Visor de obras.

__O amichs e germans meus e singulars en l'art de cavalleria! La major riquea que hom pot possehir en aquest món és la honor, e per ço vos vull pregar que tots me vullau seguir aquesta vegada, perquè yo puga venjar la vergonya que aquests reprovats de crestians a mon germà han feta. E lo crit, ab la honor, sia tan gran que sol hun punt no·ns puguen tenir cara. E pendreu-ne tants com yo·n metré per terra, e seran tants que ab fatiga gran los poreu cullir.

E eren venguts ab les aljubes d'or molt luents, e pujaren tots prestament a cavall e devallaren devers los crestians ab molts grans crits. Com a hòmens enrabiats entraren dins la batalla e en poca hora véreu anar per lo camp cavalls sens lurs senyors. Com Tirant hagué rompuda la lança, posà la mà en la petita acha e, a cascun colp que dava, de mort o de alesiat scapar no podia. Los dos reys se acostaren tant a Tirant que, ab punta d'espasa, lo nafraren. Tirant, qui·s sentí nafrat, dix:

__O tu, rey, qui m'has nafrat de mort segons la gran dolor que sent, mas, ans que yo vaja als inferns, tu·m seràs primer missatger que m'obren la porta, car yo t'i faré prestament anar!

E ferí'l ab l'acha per mig del cap, que dos parts ne féu, e caygué entre los peus dels cavalls. E com los moros veren jaure lo seu cors en terra, ab gran treball lo pogueren cobrar. Aquest rey era lo de la menor Índia, qui tant havia bravejat.

Com l'altre rey véu son germà mort, feya armes com a desesperat. Però, per la nafra de Tirant foren stalviats molts moros, qui foren stats morts y nafrats més que no feren. Com ells veren lo rey mort, anaren-ho a dir als altres reys, en special al de Bogia, car tots lo tenien com a capità major per ço com ell los havia a tots amprats. Com foren certs de la mort de tal rey, levaren lo camp e anaren lla hon eren los crestians e, per la scura nit que feya, atendaren-se al peu de la muntanya.

Com los crestians veren tanta multitud de gent, tingueren consell e veren que Tirant era molt nafrat, que la nafra li dava gran dolor, e conexien que per la sua virtut no podien ésser subvenguts. Deliberaren de partir en la nit e axí u posaren en execució, que los moros no n'hagueren sentiment. Lo següent dia per lo matí los moros pensaven dar la batalla, e no veren negú. Seguiren los crestians de rastre, per   -[f. L5v]-   les petjades dels cavalls, fins a tant que vengueren a la ciutat hon se eren recullits.

Tirant féu exir lo senyor d'Agramunt ab tota l'altra gent que restada li era e ferí enmig del camp dels moros, que y morí molta gent de una part e d'altra. Però los moros los romperen e hagueren-se a retraure en la millor manera que pogueren, tostemps fent armes e defenent-se, fins que·s foren recullits dins la ciutat e tancaren les portes. E los moros plegaven e ab los aristols de les lances daven a les portes.

Lo rey Scariano era capità de la ciutat e ordenà aquella, que molt valentment se defenien. Lo següent dia ixqué lo rey Scariano ab tota la gent e ferí molt bravament en los moros, e durà per bon spay aquesta batalla, hon hi morí molta gent de cascuna part, e als crestians fon forçat de tomar-se'n dins la ciutat. E a Tirant dolia-li'n molt lo cor com ell no s'i podia trobar e veya cascun dia que perdien molta gent, per què dix al rey:

__Senyor, a mi par que no és ben fet que tan sovint ixcau a la batalla, car no és sinó perdició de gent.

E axí fon fet fins que Tirant fon guarit. Com Tirant fon ja quasi guarit, mas no del tot, desijava e volia exir a la batalla. Lo rey Scariano, qui véu açò, dix-li semblant reprenció.

