Ressenya de l'obra: Josep Pujol, «La memòria literària de Joanot Martorell. Models i escriptura en el "Tirant lo Blanc"»

(Textos i Estudis de Cultura Catalana, 87), Curial Edicions Catalanes/Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2002, 245 p., ISBN 84-8415-359-2

Stefano M. Cingolani

Aquest llibre és el punt de partença ineludible per a qualsevol lectura del Tirant lo Blanc, ja que es tracta del primer estudi de síntesi que analitza els mecanismes d'escriptura __i per tant el significat__, a partir de les dades objectives dels models literaris reals dels quals disposava Martorell, sobre els quals va construir la seva novel·la. El llibre permet, així, explicar les particularitats i característiques del TB a partir de models retòrics concrets, els que vertebren l'entorn cultural de Martorell i la seva obra, i no de conceptes aproximats i poc fiables com els de gènere literari, de modernitat i de realisme. L'estudi és tant ric d'anàlisis puntuals i de detalls que s'en fa impossible un resum exhaustiu.

L'autor es proposa dur a terme una «aproximació a la manera com la memòria culta de l'autor __és a dir, la memòria de les lectures fetes abans de i durant la redacció del Tirant__ s'actualitza en l'escriptura de la novel·la en virtut d'una concepció imitativa de la prosa literària culta» (p. 10). La Introducció (ps. 7-17) planteja les directrius metodològiques de la seva anàlisi i, sobretot, la manera en què hem d'interpretar les relacions de Martorell amb les seves fonts, les intertextualitats del TB, les quals diu l'autor que les hem d'entendre com a «utilització constructiva i en la reescriptura conscient, imitativa i no al·lusiva, d'uns textos que l'autor té per modèlics» (p. 11). L'anàlisi del TB és organitzada a partir de l'examen de grups de capítols i grups de fonts que plantegen problemàtiques, i, alhora, ofereixen conclusions, coherents, estimulants i que duen, a poc a poc, fins a una lectura completa de la novel·la, amb els últims capítols i el seu significat global.

El primer capítol (L'autoritat del text: història, traducció i clàssics, ps. 19-37) es dedica a analitzar i aclarir les estructures teòriques de la ficció del TB, les exposades als paratextos i les que regeixen i dirigeixen la narració. L'autor explica, amb àmplies referències a la pràctica cultural contemporània, tant catalana com castellana, el significat de la fingida traducció del TB. Sobretot, aclareix el significat, cultural i ètic, de la presumida historicitat, que no realisme, del TB en tant que imitació de models d'escriptura històrica, bé clàssics, bé medievals, com a relators de veritat, segons les categories de l'època, en oposició a les mentides de la ficció.

El segon capítol (Cròniques i històries de romans: nous models per a la ficció cavalleresca, ps. 39-62) examina les relacions que hi ha entre el TB, el Guillem de Varoic i uns precedents romànics, en concret l'obra de Llull, Muntaner, el Lancelot en prose i el Gui de Warewik, de cara a l'estructuració de la primera part del TB i a l'establiment dels models teòrics de la cavalleria. En segon lloc, il·lustra com aquests models «abstractes» o «ficticis» es concretitzen gràcies a la relació amb el fet històric contemporani i, sobretot, a la seva antiguització, element central de l'estratègia narrativa i cultural del TB, obtinguda gràcies a la imitació, retòrica i narrativa, d'elements clàssics, extrets, per a produir aquest efecte, de Valeri Màxim, de Sal·lusti o de Vegeci. «L'acumulació de detalls com els esmentats en els darrers paràgrafs afaiçona, accentua i fixa la imatge de cabdill antic amb què es revesteix la figura del cavaller quatrecentista Tirant lo Blanc, i respon molt exactament al model narratiu projectat en la dedicatòria i el pròleg de la novel·la. Més enllà __o més ençà__ de les múltiples i complexes relacions que es poden establir entre la ficció i la realitat cavalleresca, bèl·lica i geopolítica del segle XV, emergeix la voluntat de crear la il·lusió de narració de la història d'un temps heroic, és a dir antic, que només pot assegurar de manera eficaç la imitació persistent dels models de la militia clàssica i de la retòrica que hi va associada» (p. 61).

