Mostra de la col·lecció de obras antigas catalanas escullidas entre las de nostres millors poetas y prosistas, afegit a Francesc Vicenç Garcia 1840; vegeu Menéndez Pelayo 1950-1953, VII. A més d'Alegre hi ha textos de Pere Serafí, Fontanella, Ausiàs March i cobles «del Gilet i la Gileta».
63
Loc. cit.: «Armónica rotunditat, enginyós lligament dels membres per una hipèrbaton de bona lley que·ls coloca per l'ordre gerárquich que las ideas per ells espressadas demanan, sobrietat y com á conseqüència, vigor y força, tals son las qualitats que adornan a la frase catalana dels escriptors de nostre segle d'or».
64
La Renaxensa, 1871, I, 189.
65
Farinelli 1906. No sabem quan hem de col·locar cronològicament (ni si en realitat ho hem de fer) la intenció de publicar les Transformacions d'Alegre per part de R. Miquel i Planas dins la «Biblioteca Catalana». Per a la notícia, vegeu Foulché-Delbosc, Barrau-Dihigo 1920-21, II, 364.
66
Nicolau d'Olwer 1908.
67
Rubió i Balaguer, Madureu 1954; un seguit de dades ens assabenten, per exemple, dels detalls del contracte entre Francesc Alegre i Carles de Sant Climent, per una banda, i l'impressor Pere Miquel, de l'altra, per a l'estampació de les Transformacions d'Ovidi (ps. 181-82 i comentaris a la *62 del pròleg). També reporten a la p. 619 un curiós inventari de 1520 on es parla d'un «libre de stampa, ab cubertes de pergamí intitulat Epistoles de Ovidi ab les al·legories de mossèn Alegre». Una nota a peu de plana ja ens adverteix de la possible confusió amb les Heroides de Guillem Nicolau. Remetem als índexs d'aquest volum per a les freqüents cites d'Ovidi.
68
Seznec 1940, 119 i ss. Per al paper i la qualitat de les moralitzacions d'Ovidi a l'Edat Mitjana, vegeu 17 i 87-89. Allen 1970, capítol VII, «Undermeanings in Ovid's Metamorphoses» 163-169; «it could be said without too much fear of contradiction that the Middle Ages invented the theory that the Metamorphoses of Ovid was capable of allegorical exposition», 163. L'Edat Mitjana, doncs, eleva Ovidi a la categoria doctrinal d'Homer i de Virgili.
69
Allen 1970, 168. Vegeu supra nota 3 per a l'existència a Catalunya de manuscrits del comentari de Bersuire, que, d'altra banda, circulava al XV en traducció castellana (nota 55). Les al·legories ovidianes més antigues són del XII, però fins al XIII (Integumenta Ovidii de Joan de Garlàndia) no comencen a créixer i a esdevenir un corpus sòlid. Els grans expositors són del XIV: de Giovanni del Virgilio (vegeu més avall), a l'anònim autor del monumental poema francès Ovide moralisé (Ovide moralisé 1966-68), al ja esmentat de Pierre de Bersuire; vegeu l'edició Bersuire 1960-1966, feta a partir d'un imprès de 1509. D'altra banda existeixen diversos comentaris al·legòrics escrits al XVI mateix per humanistes com els citats a la nota següent, que opten pel desvelament dels integuments del text ovidià. Vegeu encara Allen 1970, 174 i ss.
70
Els comentaris estrictament filològics d'Ovidi coetanis d'Alegre no són freqüents. Allen 1970 esmenta els de Giorgio Merula, Paolo Marso i Raffaello Regio; el darrer va ser reeditat tot al llarg del XVI. Un exemplar de la primera edició d'aquest comentari, Venècia, 1493, conservat a la Biblioteca Universitària de Barcelona (Incunable 418) facilita la tasca de la valoració comparativa de la labor d'Alegre. Vegeu a tall de mostra, el comentari de Regio corresponent als vv. 1-380 del llibre II de les Metamorfosis, i compareu-lo amb el corresponent d'Alegre que reportem a l'apèndix:
Vv. 1-5 (signatura b [VII]v.)
«Regia solis erat. Secundum librum auspicatur Ovidius descriptione aedium solis, ad quas pervenerat Phaethon a Clymene matre exhortatus ut ipsum rogaret Apollinem an sibi pater esset. Concinne igitur huius libri initium cum prioris fine connectit; videtur autem Ovidius regiam solis describere ad imitationem Palatii Romani vel Capitolii, nam magnificentissimum quodque in hac descriptione aedificium mente concepit. Regia: domus regis, quae basilica coepta est dici. Clara: lucida, illustris. Micante: splendente. Pyropo: pyropus videtur is esse lapillus quem nos carbunculum appellamus. Pyropus namque dicitur quod ignis habeat aspectum; pur namque ignemôpa, aspectum graeci dicunt. Cuius ebur nitidum: splendidum. Tecta autem regiae solis eburnea fuisse ait, ut fores argenteas. Bifores valvae: duplices. Valvae autem dictae sunt quod in se volvantur. Materiam superabat opus: praeciosissimae materiae praeciosior ars fuit adhibita. In valvis namque argenteis quattuor elementa cum animalibus suis a Vulcano fuerant sculpta; videtur autem Ovidius Homerum imitari in Achillis clypei a Vulcano fabricati descriptione».
