Escena VI

SAGIMON, al fondo; JOSEPH MARÍA vè portant sempre vivas, rosas y eura.

JOSEPH

¡Pobres fills del méu cor! Déu pams de terra
Lo mon, sòta l' agrám, per tomba us dòna,
Y del llaurè inmortal qu' avuy pregona,
Entre hervas d' un fossar l' arrel s' aferra.
Fanch y no mès als vencedors soterra
Que van fè' á trossos la imperial corona
D' un César atrevit, qu' avuy s' adona
De que rodola als peus d' aquesta serra.
¿Tan pobre sa tomba es? No. ¡S' alsa altiva
Desde 'ls penyals que 'l Bruch tè en sas voreras
Fins ahònt, piramidal é inmensa, arriba
La massa de rocam, que, a las esferas
Entrant del cel, lo sol daura ab llum viva
Del Montserrat las eternals pedreras!

Brancas d' euras y flors vinch ara d' heure
Per coronar del dol las horas llargas,
Y llágrimas de fel, de tan amargas,
Matadoras del cor, d' hont las dech treure.
Aixó d' aquells dos fills, que jo vaig veure
Resistí impávits en lo Bruch las cargas
Dels llamps, forjats del invasò' en las fargas,
Es tot lo premi qu' en sas créus puch veure.
¿Es tot lo premi? No. Corona inmensa
Tenen los morts del Bruch. En l'ampla y blava
Serena inmensitat los sèus raigs llensa,
Y es la gloria del Bruch, brillanta y brava,
Un arch de sant Martí, qu' al Bruch comensa,
Lo mon envolta, y á n' al Bruch acaba.

SAGIMON

¡Pobre Joseph! ¡Me fa pena!
¡Que trist y que traspostat!
¡Joseph!
(Adelanlantse.)

JOSEPH

¿Quí es? ¿Quí m' ha cridat?

SAGIMON

¿Que no 'm coneixéu? ¿Tan plena
teníu la vostra memoria
dels disgustos d' aquest mon,
que 'm miréu y...?

JOSEPH

¡Oh! ¡Sagimon!

SAGIMON

¡Així, home!

(S' abrassan.)

JOSEPH

¡Dèu á la gloria
los tingui! ¿Ja ho sabs, pobrets?

SAGIMON

Sí; ara m' ho han innovat.
¡Dèu los hagi perdonat!

JOSEPH

¡Ay, pobres dos mèus fillets!
¡Tan macos!... ¡Tan ben plantats!
¡Eran dos mocetons!...

SAGIMON

¡Sí!...

JOSEPH

¡Donchs, fill, tots dos van morí,
pe 'l francés atravessats!
Pero... aixó sí; la victoria
vá sè ben complerta. ¿Entens?
¡Contra quatre mil, trescents!...

SAGIMON

¡Sí, sí: us vau cubrir de gloria!

JOSEPH

¡Qui ab lo fussell!... ¡qui ab trabuch!...
¡Allí ferms y cara á cara!
¡Ay! ¡Vés jo que 't conto ara!
¿Que no hi vas èsse tu al Bruch?

SAGIMON

No; no hi vaig sè'; ho vaig sentí',
pero no hi vaig pogué' anar
de cap modo; 'm vaig trovar
justament mòlt lluny d' aquí,
y, quan vaig torná, van dirme
tot lo que hi havia hagut.

JOSEPH

Donchs no sabs qué t' has perdut.
Cert es qu' allí van ferirme
los mèus dos fills, sí, pero...
per qui com jo fa la guerra,
vence y morir per la terra
la es portarse com á bo.
Per çó es que jo cada dia
hi vaig. Van ser dos grans cors
y ¿veus? los hi porto flors...
euras!...

SAGIMON

Sí.

JOSEPH

Si 'n trovas, tria
que sigan bonicas. Sòn
semprevivas, y á las créus
las hi porto fent poms. ¿Veus?

SAGIMON

Bè, si, es clar; cosas del mon.
Jo tambè á la germaneta
morta que tinch, li duch rosas
y llessamins.
(Fingint sentiment.)

JOSEPH

¿Y li posas
prop?

SAGIMON

¡Bah! (Seguimli la beta).

JOSEPH

Bè.

SAGIMON

¿Y donchs, ahònt li posaria?

JOSEPH

Bè; ets un bon cor; ja m' agrada.

SAGIMON

¡Oh! ¡Jo tot pe 'ls morts!

JOSEPH

Apiada
tant, quan ara la alegría
y 'l temps dels amors, pobrets,
venia á n' al mon per ells,
véure que al fossá 'ls aucells
cantan, y 'ls papallonets,
van voltant las créus y 's quedan
á n' al travesser parats,
y ells, ¡pobrets! allí enterrats
no ho veuhen, perque 'ls no vedan
las cavegadas de terra
que 'l fossè 'ls hi vá tirar,
que ¿veus? ¡Tè; 'm poso á plorar!...

SAGIMON

¡Veyéus aquí 'l qu' es la guerra!
Per çó jo no m' embolico.
¡Pero calméus!... ¡Hi ha la filla
que us queda qu' es la pubilla!...

JOSEPH

¡Mira, noy!...

