Perquè hi ha dos senyors (i tres estrofes completes) en el poema LXVIII

Robert Archer

La lectura del poema LXVIII de March que exposaré tot seguit depèn primordialment del sentit de la paraula vailet emprada per March. L'aparent familiaritat de la frase «el petit vailet» en la llengua moderna, com en la cançoneta del mateix nom (vegeu DCVB: «vailet»), pot ser enganyadora a l'hora de llegir el poema d'Ausiàs.

El DCVB registra dos sentits principals a la llengua medieval:

1. «Patge», accepció per la qual es citen els exemples del vers que comentem i els següents passatges: «Un vaylet del duch de Burgunya conegué lo rey de Pollònia» (Tirant) i «Vets venir dos scuders ... e un baylet que menava a bon cavall» (Curial). «Patge» es defineix al mateix diccionari com «noi o jove afecte al servei d'un cavaller, d'un príncep o d'un prelat».
2. «Noi de dotze a quinze anys que ajuda a la feina d'un menestral, d'un pagès o d'un pastor...; cast. mozo, mochil». Es cita un document del 1388: «Tan abte pintor, venga a nostra serviy e que amen dos de dos baylets qui li aiuden».

El DCVB no registra en l'ús antic l'accepció moderna de «noi molt jove» i tampoc la de «noi» amb un sentit mes ampli.

Això ens fa creure que el sentit de vailet al poema de March és un dels dos esmentats suara. En ambdues de les accepcions medievals, el vailet és considerat exclusivament en relació amb un senyor o amb un amo. Per força hem de concloure que si el protagonista de la historieta de March és identificat com un vailet, ja ha d'estar, per definició, al servei d'algú. Ara bé, donat el context sempre conscientment estamental de la poesia de March, és inversemblant que el poeta hagi volgut recórrer per a la seva comparança al món dels menestrals, pagesos o pastors que és l'àmbit social de la segona accepció, i per tant hi ha bons motius per a descomptar-la. El més natural és que March es refereixi a un patge.

Així identificat el sentit del primer vers, tornem a veure la primera estrofa. Cito de l'antologia Cinquanta-vuit poemes on he posat els vv. 5-6 entre parèntesis per indicar que en aquests versos March descriu l'actitud del patge envers el senyor que acaba de deixar i no la que podria tenir envers un altre possible senyor trobat al curs de la seva recerca:

La història del «petit vailet» és essencialment la d'un jove presumit. Evidentment per a alguns patges privilegiats la vida es devia assemblar bastant a la que va somniant el petit vailet. A l'època de March, els patges al servei reial figuraven entre els punts mes brillants de la cort napolitana. Com explicà Lina Montalto al seu llibre sobre els vestits i les gales de la cort italiana d'Alfons a Nàpols (una cort que no sabem si March va conèixer): «il personaggio più elegante, più leggiadro della Corte è il paggio: giovane, di alto lignaggio; vivendo in compagnia dell'erede del trono, egli apprendre a Corte quella perfetta educazione necessaria al futuro gentiluomo, mentre brilla la sua grazia giovanile nelle magnifiche vesti che a lui largamente dona il suo sovrano» (La corte de Alfonso I di Aragona, Vesti e gale, Napoli: Ricciardi, 1922, p. 86).

Però els somnis del patge marquià van més enllà de ser membre d'una cort brillant. El petit vailet no tan sols busca un bon senyor, cosa que seria lloable i honrosa en el cas que no en tingués un de bo, sinó que en busca un que l'afalagui («qui festa·l faça») i que el protegeixi de la dificultat i de la duresa de la vida («tenint-lo cald en lo temps de la glaça / e fresc, d'estiu, com la calor se met»). El noi no sap apreciar el senyor amb el qual ha estat, i decideix que la seva manera de tractar els seus patges no li fa gràcia. És clar que amb prou feines el malaurat senyor podria satisfer aquest patge mentre el tracti pel que és ―un que resideix a la seva casa en funció del servei que hi fa. El que vol el patge no és servir, sinó més aviat que el serveixin a ell. És aquest, essencialment, l'estat... millor que va buscant.