__[N]o sé la tua pròspera mà què desija fer ne si has ja aconseguida la victòria que·t stà aparellada, la qual nostre Senyor, per la sua clemència, te atorgarà, com per anar a la batalla ab grandíssim desig te veig scalfar. E no veus tu lo cel ple de tenebres qui contínuament nos menaça diversitat de temps, ço és, mortalitats a la terra, ab neus, aygües, trons e lamps spantables? Qui és aquell qui a si mateix tan poch stime que ab tan gran fret e mal temps se pose en exercitar les armes? Donchs, fes-me gràcia que per tu ésser levat de malaltia e no star encara del tot guarit, que vulles sperar que passe la tempesta e, venint lo bon temps, ab menys perill poràs usar de les tues acostumades cavalleries. E si lo voler meu no volràs fer, fes tot lo que plasent te sia, car pregar-te és mon ofici e yo, ab los trists pensaments ja acostumats, ab paciència esperaré la tua gloriosa tornada, car Déu sab què poria yo fer sens tu. Ni si altra cosa era de tu, lo que Déu no vulla, més me valria la mort que la vida, la qual ab gran dolor hauria de sostenir.

No tardà Tirant en semblant stil fer resposta.

__No vull fer longa gesta, no·m plau recitar los meus actes, car no pertany als cavallers savis   -[f. L6r]-   ésser profanadors de lurs victòries ni vull minvar lo premi de mos treballs, car la temor no la porte als peus. Déu en lo cel stà poch ansiós de nosaltres ni de nostres misèries, mas d'ell obtendrem gràcia que guanyarem premis ab mèrits de pròpia virtut.

E prestament se féu dar les armes e pujà a cavall ab una gran part de la gent, e ferí en la hun costat del camp. Los moros, tots arremorats, ixqueren a fer armes contra los crestians, e puch dir que Tirant aquell dia e molts d'altres aprés hagué lo pijor. Com Tirant véu aquell dia la sua gent fugir e no podia posar-los en orde, posà's prop del riu e véu venir devers ell lo rey de Àfrica, qui portava sobre lo bacinet una corona d'or ab moltes pedres precioses __la cella era d'argent e los streps d'or, la aljuba era de carmesí tota brodada de perles molt grosses e orientals.

Com lo rey véu star en tal continent a Tirant, acostà's a ell e dix-li:

__Est tu lo capità de la fe crestiana?

E Tirant no li respòs, mas mirava los seus com lo havien axí lexat e molts cossos morts que veya jaure, e los standards e banderes per terra anar. E en aquell dia contra los moros poca defensió feren. E Tirant, ab veu alta, dix, que los moros e los nafrats ho podien bé entendre:

__O trists de vosaltres! Per què armes portau? O gent trista e vil, e bé sou vituperats en aquesta jornada, que moriu com a desaventurats e la vostra fama serà menyscabada e exalçada en dolor e desaventura!

Aprés dix, ab la cara girada devers orient, ab los ulls mirant devers lo cel e ab les mans juntes:

__O eternal Déu, ple de misericòrdia! Tan grans són los meus peccats que la vostra inmensa clemència me ha axí abandonat que, servint a vós per aumentar la sancta cathòlica fe, lo vostre auxili me sia fallit en tan gran necessitat? Car trob-me sol, desemparat de tots los meus e ab molta dolor mire la terra cuberta de cossos morts, e totes les banderes rompudes per terra. Què serà de mi, trist desaventurat? Car yo só stat causa de tot aquest mal, donchs, vinga la mort sobre mi, perquè les mies orelles no s'agreugen de hoyr tan gran infàmia, car altra sperança no puch tenir sinó de mort o de altra volta ésser catiu en poder de infels, puix só fora de la vostra gràcia.

Com lo rey d'Àfrica lo sentí axí lamentar, dix als seus:

__Yo passaré lo riu e apresonaré o mataré aquell perro de crestià. E si hauré mester ajuda, socorreu-me.

Lo rey fon passat e corrent anà devers Tirant. E ab la lança encontrà'l tan fort que al cavall féu ficar los genolls en terra, e passà-li lo guardabraç e les paletes e mès-li hun troç de ferre de la lança per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent morta __y stant en pensament de la princessa__ que certament ell no sentí venir lo rey fins que l'hagué nafrat. E tirà lavors la spasa, car la lança en lo principi la havia rompuda. E aquí ells se combateren per bon spay, e lo rey ho feya valentment, però com hagué molt durat, Tirant tirà hun gran colp al rey e no·l pogué aconseguir per ço com lo ca   -[f. L6v]-   vall se voltà prestament. Mas aconseguí lo cap del cavall e tot lo y tallà, que lo rey e lo cavall anaren per terra. La gent del rey lo socorregueren prestament, que, encara que Tirant no volgués, lo levaren de terra e pujaren-lo a cavall a malgrat seu.

