L'illa del Lango no és un illot: el nus estructural de l'episodi del drac en el «Tirant lo Blanc»¹

Joan Ma. Perujo Melgar

Universitat d'Alacant

Dins el context d'un congrés d'estudis catalans dut a terme en terres italianes, pensem que no és desencertat parlar del Tirant lo Blanc, la millor novel·la de la literatura catalana medieval, perquè, precisament, va ser aquesta obra del cavaller valencià Joanot Martorell una de les que va contribuir a mantenir els llaços de relació cultural existents entre Itàlia i la corona catalano-aragonesa².

Tot i la divulgació que ha assolit a hores d'ara el Tirant, sobretot arran de la commemoració dels cinc-cents anys d'existència de la primera edició valenciana, encara hi ha alguns elements de difícil interpretació. Un dels episodis de l'obra més mancats d'anàlisis interpretatives i, per tant, menys entesos, és l'episodi del cavaller Espèrcius i el drac de l'illa del Lango (caps. 410-413). Generalment, aquest episodi s'ha interpretat com un illot, com una breu digressió anecdòtica aïllada enmig del relat de les aventures del cavaller protagonista o, fins i tot, com un afegitó estrany, sense cap relació amb la resta de la novel·la, símptoma de la intervenció d'una mà aliena (la de Martí Joan de Galba) que hauria ampliat i tergiversat el text de Martorell.

Tanmateix, davant l'opinió generalitzada que considera l'episodi del drac com un illot, l'objectiu d'aquesta comunicació serà, doncs, oferir-ne una possible interpretació i intentar descobrir si hi ha cap element cohesionador, és a dir, cap nus estructural, que el lligue amb la resta de l'obra, amb la qual formaria, en cas afirmatiu, una unitat plena de sentit, significativament coherent. Intentarem demostrar que l'aventura del cavaller Espèrcius a l'illa del Lango, situada estratègicament i intencionada després dels episodis africans __no pas casualment__, és un paral·lel de les gestes de Tirant a terres africanes (nus estructural), que, a més a més, actua significativament, a partir d'uns elements paral·lelístics i d'altres que actuen com a contrast, sobre aquests episodis i sobre el sentit general de tota l'obra (element necessari).

Tot i que l'actitud general de la crítica tirantiana ha estat defugir els estudis d'aquest episodi __evidentment per la problemàtica que planteja pel fet de trencar la idea general d'una obra realista i versemblant__, diversos estudiosos s'hi han referit breument. Per exemple, Marcelino Menéndez y Pelayo, que considerava que els episodis africans eren de Galba, en parlar de l'episodi del drac es referia només a qüestions de fonts i defugia altres problemes que planteja³.

El 1922 W. J. Entwistle assenyalava que la primera part de l'aventura del cavaller Espèrcius, la que explica la llegenda del drac de l'illa el Lango i la filla d'Hipòcrates, és un plagi de l'obra de viatges fantàstics de l'anglès sir John Mandeville, el Voyage d'outre mer, obra escrita en francès el segle XIV, que assolí una gran difusió⁴.

El 1947, Martí de Riquer, a partir d'una comparació a doble columna entre el text anglès de Mandeville i el text del Tirant, afirmava que Martorell «segueix gairebé al peu de la lletra» el text dels Viatges i que l'única cosa que havia fet era inventar-se un cavaller que acabés la prova. A més a més afirmava, quan encara era partidari de la intervenció de Galba en la novel·la, que precisament havia de ser Martorell qui plagiava Mandeville __i no pas Galba__, perquè hi havia més plagis de l'obra de l'autor anglès en capítols molt anteriors a la part que hom considerava que Galba podria haver modificat o ampliat⁵.

Tot i així, d'ençà de l'aportació de Riquer del 1947, diversos crítics encara han continuat plantejant la possibilitat que l'episodi del drac fos un afegitó de Galba, basant-se gairebé sempre en l'argument de la inversemblança. D'aquesta manera, el 1954, Joan Coromines __en un article poc rigorós i potser una mica suggestionat pel colofó de l'obra__ pensava que havia de ser de Galba l'aventura del cavaller Espèrcius, «tant en desacord amb la repugnància de Martorell pel meravellós i col·locada ben fora de propòsit i sense necessitat»⁶.