El tercer capítol (Històries de grecs i de troians (amb gregues i troianes), ps. 63-85) és fonamentalment dedicat a caracteritzar l'enorme pes i influència que tenen, al TB, les Històries troianes, versió catalana de l'obra de Guido delle Colonne. Aquesta obra pseudohistòrica, té un paper central en la construcció del TB, bé del punt de vista de les estructures narratives i de la invenció d'episodis, bé en la construcció retoricotextual, i en les pautes narratives de molts d'aquests episodis, ara de caràcter bèl·lic, ara de parlaments i ambaixades, ara d'escenes de tipus amorós. Tot això d'una manera que excedeix la simple organització del discurs, per determinar, al contrari, el significat de l'episodi, i, al capdavall, de la mateixa novel·la.

El capítol quatre (De la memòria literària a l'escriptura: materials i tècniques de la imitació, ps. 87-110) examina les estratificacions en el text i la presència simultània de fonts clàssiques i pseudoclàssiques, en concret altre cop les Històries troianes, Ovidi i Corella. És un capítol fonamental per a entendre la manera d'escriure de Martorell, els seus principals models estilístics, i, doncs, els principis que regeixen i dirigeixen la seva obra: «hem d'atribuir a Martorell una deliberada voluntat literària d'afaiçonar l'estil i en general la dimensió retòrica de la novel·la a partir de la represa imitativa d'una tradició àmplia i al mateix temps compacta que inclou des d'uns quants clàssics llatins vulgaritzats fins a les proses de Corella.» (p. 94) L'anàlisi detallada d'uns quants episodis del TB porta a les següents conclusions innovadores: «Del que s'ha comentat fins ara es desprenen dues consideracions més: una, que el procés compositiu i redaccional del Tirant és molt més complex, i la seva escriptura menys impremeditada i més sotmesa a pautes escolars, del que havia semblat durant molts anys; l'altra, que abordar l'estudi d'una font o d'un grup de fonts determinat implica l'establiment de relacions amb la totalitat del sistema que elles mateixes creen i en relació al qual té sentit, no ja qualsevol detall literari, sinó el conjunt de la novel·la» (ps. 94-95). «L'amplitud dels textos implicats en aquesta categoria, la intensitat amb què són contínuament reescrits i l'extensió dels fragments que se'n reciclen converteixen l'exercici fagocitador amb què la memòria literària de Martorell s'apropia creativament dels seus models en un fenomen absolutament singular en el panorama de la literatura catalana del segle XV, sense parió en cap altre autor» (p. 99) però, sí, relacionable per exemple amb la pràctica de Boccaccio.

El cinquè capítol (Un univers epistolar: Ovidi i la seva herència, ps. 111-141) estudia el paper central que juga la versió catalana de les Heroides d'Ovidi, bé per a la construcció d'episodis, bé per travar tota, o bona part, la retòrica de les passions, dels sentiments amorosos i, sobretot, dels seus continuats intercanvis entre els protagonistes de la novel·la.

El capítol sis (Clàssics moderns: Boccaccio, Corella i la retòrica sentimental, ps. 143-181) revela la presència fonamental de la retòrica sentimental dels dos grans autors, pel que fa a Boccaccio sobretot la Fiammetta i per a Corella pràcticament tota l'obra profana, com a exemples estilísticament i retòrica coherents entre ells, sovint barrejats, i amb els altres autors examinats amb antelació. Corella, que és analitzat en més d'un capítol, s'erigeix a un dels models fonamentals d'escriptura, en tant que autor absolutament contemporani i que comparteix els mateixos ambients culturals, València i la cort de Carles de Viana.

L'últim capítol (Cap als models tràgics: Sèneca i la mort de Tirant, ps. 183-213) analitza el final de la novel·la, al qual, a més de les tradicions ja examinades __clàssics i Corella, cròniques i narrativa artúrica sobretot__, pren especial relleu la utilització d'unes tragèdies de Sèneca. «D'aquesta manera, i contra la influència perjudicial que han tingut al llarg dels segles les paraules de Cervantes, el que resulta singular en la mort de Tirant no és pas que els cavallers morin al llit i facin testament» d'altres ho havien fet abans. La singularitat de l'episodi __la singularitat cultural__ rau, entre d'altres raons, en la seva capacitat de convertir-se en un parallamps que atreu i fon les tres grans tradicions que s'entrellacen a la novel·la i que s han donat cita a les pàgines d'aquest llibre: la ficció artúrica, la historiografia i la retòrica dels clàssics llatins» (p. 213).

El llibre es conclou amb un apèndix (ps. 215-219) en què es presenta un llistat, amb indicació de capítols i bibliografia, de totes les fonts fins al moment localitzades en el TB.