Què fa el mar en la literatura infantil i juvenil en les Illes?

Gemma Lluch Crespo

En una narració, l'espai és el lloc inventat pel creador on transcorren els fets, on els personatges s'enamoren, caminen, viatgen o moren. On apareixen cadires, cotxes, arbres o flors. També vaixells, avions, naus d'extraterrestres o cases que es fan grans o petites. Per ò tot i ser la més coneguda, no utilitzarem la paraula espai, preferim la d'escenari perquè transmet millor el caràcter de realitat textual, de configuració de ficcions que depèn del llenguatge.

Un escenari pot simular una realitat pròxima al lector a la manera de les novel·les juvenils més de moda o pot crear un món nou però sempre amb unes regles internes que li donen una versemblança a la manera d'Alícia en terra de meravelles o a la manera de Les Cròniques de Nàrnia. També pot crear un món total que és evocat per múltiples novel·les actuals i que se situa en moments del passat més o menys reconeguts per la història, com ocorre en l'actual fantasia èpica. Però a la fi, cada escenari vol simular el lloc on han d'ocórrer els fets i l'autor tria una única manera de descriure'l: aquella que ofereix la narració.

La unió de l'escenari i el temps en els quals transcorren els fets ha estat analitzada des de Bajtin qui va proposar el terme cronotop per a referir-se a les relacions entre els dos elements. Temps i escenari constitueixen les coordenades on ocorren i s'entrellacen les accions i els personatges i, en ocasions, s'eleven a la condició de protagonistes de l'estructura narrativa. Bajtin analitza l'evolució històrica de la narrativa a través dels cronotops més habituals que apareixen en els relat. Des d'aquesta perspectiva parla, per exemple, del castell, els desplaçaments per passadissos, les cameres secretes, les galeries de retrats com a cronotops habituals de la novel·la gòtica o dels salons com al més habitual de la novel·la realista.

Els escenaris poden mostrar-se detalladament o vagament, poden sobreentendre's creient que són coneguts o propers al lector, mostrats mitjançant una descripció o a través del que ocorre en ells. I, com la resta del material del relat, el focus que dirigeix el narrador o un personatge és qui decideix quines parts mostra i com ho fa.

La relació de l'escenari amb el personatge és manifesta perquè pot reflectir, aclarir o justificar-ne l'estat d'ànim i alhora dóna una bona informació sobre el tipus de narració al qual ens enfrontem. Sobretot quan establim les oposicions habituals que existeix en entre els escenaris urbans i els escenaris rurals, entre els escenaris tancats i els oberts o la naturalesa verge i la granja, per posar-ne alguns exemples.

Aquests escenaris ens parlen també de l'època on transcorren els fets dels personatges, i reconèixer-los no sempre depèn de la lectura del relat. En el cas de la literatura infantil i juvenil, les marques més habituals que s'utilitzen per a mostrar l'època en la literatura actual són els paratextos: des de les il·lustracions a la informació de la portada o els títols dels capítols, de manera que el lector pot conèixer aquesta informació abans de començar-ne la lectura. Per exemple, una mirada atenta situar à una narració després dels vuitanta si en la portada apareix l'escenari d'un saló on un pare planxa mentre té cura del nen i la mare escriu a l'ordinador.

Hem parlat de l'escenari i dels diferents elements del relat. Però hi ha cap relació entre els escenaris i l'obra d'un determinat grup d'escriptors? Podríem partir d'un exemple concret com és la literatura per a infants i joves escrita per alguns dels autors de les Illes Balears. De fet, la pregunta que serviria d'hipòtesi inicial seria aquesta: quina influència té el mar en l'obra dels escriptors illencs, uns autors que viuen envoltats pel mar? Com apareix als seus relats? Quin paper fa? En quina època la situen? Quina importància té per als personatges? Hi ha diferències entre el mar d'uns i altres?

Per contestar-nos aquesta pregunta partim de l'anàlisi de vuit llibres escrits per quatre autors: Gabriel Janer Manila, Miquel Rayó, Ponç Pons Giménez i Miquel Ferrà per descobrir la funció que el mar realitza, què fan els personatges quan es troben a prop o en ell, quin tipus de sentiments provoca, quines relacions estableix amb els altres elements del relat, com és l'espai que configura, quins altres mars ens evoca, etc.

