Reflexions corellanes: a pròposit d'un llibre sobre la literatura i l'espiritualitat de Corella

Tomàs Martínez Romero

1. L'any 2007 la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, publicava Literatura i espiritualitat. Aproximació a l'obra de Corella com a resposta davant Déu i l'home, una obra valenta i suggerent d'Antoni López Quiles, un bon coneixedor de la literatura corellana i de l'espiritualitat. Efectivament, l'autor ha dedicat esforços a la redacció de treballs sobre el llenguatge bíblic i litúrgic, sobre les relacions sovint complexes entre l'Església i la nostra llengua i cultura, i sobre altres aspectes filològics i literaris; també ―és molt il·lustratiu― va editar fa anys el Salteri de Corella. Atesos els antecedents, ja podíem suposar que hi trobaríem pàgines d'aquelles que, si més no, inviten a la reflexió.

Els impulsos inicials d'aquest llibre són ben definits per López Quiles a la Introducció. Ens hi parla del desfici que li produïa la insistència de la crítica a negar un altre valor que el literari a l'obra corellana, sobretot quan observava, a sota de l'expressió, possibles propostes, pensaments, idees, no solament intel·lectuals sinó també socials, morals i religioses. Per a ell, Corella responia «a les interpel·lacions del moment històric que li toca viure» (p. 14). Benvolgut desfici, doncs, el de López perquè ens ha proporcionat unes pàgines interessants sobre la literatura i ―molt principalment― sobre la religiositat de Roís de Corella. Pàgines encara més meritòries, perquè han hagut de superar un escull que tots aquells que hem estat atrapats per l'escriptura de Corella hem experimentat: la dificultat de prescindir de les habilitats argumentáis i de redacció, de transcendir la pàtina més superficial de la literatura, d'incidir en aspectes que normalment escapen al lector no especialista i de parlar aleshores d'un insigne escriptor capaç de generar diversos nivells de lectura. Perquè si alguna cosa hem après, i aquest llibre ens ho confirma amb escreix, és que, com ocorre amb tots els bons escriptors, la literatura corellana admet més d'una «lectura» i més d'una interpretació, segons els pressupòsits de partida, segons els interessos del lector i segons allò que hi busquem.

L'estructura interna, l'esquema conceptual de l'obra d'Antoni López també és definit a la Introducció: «La redacció del llibre, que integra tres parts, viatja des de les qüestions més genèriques a les més concretes. Així, la primera part de l'obra està dedicada a aconseguir una visió panoràmica [...] de la vida i del treball del gran escriptor i teòleg valencià [...]. En la segona part anirem descendint, d'una manera progressiva, cap a qüestions concretes referides a la vinculació que Corella manté amb la Sagrada Escriptura. I en la tercera part, concreció i conclusió de les anteriors, coneixerem els resultats literaris i espirituals que es derivaran d'eixa adhesió seua a la Bíblia i, d'una manera especial, al Salteri» (p. 14). És a dir, a mesura que avancem en la lectura del treball passem d'un predomini dels materials literaris i filològics, als escripturístics i teològics. Hi destacaré, a més, un dels aspectes metodològics més importants d'aquest procés: que no defuig la crítica, la detecció de contradiccions i les zones buides. Antoni López ho fa sempre amb correcció, amb la consciència que la seua és una aportació útil i eficaç, però que també pot contenir escletxes.

Tanmateix, i més que no l'arquitectura general de Literatura i espiritualitat. Aproximació a l'obra de Corella com a resposta davant Déu i l'home, crec que serà molt més enriquidor explicitar ara i ací les innovacions que hi aporta, sens dubte importants. En aquesta repassada, no m'estaré d'introduir jo mateix algun element de debat i de reflexió.

