símbol prou universal de l'acte sexual. D'acord amb aquests elements d'interpretació, podem pensar, doncs, que Hipòlit utilitza aquest relat per a explicar a l'emperadriu, en un to eufemístic, la seua sorpresa pel fet que la dama l'acomiade precisament quan ha minvat la intensitat dels jocs eròtics.¹¹

Tanmateix, el fet més sorprenent no és la interpretació que fa Hipòlit del seu relat, sinó la reacció sobtada de la donzella Eliseu, remarcada pel mateix narrador: «Com Eliseu agué hoÿt lo parlar de Ypòlit, li caygué tant en grat e féu-ne tal rialla del plaer que y pres que fon cosa de gran admiració» (p. 568). Eliseu, que en els capítols anteriors ha hagut d'amagar als ulls de l'emperador   —128→   que Hipòlit era a la cambra de l'emperadriu, havia demostrat una actitud del tot negativa envers el cavaller, tot i que l'emperadriu li havia ordenat de servir-lo. No deixa de ser sorprenent, per tant, la nova actitud que adopta la donzella, abans exageradament primmirada davant els jocs amorosos de la seua dama, com ho evidenciaven els parlaments hiperbolitzants i plens d'exclamacions:

«no·m volria ésser abaxada en terra per pendre una agulla per ell, ans vos dich jamés portí més mala voluntat a home del món com fas a ell des que l'é vist en tal so star prop de vostra altesa. Leó famejant volria que li menjàs los ulls e la cara e encara tota la persona!»

(c. CCLXII, p. 565)

Rafael Beltran, en l'únic estudi dedicat a aquest episodi, ha intentat explicar aquest canvi de comportament de la donzella a partir de la comparació amb el personatge de Lucrecia, criada d'Alisa en La Celestina, que també canvia la seua actitud envers Calisto de manera semblant a com ho fa Eliseu amb Hipòlit. Segons Beltran, en els dos personatges, procedents del servus fallax de la comèdia llatina a partir de la influència de la comèdia humanística, es produeix una mena d'iniciació a la sexualitat. En el cas de Lucrecia aquest procés s'inicia quan la criada contempla una escena amorosa de Calisto i Melibea (acte XIX). En el cas d'Eliseu, l'exemplum d'Hipòlit, carregat d'un gran contingut eròtic, provoca el mateix efecte i li fa descobrir el valor de l'erotisme. Tanmateix, com reconeix Beltran, el personatge de Lucrecia explica alguns trets en el comportament d'Eliseu, com l'infantilisme, o la fidelitat i la complicitat amb la dama, però en aquest personatge no apareixen els aspectes de lubricitat que es produeixen en Lucrecia després del procés d'iniciació sexual.¹² Eliseu arriba a casar-se al final de la narració (c. CDLXVI, p. 891),¹³ però l'autor no ha desenvolupat el procés de la seua sexualitat, com ho ha fet, per exemple, en el cas d'Estefania o de Plaerdemavida. Podem dir, doncs, que la iniciació   —129→   és improductiva pel que fa al personatge tirantià i no explica suficientment el canvi d'actitud de la donzella.¹⁴

Potser podem trobar una possible ajuda per a intentar explicar una mica més el sentit d'aquest episodi en un altre tipus de narracions totalment diferent. Ens referim, concretament, als bestiaris, tractats de caire didacticomoral que utilitzen la descripció dels comportaments animals (reals o fantàstics) com a transposició al·legòrica de les virtuts i dels vicis dels humans. La tradició d'aquests textos, que es remunta a un primitiu Phisiologos grec del segle II-III d. C., ens ha deixat algunes mostres en català, que provenen, segons sembla, d'una traducció dels bestiaris toscans.¹⁵

Sens dubte, l'autor del Tirant coneixia els símbols popularitzats pels bestiaris, directament o indirecta, i els va utilitzar en altres moments de la narració; recordem, per exemple, l'episodi del drac i el cavaller Espèrcius¹⁶ o la imatge de l'au fènix utilitzada   —130→   per a remarcar la singularitat de Tirant i Carmesina.¹⁷ Ací volem plantejar com a hipòtesi la possibilitat que l'autor del Tirant haja utilitzat en l'exemplum de la vinya la simbologia de l'eriçó, un dels animals més freqüents en els bestiaris medievals. Aquest animal hi apareix sempre amb unes connotacions negatives, ja des del primitiu Phisiologos grec, on es relaciona amb el diable que ataca la vinya dels bons cristians, entesa com a símbol de les possessions materials, de les qualitats de l'ànima i, fins i tot, de l'esposa.¹⁸ Probablement, l'autor del Phisiologos va utilitzar ací la simbologia bíblica de la vinya, potser a partir del passatge dels Salms en què els porcs senglars i els animals salvatges, símbol dels pecadors, entren a devastar la vinya del Senyor (Sl. LXXX.9-20).¹⁹