Gabriel Janer Manila en Tot quant veus és el mar el mar deixa de ser un espai obert per transformar-se en un camí de fugida o d'anada i de tornada, és a dir, un camí que fa desaparèixer els personatges estimats de la vida dels protagonistes i que provoca absències doloroses i enyorades. Alhora, pot transformar-se en un personatge amic o en un escenari que ajuda a trobar la pau.

En aquest relat, justament perquè el mar ocupa un lloc central com a element essencial de la narració té funcions diferenciades. En bona part del llibre, més que un escenari central és una presència ineludible que simplement hi és. Però pàgines més endavant es pot transformar en un escenari que provoca sentiments positius en els personatges, un lloc on refugiar-se per a trobar la calma, com a provocador de sentiments positius: «L'aire mariner li havia aclarit el pensament» (p. 50).

Altres vegades, el mar pren la forma d'un camí, d'una via que transporta els personatges des d'on són fins qualque lloc. Per exemple, com a camí que es pren per a desaparèixer i aquest fet repercuteix negativament en la vida de la resta dels personatges, com quan en un passat remot el pare se'n va anar: «en un vaixell cap a altres terres, lluny del seu barri» (p. 22). Així, el mar és sinònim de fugida i de desaparició i, al final, de sentiments que causen dolor perquè recorden l'absència.

El mar també es transforma en un paisatge que dóna forma a la soledat: «Caminaren silenciosament vora el mar. Les passes de la Berta i les de la fantasma quedaven marcades a l'arena. El mar, emperò, les tornava a esborrar com si no haguessis existit». (p. 48) o «El camí vora el mar era ple de silencis» (p. 49).

Alhora, com a l'altra cara de la moneda, també pren la categoria de personatge i es transforma en un amic que es presenta als nous amics. Per exemple, en el capítol «L'aigua saltava», Berta ensenya el mar a la fantasma, la seua nova amiga: «Mira: tot quant veus és el mar» (p. 48).

En Violeta, el somriure de la pluja, del mateix autor Janer Manila, el mar pren la forma d'un lloc comú literari però sobretot cinematogràfic: el mar porta amors estrangers i se'ls enduu després d'una guerra.

Un amor que la salva del seu present i li retorna les antigues il·lusions: «Acudia a veure-la totes les tardes, tot d'una que li permetien abandonar el vaixell. Aleshores, aquell somni tornava a reprendre com un foc d'artifici, com una alimara en dia de festa, com un roser que s'omple de poncelles en arribar el bon temps» (p. 128). Però com el lloc comú de tantes pel·lícules que l'escena final evoca, una guerra (o motius que la recorden) s'endurà un amor que semblava fictici i que la mort transforma de nou en enyorança: «Aquella tarda, després de tants dies, acudí novament a les roques del port. La lluna creixia entre boires de seda. [...] Entrava l'esquadra, quan s'atreví a alçar la vista i va creure que es tractava d'un somni. [...] Llavors va sentir una veu. Era en Michel que li explicava que en Boby havia desaparegut, que l'artilleria havia despenjat l'avió en què volava, [...]. Ni tan sols no es va girar, na Violeta, cap al punt d'on venia la veu. Lentament, les naus fondejaren a la badia. Lluny, l'acordió de la senyora Apol·lònia es confonia amb el crepuscle. El cel era clar, aquella tarda i, quan alçà la vista, va veure una ratlla que creixia desfermada sobre l'horitzó, una ratlla inquieta que intentava escriure el seu nom». (p. 148).

Però, com en el llibre anterior, aquest escenari té altres funcions. Així, el mar deixa de ser un espai obert per a transformar-se en un camí de fugida cap a terres riques somiades, quasi mítiques, justament les mateixes terres que portaren i s'endugueren l'amor de Bobby. Com ocorre en el capítol «El mar, tot de camins» que explicita aquesta funció en el fragment següent: «Quan les tardes s'allarguen perquè el dia creix, en Joan portava el seu germà a veure les ones. El capvespre era clar, quan els xicots sortien d'escola, i la badia, com un mirall d'espurnes, amb el sol de ponent. Arribaven a les roques per una antiga porta de la muralla, com un ull obert a la llum transparent de l'horabaixa.

