Ressenya de l'article: Espadaler, Anton (1993), «Paraula de Joanot Martorell: sobre els principis estètics del Tirant lo Blanc», Actes del Symposion «Tirant lo Blanc», Barcelona, Quaderns Crema («Assaig», 14), ps. 261-71

Marinela Garcia Sempere

Segons es pot comprovar per diversos testimonis, el final del Tirant provoca emoció, tristesa, plor, tal i com pretenia Martorell. Tanmateix aquesta no era l'única intenció de l'autor, que fins i tot en escenes patètiques com aquesta, fa broma en alguns moments. Per a tractar d'esbrinar què es proposa realment Martorell, l'autor de l'article remet a un altre moment, el del comiat del comte de Varoic i la comtessa. Martorell ha fet seu l'original anglés i no té cap reserva a introduir-hi canvis per tal de fer la història del comte més coherent dins la nova organització discursiva. La decisió del comte és virtuosa, no hi cal dubtar; tanmateix, l'actitud de la parella en el comiat és molt diferent; ell, seriós, i seré, ella desesperada, quasi histèrica i patètica, de manera que en aquell debat entre tots dos, en una escena trista i dolorosa, en alguns moments el patetisme exagerat provoca riure. Aquesta i moltes altres possibles manques d'unitat poden ser la causa que el Tirant es considere, des del punt de vista del segle XVII ençà com una obra anòmala, irregular, mancada d'unitat, plena d'extravagàncies i de gratuïtat. L'autor de l'article llança la hipòtesi que en aquesta obra prima la veu sobre la lletra i seria la veu de l'autor, sempre present, la que dóna unitat a la novel·la, una veu única i personalíssima que aglutina sense contradiccions les escenes més oposades i diverses, la veu d'un autor sorneguer que es complau a fer somriure el lector quan vol.