Visor de obras.

  —121→  

Premiada ab lo primer accessit en los Jochs Florals de Barcelona del any 1861.

(Dedicada al Cassino catalá industrial de Sabadell).

Viudo lo mar n' está de tas galeras, comptal ciutat. Ja en ell no s' enmirallan los llenys y sagetías35, que tallavan tas onas lliscadoras; que 'l pendó de las barras passejavan  5 del bósforo de Tracia fins al Calpe, faraut de victoria; que al travessar los golfos ne miravan —122→ Pisa callada, Génova vensuda, que per nolit tostemps portant la gloria,  10 tostemps devant sas proas ne trobavan lo mar sotmés y la tempesta muda.

Tos temps han passat ja, ciutat comptesa. Mar de ma terra, ja no tens per hostes los triumfadors estols, que per ta vía  15 los greuges de la patria compromesa marxavan á venjar. ¡Oh! no faillia, no faillia ja may: venjats quedavan. Ladonchs nostras galeras empavessadas per lo mar venian,  20 que á més de la victoria, ne portavan róssechs de naus estranyas presoneras que per las onas que á son pas s' obrian lo pendó de llurs reys arrossegavan.

Dia d' horror, pero de gloria dia,  25 ne fou per tú, comptesa, lo primer en que un nom tocay de gloria sentires ressonar. Lo sol eixia per entre llachs de sanch rodant son globo, com si sabés que jorn de sanch seria,  30 cuant, llargas ja las velas, ab boga sorda y ballesters en taula, llevadas las unguelas, las galeras de Lluria, silenciosas, —123→ devant lo port de Malta ne sorgian.  35 Los provenzals dormian... -«Firám, firám, senyor, que tots son nostres!» dixi lo almugaver. -«May de ma vida. «Desperta vull la gent, que no dormida. »No 's diga may que ma primer jornada  40 »per esser ells dormits jo l' he guanyada. »¡Via sus, los ballesters! No m' erráu tretas! »¡Avant per Aragó cuant se desperten! »¡Tocau, nacres, tocáu! ¡Sonán, trompetas36!»

Diu En Roger, y, esquerra feyta, entraren  45 port avant las galeras, enfrenalladas totas l' una ab l' altra. A mal só 'ls provenzals se despertaren: pero En Roger aguarda que l' enemich ja preparat estía,  50 si per sòn cor de caballer bè fia, per sòn alé de lluytador bè tarda.

Comensa lo combat. ¡Dèu de justicia! ¡Senyor omnipotent! Los ayres poblan, mentres lo estol avansa,  55 —124→ sons de trompa, alarits y bruyts de ferro, crits de guerra per tot, crits de venjansa. Brunzen las pedras, tot tallant los ayres, surtintne disparadas de las fonas, y lo crit al donar del abordatge,  60 envia Dèu l' oratge á fustigar las encrespadas onas. Mès, ¿qu' es la tempestat pels pits de ferro? ¿Qu' es l' uracá pels qui á la gloria volan, las naus aparelladas?  65 Las tempestats mes feras ne son l' alé de dolsas marinadas pels catalans que muntan las galeras.

¡San Jordi y Aragó! ¡Via sus, los nostres! Tot es horror y destrucció y feresa.  70 Ne són en la batalla cada nau un castell, cada home un héroe, cada tir de sageta una proesa. Lo brugit del combat tot altre apaga... ¿Qu' es l' uracá que pels espays divaga,  75 devant las naus que marxan á la pugna? Cad' una porta un uracá de ferro que en las entranyas de son seno amaga. Crú es lo combat y encés. Tant sols se senten en mitj del terratremol,  80 veus de mando enronquidas, alarits dels qui lluytan valerosos —125→ crits dels qui acavan gemegant sas vidas, cops, y playntes, y plors, bruyts espantosos, vibrar las armas, ressonar lo ferro,  85 y cruixir la fustam, bunir sagetas, martellar taulas, y brunzir llambordas, y gitar darts, y retronar trompetas.

Ja s' aferran las naus. ¡Al abordatge! Redobla lo furor. ¡Dampnat ne sia  90 qui en darrera romanga en aquest dia! Com llops assedegats que van rabiosos, á las galeras provenzals llansarse se mira ja als almugavérs furiosos, com si en la sanch volguessen abeurarse  95 que á borbollons ne brotan las feridas dels qui jauhen estesos per lo alcassar llansant per ellas las perdudas vidas. Ni pau al enemich ni á son bras treva los ballesters y mandroners ne donan.  100 Las naus destrossan, y los ulls sanguejan dels cegos lluytadors; broncas ressonan las feixugas, ruentas armaduras sota los cops de la destral ferrada; dels vencedors y dels vensuts s' escorra  105 á doll y á rius la sanch ja barrejada, tronchs mutilats rodolan per sobre las cobertas, y tremolan y perden lo coratje —126→ fins aquells que n' están, sempre animosos,  110 més fets á jochs de mort y de carnatje.

¡Fama inmortal al vencedor! Jornada ne fou d' eterna gloria. D'aquell jorn en avant, Roger de Lluria lo primogenit fou de la victoria.  115 Heróica sa vida, homérica sa historia, eternarnent viurá com viu encara: del esdevinidor sagrat exêmple, sempre será de patri amor un' ara,  120 de honor, valor y llealtat un temple.