Tanmateix, en els bestiaris de la tradició toscana i catalana hi ha hagut una reformulació de la simbologia d'aquest animal que apareixia en el Phisiologos, ja que l'eriçó ha deixat de simbolitzar el diable i és entès ara com a símbol de les persones avaricioses. Aquesta tradició era suficientment coneguda entre els escriptors de l'època de Martorell, com ho demostra el testimoni de Francesc Eiximenis, en un passatge del Terç del Crestià, on compara cada pecat amb un animal: «car erguyl és comparat a leó; avarícia al ariçó, que picca de fora ab ses espines, luxúria al porch», etc.²⁰ Si recordem la descripció de l'eriçó que apareix en els bestiaris catalans, podem comprovar que la simbologia d'aquest animal està relacionada estretament amb la vinya:

«Lo arissó sí és una bèstia qui ha semblança de porçell, e és tot spinós, sí que no pot ésser tocat de alguna part del cors, sinó als peus o al morro, que   —131→   ell no punya; e recull-se tot en aquelles spines quant se vol. E quant entra en alguna vinya per menjar dels raÿms, e n'ha menjats aytants com se vol, puys ell los esgrana e bolca-s'i tot, e les spines fiquen-se totes per aquells grans; e axí se'n porta la grana dels raÿms a la sua cova, ab les sues spines. »Aquest erissó, qui és axí punyent, podem acomparar a una manera de malvades gents, que hom no pot res fer ab ells, en alguna manera, que ells no·y punyen ab lurs malvades maneres. »E axí com l'arissó, qui se'n porta la grana dels raÿms a la sua cova ab les sues spines, atressí aquests malvats hòmens, tot so que ells poden ajustar ni portar a lur casa, ajusten e se'n porten ab lurs punyents malvastats, enganant, e arrepant e forsant les gents; per què tot hom se'n deuria gardar, aytant com pogués, que no hagués conexensa ne paria d'aytals gents.»21

Segons la comparació del bestiari, els grans de raïm, la vinya, corresponen als béns mundanals, a les possessions i a les riqueses que els avariciosos se'n porten a casa per gastar i enganyar la gent. En el nostre refranyer hi ha encara restes d'aquesta associació entre la vinya i les riqueses materials. Així, Joan Amades recull la creença segons la qual menjar raïm el dia de cap d'any era un bon auguri de riquesa; hom pensava que, per cada gra de raïm que hom menjàs, guanyaria una unça d'or. Joan Amades ens recorda, així mateix, un refrany que fa referència a aquesta creença popular: «Menjar raïms per cap d'any / porta diners per tot l'any».²²

Podem pensar, doncs, que l'autor del Tirant ha substituït el símbol animal, l'eriçó, per un home mort de fam; però ha conservat el nucli de la comparació: l'home, com l'eriçó, entra a la vinya per menjar raïm, però, quan ja se n'ha fartat, hi ha el risc que faça malbé la vinya, igual que l'eriçó, que primer s'hi farta i després se'n porta tants grans com pot. D'aquesta manera, podem dir que la vinya representa el cos de l'emperadriu, però també les seues propietats. De fet, per a Hipòlit, aconseguir el cos de l'emperadriu és el primer pas per a poder obtenir les seues riqueses i, a la fi de l'obra, el tron de l'imperi grec. En aquest sentit, el narrador ens fa l'ullet amb aquest relat, ja que ens fa saber, per la via de la ironia, el risc que corre la relació de l'emperadriu, perquè ara que ha minvat la passió amorosa (Hipòlit com l'home del conte, com l'eriçó, ja ha fartat la seua   —132→   fam), el cavaller actuarà mogut, no pas per l'amor, sinó per l'afany de riqueses.

El narrador s'ha encarregat de remarcar perfectament la trajectòria ascensional d'aquest personatge. De fet, ell mateix havia confessat a l'emperadriu la precarietat de la seua situació: «Mas yo no tinch vassalls, béns ni heretatge que davant la magestat vostra hagués a venir» (c. XXCLIX, p. 542). És l'emperadriu qui recompensa els serveis amorosos d'Hipòlit amb un collar d'or i pedres precioses que valia més de cent mil ducats (p. 566) i ella mateixa li anuncia premis majors: «car pocha admiració serà que yo no·t faça, ans de molts anys, corona real portar» (c. CCLXII, p. 566). Si tenim en compte la classificació d'Estefania sobre els tres tipus d'amor («virtuosa, profitosa, viciosa») del c. CXXVII (p. 256),²³ l'emperadriu representa l'amor viciosa, mentre que Hipòlit és el representant més clar de l'amor profitosa,²⁴ en contraposició a Tirant, amant virtuós, que actua desinteressadament i tan sols per l'amor de Carmesina.

