Literatura i crítica

Joan Ramon Masoliver

Al cor de la Riviera, a Rapallo –lluny per tant del cosmopolitisme esnob de la ciutat– passa la major part dels lleures de vida professoral Gino Saviotti, director de L’Indice, la revista literària de Gènova. El lloc de residència dels Pound, Hauptmann, von Unruh és el mateix d’aquest jove crític que en la seva revista es mostra tan al corrent de l’actualitat mundial –cridant a col·laborar-hi des d’Unamuno a Marcel Brion, no oblidant el gran poeta americà Ezra Pound, que té una secció a ell reservada– contràriament al que ens té acostumats la premsa italiana, L’Italia Letteraria en primer terme.

En l’ambient amable dels Saviotti es conversa de mil temes diferents, entre els quals, naturalment, també de literatura: i de la literatura actual d’Itàlia. Qui amb més propietat que Gino Saviotti, que, al fet de comptar-se entre els escriptors joves, uneix el coneixement profund de la literatura anterior? (Bona prova els set volums d’història literària que prenent peu en els textos reproduïts dóna una llum nova als escriptors d’Itàlia.) Al llarg de la conversa es poden destriar els punts fonamentals de la nova literatura italiana.

Aquí, i potser en un grau més agut que a Espanya (recordo per cas la florida de la lírica castellana de l’any 22 al 28: Bacarisse, Larrea i Gerardo Diego; Dámaso Alonso i Moreno Villa; Salinas i Guillén...) la literatura és en mans de professors i universitaris. L’obra de Croce ha fet aparèixer un estol de crítics joves que des de les pàgines de les revistes i diaris sotmeten les obres literàries a un examen rigorós de llurs valors estètiques donant lloc a les dues característiques que segons Saviotti informen l’actualitat italiana: la força de la crítica i la lluita entre literatura «pura» i literatura «aplicada», és a dir: literatura dedicada als selectes, i literatura que s’adreça al gran públic.

–Itàlia presenta avui un sistema crític, un front com potser no es troba en cap més país. Noms com Giuseppe Antonio Borgese, Luigi Russo, Francesco Flora i Adriano Tilgher, per dir els més estimats, tot i ésser al marge d’un grup literari qualsevol, representen materials d’un mateix bloc que es podrà atacar conjuntament, però no en els seus components.

–Respecte la competició entre literatura per minories i literatura vulgar, no creieu que sempre s’ha donat una mica? Vosaltres mateixos, al costat d’un Petrarca heu tingut les Floretes de Sant Francesc, i l’esplèndida autobiografia del Cellini contrastant amb Il Cortegiano de Baldasar Castiglione...

–Exactament. Com abans la Vita Nuova del Dante al costat del Novellino. Això deu venir de la nostra tradició clàssica que vol que els escriptors siguin homes cultes emprant una llengua refinada, diferent de la del vulgar. Però la pràctica ha demostrat que, sovint, llibres escrits sense intencions literàries –com les Lletres de Santa Caterina de Siena– amb llur vigor avantatgen els dels exquisits.

En el temps present el problema es complica per obra de la novel·la. Els nostres narradors no escriuen exclusivament per la minoria ni pel gran públic. L’escriptor no vol perdre lectors i per altra banda tem ésser acusat de fer «mestiere» (ofici). El que fa que quan l’italià normal vol llegir una novel·la recorri a les literatures estrangeres.

–I Borgese, i Italo Svevo?... El mateix Marinetti, no ocupà un moment l’atenció mundial?

–Borgese evidentment, Svevo... sí, agrada molt als proustians i joycistes; també hi ha Brocchi, Fracchia... El futurisme amb les seves paraules en llibertat, així com La Voce dirigida per aquell Giuseppe Prezzolini qui es vanava d’escriure malament, representen, al temps de llur aparició (1909), una reacció contra el carduccisme i contra D’Annunzio i els seus seguidors; revolta, igualment, contra els prejudicis de la crítica professoral. Fou aquell un temps en què tothom es creia amb dret a rebre l’encens de la crítica periodística; igual Zuccoli que Ugo Ojetti; Brocchi que Pitigrilli; Salvador Gotta i Guido da Verona...