Roger, Roger, lo rey del mar, febrosas degueren ser las horas de ta vida! Del estiu en las tardes calorosas, cuant la mar xixa veyas y dormida  125 devall de las carenas, cuant ni un alé de brisas rumorosas á rómprerse venia en las entenas, ta veu ladonchs per l' ira enrugallada com la de un lleó cautiu ne rugiria  130 y en torn girant la flamejant mirada: -«Furts son per mí lo que pels altres festas, (ab ronch accent diria). «La quietut es la mort: ¡dáume tempestas! »¡Dáume combats! La pau es l' agonía!»  135

—127→

Y las onas semblavan obehirlo; y Dèu mateix de sos desitjs cuidava; y tenia tempestas espantosas que sempre domenyava; y lluytas en que sempre, victoriosas,  140 las roijas barras d'Aragó arborava. Per En Roger de Lluria la mar era un llach, inmens palau hont sols hi havia los pobles pedestals de sa bandera. La Calabria sotmesa mantenia;  145 á foch y á sanch entrava Nicotera; lleys dictava á las costas de Sorrento; la Morea, Corfú y los Gerbes veya humiliarse á sos peus; lo bey de Tunis comprant sa vida son esclau se feya;  150 sols á son nom ja Nápols tremolava; per son flagell la Fransa lo tenia; cruzar esfereída lo mirava sos golfos y sos ports la Romanía; y mentres que ab sòn nom tot ho aterrava,  155 per devant de las vilas presoneras, tranquil, sonrient y victoriós passava, passejantne lo mar ab sas galeras.

Aquells eran tos jorns, ciutat dels comptes, los bons jorns d' En Roger!... No avuy que ploras,  160 y viuda, y sola, y trista, y desolada, —128→ en va passas las horas sens que n' arrive á tú, com ans solia, ab lo alé de la dolsa marinada un eco de victoria cada dia.  165 Ja tú no tens Rogers, ja no tens Llurias... ¡Mès si que 'ls tens, mès si que 'ls tens, comptesa! Dormits estan, pero en ton seno viuhen, Encara, ó Catalunya, patria mia, póts ombrejar ton front ab llors de gloria.  170 Si al mar ne llansas á tos fills un dia, mostrantlos lo camí de la victoria la sombra d' En Roger será sòn guia. Fruyt dona 'l camp que tè llavor, ó patria, y ardor las sendras que lo foch ne colgan.  175 Alsa ta veu, desplega tas banderas, y reviurán los temps esplendorosos en que senyora y reina del mar eras, y en noms obscurs avuy, demá famosos, renaixerán las sombras d' aquells héroes  180 caballers de ton nom y tas senyeras. Contarás al rumor de tas victorias, si del mar á obrir tornas tas campanyas, tos fills per héroes y tas naus per glorias, y tos dias, ó patria, per hassanyas,  185 com en los temps millors de tas historias.

  —129→  

Coro de almugavérs    Al veurens' sols de lluny los pobles ja flamejan. La guerra y lo saqueix, no hi ha millors plahers. Aixis que 'ns veuhen drets sòn bec los corbs netejan. Almugavérs, ¡avant! ¿Estáu á punt, fossers?

Ella Mon espós ¿qué volen dir  5 d' eixa campana 'ls accents? ¿No la sents per entre 'ls vents bronca y sonora rugir?

Ell    La veu del somaten ne crida al ferro á bodas. ¡Desperta, ferro! ¡Avant! Deixam' en pau, muller!  10 —130→ Cuant crida la campana y cuant ressona 'l ferro, la escona es sols la esposa del bon almugavér.

Ella ¿Serás sòrt á mos accents? ¿Podrán més que mòn amor de la guerra lo rigor  15 las fatigas y 'ls torments?

Ell    Cuant la campana sóna es mon amor la guerra. Fatigas, plujas, neus, calors resistiré, que si m' abat la son, pendré per llit la terra, y si 'm pressa la fam, carn crua menjaré.  20

Ella ¿N' ets l' amor de mos amors y'm deixas abandonada, á mòn dolor entregada, á mas llágrimas y plors?

Ell Deixam' en pau, muller! Lo negre corb espera  25 rodant sos ulls de sanch per la deserta esfera. La guerra y lo saqueix, no hi ha millors plahers. ¡Almugavérs, avant! ¿Estáu á punt, fossers?

—131→

Los almugavérs ¡Desperta, ferro! Anem! Depressa com lo llam, anem, almugavérs, al camp del enemich.  30 Qui arrive lo primer, será lo primer rich. Anem allí á fer carn! Las feras tenen fam.

  —133→  

¡Oh! tu també la estimas la terra de nos pares. ¡Oh! tu també las amas las glorias dels passats, tu polsas també l' arpa de las tres cordas santas... ¡Salut, salut, poéta, germá d' apostolat!

Qui llavors d' amor patri ne sembre ab ma segura  5 de virtuts y de glorias cullita ne fará. ¡A l' obra donchs, poéta! Cada home en esta terra tè sa missió escullida, tè sòn camí trassat.

¿Qué importa que la burla sobre nosaltres caigue? ¡A l' obra, á l' obra, poéta, y avant, avant, avant!  10 Nostre camí seguimne sens por ja may á mofas. Qui fa arma de la burla no tè lo cor ben sá.

—134→

La creu y lo Calvari no foren sols per Cristo: són símbols que l' Deu-Home per tots aquí deixá. Tot hom' tè en esta terra sa via d' amargura,  15 y sempre sòn martiri tingué l' apostolat.

Perque parlem la llengua parlada per nos pares, perque narrem las glorias de nostres vells anals, perque als Lleons y Torras no preferim las Barras, ab to d' escarni y mofa nos diuhen provincials.  20

Nosaltres tenim glorias tan bonas com las suas, ne vál Peris, Padilla, y Blancas vál Guzman, no hi ha per cert molts Llurias, ni com Clarís molts homens, y hi ha pochs reys que valgan lo que l' rey Jaume vál.

També són de provincia los homens de Castella;  25 que en las terras ibéras no tots són castellans. ¡Quin' es la mare patria per los que aixi 'ns motejan! Si tots som de provincia ¿quins són los nacionals?

Cantem ensemps, poéta, la terra de nos pares y l' himne de la patria que n' es lo cant dels cants.  30 Cantem de nostras BARRAS la resplendent historia, narrem de Catalunya las santas llibertats.

Aquí, -no tots ho saben- la llibertat tenia en cada vila temples, en tots los cors altars, —135→ y ciutadans clarissims que sos soldats se feyan...  35 Tirans en Catalunya no 's conegueren may.

Cantémne donchs, poéta, la fama de la terra, narrem de Catalunya las proezas inmortals, y en lo sagrat exêmple de nostres inclits avis, nos fills podrán apendrer á ser llibres y grans.  40

Pus tu també la estimas la terra de nos pares, pus tu també las amas las glorias dels passats, pus tu ne polsas l' arpa de las tres cordas santas, ¡salut, salut, poéta, germá d' apostolat!

