Notes al «Pròleg» i a la «Dedicatòria» del «Tirant»
Paül Limorti i Payà
—147→
Martí de Riquer va batejar com a «novel·la cavalleresca» un nou gènere al qual pertanyerien el Tirant, el Curial i altres obres franceses.1 «Novel·les cavalleresques» serien aquelles obres de ficció en prosa que narren la vida d'un cavaller que viu en un temps contemporani de l'autor i en un espai real i que posseeix unes capacitats que no escapen de la mesura humana. Aquests trets genèrics les oposarien als «llibres de cavalleries» o narracions en prosa que conten una història situada en un moment històric indeterminat o remot, en un espai irreal, en les quals les accions realitzades pels protagonistes sobrepassen les capacitats humanes i on intervenen elements sobrenaturals en el desenvolupament de l'acció. Aquest nou tipus de narració no tenia precedents; com diu Espadaler,2 cadascuna d'aquestes novel·les «crea model». L'autor d'una obra com el Tirant hauria de ser conscient de l'excepcionalitat que presentava, per això resulta molt interessant per a l'estudi d'aquestes obres tot allò que els autors puguen dir als lectors. Martorell fingirà que allò que conta és història i tractarà de buscar a la seua obra una parentela adient. Açò és el que diu en la «Dedicatòria» i en el « Pròleg» i açò és el que pretenem estudiar en aquesta comunicació.
—148→Quan la crítica s'ha enfrontat a la dedicatòria que Joanot Martorell dirigeix a Ferran de Portugal a l'encapçalament del Tirant, s'ha preguntat si és certa o no l'afirmació de l'autor segons la qual la seua obra és una traducció de l'anglès al portuguès i d'aquesta llengua al català d'unes històries referents a un famós cavaller anomenat Tirant lo Blanc. Martí de Riquer ha fet notar que aquesta part de la novel·la és un plagi de la «Carta» que fa de proemi als Dotze treballs d'Hèrcules d'Enrique de Villena3 en la qual l'autor dedica la seua obra a mossèn Pero Pardo. Pel que fa a la traducció, sembla probable un trasllat des de l'anglès en la part de Varoic, part que molt possiblement Martorell va traduir i prosificar del poema narratiu Guy de Warwick.4
Si llegim detingudament la «Dedicatòria» i el «Pròleg», observem que Martorell anomena la seua obra de diverses maneres. Per una part fa contínues referències al suposat original anglès. Aquestes referències parlen de la «història e actes del dit Tirant» o de «tractat»: «com en lo dit tractat sia molt estesament lo més de tot lo dret e orde d'armes e de cavalleria». D'altra banda l'autor al·ludeix a la feina de traducció parlant de «treball». El resultat del «treball» de traducció és el «present tractat», «present llibre» o també l'«obra». Quan més avant Martorell torna a parlar de «present obra» està pensant en el mateix:
Com podem comprovar, una altra vegada repeteix l'al·lusió al treball —149→ de traducció; «si defalliment algú trobat hi serà». Repeteix justament el mot «defalliment», de la mateixa manera que més amunt quan deia «... si defalliments alguns hi són [...] n'és en part causa la dita llengua anglesa, de la qual en algunes partides és impossible poder bé girar los vocables». Per «defalliments» Martorell entén errors en la forma i en la disposició de la matèria traduïda: «així en estil com en orde».
