En l'elaboració
del guió, s'ha utilitzat el conte «A l'inrevés»
de Miquel Obiols, extret així mateix del llibre El
misteri de Buster Keaton, Edicions de l'Abadia de Montserrat.
Primera Part |
|
NIT DE SANT JOAN
|
|
La nit de Sant Joan és nit d'alegria. | | | | Estrellat de
flors, l'estiu ens arriba | | | | de mans d'un follet que li fa
de guia. | | | | Primavera mor, l'hivern es retira. | | | | Si arribés
l'amor, mai més moriria. | | |
|
| Les flames del foc,
la nit tornen dia. | | | | Si arribés l'amor, que dolç
que seria. | | | | La nit de Sant Joan és una frontissa. | | | | La porta de l'any, tan grinyoladissa, | | | | comença a
tancar-se. Doneu-me xampany! | | | | Que és la nit més
curta i el dia més gran. | | | | Doneu-me xampany, doneu-me
xampany! | | | | Doneu-me xampany, doneu-me xampany! | | |
|
| Imitarem
el sol amb grans fogates. | | | | Llevem-nos el calçat damunt
les brases. | | | | Al cel van de «verbena» ocells i astres. | | | | I
augmenten les virtuts d'herbes i aigües. | | | | Com la terra
que gira al voltant del sol. (Bis) | | | | Farem lentes rodones
encerclant el foc. (Bis) | | |
|
| La nit de Sant Joan és
nit d'alegria. | | | | Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
| | |
—12→
| |
de mans d'un follet que li fa de guia. | | | | Qui és aquest
follet? Qui el coneixeria? | | | | Al bell mig del foc té
la seva fira. | | |
|
| Follet de la nit, rei de l'enganyifa. | | | | Cada any per Sant Joan ens fa una visita. | | | | -Adormo els infants
i faig que somniïn. | | | | Enamoro els grans i faig que s'odiïn. | | | | Destapa secrets, escampa misteris. | | | | Fa anar del revés
els somnis eteris. | | | | Provoco adulteris, records, enyorances, | | | | petons i venjances, ensenyo encanteris | | | | a les jovenetes
i porta perfums | | | | dels altres planetes. | | |
|
| Si mireu les
flames del foc de Sant Joan | | | | li veureu les banyes, el barret
i els guants. (Bis) | | |
|
| Quan vol és tan alt com
la catedral. | | | | Quan vol és petit com l'ungla d'un dit. | | | | No és home ni dona, ni àngel ni infant. | | | | Per
passar l'estona pot ser un comediant. | | | | És jove i no
ho és, geniüt i immoral. | | | | Astut. I què
més? | | |
| |
—13→
|
| Si mireu
les flames... | | | (4 vegades) |
|
|
(Fosc. S'obren les llums i apareix
l'escenari buit, amb un desnivell al centre. Entra RITA.)
|
RITA.-
Aquesta nit és la revetlla! Enmig del carrer
hem fet un foc molt gran, amb tot de fustes velles i mobles
per llençar i jo hi he llençat els llibres,
els quaderns i els llapis perquè s'ha acabat el curs
i ara vénen les vacances... Vacances! jo aniré
a la revetlla amb el meu germà Daniel i ballarem molt
i llançarem coets fins que surti el sol... Que bé
que ens ho passarem! Ah! I també aniré amb
els meus pares a passejar pels carrers i a veure un castell
de focs que fan a..., ara no me'n recordo..., és igual.
Jo aniré amb el meu vestit nou i menjaré coca
sense parar ni un moment, i ells, vinga comprar-me coses;
totes les coses que vulgui me les compraran els meus pares.
I l'avi, que sempre em compra tot el que jo vull... Ah! I
la senyoreta González, la veïna, que també
em farà regals, i em demanarà que li faci petons,
com sempre. (Comença una música de fons molt
suau, que durarà fins al final del monòleg.)
Després, encara tindré temps d'anar-me'n
jo, tota sola, a passejar per les atraccions... Ells ja se
n'hauran
—14→
anat a dormir, i jo pujaré a totes les atraccions
que hi ha al parc, a totes! Jo sola! Tots els nens voldran
pujar amb mi però jo no els deixaré. Jo aniré
sola amb el meu vestit nou; i quan ja n'estigui tipa i me
n'hagi cansat, tornaré cap a casa i no em renyaran
ni em diran res perquè jo ja sóc gran! |
|
(Entra
DANIEL. Durant tota l'escena següent els personatges
aniran entrant i sortint amb urgència. Donant sensació
de dinamisme i pressa.)
|
DANIEL.-
Nena! M'has agafat l'ampolla
de colònia? |
RITA.-
Jo? No! |
DANIEL.-
Que no? Si des
d'aquí sento l'olor, Rita! |
RITA.-
Només una
mica. |
DANIEL.-
Una mica? |
RITA.-
Dani, que puc anar amb
tu a la revetlla? |
DANIEL.-
Tu? Ni parlar-ne! Que no veus
que ets un ratolí? |
RITA.-
Va, per favor... |
DANIEL.-
Deixa'm estar, que tinc pressa. |
AVI.-
Rita! Que bufona que
estàs aquesta nit! Qui t'ha fet aquest vestit? Sembles
una princesa! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ui, Rita! Que no em
diu res, la Rita? No li fas un petonet, a la Srta. González?
Vinga, dona! Ui, que és cuca, pobreta! I la teva mare?
Margarida! Margarida! |
DANIEL.-
Nena, has vist el papa?
|
RITA.-
No. |
DANIEL.-
Ah, papa! |
PAPA.-
Què vols, tu?
|
DANIEL.-
Que me n'he d'anar, ja.
|
—15→
|
PAPA.-
Ah, vols diners,
oi? |
DANIEL.-
Home, què et sembla...? |
PAPA.-
Au,
té! I enteniment, eh? Ah! I a les dues et vull aquí.
|
DANIEL.-
A les dues? Tan d'hora? Ja està bé,
no! Sempre feu el mateix! |
PAPA.-
Mira que et vindrem a buscar,
no m'ho facis dir dues vegades. |
MAMA.-
Rafael! De pressa!
Hem de marxar! |
PAPA.-
Ja vaig. Preocupa't de tu, dona!
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ah que no saps on vaig de revetlla
aquesta nit? |
MAMA.-
No, encara no m'ho has dit. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
En un vaixell enmig del mar: un crucero! |
MAMA.-
Tu sempre
tan original, Vicenta. Encara ets aquí, Dani? |
DANIEL.-
Ui, sí! Ja faig tard! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Que
vas a la revetlla, Daniel? |
DANIEL.-
Jo? Sí. |
SRTA.
GONZÁLEZ.-
Ah, sí? Quants anys tens? |
DANIEL.-
Quinze anys. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Quinze anys! Encara
me'n recordo quan li va sortir la primera dent! I ja duu
bigoti! |
RITA.-
Papa, jugues amb mi? |
PAPA.-
Estigues! No
puc estar per tu, ara. Margarida, on has posat els mocadors?
|
MAMA.-
Al tercer calaix del chiffonier. |
DANIEL.-
Va, mama,
que faig tard! |
MAMA.-
Au, vés-te'n. Fes bondat...
Treu-te les mans de la butxaca... Posa't dret, Daniel! |
SRTA.
GONZÁLEZ.-
Ui, que està gran!
|
—16→
|
RITA.-
Jo també
sóc gran! |
MAMA.-
Què fas tu aquí? Vés-te'n
a dormir... És tardíssim! |
RITA.-
Mama, jo
vull venir amb vosaltres a la revetlla... Ja sóc gran.
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ai, que és cuca, pobreta!
|
AVI.-
Vinga, Rita, jo també em quedo i no protesto
pas. |
RITA.-
Srta. González, oi que amb vostè
sí que hi puc anar, a la revetlla? Va, sí...
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
L'any que ve, Rita, l'any que ve...
Ets petitona, que no veus que t'avorriries? |
RITA.-
L'any
passat em va dir el mateix, no? |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Me n'he d'anar corrent. És tardíssim! Adéu,
Margarida, ja us ho explicaré tot... |
MAMA.-
Va, Rita,
anem a dormir. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Rita, que no li fas
un petonet, a la Srta. González? Que estàs
enfadada? |
MAMA.-
No et preocupis, Vicenta, ja li passarà.
|
PAPA.-
Passar-ho bé, Srta. González! Margarida,
quan vulguis marxem, ja estic jo. |
MAMA.-
Estigues un moment
per la nena, Rafael. |
PAPA.-
Què li passa, a la pobra
criatura? |
RITA.-
Papa, tu em vas dir que podia anar amb
vosaltres a la revetlla... |
PAPA.-
Tu? De cap manera! El
que has de fer és anar a dormir ara mateix. |
RITA.-
Jo vull anar a la revetlla... (Plora.) |
—17→
|
PAPA.-
Ja hi
som! ja la tenim organitzada. |
MAMA.-
Rafael, jo ja estic...
Rita! Què em fas aquí a terra? Te m'embrutaràs
el vestit nou. |
RITA.-
M'és igual, el vestit! |
PAPA.-
Però, que no veus que ets massa petita per anar a
la revetlla...? |
RITA.-
Jo no sóc petita!!!! |
MAMA.-
Però, que no veus que ets massa gran per plorar d'aquesta
manera? |
RITA.-
Veus? Veus com sóc gran, jo? |
PAPA.-
Mira que et caurà una castanya i no sabràs
d'on t'ha vingut... |
MAMA.-
Rita, no em facis això
aquesta nit! |
PAPA.-
No et vull sentir més, que el
papa s'està posant nerviós. |
MAMA.-
Rafael!
Rafael! |
PAPA.-
Què vols tu, ara? |
MAMA.-
Saps què
podem fer? Encendre una bengala! |
RITA.-
No vull bengales!
|
PAPA.-
Oi, sí! Oh, que bé! El papa te la porta
de seguida... |
MAMA.-
No anirem a veure les feres demà,
eh? |
RITA.-
M'és igual, les feres i els «feros», ja!
|
PAPA.-
Mira, mira, mira quina bengaleta li porta el papa
a la nena! La nena l'aguanta i el papa l'encén! |
MAMA.-
Ui, que és bonica! La mama també en vol una
d'aquestes, si no plorarà molt! |
PAPA.-
Sí,
sí, la mama també en tindrà una i el
papa també... (Encén la bengala. RITA la fa
rodar.) Mira, és d'aquella d'estrelletes que tant
li agraden a la nena!
—18→
Ara tu soleta, vés donant voltes...
