Bohigas 1982, 120 assenyala que, segons el Primer, Ovidi va ser exiliat de Roma per haver excitat a la lascívia els romans amb la seva Ars amandi. L'exili real d'Ovidi (vegeu el quart treball de la segona part d'aquest llibre) té la seva projecció literària en les Tristes i les Pòntiques i respon, segons totes les fonts pròpiament clàssiques, a la seva vinculació amb el comportament immoral de la filla d'August als ulls del seu pare. El mateix Bohigas afegeix que la noció torna a aparèixer al cap. 632 del Terç (el llegeixo en l'edició de Renedo, vegeu la nota següent): aquí s'esgrimeix l'autoritat d'un desconegut Flaccus Consull i la causa de l'exili són els adulteris de les romanes en general, induïts per l'Ars amandi. Al marge de la impossibilitat de controlar ara com ara tots els loci d'Eiximenis que contenen referències a aquest afer (no n'apareixen al Llibre de les dones, ni al Llibre dels àngels, ni al Dotzè, II), resulta instructiu comprovar com algun moralista tardomedieval fa el mateix ús que ell de l'assumpte del just exili d'un poeta que corromp el poble. Vegeu Jean Gerson: «Ostéz, bonnes gens, ces livres d'entre vos filles et vos enfants! Car ilz prandront le mal et lalsseront la bien! Exemple de l'enfant... Notéz quelle est la fin. Notéz des autres: d'Ovide qui en fut en exil...» (Sermó de 1402, Hicks 1977, 182), o bé: «Se tu ne dubtoies alors Dieu et sa vanjance, que ne te falsoit sage et avisé la pugnicion qui fu prise de Ovide?» (Traité contre le Roman de la Rose del mateix any, Hicks 1977, 67, 217-218: Jean de Meun és convidat a emmirallar-se en Ovidi). Aquesta actitud tardomedieval contrasta amb el que diu Hexter 1986, 136 a propòsit de l'actitud dels mestres del segle XII: «The commentators neither deplore Ovid's exile nor hold him up for the students as exemple of a bad man now receiving his deserved punishment. Eíther would have been out of place in an academic setting».

Els capítols 627, 628 i 642 pertanyen al bloc de capítols del Terç 524-647, que tracten de luxúria i que cito seguint l'edició de Xavier Renedo, de l'Estudi General de Girona, autor d'una tesi sobre aquesta matèria, que està preparant l'edició crítica del Terç per a la nova sèrie de les Obres de Francesc Eiximenis de Girona (vegeu Eiximenis 1986-1987). El text correspon al del ms. 91 de la Biblioteca Universitària de Barcelona i ocupa els fs. 278, 279 i 284. Agraeixo a Xavier Renedo que em permeti fer servir la seva edició.

En aquesta lliçó correcta hem pogut recollir la citació al Dragmaticon Philosophiae, Guillem de Conches 1567, 99. Aquest fet prova la popularitat de la frase ovidiana en els ambients cultes del XII; sabem que Eiximenis coneixia diversos dels enciclopedistes cristians que l'havien precedit.

Eiximenis 1981. El capítol 72 és a la p. 115 i el 79, a la 137.

O pseudo-ovidians. Confesso que no he sabut trobar aquestes sentències ni tampoc la que atribueix a Ovidi Joanot Martorell a la frase que encapçala aquest treball, sota les veus amor, bonum, homo, femina a Deferrari, Barry, McGuire 1968. Entre els rifacimenti ovidians catalans només coneixem el fragment del De vetula traduït per Bernat Metge (Riquer 1964, II, 368-369) i la traducció del Facet (Riquer 1964, I, 481). No deixa de ser sorprenent que no hi hagi en ambient català cap eco, en canvi, de la famosa comèdia elegiaca llatina Pamphilus de amore, que tant d'èxit tingué a Castella (Riquer 1964, II, 457). Tan sols darrerament Rafael Beltran ha detectat sospitoses presències en el Tirant d'elements propis de la comèdia en qüestió, circumstància que l'ha portat a esmentar aquest darrera obra en relació amb les lletres catalanes; vegeu, per exemple, Beltran 1990.

Per a la segona part d'aquest llibre, Eiximenis 1986-1987; la primera, actualment en preparació a les Obres de Francesc Eiximenis de Girona, la llegim a l'incunable de València de 1484.

Amb aquest exemple de Kempis, és raonable suposar que les vies per les quals versos solts d'Ovidi arribaven al Llibre dels fets, al Terç d'Eiximenis o al Compendi de Domènec no diferien substancialment de les que permetien a Felip de Malla d'incitar el seu cor a acostar-se a la contemplació del Crucificat (Malla 1981-1986, I, 126) amb el text de Metamorfosis IV, v. 96: «Audacem faciebat amor». Per això és molt instructiu de meditar sobre l'ús literari que fan d'Ovidi autors locals del XV que manegen amb seguretat la literatura llatina. Per exemple, el poema XX de Jeroni Pau (Pau 1986, II, 154-161); vegeu, sobretot, ibidem, les iuncturae que assenyala l'editora, que permeten de copsar en què consistia una imitació literària del model antic, operació que no sabríem trobar en autors d'expressió vulgar.

Les observacions que segueixen no corresponen a cap buidatge sistemàtic ni exhaustiu, de l'estil del que ofereix Cingolani 1990-1991.

A la p. 25 se cita un Joan de Socarrats que envia llibres des de Nàpols entre 1479 i 1481, entre ells un Ovidi.

Una biblioteca eclesiàstica no té per què excloure Ovidi, ans al contrari; vegeu el contingut de la biblioteca tortosina, de què es fa esment a la nota 3; i també la 44.