Posteriorment, Lluís Nicolau d'Olwer, en un article sobre diversos aspectes de l'obra, també atorgava veracitat al colofó de l'obra i afirmava que havia de ser de Galba la quarta part de la novel·la, que ell identificava, massa lliurement, amb el «desmesurado episodio de Berbería», és a dir, amb els 115 capítols que contenen les aventures de Tirant per terres africanes __que ell considerava «una digresión innecesaria»__ i l'únic episodi meravellós (el del cavaller Espèrcius). Malauradament, l'únic argument __de validesa relativa__ que hi aporta Nicolau d'Olwer a favor d'aquesta idea és el colofó de la novel·la, que de vegades ha impulsat els crítics a formular teories que sense l'existència d'aquest text situat fora de la narració segurament mai no haurien plantejat⁷.

Per la seua banda, Manuel de Montoliu, partidari d'una autoria única, intentava justificar el caràcter inversemblant de l'episodi del cavaller Espèrcius considerant-lo com una digressió que es troba al marge de l'acció central, concebuda «per donar uns moments d'esplai a la fantasia»⁸. Com veiem, Montoliu tampoc no atorgava cap finalitat estructural o de significat a aquest episodi, més enllà de la finalitat de delectare amb una breu anècdota fantàstica al marge del relat principal.

No deixa de ser significatiu que en dos dels estudis més importants sobre el Tirant, ambdós ja clàssics, l'episodi del drac de l'illa del Lango siga bandejat, conscientment o no, com si no formés part de l'obra. En el cas de l'estudi de Dámaso Alonso, no hi trobem ni la més mínima referència, possiblement perquè aquest episodi trencava la idea del «realismo vitalista» que ell havia aplicat a la novel·la⁹. Per la seua banda, l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa, que considerava el Tirant com una «novel·la total», pensava que per poder parlar del Tirant com d'una novel·la realista s'haurien d'oblidar diversos episodis, com el del cavaller Espèrcius __sobre el qual indicava la possibilitat que fos un afegit de Galba no previst en el projecte de Martorell, sense donar, però, arguments a favor o en contra d'aquesta idea__ o com el capítol del rei Artús, un altre dels episodis considerats problemàtics. L'episodi del drac no és també un dels «cràters actius» de la novel·la? Segons veurem després, sembla que la resposta ha de ser afirmativa, ja que es tracta d'un episodi essencial que repercuteix sobre la significació final de tota l'obra¹⁰.

Molt més tard, Rafael Beltran, en un ampli estudi sobre la novel·la, encara continuava atribuint a Galba la part africana de l'obra, caracteritzada __segons Beltran__ pel seu caire repetitiu i inversemblant, fonamentalment a causa de l'accentuat caràcter religiós d'aquests capítols __Galba hauria actuat sobre el text de Martorell «espiritualitzant-lo»__. Evidentment, Beltran també atribueix a Galba l'episodi del cavaller Espèrcius, sobre el qual emet l'opinió següent:

  —2→  

Per molt calcat que estiga dels Viatges de Mandeville, la inclusió d'aquest episodi sense mitjançar una explicació aclaridora del seu caràcter fantàstic ja desqualifica totalment Galba com a continuador digne del to realista proposat per Martorell durant la resta de la novel·la. La història exemplifica [...] la incomprensió de Galba de certs aspectes ambigus en la narració de Martorell [...] i, més encara, de tot el seu projecte narratiu11.