(Dolorosament ferit.)

SAGIMON

¿Qué hi ha?

JOSEPH

¡'T suplico
que per ré... per ré del mon
me parlis mès en la vida
d' aquesta filla envilida!

SAGIMON

¿Donchs y aixó?

JOSEPH

¡Es lo mèu afront!
¡Estima un francés qu' á casa
vaig portar del Bruch, ferit
d' una bala al mitj del pit,
y, sens pensar que ab sa espasa
habia derramat sanch
dels fills d' Espanya, l' amor
li vá dar, y lo mèu honor
ha llensat aixís al fanch!
¡Y, quan sanch calenta encara
déu regá 'ls penyals del Bruch;
quan jo encara avuy no puch
deixar lo mèu dol de pare,
que als ulls llágrimas envia,
y quan en nostras tasqueras
encara hi ha las roderas
dels carros d' artillería,
ella ja m' ha deshonrat
á mí, á n' als mèus fills, á tots!
¡Oh! No. ¡No hi ha al mon durs mots
per malehirla ab prou crueltat!

SAGIMON

Vaja home, Josep María,
calmeuvos!

JOSEPH

¡Ab la mortalla
me calmarè!

SAGIMON

Mès...

JOSEPH

¡Prou; calla!

SAGIMON

Donchs ¿veyéu? jo no ho pendria
com vos ho prenéu.

JOSEPH

¿No?

SAGIMON

No.
Jo conech á l' Angeleta...
y comprench que... la pobreta...
pot ser per una passiò
s' hagi cegat; pero, honrada
com es, y estant ben segur
de que 'l sèu amor es pur,
un cop la cosa olvidada
vòs respectará tothom;
perque al últim tot s' aplaca,
y no quedará cap taca
de rés á n' al vostre nom.

JOSEPH

¿Cóm no ha de quedar? ¿Podria
encara que siga honrada,
no quedar d' aixó til·lada
pert tots los de la masía
y tots los qu' han sapigut
qu' ella al francés ha estimat?

SAGIMON

¡No, home no; es eczajerat!...
Es fals aixó que us acut.
Tothom sab lo que son noyas
y aixó son criaturadas
qu' al últim son perdonadas.

JOSEPH

¡Oh! ¿Y tu ho veus bè? ¿Tu ho apoyas?

SAGIMON

¡No ho apoyo!... pero sè
que... desprès del que ha passat,
si 's pot trová 'un home honrat
que... á mès de sè home de bè,
tinga energía per dí:
-Jo la faig la mèva dona...-
Un bon marit tot ho abona
y está llest tot. Veusho aquí.
¡Home! miréu... francament:
jo... perque veig vostra pena
y tinch la conciencia plena
de qu' ella es bèn ingocent'
de rés que li hagi de fer
abaixar la cara, 'm trovo
que... ja desd' ara us ho innovo;
si vos trovéu que pot sèr
que la boda 's fassi... ¡avant!
Com que sè qu' ella es honrada,
ja teniu paraula dada
per mi, desd' aquest instant.

JOSEPH

¡Oh! ¿Qué dius? ¿Tú 't casarias
ab l' Ángela?

SAGIMON

¿Y per qué no,
si li duch jo estimaciò
y sè que, anant passant dias,
y, ab l'amor que sento en mi
fentli olvidar lo passat,
veuria lo enamorat
que 'm tè 'l sèu cayent tan fi?

JOSEPH

¡Oh, Sagimon! ¡Aixó qu' ara
fas tu, es d' home de gran cor!
¡Tu vols aixugá 'l mèu plor!
Tu així vols mirar si encara
salvas lo más, que, perdut
pe 'l mal nom d' aquesta filla,
que, mort jo, 'n queda pubilla,
fòra á n' als estranys venut.
¡Oh! Sí, sí; ¡tèns un cor d' or
per tot lo que fè' un bè siga!
¡Dèixam qu' abrassante ho diga!
¡Fill mèu! Fill mèu del mèu cor!

SAGIMON

¡Home, ja veuréu! Tampoch
vull que tant mérit hi déu.
Vos justament ja sabèu
qu' aquí, en aquest mateix lloch,
ja várem parlar un dia
d' arreglá' aquest casament;
jo ara ho he tingut present,
y, ja aquí per ço venia,
quan he sapigut la mort
dels dos noys, que... la vritat...
¡Aixó sí que m' ha apenat!
A mí may m' ha cegat l' or,
y, lo que mès sentiria
á n' al mon, fòra que vos
pensesseu que, perque ells dos
han mort, y ara á la masía
ella es pubilla, m' he prés
l' interés ab que m' animo.
No; es Joseph perque la estimo.
¡Si voléu, no li déu rés!

JOSEPH

¡Oh! ¡Aixó acaba d' honorarte!
¿No ho vols? donchs tèu será tot.

SAGIMON

Pero...

JOSEPH

Rés, fóra; ni un mot.
¿Quin dia pensas casarte?

SAGIMON

Jo per mi quan mès aviat
millor.

JOSEPH

¡Oh! ¡Quina alegría
'm dònas!

SAGIMON

¡Joseph María!...

