Tirant, I, 194.

Tirant, II, 278. Els menjars en la novel·la mostren certa especialització: fruita fresca, fruits secs o confitures són especialment adients per desenvolupar funcions decisives en les missions d'espionatge. Cf. més endavant la nota 39.

Tirant, II, 88; tot seguit (II, 97) surt el tema de l'apetit sexual. L'emperadriu no es queda enrera. Es retira de la festa adduint un mal de cap. Els metges, després de prendre-li el pols, «que trobaren-lo-hi molt mogut», a l'espera de la trobada amb el jove Hipòlit, aconsellen «canyamons confits ab un got de malvesia» (II, 152). «E l'Emperadriu fon obedient, que una gran capsa se'n menjà; aprés los remullà molt bé» (II, 153).

Tirant, II, 99; la infanta demostra ser, doncs, digna filla d'uns pares proclius al consum senyorívol d'aliments de gran sabor, d'elaboració complicada i de fort poder nutritiu, fins i tot resolutius i estimulants. En aquest cas s'apleguen dues exigències: la de la generositat en l'alimentació (cf. el crit «Llarguesa, llarguesa!», pronunciat en un cèlebre banquet a la Cort de Constantinoble, a I, 558) i el de l'especialització dels menjars a l'hora d'afavorir una circumstància (dolços per als moros llaminers que cal enganyar, afrodisíacs per afavorir els amors nocturns i clandestins).

Tirant, II, 509. A aquesta circumstància se li afegeixen després una llarga sèrie de proves i demostracions. Als moros, se'ls serveixen sempre menjars i vins especials. Vegeu, per exemple, el dinar ofert en nom de l'Emperador al camp de Tirant a I, 445: «Manà Tirant que prop d'una gran font de molt fresca aigua qui era al costat del camp, fos coberta de draps, e ab moltes taules entorn de la lucida font. Tirant féu seure los ambaixadors en una taula, e los presoners que els havia dats en una altra taula més baixa a la part sinestra; tots los ducs e senyors, baix a la part dreta, e ells foren molt ben servits de gallines e capons, e de faisans, d'arròs e cuscusó, e de moltes altres viandes e de vins molt singulars. Los ambaixadors prengueren molt gran plaer en la vista e cerimònia que Tirant feia servir als ducs e si mateix. Com foren dinats, féu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvasia de Candia». Així, doncs, els menjars, els vins i els confits són disposats sàviament, sense que els hostes es vegin mancats del seu clàssic cuscús. Sobre aquesta disposició ecumènica i gens sectària dels menjars al Tirant, cf. més endavant la nota 43. Cal assenyalar, fins i tot amb vista a la discussió sobre la coherència interna i estructural de la novel·la, la substancial unitat de la ideologia alimentària entre les diferents parts o seccions de l'obra, incloent-hi l'anòmal __per a alguns__ episodi del Tirant al Nord d'Àfrica.

Tirant, II, 266.

Aquest motiu ha estat assenyalat per Monique JOLY, Algunas referencias de Cervantes al vino, dins «Nueva Revista de Filología Hispánica», XXXVIII (1990), pàgs. 901-915. Vegeu, per a una altra aparició al Tirant, I, 213 («viandes e confits» entre una justa i l'altra).

Tirant II, 244. No es tracta, però, del punt més baix de l'escala alimentària. A I, 434, en una discussió entre Diafebus i el Duc de Macedònia, la taula es compon de «menjar de gallines e beure de bous», és a dir, «segó e aigua». La generositat i la liberalitat de Tirant s'ha manifestat fins i tot en això. Durant la campanya militar s'ha emportat amb ell «tres cocs, los millors que es trobaren en tota França» (I, 427).

Tirant, I, 374. El motiu és reprès a II, 99, quan el cos de Carmesina, resseguit tros per tros en la descripció que hi operen les mans i la boca de Plaerdemavida, «és bocí que no és negú que no se'n volgués ofegar». Recordeu, pel que fa a això, les notes 3 i 8.

Les pometes de Carmesina, de fet, distreuen Tirant de qualsevol altre menjar: «Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia» (I, 374). Finalment, Diafebus l'arrossega cap a taula, Tirant aleshores «llevà's empegueït de vergonya e anarense a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com l'Emperador l'havia tramès. Empero Tirant menjà molt poc de la vianda, e begué molt de les sues llàgremes» (I, 376)