Traube 1911; veg. especialment, II, 113. Vegeu també com a obres generals Highet 1967, 57-69, Manitius, 1911-1931, Manitius 1899, Manitius 1902, Rand 1925, Monteverdi 1958, Battaglia 1965 i Offermanns 1970.

Haskins 1927, especialment el cap. IV. L'al·lusió a la preponderància de la cultura literària al segle XII no té cap altra finalitat aquí que la de donar testimoni de l'omnipresència d'Ovidi en els medis culturals medievals; és a dir que no interessa ara discutir el sentit de les expressions «renaixement del segle XII» (Nitze 1948, Holmes 1951, Entretiens 1968 i Southern 1970) i «humanisme medieval» aplicades a aquest fenomen (Gilson 1955 entén per «humanisme medieval» una noció més propera a la filosofia que a les belles lletres).

Vegeu Hexter 1986 i Smalley 1960. En àrea catalana és fàcil de localitzar diversos Ovidis a la Catedral de Tortosa, descrits a Bayerrí 1962. Es tracta d'un còdex escolar del segle XII molt glossat que conté les Metamorfosis (n. 134), d'un Ovidius moralizatus de Pierre de Bersuire del XIV (n. 224), d'unes Moralitats sobre la mateixa obra atribuïdes a Tomàs d'Angüa (n. 50) i d'un De Somno comprès en un volum factici (n. 195) del XV, fs. 43r.-43v. Aquest darrer, però, no és el pseudo-Ovidi de què es parla a la cita anterior, sinó el poema III, 5 dels Amores, segons que es pot deduir de l'incipit i de l'explicit que copia Bayerri. A la Biblioteca de Catalunya també trobem un poema dispers, és l'epístola Sapho Phaoni, quinzena de les Heroides i d'atribució dubtosa, que apareix als fs. 236r.-242v. del ms. 623, un Terenci escolar quatrecentista de procedència italiana. Vegeu per a més notícies l'apartat IV d'aquest treball i òbviament també Menéndez Pelayo 1950-1953, VII, 181-333, pàgines destinades a Ovidi, i Rubio 1984. Vegeu, en un altre ordre de coses, la defensa que fa Rand 1929 de la continuïtat de la lectura i l'ús escolar d'Ovidi més enllà del XII.

Ovidi «mirava a trasformare la poesia amorosa di carattere subiettivo in raffinata casistica amatoria, in poètica teoria e storia dell'amore», Paratore 1976, 490. Ho confessa el propi Ovidi (Amores, II, I, vv. 7- 10): «Atque aliquis iuvenum, quo nunc ego, saucius arcu / agnoscat flammas conscia signa suae / miratusque diu "quo" dicat "ab indice doctus / composuit casus iste poeta meos?"» (Ovidi 1971, 60).

«La stupefacente facilità di versificazione, di cui natura lo dotò, lo rese (Ovidi) per la poesia latina quello che era già Cicerone per la prosa: il modello di uno stile abbondante e impersonale, atto a ésser rieccheggiato da tutti i verseggiatori mediocri», Paratore 1976, 486. Sobre l'origen escolar de les Heroides es pronuncia Jean Bayet 1965, 298.

Vegeu la incisiva exposició del problema als capítols introductoris de Vàrvaro 1984, 35-50, especialment 41 i 48, amb exemples ovidians, i també Battaglia 1965. Pel que fa als accessus, vegeu Quain 1945 i l'edició crítica dels textos més importants a Huygens 1970. Vegeu també Ghisalberti 1946. Per a l'educació a la corona d'Aragó, el pròleg de J. Rubió i Balaguer al recull documental de La Torre 1971.

Si aquesta és l'actitud més o menys «oficial» del pensament medieval en relació a Ovidi, és ben sabut que les esmentades salacitats també eren literalment apreciades; això fa que, per una banda, es puguin desencadenar condemnes d'inspiració cristiana (com a mostra el passatge del Libro de confesiones de Martín Pérez que cita Lomax 1977-1978, 89: «Demanda si leyó libros de amores malos et susios [...] Onde creo que muchos libros se suelen leer en la Gramática de que non podrían dar bien la cuenta los maestros a Dios. Ca meten en el coraçón de los escolares amores malos et carnales con ellos, assy como "Ovidio mayor", "De arte", et "Amadin", "Panfilio" et otros libros que leyen de mentiras»). Per altra banda s'esdevé que hom pot engiponar imitacions, paràfrasis i derivats ovidians destinats a presentar l'amor amb tota la seva immediatesa realista; des dels textos estudiats per Paris 1885, als presentats per Lehman 1927; sense oblidar en aquest darrer camp naturalment un entusiasta català de l'Ovidi més cínic: Bernat Metge. Vegeu Badia 1988, 79-82.