-L'has vist, el mar? És tot de camins que parteixen d'arran del teus peus.

-Tu saps on ens durien, aquests camins -preguntava el germà.-Lluny d'aquest barri, potser a les terres on abunda l'or i les princeses neixen en un palau de vidre». (p. 82).

I l'or transforma el mar en una via que acosta els vaixells llunyans que portaran l'abundància: «També la mare a en Joan li havia comprat les ulleres després d'una visita de l'esquadra». (p. 107).

En El palau de vidre del mateix autor reconeixem en l'escenari creat pel mar les mateixes funcions, tot i que se situa en un temps del passat. El protagonista, el príncep Sulayman somia partir i buscar aventures i per fer-ho: «-M'agradaria partir mar enllà -li deia- i travessar el desert muntat en una moto, i penetrar en els boscos on creix la flor negra». (p. 220). Però quan aconsegueix fugir en el capítol titulat «El mar»: «Era la primera vegada que veien el mar i els va produir un sentiment de por, com de respecte». (p. 222). Amb tot és el mateix sentiment perquè com Joan i el seu germà no es cansa de mirar-lo. I de nou, el mar fa promeses de paradisos però el lloc on arriba no és el paradís somniat sinó un infern on cal molta imaginació per sobreviure.

A diferència dels casos anteriors, Janer Manila en Han cremat el mar no tracta el mar com un escenari sinó que la importància que adquireix el transforma quasi en un personatge.

La història s'inicia justament en l'escenari contrari al mar: un desert on hi ha morts enterrats de guerres antigues: «Tu encara no existies ni en l'espireig de la mirada del teu pare i aquesta terra, devastada i pobra, sobre la qual hauràs de néixer, tenia el vell color de l'or» (p. 9). En el capítol «Una cançó de bres que parlarà del mar» situa un altre escenari en el mar però, en aquest cas, un mar poblat de pescadors, amb barques petites de treball, però que és necessari abandonat per un altre treball que doni de menjar. Així, el mar es transforma en un espai enyorat: «Sohrab navegava per la memòria del mar, en parlava fastuosament i n'explicava històries». (p. 44)

I són justament les històries, més concretament la paraula a través de les cançons, qui l'ajuda a recuperar el mar a través de les melodies familiars que construeixen la història personal i del poble al qual pertany: «cada dona i cada home tenien la seva cançó, que algú havia dictat només per a ells. La teva parlarà del mar, de quan Sohrab tenia la barca de pescar, de quan era transparent i blau, el mar, com una copinya». (p. 43).

L'acció del relat se situa en l'amenaça del mar per la mà de l'home quan aquests hi aboquen el petroli: «Els soldats abocaren les reserves al mar i calaren foc als pous» (p. 77). I les conseqüències són descrites en el capítol: «La memòria del mar»: «Cremaren el mar i destruïren la vida al fons de l'aigua. Els peixos, el corall, les estrelles, les algues, les petxines... Un infern sobre el mar». (p. 83).

Així, com hem comentat en l'inici d'aquest apartat, el mar més que un escenari es transforma en un personatge amb un paper actancial clar: l'objecte cercat, el coprotagonista que no pot fer res per salvar-se de les accions de l'agressor que li duran a la mort. I aquest paper quasi protagonista es veu augmentat pel paral·lelisme que s'hi estableix entre la història de la princesa i el seu enamorat Ahmad, i més concretament el desenllaç, que el narrador de contes relata: «Passats els anys, el príncep Ahmad va sentir un narrador de contes que explicava aquesta història d'infortunat amor en una plaça, vora una mesquita. I va morir-se en saber que Samira era morta» (p. 86), i la història de la mar i Sohrab. En un cas és el narrador d'històries qui duu les notícies, en l'altre, la televisió que n'informa.

I de nou el lloc comú a l'obra de Janer, hi apareix: «Un dia, Sohrab observà una dona jove sobre les roques, la mirada clavada en l'horitzó del mar» (p. 45) [...] «la jove que esperava inútilment el seu home sobre les roques» (p. 50).