Els papes tornen de seguida! |
|
(El PAPA i la MAMA se'n van
corrent.)
|
RITA.-
Oh, és veritat! Ostres, que és
maca! Quin color! L'avi en voldrà una però
jo no n'hi donaré cap. (S'apaga la bengala i RITA
s'adona que està sola.) PAPA... MAMA... |
|
(Arrenca
a plorar. Se sent la sintonia del FOLLET i aquest entra.)
|
FOLLET.- | | | Que et penses passar plorant | | | | tota la nit de
St. Joan? | | | | Avui que arriba l'estiu | | | | tothom balla i tothom
riu | | | | i tu també somniaràs | | | | que si no et tallaré
el nas. | | | | Perquè una nit com aquesta | | | | les penes estan
de festa. | | | | Jo busco un amic fidel | | | | que de trist no en tingui
un pèl, | | | | que no sigui rondinaire | | | | i que no m'empipi
gaire. | | | | I qui amb mi vulgui viatjar | | | | a riure s'ha de posar! | | | (La RITA es posa a riure.) |
—19→
| | Però si
viatjar no li plagués | | | | i una altra cosa volgués | | | | a l'orella m'ha de dir | | | | un desig que he d'acomplir, | | | | quan
s'eixugui el nassarró | | | | i m'hagi fet un petó. | | | (RITA fa un petó al FOLLET. El FOLLET cau
a terra i RITA li xiuxiueja alguna cosa a l'orella.) | | Ah! La Rita no vol ser petita! | | | | Si no volem ser petits | | | |
i això ens fa viure entristits, | | | | anem a buscar un
mirall | | | | i ho mirem de cap per avall! | | | | I així sense
dir res més | | | | posem el dret del revés | | | | coses,
persones i fets | | | | des dels avis fins els néts! | | | (El FOLLET fa girar la RITA i surt corrent.) |
|
|
FOLLET.- | | |
I a partir d'aquest instant | | | | la Rita és una nena gran. | | |
|
|
|
(El FOLLET surt de l'escena. Entren el PAPA, la MAMA, la
SRTA. GONZÁLEZ i l'AVI.)
|
PAPA.-
Estic segur que
només haurà comprat piules, bengales i «mistos
Garibaldi». Sap perfectament que
—20→
el que m'agrada són
els trons i els petards que no sonen... |
MAMA.-
Avi, no m'estireganyi! |
PAPA.-
Estigues una mica per mi,
dona! |
MAMA.-
Ai, Rafael, no m'inflis més el cap,
home! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
(Anant cap a la taula.) Oh!
Mireu quantes coses que ens ha comprat la Rita...! Què
us en sembla? |
MAMA.-
Oh, sí! Quina il·lusió!
(Descobrint alguna cosa de damunt la taula.) Ah! Aquest és
un petard com Déu mana! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Aquest
el vull llançar jo, eh? |
PAPA.-
Vostè, Srta.
González, agafi els de casa seva, que ja en té
prou. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Margarida, sents el que m'ha
dit el teu marit? És insuportable! No el puc aguantar
més... |
PAPA.-
(Cridant molt.) Voleu fer el favor?
Jaquetes fora, vinga! |
MAMA.-
Rita, m'has comprat aquell
xampany brut que et vaig demanar? |
RITA.-
Me n'he oblidat,
mama. |
MAMA.-
I ara, què beure, jo? |
RITA.-
La nevera
és plena de coses... |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Rita,
el teu pare diu que me'n vagi a casa meva... És insuportable,
el teu pare. No puc aguantar-lo més! |
PAPA.-
Srta.
González..., si estigués calladeta un moment,
un momentet només..., quina tranquil·litat! Ai, l'avi!
Què ha fet a l'escola, l'avi? Tan bufó, ell...
Ui, què és això de la boca? Caca, caca...
Els avis no es
—21→
posen res a la boca. Alci els bracets, traurem
el jerseiet. Ui, que costa! Taat! Papa, la jaqueta! (El PAPA
li dóna la jaqueta. RITA s'adona que els grans han
deixat per terra les seves carteretes i moneders.) Alça!
Tot per terra! Que ho reculli Rita, oi? Bé ja n'hi
ha prou! Us he dit que treballaríem després
de fer els deures. O sigui que espavileu-vos. |
PAPA.-
Però
si ja els tenim fets, els deures, Rita. Els hem fet a l'escola.
|
RITA.-
M'agradaria veure-ho! |
PAPA.-
Si vols te'ls ensenyo.
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
No és veritat, Rita, no els
tenen fets, els deures. I no és per dir-ho, eh, però
el teu pare i la teva mare, a l'escola, són sempre
els últims de la classe. I saps per què? Perquè
sempre s'estan fent petons i ensenyant-se el cul! |
MAMA.-
(Es llança damunt la SRTA. GONZÁLEZ i la pessiga.)
Mala amiga, portaplatets! |
|
(Es peguen i s'estiren del monyo.)
|
RITA.-
Bé, ja n'hi ha prou! No m'agrada que us baralleu.
Vinga, feu les paus ara mateix. Feu-vos un petó immediatament.
(No ho fan.) Que no em sentiu? (La MAMA i la SRTA. GONZÁLEZ,
després de pensar-s'ho, es fan un petó.) Així
m'agrada! |
PAPA.-
Rita, treballes amb mi? |
RITA.-
No, papa,
no puc... |
PAPA.-
Va, sí, que sempre estàs
amb elles i a mi no em fas mai cas. Una mica només!
|
RITA.-
Escolta, ara no puc estar per tu. Que no veus
—22→
que
em passo tot el dia jugant, des de les vuit del matí,
perquè no us falti de res i pogueu anar a escola i
tingueu menjar i tingueu vestidets i joguets...? |
PAPA.-
Sempre ens dius el mateix... |
RITA.-
Mira, treballa amb l'avi,
que em sembla que està una mica ensopit. |
PAPA.-
No,
amb l'avi no, que repapieja. |
RITA.-
I ara! |
AVI.-
Com, que
repapiejo? |
PAPA.-
Sí, repapieja. I a més,
no sap treballar gens i trenca totes les coses. I fa molta
pudor perquè no para de tirar-se pets. L'avi és
tonto, no hi vull treballar. |
RITA.-
Una mica més
de respecte! No vull que li diguis tonto, a l'avi. Què
t'has cregut, milhomes? T'enviaré a dormir tot sol
i a les fosques! (El PAPA, en un atac de ràbia, llença
a terra la trompeta de joguina que tenia a les mans.) Recull
això immediatament! |
|
(El PAPA no li fa cas.)
|
AVI.-
(Agafant la RITA de la mànega.) Oi que jo no repapiejo?
|
RITA.-
I ara, avi! No li faci cas, al papa. (Descobreix
el que l'AVI estava llegint.) I no m'agrada que llegeixi
les esqueles tot el sant dia. |
|
(Li agafa el diari de les
mans i l'estripa. Li dóna una surra al cul i l'AVI
s'esmuny mig plorós. RITA recull les coses que hi
ha escampades per terra.)
|
—23→
|
MAMA.-
Rita! Rita! |
RITA.-
Què
vols, ara? No em podeu deixar tranquil·la ni un sol moment?
|
MAMA.-
És que és molt important. |
RITA.-
Què
vols? |
MAMA.-
El teu pare no ens vol deixar tranquil·les.
I no para de fer-nos la guitza! N'estic tipa! |
RITA.-
I per
què t'hi casaves? Tu el vas triar, oi? Tots els homes
són iguals! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Rita, corre!
Mira el teu pare i el teu avi què estan fent! (Darrere
la taula, el PAPA ha posat un gran petard a la boca de l'AVI
i acaba d'encendre'l.) Bèstia, animal, carcamal!
|
RITA.-
Avi, tregui's això de la boca, que explota!
Avi!!! |
|
(Corre darrere l'AVI fins que aconsegueix treure-li
el petard de la boca i el llença fora de l'escena.
Se sent un gran espetec. Dirigint-se al PAPA:)
|
RITA.-
Però
que ets boig? Que me'l volies matar? Demana-li perdó
immediatament! (El PAPA es fa el sord.) Que no em sents?
Que parlo xinès, potser? (El PAPA li fa una llengota.
La RITA li clava una plantofada.) Ja la tens! S'han acabat
els «carajillos» de conyac a baix, al bar (li pega.) i les
timbes de cartes (li pega.) i te n'aniràs a dormir
sense veure la televisió (li pega) , i aquesta de propina!
I recull això! |
MAMA.-
(Plorant.) Jo em vull divorciar!
|
PAPA.-
Per mi, com si te'n vas al Congo Belga! |
|
(La MAMA
surt d'escena plorant histèricament.)
|
—24→
|
AVI.-
Rita,
ens expliques una història d'aquelles que tu saps
que fan una mica de por...? |
RITA.-
I ara! No us la mereixeu.
Us heu portat molt malament. |
PAPA.-
Et prometo que ara ens
portarem bé, ja ho veuràs. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Va, sí, per favor, Rita... |
RITA.-
Em prometeu que
si us explico un conte us en anireu de pet a dormir? SRTA.
GONZÁLEZ.- Sí, oi que sí, avi? Digui
que sí! |
AVI.-
No em cridi! |
RITA.-
Bé, doncs
us explicaré la història del «bombero» Joan! (RITA canta la cançó.)
EL «BOMBERO» JOAN
|
|
La ràdio ha anunciat que avui s'ha fugat | | | | de la presó
un piròman destacat. | | | | Fa metro vint-i-dos i duu un
bigoti ros | | | | i està considerat molt perillós. | | | | És un cas especial de fòbia ancestral. | | | | La
nit en què celebra el seu sant, | | | | provoca incendis
i tot cantant, | | | | les flames va escampant. | | | | En Joan és
un «bombero» original. | | |
|
| Si un cas us el trobeu, dir-li
res no intenteu. | | | | Cada any s'escapa i mai ningú no
el veu.
| | |
—25→
| | Invisible faquir, també ha cremat el circ | | | | on s'empassava el foc des de petit. | | | | Romàntic natural,
psicòpata integral. | | | | La nit en què celebra
el seu sant, | | | | provoca incendis i tot cantant, | | | | les flames
va escampant. | | | | En Joan és un «bombero» fantasmal. | | |
|
| Per la claror inspirat, sa vida ha il·luminat | | | | entre
desgràcies i calamitats. | | | | «Nanito» entremaliat, diabòlic
i pirat. | | | | El seu destí és deixar el món
ben torrat. | | | | Principi i final d'una passió espectral. | | | | La nit en què celebra el seu sant, | | | | provoca incendis
i tot cantant, | | | | les flames va escampant. | | | | En Joan és
un «bombero» infernal. | | |
|
|
|
(Quan acaba de cantar, s'adona que
tots s'han adormit.)
|
RITA.-
Mireu, quin panorama! Tots
adormits! Per això us canto, jo? Vinga, tothom a dormir!
Avi, vostè tregui's la dentadura postissa abans de
ficar-se al llit, que un dia s'ofegarà. I tu, papa,
no vull que fumis al llit, que estic tipa de fer vores als
llençols. |
|
(La SRTA. GONZÁLEZ agafa l'AVI
pel coll i surten. El PAPA resta i no sap com fer-ho per
parlar amb la RITA.)
|
PAPA.-
Escolta, Rita... |
RITA.-
Què
vols?
|
—26→
|
PAPA.-
Una cosa que et volia dir... el que passa
és que no sé com començar. |
RITA.-
Que
t'ho he d'endevinar? |
|
(Entra l'AVI amb els pantalons abaixats
i un orinal.)
|
AVI.-
Ja he fet pipí. |
RITA.-
Passi,
vostè, que no el vull veure més! |
|
(L'AVI fuig
corrent.)
|
PAPA.-
Em deixes dormir amb la mama? |
RITA.-
Ah, no! Li has fet molt la guitza aquesta nit! Dormireu en
llits separats! (El PAPA no acaba de marxar. La RITA l'amenaça
amb la mà.) Que t'ho he de dir d'una altra manera?
|
|
(El PAPA fuig corrent. RITA resta sola a l'escenari. Fa
un gest d'alleujament. Recull papers i serpentines de terra.
S'asseu i encén una pipa mentre va maquillant-se.
Entra l'AVI.)
|
AVI.-
Però, Rita! Què has fet
amb el meu diari? I la meva pipa... I encesa! Ai, senyor!
Si ho saben els teus pares, no sé què ens faran.