JOSEPH

Vaja, sí; ets un jóve honrat.
¡Una filla, qu' aniria
mort jo, perduda pe 'l mon,
y tu li salvas l'afront!...
¿Quí com jo, no 't benehiria?

SAGIMON

Bè; ara lo qu' hem de véure
es com aixó hem de portar.
Si vos li anéu á parlar
de si 'm vol, ja podéu créure,
qu' ella... ab aquesta fal·lera
que té pe 'l francés, vos diu
que no, y ja li dém, motíu
potser per fèrse 'ns enrera.

JOSEPH

Jo farè 'l que 'm diguis tu.

SAGIMON

Jo, per no haverhi incomodo
y perque 'ns surti de modo
que sigui 'l cop ben segú'...
com qu' es pe 'l bè d' ella tot,
li fingiria, irritat,
que ho havéu determinat
sens permétre que ni un mot
puga dí' en contra, y així,
si ella dintre la sorpresa
vos dòna 'l sí de promesa,
lo demès queda per mi.

JOSEPH

Donchs, aixís com tu demanas
se fará. ¡Ay, Sagimon!
Tu vèns á esmená' un afront.
¡Tu ab lo tèu bon cor, m' aplanas
lo camí de ma vellesa,
que jo 'l veya ple d' abims!
¡Salvas honras!... ¡tapas crims!...
¡Dèu premie ta honradesa!
Mira... ¿Véus aquestas flors?
Sòn semprevivas, llorer
y rosas de bosch, per fer
garlandas pe 'ls mèus fills morts.
Jo las hi duch y 'ls hi parlo
de lo que 'ls anyoro, 'ls dich
qu' en lo mon tot mòn fatich
es aná 'l fossá' y honrarlo.
Y vaig guarnint d' eura y rosas
los travessers de las créus,
y vè un papallò, y dich: -¿Veus?
¡Aquestas flors ahònt tè posas
tè las du 'l tèu pare, -y may,
may dich res de l' Angeleta!...
Llavors la papalloneta
sembla mirarme ab esglay,
y, com que ¡pobrets! tots dos
la estimavan tant, jo veig
que, tot d' un plegat, l' oreig
remóu lo xiprer negròs,
sacseja 'ls salzers, y, á l' hora,
comensant á fè' ondejar
l' herba llarga del fossar,
sembla qu' a n' allí tot plora
ab mi las nostras tristesas.
y, si l' herba 's mou, mullada,
las gotas de la rosada
semblan llágrimas sospesas.
(Pausa de sentiment, y, de cop, transició violenta d' alegría abrassant á SAGIMON y no parant la sèva eczitaciò fins que rihènt y plorant convulsivament, s' acaba la escena y se 'n vá abrassat ab SAGIMON y emportantsen l' eura que á sòn temps haurá deixat damunt d' una roca.)
Ara... ab lo que tu has fet ara
aixó ja no ho veuré mès...
Com qu' així ella honrada ja es...
-¡Fills, los dirè, 'l vostre pare
ja vè al fossá' ab lo front alt!
L' Angeleta... bona... honrada
y ab en Sagimon casada,
lo Dèu vos guart matinal
vindrá á dáus ab mi sovint.-
¡Oh! ¡Vina, aném, Sagimon!
¡Ja sense sombra d' afront
veig lo sol del fossá lluhint!
Ja veig que, si ara ab tu hi duch
aquesta eura ufana y verda
qu' he arrencat jo d' una esquerda
dels rochs dels penyals del Bruch,
li puch dur, sen' enrogirme
de que algú m' hi vegi anar;
li puch dur, podent plorar
que tothom puga sentirme;
perque ara hi duch plors y amor;
perque ara no hi duch deshonra;
perque ara hi duch flors ab honra,
y es tan pur lo mèu dolor
ab sas llágrimas, que, no erra:
si al fossá' 'n cau una gota,
los mèus fills somriurán sòta
las entranyas de la terra!

(Se 'n ván abrassats.)

Escena VII

MOSSEN JAUME, LLUIS.

JAUME

Donchs, sí, Lluis; tenint en compte
tot lo qu' ha passat al más,
crech que ja ha arribat lo cas
de que vos decidíu prompte.
Anéusen; no hi tornéu mès;
olvidéu lo qu' ha passat,
y 'l qu' hagi estat, hagi estat
sense que us sigui procès.

LLUIS

Tambè 'm podéu demanar,
si 'm podéu demaná' aixó,
que no alenti ja, y que jo
me vulga 'l cor arrencar.

JAUME

¿Tals d' amor son los extrems
qu' així 'us pugan dú' á morir?
¿Es possible, Lluis, sentir
tant amor en tan poch temps?

LLUIS

¿Cóm poch temps? ¿Creyéu tal volta
qu' aquesta trista agonía
s' ha anat fent á la masía
fins avuy no essent resolta?
¡Oh! ¡No, mossen Jaume, no!
Va bastar un' hora, un quart,
un minut, lo sol etzart
de véurens, y ja passiò
gran, ardenta y poderosa,
vá ser lo nostre amor trist.
May en aquest mon s' ha vist
desditxa mès assombrosa.
Debia ser que ja en lo mon
los nostres cors se cercavan,
debia ser que ja formavan
dos sèrs qu' en un se confon;
perque al más vaig arribar,
y, sense véure' 'ls esculls,
aixís que vaig obrí' 'ls ulls,
com lo sol ja 'm vá cegar!
¡Vá cegarme!... ella, cegada,
á los mèus vá unir sòs plors,
y així 'ns vam encendre 'ls cors
ab lo flam d' una mirada.