El mateix any, E. T. Aylward, en un article sobre el sentit general de l'obra en relació amb el famós judici de Cervantes en l'escrutini de la biblioteca de don Quijote, pensa que les «necedades» a les quals es referia el cura en aquest escrutini són una clara al·lusió als excessos ocasionals de Martorell, als episodis que Cervantes va considerar objectables perquè mancaven d'una intenció artística clara. Aquests episodis, segons l'opinió d'Aylward, són els capítols del rei Artús en la cort de Constantinoble i els capítols de l'aventura del cavaller Espèrcius; la qual cosa representa un intent d'esmenar la plana a Martorell a partir de l'opinió d'un altre autor (Cervantes) que també podria haver entès malament l'obra¹².

Recentment, Maria de la Pau Janer ha estudiat els punts de contacte d'aquest episodi amb el que ella anomena «cicle de l'espòs-transformat o de l'animal-nuvi», present, sobretot, com a element folklòric de caire universal, en els contes de la literatura popular i tradicional, però incorporat també en diverses ocasions a les obres d'autor culte. Com bé diu Maria de la Pau, l'episodi del Tirant té l'estructura d'un conte tradicional: el cavaller Espèrcius, a causa d'una tempesta, arriba a l'illa del Lango (lloc màgic), on haurà de resoldre la prova consistent a desencantar una donzella transformada en drac, la qual cosa li reportarà un regne i un tresor. Ens trobem, doncs, amb la típica estructura de dificultat-superació-premi. Tanmateix, a banda dels elements folklòrics, l'estudi de Maria de la Pau __únic, fins ara, dedicat exclusivament a aquest episodi__ manca d'una interpretació del sentit que puga tenir l'aventura d'Espèrcius dins la trama general de la novel·la de Martorell¹³.

Com veiem, és ben escassa l'atenció que ha rebut l'episodi del drac per part de la crítica tirantiana, probablement perquè s'ha considerat la tendència del Tirant a la versemblança com una llei estricta que ha dut els crítics a parlar de l'obra com si es tractés d'una novel·la del segle XIX. Però el Tirant resulta molt més ric si no limitem les possibilitats de lectura.

És el sentit que Martorell va donar a l'episodi el que fa que haja de deixar de ser considerat simplement com una anècdota o un conte inserit en la narració de forma casual i inconnexa, i passe a ser considerat com un element significativament necessari i lligat de forma perfecta amb la resta de l'obra. Però serà convenient examinar fil per randa els diversos elements de l'episodi, per tal de fer palesos els llaços que el lliguen amb la gesta de Tirant i dels altres cavallers de la novel·la.

El personatge d'Espèrcius té diversos elements que el relacionen amb el protagonista de l'obra. En primer lloc, perquè es tracta d'un guerrer a les ordres de Tirant, tot i que no és un dels que l'han acompanyat des del principi del relat. Apareix per primera vegada en el capítol 387, on l'autor ens diu que «era natural de Tremicén e era bon crestià e home molt diligent e de grans negocis» (pàg. 777)¹⁴. Espèrcius rep ordres de Tirant, que ja ha conquistat la Barbaria i ha de tornar a Constantinoble, d'anar a diversos ports del Mediterrani per formar un estol i contractar gent per a la guerra contra els turcs. Tot i la presència relativament escassa d'aquest personatge, no deixa d'exercir un paper important dins el relat, com és el de reunir l'estol que farà possible la victòria final sobre els turcs i la reconquesta de Constantinoble.

En el capítol 401, Tirant tramet a Sicília el cavaller Espèrcius amb una ambaixada per demanar ajuda a un antic amic seu, l'infant Felip de França, esdevingut ara rei de l'illa. En ser a Sicília (cap. 405), Espèrcius actua, en el seu paper d'ambaixador, com a narrador que resumeix les gestes fetes per Tirant a Barbaria (cap. 406). Aquest paper de narrador que resumeix les gestes del protagonista de la novel·la, ha estat exercit també pel cavaller Melquisedec, enviat per Tirant com a ambaixador a l'emperador de Constantinoble (cap. 390).