Desperta a aquestes hores i a sobre fumant. Sí que
vols créixer de pressa. Vinga, anem a dormir! |
|
(RITA
dóna la pipa a l'AVI i dòcilment es deixa endur
de la mà. Abans de sortir:)
|
—27→
|
RITA.-
Ei, tu! Ets
un carota, m'has deixat sola. Per què no tornes?
|
FOLLET.-
(Torna a aparèixer.) Ara no puc! Fica't al
llit, ja passaré més tard! T'ha agradat ser
una nena gran? |
RITA.-
Sí, molt! Però se m'ha
fet tan curt! |
FOLLET.-
Corre, fica't al llit! |
|
(RITA surt
d'escena. El FOLLET canvia de decorat i el converteix en
un carrer. S'amaga darrere d'una cameta. Entra DANIEL.)
|
DANIEL.-
Aquella nit, en Daniel passejava per un dels carrerons
solitaris del Poble Nou. La revetlla ja devia haver començat
i no volia fer esperar més els seus amics. Sense ell,
les revetlles no eren gens animades. En tindria prou amb
una de les seves profundes mirades perquè totes les
noies se li llancessin al damunt completament enamorades,
n'estava segur. «Daniel, que guapo! Balla amb mi!»No, no,
per favor, d'una amb una, que em desfeu el nus de la corbata.»
Aquella nit seria millor que cap de les pel·lícules
que havia vist. |
|
(Entra el FOLLET transformat en una senyora
esplèndida i suggestiva.)
|
FOLLET.-
Daniel! |
DANIEL.-
Em coneix? |
FOLLET.-
No et recordes de mi? |
DANIEL.-
No...
Amb aquestes ulleres que porta... |
FOLLET.-
Tantes històries
que t'havia explicat quan eres petit!
|
—28→
|
DANIEL.-
Ah, és
clar! Vostè és artista de cine, oi que sí?
No em digui el nom... Vostè es diu... |
FOLLET.-
No.
Et recordo algú? |
DANIEL.-
Sí. Vull dir, no.
Em recorda moltes coses, però ningú en especial.
|
FOLLET.-
Tens pressa per arribar a la revetlla? No cal que
en tinguis. A les revetlles no s'ha de ser massa puntual.
Cal arribar a l'instant precís. Els altres encara
no hi són... |
DANIEL.-
Com ho sap? |
FOLLET.-
Jo ho
sé tot. Sóc una vella molt vella! |
DANIEL.-
Vella? Vostè és jove... i va molt elegant...
Mai no havia vist un vestit així pel carrer. |
FOLLET.-
T'agrada? De debò? |
DANIEL.-
Sí, moltíssim.
|
FOLLET.-
Llàstima que només tu puguis veure'm
tan bonica... Tota jo sóc transparent! Els meus ulls
són un mirall on et dibuixes tu mateix. I fas molt
de goig. Per això era veus tan bonica. |
DANIEL.-
Goig,
jo? Amb aquesta cara de «pito»? No ho crec, eh... Més
aviat dec fer pena..., o riure. |
FOLLET.-
Abans, aquesta
nit era màgica i les herbes guarien tots els mals.
Però ara tothom ha oblidat la força de les
aigües i la virtut de les herbes de Sant Joan... Quin
avorriment! |
DANIEL.-
Escolti... Per què no ve amb
mi? |
FOLLET.-
A la revetlla? No, impossible, Daniel. No et
vull destorbar més. |
DANIEL.-
Però si no em
destorba! |
FOLLET.-
Adéu, Daniel! |
DANIEL.-
No ens
tornarem a veure?
|
—29→
|
FOLLET.-
Si tu vols... |
DANIEL.-
Sí,
que ho vull! |
FOLLET.-
Doncs, a reveure! |
DANIEL.-
Però,
quan? |
FOLLET.-
Dins d'aquesta nit, quan vulguis. |
DANIEL.-
Jo vull ara. |
FOLLET.-
Ara? Ara que és a punt de començar
la teva primera revetlla? Però, Daniel! Tant com t'ha
costat de convèncer els teus pares! |
|
(Amb un gest
de la mà i sense tocar-lo, el FOLLET arrossega en
DANIEL fora d'escena. Aquest es resisteix.)
|
DANIEL.-
Ei,
però què... Deixi'm anar, vol? Òndia!
(El FOLLET deixa de fer força.) És que jo no
hi vull anar, no en tinc ganes... És que jo no sé
ballar. |
FOLLET.-
No saps ballar? De debò no en saps?
Doncs fixa-t'hi bé. (Comença una cançó
en què el FOLLET ensenya a ballar a en DANIEL.) Segueix-me,
Daniel, que jo te n'ensenyaré! |
DANIEL.-
Però
si no ho sabré fer! |
FOLLET.-
És molt fàcil,
home... Vinga! |
DANIEL.-
Jo no sé ballar, no en sé,
li ho juro! Em fa vergonya... La trepitjaré... |
FOLLET.-
Doncs vés-te'n!
(DANIEL s'aparta però de
mica en mica va acostant-se fins que es decideix a cantar
i a ballar amb el FOLLET.)
|
—30→
|
L'INSTANT PRECÍS
|
|
Ara és l'instant precís | | | | de l'hora més
feliç | | | | per aprendre a seguir la música. | | | | El
ball començarà, | | | | tothom s'hi afegirà. | | | | És nit de festa i no cal estar trist. | | |
|
| El
ritme deslligat | | | | el temps ha capgirat. | | | | De cop un cel brillant
se'ns obrirà. | | | | I en els balcons i en els terrats | | | |
mils de coets han esclatat | | | | dibuixant | | | | estels i sols artificials. | | |
|
| La lluna ens fa un somrís d'argent | | | | i la revetlla
mou el cor de la gent. | | | | La primavera s'ha escapat | | | | just quan
l'estiu és estrenat. | | |
|
|
|
(Un cop acabada la cançó,
el FOLLET desapareix corrent.)
|
FOLLET.-
Molt bé,
Daniel! Ho has fet molt bé! |
DANIEL.-
Fins aviat!
(Es queda sol a escena.) Aquella deliciosa aparició
s'allunyà per la foscor dels carrers i desaparegué
en la nit... Per un moment, en Daniel pensà a engegar-ho
tot a rodar i córrer darrere d'aquella dona, però
la revetlla ja devia haver començat i no podia fallar.
De manera que agafà el desig de les solapes i l'arrossegà
fora del seu cap com es
—31→
fa amb els borratxos impertinents
en les pel·lícules de l'Oest. Accelerà el pas
en la direcció a la seva primera, única i esperada
revetlla! |
|
(DANIEL surt corrent. L'escenari es transforma
per donar pas a la revetlla dels adolescents.)
|
TE ESPERARÉ
EL DOMINGO
|
| Te esperaré el domingo | | | | para verte llegar, | | | | con tu
vestido rojo | | | | y suave caminar. | | | | Quizás puedas en la
fiesta | | | | una respuesta hallar. | | | | Por qué no quieres
nunca | | | | conmigo tú bailar. | | |
|
| Porque no tienes
novio, | | | | con otros bailarás. | | | | Y mientras cambio el
disco, | | | | tal vez me mirarás. | | | | Será que no te
gusto | | | | como tú a mí me vas. | | | | O, si por el contrario, | | | | me quieres de verdad. | | |
|
| Sí, dímelo,
cuánto yo | | | | significo para ti. | | | | No me hagas sufrir
más.
| | |
—32→
| | Quisiera explicarte | | | | lo que me haces sentir. | | | | La chica de mis sueños | | | | también sonríe
así. | | | | Y pasan las semanas, | | | | sin nunca decidir | | | | si
quieres o no quieres | | | | conmigo tú salir | | |
| |
|
|
(Un cop acabada la revetlla ye-ye apareix
el FOLLET, aquesta vegada caracteritzat de bufó.)
|
FOLLET.-
Ai, la primera revetlla! Qui la tornés
a passar, oi? Dubtes, pors, timidesa, complexos... «Manoli!
/ Què? / Havia pensat... / Que què? / Que aquesta
nit podríem sortir junts... / Quèèè?
/ Sí, és la revetlla. / I què? / No
res, hem organitzat una festa molt virguera... Vols venir?
/ No sé si em deixaran o no em deixaran, però
si em deixen, vindré i si no em deixen, no vindré
perquè no em deixen encara que ho demani, ara que
si no m'han de deixar, millor no demanar-ho, ara que si no
ho demano no sabré si em deixen o no em deixen. /
Deixem-ho córrer! T'espero a les deu, d'acord? / Adéu.
/ Manoli! / Què? / M'agrades molt. / Calla, tonto!
/ Si tu no véns serà una bírria!» El
que vàreu sentir aquella nit no ho sentireu mai més!
Vostè perquè és de ciències,
si no hauria fet un poema i tot. Ai, la primera revetlla,
qui la tornés a passar!
—33→
|
|
(Entra en DANIEL i s'asseu
en un esglaó amb posat frustrat.)
|
FOLLET.-
Daniel!
Què fas aquí? I la revetlla? Em sembla que
no t'hi has divertit gaire... |
DANIEL.-
Sí. Ens ho
hem passa molt bé i hem ballat força. |
FOLLET.-
Tu també? |
DANIEL.-
Bé, jo no molt... No gaire
jo. Bé, sap? Bastant malament... M'ho estava passant
fastigosament malament, aquesta és la veritat, per
això he marxat. Tots ballaven i jo no en sé.
Tant de rock i twist... No en sabré mai, coi! No en
sabré mai! |
FOLLET.-
No facis aquesta cara de pomes
agres! Qui busques? |
DANIEL.-
Jo? Ningú. |
FOLLET.-
No busques ningú? Una dona vestida de vermell, potser?
|
DANIEL.-
Com ho sap? |
FOLLET.-
Aquesta nit tothom la busca.
|
DANIEL.-
Doncs estan ben posats. |
FOLLET.-
Sóc jo.
|
DANIEL.-
Sí, home, i jo el Fred Astaire... |
FOLLET.-
(Donant-li una ampolla de xampany.) Té! Això
t'ajudarà a trobar-la. (DANIEL agafa l'ampolla i surt.
Hi ha un truc de tal forma que el FOLLET es queda amb una
altra ampolla de xampany.) A reveure, Daniel! |
|
(Es corre
el teló.)
|
FOLLET.-
En Daniel té la nit a
les seves mans i no sap què fer-ne. En el bosc encisat
de la nit, en Daniel és un bolet esporuguit. (Al públic.)
Com vostè... Si, com
—34→
tots vostès! Vostè,
senyora, podria ser ben bé el meu rovelló...
I vostè és una amanita verinosa..., i aquell
senyor de les ulleres, un moixernó «impúdicus»...
(El FOLLET destapa l'ampolla de xampany.) A la seva salut!
(Després de beure, fa servir l'ampolla com de telescopi.)
Mercuri! Venus! La Terra! Mart! Júpiter! Saturn!...
La Srta. González! |
|
(Entra la SRTA. GONZÁLEZ
corrent, amb un «fi de setmana» a la mà.)
|
SRTA.
GONZÁLEZ.-
Redimonis! Quina hora deu ser? Encara se
n'aniran sense mi, mira que ja m'ho podia imaginar... Xerro,
xerro i xerro i el temps passa volant. Vés a saber
on sóc jo, ara. (Consulta un prospecte que duu a les
mans.) Ai, quins nervis! Això deu ser el moll del
Nord. Ignasi! Ignasi! (Se sent una sirena d'un vaixell que
s'allunya.) Què ha estat això? |
FOLLET.-
No
cal que corri, que ja han salpat. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Què diu aquest poca-solta? No és possible.
|
FOLLET.-
Han marxat, dona. Ha fet tard. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Potser vostè és el capità del vaixell?
|
FOLLET.-
Jo? No. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Com que va tan
mudat... |
FOLLET.-
Oh, gràcies. No sóc capità
de res, però m'agrada voltar món. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Fantàstic. Amb vostè m'entendré... Sóc
molt voltadora, jo. Vaja, que m'agrada voltar-la, ja m'entén.
L'estiu passat vaig ser a Rússia. Quina meravella
el metro de Moscou! Sembla la catedral!