JAUME

Flam qu' en sí portar debia
lo foch del ángel caigut,
quan tota la gratitut
que 'l pobre Joseph María
mereix, per lo gran amor
ab que al más vos vá portar,
li acabéu vos de pagar
donantli ara aquest dolor.

LLUIS

No sè que dirvos; tot junt
obra es d' un fet lamentable;
jo no puch ser responsable
de que 'm caigui un llamp damunt.
¡Jo vull sè' honrat! ¡vull ser bo,
y, si així he dut l' agonía
y 'l dolor á la masía,
l' etzar ho va fer, no jo!

JAUME

Ho comprench, Lluis, y en la vida
de ré 'ns culpa una passiò;
la culpa no vè sino
quan no s' abat reprimida.
Vos l' amor váreu sentir
y en aixó ré us pot culpar;
mes, sentint, l' heu de matar
ni qu' aixó us costi morir.
Matéulo, donchs, de seguida,
si convè, en un mar de plor.

LLUIS

¡Cóm? ¡Si aixó es matá' en lo cor
la esperansa de la vida!
¡Donar l' amor! Darho tot,
quan es centro de la terra;
quant jo... ¡fins de tanta guerra
veig l'impuls en aquest mot!
¡Oh! Sí. Idea es qu' un dia
crusá per mí com un llamp.
Batentnos contra l' islam
pe 'ls sorrals de morería,
allá en l' Egipte, 'hònt un roch
una brasa es de foch plena,
allá 'hònt cada gra d' arena
es una espurna de foch,
jo hi veya, en mitj la batalla,
un home febròs y altiu,
com buscant ab afany viu
morts pe 'ls plechs de la mortalla!
¡Jo 'l veya allí, embolcallat
en un redingot cendrós,
la brida estrenyent, frisòs,
sobre un caball blanch montat,
llensant com una centella
de la conca de sòs ulls,
no veyent perills ni esculls
per dar mès brill á sa estrella,
y, guardantlo sols d' ofensas
dels raigs de sol que 'l cremavan,
l' ombra que batimentavan
las pirámides inmensas!
Jo 'l veya, d' oy fent acopi,
atravessant lo infinit,
y veya en sòn esperit
no l' honor, no l' amor propi,
no l' afany d' un trono á Fransa
d' hònt emperador ja n' es.
Duya un impuls que pot mès;
l' alentava una esperansa
que li hauriam vist' al cor
si aixó fos estat possible;
aquella ambiciò terrible
la impulsava un gran amor.
Amor qu' en un tots confòn
y tots los limits traspassa.
L' afany d' uní' en una rassa
totas las rassas del mon.

JAUME

Amor fatal com lo vostre
ja que tants mals ha portat.

LLUIS

Pero per Dèu destinat,
ja que sota Èll tot se postra.

JAUME

O al franch arbitre, ab que 's diu
qu' Èll nos vá fè' á imatje sèva.
Per çó es qu' ara á la rahò mèva
ni vos mateix resistíu.
L' Ángela es filla d' Espanya,
vos del eczercit francés,
y contra aixó no hi pot rés;
ni valor, ni prechs, ni manya.
Lo sèu pare ha descubert
avuy los vostres amors,
y, preveyent los dolors
qu' aquí duríau de cert,
vos he dut per suplicarvos
que del más vos en anéu,
que á l' Angeleta olvidéu,
y que may mès acostarvos
tornéu per ré á la masía,
quan ja en Joseph tot ho sab.

LLUIS

¿Y no hi ha cap medi?

JAUME

Cap;
si viu en Joseph María.

LLUIS

¿Y ella?

JAUME

Ella vos vol, Lluis,
ab tota la fé del cor;
mes voldrá primer la mort
que afrontá á sòn pare aixís.

LLUIS

Cedeixo, donchs, á ma estrella,
y ja ni ara torno al más.
Vaig á doná' 'l primer pas
que tè d' apartarme d' ella.
¡Oh! Per ditxa ó dol etern
ara 'l cor sòn camí tria:
¡Dret allí, 'l cel!... ¡la masía!...
¡Dret allá, l' abim!... ¡l' infern!!
¡Dret allí; véurerla á n' ella!
¡Dret allá!... ¡Oh! ¡No, no ho sè!
¡No sè si 'm resignarè
á la negror de ma estrella!!

JAUME

Resignéuvoshi; penséu
que 'l pobre Joseph María,
boig com está ja, podria
fins fè' una desgracia. Anéu.

LLUIS

Me 'n vaig al punt á seguir
vostre concell generòs.
Nos separarém los dos
ni qu' aixó 'ns costi morir.
Mes...

JAUME

¿Qué hi há? Parléu.