Miquel Rayó i Ferrer en El corsari transforma el mar en l'escenari central on no només ocorren els fets de la història sinó que, de fet, crea o provoca la història ja que marca la intertextualitat amb les històries dels filibusterns escrites en el segle XIX i conegudes també a través de les adaptacions del cinema. Però ara, lluny d'aquell temps, el vaixell es transforma en una planxa de surf, els mars del carib en les platges mallorquines del mediterrani, els habitants de la mar són «aprenents com ell que hi circulaven sense ordre ni concert», els vaixells no són més que barques o patins de mar i taules d'aigua, els terribles adversaris tenen l'aparença d'uns turistes cruels, els tresors conquerits provenen d'una barca llogada per dos turistes i no són més que «uns glops d'aigua, la qual portaven en una gelera plena de glaçons» (p. 24), l'elegant roba dels corsaris en gairebé un pijama i les grans aventures del XIX en un patètic i trist episodi d'un boig.

L'antiga mar escenari de grans aventures no és més que un lloc gairebé mort i poblat de personatges avorrits que busquen la diversió, que no l'aventura, en la burla mentre veuen patir un pobre boig. Però com un nou lloc comú, serà la imaginació la que aconseguirà la transformació de l'escenari casolà en un escenari legendari.

El cementiri del capità Nemo de Rayó és una reconstrucció idíl·lica d'un passat que se situa en la infantesa del narrador. Un narrador que parla de tu al protagonista i enfila diferents anècdotes que conformen l'estiu de vacances amb l'avi, al poble pesquer. Hi trobem reunits bona part dels llocs que acompanyen els llibres que segueixen els models més literaris: l'avi, la casa del poble, l'aire fresc i de llibertat, l'ensenyament de la història i dels llibres o els jocs al carrer.

La infantesa apareix com un lloc ideal que inicia l'adolescència amb un primer amor on també els llibres clàssics presentats per l'avi provoquen sentiments agradables en els protagonistes. Però potser el fet que provoca el sentiment més fort és el de la mort de l'avi que causa la mort de la infantesa i dels escenaris que l'acompanyen, entre ells la mar com a escenari on transcorren les vivències d'un passat gratament evocat.

Tot amb un llenguatge força poètic com recorda Antonio Ventura: «Produce, al poco de adentrarse en sus páginas, un enorme placer acompañar al narrador en los recuerdos de su infancia junto a su abuelo, durante las vacaciones escolares, en esa isla; vacaciones que supondrán una educación de la mirada y una experiencia sentimental. Aún sabedores del desenlace, merece la pena acompañar al protagonista hasta el final de la historia, recorriendo a su lado, al ritmo que la prosa nos señala, ese itinerario leve, íntimo y entrañable, contado, como las cosas importantes, en un susurro. Por si cabía alguna duda, las excelentes ilustraciones de Auladell completan un paisaje geográfico y humano de idéntica sensibilidad».

Miquel Ferrà en La madona del mar i els pirates recobra els antics escenaris de lluites i personatges quasi mítics i presenta el mar com una via de viatge i un escenari d'aventures llegendàries. Ferrà ens retorna al mar de les antigues històries de pirates en situar l'acció en un moment del passat. Però convé recordar les paraules de l'investigador Stephens (1992: 112-115) qui comenta que és necessari separar la idea històrica i professional del segle XVI en la qual els autèntics filibusters causen el terror en les mars conegudes i la idea literària creada a partir d'alguns relats. És el mateix cas de l'actual fantasia èpica que se situa en un escenari del medievo conformat a partir de la idea literària o d'arquetipus creats per propostes totals com la de El senyor dels anells (Tolkien 1954) i no de la idea històrica i científica. En aquest sentit, la presència del mar crea un escenari on ocorren uns fets i es mouen uns personatges que evoquen les novel·les de pirates de Salgari o Stevenson.