No podia mancar, però, la minoria que dediqués al conreu de la forma artística tot el seu interès. L’any 19 havia d’ésser La Ronda, pilotada per Cardarelli i Emilio Cecchi, qui proclamés el retorn a la prosa impecable de Leopardi i Foscolo; que aquest moviment –tocant el punt feble dels italians: llur tradicional i inguarible academicisme– prengués cos, no té res d’extraordinari. Quan anys més tard, finint el 25, Umberto Fracchia fundava un setmanari literari tipus Les Nouvelles Littéraries, no posà en pràctica el seu intent de fer-ne l’òrgan de la literatura nacional, més enllà els primers llocs als seus antics amics de [sic] dels primers números. A poc a poc donà La Ronda. El públic que havia acollit entusiàsticament l’aparició de La Fiera Letteraria –car mancava a Itàlia un periòdic d’informació literària– conegué i reverencià escriptors que fins aquell moment s’havien limitat a firmar alguna pàgina de prosa, més que res com exercici d’estil. D’altra part, La Fiera fou la palanca per obrir les portes del periodisme als seus redactors, els quals, per un sistema d’ajut mutu, pogueren erigir-se en caps de la crítica i literatura contemporànies.

–És el mateix cas que la nostra Gaceta Literaria, amb un camí invers quant al grup formador, que aquí comença unit i ha finit amb la dispersió i confusionisme més gran degut a necessitats comercials dels editors... L’esperit de torre de vori, i el «strapaesanismo» que respiren revistes com és ara Circoli han estat promoguts per La Fiera Letteraria?

–La influència de la literatura francesa contemporània, i especialment de Valéry, Proust i Gide, ha estat tal que els joves no veien sinó per llurs ulls. Vingué el menyspreu pels escriptors de gran públic perquè no triaven els mots al diccionari de la Crusca, ni cisellaven llurs periodes; es féu alta literatura. I no sols els escriptors, sinó que també els crítics es separaren en dos grups rivals o almenys desconeguts entre ells: Emilio Cecchi, G. Titta Rosa, Giacomo de Benedetti, foren els «firaires» més exaltats. Aquesta Circoli que ara es publica a Gènova és el producte de cinc anys de Fiera i amb tot el seu purisme no passa d’ésser una traducció italiana de Commerce.

No dic que la guerra a l’estil desmanegat sigui inoportuna, ben al contrari; és més, l’exquisidesa no és patrimoni del grup de Roma: sempre un Borgese o un Ojetti han fet gala d’elegància d’estil, i els mateixos escriptors de La Fiera els han pres per model. Però una cosa és estil i altre estilisme: que no és més que recreació d’esnobs.

–Així, vós, antic col·laborador de La Fiera, manteniu avui una posició en pugna? La de la vostra revista...

–És evident. Sota el seu nom d’ara –L’Itàlia Letteraria– segueix essent la mateixa de sempre. Partidària acèrrima del fragmentarisme –que no res més són les proses curadíssimes dels seus fautors i llurs poemes inaferrables. Volen reviure, segons confessió pròpia, el dolç stil nuovo, quan en realitat cauen en l’academicisme més fat del 500. Angioletti mateix –director del periòdic– en prolongar [sic] l’antologia dels escriptors nous de Falqui ha parlat de la «representació artística desinteressada», com objecte de l’art nou. Deslligant-lo de tota ètica o passió, el redueix a cosa superficial, a camp d’experiències per desvagats. Queda també el recurs de fer el pervertit: substituir sistemàticament l’home normal pel pederasta, el sàdic o l’abúlic, perquè és el que es porta a París.

Des de la seva aparició al gener de 1930, L’Indice ha cregut necessari per l’art italià un canvi de front: substituir el literatíssim per l’escriptor humà. Proclama el totalisme artístic; és a dir: de la mateixa manera que no es pot capir l’home purament físic, no podem imaginar un home tan sols religiós, pervertit o estètic. L’art deu ésser producte de la totalitat de l’home. Per tant el punt bàsic és la sinceritat i profunditat de l’artista. Com més humà sigui l’artista, més reeixida la seva obra. I sobretot no oblidar que és l’estètica cosa a posteriori i de filòsofs, i no la determinant de l’obra d’art.

–El sentit totalista de L’Indice guanya terreny entre la crítica italiana?

–No cal dir. A part que no es cap innovació; és una convicció que ha estat sempre en el pensament de la gent equilibrada. Sempre hi havia qui equànimement examinava l’obra dels escriptors deixant de banda tota idea de clan. Ací teniu el gran exemple de Borgese, segurament l’home més interessant de les darreres generacions, que ha reclamat l’atenció envers autors estimables silenciats per les capelletes a la moda. Els seus articles, al Corriere della Sera poso per cas, constitueixen una de les guies més segures del moviment de la Nova Itàlia. I aquestes dues paraules em recorden la revista que amb aquest títol –i esperit idèntic al nostre– dirigeix a Florència un altre gran crític, Luigi Russo. El mateix Angioletti, adonant-se de l’error bàsic de la seva posició, tracta ara de fer veure el gran perill que inclou una art ètica, extrem que empra per desviar l’atenció del seu desplaçament gradual vers l’art humana, és a dir: art formal, però, primer que res, art de contingut.