2. En les primeres pàgines, dedicades a la «Recepció i valoració de l'obra corellana», López Quiles hi fa una mena de síntesi d'història crítica, un estat de la qüestió de les principals valoracions sobre Corella i la seua obra, des de la Biblioteca Valenciana (València, 1747) de Josep Rodríguez a les aportacions dels darrers anys. S'hi repassen les contribucions d'investigadors i d'erudits, criticant, quan cal, els aspectes més dèbils de l'edifici teòric que entre tots hem anat construint. Per exemple, López Quiles opina que hem de superar la dicotomia obra profana-obra religiosa i interpretar tot el corpus corellà com un camí d'ascensió espiritual, perquè en els primers temps, aquells dedicats més a la poesia de tema amorós i a les proses d'argument mitològic, la religiositat ―en sentit ampli― certament no tenia redacció explícita, però hi era. Hi estic d'acord. La moral i la filosofia, aquesta en funció auxiliar de la teologia, hi són. Rellegiu si més no el Triümfo de les dones per comprovar-ho. Ara bé, jo no sé si reservaria ―com fa Antoni López (p. 36)― l'adjectiu «religiosa» per a tota l'obra creativa i el terme «hierogràfic» per a les pàgines més explícitament sagrades, és a dir, a aquelles composicions més tardanes. Si amb les denominacions de profana-religiosa perdíem de vista els referents religiosos que són pertot (és cert), potser amb aquesta nova adjectivació en perdem de vista els profans, que també són pertot. Més enllà de la pura terminologia, aquest debat n'obre la porta a un altre.

3. Efectivament, Antoni López, seguint amb la inadequació de les adjectivacions i amb les valoracions diverses dels àmbits profà i religiós, parla de les «insistents reflexions adduïdes a propòsit de la menor qualitat de l'obra de caràcter teològic o espiritual». Pensa que aquesta pretesa menor qualitat no prové d'una anàlisi objectiva sinó d'una opció ideològica de la major part dels crítics, perquè paradoxalment «en termes cronològics, l'obra hierogràfica [i. e. explícitament religiosa] corellana és de factura posterior a la profana, producte de la seua evolució personal i resultat de la maduresa literària. I madurar, en literatura, vol dir créixer, millorar, fins i tot des d'arrels o estils prèviament existents» (p. 44). Opció ideològica? Es clar que sí. Resultat de la maduresa? Personal, sí; literària, no necessàriament. Reflexionem-hi una mica més: possiblement ens caldrà entonar un mea culpa, quan ens adonem que partim de paràmetres equivocats. Es sabut que l'home-dona medieval assumia com a normal la permeabilitat dels gèneres, i la transferència de mitjans, arguments i motius entre manifestacions literàries inicialment poc relacionades. Vicent Ferrer, quan predicava, no tenia cap inconvenient a fer servir elements diversos que ara assignaríem a la parateatralitat, a la literatura didàctica, a l'homilètica, a la literatura de creació o fins i tot a la paremiologia. Doncs bé, el problema, el nostre problema, és que hem ―m'incloc― analitzat de vegades les manifestacions literàries medievals des de categories actuals. Dit altrament: per a molts de nosaltres resulta complicat tractar com a estrictament literari allò que ara no ho és. També és cert que de vegades hem assumit la poca originalitat de les obres de Corella de temàtica més religiosa perquè les comparàvem amb versos i versos de certàmens poètics d'idèntic tarannà o perquè ens atrapava aquell estil de valenciana prosa que sovint ens impedia copsar les originalitats reals de més endins. No estic excusant actituds, sinó mirant de delimitar-ne les causes possibles.