—35→
Ara, que els russos...
deixi'ls estar, eh! Sap què vaig veure? |
FOLLET.-
Què va veure? |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Uns grans magatzems
tots plens de sabates del peu esquerre. I tots els russos
se les havien de posar, eh? Tots de gairell, au! Es veu que
a la fàbrica s'havien equivocat. I mira, tothom amb
les sabates del mateix peu! Es veuen unes coses anant pel
món! Ara, que jo tinc molta sort, sap? L'Ignasi, que
és un bon amic com si diguéssim, perquè
jo sóc soltera, sap? «Soltera y sola en la vida!»
Doncs, l'Ignasi treballa en una agència de viatges,
i apa! M'apunto a totes les excursions que organitzen. S'ha
de veure món, no troba? |
FOLLET.-
És el que
jo dic. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Precisament aquesta nit,
la seva agència ha organitzat una revetlla en un vaixell
de «lujo». «Apolo», es diu! Miri. (Treu un prospecte.) Per
quatre quartos hi ha ball amb orquestra «Reloj no marques
las horas...», coca, xampany, licors, focs artificials i
què sé jo! A la matinada es pot veure sortir
el sol des d'alta mar... No ho troba romàntic? (La
SRTA. GONZÁLEZ ensopega amb el «fi de setmana» i cau
sobre el FOLLET.) Ai, quina revinclada! Ah! I de xampany
i de coca, tanta com vulgui, eh! |
FOLLET.-
Si, però
se li ha escapat el vaixell. Xerra massa. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Vaig corrent a veure si l'atrapo. |
FOLLET.-
No! Hi hauria
d'anar nedant i vostè no en sap. Miri, fem un tracte.
Si em regala aquest collaret tan lluent que porta jo la faré
arribar al vaixell. Tracte fet?
|
—36→
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
(Es treu el collaret i l'hi dóna.) Tingui. No val
res. Me'l va dur una meva cunyada del Japó, que hi
va anar en un viatge organitzat. Li diré que l'he
perdut. Així, vostè té una barca per
atrapar-los? |
FOLLET.-
No, però tinc un paraigua.
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ah! Vostè mateix. |
FOLLET.-
Hi arribarà, no pateixi. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Sóc molt voltadora, jo. Ah que no sap l'edat que tinc?
Digui, digui, a veure si ho endevina! |
FOLLET.-
Quaranta-sis.
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Poca-solta! Com ho ha endevinat?
Si tothom me'n fa trenta-cinc a tot estirar! |
FOLLET.-
És
que jo sé moltes coses. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Bé,
m'hi porta o no m'hi porta? A veure si encara m'haurà
arremangat la camisa. Estaríem ben posats! Miri que
vaig a buscar un «urbano», eh! |
FOLLET.-
Paciència,
Srta. González. Ara mateix marxem. Acosti's! (El FOLLET
obre el paraigua i tots dos s'hi posen sota.) |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Quina gràcia! Com si fos la Mary Poppins! (Hi ha canvi
de llum i un soroll ensordidor com un llançament de
coet.) Mare de Déu Santíssima! Quina embranzida!
Ignasi! Espera'm! |
|
(S'obre el teló i la SRTA. GONZÁLEZ
està flotant enmig de l'espai asseguda sota del paraigua
del FOLLET.)
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Quina empenta duia
el del paraigua! Oh, les fogueres dels pobles, que bé
que es
—37→
veuen des d'aquí dalt! Oh! Barcelona sembla
una cuqueta de llum! I sota? Ah, és la bola del món!
Oi, em sembla una piloteta de pim-pom enmig del mar! Ai,
tot em roda, quin mareig! Sort que abans de sortir de casa
he pres un parell de «Biodramines», que si no, ja em veig
descanviant la pesseta, com aquella vegada que vàrem
anar a Andorra amb les del despatx... Quin ridícul,
Mare de Déu! On s'ha entaforat el del paraigua? Ves,
si m'ha deixat sola aquí dalt, aquell poca-solta!
I quin silenci! És impressionant! I quin avorriment!
Ah, Maria! No contesta. Si almenys pogués enviar postals,
oi! |
|
(Entra l'ASTRONAUTA flotant per l'espai.)
|
ASTRONAUTA.-
Ups, ups, urups, pops, popets, rots, pops... |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Qui és vostè? Què hi fa, aquí
dalt? |
ASTRONAUTA.-
Flams... |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Flams?
|
ASTRONAUTA.-
Sóc un científic exiliat, condemnat,
encadenat a una òrbita per sempre, voltant. Oh, sí!
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Però, per què? |
ASTRONAUTA.-
He donat cops de martell al cor de la Història. |
SRTA.
GONZÁLEZ.-
Això no es fa, home! |
ASTRONAUTA.-
Sí! He descobert el secret de la vida a la Terra i
l'origen de l'home. Les meves conclusions són terribles.
Per això m'han castigat lluny i sol! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ai, expliqui-m'ho! Em té amb l'ai al cor!
|
—38→
|
ASTRONAUTA.-
Al principi era la Terra, i la Terra era un desert rocós
voltat d'aigua salada sense arbres, ni bèsties, ni
mosques. Una gran pedra morta girant en el silenci infinit!
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ai, digui, digui... Em recorda els
meus llibres d'Història Sagrada! |
ASTRONAUTA.-
I de
cop, un dia, un dia nefast, aparegué volant pel cel
un objecte estrany, rodó, lluent, que girava a una
velocitat vertiginosa i es deturà bruscament sobre
el nostre planeta en silenci. D'aquell estrany aparell en
sortiren dos passatgers. Qui eren? No ho he sabut mai. Habitants
d'alguna galàxia que no he pogut identificar. Aquells
dos passatgers reien, cantaven, s'abraçaven, queien,
s'aixecaven, tornaven a caure; en una paraula, senyoreta,
estaven embriacs. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Què diu,
que què? |
ASTRONAUTA.-
Embriacs, beguts, borratxos
com una cuba, si em permet l'expressió! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Això de l'alcohol no té cura, eh! Ni aquí,
ni enlloc! |
ASTRONAUTA.-
Tant de bo s'haguessin estavellat
contra algun meteorit, o els hagués xuclat un remolí
gravitacional, però no, es van aturar a la Terra i
allí van expulsar tot el que havien begut, els molt
irresponsables! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Què vol dir?
Que van vomitar? |
ASTRONAUTA.-
Van vomitar i van orinar i
van..., berg, blops, blops... (Fa veure que vomita.) Vostè
ja m'entén. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
I tant! I què
més? |
ASTRONAUTA.-
Què més? Li sembla
poc? Aquells residus
—39→
van començar a fermentar. Es
desencadenaren reaccions químiques i físiques
inaturables, però els nostres pares ja havien marxat
sense ni tan sols adonar-se'n que a la Terra havia començat
la vida. Jutgi vostè mateixa l'abast de la catàstrofe.
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
O sigui que en lloc de venir d'un
mono, venim d'una mona. |
|
(Riu del seu propi acudit.)
|
ASTRONAUTA.-
No li veig la gràcia, senyoreta. La meva òrbita
m'arrossega inexorablement lluny de la seva. No ho expliqui
a ningú! Aquestes teories són molt perilloses!
Passi-ho bé i moltes gràcies! Ha estat reconfortant
parlar lliurement, almenys un cop a la vida! Ups, urups,
pops, poets... |
|
(Desapareix l'ASTRONAUTA i entra BETELGEUSE,
monstre de l'espai, que anirà presentant l'entrada
de tots els monstres.)
|
BETELGEUSE.-
Senyoreta González,
si no m'equivoco? |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Servidora. (Baixa
de l'espai.) |
BETELGEUSE.-
(Malèvola i misteriosa.)
L'estava esperant. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
A mi? Quina casualitat!
Qui és vostè? Què vol de mi? |
BETELGEUSE.-
Tinc l'orgull de dir-li que sóc la representant del
sistema estrellat de Betelgeuse i he vingut a buscar el tresor.
|
—40→
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
El tresor? Quin tresor? |
BETELGEUSE.-
El tresor que vostè ens ha dut del seu petit planeta.
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ai, expliqui's per l'amor de Déu!
|
BETELGEUSE.-
Tot arribarà. Abans permeti'm presentar-li
l'Honorable Ambaixador del Planeta Antares. És el
planeta més poderós de la Galàxia.
|
|
(Entra ANTARES caient per terra sense parar.)
|
ANTARES.-
Als seus peus, senyoreta. Benvinguda al punt zero. Cansada
del viatge? |
SRTA. GONZÁLEZ.-
(Per a ella.) Ui, que
és amable! (Dirigint-se a ANTARES.) No, una mica de
mareig però ja m'ha passat. Estic fresca com una rosa,
i vostè? |
ANTARES.-
Sí, miri. Aquí caic,
aquí m'aixeco. (Cau.) |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Que els he fet esperar molt, potser? |
ANTARES.-
Una princesa
no es fa esperar mai! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Ui! Vol callar?
Una princesa diu, oh! |
ANTARES.-
No ho dic jo, ho diuen els
escrits més savis. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Deuen
ser els savis de Vilatrista aquests! (Riu i li dóna
un cop, que el fa caure a terra.) Ai, perdoni, però
em sembla que s'equivoquen de persona. Jo només sóc
la senyoreta González, de devolucions, i aquí
hi ha una confusió... |
BETELGEUSE.-
Atenció!
Ja s'acosta el suprem delegat de Quasar IV, la regió
del silenci. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
(Adreçant-se
al QUASAR IV, que no parla:)
—41→
Què tal! Com està?
Jo sóc de la Terra. «De la Tierra, yo.» (S'adreça
a ANTARES veient que no li contesta.) Aquests no parlen?
|
ANTARES.-
No, però ho entenen tot. |
BETELGEUSE.-
Perdó! Un moment! Arriba Andròmeda... |
ANTARES.-
Com sempre amb retard.
|
|
(Entra ANDRÒMEDA saltant.)
|
ANDRÒMEDA.-
Ho sento. Arribo amb retard, ho sé.
Mil perdons. (Emet sons estranys; quan veu la SRTA. GONZÁLEZ.)
És ella, oi? |
ANTARES.-
Sí. |
ANDRÒMEDA.-
Encantat, senyoreta. Dono la benvinguda a la princesa dels
astres. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Embolica que fa fort! Escoltin,
em sap greu, però jo no sóc cap princesa. Ja
els he dit que s'equivoquen de persona. Que ja m'han mirat
bé? Sóc baixeta i soltera. No m'he casat perquè
no he volgut, eh! Perquè pretendents, així!
(Fa un gest de multitud.) Vaig estudiar comerç i visc
sola, i res més! Ara, quan els expliqui a les del
despatx aquesta aventura... |
ANDRÒMEDA.-
Serà
millor que no els expliqui res, senyoreta. Ningú no
la creuria. Els seus companys de planeta són... Com
li diria jo? Especials, això! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Especials? |
ANDRÒMEDA.-
No se m'enfadi... |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Una colla de bandarres, són! Sobretot l'encarregat
de la meva secció, que em fa sempre la vida impossible.
|
—42→
|
ANTARES.-
N'estem informats i hem pres mesures pertinents.
Se'l castigarà. |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Saben què?
M'hi trobo bé, aquí dalt! Hi ha molt d'ambient!
Però encara no m'han dit què volien de mi!
Jo aquí, entretenint-los amb les meves xerrameques,
i vostès aguantant el xàfec sense parar. Vinga!
No em facin compliments! Demanin-m'ho sense por! Ara, de
tresors, no en tinc cap ni un... |
BETELGEUSE.-
Sí,
crec que ha arribat el moment. Senyoreta González,
ens hem reunit aquí els representants de tots els
sistemes habitats de l'Univers per tal de rebre el tresor
més esperat. |
ANTARES.-
Sí! I hem escollit
un moment ben especial per tots vostès. La nit en
què els humans honoren la seva petita estrella...