Recordem que en els primers capítols de la novel·la, Diafebus, cavaller del seguici de Tirant, havia fet de narrador de les gestes del seu cosí a la cort anglesa __la diferència és que Melquisedec i Espèrcius narren fets que ja coneixem, la qual cosa explica que el seu relat siga menys detallat que el de Diafebus. Són dues tècniques semblants, utilitzades per narrar fets que ja s'han esdevingut, però en el primer cas l'autor narra els fets per primera vegada (cas de Diafebus) i en l'altre resumeix fets ja narrats en un altra ocasió (casos d'Espèrcius i Melquisedec). La tècnica del resum té a més una finalitat mnemotècnica i de recopilació, molt útil en les obres de gran extensió.

La tècnica utilitzada per Diafebus és emprada també d'una forma més enginyosa per Plaerdemavida, ara en forma de somni, en el famós relat de la nit de les bodes sordes (cap. 163). I el mateix personatge utilitza també la tècnica del resum en la part africana. En aquesta ocasió, a més a més, la tècnica del resum serveix també com a procediment d'anagnòrisi, ja que és Plaerdemavida qui resumeix al mateix Tirant les seues gestes __no ja les africanes, sinó les primeres aventures a la cort anglesa__, la qual cosa fa que Tirant puga reconèixer la donzella de la seua estimada (cap. 355, pàg. 738).

Després de l'aventura del drac (caps. 410-413), el cavaller Espèrcius només tornarà a aparèixer al final de l'obra, com a invitat a les noces de Tirant i Carmesina (cap. 452, pàg. 870). Es tracta, per tant, d'un personatge que, com Tirant, a més de ser cavaller, actua eficaçment com a ambaixador i com a capità d'un gran estol. Un personatge que també fa de narrador que resumeix fets ja contats, tècnica utilitzada, com hem vist, per altres personatges.

Després de seguir l'estol de Tirant per Contestina, Palerm i Valona, sense poder-lo atrapar, la galera del capità Espèrcius «tirà la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e lançà'l en la illa del Lango. E aquí la galera donà a través e perdé's tota la gent, exceptat lo cavaller Spèrcius ab x hòmens» (cap. 310, pàgs. 805-806). Evidentment, hem de posar en relació el breu relat d'aquest naufragi de la galera del cavaller Espèrcius amb el naufragi __explicat més detalladament i anunciat fins i tot amb presagis uns capítols abans, cap. 293__ de tot l'estol de Tirant, situat precisament abans de la seua aventura africana, i més concretament el naufragi de la galera amb què viatjaven Tirant i Plaerdemavida, que juntament amb un mariner seran els únics supervivents que arribaran a terra, en la Barbaria (caps. 296-299).

En ambdós casos el naufragi és considerat com un colp de Fortuna¹⁵. Ací Martorell segueix un tòpic de les narracions cavalleresques, on la tempesta i el naufragi en la mar esdevenen sinònims de fortuna, fins al punt de referir-se a aquest fet (com en el cas del relat d'Espèrcius) únicament amb el terme fortuna. Hi ha, doncs, dos naufragis paral·lels que deixen els dos cavallers en una situació de perill; en tots dos casos el naufragi és una situació catastròfica que serveix per introduir l'aventura.

Després del naufragi, Espèrcius i els deu cavallers que van amb ell arriben a una illa quasi deserta __segons Janer, aquesta és una característica pròpia de l'espai màgic dels contes¹⁶__, on troben un pastor vell que els dóna a menjar. En el cas de Plaerdemavida, en comptes d'un pastor vell, és un «moro vell», que havia estat captiu a Espanya, el primer que ofereix ajuda a la desemparada donzella. En aquest cas l'ajut també tracta de remeiar les necessitats primàries del nàufrag: el que primer necessita Plaerdemavida no és menjar, sinó vestits, ja que «la pobra de Plaerdemavida, nua e crua, sens vestidures negunes, morta de fret, anava tostemps reclamant a la mare de Déu» (pàg. 634). Així, Plaerdemavida rebrà «una camisa e una aljuba ab hun alquinal, e no era negú qui la ves que no la tinguessen per mora» (pàg. 635).