  —138→  

  —139→  

Vérge santa d' amor, patrona mia,    dels pobres y afligits guarda y consol,    més pura que la llum cuant naix lo dia,    més hermosa que'l cel cuant ix lo sol:

tal com se veu á l' áliga orgullosa  5    en la roca més alta fer lo cau,    tu la serra més alta y més hermosa    vas escullir per ferne ton palau.

Reyna dels cels, Mare de Dèu, perdona    si fins avuy no't dediquí un recort:  10    sols cuant véu sòn vaixell presa de l' ona,    buscan los ulls del navegant lo port;

sols cuant se véu en la presó angustiosa,    sa llibertat recorda lo cautiu; —140→    sols cuant la tempestat brama furiosa  15    l' oreneta s' acull dins del sèu niu.

Jo vinch, com lo cautiu entre cadenas,    un consol á buscar per mon dolor.    ¡Los plors mòn front han arrugat! Las penas    m'han ¡Mare meva! rosegat lo cor!  20

Com soldat que, fugint á tota brida,    las armas va per lo camí llansant,    aixis jo pel camí d' aquesta vida    á trossos lo meu cor he anat deixant.

Vérge de Montserrat, casta madona,  25    perla de las montanyas y dels cels,    á qui'ls ángels per fer una corona    arrancaren del cel un puny d' estels;

ta grandesa, Senyora, no repare    si avuy te parla en catalá ma veu,  30    que'l catalá es la llengua en que ma mare    me ensenyá un jorn á benehir á Dèu.

Ta imatge en los palaus y en las cabanyas    se véu, voltada d' or com un joyell;    tothom vól visitar eixas montanyas,  35    que són de tas espatllas lo mantell.

—141→

Ton nom invoca, ó santa Vérge pura,    l'orfe ferit de pena y desconsol,    ton nom la mare ensenya á la criatura    cuant l' adorm carinyosa en lo bressol.  40

¡Cuant dols es lo teu nom! Tota la terra    cants t' eleva ab accent adolorit,    que ton nom es, ó Vérge de la serra,    dels estranys y del propis benehit.

Ton nom recordan, cuant lo vent estalla,  45    los qui perduts caminan per la mar.    Ans de afilar sòn ferro en la batalla,    invocaba ton nom lo almugavar.

Tot nom, un jorn, fou lo estandart de gloria    que de la gloria nos mostrá 'l camí,  50    y fou ton nom lo crit de la victoria    que en Nápols aixecá Vilamarí.

¡Hermós era aquell temps! Hermós de veras!    cuant era Catalunya una nació!    cuant, reinas de la mar, nostras galeras  55    passejavan las barras d'Aragó!

Cuant tu, reina del pla y de las montanyas,    de genolls postrats veyas á tos peus —142→    los reys que, drets, á cent nacions estranyas    postradas veyan de genolls als seus!  60

Y no es estrany que per ta honra y gloria    unesca dos recorts ab llas d' amor,    que unida está á la teva la sua historia    y escritas són las dos en lletras d' or.

A fe que eran brillants los temps gloriosos  65    en que'ls Peres, los Jaumes, los Ramons,    dictavan lleys, monarcas poderosos,    fins del remot Orient á las regions.

Mentres Valencia y las Balears, salvadas,    se veyan llibres ja dels sarrahins,  70    lo pendó de las barras veneradas    veyan triunfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, á ratlla    tenir sabian lo enemich pendó,    y ni'ls peixos passavan, si en sa espatlla  75    no portavan las armas d'Aragó37.

Dels soldats catalans las altas proesas    eran tan claras com del sol la llum: —143→    desfeyan las armadas genovesas    com ne dissipa l' uracá lo fum.  80

Aterrada Venecia'ls contemplava,    Nápols los dava sos jardins de flors,    la Calabria á sos peus s' agenollava,    Sicilia'ls proclamava sos senyors.

Lo almogavar á foch, á sanch y á ruinas  85    entrá un dia l'Orient abrasador:    contemplaren los turchs sas concubinas    en los brassos folgar del vencedor.

Caigué Constantinopla, caigué Atenas,    cuant sentiren lo ferro despertar,  90 al grech y al turch cargaren de cadenas,    que era allí lo sol rey lo almogavar.

Per jas á sòn caball mòltas vegadas    de reys y prínceps li doná'ls mantells,    y dels palaus dels turchs fiu sas posadas  95    y llurs mesquitas convertí en bordells.

¡Honor al catalá! Si sas galeras    recorrian del mar tot lo contorn,    sos aguerrits exêrcits llurs banderas    passejavan triuntants per tot lo mon.  100

—144→

Y tú llavors, ó Vérge de victoria, lo teu nom sempre veyas invocat,    que'ls catalans anavan á la gloria    cantant lo Virolay de Montserrat.

La montanya en que vius també en sòn dia  105    fou lo baluart del poble catalá;    del sarrahí la ferma valentía    jamay las brenyas escalar gosá.

Y en temps ja més cercans, pochs anys fa apenas, cuant lo crit de la patria independent  110    ensenyar al francés féu las cadenas    per contestar al toch de somaten,

los nostres s' amagaren en tas brenyas,    lo pendó de la patria enarvolat,    y llavors foren, Montserrat, tas penyas  115    lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Vérge, en tos recorts jo miro    que unidas van la llibertat, la creu,    dos símbols sants que jo'l primer admiro;    lo amor dels pobles y lo amor de Dèu.  120

¡La llibertat! ¡la creu! símbols dels pobles,    l' una es lo esprit de Dèu, l' altra es sa mort; —145→ l' una es l' aspiració dels homens nobles,    y dels homens cristians l' altra es lo port.

¡La llibertat! ¡la creu! sobre las tombas  125    dels cristians mártirs jauhen sos pendons:    de Roma en las obscuras catacombas    confongueren per sempre sos blassons.

