Normes d'Ortografia Valenciana

Una de les causes que han dificultat l'ús escrit de la llengua valenciana, ha estat la manca d'unitat ortogràfica, per la qual han propugnat sempre els amants de la nostra parla sense que mai s'haguera pogut arribar a un acord: acord al que fa poc han arribat entitats i escriptors autorisats, formulant i acatant unes normes ortogràfiques que, per tractar-se d'una obra purament valencianista, l'Ajuntament de València es creu en el cas de propagar en la solemnitat de la Festa del Llibre.

1. En principi de paraula s'escriu b i no p en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu) i s'escriu p i no b en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, òptim; cabdal, cabdell, cabdill. Tant la regla com les excepcions s'extenen als composts i derivats (de substància, ínsubstancial; de cabdell, cabdellar); esta observació deu donar-se per feta en tots los casos semblants.

2. S'escriu p davant t, c, s, n (asèpsia, hipnòtic); b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.

3. En final de paraula s'escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i en síl·lab (monosíl·lab); darrere consonant   —6→   en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (corb, cf. corbera) i amb o ab (preposició); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (fig. geomètrica), club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

4. Davant l i r mai no s'escriu v.

5. La c representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep); la g representa igualmente un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals c i g poden confondre's, en mig i final de paraula. En mig de paraula s'escriu c davant c, s, t, i, z; s'escriu g davant d, g, m, n (acció, eczema, fragment, insigne). Excepcions: acmé, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, icnografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.

6. En fi de paraula s'escriu c (arc, solc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en fag, fug, feg i atres en general cultes i extrangeres que en duen en   —7→   les llengües originàries (rizòfag, centrífug).

7. Davant e, i, se representa el so gutural de g mitjançant la intercalació d'una u muda (guerra).

8. El so gutural de c davant e, i, se representa mitjançant la q seguida d'una u muda (que, quina).

9. El so gutural de c davant una u i atra vocal que formen una sola síl.laba se represente per q. Si la segona vocal és e, i, damunt la u s'escriu la dièresi (quan, freqüent, obliqüitat, quota).

10. En principi de paraula s'escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

11. En fi de paraula s'escriu t i no d (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda; sord, cf. sorda; esguard, cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etud, itud (consuetud, solitud).   —8→   En algunes paraules tècniques i extrangeres com anhidrid, sumand, babord, lord.

12. El so palatal de g se representa davant e, i per g (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa per j davant ecc, ect (adjectiu, abjecció); en jersei, majestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglífic i llurs derivats (jeràrquic, jesuïta). Davant de a, o, u se representa per j (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

13. El so de palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per x (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc., i sempre darrere de a, e, o, u, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I a més, en casos com: fixe i els derivats. Per a què prenga el de ch francesa s'interposa una t (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere la i (bolitx). El so de pre-palatal   —9→   africada (ch castellana) es representa a començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj, davant a, o, u, (platja, desitjós); i per tg, davant e, i (metge). A la fi de paraula per g darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

14. Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel.ligència, mol.le), s'escriu entre les dos l un punt volat.

15. Davant b, p, m, s'escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu, immaculat), llevant d'alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

16. Davant f s'escriu n en con, en, in (confirmar, enfit, infecció), llevat d' émfasi, emfisema, emfitèutic i emfraxi. En qualsevol atre cas s'escriu davant f sempre m (àmfora, amfibiològic).

17. Davant consonant, fora b, f, p i m, s'escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremta,   —10→   femta, comtat, somriure, premsa, tramvia i els composts de vir (triumvir).

18. S'escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempció, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, símptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.

19. El so de rr es representa per r darrere consonant i també darrere dels prefixes ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli i a privatiu (antireligiós, arítmic).

20. S'escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col-lectius o de lloc, com canyar), er (de persona, lloc, instrument o planta com ferrer, llorer), or (derivats d'adjectius o verbs, generalment abstractes,   —11→   com blancor), dor (de persones, lloc o instrument, com llavador, llaurador); en els adjetius com rebedor, esdevenidor, que enclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en re (nàixer, però vendre, vore) i en córrer.

21. El so alveolar sonor de s (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant i per s entre vocals (zero, dotze, casa). Excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe trans (transigir).

22. El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere consonant per s o c, segons l'etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l'etimologia. Davant a, o, u, la c pren la forma de ç (c trencada): (serp, sèquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).

23. S'escriu c o ç i no s darrere c   —12→   (acció), fora sacsar i sos derivats, en les terminacions ància, ència, (repugnància, València); en les terminacions ança, ença, quan són sufixes de derivació o vénen de paraules que porten c (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de llatins de tema en c que porten z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige que porten z (braç cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprobarse en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz (besnét, bescuit, cf. biznieto, bizcocho, però besavi = bisabuelo).

24. S'escriu s, ss, no c o ç, en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dis, dissa (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís,   —13→   mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

25. S'escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic, zoari i en algunes atres aiximateix cultes (Zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).

26. S'escriu s i no ss darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosíl·làbic).

27. S'escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen un atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere els prefixes inicials co, re (coincidir, reunir) i la i dels sufixes isme, ista, de la terminació verbal int i de la terminació verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduir, conduiré, conduiria).

28. L'apòstrof s'escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d'una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l'home, de l'home, porta'l). Fora estes i la preposició de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatòries i l'escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal s'escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, portar-te-ho, portar-te'ls).

30. S'escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixes pseudo, sots, vice, ex (en casos   —15→   com ex-president); en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjetiu (o participi) iniciat per r, s, x (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte, pre-romà, pro-sector, despús-ahir, nord-est, històric-arqueològic i consemblants.

31. La lletra h no més s'escriu quan ho exigix la etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver, ahir; però raó, no rahó).

32. La lletra y s'empra en el digraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules extrangeres.

33. El dígraf ch té ús també en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.

34. S'accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.

Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús.

Les agudes que terminen en en, in: ofèn, esplín.

Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, córrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.

Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes: màxima, múltiple, custòdia, cúria, València.

Tota a accentuada porta l'accent greu: voldrà.

Tota i i tota u accentuades, l'agut: panís, Rússia.

Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.

Tota e i tota o tancades, l'agut: església, recó.

Es troben asovint als vocabularis dos formes d'una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Això vol dir que ambdós formes són igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.