Si la primera preocupació d'Espèrcius i dels seus homes és buscar aliment, també ho és en el cas de Tirant i el mariner, que hagueren de fartar-se en una «delitosa vinya» (pàg. 636) que trobaren en arribar a terra¹⁷. Poc després el mariner abandona Tirant, però aquest és ajudat, igual que Plaerdemavida, per un altre «moro», però de major posició social, el Capdillo-sobre-los-capdillos, capità general del rei de Tremicén, que també l'ajuda a remeiar la seua nuesa, donant-li un aljuba i portant-lo a un lloc «on fon molt ben vestit a la morisqua» (pàg. 639). En els dos casos, doncs, els cavallers nàufrags intenten remeiar les seues necessitats primàries.

Després que Tirant ha sadollat la seua fam, és el narrador qui ens informa de la situació de la terra on acaba d'arribar el protagonista. Llavors ens adonem que el rei Escariano, amb altres reis, prepara una guerra contra el rei de Tremicén, per tal d'arrabassar-li la seua filla Maragdina, el tresor i el regne (pàg. 640). A l'illa del Lango és el vell pastor qui informa Espèrcius que l'illa és encantada i que hi viu la filla d'Hipòcrates, convertida per la deessa Diana e n un drac, i que només podrà recuperar la seua forma original si algun cavaller la besa en la boca (pàg. 806).

El relat de les dues persones que han intentat la prova (un cavaller de l'Hospital de Rodes i un jove que hagué de fer-se cavaller abans de poder emprendre l'aventura, pàgs. 806-807) simplement té com a objectiu augmentar la perillositat de l'empresa a realitzar pel cavaller Espèrcius. En ambdós casos tot i que els nàufrags arriben a una terra quasi deserta, reben els primers auxilis d'alguna persona que els informa sobre la situació del lloc on han arribat, fet que introdueix l'aventura a realitzar.

Maria de la Pau Janer ens informa que en els contes la transformació d'una figura femenina és molt menys freqüent que la d'un personatge masculí (el cas de transformació més conegut és el del príncep esdevingut granota)¹⁸. El cas és que en el Tirant, com veurem tot seguit, era necessari que la figura transformada fóra, precisament, la de la donzella. És evident que el drac, la serp, ha simbolitzat des de temps immemorials la temptació i el pecat, la figura del mal estretament relacionada amb la de la dona¹⁹. Si lliguem aquest element amb el fet que siga la donzella-drac qui prenga la iniciativa del bes («E lo drach que véu que l'ome no·s movia, ans stava sperant, e molt gentilment e suau se acostà a ell e besà'l en la boca, e lo cavaller caygué en terra smortit», pàg. 808)²⁰, se'ns imposa relacionar l'aventura del cavaller Espèrcius i la donzella del Lango amb l'aventura de Tirant a terres africanes i la seua relació amb la reina Maragdina (que també pren la iniciativa amorosa).

Recordem que l'anomenada part africana del Tirant comença, amb el naufragi abans esmentat, arran d'un episodi de gelosia de l'heroi protagonista (que es considera enganyat per un hortolà negre), provocat per donar crèdit a l'enganyifa dels espills de la Viuda Reposada (cap. 283). Segons la nostra opinió, els episodis nord-africans tenen dos objectius principals dins l'obra²¹. D'una banda, des del punt de vista político-militar, fer possible la congregació d'un nombrós exèrcit cristià que faça realitat l'ideal de croada que motivà Martorell a escriure el Tirant: l'alliberament de Constantinoble del poder turc. D'una altra banda, dins la trama amorosa inserida en la novel·la, Tirant, model d'amador fidel a les regles de l'amor cortès, ha de reparar la falta comesa contra la seua amada, Carmesina, ja que ha dubtat de la seua fidelitat (Amadís, per exemple, no dubta mai d'Oriana en situacions molt semblants). A les terres africanes Tirant haurà de provar la seua fidelitat amorosa resistint en la llunyania a les proposicions de la filla del rei de Tremicén, Maragdina __proposicions que, si les acceptés, li proporcionarien un matrimoni feliç i un regne__, resistint a la temptació de trair fàcilment l'amor de Carmesina (que també prova la seua fidelitat reclosa en un convent).