Podem dir, doncs, que el narrador ens presenta un petit relat amb dues línies possibles de lectura, segons els dos destinataris del missatge d'Hipòlit. En primer lloc, hi ha una interpretació més evident, de caire eroticoamorós, adreçada a l'emperadriu, segons la qual el cavaller Hipòlit expressa la seua sorpresa davant el fet que la dama l'acomiade precisament quan ha minvat la intensitat de la passió amorosa. L'altra interpretació és adreçada a Eliseu, la donzella, i juga amb la simbologia de l'eriçó; Hipòlit, en clau al·legòrica i irònica, dóna a entendre a la donzella que actua mogut per l'avarícia, pel desig de riquesa. Segons la simbologia de l'eriçó, l'exemplum d'Hipòlit és també un avís premonitori sobre el futur de l'emperadriu; ara que ha minvat la passió amorosa del cavaller és quan la dama, igual que el senyor del castell, corre el risc de perdre tota la seua vinya, és a dir totes les seues riqueses i possessions. Això ens ajuda a entendre una mica més la reacció d'Eliseu, la qual, gràcies al conte, endevina que Hipòlit actua mogut pel desig de guanys materials i albira potser la possibilitat que el cavaller recompense la seua ajuda i el seu silenci, tal com li havia anunciat   —133→   l'emperadriu: «Aprés, Ypòlit te darà tant de sos béns que tu·n seràs ben contenta» (c. CCLXII, p. 565).

De fet, l'actitud afavoridora de la donzella, després d'escoltar el conte, s'orienta immediatament a intentar influir en la seua senyora perquè recompense generosament el cavaller, tot i la desconfiança de l'emperadriu: «Com, senyora, tenint vostra altesa un cavaller per enamorat, consentiríeu que ell stiga ab Tirant? ¿E la majestat vostra no basta per a sostenir-lo e dar-li de vostres béns tan e tant [a]bundantment que no s'aja amprar de negú» (p. 568). En aquest sentit, Eliseu aconsegueix que l'emperadriu no acomiade el cavaller; sinó tot el contrari, ja que la dama ordena generosament la vida futura d'Hipòlit: «só molt contenta en despendre largament tots mos béns en tu, en lo temps de ma enamorada vida, car la tua bondat e virtut en si strema vida aporta» (c. CCLXIV, p. 569). Finalment, després de quinze dies a la cambra, quan ell se n'ha d'anar, Eliseu, per ordre de l'emperadriu, recompensa generosament el cavaller i li fa una demanda ben curiosa:

«La donzella obrí la caixa e pres un gran sach de ducats que ab fatiga Ypòlit los podia portar, que la emperadriu havia manat li fossen dats. E Ypòlit ab gran dificultat los volgué pendre. Aprés la donzella tragué de la caixa M e CCCC grans de perles molt grosses e de singular lustre, e pregà'l que, per l'amor sua, se'n brodàs unes calsses de raÿms e los grans fossen de perles, puix per causa dels raÿms la pau era stada feta» .

(c. CCLXIV, p. 570)

Com veiem, els grans de raïm, símbol de les riqueses materials en l'exemplum d'Hipòlit, conflueixen ara amb l'element simbolitzat, la qual cosa redunda en la hipòtesi que hem plantejat adés com a premonició de l'episodi. Hipòlit, efectivament, es fa brodar les calces que li ha dit la donzella, tal com Tirant s'havia fet brodar la sabata amb la qual aconseguí arribar al lloc vedat de la princesa (c. CLXXXIX, p. 440).²⁵ En el cas de Tirant, l'episodi actua com una anticipació de l'èxit final en la relació amorosa amb Carmesina. En canvi, l'episodi d'Hipòlit és una interpretació²⁶ dels guanys materials que aconseguirà aquest cavaller al final de la narració. Com sabem, Tirant, abans de morir, institueix Hipòlit com a hereu universal dels seus béns, la qual cosa afavoreix que el nebot de Tirant siga el benefactor del   —134→   gran premi reservat per al cavaller protagonista, la corona de l'imperi grec, després del matrimoni amb l'emperadriu.²⁷

Com podem comprovar, l'exemplum de la vinya narrat per Hipòlit ens ajuda a entendre, en gran part, la significació en la carrera ascensional d'aquest cavaller, en oposició, en moltes ocasions, al comportament de Tirant. Es tracta de dues formes ben diferents de servir la cavalleria, centrades bàsicament en la contraposició de dues virtuts completament oposades. Així, el cavaller Hipòlit, caracteritzat per l'avarícia (l'avareza) i el desig de guanys materials, representa la crisi de l'ideal cavalleresc, personificat en el cavaller Tirant, hereu de les lliçons doctrinals del comte Guillem de Varoic, en el qual perviu encara la virtut de la largueza característica dels grans cavallers de la tradició artúrica.²⁸ La mítica cavalleria tradicional, entesa com el servei desinteressat d'ajuda als desvalguts, cedeix el pas a una nova forma d'actuar on el que predomina és l'interès i el benefici propi. La gran capacitat narrativa de Martorell rau precisament en el fet de saber condensar en un breu episodi de l'obra, aparentment secundari, una bona part dels elements que ens permeten entendre la complexitat narrativa, coherent i unitària, que representa el món del Tirant lo Blanch.