4. He introduït abans l'argument de la permeabilitat de gèneres perquè em sembla que pot donar raó de la literatura corellana i de la seua contemporaneïtat. No, Corella no és una mòmia medieval enrocada en les seues posicions sense cap evolució, sinó, com bé diu i demostra Antoni López, un home que viu amb el seu temps. I és tan del segle XV que fa allò que també fan altres coetanis, com ara l'aprofitament i el diàleg amb la referència poètica ineludible de la lírica catalana d'aquell temps, és a dir, Ausiàs March. Si poetes principatins accepten el mestratge marquià, també Corella l'accepta justament com a inici a partir del qual proposar la seua visió de l'amor, ni que siga per anar en contra d'un debat entre l'amor honest i l'amor deshonest, típic de March, que ell considera realment inútil. L'amor deshonest, carnal, passional, per a Corella esdevé catastròfic. Això ho tenim assumit. Però em sembla que podem anar més enllà, perquè March, a l'hora de proposar aquesta dualitat honest-deshonest segueix una tradició segons la qual la carnalitat es relaciona directament amb el component físic i, per tant, amb la part material, mortal, de la dona. En morir la dona, mor aquest amor. Té, per tant, data de caducitat. Corella, tanmateix, no parteix directament d'aquesta tradició sinó del corol·lari que presenta March i de la seua pròpia i interioritzada visió de l'amor, que li ve no de la literatura sinó de la moral.

5. Antoni López insisteix en una idea que necessàriament he de compartir, atès allò que acabe de dir: la presència nombrosa i constant, en Corella, de reflexions filosòfiques i morals, de referents vinculats o compatibles amb el cristianisme. És més, argumenta que «el fil conductor de l'obra corellana és la fe viscuda en progrés, des de la inicial condemna moralitzadora, a través de l'exalçament de les virtuts, fins arribar a l'excelsitud espiritual» (p. 68) de les cronològicament darreres obres. És innegable que aquests elements defineixen i travessen el corpus corellà ―com la valenciana prosa― i ho fan en sentit ascendent. López Quiles concreta aquesta ascensió en la progressió cronològica de personatges: d'un primerenc Jasó de les obres de temàtica mitològica passem a un Josep de les proses hagiogràfiques posteriors per acabar amb la figura de Jesús en lo Cartoixà; de la mateixa manera Caldesa dóna el testimoni a Maria Magdalena per arribar a Maria. A més de la certificació de l'ascens, un altre mèrit del plantejament de López Quiles és la perspectiva de qui la fa i des d'on la fa: des de la fe i l'espiritualitat, i no només des de la literatura.

6. He dit que, com la moral i la religiositat, la valenciana prosa travessa les pàgines corellanes. Ara podríem preguntar ―pregunte― per què, en Corella, hi ha una valenciana prosa i no una valenciana poesia. Pot ser perquè la llengua és un element inherent al producte i a les adhesions a un model? En la poesia corellana, el model inicialment era March, amb els ingredients propis afegits. En la prosa, Ovidi i les pàgines de pregària del Salteri, els arguments bíblics i el Cartoixà, entre d'altres; és a dir, pàgines en llatí, sense el qual ―bé per imitar-lo, bé com a base per realitzar una altra proposta― no hi hauria hagut valenciana prosa i possiblement Corella tampoc hi hauria pensat. D'una altra banda, no puc considerar la valenciana prosa com un adhesiu, com un apòsit estètic, sinó com un component prioritari que forma part d'aquest sincretisme que el nostre autor intenta oferir-nos en cadascuna de les seues propostes literàries. Tampoc cal creure en fidelitats absolutes. Corella no imita cegament: té una idea clara dels elements a la seua disposició i els posa a prova dinàmicament. Ho fa amb l'arquitectura, amb la pintura, amb la música, amb la llengua, amb la literatura.