LLUIS

Avans
d' anármen perque... pot sè'...
morint, may mès la veurè...
¿No voldréu que nostras mans
s' ajuntin un sol moment,
depedintnos?

JAUME

¡No! ¡Impossible!
May. Ab lo sèu cor sensible
y en lo sèu estat present
aixó podria matarla.

LLUIS

Rés, donchs; ja li diréu vos
y vostra germana; 'ls dos
podréu aixís consolarla.
Diguéuli...

JAUME

Sí; no cridéu
qu' algú no us senti.

LLUIS

Diguéuli,
y fins, si convè, juréuli,
de part mèva, que sabéu
que jo estich vetllant per ella
de dia y nit; que 'l mèu cor
sent com á plom fòs lo plor
que li fa plorar sa estrella!

JAUME

Mès baix: vos póden sentí'
y no convè qu' aixó 's senti.

LLUIS

Diguéuli que no consenti
may en pensar mal de mi.
Que si la he fet' desgraciada
ha sigut per un poder
mès fort que lo mèu voler.
Que jo tinch l' ánima honrada.
Que no vaig véure' 'l esculls
seduhit per sas prendas bellas;
que 'm vá cegá' ab pòls d' estrellas
del raig d' amor de 'ls sèus ulls;
qu' ella, en mitj del mar de plor
que 'ns rodeja, es foch sagrat
ahònt vá aná' á caure abrusat,
com papallona, 'l mèu cor.
Que pensi en sa negra estrella,
que, si 'm fá cendra 'l dolor,
será tota pòls d' amor,
perque amor sò tot per ella;
que si es la mortalla estesa
ja nostra esperansa sola,
una bandera espanyola
una bandera francesa,
l' odi d' Espanya y de Fransa
per mortalla 'ns haurán dat,
y, no jo, no; ¡aixó, ha portat
la mort de nostra esperansa!

JAUME

¡Oh! ¡Anéu! ¡Anéu!

LLUIS

¡Oh! ¡Cor mèu!
Sí; es cert; me 'n vaig de seguida.
¡Oh! ¡Amor de la mèva vida,
si no 'ns veyem mès, adèu!
¡Adèu! Sagrament te faig
de que ets tu mòn sol amor.
(Mohiment de MOSSEN JAUME.)
¡No!... ¡sí, sí; senyor rector!...
Me 'n vaig... sí... ¿veu? ¡ja me 'n vaig!
Me 'n vaig... perque es pe 'l sèu bè,
dat l' odi d' aquesta terra.
¡Me'n vaig... á morí' á la guerra!
Me 'n vaig... (Pero ¡ay!... Tornaré.)
(Se 'n vá.)

Escena última

MOSSEN JAUME, aviat, SISÒ y ONOFRE y mès tart, JOSEPH y SAGIMON.

JAUME

¡Oh! ¡Mireu si es gran, Senyor,
lo flagell d' aquesta terra,
que, fins la mateixa guerra,
per dú' mès guerra, dú' amor.

SISÒ

¡Mossen Jaume!

ONOFRE

Vingui.

JAUME

¿Qu' hi há?

ONOFRE

Temo una trifulga, vingui.

SISÒ

Sí, y per Dèu no s' entretingui.

ONOFRE

¡L'amo!...

JAUME

Crech qu' es al fossá'
á resar pe 'l sèus fills.

SISÒ

Sí.
Pero ha dit avans d' anarhi,
á n' al más, qu' ha de tornarhi
perque vol á tot dar fí.

ONOFRE

Y, ara 'ns ha dit l' Angeleta
que li ha dit d' un modo tal
que 's tem un sagramental.

JAUME

¿Sí? Donchs, ans que la pobreta
torni a véure' á n' èll, anem
y parlemli á n' al fossar.

SISÒ

¡Calléu!

ONOFRE

¿Qu' es?

SISÒ

Que 'l veig baixar,
y vè ab un.

JAUME

¡Donchs, esperem!

(JOSEPH atravessa pe 'l camí del fondo sens' véure á ningú y apoyat del bras de SAGIMON, conversant los dos agradosament.)

SISÒ

(¿Quí es?)

ONOFRE

(No ho sé.)

JAUME

(Trovantho estrany.)
(¡Hi va abrassat!)

SISÒ

(¿Qué hi anem?)

(Apart á ONOFRE.)

ONOFRE

(¡No, calla!... ¡espera!...)

JAUME

(¡L' heréu Sagimon d' Abrera!)
(Regoneixentlo apart, y quedant sorprés de veurerl' tan amich de JOSEPH.)

ONOFRE

(¿Quí déu ser?)

SISÒ

(¿Qué haurá passat?)

(Quedan los tres mirant com desapareixen JOSEPH y SAGIMON, mentres cau lo telò pausadament.)

FI DEL ACTE PRIMER

Acte segon

Baixos d' una masía riquíssima. Trastos propis y eynas de pagés, en llochs convenients. Portas laterals y al fondo. Una capella de la Verge de Montserrat, davant de la qual penja un fanalet encés. Á la dreta, la escala que vá á las habitacions del primer pis. Arrimaders de rajola de Valencia. Las baranas de la escala de ferro verge florejat. Cadiras de baqueta. Trenca l' auba.