El contrast que engloba tot el poema s'estableix, doncs, entre un noi presumit que creu tenir dret a una vida mes còmoda i privilegiada que la que suposen la seva criança i el seu servei com a patge, i un poeta que es lliura a la voluntat d'un senyor que el tracta durament i aspra. Dins del context d'aquest contrast, el gerundi servint que el poeta s'aplica a si mateix (v. 21 a l'edició esmentada) esdevé especialment significatiu. Mentre el petit patge ni es planteja la qüestió del servei que podrà oferir al senyor ideal, la vida del poeta es defineix pel servei. Amor no li dóna més que una vaga promesa d'un bon guardó, i el negligeix a tal punt que ha d'anar descalç, ab nua testa, en la neu i baix la tempesta. Però és precisament la duresa i la inflexibilitat de tal senyor les que fan que el poeta es quedi al seu servei: l'Amor que March s'ha configurat sempre castiga amb cor salvatge qualsevol lleig fet dels seus servidors. A diferència del jove, a l'Ausiàs ni li passa pel cap buscar un altre senyor que aquest, el qual és tot el sever i exigent que voldria. Si March insisteix en la presumpció del patge és per a fer relluir la seva pròpia humilitat abjecta.

Ara bé, resulta que aquesta base de contrast ens acosta a la canso de Peire Raimon de Tolosa. L'anècdota trobadoresca té importants elements en comú amb l'estrofa de March: 1) un jove a la recerca d'un senyor millor del que té (és clar que el noi descrit per Peire Raimon, criat en una cort, també tindria l'ofici de patge); 2) el fracàs de la seva recerca; 3) el desengany que en resulta. Les principals diferències es deuen al context en el qual es desenrotllen les dues imatges: Peire Raimon descriu la recerca pel jove no tant d'un senyor sinó mes aviat d'una cort, la qual correspon, en la situació poètica, a la dama. March, per la seva part, carrega les tintes en la presumpció del jove, per a subratllar, per l'analogia invertida, la seva abnegació total, lliurat a un martiri de l'amor en el qual no busca recompensa.

No son similituds superficials. Així i tot, no cal remetre'ns exclusivament a Peire Raimon per buscar antecedents provençals al poema marquià. La relació del senyor i servent proveïa els trobadors de gran nombre d'imatges semblants, de vegades en la forma de símils. El Monjo de Montaudon, per exemple, té tres llargues comparances tretes d'aquesta àrea de la realitat quotidiana, i n'hi ha exemples a Peire Bremon Ricas Novas, Albertet, Guiraut Riquier, i Raimon Jordan. El símil més interessant, però, pel que fa al poema de March, és un dels tres sobre aquest tema que ens han pervingut de Pons de Capduelh (...1190-1237...):

El senyor, com després ens explica Pons, correspon a la dama, midons: aquesta no fa cas al poeta, però ell sap que és la millor de totes, i per això segueix estimant-la.

La similitud amb l'analogia que abraça tot el poema de March és evident: els dos poetes han triat senyors (corresponent a Amor en March i a midons en Peire Raimon) que són durs i no gens agradosos, però que valen molt. Aquests són contrastats, de manera implícita, amb tots els bons senyors que hi deu haver pel món.

El que es conegués el poema de Pons de Capduelh al regne d'Aragó és confirmat pel fet que és una de les sis composicions del trobador que figuren, en una forma prou catalanitzada, al cançoner del segle XIV, el manuscrit número 146, a la Biblioteca de Catalunya. Però més que una influència directa, el parentesc amb el poema provençal hauria de suggerir que March estava pensant no en una sola elaboració del tema del senyor i el servent, sinó en diverses. Elements de la història amb què Peire Raimon prologa la seva súplica, la comparança de Pons de Capduelh, i qui sap quin altre model perdut del corpus líric provençal, podien haver-se combinat en la ment de March i donar-li el necessari per a desenvolupar l'anècdota que necessitava en un context poètic concret.

Però no cal que busquem fonts i models per a explicar-nos la presència, en una versió del poema, de la segona estrofa discutida. El símil ja conté l'element que s'hi desenrotlla: el patge acaba desenganyat quan s'adona del bé perdut. Aquest bé, que devia acompanyar l'esmentat valor del senyor de la casa on havia estat el vailet anteriorment (v. 5), no el podrà recuperar de cap manera.