Ara no hi caic... (Cau.) |
ANDRÒMEDA.-
El Sol!
|
ANTARES.-
Això. El Sol. I l'honoren fent una cosa
que nosaltres mai no hem pogut fer i no podrem fer mai sense
la seva ajuda... |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Una revetlla!
|
ANDRÒMEDA.-
No! El foc! Volem el seu foc! En nom de
tota la galàxia, senyoreta González, doni'ns
foc! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Foc? No sé si en porto,
de foc. No fumo, saben? A veure, deixi'm mirar. No fos cas,
oi? Ai, sí que en porto, sí. Un de propaganda.
Quina casualitat! Senyors, el foc!
—43→
|
(Encén un encenedor
i els dóna foc. Els homes se l'enduen en una caixa.
Sona el «Cha-cha-cha» de la SRTA. GONZÁLEZ i comença
una coreografia amb els «marcianitos».)
|
«MARCIANITOS»
|
|
Els «marcianitos» passen el temps | | | | a la intempèrie
de l'Univers. | | | | L'última espurna se l'emportà | | | | tercer planeta, sistema solar. | | | | Perderen la condició | | | | del sabor tropical. | | | | I ara viuen igual | | | | que els esquimals. | | |
|
| El negre espai he trepitjat. | | | | Amb sers de gel he
fet amistat. | | | | Un cor calent m'han demostrat. | | | | Tal com el
meu de sentimental. | | |
|
| «Marcianitos», si teniu fred, | | | | un ritme càlid us encendré. | | | | «Marcianitos»,
si esteu glaçats, | | | | foc de la Terra us faré
arribar. (Bis) | | |
|
| Quan algun dia, anant d'excursió | | | | a l'Himàlaia o al Pol Nord, | | | | fredors perpètues
em parlaran | | | | del vostre món sense calefacció. | | | | En vosaltres pensaré. | | | | Oh, que trist que deu ser
| | |
|
—44→
|
| a l'estiu no poder | | | | prendre el sol. | | |
|
|
|
| I sentireu el sabor i el
caliu del «cha-cha-cha». | | |
|
|
(Teló.)
|
|
FI DE LA PRIMERA
PART
|
Segona Part |
(El cantant entra disfressat de coca de Sant Joan. Dues
senyores grasses intenten menjar-se'l. L'escena transcorre
davant del teló.)
LA COCA
|
|
Els indis tenen coca allà al Perú. | | | | Els ianquis
coca-cola refrescant. | | | | Els catalans la coca de llardons | | | |
i l'estupenda coca de Sant Joan. | | |
|
| No us penseu pas
que això és una bicoca, | | | | voler anar de «verbena»
i ser una coca. | | | | El personal se'm vol endur a la boca. | | | | Del
més espavilat al més tanoca. | | |
|
| Deu ser
la confitura que els provoca. | | | | Només sortir al carrer
tothom s'hi aboca. | | | | M'han dit que aquest destí és
el que em pertoca, | | | | però a mi, de gràcia, no
me'n fa ni gota. | | |
|
| Sóc una coca i sé
el que em toca, no sóc cap soca. | | | | Sóc una coca,
una coca amb molts pinyons. | | |
|
| S'haurà de fer
passar per una oca. | | | | Si no se'm menjaran aquestes «locas».
| | |
—46→
| | O disfressar-se de foca | | | | -sols pensar-ho em fa patxoca-. | | | | Oh, la coca de Sant Joan | | | | és, de totes les coques,
la més elegant. | | |
|
| Ens és igual si n'hi
ha molta o poca | | | | perquè ens agrades més que
la tapioca. | | | | Ja et pots ben amagar sota una roca, | | | | i si t'atrapem
et mengem tota. | | |
|
| Sóc una coca i sé el
que em toca, no sóc cap soca. | | | | Sóc una coca,
una coca amb molts pinyons. | | |
|
| M'hauré de fer
passar per una oca. | | | | Si no se't menjaran aquestes «locas». | | | | O disfressar-me de foca | | | | -sols pensar-ho em fa patxoca-. | | | | Oh, la coca de Sant Joan | | | | és, de totes les coques,
la més elegant. | | | | Sóc, de totes, la més
elegant. | | | | És la coca de Sant Joan. | | |
|
|
|
(Fosc. S'obre
el teló i apareix l'ombra del FOLLET. Se senten les
notes introductòries de la seva música. Les
veus de RITA i del FOLLET seran en off durant tota l'escena.)
|
RITA.-
Eh, tu? Ets un carota! M'has deixat sola! |
FOLLET.-
Rita, no dorms encara? |
RITA.-
No puc, explica'm un conte.
Jo vull anar de revetlla... |
FOLLET.-
Va bé, va bé.
Obre els ulls i mira... Què veus?
|
—47→
|
|
(L'ombra del
FOLLET surt i apareix en escena la «Isetta».)
|
RITA.-
Veig
un ou dur molt gros... |
FOLLET.-
No, és un cotxe.
|
RITA.-
És un cotxe del futur? |
FOLLET.-
No, és
una «Isetta». Però sembla que no vol caminar més.
|
RITA.-
I de dintre en surt un senyor. Ah, no, no, és
un noi. I no podrà anar a la revetlla, com jo. Pobre
noi... I no la pot arreglar. |
FOLLET.-
Pregunta-l'hi tu mateixa.
|
RITA.-
I com es diu? |
FOLLET.-
Macari. |
RITA.-
Ma... Què?
|
FOLLET.-
Macari. |
RITA.-
Ma-ca-ri? Macari, Macari, què
li passa a la teva «Isetta», que no vol caminar? |
|
(Mentrestant
en MACARI ha sortit per l'única porta de la «Isetta»
i ha estat enfeinat revisant el motor. Quan RITA li parla
es redreça i contesta cap a un punt inconcret de l'espai.
Com si parlés amb si mateix.)
|
MACARI.-
(Amb un parlar
de xava.) No, no és res greu, no. El sifon del desaigua
que s'ha embossat i no deixa flotar la boia. Si fóssim
dos, rai! Un descargolaria l'aixeta mentre l'altre sospirava
a la fresca i recollia els créixems i les picardies
del radiador. Però jo sol... ja em diràs! Per
més que despentini papallones amb una mà, amb
l'altra no puc evitar que li pengin les candeles. No tinc
tres mans jo.
|
—48→
|
RITA.-
Buf, quin problema! |
MACARI.-
No,
no és res greu, no. Les caderneres refilen que és
una delícia! Només que hi hagués un
altre «pollastre» com jo, en cinc minuts enllestiríem...
Però jo sol! ja em diràs! Mala negada faci!
Passaré la revetlla sol com un mussol. Tant com es
deuen haver mudat les nenes del poble per poder ballar amb
mi! jo, que m'havia flitat amb aigua de colònia i
l'havia rentat a ella, ben polideta amb «Heno de Pravia»,
per deixar les «titis» de cul per terra com melonets esberlats!
I ara m'hauré de repicar! «Cagun» ronda! Ja m'he empastifat
les mans de greix. Com m'ho faré ara per ballar amb
les nenes? Si porten aquells vestidets tan delicats, que
semblen... Braços de gitano de nata i merengues de
cabell d'àngel i ensaïmades «rellenes», que me
les menjaria totes ara mateix amb una mica de pa amb tomàquet
i sucre i... (Donant un cop de puny a la «Isetta».) Sempre
t'has d'aturar quan més falta fa que caminis, «Isetta»!
Ara, que és molt pitjor quan no vols aturar-te de
cap de les maneres. Llavors sí que és perillós.
Un dia prendrem mal, tu i jo, «Isetta», un dia prendrem mal.
|
|
(Sonen unes campanades. En aquest moment, de dintre la
«Isetta», surt un MACARI exactament igual que el primer.)
|
MACARI 2.-
Deixa de mastegar paperines d'aire, tomàquet.
Si no et dónes pressa, no ballaràs amb ningú,
perquè s'haurà acabat la revetlla i totes les
«titis» hauran tornat a casa a fer nones i tu et quedaràs
amb tres pams de nas.
|
—49→
|
|
(El MACARI està atònit.)
|
MACARI 2.-
Què passa? |
MACARI.-
No passa res. (Parlant-se
a ell mateix.) Si no fos que no pot ser, diria que aquí
al costat hi ha un «paio» amb unes sabates igual de «fardes»
que les meves. Òndia, tu! El «careto» d'aquest fantasma
no m'és desconegut. De què el recordo? «Cagun»
perles! No hi acabo de caure... |
MACARI 2.-
Escolta, tu.
Ara som dos. Deixa de fer el préssec i ajuda'm a repassar
la «Isetta». Té el desaigua embussat. Ho dic pel teu
bé. |
MACARI.-
A poc a poc, camarada. La meva «Isetta»
no la grapeja segons qui. A què vénen tantes
ganes d'ajudar-me, eh? |
MACARI 2.-
Què vols dir amb
això de la teva «Isetta»? És tan teva com meva,
la «Isetta». Encara no ho has entès? Macari, mira'm.
Tu i jo, vull dir jo i tu, som el mateix. |
MACARI.-
El mateix?
De què? |
MACARI 2.-
El mateix de tot. |
MACARI.-
Ep!
Les mans quietes, eh! A veure si m'enfado. Saps què
penso, xaval? Que estàs com una regadora. Només
cal veure la fila que fas! |
MACARI 2.-
Bé, penses
ajudar-me o penses no ajudar-me, o no penses? |
MACARI.-
Au,
vés que et moqui la iaia, fantasma! Encara et pintaré
una col·lecció de dits a cada galta. |
MACARI 2.-
Sempre
havia sospitat que era un imbècil, però mai
no ho havia vist tan clar com ara. |
MACARI.-
Doncs, apa!
Ara que ja ho tens clar, compra't
—50→
una goma i t'esborres
del mapa d'Espanya, i ànim, xaval! Fes-t'ho mirar
per algú que en sàpiga. (MACARI 2 s'allunya
per la fosca i es queda com paralitzat.) Venir-me a mi amb
aquestes fantasmades! ja et dic jo! Ara, que el xaval em
sonava d'alguna cosa i ara no recordo de què. A tu
no et sonava, Isetta? |
|
(Es dirigeix a dintre la «Isetta»
i es queda pensatiu.)
|
RITA.-
Macari, Macari! Escolta, no
era un fantasma, sents? El follet et vol ajudar i ha fet
un llaç amb el temps, com si les hores fossin els
cordons de les sabates i es poguessin lligar. |
MACARI.-
Un
llaç? Un llaç, als cordons de les sabates del
temps? I això com es menja? (Sonen unes campanades
i el MACARI 2 torna a l'acció.) O sigui que aquest
sóc jo? Sóc jo..., però una hora després...
Ell està a les dues i jo encara estic a la una. Virgueria
fina! Macari... |
MACARI 2.-
Va bé, veig que vas penetrant.
|
MACARI.-
No, algú que ens vol ajudar està
organitzant no sé quina història amb els llaços
i el temps... I jo què sé. Jo sóc el
de la una, i tu? |
MACARI 2.-
El de les dues. |
MACARI I MACARI
2.-
Xoca-la, «mante»! |
MACARI 2.-
Escolta, i el de les dotze?
|
MACARI.-
Suposo que no trigarà, és un xava
molt puntual. |
MACARI 2.-
No seria millor començar
a repassar la «Isetta» sense haver-lo d'esperar? Ho dic perquè
quan ell arribi, per a mi ja seran les tres i la revetlla
estarà a punt d'acabar-se...
|
—51→
|
MACARI.-
Home! Però
no podem deixar-lo sol aquí. A més, fer-se
una gamberrada a si mateix, ho trobo bastant cafre. A mi,
la veritat, és que m'estan passant les ganes d'anar
de revetlla. Les emocions em treuen la gana. |
MACARI 2.-
Tonteries! No t'agradaria ser-hi, Macari? Jo ja m'imagino
el conjunt al mig de la plaça del poble tocant la
cançó de moda. (Simulen tocar uns compassos
d'una cançó moderna.) I de cop! De cop...
|
MACARI.-
De cop tota la canalla que surt, allí tots
els «enanitos» corrent i cridant: «Ja arriben, ja arriben!