Escena primera

SISÒ, ONOFRE.

SISÒ

Donchs, lo que us dich; lo nostramo
aquesta nit al fossar
igual que las nits passadas...

ONOFRE

* ¿Qué dius, home? ¿y es vritat?
Ho estranyo perque nostramo
ja saps tu qu' aixó no ho fá
sino quan tè alguna engúnia,
y ahí á n' á mi 'm vá semblar
qu' estava mòlt mès alegre,
mòlt mès joyòs, mès trempat;
tant, que jo mateix vaig véure
que, tot content, y, abrassant
á sa filla, la pubilla,
un patò al front li va dar,
y fins li va dí': -Angeleta,
tu ets lo mèu conhort mès gran.-
Y la pobra pubilleta
tant y tant s' hi vá afectar,
que 's vá quedar tota sola
mès de mitj' hora plorant.

SISÒ

Sí, va plorar, jo ho vaig véure;
mes no sè si va plorar
per lo que vá di' 'l sèu pare
ó bè si vá ser pensant
en lo capitá francés
qu' aquell dia va marxar:
es un capitá mòlt guapo,
mòlt jóve, mòlt bèn plantat,
y á las noyas... á la plassa
jo ho reparo ballant rams,
mès aviat los plau un home
bèn rich y guapo com cal
que no pas un lleig y pobre
* que las vulgui festejar.

ONOFRE

Donchs jo, Sisò, crech que prompte
hem de véure aixó acabat,
perque jo sè que 'l nostramo,
que, com sabs, es comandant
del somatent, determina,
per d' un cop segú' acabar,
casá' á la pobra Angeleta
ab en Sagimon.

SISÒ

¡Ay! ¡ay!
¿Ab aquell heréu d' Abrera
qu' vam véure'?

ONOFRE

Eccola quà.

SISÒ

Pero si es un, tot burleta
qu' espanta 'l véure 'l davant.

ONOFRE

¡Psit! La llengua á dintre, plaga.

SISÒ

Teníu rahò; ja m' he esquitllat,

ONOFRE

Pero, parlant d' altra cosa:
¿Ja ho sabs qu' ahí' aquell bergant
vá arribá aquí de Manresa
y Sanpedor?

SISÒ

¿Y há trovat
á n' al timbaler?

ONOFRE

Du novas
que diu que nos las dirá
aixís que poguem trovarnos
tots tres sols. Com qu' era tart,
y, al arribar, de seguida
se 'n vá aná' á dormí' al corral,
jo, per no aná' á despertarlo,
no hi he parlat.

SISÒ

Lliguem caps.
¿Al corral? Donchs, ¿cóm es qu' ara
jo 'n vinch y no li he trovat?

ONOFRE

Perque ahir la pubilleta
crech jo que li vá manar
que la cridès á trench d' auba,
y ara deu serhi.

SISÒ

Lo qu' hi há
es qu' èll, detrás la pubilla,
sempre ganduleja en gran.
¡Calléu!

ONOFRE

¿Quí es?

SISÒ

La pubilleta.

ONOFRE

Donchs callém y á véure' qu' hi há.

Escena II

ONOFRE, SISÒ, ANGELETA, ANTONET y MARGARIDA.

Los tres últims han baixat per l' escala; MARGARIDA deixa duas caputxas damunt la taula.

ANGELETA

¡Avi!

ONOFRE

¡Oy qu' havém de parlar!
¿Tè sabrá greu, pubilleta?

ANGELETA

Ja sabéu que l' Angeleta
com á filla us sap tractar.
Diguéu ¿qué voléu de mi?

ANTONET

Vol que...

ONOFRE

Tu calla, baylet;
no ets confrare y no s' admet
que prengas candela aqui.
No es rés ¿sabs? es que 'l tèu pare
se n' ha anat y no há vingut.

ANGELETA

¿Y ha sortit ab inquietut?

MARGARIDA

No, aixó no; tranquil encara.
Com que jo, en cambiant de llit
ja no dormo, desvetllada,
no havia trencat l' aubada
que ja anársen l' he sentit.

ANTONET

¡Ah! Donchs, ¿qu' héu dormit á casa?

ONOFRE

¿Y aixó no sabs, cap de bé?

ANTONET

No home, no; jo no sè ré.

SISÒ

Donchs, sí; hi há dormit, cap d' ase.

ANTONET

Bè ¿en qué quedém? ¿de qué 'l tinch?
¿De bè ó d' ase?

ONOFRE

De tots dos.

SISÒ

No vol que siguis curiòs.

MARGARIDA

Ja veurás, baylet: jo vinch
á acompanyar l' Angeleta
de desde la rectoría,
y ahí', al retornar, plovía
una tempestat desfeta,
tan en gran, qu' ella 'm vá dí':
Quedéus, que passa 'l torrent.-
Y jo 'm vaig quedá' al moment,
per prudencia, vetho aquí.

ANGELETA

Mes, lo de 'sè 'l pare fóra,
ara s' ha d' averiguar.
¿Ahònt haurá pogut anar?
¿Sabéu si es aquí á la vora?

MARGARIDA

Al rector, sobres tòn pare,
com germana li vaig dí:
-¿Qu' es aixó? ¿Qué passa aquí?-

ONOFRE

Aixó es lo que deyam ara.