Com Tirant véu que més no podia fer, abraçà's ab hun moro e levà-li la lança que portava, e ferí lo primer, lo segon e lo terç, e mès-los per terra. Aprés ferí lo quart, cinqué, sisé, e lansà'ls de la sella axí com aquell qui era mestre de guerra. E rompuda la lança, posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a hun moro en lo cap que fins als pits lo fené.

Com los moros veren a hun home sol fer tantes armes e fer morir tanta gent, staven admirats e deyen:

__O Mafomet! E qui és aquest crestià qui tot lo nostre camp desbarata? Bé és trist aquell qui lo seu colp spera!

Lo senyor d'Agramunt, qui en lo castell era, féu-se en una finestra e en la cota d'armes conegué a Tirant, qui tot sol combatia. Cridà a grans crits e dix:

__Senyors, ajudau prestament al nostre capità, qui stà en punt de perdre la vida!

Lavors lo rey ixqué ab aquella poca gent que tenia, emperò Tirant fon mal socorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres e lo cavall tenia prou lançades. E per causa de açò fon forçat a Tirant se retragués, mas no a sa voluntat, mas corrent tant com podia, que fins a les portes lo seguiren.

E en aquell cars staven en tan mala sort los crestians que, tantes batalles com donaven, totes les perdien, e los moros restaven victoriosos. E de açò staven molt agreujats los crestians, com los moros se alegraven en los lurs mals. E dix Tirant:

__Ells se poden molt bé gloriejar de nosaltres, que·ns han fet fugir e recullir dins los murs. E no és res qui tant me desplàcia com és com no só mort per braços de forts cavallers, car só restat trist e desconsolat e ple de molta misèria, car no és stat negú d'ells qui socórrer-me haja pogut. E per ço vull manifestar a tot lo món que no só en punt que yo dega viure longament vehent davant mi contínuament los meus enemichs.

Lo rey Scariano, vehent star a Tirant tan desconsolat, no tardà en fer principi a hun tal conort.

__Per fallença de seny entre los més sabents se declara afermar que les coses sdevenidores a degú sinó sols al divinal saber sien descubertes. E flaquea de ànimo s'estima que, ans que la causa de la dolor sia manifesta per dubte de més mals començar primer a dolre's, car sabs millor de mi que en les guerres e en les batalles s'esdevé sovint ésser vençuts e perdre molta gent, que aprés tot se repara. E tu, com a cathòlich crestià, deuries tenir major confiança en Déu que negú dels altres, per les tan senyalades gràcies que t'à fetes en fer-te aumentador de la sua sancta ley crestiana. E comfia de la sua misericòrdia, que ell te rest[i]   -[f. L7r]-   tuyrà la perduda sanitat, car no defall jamés a tots los qui bé·l servexen. E la noblea tua e grandíssima virtut és coneguda per tots nosaltres, e encara per los enemichs, e no dubtam gens de la tua gloriosa victòria, car tu est mostrat entre los altres tan singular ab senyal de dignitat de posseyr sdevenidor imperi, e ja és stada celebrada en openió de tots nosaltres la honor e senyoria que tu est merexedor. Donchs, fes-me gràcia que mostres en aquest cars lo teu virtuós ànimo que tens d'esforçat cavaller, que ab virtut vulles sforçar los nostres ànimos, com tu sies lo sol luminós del qual tots nosaltres havem de pendre lum e, mijançant aquell, ab tu ensemps, speram haver gloriosa victòria dels nostres enemichs.

Molt se confortà Tirant del bon ànimo que véu al rey e no tardà en fer-li semblant resposta.

__O més virtuós que tots los mortals! No·s deu admirar la senyoria tua com me lamente de la mia gran desaventura, car no·t penses que·m faça dolre la temor dels enemichs, mas perquè stich tal adobat que no puch fer prestament la venja. E com a germà e senyor te reste tan obligat del gran ànimo que·t veig tenir en aconsolar-me ab pietat tan excelsa, volent-me restaurar la vida, de què tinch causa de més regraciar-te, perquè les coses que per sola virtut se obren de major premi són dignes. E per ço, ma vida, ma libertat e la mia persona, per bé que ja fos tua, ara molt més d'ací avant, car ja no la tinch per mia, puix havent-la perduda, per tu la he cobrada, e ara la prench en comanda ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, de la qual no per mi, mas per tu, só alegre, perquè més honrada e major sia ta senyoria com de cosa de més stima liberalment seràs senyor.