En tot el llibre no es torna a parlar d'«obra», sinó, com ja hem vist, de «tractat» o de «llibre». Només trobem «obra» en el sentit de «llibre» i no de «treball» en el colofó: «Fon acabada d'empremtar la present obra en la ciutat de València [...]». Aquest colofó, segons Martí de Riquer, és un afegitó molt posterior a la data de redacció de la dedicatòria i els seus autors van ser, molt probablement, els mateixos impressors del Tirant.5
Així, doncs, el verb «ventilar», atès el context en el qual es troba, no pot significar més que «dur a terme» el «treball», l'«obra», de traducció d'aquelles «històries e actes», d'aquell «tractat», de l'anglès al portuguès i del portuguès a «vulgar valenciana».6
Com podem observar, Martorell insisteix a desvincular-se de la seua creació; parla sempre de traducció, mai de creació original i, fins i tot quan es refereix als errors __«defalliments»__ comesos, al·ludeix a errors de trasllat __d'«estil» i d'«orde»__, no de composició. Els autors del colofó continuen el joc de la invenció de la traducció encetat en el «Pròleg» i en la «Dedicatòria», però finalment se'ls escapa la ploma i fan una afirmació que descobreix la tramoia:
|
E protesta que si en lo dit llibre haurà posades algunes coses que no sien catòliques, que no les vol haver dites, ans les remet a correcció de la santa catòlica Església. |
Martorell continua mantenint-se desvinculat de la seua creació fins al final de la «Dedicatòria»:
—150→La faena de Martorell sembla haver-se limitat a la traducció d'unes històries que estaven escrites en anglès. La redacció d'un pròleg en el qual s'afirma que l'obra presentada és el resultat de la traducció d'unes històries vertaderes és un recurs de la narració artúrica que es remunta al mateix pròleg de la Historia regum Britanniae, on Geoffrey de Monmouth assegura que, com a font d'informació per a redactar la seua obra, ha utilitzat un llibre molt antic que li ha deixat l'ardiaca d'Oxford i que ell ha traduït al llatí.7
Aquest llibre exòtic i antic sembla haver existit només en la imaginació de l'autor i fins i tot les llegendes que aprofita no les coneixia massa bé, de manera que va elaborar una història en gran part fantàstica que, no obstant això, va ser presa per la major part dels historiadors posteriors com a fidel a la veritat dels fets històrics.8
Aquesta manera de presentar una crònica fingint que ha estat composta a partir de traduccions de fonts exòtiques té un origen anterior a l'obra de Monmouth. La seua Historia regum Britanniae es troba sovint relligada amb manuscrits de les obres de Dares el Frigi __De belli Troiae historia__ i Dictis el Cretense __Ephemeris belli Troiani. Aquests són autors de sengles històries sobre la guerra de Troia que han estat datades en el s. II i ens han arribat en llatí, encara que són —151→ presentades, de la mateixa manera que la crònica de Monmouth o el Tirant, com a traduccions, en aquest cas del grec. Dares i Dictis són suposats testimonis i participants directes __cadascú en un dels bàndols implicats__ en la guerra de Troia i les seues cròniques van seguir un camí de transmissió fictíciament accidentat; l'obra de Dares apareix dedicada per Corneli Nepot, suposat traductor i responsable de la troballa de l'original grec, a Sal·lusti; la història de Dictis, en canvi, conté una dedicatòria per a Aradi Rufi, personatge real, a càrrec de Luci Septimi que es presenta com a traductor al llatí d'una història que un altre traductor, Eupràxides, havia efectuat al grec a partir d'uns textos escrits en alfabet fenici trobats en el sepulcre d'un guerrer cretenc en temps de Neró. Aquestes històries fictícies, que es presenten com a continuadores en prosa de la tradició homèrica, van ser preses en l'Edat Mitjana com a històries vertaderes (per això es troben juntament amb la crònica de Monmouth) i més dignes de crèdit que la font homèrica.9
L'excepcionalitat del Tirant rau en el fet que, mentre en aquestes obres les suposades traduccions es feien a partir de llengües considerades sàvies, com el grec i el llatí, o exòtiques, Martorell diu traduir de l'anglès i del portuguès. Pel que coneixem respecte a les fonts de la novel·la, la traducció és possible només en el cas de la part presa del Guy de Warwick, però sense passar pel portuguès. És molt possible que precisament l'afirmació d'haver traduït de dues llengües «normals» siga un nou recurs per a fer creïble la ficció, un recurs que estaria a to amb el caràcter versemblant que l'autor ha donat a la novel·la.
A banda d'aquest recurs de la invenció duna traducció, en el «Pròleg» apareixen altres detalls que avalen aquesta intenció de presentar com a verídica la història de Tirant. Ja hem parlat del fet que la dedicatòria del llibre plagia fragments de la carta que Enrique de —152→ Villena dirigeix a Pero Pardo en els Dotze treballs d'Hèrcules.10 Aquesta obra és una autèntica traducció i posterior reelaboració feta a partir de diverses fonts llatines.11 Si comparem el text plagiat, podem comprovar que Tirant és mostrat davant la consideració dels contemporanis de l'autor de la mateixa manera que Hèrcules, és a dir, com un cavaller del qual han escrit «poetes e historials» a fi de recordar els seus actes victoriosos.
Si bé els escriptors medievals tenien una concepció de la propietat intel·lectual diferent de la nostra, no plagiaven d'una manera arbitrària, sinó ajustada a les «necessitats» concretes de cada obra i a les intencions que perseguien.