Castas vérges d' amor, santas germanas,    iguals en tot, grandesas y poder,  130    són dos ricas ponsellas que, galanas,    nudreix la branca d' un mateix roser.

Inspiran totas dos sentiments nobles,    inspiran totas dos glorias y amors,    que si l'una es la religió dels pobles,  135    l'altra es per cert la religió dels cors.

¡Oh! jo'us conech, montanyas regaladas,    recorts de gloria, y pera mí d'amors,    que sent jo tot petit, moltas vegadas    vinguí á la Vérge á coronar de flors.  140

Jo eixas serras conech, jo sé sa historia,    jo recordo que un dia la he narrat; —146→    si gloria me doná, tua es la gloria...    Jo só lo trovador de Montserrat.

Cuant naix del sol lo pabelló de grana,  145    com si volgués donarte un bes d' amor,    ta montanya vesteix y la engalana    ab sòn ropatge de diamants y d'or.

Y en los rochs van, contents de veure'l dia,    á restregar sòn bech los pardalets,  150    y llays y serventesis de alegría    cantar en coro sents als aucellets.

Y cuant la fosca cau sobre la plana,    de ton temple en la nau la Salve sents,    y al cel s' eleva la oració cristiana  155    entre núvols de aromas y d' encens.

Postrat me tens devant la gloria teva:    fugint lo mon y sas miserias vinch;    contémplam'als teus peus, Mareta meva...    ¡Fallit me sento'l cor, nafrat lo tinch!  160

Ja que tu sabs donar, ó Vérge pia,    cants als aucells, aromas á la flor,    ¿no trovarás, ó santa Mare mia,    un bálsam de consol per mòn dolor?

—147→

Terrible n' es la pena que'm destrossa:  165    un moment de repós may he tingut:    ¿será precís que baixe jo á la fossa    per encontrar la pau y la quietut?

Són tan sols, per la febra que'm devora,    brasas de foch mos ulls de tan plorar.  170    Dígasme per pietat, Reyna y Senyora,    ¿lo repós que desitj' me póts donar?

Jo sé que aquí han vingut reys y princesas,    y en cambi del consol que'ls doná Dèu,    de joyas te han cubert; l'or y riquesas  175    ells han fet plóurer de ton trono al peu.

Mès jo ¿qué't donaré, Vérge adorada, sinó só més que un pobre trovador?    Mas joyas son mos cants; pren, Mare amada,    de mos cantars lo que faré millor.  180

Y cuant arrive de la mort lo dia,    lo dia del repós pel desterrat,    á consolarlo vina en sa agonía,    perla de Catalunya y Montserrat.

Montserrat 1 de maig de 1857.

  —149→  

De sexta n'era l'hora. Del Gólgota en la serra en creu al Just clavavan, en creu al fill de Dèu. Lo sol sa llum endola; sota sos peus la terra, com estremintse tota, sent palpitar lo hebreu. ¡Alsáu la forca! Alsáula! Miráulo en la agonía  5 lo Just, lo Sant, lo Mártir, virtut de la virtut, morint per redimirnos!... Lo mon ne fará un dia un trono d' eixa forca y un símbol de salut.

¡La creu! la creu! Un dia, consol de totas penas, dotse homens, dotse apóstols pel mon la portarán.  10 Lo sol ab ardents besos, la nit ab sas serenas y l' alba ab sas rosadas llurs fronts bronzejarán. —150→ Y'l mon cridará: «Plassa pels qui van predicantne d' amor santa doctrina, pels elegits de Dèu, que van ab peus descalsos, la sanch d' ells gotejantne,  15 pels ámbits de la terra á passejar la creu.

¡Oh! ¡Plassa, plassa als homens que en santa prometensa á conquistar la terra se'n van plens de fervor, un sol escut y un arma portantne com defensa, per arma lo Evangeli y per escut lo amor!  20 La creu! Un jorn, en ella clavant sos ulls, serenas, la palma de martiri las vérges alsarán, y á famolencas feras, de Roma en las arenas, per pasto humá llurs cossos sonrientse donarán.

Remóurer sas entranyas un jorn sentirá Roma,  25 veurá á sas catacombas sa negra gola ovrir, y entre balsámichs núvols de mirra, incens y aroma del seno de las tombas veurá la creu eixir. Tremolarán los Césars llavors sobre llur soli, devall lo altar dels idols la terra s'ovrirá,  30 y, símbol de justicia, per sobre l' Capitoli la santa creu del Mártir gloriosa s'alsará.

Y Constantí á sas tropas mostrantla com exêmple, un jorn ne fará d' ella sòn lábaro sagrat, y de la sanch del Mártir per cada gota, un temple  35 veurá en lo curs dels segles alsar la cristiandat. ¡La creu! Símbol de gloria y ensenya justiciera, —151→ un jorn lo ermitá Pere, pobre y descals romeu, ne correrá la terra per dar com á bandera á tots los reys de Europa la forca del Hebreu.  40

Y Dèu ho vol donantlos com únich crit de guerra, se'n portará sotmesos tras d' ell com un ramat als reys més poderosos de la cristiana terra á rescatar la tomba del Sant crucificat. La fam, la set, la peste ne delmarán llurs filas,  45 veurán sols per tenebras llur horizont cubert, dels morts vagant pels aires las sombras intranquilas, blanquejarán llurs ossos la arena del desert.

Mès ferirán llur vista los brassos sempre estesos de aquella creu divina, de tots dolors consol,  50 y á fam, á set, á peste ab cors valents sotmesos, avant anirán sempre, cridantne: ¡Dèu ho vol! fins que cumplert lo anunci de santa profecía, de Sion sobre las torras vensudas arbolat, ne sorpendrá amorosa la primer llum del dia  55 lo blanch pendó ab creu roija del vencedor cruzat.

Arbre d' amor emblema, més dols al cor que plora que dols es per la tórtola lo cant manyag d' amors, que dolsa es per la abella, al raig de tebia aurora, la mel que, tot bressantla, li van donant las flors;  60 árbre d' amor purissim, del cos més sant argolla, per raig de sanch divina ton tronch empurpurat, —152→ nasqueres, com lo lliri que creix entre la brolla, en mitj del llot y brossas d' un mon enrubinat.