En l'espay que Tirant semblants paraules rahonava, arribaren los metges e feren-lo desarmar, e trobaren-li moltes nafres, en special III qui eren molt perilloses.

Com los moros veren los crestians qui se eren retrets dins la ciutat, strengueren lo siti e passaren dellà lo riu. E tants eren los bous e camells que portaven que no·s podia stimar. E donaven tan gran empediment en les batalles als crestians que no podien córrer ab los cavalls ni fer entrades ni exides, e la ciutat stava tan streta que negú no podia entrar ni exir.

Tirant tingué dubte que no minassen lo castell __e lo rey e los altres se tenien per perduts__, e ordenà que fos feta una contramina y en totes les cambres baxes fossen posats bacins de lautó, per ço que, com caven en la mina e són prop de haver-la cavada, si bacins hi à, com donen lo colp ab lo pich en aquella cambra hon lo bací és, tantost resona; en special, si n'i ha molts que stiguen los huns prop dels altres, fan gran remor. Aprés que açò   -[f. L7v]-   fon fet e los bacins posats, feren la contramina.

Aprés pochs dies que Tirant era ja guarit e stava en disposició de portar armes, una fadrina __que dins lo castell era, qui pastava farina__ sentí menejar los bacins e fer remor, corregué prestament e dix a sa senyora:

__Yo no sé què s'és, mas avisada del que hoyt dir, com los bacins sonen, senyal de tempestat e de sanch.

E la senyora, qui era muller del capità del castell, prestament ho anà a dir a son marit, e aquell ho dix al rey e a Tirant.

Secretament, sens fer remor, anaren a la cambra e trobaren ab veritat lo que la fadrina havia dit. E prestament se armaren e posaren-se dins una cambra e no passà una hora complida que ells veren claredat dins en la cambra. E pensant que de negú del castell no eren stats sentits, feren lo forat molt major que no era e la gent començà de exir de la mina. E com foren ben sexanta en la cambra, los del castell entraren dins la cambra e tants com n'i trobaren foren morts e tallats a peces. E certament, los qui podien dins la mina entrar, no s'esperaven los huns als altres, mas Tirant féu tirar moltes bombardes dins la mina e, tants com se'n trobaren dins, ne moriren.

E vehent Tirant que la sua gent stava smayada, per ço com tenien molt poques vitualles, delliberà de dar-los la batalla e dix al rey:

__Senyor, aquesta gent que·ns és restada, yo·n pendré la mitat e vostra senyoria s'aturarà l'altra. E yo iré en aquell petit bosch e com vendrà la hora que lo sol exirà, exireu per la porta de Tremicén e vogireu tota la ciutat e ferreu enmig del camp, e yo ferré a l'altra part e pendrem-los enmig e veurem si·ls porem posar en desconfita. E si u fem, serem senyors del camp. Emperò no he de res tan gran dubte sinó dels bous, que haurem a passar per mig d'ells e cascuna vegada nos mataven molts rocins.

Respòs hun genovès, lo qual era stat galiot de la galera de Tirant com se perdé, qui havia nom Almedíxer, home molt discret e sabut en totes coses, e dix:

__Capità senyor, voleu que yo us faça tots aquells bous fugir, que no n'i aturarà hu per senyal? E com fogiran, los moros iran detràs ells per recobrar-los e, en aquell punt, me par que serà hora de ferir en lo camp sobre ells.

__E si tu __dix Tirant__ tal cosa sabs fer e·ls fas apartar, yo·t promet, per lo nom de Carmesina, de fer-te gran senyor e dar-te viles e castells e tal heretat que·n seràs més de content.

E lo rey dix a Tirant:

__Germà senyor, puix aquest fet voleu emprendre de fer, prech-vos que·m doneu la empresa de anar al bosch lo dia que u delliberareu e, com veuré la bandera en la més alta torre, de tot cert yo ferré enmig del camp.