L'estrofa de l'edició de 1555 és una amplificatio d'aquesta idea. Innegablement, són versos dolents: repeteixen frases senceres de la primera estrofa, i no afegeixen res de nou a la imatge. És més, interrompen el ja difícil procés de comparança negativa (i és significatiu que en cap altre poema March no la volgué imposar als seus lectors). Com a conseqüència d'aquesta interrupció, se'ns fa gairebé impossible seguir aplicant la inversió de sentit senyalada al començament de la primera estrofa («No'm pren així...»), per la qual hem d'entendre que el poeta no ha tingut cap bé anterior, no busca un altre senyor, etc. El més probable és que, en aquella estrofa amplificatòria, en comptes de lliurar-nos a semblants acrobàcies mentals, ens oblidem del sentit invertit. Suspès tot el complicat procés analògic, el vailet, ara convertit en una figura plenament patètica, esdevé breument l'únic punt d'interès de la nostra lectura.

És indubtable que el poema quedaria més satisfactori, més semblant a la composició densa que caracteritza la majoria de l'obra marquiana, si se'n tregués l'estrofa en qüestió. Però, fora dels arguments de Badia, no s'ha presentat cap raó objectiva per a rebutjar aquests versos. És, certament, un dels diversos passatges que freturen de l'àmplia base als manuscrits i a les edicions antigues de la qual gaudeix la majoria dels poemes que ens han pervingut. Però, si comencéssim a decidir que és espúria l'estrofa perquè només una sola font ens l'ha transmesa, ¿què hauríem de fer d'aquells altres versos, estrofes i poemes sencers conservats només en un reduït nombre de manuscrits tardans o d'edicions antigues? ¿On es tirarà la ratlla?

Per altra banda, fixem-nos que la mateixa edició on apareix l'estrofa discutida era, fins fa poc, també l'única font coneguda de la resposta d'Ausiàs March a la demanda que li va fer el jove Bernat Fenollar (poema CXXVI). En aquest cas, però, encara que no estaven documentats en cap altre lloc, ningú ha dubtat de l'autenticitat ni de l'un ni de l'altre. I amb raó, perquè vet aquí que el Sr. Jordi Parramon ja ha descobert a Cambridge un manuscrit on surten ambdós poemes (Miscel·lània Fuster, I, 77-83). És un cas que ens hauria de suggerir que cal anar amb molt de compte quan es vol fer distincions definitives entre el que considerara «autèntic» i el que ens sembla «espuri».

L'única solució em sembla ser que es publiquessin, l'una al costat de l'altra, ambdues versions del poema LXVIII. Si bé hom voldria que aquella estrofa no hagués sortit de la ploma de March, segueix essent l'ampliació d'una idea que ja està implícita en la imatge del patge que deixa un senyor meritori a la recerca d'un altre de millor. Encara que ningú ploraria el dubtós bé perdut de l'estrofa si en prescindíssim, el fet és que gràcies a ella existeix una versió ―degudament atribuïda al poeta, igualment com la resposta a Fenollar― que és mètricament normal. L'únic poema que se li podria comparar pel seu esquema mètric, precisament el mateix CXXVI, en realitat és ben diferent, ja que segueix les rimes dels 10 versos de Fenollar (ababbccb/ bccb), però estén a dues estrofes les rimes de la primera estrofa de la demanda (ababbccb/ ababbccb/ bccb). No hi ha, doncs, a l'obra de March, cap exemple de poemes parcialment capcaudats. Per tant, sense una segona estrofa, el LXVIII seria mètricament insòlit. El poema necessita una segona estrofa amb les rimes que l'edició del 1555 ens dóna; l'altra versió, de 20 versos, ha de considerar-se incompleta i defectuosa. Fins que hom no trobi sòlides proves en contra, haurem d'aguantar la versió completa que aquella edició ens ha proporcionat, concedint-li, encara que sigui a contracor, el mateix grau d'autenticitat que la resposta a Fenollar.