Vv. 319-380 (signatures c IIIIr. i v.)
«Flamma populante: igne comburente. Tunc nam ignis populari aliquid dicitur quando comburit. Vobitur in praeceps: hoc est, in caput cadit. Ut interdum de caelo: pulchra similitudine casum Phaetontis demonstrat. Scire autem scribit. Nam, quamvis stellae interdum cadere videantur, tamen numquam cadunt. Quem procul a prima: longe enim Italia Padusque ab Aethiopia distat. Eridanus: fluvius est Italiae qui alio nomine dicitur Padus. Naiades: Hesperie, nymphae italae ac occidentales. Trifida flamma: fulmine, quod ita pingebatur, ut trifidum et in tris partes fissum videretur. Ut enim tridens Neptuno, sic trifidum fulmen attribuitur Jovi. Signant quoque carmine: cippo et sepulchri saxo epithaphium inscribunt. Hic situs: est positus et sepultus. Est autem epithaphium in Phaetontem. Tenuit: tenere non potuit. Magnis tamen excidit ausis: hoc est magna tamen aggredi ausus est quod quidem abunde pulchrum atque magnificum est, ut Plinius ait. At pater Apollo miserabilis: miserandus. Aegro luctu: ab effectu luctus dicit aeger, quod aegros et moestos reddat. Obductos: velatos, copertos. Aliquis usus: aliqua utilitas. Lugubris: pullis vestibus quae luctui conveniunt induta. Et amens: exanimata, perturbata. Totum percensuit orbem: peragravit totum terrarum orbem. Exanimes artus primo: cadaver filii et membra mortua primum querens. Mox: deinde. Condita: sepulta. Incubuitque loco: sepulchro se prostrant. Aperto pectore: nudo. Nec minus Heliades: solis filiae Heliades dicuntapò ton Elion, hoc est, a sole, quae etiam a fratre Phaethontiades fuerunt appellatae. Earum nomina sunt Phaetusa, Lampetia, Phoebe, quae cum fratre per quatuor menses assidue flevissent, tandem Iovis misericordia in populos arbores, lachrymae vero ipsarum in electra et succina conversae fuerunt. Et caesae pectora palmis: caedentes et percutientes pectora. Est nam synegdoche poetica. Asternunturque sepulchro: hoc est, stratae super sepulchro iacent. Luna quater iunctis: hoc est quatuor menses transierant. Nam singulis quibusque mensibus luna repletur. Nam morem fecerat usus: parenthesis est qua significatur ex assiduo usu consuetudinem plangendi Phaetontis sororibus fuisse factam. Equis Phaetusa sororem: Phaetusa filia fuit solis ex Neaera nympha. Est autem quadrisyllabum nomen, non trisyllabum ut quidam putant. Interpretatur Phaetusa splendens. Terrae procumbere: se in terram persternere. Diriguisse pedes: rigidos et duros esse factos. Candida Lampetiae: Phaetusae soror, quae "fulgens" transferri potest; lappóô nam fulgeo dicitur Subita radice: subito nata. Laniare: lacerare. Inguina: pudenda. Ambit: circundat. Extabant: extra corticem stabant. Manant: defluunt. Saucia: vulnerata. Iamque vale: verbum est vale, quo recedentes salutamus. Cortex in verba novissima venit: hoc est, cortex os obducens verba Heliadum ultima occupavit. Inde fluunt: ab illis arboribus. Rigescunt: rigida ac dura sunt. Electra: quae et succina dicuntur quamvis nusquam circa Padum inveniantur, Electrum est etiam genus metalli ex auro ac quinta argentí portione constantis ut scribit Plinius in trigesimotertio Naturalis Hystoriae libro, cuius natura est ad lucernarum lumina clarius argento lucere. Nuribus: latinis, italis mulieribus. Affuit huic monstro: Cygnus, Scheneli filius, rex Liguriae, Phaethonti sanguine materno et summa benivolentia devinctus, cum relicta Liguria ad Padi ripas venisset multumque amici casum deflesset, in avem sui nominis fuit commutatus, quae ignis perosa aquas sibi elegit incolendas. Affuit: interfuit. Huic monstro: quo Heliades in populós arbores ipsarum autem lacrymae in electra fuere conversae. Proles Sceneleia: progenies Scenelei. Nam Ligurum populos: Liguria Italiae regio est inter amnes Varum et Macram sita. Thusciae contermina, cuius caput Genua est, unde Ligustica ora fuit cognominata. Liguria autem a Ligusto, Phaethontis filio, fertur cognominata. Illius incolae Ligures appellantur. Cum vox est tenuata: tenuis ac gracilis facta. Canaeque capillos dissimulant plumae: capilli inquit cani in plumas itidem canas fuerunt conversi. Porrigitur: prolongatur. Iunctura: copulatio. Nam cygnorum digiti et rubent et quadam cartilagine iunguntur. Tenet os sine acumine rostrum: os, inquit, in rostrum obtusum ac sine ullo acumine fuit conversum. Nec se caeloque Jovique credit: hoc est nec se aeri aetherique committit. Hoc autem iccirco fingit quia cygni numquam altius volant. Missi igni: iacti fulminis. Ignemque peroso: odio ignem habens».