7. Continuem, però, amb aquelles innovacions que ens proposa el llibre d'Antoni López, sobretot quan ens fa veure ―i després encara ho demostrarà més detingudament― que el treball de Corella tenia uns destinataris especials però no únics: els conversos valencians, injustament perseguits per una societat que desconfiava de la sinceritat de la conversió i que des de temps immemorial repetia els recels envers ells. En aquest apartat, serà fonamental tenir en compte que hi havia una part important de l'aristocràcia valenciana ―molts dels amics, lectors o coneguts de Corella, doncs― conversa o vinculada a conversos i destacar alhora el paper important i repressor de la Inquisició. Recordem que Corella mateix hi va tenir relacions com a col·laborador, testimoni i víctima. López mostra amb nom i cognoms la relació de Corella amb conversos. És un primer pas, per tal d'iniciar l'argumentació que ens portarà a comprovar com al llarg de l'opus corellà hi ha més que indicis (textuals, interpretatius, argumentatius) que demostren que el nostre escriptor hi pensava i que els tenia ben presents en els seus escrits, no de manera exclusiva però sí real. López considera significatives, en aquest terreny, la utilització de recursos literaris típicament jueus, la predilecció pels personatges veterotestamentaris, i la subtil distinció entre, per exemple, el poble jueu en conjunt (poble «sant») enfront dels obstinats prínceps de la sinagoga. Corella intenta assimilar, doncs, els conversos i diferenciar-los dels «altres» jueus.

Un element clau en aquesta actualització del missatge per a aquests neocristians és la consideració de continuïtat entre el món jueu i la Nova Aliança que ve de Jesucrist. Això es comprova claríssimament en les obres escrites per Corella durant els trenta darrers anys de la seua vida. Corella pretenia justificar i alhora consolar els conversos mostrant la injustícia d'una persecució promoguda sovint pels seus nous companys de religió. El just injustament perseguit, doncs. Em sembla correctíssima, però, la matisació important que hi introdueix López Quiles, quan assenyala que els conversos podien ser uns dels destinataris però no els únics. Res no impedia una destinació més àmplia. I m'agrada encara més aquesta afirmació perquè això descarta una funció merament utilitarista de la literatura de Corella. La bona literatura, aquella que ens permet redescobrir el plaer de la lectura encara avui, té una voluntat de destinació més universal. Aquesta, la de Corella, té a més una multiplicitat d'elements, de perspectives, de materials; tot plegat per crear una obra polièdrica, creativa. Llegiu la Balada de la garsa i l'esmerla per comprovar-ho.

8. L'estudi de la religiositat en l'opus corellà no acaba ací. La segona part del llibre d'Antoni López és dedicat a Corella i a la Bíblia, és a dir, a la utilització que el nostre escriptor fa de les pàgines sagrades. S'hi parteix d'una evidència que s'anirà demostrant a poc a poc; «les obres de Corella estan realment farcides de fragments que reprodueixen o evoquen redaccions escripturístiques» (p. 139). Hi ha Sagrada Pàgina en la Sepultura de Francí Aguilar, molt més del que personalment hauria imaginat mai, com demostra l'autor en uns bells paràgrafs dedicats a aquesta obra. Però també hi ha Bíblia en la Tragèdia de Caldesa, en el Triümfo de les dones o en el poema contra Bernat del Bosch; i moltíssim més, com és lògic, en les narracions bíbliques.

Ara bé, si hi ha una estrella, una obra a la qual es dedica especial atenció en el llibre d'Antoni López, és el Salteri. I no sois en aquesta segona part del llibre, sinó també en la tercera, configurada com una lectio, una interpretació del treball corellà concretada en tres salms ben representatius. M'interessa destacar la importància d'aquestes pàgines, tant des del punt de vista estrictament «religiós», com des de l'estrictament «literari». López Quiles ens fa veure el deute del Salteri de Corella amb la versió literal de Daniel Vives (de 1478), molt visible en aquells salms menys o gens «literaturitzats», i també l'esforç conceptual, lingüístic i interpretatiu realitzat en altres en què la mà corellana és més visible. Tant en un cas com en l'altre és normal que hi faça servir convencions, models, estilemes, etc., que fan al cas, d'acord amb els previsibles i potencials lectors i/o destinataris. No és que no faça literatura en el Salteri, simplement la fa d'una altra manera, d'una manera diferent a la d'altres composicions, atenent que es tracta d'un llibre de pregària. Jo ho diria d'una manera explícita: Corella té molt en compte la destinació de les seues obres i els valors (reals o potencials) que poden vehicular, i això ho concreta també en la tria de mitjans.