La madona del mar... té un escenari ben concret: el port de Sóller però situat en diferents moments històrics. Això ocorre perquè hi ha diferents històries a la manera de les nines russes: la que funciona com a història marc se situa el 1976 al port de Sóller quan uns pescadors locals es troben amb tres terracottes dos elefants i una terracotta renaixentista de santa Caterina d'Alexandria, robada del monestir de l'esmentat port pels pirates barbarescos el 1542.

La segona història narra l'aventura viscuda per aquestes terracottes de boca d'un d'elles, la que representa la santa. Ho fa a la manera d'un narrador que s'adreça al públic que escolta una història i imita la manera de narrar d'aquesta: «El que aquí es conta, per tant, pot esser rondalla o història, al gust del lector, perquè com es pot saber on acaba l'una i comença l'altra?» (p. 7 ). De la mà de l'escultura, ens traslladem a la Florència de 1536 per a parlar-nos de l'amor entre un escultor i la filla d'un mercader molt ric que acabarà amb la fugida de la parella pel mediterrani cap a Sóller per portar l'escultura que representa santa Caterina i a qui l'enamorada ha donat el seu rostre.

La història d'amor s'aprofita per parlar de la Florència de l'època, de la diferència de classes i de les dificultats de l'amor entre persones de classes diferents. Però aprofitant que és una escultura la que parla, ens descriu també l'estat dels temples illencs en el segle XVI, la manera de soterrar als mariners o el comportament dels pirates barbarescos.

I encara una tercera història s'hi inclou, la de la santa. El capítol «De com fou sembrada la Rosa d'Alexandria» i els quatre següents conten la història de la santa que «Llegí Girolamo, davant meu, de les pàgines d'aquell llibre incunable, redactat en llatí, la breu biografia de santa Caterina d'Alexandria, de manera que jo podia gaudir d'aquell extraordinari relat. La cosa era contada, poc més o manco, així» (p. 33-49). I, com en la història que l'acull, a través de la vida de la santa coneixem també les maneres de governar i els costums de l'època on transcorren els fets.

Si en les primeres pàgines s'hi introdueix la història marc on l'escenari és un mar de pescadors tranquil i que només porta menjar, s'hi evoca noves històries de temps passats on la mar ja no està en calma sinó que provoca perills en els viatges i transporta pirates àrabs perillosos que poden portar la mort.

La narració allotja intertextualitats marcades com en el títol: «De com hi hagué més d'un amor a la mesura de Shakespeare» on hi ha l'advertència que la història d'amor narrada serà a la manera de Romeu i Julieta. I d'altres que reclamen la perícia del lector per a detectar-les com els inicis dels capítols que recorden els inicis de les rondalles: «I heu de pensar i creure...» (p. 15).

Ponç Pons Giménez en Memorial de Tabarka és qui més s'aproxima a les aventures dels filibusterns evocades per autors com Salgari des de la primera línia amb el nom del protagonista, Ismael com el protagonista de Moby Dick. I les expectatives del lector que busca una novel·la d'aventures no seran decebudes perquè el mar és un escenari que alberga aventures a la manera dels llibres de filibusters amb els pirates àrabs.

Però si el nom del protagonista ens recorda Moby Dick des de les primeres paraules ens sentim traslladats a la història de L'illa del tresor on l'heroi abandona l'àmbit familiar, en aquest cas plagat d'absències, per retornar amb un premi després de viure múltiples aventures. Ismael està de polissó en un vaixell i de seguida es fa amic de Gunhar que l'adopta com a fill. Vol ser mariner i inicia unes grans aventures que li donaran el gran premi que desitja: una família. Ismael farà de grumet al vaixell i viurà junt a son pare adoptiu i al metge Enzo del vaixell tot tipus d'aventures.

La mar es transforma en un escenari de la història d'amor paternofilial entre dues soledats: la d'un nen orfe amb set d'aventures i la d'un mariner solitari i la història del metge que deixa la beguda i recupera l'estima personal. Al final, l'aventura que conta el llibre és una aventura personal en un escenari habitual de soledats i homes sols com la tradició literària ens ha portat amb pirates com el corsari negre.

Però com en els anteriors, no podem oblidar altres detalls importants com la presència dels llibres en els quals estudia Ismael després de trobar-los a l'illa dels pirates: «Llibre de contemplació, de Ramon Llull i l'altre, una edició italiana del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell». (p. 111).