El Macari i la 'Isetta', ja arriben!» |
MACARI 2.-
I la música
para i tothom: «Macari! Macari!» I les «titis»? A que no
saps com estan les «titis»? |
MACARI.-
Com estan? Com estan?
|
MACARI 2.-
No t'ho puc explicar, xaval, que ets massa petit!
|
MACARI.-
Va digue-m'ho! Com estan, les «titis»? |
MACARI
2.-
Les «titis» estan fonent-se per terra només que
per poder ballar amb nosaltres, com un gelat de vainilla
al sol! T'ho imagines, Macari? |
MACARI.-
Hòstia, tu!
Quina revetlla! (Adreçant-se al públic.) Eh,
mira! Però si està ple de «titis». Nena, nena!
Mira, mira! (Assenyalant-se els bíceps.) D'aquí
en treuen ferro pels «barcos». Mossega, mossega! |
MACARI
2.-
Amb una de les teves pestanyes em passaria tota una setmana
saltant a corda! Què passa? (Simula que salta a corda
i canta.) L'olla barrejada qui no entri para, l'olla barrejada
qui no surti para... (Sonen campanades.) Macari, les tres!
|
MACARI.-
Hòstia, les tres!
|
—52→
|
MACARI 2.-
Espavila't,
Macari, que no arribem! |
MACARI.-
No haver-me entretingut
amb les teves fantasies! Sempre fas el mateix, molt d'aquí,
molt d'aquí però pa i aigua. |
MACARI 2.-
Vinga,
home! Ajuda'm que encara se'ns farà de dia. |
|
(Es
posen a repassar la «Isetta» mentre sonen les campanades.
Apareix el MACARI 3.)
|
MACARI 3.-
Bona nit a tothom! Sóc
el de la una. |
MACARI 2.-
Ah! Afanya't. Jo sóc el
de les tres i aquest és el de les dues. |
MACARI.-
Fas mala cara, pollastre! |
MACARI 3.-
Vosaltres també.
|
MACARI.-
Que jo faig mala cara? Que jo faig mala cara?
|
MACARI 3.-
T'has mirat al meu mirall? (Referint-se a les
ulleres.) |
MACARI 2.-
Vinga, perles! Que encara hem de repassar
la «Isetta». Tu, el de la una, a soldar la claraboia i tu,
a segar l'herba dels coixins, mentre jo sospiro a la fresca.
|
MACARI.-
Jo? Macari, que jo no em puc ficar sota la «Isetta»
amb la caçadora nova, que no ho veus? |
MACARI 2.-
Que les «titis» no esperen! |
MACARI.-
Val, val, val! Ara
se'm desmuntarà tot el tupè. (Tots tres es
disposen a repassar la «Isetta».) A la una, a les dues i
a les tres. Em sembla que això ja està. |
|
(S'arreglen
les pintes. Apareix MACARI 4 amb aspecte cansadíssim
i ni tan sols es detura a mirar-los. Els altres el contemplen
atònits.)
|
—53→
|
MACARI.-
Macari, de quina hora ets?
|
MACARI 4.-
De les nou del matí. |
MACARIS 1, 2, 3.-
De les nou? Espera, no te'n vagis. Has estat a la revetlla?
|
MACARI 4.-
D'allí en vinc. |
MACARIS 1, 2, 3.-
I què?
Ens hem menjat algun torrat? |
MACARI 4.-
«Lo» normal. |
MACARI
3.-
Què vols dir amb això? |
MACARI 4.-
«Lo»
normal vol dir «lo» normal, o sigui cap. |
MACARI.-
Cap? No
pot ser! Que no hi havia nenes? |
MACARI 4.-
N'estava ple.
N'hi havia a milers. |
MACARI 2.-
I doncs? Que no estaven
bones? No n'hi havia cap que estigués molt bona...?
|
MACARI.-
I que estigués bona...? |
MACARI 3.-
Totes
eren un «petardo»? |
MACARI 2.-
Vinga, Macari! No ens enganyis
d'aquesta manera. |
MACARI 4.-
Totes eren com pots de confitura.
Més que confitura, melmelada! Però res de res.
El Macari molt d'aquí, molt d'aquí, però
pa i aigua. Bé, «mantes», me'n vaig a fer nones, que
he d'estar en forma per la revetlla de Sant Pere. Apa, i
que us bombi un peix a tots! |
MACARI.-
El peix et bombarà
a tu! |
MACARI 4.-
A mi, de què? |
MACARI.-
Encara t'enclastaré
un prestatge d'espardenyes a la carcanada. |
|
(Sona la música
i apareix el cantant vestit de MACARI.)
|
—54→
|
MACARI
|
Les «titis» del poble m'esperen a mi. | | | | Macari, Macari, em
diuen així. | | | | De nata i de crema, de sucre i de mel. | | | | Macari, Macari, me les menjaré. | | | | «Isetta», coqueta,
sigues boniqueta, corre de presseta, | | | | enfila la dreta, la
carretera del nord. | | | | Avui és «verbena» i vull anar
d'estrena | | | | amb una nena de foc. | | |
|
| Macari, sóc
un xava fardon | | | | Macari, sóc un triomfador. | | | | El terror
de la festa, | | | | heroi de la vida moderna sense remissió. | | | | De bracets de gitano i cotxes rodonets | | | | m'imagino la meva
il·lusió. | | |
|
| Si no m'espavilo, arribaré
tard. | | | | Macari, Macari, ens hem d'ajuntar. | | | | Qui són
tots aquests? Em recorden algú. | | | | Macari, Macari, nosaltres
som tu. | | | | Jo sóc el Macari i no un perdulari tan estrafolari | | | | com aquest bestiari. Aquest rosari de jos. | | | | Això
és un deliri o estic fent el «gili». | | | | No hi ha qui
lligui aquest món. | | |
| |
| Aquesta «verbena» és molt especial. | | | | Macari,
Macari, això no és normal.
| | |
—55→
| | És cosa
de bruixes, aquest embolic. | | | | Macari, Macari, estem repetits. | | | | Doncs mira quin plan, les hores tocant | | | | i
els Macaris van | | | | copiant i copiant. Multiplicant els bessons. | | | | I a veure què passa, perquè ara som massa, | | | | i no hi ha places per a tots. | | |
|
| Macari, som uns xaves
fardons. | | | | Macari, som els triomfadors. | | | | El terror... | | |
|
|
MACARI.-
«Lo» de la «Isetta» ho hem arreglat, però com ara
no arreglem això nostre, a cada hora que passi tindrem
un germanet. |
MACARI 2.-
Quin disgust per la família,
no? |
MACARI 4.-
No et preocupis, Macari, quants més
serem, més riurem. |
MACARI 5.-
I si ens féssim
un circ? |
MACARI.-
No diguis «parides», Macari! T'imagines
el que ha de ser tenir tot el davant ple de Macaris, d'«enterats»
que ja saben tot el que t'ha de passar i que no se'ls pot
discutir de res... |
MACARIS.-
Bah... |
MACARI 2.-
I al darrere,
què? Al darrere, tot ple de Macaris papanates que
no s'«enteren» mai de què va la vida. |
MACARIS.-
Ja,
ja... |
MACARI.-
Bé, Macari, aneu esmolant les mollerusses,
que jo vull tornar a ser un de sol. |
|
(Tots els MACARIS es
posen en postura de pensador.)
|
—56→
|
RITA.-
I ara què
passa? Se t'ha fet un nus? |
FOLLET.-
No! A veure, a veure.
Ja ho tinc. Agafa el llaç per la punta i estira fort.
Un..., dos..., tres..., quatre... (Els MACARIS 2, 3, 4 i
5 desapareixen.) I ara el rellotge a l'hora. (Sonen campanades.)
Així, ja està. |
MACARI.-
Macaris, pensava que... (Adonant-se que no hi son.)
|
MACARI.-
Macaris, on us heu
ficat? M'heu deixat sol? Ah, no, ja ho veig, que torneu a
ser dintre meu. Ben fet, amb ningú més estaríeu
millor. Ep! Però què veuen els meus ullets?
Si només són les dotze i cinc. La revetlla
deu estar a punt de començar. Macari, ets un xava
afortunat. Espereu-me, «titis», que vinc a menjar-me les
més bufones! Vinga, «Isetta», devora els quilòmetres
com si fossin melindros amb xocolata. Espereu-me, «titis»,
que ja vinc. Ja vinc. Ja vinc! |
|
(Es tanca el teló.
Apareix el FOLLET en forma de dona.)
|
FOLLET.-
| Coets, cançons,
balls i petons, | | | | l'aigua i el sol, les tradicions del foc. | | | | La nit, l'amor i les bengales, | | | | les estacions, ocells sense
ales | | | | i les escales cap al foc. | | |
|
| La lluna, les herbes,
les estrelles, | | | | el pas dels anys i fustes velles, | | | | les meravelles
de Sant Joan.
| | |
|
—57→
|
| El desconsol dels solitaris perduts
al port, | | | | objectes varis, | | | | els santuaris del foc. | | |
|
| La sang és plena de bombolles, | | | | les il·lusions fan
pessigolles des de la nuca | | | | fins
als talons, | | | | l'aigua i el foc. | | |
|
| La una, les dues,
les tres, les quatre | | | | i surt el sol. | | | | Les flames blaves de
l'alcohol cremen la por, | | | | no cal combatre. | | | | Hi ha un follet
sol dins d'un teatre. | | |
|
|
|
(S'obre el teló. El FOLLET
dona es canvia de roba i es vesteix amb faldilles.)
|
FOLLET.-
El vals és a punt de començar. Això
vol dir que el meu ballador ja arriba. Silenci tothom.
|
|
(Entra l'AVI.)
|
FOLLET.-
Bona nit. Fas molt de goig, ballador
meu, fas molt de goig. No vols ballar? |
AVI.-
Ja no tinc
humor. És que sóc gran. |
FOLLET.-
No és
veritat. Ets el jove més ballador i el ballador més
jove de tot el poble.
(Entren les noies.)
No veus l'embalat?
I els músics? |
AVI.-
Sí, que és veritat.
Som al poble, oi? Això sí que és una
revetlla. Ui! Quanta gent! Quantes noies boniques!
—58→
Però
vostè, senyoreta, és la més bonica de
totes. Vol ballar amb mi aquest vals? |
FOLLET.-
No sé
si en sabré. I si el trepitjo? |
AVI.-
Millor, així
veuré les estrelles i els diré que al costat
dels seus ulls no tenen res a fer. |
FOLLET.-
Alça
aquí! I jo que em pensava que eres el tímid
ballador meu...!
|
|
(S'inicia la música de vals. Tots
dos es posen a ballar. Uns compassos més tard la FOLLETa
surt i l'AVI segueix ballant sol. Se senten veus en off.)
|
SRTA. GONZÁLEZ.-
Avi, que no em sent? Respongui'm.
|
RITA.-
Avi, avi. Què li passa, a l'avi? |
MAMA.-
No
ho sé, Rita. Torna al llit. |
PAPA.-
Potser el més
prudent seria avisar el metge... |
RITA.-
Deixeu-me'l veure.