9. Encara algunes reflexions pròpies. Algú ha dit que els grans escriptors estan condemnats a viure dues o tres vides. Condemnats relativament, és clar. En el cas de Joan Roís de Corella, no tinc cap dubte que podem argumentar l'afirmació. Es més: Corella ha viscut dues o tres vides perquè ens hem encarregat de matar-lo unes altres tantes vegades. No cal recordar les paraules taxatives d'Antoni Rubió quan considerava que el nostre escriptor havia tingut la seua part de culpa en l'adveniment d'aquella decadència que volia cobrir gairebé tres segles de la nostra història literària i cultural; tota l'època moderna, doncs. Rubió, en definitiva, volia donar resposta a dues gran qüestions: primerament, per què després d'un segle XV magnífic venien uns altres temps de menor fortuna literària; en segon lloc, i gairebé com una concreció d'aquesta situació, per què un escriptor com Corella, tan conegut i apreciat entre els seus contemporanis, gairebé restava silenciat després de la mort. La primera pregunta ja ha estat contestada, en part, pels estudis dels filòlegs, historiadors i crítics literaris; la segona, encara no del tot. Certament, poques són les notícies sobre Corella després de 1497; gairebé res queda del seu nom, fora d'alguna menció aïllada.

Caldrà argumentar i estudiar més el tema, però de moment s'hi hauria d'introduir una matisació: una cosa és el nom i una altra ben diferent la influència, si més no en aquells darrers anys del s. XV i començament del XVI. Sabem que personatges corellans com Caldesa tingueren vida pròpia sense necessitat ineludible de consignar el nom de l'autor. Igualment, és evident que «sona» la prosa corellana en més d'un text coetani i immediatament posterior a la seua mort. Però és que també Corella ―i molts altres poetes― seguí March sense cap necessitat d'explicitar-ho!

La falta d'estudis més específics ens fa creure que després de les impressions del Cartoixà (ja al començament del segle XVI) minva la difusió del personatge i de l'obra. No sé si recerques futures desmentiran l'apreciació o potser ―em sembla― hi haurà alguna correcció menor. En tot cas, a l'hora de justificar la difusió impresa del Corella més «sacre» en detriment d'altres composicions de l'autor, la crítica ha parlat de preferències de públic i d'editors per la literatura religiosa i d'una voluntat de passar a la posteritat gràcies a aquest tipus d'obres (les reimpressions del quart i primer del Cartoixà són de 1513 i 1518). Certament, el mercat editorial, les demandes lectores i fins i tot la pròpia voluntat de l'autor ―ho puc concedir― hi van tenir un pes important. També la pròpia progressió de la literatura i altres fenòmens socials i culturals de l'època. Ara bé, això justificaria predileccions en les proses corellanes, no en la poesia. Per justificar la poca o nul·la difusió explícita d'aquesta, potser és suficient la presència del segon ausiasmarquisme, d'un prestigi de March en català i en castellà i, per tant, d'una posició necessàriament reticent a les opcions de Corella. En tot cas, i tampoc no ho asseguraria, podria haver estat reviscolat per un Serafí, tan amant dels emblemes, si li hagués arribat l'obra corellana poc o molt relacionada amb els seus interessos.

10. Potser sí que hi haja algun apriorisme, en el llibre d'Antoni López, potser sí que es fa de vegades una lectura interessada de pàgines corellanes, però es tracta de crítiques que també poden adreçar-se al gremi dels filòlegs estrictes, com l'autor mateix s'encarrega de fer-nos veure. Amb tot, cal deixar molt clar d'entrada que Corella fa literatura, per molt que vehicule pensaments i opcions de vida personals.

Sóc dels que pensa que una bona recerca és aquella que té treball invertit, solidesa en l'argumentació i en les demostracions, i una bona capacitat per suggerir noves reflexions i debats. Una obra així, com Literatura i espiritualitat. Aproximació a l'obra de Corella, diu molt més d'allò que podem llegir en les seues pàgines.