ANGELETA

(¡Ah! Dèu vulga qu' en Lluis
sigui ja al sèu campament.)

ONOFRE

Jo he tingut ara present
que, quan tòn pare está aixís,
lo vaig sempre á n' al fossar
per la seguritat mèva;
mes ja ho sabs; sens' ordra tèva
jo may me vull propassar.

ANGELETA

Bèn pensat; cert, Nofre, si;
anéuhi y féu lo favor
de dí' á n' al senyor rector...
Pero no; aixó 'm toca á mi.
Margarida, vos y jo
aném dret á busca' al pare.

ONOFRE

No pot ser: si tot just ara
trenca 'l dia.

ANGELETA

¿Qué hi fá aixó?
Dòm la caputxa, dòm, dòna.

(ANTONET las hi dòna y ellas duas se las posan.)

ANTONET

(¡Ah! ¡Quan du la caputxeta
no n' hi ha cap de mès maqueta,
mès fina, ni mès bufona!)

ANGELETA

Aném; no vull que tot sol
plori 'l pare á n' al fossar.

ONOFRE

Bè; al menys festhi acompanyar
pe 'l baylet.

(SISÒ mira pe 'l fondo.)

ANGELETA

No.

ANTONET

(¡Ca! ¡No 'm vol!)

SISÒ

¡Psit!

(Cridant desde 'l fondo.)

ANGELETA

¿Qué hi há?

SISÒ

Silenci; crech
qu' obran la porta de fora.

ONOFRE

Èll déu èsser.

ANGELETA

En bon' hora.
Dèu ha escoltat lo mèu prech.

ANTONET

(Desprès d' haver mirat.)
Sí, sí; l' avi no s' enganya;
es l' amo, de mal humor,
y vè ab lo Senyor rector
que sembla que l' acompanya.

(En aquest moment apareix lo Senyor rector á la porta del fondo y fá un signe demanant silenci é indicant que 'l segueix JOSEPH MARÍA. Apareix aquest, qu' entra abstret y trist. ANGELETA, que no ha gosat á alsar la cara devant d' èll, quan ha passat lo segueix. Dos mossos, que ab las eynas d' anar al trevall apareixen per la porta esquerra, se quedan.)

Escena III

Los mateixos, JOSEPH, MOSSEN JAUME y mossos.

ANGELETA

(Bessantli la má quan èll ja sèu.)

¡Pare!

JAUME

¿Eh com l' haver sortit
tan avans de matinada
posa la casa alarmada
y á tothom tan entristit?

ANGELETA

¿Qué teniu, pare? (¡Oh!)

(Posantse á plorar al véurer la mirada terrible de sòn pare. Aquest al véureuho, pera oféndrerla mès, se dirigeix als altres y diu:)

JOSEPH

¡Bon dia
y bon' hora!...

(Se la vá mirant y torna á ser cruel sa mirada; la noya s' ampara en los brassos del Rector.)

ANGELETA

¡Oh! No puch mès;
Senyor rector, aixó es
una contínua agonía.

JAUME

Jo m' he llevat dematí
perque avuy ha hagut d' anar
lo vicari á un combregar;
la flayre del romaní
m' ha cridat cap á eixí fora
de l' iglesia á doná' un vol;
veig al fossá' un home sol;
m' ha estranyat tan á deshora,
m' hi acosto, veig qu' es tòn pare,
y l' he trovat tant febròs
que li he dit: «aném tots dos»,
y l' he portar com véus ara.

ANGELETA

Al instant tot justament
en que jo, Senyor rector,
partit á trossos lo cor,
ja me n' anava d' intent
a la sèva rectoria
perque 'm dès un consol.

JAUME

Sí;
posa la confiansa en mí;
jo 't tornarè la alegría.
La verdadera amistat
es indulgenta, y la mèva
sempre per la ditxa tèva
ja sabs que s' ha desvetllat.

ONOFRE

¡Senyor rector!...

JAUME

Avi, anéu;
deixéunos estar tots sols;
lo nostramo vol consols,
y vosaltres destorbéu.
Anéusen vos, lo baylet,
y aquets bons minyons.

ONOFRE

Si acás...

JAUME

(Si acás temès un fracás
ja sabéu que hi teniu dret.)

ANGELETA

(¡Oh! No hi há mès cruel sufrir
ni mès pena pot haverhi).

ANTONET

(Aquí, baylet, hi há 'l misteri
que avuy havém d' aclarir.)

(Se 'n ván; ANGELETA per un cantó, ANTONET per altre, y los demès per 'hònt marqui la bona distribuciò de sortidas.)

Escena IV

JOSEPH y JAUME.

JAUME

Joseph María; amich mèu.

JOSEPH

¡Ah! ¿Es vosté, Senyor rector?
Vosté mimba 'l mèu dolor;
gracias per lo bon zel sèu.
Tantas provas d' amistat
m' ha donat de nit y dia,
que si jo olvidal podia
fòra l' home mès ingrat.

JAUME

¡No! ¡Joseph María!... ¡Jo
vos veig tan bo qu' us admiro;
y ¡miréu quin cas! suspiro
perque no vos veig prou bo!