Igual que la donzella-drac, és Maragdina qui pren la iniciativa en la relació amb Tirant. Això s'esdevé en el capítol 322, on Maragdina, en una requesta d'amors que fa a Tirant, li ofereix un matrimoni ben favorable: «per què·t suplich, senyor, que·m faces gràcia de voler ésser senyor de aquesta terra e de la mia persona en compensació de tos treballs» (pàg. 682). El mateix oferiment es repeteix més tard __se'ns diu que la reina «volgué altra volta temtar de paciència a Tirant», pàg. 694__, en els capítols 331 i 333, on de nou trobem: «yo pose la mia persona e los béns en ton poder e só presta de fer tot lo que·m manaràs» (pàg. 696).

Trobem paraules molt semblants en boca de la donzella-drac, que fa referència també a l'oferiment de la persona i dels béns: «me ofir tota vostra» (pàg. 810); i més endavant: «e mostrà-li gran quantitat de tresor, lo qui li presentà ensemps ab la sua persona» (pàg. 810). Recordem que aquest tipus d'oferiment dels béns i de la persona no és estrany en la resta de l'obra. L'hem trobat ja a les cambres del palau de Constantinoble, en el cas de la donzella Estefania, que ofereix, en termes molt semblants als de Maragdina i la donzella-drac, la seua persona i els seus béns al cavaller Diafebus en un curiós albarà (cap. 147). I l'hem trobat també en les requestes amoroses que l'emperadriu fa al jove Hipòlit (caps. 248-264). Hi ha, per tant, escampades per tota la novel·la, un seguit de dones que prenen la iniciativa en la relació amorosa i que milloren la condició social dels seus amants (sempre d'estament social inferior), amb un matrimoni favorable i diversos donatius en metàl·lic i en forma de terres (Diafebus rebrà el comtat de Sant Àngel i Hipòlit el tron de l'imperi grec, tots dos premis destinats en principi a Tirant).

Un estrany propòsit de conversió anima el cavaller Espèrcius a emprendre l'aventura de desencantar el drac. Abans d'entrar a la cova, amb un bastó en la mà com a única arma, fa una oració a Déu per tal que «lo volgués guardar de tot mal e·l volgués liberar e donar ànimo que no tingués temor del drach perquè pogués traure aquella ànima de pena e fer-la venir a la sancta e vera fe cathòlica» (pàg. 808). Aquesta intenció religiosa continua després d'acabada l'aventura, ja que Espèrcius i la seua «conquistada senyora» funden una ciutat a l'illa, «qui Spertina fon nomenada, la Venturosa. E molts altres lochs, viles e castells hi foren edificades e poblats. E moltes sglésies e cases de religiosos, [...] e y donaren molta renda per sustentació dels servidors de Déu» (pàg. 811).

Significativament també Tirant, en la seua relació amb Maragdina, és animat per una intenció de salvador d'ànimes o convertidor d'infidels. Vegem-ne només un exemple:

Tirant pensà hun poch en si e véu lo bon prepòsit de la reyna que tenia en fer-se crestiana. Alegrà-se'n molt e véu, ab los ulls de la pensa, camí per hon la sancta crestiandat poria ésser exalçada. Delliberà de mostrar molta amor a la reyna perquè tingués voluntat de fer-se crestiana, no perjudicant en res la amor que tenia a la sua princessa» (pàg. 685).

El motiu de la conversió esdevé una constant important en els episodis africans; tant Maragdina (pàg. 687) com el rei Escariano (pàg. 691) rebran el baptisme de mans de Tirant, el qual, a més, els uneix en sant matrimoni (pàg. 696). Però això no és tot, ja que, seguint l'exemple dels seus senyors, tots els vassalls de Maragdina i Escariano voldran ser batejats. En pocs dies són batejats 44.327 súbdits musulmans, hipèrbole intencionada que s'accentua en les paraules del narrador: «e la pressa era tanta dels moros qui·s volien batejar que Tirant no bastava nit e dia en dar-los lo sant baptisme» (pàg. 692). A més, també la reina Maragdina, igual que Espèrcius, fa edificar esglésies i monestirs (pàg. 804).