En primer lloc, destaquem un mar casolà, domesticat, tranquil, vist des de terra, que serveix per treure'n l'aliment, per allunyar els amants de les protagonistes femenines, per embarcar-se en llargs viatges que ens allunyen de casa, que provoca enyorances. Si en férem una anàlisi per contrast, seria interessant comparar aquest escenari amb el mar que apareix en els escriptors gallecs o bascos on sovint és un mar brau que retorna cadàvers.

Quan aquest mar casolà es transforma en un lloc que convoca l'aventura ens evoca les narracions literàries escrites durant el segle XIX i que el cinema i la televisió han fixat en el nostre imaginari. En tots els casos, s'hi conten històries dels pirates àrabs i s'hi aprofita l'avinentesa per descriure els costums dels àrabs i les malifetes en les terres dels relats però, amb tot, les relacions intertextuals no s'estableixen amb la història real del passat o amb els llibres i documents històrics sinó amb l'espai fictici que les novel·les de filibusters de Salgari o Stevenson han creat en l'imaginari, amb les aventures literàries tot i la profusió de dades històriques que volen donar versemblança a la narració.

En segon lloc, crida l'atenció com de vegades el mar deixa de ser un espai obert per a convertir-se en un camí que porta els personatges de l'illa cap a altres llocs diferents que són imaginats com a extraordinaris i positius però que sovint es transformen en malsons que fan enyorar l'illa abandonada.

El mar enceta sempre un camí d'anada: els personatges masculins es troben en un lloc amb mar del qual parteixen bé cap a aventures més llunyanes i, en aquest cas, literàries o cap a aventures pròximes o marineres protagonitzades per pescadors. Però poques vegades el mar com a camí arriba al lloc on viu el protagonista, les illes.

De vegades: aquest camí per sortir de l'illa no l'inicien els protagonistes sinó que el prenen personatges importants en la vida dels personatges i creen unes absències doloroses. Per això, el mar és un lloc que convoca enyorances i on els protagonistes hi van per recordar o esperar. Com la figura de la dona que va al port a recordar l'amor que el mar va portar i després se'l va endur mort.

En tercer lloc, quan el mar és un escenari, en el sentit més tradicional del terme, habitualment és positiu perquè provoca sentiments positius com la calma o la tranquil·litat. I és l'espai on els personatges es refugien per buscar els moments de pau que els portaran l'equilibri perdut.

Per acabar voldríem destacar com en la majoria dels relats analitzats és habitual la localització concreta de l'escenari que se situa en tots els casos en un paisatge mediterrani de vegades concretat a Sóller, l'illa de Tabarka o Menorca.

• FERRÀ, Miquel (1989): La madona del mar i els pirates. Barcelona: la Galera. Premi «Guillem Cifre de Colonya» 1989.
• JANER MANILA, Gabriel (2001): «Tot quant veus és el mar», dins El somriure innocent de la pluja. Barcelona: La Galera. (1 edició 1987). Premi de Literatura Infantil, 1987 (Generalitat de Catalunya), Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, 1988 (Ministerio de Cultura).
• —— (2001): «Violeta, el somriure de la pluja», dins El somriure innocent de la pluja. Barcelona: La Galera (1 edició 1987).
• —— (2001): «El palau de vidre», dins El somriure innocent de la pluja. Barcelona: La Galera (1 edició 1989).
• —— (2004): Han cremat el mar. Barcelona: Edebé.
• PONS GIMÉNEZ, Ponç (1993): Memorial de Tabarca. Barcelona. Cruïlla.
• RAYÓ I FERRER, Miquel (1988): El corsari. Barcelona: Editorial Cruïlla, 1997 (4 edició).
• —— (2004): El cementeri del capità Nemo. Zaragoza: Edelvives. XV Premi Ala Delta.

• LLUCH, Gemma (2003): Análisis de narrativas infantiles y juveniles. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.
• STEPHENS, John (1992): Language and ideology in children's fiction. London: Longman.
• VENTURA, Antonio (2005): Ressenya de El cementerio del capitán Nemo. Web de Babar, revista de literatura infantil y y juvenil.