JOSEPH

No l' entench, en bona fe.

JAUME

Vejam si m' entendréu ara.
Vos, Joseph, sòu mòlt bon pare,
bon patrici; tot vá ple
lo poble del vostre cor,
que á tot pobret
sembreu entorn l' alegría;
teniu virtut, fe y honor;
mes, en mitj d' aquest bell cel
tot estrellat de ventura,
hi há una sombra d' amargura
qu' es la que 'm dòna recel.
Vos guardéu, sens' esperansa
de que mimbi 'l sèu ardor,
la fel del odi en lo cor
y sentiments de venjansa.

JOSEPH

¿Es dir qu' es crim recordarme
de cóm los mèus fills han mort?
¿Tinch de benehí' á la sort
que la ditxa vá robarme?
¿No véu la situaciò?
Es desoladora, es cruel.
Ha de sè' una roca, un gel
qui no 'm donga á mi la rahò.
Míriu fret. Odi de rassa,
guerra de duas nacions;
águilas contra lleons;
l' un á l' altre 's despedassa;
y, ab lo bri qu' ara al cor duch,
com vam dú' tots al combat,
vam trontollá' 'l Montserrat
ab la batalla del Bruch.
Nos batérem barretinas
contra granaderas; braus,
vam trencá' allá 'l jou d' esclaus
ab rocas montserratinas
y dos fills, cap de poruch,
que 'l fossar me 'n guarda 'l ossos,
jo 'ls vaig véurer fèts á trossos
per la batalla del Bruch,
y, ab tot y aquest odi encés
que per la patria 'm subleva,
jo vaig portá' á casa mèva
á curar aquest francés.
Vaig aná' á enterrá' 'ls mèus fills
morts per l' odi de la Fransa,
y, apagada la venjansa
per sòs dols y sòs perills,
ab tot aquest odi encés
que per la patria 'm subleva,
jo vaig dí' á la filla mèva:
-Vina y cura a aquest Francés.-
Y ella 'l curava, y jo veya
quan á n' al fossar anava,
com la terra s' abaixava
que de tomba á mòs fills feya,
y en vá de flors se cubria;
jo dessota aquellas flors
hi veya 'ls mèus dos fills morts
que la terra'ls consumia,
y, ab tot y 'l mèu odi encés,
que al pensá' aixó mès viu veva;
al tornar jo á casa deya:
-Filla, cuyda bè al francés.-
No fan llamps las nuvoladas
si no fá ira 'l desconsol
de véurer la fel y 'l dol
de caritats mal pagadas.
No crema la teya al foch
si no ha de desesperar
tenir dos fills al fossar,
morts per l' invasor fá poch,
y véure una filla mèva,
germana d' ells, que no ignora
que la rábia que 'm devora
venjansa 'm crida sens' treva,
¡enamorarse aixís d' un
de 'ls butxins de sòs germans!
¡Oh! ¡Quan penso que, inhumans,
m' han dut fins á n' aquest punt,
l' ira 'm cega, martelladas
me sento á 'ls polsos, fornal
es lo pit d' odi infernal
que 'm dú á 'ls ulls las flamaradas,
y engendro sols pensaments
d' odi y mort, penso vilesas
per venjar las creus ofesas
de 'ls mèus dos fills ignocents,
y ab lo dir, y ab lo pensá'
y ab lo fer, tot odi esbrava;
tot sòch ira, llenso lava
com la gola d' un volcá,
y sols se que dirvos puch,
perque es foch de la memoria,
que 'l mèu infern es la gloria
del tarrabastall del Bruch.

JAUME

Donchs aixó olvidar debéu.
Just es, si 'ns veyém opresos
per los eczércits francesos,
que llibertarvos volguéu,
y que, en lo camp de batalla,
que la sanch dels nostres rega,
seguém francesos, com sèga
espigas la tallant dalla;
mes, un cop fora d' allí,
ja no hem de guardar rencor,
y á 'ls francesos, ab amor,
com á tots, hem d' acullir.

JOSEPH

Ignoro si ma bondat
aumentá de prompte en rés
l' haver dat á n' al francés,
com vaig dá', hospitalitat.
Li vaig dar perque vaig créure
que lo mèu deber cumplia;
mes, ja fèt lo que debia,
li tinch odi; no 'l puch véure.
¿Es just pagarme 'l mèu bè
seduhint ma filla? ¡Oh! Si l' ira,
de que es sols una guspira
tot lo foch que 'l mèu cor tè,
un dia esclata y 'l trovo
al devant mèu, pagará
ab la vida, que 'm déu ja,
lo alevòs del sèu vil robo.
Aixó en quan á èll; per ella
tinch ja un pas tot disposat,
qu' avuy deixará ficsat
lo fi de sa negra estrella.

JAUME

Dèu nos ampari á tots. Jo sols li prego
que tot lo que 'n resulti, per bè siga.
(Se 'n vá.)

JOSEPH

¿Per qué per ells pregant tant se fatiga?
¡Si fòs qu' èll y ella ja!... ¡Oh! no; jo ho nego
y fins, batent lo cor, ment quan ho diga.