És sabut que el tema de la conversió és molt accentuat en tota la part africana, però no era absent en la resta de l'obra ni, com hem vist, en l'episodi de l'illa del Lango. No podem discutir ara aquest element, tòpic que formava part de la tradició de les narracions cavalleresques, però que alguns crítics han considerat un element aliè producte de la mà de Galba²².

Curiosament, el predicador valencià sant Vicent Ferrer també posava en relació l'esperit de conversió amb el fet de deslliurar una donzella que anava a ser devorada per un drac (no hi ha transformació); en aquesta ocasió és el cavaller sant Jordi qui rebutja la donzella (exemple de castedat) i el tresor del drac, que vol dedicar a fundar esglésies i hospitals (exemple de caritat)²³.

Aquest episodi no manca tampoc d'una de les notes més característiques del Tirant: l'erotisme. Ja hem vist que és la donzella-drac qui pren la iniciativa en la relació amb el cavaller, igual que Maragdina; la diferència rau en el fet que Espèrcius, al contrari que Tirant, sí que accepta les suggestives propostes de la donzella:

E lo cavaller Spèrcius li regracià molt la sua proferta, acceptant aquella ab grandíssimes gràcies que li féu, abraçant e besant-la més de mil voltes. E sens no voler perdre temps en paraules, pres-la en braços e posà-la sobre lo lit, e aquí conegueren los últims termes de senyals de amor.

(pàg. 810)

Podem posar en relació aquestes paraules amb les que trobarem després de la primera nit d'amor de Tirant i Carmesina, després del retorn de Tirant a Constantinoble: «Moltes altres rahons y delicades paraules fornides de enamorats sospirs passaren, y, ensemps parlant, moltes vegades conegueren de libidinosa amor los efectes» (pàg. 847). Però també les hem de relacionar amb les paraules del narrador després de la primera nit amorosa d'Hipòlit i l'emperadriu: «E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor» (cap. 260, pàg. 559). El sentit final de l'obra prendrà sentit a partir d'aquest conegueren, ja que per a Tirant els fruits de l'amor libidinosa arribaran massa tard. Sembla com si amb la sobtada mort de Tirant l'autor ens volgués dir que les coses haurien estat diferents si Tirant hagués conegut la libidinosa amor amb Maragdina²⁴. Però, com sabem, Tirant havia rebutjat les propostes de Maragdina, ja que segons les regles de l'amor cortès «la verdadera amor no consent en moltes parts ésser partida» (pàg. 695). Tirant havia estimat Maragdina però només com a servidor, «quiti e despullat de sensibles passions e apartat de tota amor libidinosa» (pàg. 686).

Possiblement també hauríem de considerar un paral·lelisme dins l'àmbit de l'erotisme el fet que la donzella-drac intente reanimar el cavaller Espèrcius, que ha caigut esmortit de por, «fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar» (pàg. 808). Podríem posar en relació aquest fet amb les dues vegades que Plaerdemavida intenta reanimar Tirant, que també ha caigut esmortit, però per haver sentit parlar de Carmesina (pàgs. 744 i 789).

El comportament valerós del cavaller Espèrcius, que ha superat la prova i ha desencantat la donzella (ha caigut en la temptació), es tradueix en una recompensa: la «gran quantitat de tresor» que custodiava el drac i un regne, la mateixa illa del Lango i «alguns altres [llocs] entorn», on regnarà per molt de temps, fins que siga heretat pels seus fills (pàg. 811). En canvi, Tirant, que també ha superat la prova (ha conquistat, com havia anunciat, tota la Barbaria) es queda sense el tresor de la reina Maragdina (al qual s'ha referit e l narrador en la pàg. 676) i sense el regne de Tremicén, que ella havia posat a la seua disposició. Tot quedarà en mans d'Escariano, a partir del seu matrimoni amb Maragdina²⁵.

