11
RIT 636.
12
«Torre de los Escipiones». Ein römischer Grabturm bei Tarragona, «Madrider Mitteilungen» 7 (1966) 162-188, concretament a la p. 179.
13
Astronomica IV 16. Pels de Marcial, remeto a Inscripciones hispanas en verso, Barcelona 1952, p. 204; una mica més de lluny hom hi podria encara relacionar Xenia 58. 1 i Apophoreta 28, 1.
14
RIT 693.
15
RIT 444.
16
Concretament, el segon hemistiqui; vegeu-ne els corresponents d'Ov. Amors I 13, 10: supprime lora manu, i III 2, 72: lora sinistra manu; i encara, potser, Metamorf. XV 518-519: ego ducere uana / frena manu spumis albentibus oblita luctor. Aquests darrers deuen haver estat la font del també segon hemistiqui de Luxorius (Antol. de Riese, 328, 4): duce frena manu. Em cal rectificar, doncs, en aquest sentit les esmentades Inscripciones..., p. 204: el més probable és que no hi hagi hagut relació directa entre l'epitafi tarragoní i el poeta nordafricà, que li és dos segles -com a poc- posterior; i també la hipòtesi d'una font desconeguda comuna que vaig suggerir més tard a Presencia de la poesía clásica en la España antigua, «Simposio sobre la Antigüedad clásica», Madrid 1969, pp. 119-131: comuna, potser si; però coneguda, si són admissibles les connexions amb els llocs d'Ovidi que acabo de presentar.
17
Marcial, Epigr. XII 44.
18
Com són les coses! També al malaguanyat amic és ara aplicable el dístic tarragoní: Inuidere meis annis crudelia fata, / fata quibus nequeas opposuisse manus. En acompanyar amb aquesta nota el text oral de Tarragona, Pau Piernavieja és mort: a.c. s. ! Entre moltes altres coses que el fan viure per sempre entre nosaltres, és especialment important ací son Corpus de inscripciones deportivas de la España romana, Madrid 1977. La d'Eutiques hi és amb el núm. 17, pp. 85-87.
19
Esmentat al capdavall de la n. 15.
20
No que no en fessin -o bé fingissin- d'epitafis els grans poetes llatins; ben al revés, n'hi ha que hi tenien la mà trencada. Ja que hem parlat d'Ovidi, esmentem-ne ara el comble de repetir (Fast. III 549-550 = Her. VII 195-196) el de Dido, i, de Marcial mateix, la seva melangia per l'esclaveta Erotion (Epigr. V 34 i 37; X 61).