Y essent de mort lo símbol, lo manancial de vida  65 té feu la mort del Mártir, del Just, del Redemptor. Dels segles per los segles la cristiandat rendida veurás á tos peus sempre, ¡ó amor de tot amor! Per ser en tu, creu santa, hont l'Home-Dèu un dia la fel apurá tota de sa amargura y dol,  70 lo mon cristiá dels homens en l'hora d'agonía de tu n'ha volgut ferne lo darrerench consol.

Del home n'ets tu l'iris en la tempesta fera, de tot cuant lo rodeja tu sola n'ets lo escut, tu sola al home quedas, cumplerta sa carrera,  75 que en vida ets son refugi y en mort ets sa salut. Las flors ab que engarlandan sa tomba, s'enmustian, las llágrimas que hi cauhen, la terra se las beu, hont fou sòn cor un dia ja sols los corchs hi nian, y sobre de la tomba tan sols queda la creu;  80 la creu que, cuant viu l'home, de dols amor sants llassos, los brassos li ovra sempre, sent sòn refugi y port, la creu que de la tomba al cel alsa los brassos, clemencia demanantli per l'home que ja es mort.

Montserrat, avril de 1860.

  —155→  

Albada (Coro.)       Ja la fosca fuig depressa    devant la llum que es la vida,    y la montanya 'ns convida    ab sa dolsa soledat.    Ja apunta la llum del dia,  5    ja apunta la matinada.    Cantáu l'himne de l'albada,    rossinyols de Montserrat.       Casta madona,       perla dels cels,  10       tens per corona       punyats d' estels.       Ets de la terra       l'ángel de pau,       dalt de la serra  15       tens ton palau. —156→       Ab gaita y tamborino    y ab brancas en las mans,    los cors plens d'alegría,    los gonfanons alsant,  20    pujem, pujem, ninetas,    pujem á Montserrat.

Salut, penyas capritxosas,    montanyas enmarletadas,    hont ab veus apassionadas  25    y de flors entre bressols,    tendres cántichs de ventura,    dolsos himnes á María,    entonan de nit y dia    enamorats rossinyols.  30       De la garganta       d'un mont altiu,       áliga Santa       n'has fét ton niu.       Són ta rosada  35       suspirs de flors,       forman t'albada       perfurms de cors.       Ab gaita y tamborino    y ab brancas en las mans,  40    los cors plens d'alegría, —157→    los gonfanons alsant,    pujem, pujem, ninetas,    pujem á Montserrat.

Salut, vérge de la serra  45    font de mel y de dulzura,    consol etern de ventura    pels pobres desheredats.    A ton front lo cel espléndit    un dosser d' estels li dona,  50    á tos peus, casta madona,    s'estellan las tempestats.       Ets dels que ploran       llum y conort,       dels que t'imploran  55       salut y port.       Brillant planeta       n' es de pietat       la moreneta       de Montserrat.  60    Ab gaita y tamborino    y ab brancas á las mans,    los cors plens d' alegría,    los gonfanons alsant,    pujem, pujem, ninetas,  65    pujem á Montserrat.

  —160→  

Port de salut trobavan á l'ombra de estos claustros del camí de la vida los fatigats romers; y vius amortallantse dintre sos murs de pedra, moravan entre núvols d' ascétichs pensaments; que aquí tan sols tenian los tristos solitaris  5 la veu de la campana per aixambrar als fets, los xiprers de sa fossa per recrear la vista, la tomba de sa celda per benehir á Dèu.

Montalegre 14 juliol de 1860.

  —161→  

(Premiada ab un primer accessit en los Jochs Florals de 1861).

De lluny, de lluny ve lo núvol,    de lluny ve la nuvolada...    Cuant cruza per sobre'l mar    taca sòn mirall de plata,    cuant s' exten per sobre 'l bosch  5    l'aucellet poruch s'amaga,    cuant passa sobre la vall    ne cau marcida la planta.    ¡Fugiu, fugiune, pajesos,    que la tempesta amenassa!  10    De lluny, de lluny ne ve'l núvol,    de lluny ve la nuvolada,    ne porta serpents per llams, —162→    en sòn seno lo tro guarda,    y la mort y destrucció  15    naixerán de sas entranyas.       Fugiu, pastorets, fugiune,    que tot lo núvol ho arrasa.    Aplegau prompte á las pletas    las ovellas estraviadas,  20    guardau lo parell de bous    que los vostres camps' us llauran,    y la dolsa caramella    ab que, cuant lo sol s'apaga,    ne feu ressonar pel bosch  25    dolsas y tristas tonadas.    Un color de tempestat    vesteixen valls y montanyas...    Fugiu, pagesos, fugiune,    que l'uracá'us amenassa,  30    y lo núvol ve de lluny,    de lluny ve la nuvolada.       Si algun aucellet se véu,    arrans de la terra passa,    y ¡ay que n'es un trist presagi  35    missatjer d' una desgracia    lo aucell que no's llansa al cel    batentne joyós sas alas!    Sembla que ploran las fullas —163→    tot tremolant en llurs brancas,  40    los tronchs dels árbres gemegan,    seca es la terra, y abrasa,    pesat es l'aire que corra    y ardentas sas alenadas.    ¿Prenyat ne ve donchs de foch  45    lo núvol que negre avansa?...       Un eco 's deixa sentir,    una veu dolsa, apartada.    No n'es lo brujit del aire    que llisca per entre brancas,  50    ni n'es lo soroll del riu    cuant se despenya en cascada,    ó cuant va per entre prats    rotllant sas onas de plata.    ¿De quí pót ser eixa veu  55    que ne ve de las montanyas?    ¿Es de una mare que plora?    ¿Es de una vérge que canta?    Nó, que eixa veu vespertina    es la veu de la campana,  60    la campana de la ermita,    de la ermita solitaria.