Jo el vull veure! |
SRTA. GONZÁLEZ.-
Què té,
doctor? És greu? |
DOCTOR.-
No ho sé. Deixin-me
sol amb ell. |
DANIEL.-
Avi, avi. Contesti'm! |
MAMA.-
Ai,
senyor, precisament aquesta nit... |
DOCTOR.-
No hi ha res
a fer. Hem arribat massa tard. MOSSÈN.- Ego te absolvo
peccatis tuis... Amen.
|
|
(L'AVI fa un gest de dolor. Les
noies i el FOLLET ballen al seu voltant. Les noies surten.)
|
FOLLET.-
Quina empenta que duies! No t'assembles gens al
teu nét. |
AVI.-
El meu nét? |
FOLLET.-
Sí,
en Daniel. No hi ha qui el faci ballar.
—59→
|
|
(Surt el FOLLET.)
|
AVI.-
No sé de què em parles. I el poble?
No podria quedar-m'hi una estona més? |
FOLLET.-
No.
|
AVI.-
Per què no? |
FOLLET.-
M'ho preguntes cada any
i cada any t'ho explico. No en queda res, del teu poble.
Està abandonat i en runes. |
AVI.-
Igual que jo. |
FOLLET.-
No siguis cruel, ballador meu. De tot el que t'he dit, demà
no en recordaràs res. Podràs seguir enyorant
els camps ben llaurats i les anades a la font i els focs
que fèieu per Sant Joan. Adéu, ballador meu,
fins l'any que ve. |
AVI.-
No. Aquest ha estat l'últim
vals. |
FOLLET.-
Per què? |
AVI.-
L'any que ve ja no
hi seré. Volta, volta que voltaràs. (Torna
a sonar el vals.) Allà, al poble, fèiem unes
fogueres que arribaven al campanar... |
|
(La música
puja gradualment fins que tapa les paraules de l'AVI.)
|
|
(Fosc.)
|
|
(Quan es torna a il·luminar l'escena, es veu en
ROGER, el «progre», esperant. Canta «No serem moguts». A
mitja cançó, entra la IMMA, «la progre». Al
prosceni, a la dreta hi ha un banc.)
|
—60→
|
IMMA.-
Roger! |
ROGER.-
Ah, hola, Imma.
|
|
(Intent frustrat de fer-se un petó.)
|
IMMA.-
Ostres, quin soroll! No es pot passejar tranquil·la1
per enlloc, sembla que tothom s'hagi tornat boig! |
ROGER.-
Sí, hi ha molta agressivitat a l'ambient. Ara mateix
vinc de la Rambla i he hagut de marxar corrent perquè
estava ple de socials. |
IMMA.-
Com sempre. |
ROGER.-
He vist
aquell del bigotet... Com es diu? |
IMMA.-
Ah, sí,
el Valverde. Ja sé qui vols dir. |
ROGER.-
Sí,
el de Dret. I he hagut de marxar corrent perquè aquest
tipus em té clissat. |
IMMA.-
Estàs fitxat?
|
ROGER.-
Fitxat, fitxat... em sembla que no. Però
em sembla que tinc el telèfon interceptat perquè
cada vegada que despenjo sento com una mena de «tiiiiit»
que no em fa cap gràcia. |
IMMA.-
Seiem? |
ROGER.-
D'acord.
|
|
(Tots dos es dirigeixen cap al banc que hi ha en el lateral
de l'escenari. IMMA seu a terra i ROGER, al respatller.)
|
IMMA.-
A mi, aquesta nit em carrega. |
ROGER.-
Ah, sí?
Per què? |
IMMA.-
Jo què sé! A mi aquesta
història dels petards, la coca, el xampany, les piules...
No em semblen res més que xorrades. Vaja, que estic
convençuda que això s'ho
—61→
ha inventat el sistema
perquè tothom consumeixi i, al capdavall, no és
més que una alienació. Te n'adones? Mira, Roger,
d'obligacions ja ens n'han posat massa... |
ROGER.-
Això,
jo crec que s'ha de valorar des de la perspectiva del mercantilisme
infantil de l'«Adorno». O sigui, aquí passa una cosa
molt clara. (Es posa dret damunt del banc.) Quan un sistema
s'estructura sobre tota una sèrie de plataformes que
es connecten entre si, et trobes que la dinàmica que
impulsa els moviments de determinats monopolis no és
la mateixa de les forces de producció... No, no, no
em miris amb aquesta cara, que ja sé que això
pot ser molt revisionista, però, «al tanto»! (Seu
al banc.) Si dins d'una mecànica determinada introduïm
uns elements de progrés que dinamitzen les plataformes
teòriques creant una mena de dialèctica, llavors
ja no és revisionista. M'entens? O sigui, on jo vull
anar a parar d'alguna manera aquesta nit, el que no hi ha
és comunicació... O sigui, és la incomunicació
total. No sé si estàs d'acord. |
IMMA.-
Totalment.
Totalment d'acord amb tu, Roger. Mira, jo encara diria més.
A mi no em fa falta que sigui la nit de Sant Joan o la de
Santa Filomena per passar-m'ho bé. El que cal és
organitzar-se bé. Un cop tens clar el que vols fer,
t'organitzes. Un sopar, o una farra, o una orgia... |
ROGER.-
Sí, o una assemblea, o un seminari... |
IMMA.-
Exactament,
això mateix. Ara, avui, perquè toca, tots a
cop de «pito». Apa, cap a la revetlla! Mira, Roger, jo ho
tinc molt clar. Jo, aquesta nit, no vaig de revetlla, per
principi. Ho sento, no em dóna la gana!
|
—62→
|
ROGER.-
Doncs jo m'adhereixo plenament a la teva proposta. |
IMMA.-
Ah, sí? Ostres que bé! |
ROGER.-
Si, és
que això és el que podríem dir-ne la
«hipocresia lúdica institucionalitzada». O sigui,
amb això passa el mateix que amb el tacte. (ROGER
agafa la mà de la noia.) O sigui, en realitat, el
tacte no és res més que un llenguatge, no?
O sigui, a través del tacte, jo el que faig és
transmetre un missatge, o sigui, el Mc. Luhan. (Tots dos
estan nerviosos. IMMA aparta la seva mà.) Osti, ara
no sé què t'anava a dir... M'ha fugit del cap...
Portes un vestit molt maco, eh? |
IMMA.-
T'agrada? És
d'Eivissa. |
ROGER.-
Ah, no és indi? |
IMMA.-
Sí,
la roba és índia, però l'he comprat
a Eivissa. |
ROGER.-
Ostres, m'encanta la roba índia,
és que m'encanta! Si pogués ho tindria tot
indi. |
IMMA.-
Doncs no et preocupis. Ja et portaré
una túnica d'Eivissa. Jo hi vaig molt sovint. Quan
tinc la «depre» o estic angoixada... Per Setmana Santa, l'estiu,
Nadal... Doncs agafo el «barco» i m'escapo a Eivissa. Allà
es respira un ambient de llibertat tan ferm! Allà
la gent no et mira si vas vestida rara pel carrer, ni res,
com a Amsterdam o Londres... Com ha de ser, no? |
ROGER.-
Sí, ja ho conec. |
IMMA.-
Ho coneixes, no? Allà
em busco i em trobo a mi mateixa. Fins i tot ens banyem en
pilotes. |
ROGER.-
Què dius, que què? |
IMMA.-
Que ens banyem en pilotes. |
ROGER.-
Osti, això és
la praxi, eh! |
IMMA.-
Oi que si?
|
—63→
|
ROGER.-
Sí, sí,
és que això és una merda... |
IMMA.-
Sí, és una merda. |
ROGER.-
Aquí, t'ho
miris per on t'ho miris, la cosa fa pena. O sigui, tu agafa
qualsevol nivell de relació personal, com podria ser...
no sé, ara no se m'acut res, però... Per posar
un exemple..., no sé: el sexe! (IMMA s'enrigideix.)
T'has fixat com ha assimilat la burgesia aquesta qüestió?
(IMMA col·loca el seu enorme cabàs entre ella i ROGER.)
El sexe, que hauria de ser una cosa ben transparent... |
IMMA.-
No cal que vagis gaire lluny. Aquest tema surt a casa meva,
a taula, a l'hora de dinar, i els meus pares es que es posen
violents, vermells, no saben què dir. Fins i tot els
meus germans, que són més joves... No ho tenen
gens clar, però gens! |
ROGER.-
En canvi, el que jo
penso, és que tu i jo... |
IMMA.-
Ho tenim molt més
clar! |
ROGER.-
Jo crec que sí. Això connecta
bastant bé amb el que jo et volia proposar aquesta
nit. O sigui, jo t'he telefonat per una raó molt concreta.
Jo..., el que penso..., a veure si m'explico. És que
tu i jo, en el fons, és que estem en una postura com
a molt propera, no? O sigui, potser encara hi ha alguna cosa
que ens separa, però en el fons... I aleshores jo
et volia proposar.. Vaja, si en tens ganes, eh?, que a partir
d'ara... Tu i jo... O sigui, d'una forma com més sistemàtica
i més coherent... Intentéssim d'organitzar
un moviment de masses. Què et sembla? |
IMMA.-
Home...
Ara m'has agafat una mica de sobte. Jo, no... |
ROGER.-
No,
no, això és una qüestió que l'has
de meditar
—64→
i fer una valoració crítica...
(Treu una cigarreta de la butxaca.) Tens foc? |
IMMA.-
Espera,
que ho miro. |
ROGER.-
Ja et dic, aquesta qüestió
t'has de meditar amb calma perquè és una alternativa
de compromís davant de la història. |
|
(IMMA
comença a treure objectes heterogenis de dins del
seu cabàs.)
|
IMMA.-
Doncs no, no en porto. (El GRAN
JORDIET ha entrat pel fons de l'escena i ha estat regirant
una paperera. IMMA en aquest moment el veu.) Ostres! Un social!
És un social! Em sembla que és un social!
|
ROGER.-
Un social, aquell? Però si és un borratxo!
Ostres, quin «susto» que m'has fotut, nena. |
IMMA.-
Com és
que hi ha tants borratxos aquest vespre? |
ROGER.-
És
la nit de Sant Joan. Avui tothom s'emborratxa. És
el que comentàvem abans. |
IMMA.-
Doncs mira, a mi
els borratxos em deprimeixen. Els alcohòlics em deprimeixen.
Aquesta nit em deprimeix, aquest carrer em deprimeix... (Es posa a plorar.)
|
ROGER.-
Imma... Hem de canalitzar
aquesta depressió. No et preocupis. Això de
l'alcohol, en realitat, és una cosa molt simple. O
sigui, el que passa, és que l'alcohol s'associa amb
el subconscient, no? I és clar, com que l'alcohol
pesa poc doncs fa que tot pugi cap
—65→
amunt, no? I aleshores
tot s'aixafa, no sé... l'alter ego, el super jo, l'inconscient
col·lectiu, etc. Tot queda centrifugat. És la síndrome
de Jugenderberger. |
IMMA.-
Ah, és l'últim que
he llegit a Eivissa! Oi que és aquell de les tapes
platejades, que hi ha la Gioconda dins d'un bidet? És
virgueríssim! Fa una anàlisi tan lúcida
de la situació... |
|
(El GRAN JORDIET s'apropa als
dos «progres». Va molt borratxo.)
|
GRAN JORDIET.-
Feliç
revetlla de Sant Joan, jovenalla! |
ROGER.-
Vaja! Ja el tenim
a sobre. |
GRAN JORDIET.-
No tindreu cinc pessetones per a
mi, que encara no he sopat? |
ROGER.-
No, som pobres, nosaltres.
|
GRAN JORDIET.-
Aquesta xicota tan bufona i el seu promès...
