Presentació de Gerhart Münch

Juan Ramón Masoliver

Als anys que jo estudiava piano -un error juvenil com un altre- feien furor dos germans de pega, infants prodigis, que espatllaven quelcom que la seva mare anomenava sonates de Mozart. L'odi que els teníem la professora i jo hauria estat prou per estroncar llur inclinació patològica, si no hagués pensat que els nens prodigis han de morir de jovenets, forçosament. A Gènova em vaig convèncer del contrari.

Havia anat a raure al recital d'un dels cinquanta Johannes Strauss germànics que fan música i a la fi de l'acte un home jove -que m'acabaven de presentar- fou pregat d'executar quelcom. Minuts més tard, les notes de l'Alborada del gracioso omplien la sala, i en acabar, el pianista s'acostà dient-me polidament: «He tocat això per vós». Era Gerhart Münch, de Dresden. Temps endavant férem amistat, i vaig saber que havia estat un geni precoç: a nou anys tocava davant un públic entusiasta a Dresden; als tretze, donava recitals a Berlín, Munich i Leipzig. Era nat al 1907, i ple de vida al moment de la nostra coneixença: la meva idea dels genis infantils era, doncs, errònia.

Pertanyent a una vella família de músics ben coneguda a Alemanya, no és exagerat afirmar que l'estrella de la seva naixença el decantava ja vers la música: el seu pare -professor del Conservatori de Dresden- l'endreçà en aquest camp, la natura hi afegí la resta. I després dels èxits com a executant, d'altres n'obtingué com a compositor: el seu Concerto da Camera fou interpretat als recitals de música moderna de Dresden quan no havia complert els disset anys; i a la Festa Internacional de Música Moderna, a Donaueschingen, obres seves obtingueren una acollida excel·lent.

Passat a Brussel·les i a París, amic de Cocteau, íntim de Crommelynck, la seva carrera de pianista anava vent en popa -concerts a París, a Zurich, a Itàlia-, però molta empenta anava prenent també el seu amor envers la filosofia, nat per l'afecte del seu oncle, el filòsof Münch, afirmat per la germanor amb el bon Bocquet, músic i filòsof, i desenvolupat per raó de l'amistat mestrívola de Klages. I especialment la influència d'aquest havia d'ésser decisiva en els anys que seguiren. Les idees klagesanes li feren pendre el disgust de les perfeccions ciutadanes i de tantes coses falses de la nostra supercivilització: d'ací el seu retir voluntari en llocs de marina o en els llacs alpins -des d'Ascona a San Virgilio-, on no arriba la ràdio i hom troba artistes i intel·lectuals per fer conversa. Positano, el llac de Garda i Rapallo i les illes partenopees -Ischia, Pròcida i Capri- foren les etapes del seu sojorn a Itàlia, d'aquell viatge italià emprès per tots els germànics selectes de dos segles i mig ençà, que en el seu cas havia d'ésser estada breu i esdevingué parèntesi d'anys.

Hi ha els dies genovesos, de menjar en tavernots en companyia de camàlics cantaires i sopar en les vil·les aristocràtiques d'Albaro; a tarda nit feia plorar amb Scriabin -prenent un instant el lloc que, amb gentilesa embadalida, li deixava el pobre home que turmentava el piano-, les noies alegres congregades en una cerveseria alemanya del port, o es divertia donant banys de «mediterranisme» als pobres savis teutònics en perspectiva que en aquella hora gosaven parlar encara amb veu de coll planxat. Hi ha el període de Rapallo, que és el més llarg i fructífer: de dies, treballar com un boig o fer caminates interminables per les mateixes muntanyes feréstegues que conegueren el pas incansable de Nietzsch; la nit, amb els amics, fins a tarda hora.

A la seva caseta del turó dels Boigs (al qual, sigui dit de passada, hem viscut tots nosaltres; i és el punt més bonic sobre el golf Tigul·li) ha nascut Le chant des Étoiles -una gran obra per a cors, sol de baríton i orquestra que serà executada aviat a Alemanya- i altres peces, de les quals podria parlar amb competència Adolfo Salazar, hoste seu d'un dia; i ha preparat l'edició d'antigues músiques italianes i franceses -músiques del segle XVI, Jiutistes, etc.- per ell trobades i transcrites en fons de biblioteques (singularment importants les cantate pouades a la Quirina Stampalia de Venècia).

De l'encontre amb Òscar Chilesotti d'una banda, i amb el poeta i crític musical anglès Basil Bunting i, especialment, amb l'immarcescible americà parisinitzat Ezra Pound -gran poeta, economista, filòleg, crític, tennista i tot el que vulgueu- nasqueren aquells concerts rapallescos la fama dels quals arribà a la llegenda: el violinista Tibor Serly, hongarès de Filadelfia, desviava expressament el viatge de Budapest a Londres per donar-hi un concert, de franc, i ens deixava les dues ampolles de Tokai que reservava per Amèrica; la princesa de Polignac, de passatge a Viareggio, arribava una nit a Rapallo per sentir el Concerto de Münch... Hom començà amb la setmana mozartiana, en la qual prengueren part Gerhart Münch i la violinista nordamericana Olga Rudge; seguiren recitals de la cantatriu Lonny Maier, del Quatuor hongrois de Brussel·les, etc.; la part preponderant, però, correspongué al nostre Münch, que interpretà músiques antigues i d'altres modernes, poc conegudes o negligides pels virtuosos, tocant per primera vegada les amables composicions del Cinquecento: a Rapallo han estat interpretades les sonates de l'anglès Willian Young.

L'intens període italià és clos. Ara, el magnífic compositor i millor pianista es dirigeix a la nostra terra, i fóra possible que a Barcelona fes una llarga estada. Si algun dia, passejant per la Salut o algun altre indret tranquil de la ciutat, sentiu unes notes cristal·lines i a la porta trobeu enganxada una tarja dient: «G. M. Musicien. Leçons de Mythologie, de Péssimisme, de la Véritable Manière Cultivée de se promener en Italie, dans les fôrets loin de la mer, d'angoisse, et d'Anti-bourgeoisie», entreu-hi. Fareu la coneixença de Gerhart Münch.