La campana       Ja esquinsa mon cant los vents    com una trova amorosa, —164→    ja són tristos mos accents  65    com los suspirs del dolor.    Perduts entre las montanyas,    són mos ecos solitaris    la veu dels cants funeraris,    la veu dels himnes d'amor.  70    Jo só la campana que canta y que plora que prega al Senyor, que al cáurer la tarde, que al náixer l'aurora, mas veus esparpillo com besos d'amor. Besada per raig de púrpura  75 que'l sol m'envia, vestida ab llumus de crepúscul cuant mort lo dia,    al cáurer la tarde ó al náixer l'aurora, jo canto á tot'hora  80 ¡Ave, Maria!       Ahí vingué una donzella    que un jovencel la portava.    Galan ell y hermosa ella,    de genolls devant lo altar,  85    com en un tronch duas rosas    duas vidas enllassaren. —165→    De goig mas veus palpitaren,    d' amors ne fou mon cantar. Jo ploro en l'enterro, jo canto en la festa.  90 Mas veus són d'amor ja ab sol d'alegría, ja ab cel de tempesta, que sempre á tot'hora jo prego al Senyor. Suspesa entre cel y terra, cuant naix lo dia,  95 ó'l raig darrer á la serra lo sol envia, al cáurer la tarde y al náixer l'aurora, jo canto á tot'hora ¡Ave, María!  100       Vuy ha vingut una mare...    ¡Pobre mare y pobre esposa!    Un fill ne tè que reposa    prop la tomba de sòn pare.    En las dos tombas plorosa  105    llágrimas, flors ha sembrat...    Jo he gemegat ab la esposa,    ab la mare jo he plorat. —166→ Mas veus ne són duras si á fóch crido y guerra brandant ab furor:  110 mas veus ne són dolsas si als cors de la terra joyosa jo'ls canto mos himnes d'amor.       Besada per raigs de púrpura       que lo sol naixent m'envia,       vestida ab llums de crepúscul  115       que'm dona al morir lo dia,    al cáurer la tarde y al náixer l'aurora, jo canto á tot'hora ¡Ave, María!       Cuant lo foch ne pren á un camp  120    la veu que avisa só jo.    Cuant ne crido á somaten    la veu de la patria só.    Sobre lo bressol del nin    só d' esperansa la veu,  125    sobre la tomba del hom'    jo ne só la veu de Dèu.    A tots los que naixan, á tots los que moran saludo fidel. Per tots los que pregan, per tots los que ploran,  130 per tots los que esperan só la veu del cel. —167→       Veniu al temple á pregar    avans que caigue lo dia,    veniu y deixau passar    lo núvol que Dèu envia,  135 que ab llams de tempesta ó ab raigs de l'aurora, jo canto á tot'hora ¡Ave, María!       Los fidels alsan en coro    llurs fervorosas pregarias,  140    y llurs rezos verpertins    que repeteix la campana,    ne pujan al cel de un ángel    en las invisibles alas.    Lo núvol negre ha passat,  145    y com iris de bonansa    un raig ne ve tremolós    de lo sol que trist s'apaga,    á vestir d'or y de púrpura    la campana solitaria.  150       O campana de l'ermita,    la que cada tarde cantas,    la que cada tarde elevas    dolsos himnes d'alabansa,    recullne donchs mos suspirs,  155 —168→    recullne donchs mas pregarias,    y en lo plech de un hermós núvol    juntantne totas mas llágrimas,    ofereixlas per tribut    á la Vérge soberana,  160    que la Vérge n'es propicia    á la veu de la campana    que, sempre, cuant naix lo dia,    ó cuant lo dia s'acaba, ¡Ave, María! li diu,  165 ¡Ave, María! li canta.

Montserrat, avril de 1861.

  —170→  

Punyats d' estels, senyora, ne forman ta corona, mantell de tas espatllas las altas penyas són, los rossinyols te cantan en la regió dels núvols, s' estrellan á tas plantas las tempestats del mon. Ja brille en mòn cel pura la estrella de bonansa,  5 ja en mòn camí rugesca la fera tempestat, ab santa fe, senyora, lo cor plé de esperansa, ton trovador te canta, perla de Montserrat.

25 agost de 1860.

  —171→  

De l' hora del crepúscul á la claror duptosa per la primera volta un dia jo't vegí, y á mí t' aparegueres immaculada, hermosa, Santa aconhortadora, ¡ó Estrella del matí! Las Vérges que los pobles de sant amor rodejan,  5 que tradicions antiguas ensalsan y hermosejan, y que á travers dels segles llurs glorias se rastrejan, ne foren sempre puras y bellas pera mí.

La tradicional Vérge me fou sempre sagrada, com lo amor á la patria me fou sempre sagrat;  10 —172→ que jo amo de mos pares la fe en ella posada, com en ells també jo amo llur fe en la llibertat. Vérge y senyora mia, que dòls dels cors desterras, que de la pau n' ets iris y n' ets consol en guerras, vingué per' saludarte lo bardo de las serras,  15 lo trovador, Senyora, del áspre Montserrat.

Eterna llum de vida, ets vas d' essencias puras, del mon per las borrascas ets salvador vaijell, ets manancial purissim d' espirituals venturas, lliri de lliris castos, de terra y cel joyell.  20 D' una ciutat custodi, qu' es rica en fets de gloria, tu enllassas á la sua, ó Vérge, la tua historia, y sol d' amor per ella, claror de la victoria, ets sa més rica joya, ets sòn tresor més bell.

O tu d' amors font clara, font rica y cristallina,  25 més pura que alé d' aire, més dolsa que la mel, tens un palau riquissim, posada peregrina, port de salut pel náufrech y alcássar pel fidel. Passejas ta mirada per sobre una planura en flors y en árbres rica y en cel y brisas pura;  30 que n' es per' tu, Senyora, per' tu, Sol d' hermosura, jardí de flors la terra, jardí d' estels lo cel.