No em podrien ajudar una mica? |
IMMA.-
Ja està! Promesos,
de seguida... |
GRAN JORDIET.-
Jo també sóc
de la ceba, sabeu? I no trobo feina enlloc perquè
no m'ha donat la gana fer-me de la Falange. No em diran que
no, oi? |
IMMA.-
Això està bé, no? |
GRAN
JORDIET.-
Només cinc pessetonetes... |
ROGER.-
(Aixecant-se
del banc.) Imma, escolta, jo havia pensat que podríem
anar a casa del Txaicovsky. |
IMMA.-
Coneixes el Txaicovsky?
El líder de les assemblees de dret? |
ROGER.-
És
clar! Som molt amics... Si vam anar als jesuïtes junts.
|
GRAN JORDIET.-
Garrapos!
|
—66→
|
ROGER.-
Jo havia pensat d'anar
a casa seva i allí començar a preparar les
plataformes d'alternativa... A més hi ha un detall
interessant, i és que els seus pares no hi són...
|
IMMA.-
Ah, val, tu! |
|
(Els «progres» surten. Resta el GRAN
JORDIET assegut al banc.)
|
GRAN JORDIET.-
Ningú no
es recorda del Gran Jordiet. I tant com en parlaren, de mi,
abans, quan era jove, quan era un nen... Totes les fotos
eren del Gran Jordiet... Totes les fotos i tots els miralls.
Però ara tot són desgràcies. I pensar
que abans el Gran Jordiet omplia tots els teatres... Sí,
el Principal, el Català, l'Olímpia, el Novetats,
el Tívoli, el Coliseum, el Comèdia, el Calderón,
el Candilejas, l'Eupartol... Ui, em sembla que l'Eupartol
no era un teatre, oi? Ah, no! Era el «vigoroso reconstituyente»
de la Fortuny... No volia dir l'Eupartol, no, volia dir,
volia dir... Ah, sí! L'Euterpe! Ja no tinc memòria.
I abans tots els teatres plens per veure el Gran Jordiet.
El Gran Jordiet tocant el piano, el Gran Jordiet dansant,
cantant, recitant... «Estos, Fabio, ay dolor, campos que
ves ahora, mustio collado, fueron un tiempo Itálica
famosa...» (Repeteix el poema.) Vés-te'n a la porra!
Aigua de Sant Joan, guarda'm de tot mal! Aigua de Sant Pere,
el que estigui endavant que passi enrere. Ah, i això
sí, Sant Genís, patró dels actors, pregueu
per nosaltres. (Sona el tema del FOLLET i aquest entra, en
forma de dona, a portar-li un ventall de plomes. Baixen uns
cortinatges de cabaret
—67→
al fons de l'escenari.) Totes les
fotos eren del Gran Jordiet. Totes les fotos i tots els miralls.
Però ara, tot són desgràcies. (Descobreix
el ventall i el teatre.) Ui! «Qu'est-ce que cest, ça?»
No pot ser, no m'ho crec. Però sí, sí,
és un teatre de debò amb focus... I hi ha públic.
Ui, però què veig? Però si és
el meu públic! Sóc tan feliç de tornar-vos
a veure... Perdoneu-me però és que m'ha agafat
per sorpresa. Qui s'ho podia imaginar això, avui?
Estic emocionat! Sí, sí, sí, han estat
anys difícils per tots, oi? Potser massa i tot...
Però avui, aquesta nit de Sant Joan, disfrutarem d'allò
més. Apa som-hi, i que no es rovellin les tecles!
Un, dos, tres, i... |
EL GRAN JORDIET
|
Jo sóc el Gran Jordiet. | | | | L'inventador de fantasies
i escenaris de color. | | | | Veniu i sentireu | | | | les més boniques
melodies i nostàlgiques cançons. | | | | Tot és
diferent | | | | quan s'il·luminen els salons i els cabarets. | | | | La
màgia d'un record potser us arribi | | | | i sense res pensar,
també us estimi | | | | el Gran Jordiet. | | |
| |
| Transformarem qualsevol desig | | | | -i també els somnis de cada nit-
| | |
—68→
| | en meravella i
fascinació. | | | | Res no hi ha trist amb el Gran Jordiet | | | | -res no hi ha trist, oh, no!- | | | | Corri el xampany i la diversió | | | | -la diversió, oh, sí- | | | | El Gran Jordiet ho
ha decidit. | | |
|
| Boys, madames i girls, | | | | he conegut voltant
el món, tastant l'amor d'allà on en ragés. | | | | Reis i mandarins, | | | | del Paral·lel a l'Indo-xina han aplaudit
el meu talent. | | | | No, no em féssiu dir | | | | les nits de
joia que he viscut intensament. | | | | Quimeres i dolors el vent
s'emporti. | | | | Plaers i ovacions només recordi | | | | el Gran
Jordiet. | | |
|
|
|
(Fosc.)
|
|
(Amb una llum de penombra, un ESCOMBRIAIRE,
que no és sinó el cantant, desperta el GRAN
JORDIET, que s'hAVIa quedat adormit al banc. El GRAN JORDIET
marxa i l'ESCOMBRIAIRE escombra el darrere de l'escenari.
Apareixen en DANIEL i el FOLLET-noia.)
|
FOLLET.-
S'està
acabant la nit, Daniel. Aviat serà clan |
DANIEL.-
No pot ser, tot just acabem de començar. |
FOLLET.-
Ja quasi no es veu ningú pel carrer. Tot dorm... Aquestes
matinades són tan sobtades... De cop, la nit va quedant
enrere...
|
—69→
|
DANIEL.-
Però vostè es quedarà,
oi que sí? Vostè es quedarà amb mi...
No la deixaré marxar. |
FOLLET.-
No, no forcis res.
No val la pena. Mira la ciutat deserta i pensa que ara estic
amb tu, només amb tu. Saps quanta gent hi ha que m'espera
entre somnis? I en canvi, estic amb tu, no et pots queixar.
Ahir a la nit, quan et vaig deturar pel carrer... |
DANIEL.-
Ahir? Per què diu ahir? Era avui. Encara no som a
demà, som a avui. Quina hora més estranya és
aquesta...? Per què corre tan de pressa el temps?
|
FOLLET.-
Fas massa preguntes, Daniel. I jo no sé
res. Totes les respostes són dins del teu cap o no
són enlloc. Jo no sé res. Ho hem passat molt
bé, oi? Doncs ja n'hi ha prou. A partir d'ara ens
veurem tantes vegades com vulguis. |
DANIEL.-
On? |
FOLLET.-
Pels carrers de la teva memòria. |
DANIEL.-
Això
és molt poc... |
|
(Es fan un petó.)
|
FOLLET.-
Adéu. Recorda't de mi alguna vegada! (Riu.) Quina
cara tan estranya que fas, Daniel... |
DANIEL.-
No rigui,
per favor, no rigui. Vull dir-li una cosa molt important.
Tota la nit que vull dir-l'hi i encara no he gosat. I ara
ho he de fer costi el que costi. Però si ha de riure,
no li dic res. Si s'ha de burlar de mi, callo. En realitat
és millor que calli. Almenys així no faré
el ridícul. Vol que l'hi digui o no? A mi m'és
igual, eh! Jo ja ho sé. Vostè ni s'ho imagina,
segurament. Quina pena que em fa! Per això riu. Vostè
diu
—70→
que ho sap tot, però és mentida. Vostè
no sap res del que jo vull dir-li, oi que no? A veure, digui-m'ho!
Vostè què creu que jo li vull dir, eh? Ho sap
perfectament, ho sap molt bé, però vol que
sigui jo qui faci el paperet, oi? Doncs està bé,
l'hi diré: m'he enamorat de vostè, m'he enamorat
de vostè com un boig. (Mentre DANIEL es declara, el
FOLLET-noia s'allunya alhora que l'ESCOMBRIAIRE l'escolta
estranyat. DANIEL es gira i, avergonyit, pregunta.) On és?
On ha anat? |
(L'ESCOMBRIAIRE li contesta amb una cançó.)
|
LA CLAU DEL FOC
|
|
Jo no sé pas on és la clau del foc. | | | | S'ha fet
tan curta i suau aquesta nit. | | | | Ha estat un somni sense haver
dormit. | | |
|
| Distant i càlid s'ha esvaït l'amor. | | | | Vaig recollint les cendres del festí. | | | | Resta present
un eco indefinit. | | | | Com un murmuri del que aquí s'ha
vist. | | |
|
| Comença el dia i una nova llum | | | | esbargirà
records nascuts del fum. | | | | Un fil perdut et mou el sentiment. | | | | Són coses que sempre han estat pendents. | | | | Paraules
tendres, temps intemporals | | | | es manifesten de forma ideal, | | | | aquesta nit per a tu.
| | |
—71→
|
|
| Però si et creguessis
que el món és rodó, | | | | que l'aigua mulla
i el sol fa escalfor, | | | | aquests moments no haurien existit. | | | | Si és cert o no, mai no ho sabria dir, | | | | quan els
desitjos es tornen reals, | | | | i l'increïble és allò
tan normal, | | | | adéu et dic, adéu siau. | | |
|
(Es
tanca el teló. Es torna a obrir i apareix un número
musical de cabaret.)
|
LA PRIMAVERA I L'ESTIU
|
|
La senyoreta Primavera | | | | la sang ens altera, | | | | quan l'hivern
deixa al darrere | | | | i l'amor ja no té espera. | | | | Aquesta
dama tan florida | | | | ens fa l'ullet i ens anuncia | | | | el despertar
de la vida. | | |
|
| Quan apareix el senyor Estiu | | | | tota cuca
viu, | | | | i ningú no se'n desdiu, | | | | del bon temps i del
caliu. | | | | Aquest senyor tan important | | | | ens il·lumina un cop
a l'any, | | | | a mitjanit per Sant Joan. | | |
|
| De primera, som
els passatgers d'un tren furtiu | | | | que va de primavera a estiu.
| | |
—72→
| | A les dotze en punt el conductor ens fa circular | | | | d'una
estació a una altra estació. | | |
|
| La Primavera
al senyor Estiu | | | | el saluda i li somriu. | | | | El senyor Estiu
a la Primavera | | | | li va al darrere, li va al darrere. | | | | La Primavera
al senyor Estiu | | | | adéu, adéu, adéu li
diu. | | | | El senyor Estiu a la Primavera | | | | se la troba a la frontera. | | |
|
| La Primavera al senyor Estiu... | | |
|
(Baixa el teló.
Els actors saluden i arrenca l'última cançó.)
|
FOLLET TRAPELLA
|
|
Des d'una estrella s'ho està mirant, | | | | follet trapella,
follet trapella. | | | | Des d'una estrella s'ho està mirant, | | | | follet trapella vine volant. | | | | Posa't disfresses, fes disbarats. | | | | Vine de pressa al nostre costat. | | |
|
| Si mireu les flames | | | | del foc de Sant Joan | | | | li veureu les banyes, | | | | el barret i
els guants.
| | |
|
—73→
|
| A la revetlla anem a ballar, | | | | i la parella,
i la parella, | | | | a la revetlla anem a ballar, | | | | i la parella
esperem trobar. | | | | La vida entera es pot amagar | | | | dins la foguera
de Sant Joan. | | |
|
|
| Fora
les penes, visca el xampany! | | | | Avui s'estrena, avui s'estrena. | | | | Fora les penes, visca el xampany! | | | | Avui s'estrena l'estiu
cantant. | | | | La nit de festa s'està acabant. | | | | Còmics
i orquestra us saludaran. | | |
|
|
|
(Teló. Fosc.)
|
|
FI DE LA SEGONA PART
|