Ja han assenyalat Rubió i Lluch i Bohigas que les Heroides de París són completes llevat de l'omissió de la carta XV, la de Safo a Faó (la que es conserva en llatí al Terenci de la Biblioteca de Catalunya, vegeu la nota 3).

R. d'Alòs-Moner 1923, 405.

Rubió i Lluch 1908-1921; a I, 350 es reprodueix una carta de Joan I del 28-I-1388 on el rei demana unes Heroides en romanç. A I, 361 una de Violant de Bar del 11-II-1390 on la reina demana a Guillem Nicolau, rector de Maella, la traducció que ell ha fet de les Heroides. A I, 362, una nova carta de la mateixa reina, del 10-III-1390, on s'especifica que la traducció de les Heroides feta per Guillem Nicolau, rector de Maella, ha de dur glosses. Una nota de Rubió a I, 361 ens adverteix que el Guillem Nicolau, traductor d'Ovidi és el mateix que s'esmenta a la I, 288 com a recipiendari d'un pagament de cent florins per haver traslladat les Cròniques d'Aragó i de Sicília (3-I-1381). La notícia també és a Riquer 1964, I, 481 i a la bibliografia sobre la Crònica de Sant Joan de la Penya (Rubió i Balaguer 1987, 317-332, on hi ha una semblança històrica del traductor, i Ubieto 1950). El Guillem Nicolau que el 30 de juliol de 1366 va entrar com a ajudant de registre a la cort de Elionor de Sicília (cinc anys abans que Bernat Metge), és el mateix que tradueix Ovidi i les cròniques? (Per aquesta notícia vegeu López de Meneses 1952). També és de Rubió i Lluch la identificació d'unes «epístoles d'Ovidi arromançades» que apareixen en un document de 1409 (Rubió i Lluch 1908-1921, I, 445) amb les de Guillem Nicolau i, de retruc, amb les del manuscrit de París. L'inventari en qüestió és el dels béns que Martí l'Humà heretà de la seva neboda, la comtessa de Foix. Vegeu també Rubió i Lluch 1908-1921, II, 237, on se citen unes epistole Ovidi entre els béns de l'abat de Ripoll Ramon de la Farrés (29-IV-1381). Vegeu la nota 6 de Rubió i Lluch 1908-1921 i també Rubió i Balaguer 1962.

Lucas 1970. Recordem l'esplendor gràfic d'alguns dels manuscrits que conserven les Heroides franceses, com ara el ms. fr. 873 de la Biblioteca Nacional de París, tan ple de suggeriments iconogràfics per a interpretar textos literaris coetanís.

Schiff 1905, 84-88; es tracta d'una versió de les moralitzacions llatines de Pierre de Bersuire (vegeu més avall) feta per Alonso de Zamora. Segons el BOST, n. 904, cal donar per perdudes unes Metamorfosis castellanes traduïdes per Jorge de Bustamante. Les Heroides castellanes son obra de Juan Rodríguez del Padrón (vegeu Rodríguez del Padrón 1984). Al n. 745 del BOST, es dóna notícia d'algunes Heroides incloses en la Suma de Historia Troyana de Leomarte, Burgos, 1490.

Francesc Alegre (per al seu sermó d'amor, Cátedra 1989), mereixeria veure completat i publicat l'estudi sobre la seva vida i obra que es va iniciar amb el treball d'investigació de Pere Quer, presentat el 1988 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vegeu Riquer 1964, III, 249-252 i Rubió i Balaguer 1984-86, I, 370-71 i 404-405. Pel que fa a Bruni, que també Ferran Valentí, el traductor de Ciceró, reclamava com a mestre, recordem tan sols que Francesc Alegre va traduir al català el De primo bello punico, adaptació llatina de Polibi, feta per Leonardo Bruni, a partir d'una versió italiana atribuïda per Alegre al propi Bruni. D'aquesta versió en coneixem dos manuscrits; l'un, escrit en lletra humanística i bellament decorat, es troba a la Biblioteca de la Hispànic Society de Nova York (Faulhaber 1983, I, 428, entrada 438) i la Biblioteca de Catalunya en conserva una antiga reproducció enquadernada i catalogada curosament (13-III-9). L'altre manuscrit, també en lletra humanística però de factura més senzilla, és a la Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 85. Vegeu Cahner 1980.

M'he beneficiat de la transcripció d'aquest incunable que va començar a dur a terme Laura Ripoll, de l'Estudi General de Girona, dins dels marc d'un projecte d'edició de les Metamorfosis d'Alegre que ara com ara està aturat. Agraeixo a Laura Ripoll la consulta dels seus materials.

Vindel 1945, 152-53 esmenta tots els exemplars coneguts i remet a tots els catàlegs, com també Haebler 1903-1917, 507.

Val a dir que Salvà diu que veié a París tan singular exemplar (Salvà 1872, I, 299, entrada 843).

Brunet 1860-65, IV, 297. Brunet assenyala detalladament tots els errors de paginació de l'incunable.