Si la recompensa d'Espèrcius és immediata, el premi de Tirant arriba alguns capítols més tard (cap. 436), quan Tirant, després de tants treballs, aconsegueix consumar el seu amor amb Carmesina. Però, molt significativament, aquest premi li durarà molt poc, ja que pocs capítols després Tirant mor d'un mal de costat. El tron de l'imperi, el gran premi que el lector ha esperat com a justa recompensa a totes les batalles, a totes les proves que ha hagut de superar el cavaller Tirant, restarà en mans d'Hipòlit, que també ha caigut en la temptació, en acceptar les propostes, estranyament incestuoses, de l'emperadriu de Constantinoble (una altra dona que sap prendre la iniciativa). El final de la novel·la és el nou matrimoni d'Hipòlit amb una princesa anglesa, de la qual naixerà el nou hereu del tron. Després d'aquest repartiment tan «injust» de recompenses, no prendrien un caire d'irònic escepticisme les paraules de Tirant en el capítol 380?: «Déu no permet los mèrits resten sens guardó ni los treballs sens repòs, ni les penes sens delits» (pàg. 768).

Amb tot això se'ns imposa un contrast evident entre l'actuació virtuosa (excessivament virtuosa, diríem) de Tirant, que, per haver seguit les regles ja caduques de l'amor cortès, serà recompensat amb la mort, i l'actuació d'altres cavallers del seu seguici que accepten les iniciatives de dames d'estament social més alt i reben un premi excessivament alt si considerem l'esforç realitzat. Podem establir, doncs, una oposició entre la parella protagonista i les altres parelles que contrapuntegen la seua actuació. Aquesta oposició podríem formular-la com un contrast entre un comportament virtuós (cortès) recompensat amb el fracàs amorós i existencial, d'una banda, i un comportament no cortès (més modern) recompensat amb l'èxit amorós i existencial, de l'altra. Podem veure representada aquesta oposició en l'esquema següent²⁶:

Com hem vist, l'episodi del drac té un nus estructural que el lliga amb la resta de la novel·la, consistent, sobretot, en un seguit de paral·lelismes i contrastos de personatges, de situacions i de motius. Es tracta, a més, d'un episodi necessari, ja que repercuteix significativament sobre el sentit final de tota la narració. Si fem el recompte dels motius que poden lligar aquest episodi amb la resta de l'obra i especialment amb l'aventura africana de Tirant, trobem la llista següent:

Amb tots aquests elements de relació se'ns fa estrany que aquest episodi haja pogut ser introduït per un altre autor (Galba), tant al corrent, en aqueix cas, del propòsit, dels entramats interns i dels mecanismes narratius de Martorell. Tanmateix, la qüestió de la intervenció de Galba en l'obra de Martorell cau fora del nostre objectiu, la nostra intenció ha estat explicar l'episodi a partir dels paràmetres interns de l'obra. En tot moment hem considerat el colofó del llibre com un element aliè, mancat de veracitat i validesa.

També resta fora del propòsit de la present comunicació discutir la qüestió del realisme de la novel·la, pretesament trencat en aquest episodi. Remarquem, només, que en l'època de Cervantes les poètiques encara consideraven necessària la inclusió d'elements fantàstics en les obres artístiques i que hi havia diversos recursos, com el de la llunyania (aplicable al nostre episodi), que feien versemblants els episodis meravellosos²⁷. Per a una mentalitat medieval no devia ser tan inversemblant trobar un drac en una illa perduda i allunyada enmig del mar. Hem de tenir en compte, a més, que a l'edat mitjana la imatge d'aquest animal era força diferent de la imatge fantasiosa que en tenim actualment; llavors el drac era simplement una gran serp. Per tot el que hem exposat, considerem que si suprimim del Tirant lo Blanc l'episodi del drac de l'illa del Lango, restarem una part important de la fantasia de Martorell i una de les claus per a entendre la seua visió de la novel·la, de la vida i del món²⁸.