—173→

Sobre ton front rodolan las brisas aromosas, y tu, ó Vérge, respiras llavors perfums de flors; s'aixecan á tas plantas pregarias silenciosas,  35 y tu, ó Vérge, respiras llavors perfums de cors. Rumors plens de misteri lo bosch vehí t' envia, l' aucell ab dolsos cántichs t' amplena d' armonía: per tu, del mar Estrella, Vérge sagrada y pia, murmulls ó veus ó aromas, tot es perfums d' amors.  40

Ab rezos encensáula, mortals richs y ditxosos, que n' es conhort de penas y de virtuts mirall; llahors trováu per ella, ó bardos generosos los de cristianas arpas á qui la fe no fall'; besáula ab vostras brisas, ó frescas marinadas,  45 vostres perfums donáule, floretas de las pradas, y al cáurer de las tardes y al lluir de las albadas cantáule vostres himnes, aucellas de la vall!

Reus, juny de 1861.

  —176→  

Si en mitj las lluytas feras los paladins t' invocan, Vérge de las batallas; si en mitj de las tempestas los mariners te pregan, Vérge de las Montanyas, joyós ó trist n' estia, mòn cor te canta sempre,  5 ó Vérge de ma patria!

1 de juliol de 1861.

  —177→  

Tocan á morts en la vila, tocan á morts!

N' era fresca com un lliri    n' era hermosa com un sol    la pubilla, la pubilla,  5    la pubilla de Riudoms.    Per ella ne suspiravan    tots los hereus del entorn.    ¡Si'n tenia, si'n tenia,    si'n tenia d' aymadors!  10 Tocan á morts en la vila, tocan á morts!

—178→

-«Ay mareta, la pubilla    li deya á sa mare un jorn,    de tots cuants galans me cercan  15    á cap d' ells ne tinch amor.    A nit n' he vist un donzell    tot vestit de raigs de sol:    ne tè per nom Jesuset    y jo li he dat lo meu cor.»  20 Tocan á morts en la vila, tocan á morts!

¡Si l'haguesseu coneguda    la pubilla de Riudoms!    N' era hermosa, n' era hermosa,  25    n' era hermosa com un sol.    Ja la vesteixen de blanch,    y una corona de flors    ja li posan, ja li posan,    ja li posan en lo front.  30 Tocan á morts en la vila, tocan á morts!

  —179→  

La nina n' era malalta,    y lo cor d' angustia ple,    sa mareta la vetllava,    la vetllava al costat sèu.

-Mareta, ¿quí fa brillar  5    las estrellas en lo cel?    -Lo Senyor que tot ho pót,    filleta, lo Senyor Dèu.    -Déu esser un gran senyor,    mare, 'l senyor dels estels.  10    -Es lo amor dels amors purs,    llum de llums, omnipotent,    es lo Senyor dels senyors...    -Mare, jo me 'n vás ab ell. —180→    Vull esser estel, mareta,  15    cuant demá 'm despertaré.    Adeu, mareta, me 'n vás    ab lo senyor del estels.

¡Ay! La nina n' era morta,    y sa mare al costat sèu,  20    n'estava, ab lo cor sagnant,    plorant llágrimas de fel.

  —182→  

  —183→  

(Poesía que guanyá la englantina d' or en los jochs florals de Valencia).

Als nobles senyors mantenedors dels jochs florals de Valencia en lo any de 1859.

ENDRESSA

Cansons d'amor murmurarán mos llavis si'm donau lloch dels jochs en lo festí.       La llengua de mos avis jo sols conech; só un bardo llemosí.

Los jochs florals són fills de la Provensa,  5 y pus la porta obriu als jochs florals, —184→ seria fer á lo passat ofensa lo desdenyar las arpas provensals.

Jo bè sé que la llengua de Castella es dolsa á fe com del llimet la mel;  10 la escolta'l cor perque la reb la orella com un cant armoniós baixat del cel:

Mès ma llengua es la llengua en que algun dia compongueren sos lais los trovadors, y'l mon trobava dolsa l'armonía  15 de llurs descorts y llurs cansons d' amors.

Poétas que del Turia en la ribera obriu gloriós camí á la juventut á sos ulls arvolant noble bandera, salut!... Poétas coronats, salut!  20

Als qui, guardant dels avis la memoria, honran sa llengua, que es tresor natal, pus són llurs dígnes nets, Dèu los dó gloria! Jo'ls envio un saludo fraternal!

Cansons d'amor murmurarán mos llavis  25 si'm donau lloch dels jochs en lo festí, mès, cantaré en la llengua de mos avis, que altra no sab lo bardo llemosí.

—185→

Jo't conech, Ausias March, pus de la gloria plena ne va la patria llemosina38;  30 per' tu guarda una página la historia y un altar per' ton nom guarda mòn cor. Petrarca llemosí, ¿cóm no estimarte cuant tant has estimat?... ¿Qué fou ta vida, entre dolors y penas englutida,  35 sino un llarch dia de passió y d' amor?

Si'l lloch sabés de ta ignorada tomba, jo hi aniria en romería santa; —186→ de ta fossa los ecos ab sa planta despertar gosaría'l peregrí,  40 y sentiria á pler gronxarse l'ánima, y, ans ta tomba, romándrer satisfeta,       que jo't conech, poéta: encara nin, tos versos aprenguí.

Aprenguí que ta gloria era la gloria  45 de tota una nació, ton nom sa fama: llegint tos versos, que lo amor inflama, aprenguí ta memoria á venerar, que palpitar sentia en cada sparsa ton greu amor per la que fou t'aymía,  50       y en cada vers sentía ton cor, ton noble cor lagremejar.

Déixam ¡ay! respirar de tas sparsas lo dòls perfum d' amor. Ma fantasía sobre d' ellas volteja cada dia  55 com una papallona sobre flors. Llegint tos versos, llemosí Petrarca, lo incens respiro de cent flors hermosas...       Tas trovas amorosas ¡qué dolsas són, ó rey dels trovadors!  60

Ja may ningú sabrá pintar com pintas la passió del amor y sòn martiri: —187→ tos versos són la febre del deliri y són tos cants lo análisis del cor. ¡Que bè parlan tos cants, richs en imatges,  65 al ánima que bat d' amor inquieta!       Ton llibre, dòls poéta, es per cert lo breviari del amor.

