Vaeth (1918: 7) comentava sobre l'episodi: «The announcement of his intention to the Countess, his wife, caused her a severe shock [...]. In long lamentations she bewailed her sad fate». I Bohigas (1947: 199) sentenciava: «El comiat de Guillem i de la comtessa és molt patètic». (n. 11, p. 162).

Assenyale en negreta els manlleus, tant en el text del Tirant com en el de les Tragèdies (on faig servir Martínez 1995). L'extensió dels fragments reproduïts ve determinada per l'afany de contextualització i per l'intent de mostrar el nivell d'acoblament al nou entorn textual. (n. 12, p. 163).

Tot i tractar-se d'una frase sentenciosa, amb variants i fonts diverses (com bé indica Guia 1995: 46-47), crec que el gran nivell de semblança i el fet que en el mateix paràgraf Martorell reutilitze altres llocs senequians, autoritza a confirmar definitivament la dependència amb el text de Thyestes. (n. 13, pp. 165-166).

No m'acaben de convèncer els arguments a favor d'atorgar la paternitat del fragment a Corella: «A l'inici del parlament de l'Emperadriu [cap. 474], hi ha una altra inserció («Mitigant los treballosos assalts...») que podria ser manllevada d'alguna obra perduda de Corella, ja que es troba reproduïda igualment, amb lleugeres variants, a l'inici d'un parlament de la Comtessa de Varoic (capítol 3) i és, tant en un lloc com en l'altre, un paràgraf retoricat insufrible que no hi toca» (Guia 1996:144). Tampoc no em convencen altres arguments a favor de la paternitat corellana del Tirant, per exemple el fet que la utilització de diversos fragments de Corella en un capítol determinat obligue a pensar que aquest en siga l'autor (Guia 1996: 76, 83). Seguint aquest mateix plantejament, arribaríem a la conclusió que els capítols de les lamentacions han estat fets pel traductor de les Tragèdies. (n. 14, p. 166).

Ruiz-Domènec (1991: 24), sense conèixer les fonts que utilitza ací Martorell, comparava la comtessa de Varoic amb «una vella dama de la tragèdia clàssica», fonamentalment en els moments en què ajuda el seu inconegut marit. (n. 15, p. 166).

Els efectes de la magrana són aquells que produeix efectivament el foc grec, molt conegut durant l'època medieval, com ja va assenyalar Capdevila 1929: 298 (és la nota al vol. I, pàg. 50, r. 2). (n. 16, p. 167).

Resulta interessant comprovar que aquests dos capítols han rebut un especial tractament de la crítica, precisament pel seu nivell dolorós. Així, Lázaro (1993: 421) feia notar la manifestació extremosa que representa que la comtessa estire el pèl del fillet al cap. 3, igual que les lamentacions del cap. 22, on el personatge sembla ésser una diva de ópera; Espadaler (1993) va més lluny quan veu uns personatges realment «patètics» en aquests fragments. Hauf (1993a: 398) ja indicava a nivell general que «certa desproporció entre el to patètic i el context global molt menys dramàtic» en alguna situació fa sospitar «que Martorell aprofita paraules de personatges procedents d'altres obres». Aquestes pàgines sols fan que confirmar l'encert de la sospita. (n. 17, p. 167).

Sens dubte açò contribuiria a donar suport a una tesi una mica arriscada que llançà Riquer (1992: 133) per explicar l'aparició de la ciutat de Pelidas al cap. 133: «Podía aventurarse que se trata de Pelis, monte de Ática, o del monte Pelión (hoy Zagora), en la Tesalia, pero no són ciudades, lo que llevaria a sospechar que Martorell ha imaginado este topónimo partiendo del apelativo de Aquiles, 'el Pelida', por ser hijo de Peleo». Entwistle (1949-1950: 159) parla de «the city of Pelidas, which is set at the distance of the ancient Perinthos (75 miles from Istambul), or the modern lines of Lule-Burgas». (n. 18, p. 168).

És clar, per tot el que estic dient, que no compartesc la idea de Segre (1993: 585), que creu veure ecos del Perceval de Chrétien de Troyes en els caps. 21-22, on la comtessa parla amb el seu espòs i és contrària a la participació del fill en fets de guerra. (n. 19, p. 169).

Coincidesc per força __i de grat__ amb Colón (1993: 245-46), quan diu que el «Guillem de Varoich fou com una mena de canemàs, del qual Martorell sovint s'allunyava, especialment quan prenia una envolada lírica o èpica, o quan creia haver d'introduir un desenvolupament narratiu». (n. 20, p. 169).