A la col·lecció «Bernat Metge» podem llegir les Heroides (Ovidi 1927), les Metamorfosis (Ovidi 1929-1932), les Tristes (Ovidi 1966), els Amors (Ovidi 1971), l'Art amatòria (Ovidi 1977), els Remeis a l'amor i Cosmètics per a la cara (Ovidi 1979), les Pòntiques (Ovidi 1984-1985) i els Fastos (Ovidi 1991). Manquen tan sols, doncs, peces menors (Ovidi 1955 i 1956) per a completar l'opus ovidià en català. Tota aquesta meritòria labor de traducció i anotació, tanmateix, se'ns presenta com a sortida del no-res o quasi; això és el que es desprèn dels pròlegs (especialment Ovidi 1977, 23 i Ovidi 1971, 19). Es llàstima que hom oblidi, precisament en allò que tenen de més palpable, els motius que induïren el senyor Cambó a batejar amb el nom de Bernat Metge la col·lecció que ens ocupa. Faig notar a aquest respecte que a l'opuscle de M. de Riquer 1934, 15, ja es recull la informació sobte traduccions que cito aquí, com també, d'altra banda, al lloc corresponent del vell Grundriss (Gröber 1897, II, 2, 121), a cura d'A. Morel-Fatio.

Per a Corella, III, 305-310; per a Metge, II, 423 i 427. A Lo Somni d'aquest darrer, Joan I esmenta Ovidi al costat de Virgili entre els gentils que han profetitzat sobre matèries religioses (Metge 1959, 196). L'editor ja adverteix, ibidem *35, que no hi ha cap fonament textual en la seva obra que permeti especular a propòsit de la seva vinculació amb el cristianisme; l'origen de la confusió cal anar-lo a buscar al pseudo-ovidià De vetula, el segon llibre del qual va ser traduït per Metge al seu Ovidi enamorat. El caràcter pietós del tercer llibre d'aquesta falsa autobiografia ovidiana, que acaba amb una pregària a la Verge, i que conté diverses al·lusions a la vinguda de Crist, doncs, fa dir a Metge que Ovidi era tan profeta com Virgili. Riquer conclou que Metge coneixia tot el text del De vetula i remet a Monteverdi 1959, 188-189. Vegeu també Klopsch 1967, 152, on s'explica el sentit general del De vetula i del relat d'una conversió de l'Ovidi exiliat a Tomi, el qual, desenganyat de l'amor i de les seves vanitats, dedica les seves meditacions a la filosofia i a la teologia. Si efectivament Metge coneixia tot el text del De vetula, tal vegada podríem pensar que en alguna mesura l'aventura que s'hi relata forma part del rerafons de Lo Somni al costat del De consolatione de Boeci. Tot això, tanmateix, no ens diu res a propòsit de la credulitat de Metge en relació a l'autoria del fals ovidià, que alguns atribueixen avui a Richard de Fournival (Elliott 1978, 4). Des dels temps de Petrarca (Seniles, II, 4), en efecte, com assenyalen Riquer i Elliott, ha estat posada tècnicament en entredit la paternitat ovidiana de l'autobiografia que ens ocupa.

Riquer, 1964, II, 310 (especialment, 311, nota 22) i II, 46. Pel que fa a la «llibertat» de les pràctiques eròtiques a la novel·la de Martorell, de marca tan ovidiana i boccaccesca, se m'ha ocorregut de relacionar l'acudit (d'intenció còmica i sensual) de Martorell de substituir els ulls de Carmesina per la seva nuesa pectoral en el moment de definir l'inici de l'enamorament de Tirant (Martorell 1990b, 228, 2-11) amb la torbació de Paris davant de la primera visió dels pits d'Helena a Heroides, XVI, 249-254: «Prodita sunt, memini, tunica tua pectora laxa / atque oculis aditum nuda dedere meis ...dum stupeo uisis -nam pocula forte tenebam- / tortilis a digitis excidit ans meis».