Un jorn de estiu en que lo Sol vestia ab sa daurada llum camps y verdura,  70 d' uns sálzers abrigat per la espessura á mon plaher jo estava fantasiant, y lo vent escoltava entre'l brancatge, y escoltava los coros armoniosos       dels aucellets graciosos,  75 de branca en branca llaugerets saltant.

De prompte, un cant, hermós com llum del alba, y dòls com del Olimpo l'ambrosía, féu sentir entre tots sa melodía: era lo tendre cant del rossinyol.  80 Los aucellets, retuts per la hermosura de aquell cant armoniós, de acort callaren,       y atents tots escoltaren dels llochs ombrils á lo cantor tot sol.

Aixis cuant cantas tu, tots los poétas  85 t' escoltan, encorvats sobre llurs liras, —188→ que á tots ab tos cantars atraus y admiras, pus ets lo rossinyol dels trovadors. Seductors són tos cants de amor gloria, hermosas són tas puras melodías...  90       Ton llibre de poesías es un harem de pensaments de amor.

Poéta, jo't conech. En nits d'insomni t'he vist y t'he sentit. Mòltas vegadas m'apareguí, del vent en las ratxadas,  95 sentir ton cant, més fort que'l uracá. Jo, fantasiant, t'he vist en nit obscura, y ta veu, com de un arpa l'armonía,       ab dolsa melodía aixis á mos oidos ressoná:  100

«Jo só!... Feríu!... ¿Per cuant, tempestats feras, guardau los llams? ¿Qué més voleu?... ¡Feríu! Jo'us sentiré gronxarme falagueras si en la nit de la tomba m' adormiu. Després de mí, solcar vull las esferas  105 banyantme en tempestats. Mas vestiduras serán núvols flotants, los llams mas galas...       A córrer las alturas, portáume, vents, del uracá en las alas!

«Párat' y escoltam, tempestat! Las penas  110 mòn cor han traspassat ab sòn fibló. —189→ Los dias són per mí duras cadenas... Llibre vull ser: la vida es ma presó. Un llam enviam, tempestat, y festa será en mon cor! Lo viurer m' es amarch.  115 Jo som aquell que en lo temps de tempesta vaig sobre neu, descals, ab nua testa, jo som aquell que diuhen Ausias March!39

«Mòn cor! mòn pobre cor! ¡Bè me 'l desgarras, sombra inclement de mos perduts amors!  120 Mòn cor viu en las unglas dels dolors, com colometa del milá en las garras. ¡Oh! deixáume cantar! Mos cants són plors. Cuant sent lo rossinyol que li regala lo greu dolor la fel de sa agonía,  125 cantars més dolsos als espays envía; cuant la corda d' un arpa 's romp, exhala en compte d' un gemech, una armonía.

»Jo só la nau que per la mar portada va per contraris vents, sens aturall,  130 y en va busca per tot una ensenada, y fòns may trova en lloch sòn escandall: jo só lleuva de neu, desencaixada pel uracá del cim de un alta serra, que, baixant ab prestesa que may mimba,  135 —190→ lo abisme busca que li ha obert la terra, furiosa rodolant de timba en timba.

»Oh greu dolor que tots los dolors passas, tu de mon cor n' has fet niu de amarguras, tu que ets al hom com al caball mordassas40.  140 Per mí s' han acabat ja las venturas. ¡Fereix de mort, Dèu mèu, mon pensament!41 ¡Fugiu, fugiu de mí, mortals criaturas! Jo no só un home, só un dolor vivent!

»Cervo ferit á qui la set abrusa,  145 no desitja la font com jo la calma. De mòn dolor mòn pensament abusa y del martiri porta 'l cor la palma. Senyor Dèu mèu, ab l' ánima transida jo visch amortallat en mòn dolor,  150 y ¡ay! pel que tè com jo mortal ferida, ¡cuánt trista es la mortalla de la vida! ¡cuánt dolsa la mortalla de la mort!

—191→

»Sempre ab mon propi pensament en guerra, visch de tristesa rodejat y dol42:  155 la vida es per mòn cor, pária en la terra, un dia etern, etern y sensa sol. ¿Voleu saber qui só?... Canya podrida nascuda en mitj del llot per desventura, una espiga dels camps esmortuida,  160 boya flotant del mar de la amargura... Jo no tinch fé, ni nort, ni tinch ventura... Malehit lo jorn quem' fou donada vida!43

»Jo só! Feríu!... ¿Per cuant, tempestats feras, guardau los llams?... Qué més voleu?... Feríu!  165 Jo 'us sentiré gronxarme falagueras si en la nit de la tomba m' adormiu. Després de mí, solcar vull las esferas banyantme en tempestats. Mas vestiduras serán núvols flotants, los llams mas galas...  170    A córrer las alturas portáume, vents, del uracá en las alas!»

¡Pobre sublime bardo! De sas queixas á torrents ne brotaren armonías, —192→ y més que cants de amor, són sas poesías  175 la agonía mortal de un noble cor. En cada sparsa delirant de febre una llágrima sua hi tè incrustada,    com gota de rosada en lo cálzer puríssim de una flor.  180

¡Portáulo, vents, del uracá en las alas!... De las brisas en brassos fuig, hermosa, banyantse en raigs de sol la mariposa, deixant sa nimfa en un racó de mon. Lo poéta fuig també. La mort lo porta  185 com un vent de tardor porta las fullas,       deixantnos per despullas sos cants, sas obras, que sa nimfa són.

Portáulo, vents, del uracá en las alas, pero portáulo á la mansió divina  190 hont tè un palau la terra llemosina pels que sa gloria foren y esplendor. Portáulo allí hont dels reys, héroes y prínceps tenen las sombras inmortal morada,       que plassa reservada  195 hi allí entre tots pel mártir del amor.

Es Ausias March! es ell!... sortíulo á rébrer sabis que al mon ab obras assombrareu, y vosaltres, ó reys, que subjectareu —193→ imperis grands al jou de vostra lley.  200 Es Ausias March! Es éll! Que li obre via de eixos morts coronats la turba inquieta... ¡Obríule pas, ó majestats, al poeta! ¡Obríule pas, ó trovadors, al rey!