La presentació de la figura d'Hèrcules com a model de comportament cavalleresc forma part d'una tradició que es remunta a Evèmer, autor grec del s. III a. de J. C. Aquest autor grec va considerar en la seua Sacra scriptio els herois i les divinitats de la mitologia com a personatges que van existir en la realitat i que per les seues gestes havien estat divinitzats. Aquesta idea passarà a Enni, traductor al llatí de l'obra d'Evèmer i a Ciceró i, a través de Lactanci, sant Agustí i sant Isidor i alguns comentaristes de Virgili com ara Servi, arribarà a l'Edat Mitjana. Les idees evemeristes serviran en l'Edat Mitjana per a dotar d'uns avantpassats famosos les respectives dinasties, de manera —153→ que els cronistes faran entrar en les seues obres aquests herois deïficats i els col·locaran al costat dels herois bíblics i, com veurem, junt als cavallers de la matèria de Bretanya tot buscant-los un lloc exacte en l'esdevenir de la història de la humanitat.12 Aquestes mateixes idees evemeristes consideraven les creacions de ficció del món clàssic com a obres que havien aprofitat històries verídiques i que, per tant, podien servir com a font històrica i de lliçó moral.13
Aquestes idees són presents en l'obra de Villena; així en la «Carta» afirma que Hèrcules «per sa virtut fon entre los gentils deïficat», mentre que en la «Introducció» declara que per a confegir la seua obra es basa en dos tipus de fonts, les dels «estorials» i la dels poetes i que una part de cada capítol va dedicada a apartar de les seues fonts «la veritat de la ficció». Segons això, caldrà preguntar-se per què Martorell presenta el seu personatge com havia fet Villena en la seua obra, és a dir, com un personatge del qual han escrit, no sols els cronistes, sinó també els poetes. L'única resposta és que ho va fer perquè volia, basant-se en les tesis evemeristes, presentar el seu personatge a aquells «lectors informats» com a real, —154→ vertader, com l'Hèrcules de Villena. Fent-ho així, la presentació de la versemblança de la ficció es feia més subtil.
Aquest joc continua també en el mateix « Pròleg», on Martorell expressa la seua intenció de «commemorar», recordar, les gestes del cavaller Tirant perquè no es perden en l'oblit i puguen servir als cavallers com a model de comportament. Aquesta tasca la compara a aquella que duen a terme (1) les narracions històriques com les que trobem en les cròniques (Titus Livi) i en altres narracions sobre personatges històrics com les biografies d'Alexandre, (2) les obres religioses (a) la Bíblia (Antic i Nou Testament) i (b) les vides de sants, (3) les obres de ficció (a) faules poètiques (Ovidi, Dant i Virgili) (b) en prosa (Lancelot i «altres cavallers»). Com podem comprovar, equipara la història de Tirant a altres obres que eren considerades verídiques; les cròniques i les obres religioses, per suposat, però també les de ficció; acabem de veure com les obres dels poetes eren considerades portadores d'una «veritat» amagada (els mateixos Ovidi i Virgili havien estat fonts del treball de Villena i segurament també de Martorell),14 fins i tot les històries de la matèria de Bretanya eren considerades «veritat» gràcies a Monmouth.
Una vegada traspassat el llindar del pròleg, els llibres de cavalleries o els romans demostraven pertànyer als gèneres de ficció en mil detalls inversemblants; temps remot, espai fictici, ús de la màgia, aparició d'éssers fantàstics, qualitats sobrehumanes dels personatges, etc. En canvi en Tirant, la invenció de la «Dedicatòria» i del «Pròleg» continua en peu a l'interior de la novel·la; la convenció dels gèneres historiogràfics, la versemblança i el realisme, presideixen tota l'obra.
La cronística medieval barrejava els personatges de ficció amb els vertaders. Aquest equívoc venia ja de l'origen de la «matèria de Bretanya»; en el moment en qué Geoffrey de Monmouth havia posat en una crònica __la convenció genèrica de la qual és el relat d'uns fets reals__ unes històries provinents d'antigues llegendes, estava donant carta de veracitat a uns esdeveniments i a uns personatges que eren —155→ pura ficció. A partir de la crònica de Monmouth, aquestes històries van seguir dos camins diferents, d'una banda van passar a la historiografia medieval com a esdeveniments històrics, d'altra van servir de material per a les obres de ficció de la mà de Chrétien de Troyes i Maria de França.15 Per altra part, una vegada construït l'equívoc, la ficció va subministrar més elements a altres gèneres «verídics»; així ho podem comprovar en Eiximenis quan cita la Història del rei Meliadux16 «pare de Tristany» amb una intenció d'exemplaritat moral. Aquests embolics són els que acredita Martorell quan esmenta el Lancelot i les històries d'«altres cavallers» entre les històries vertaderes que equivalen a la del seu Tirant. Aquests fets contribuïen a fer vagaroses les fronteres entre els gèneres prosístics. Els mateixos personatges eren reals i ficticis i l'únic límit semblava ser, en molts casos, aquell de la mínima versemblança.17
Martorell fa el mateix però en sentit contrari; crea una obra on es respecten les convencions de versemblança bàsiques de la historiografia, però on la major part dels personatges i l'argument són inventats.
—156→Ja hem vist com a l'acabament del «Pròleg», Martorell ens deixa a soles davant «les històries» que diu haver traduït. Segons això tindríem, per una banda, un historiador que faria de redactor fidel, de cronista d'uns fets:
|
(...) e molts altres barons e cavallers, qui eren tots esposats, en nombre de vint-e-cinc, los noms dels quals m'obmet per no tenir prolixitat, |
| (pàg. 1181) | ||
i fins i tot de recopilador de documents:
|
Llegí lo Duc la lletra de sa muller, la qual en la següent forma escrita se mostrava |
| (pàg. 1134) | ||
que es correspondria al narrador. En un segon pla se situaria el «traductor» que parla tenint a la vista el suposat original anglès, o siga, el mateix Martorell, el qual apareix en molt comptades ocasions: «D'ací avant no es fa més menció de l'ermità» (pàg. 293).
Posar per escrit les suposades «històries», encara distancia més aquesta «crònica» de les anteriors; el narrador, el suposat historiador, no pren part quasi mai en la narració. Arriba, fins i tot, al punt de concebre la narració dels fets de Tirant en la cort anglesa com un relat en present que ix de la boca d'un personatge; així tenim un narrador-testimoni d'uns fets que han ocorregut a Tirant, arreplegats per un historiador i traduïts per Martorell.18 També aprofita el recurs de contar en estil indirecte allò que apareix escrit en la suposada font anglesa: «Recita lo —157→ llibre que aquest rei Escariano era molt gran de cos e de molt bella disposició, molt fort e valentíssim cavaller, e era tot negre [...]» (pàg. 1032). Altra possibilitat és introduir l'estil directe, és a dir, presentar directament els parlaments dels personatges.
Aquest desentendre's de la narració per part de l'autor és el que diferencia el Tirant de les cròniques i de la resta de les mostres del gènere.19 Aquesta característica de la novel·la valenciana és el que ha fet que Vargas Llosa considerés el Tirant com una obra que avança les tècniques objectivistes de la novel·la moderna.20
Així doncs, Martorell es proposa fer una obra historiogràfica fingida; la crònica de la vida d'un cavaller de ficció. Inventa una història d'un cavaller que és un home extraordinari però que no deixa mai de tenir una dimensió humana. D'una manera conscient, trama una enganyifa segons la qual la seua crònica seria el fruit de la traducció d'unes fonts escrites, no en una llengua exòtica o prestigiosa, sinó «normal». Es basa en les concepcions evemeristes i ens presenta la seua obra i el seu personatge de ficció com Villena havia presentat un tipus d'obra literària verídica i un personatge d'existència considerada indubtable.
—158→Aquest engany continua en l'interior de l'obra, on la coordenada genèrica bàsica de la historiografia, la versemblança, es manté. Per altra part, la invenció de l'historiador continua en peu al llarg de tota l'obra i arriba a crear, a diferència de les cròniques, una il·lusió d'imparcialitat, d'objectivitat. Aquest desig d'objectivitat s'arrodoneix presentant el relat per boca d'un personatge, en estil indirecte, a partir de la suposada font o, més sovint, exposant en estil directe els parlaments dels protagonistes. Per fer encara més subtil la invenció de la crònica, l'autor intercala personatges i situacions conegudes pels lectors i que es refereixen a fets, llocs i persones existents en l'època. A més a més, el motlle historiogràfic li oferia, per damunt de qualsevol altre gènere, el marc estructural perfecte on encabir tota mena d'elements: testimonis orals, documents, fragments de tractats didàctics o de romans, contarelles, històries boccaccianes... El resultat és un extraordinari multiformisme, un tret que Martorell destaca en aquella mena d'obres que, segons vol fer-nos creure, són de la mateixa mena que la seua:
|
E moltes gestes e innumerables històries són estades compilades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes [...] |
|
E tants llibres són estats fets e compilats de gestes e històries antigues, que no seria suficient l'enteniment humà compendre e retenir aquelles. |
| (pàg. 115) | ||
L'adopció de les convencions de la historiografia trencava els cànons dels gèneres de ficció i demostra un extraordinari domini del material narratiu. D'aquí al Quijote, a la novel·la moderna, només quedava un pas. Perquè què és el Quijote, sinó una ficció presentada com a Història?