Tirant respós que era content e manà que totom ferrà's sos cavalls de nou e les celles adobar.

Lo genovés pres moltes barbes de cabrons e sèu de moltó. E picà-u bé tot e posà-u dins caçoles planes, ben sexanta que·n féu. E com tot fon en orde, ans que lo rey partís, Tirant féu ajustar tota la gent en una gran plaça e, pujat alt, sobre hun cadafal ab lo   -[f. L8r]-   rey féu-los una semblant oració.

__O nobles barons e cavallers! Demà serà lo dia que tots porem guanyar grandíssima honor e fama, per què suplich a vós, senyor, e a tots los altres prech e amoneste que ab amor e voluntat cascú faça son poder de fer virtuts e singulars cavalleries, axí com los hòmens de honor e d'estima deuen fer, car, si nostre senyor Déu nos fa tanta de gràcia que hun poch los pugam sobrar, nosaltres serem senyors del camp. O quina glòria iria per lo món de nosaltres, que ab tan poca gent hajam desconfits tants reys e vençuts tanta multitut del poble morisch! E de la gent de peu no us ne cal haver gran dubte, car yo pens que mal lur grat hi són venguts. E·n special nos devem confortar com nostre Senyor tostemps ajuda a tots aquells qui mantenen e defensen la santa ley crestiana, e majorment com per sa part tenen lo dret e la justícia. E per ço us prech que la cavalleria vostra sia axí honrada, en la hora que la batalla se darà, que no dexeu lo camp per temor de mort, car més val morir defenent vostra honor e fama com a cathòlichs crestians que viure catius e desonrats e farts de mal, e que foragiteu de vosaltres tota temor de morir e que penseu de bé a fer e virtuosament batallar, car si ab paciència preneu aquest martiri, mantenint la sancta fe, sereu per nostre Senyor coronats en la sua santa glòria de paradís en companyia dels sancts àngels.

Com los crestians hoyren axí parlar a Tirant, lo rey e tots los altres lansaren dels ulls vives làgremes de inestimable alegria, e no tingueren altra sperança sinó de bé a fer e de morir com a bons e cathòlichs crestians.

E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà's dins lo bosch, que per negú dels moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer pres les caçoles del greix que fet havia e, en la hora de l'alba, ell ixqué del castell e posà les dites caçoles les unes prop de les altres, e mès-hi foch. E com foren enseses, cerquà que lo vent anàs devers los bous e, com la olor plegà a ells, fogiren ab molt gran fúria e passaren per mig del camp lansant tendes e nafrant hòmens e cavalls, que paria que quants diables havia en infern los encalçaven. E aparellaren-se tals, huns ab altres, que a maravella se trobara hun bou ni hun camell qui sa fos. E molta gent de peu e de cavall los seguia per fer-los tornar, e tots los moros staven admirats què podia ésser stada la causa de aquest moviment. E no penseu que Tirant ab los altres stigués menys de gran admiració, com semblant cars jamés haguessen vist ni hoyt parlar. E al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dan, e encara per la gran fretura que·ls farien per por   -[f. L8v]-   tar lo carruatge, car entre bous, brúfols e camells, eren passats CL mília per la gran provesió que havien feta per fornir la ost.

Com los bous foren passats, Tirant féu alsar la bandera, la qual era blanca e vert. Com lo rey véu la bandera, ixqué del bosch cridant grans crits:

__Viva lo poble crestià!

Tirant axí mateix ferí, axí com era stat ordenat, en l'altra part. Lavors fon mesclada la batalla dolorosa e cruel. E qui u ves poguera ben dir tot lo fet com passava, car véreu pendre e donar de molts bells colps de lances e d'espases qui portaven de si molt gran pietat, car en poca hora véreu per terra morts de molts bons cavallers. E mesclaren-se totes les batalles e feyen tan gran remor que paria lo món se'n degués entrar. E véreu anar Tirant amunt e avall, derrocant bacinets del cap e scuts del coll, matant e nafrant, e fent les més admirables coses del món, durant la ira, que era fresca. E lo rey Scariano se mantenia molt bé per ço com era molt bon cavaller, jove e animós. E de la part dels moros hi havia molts bons e valentíssims cavallers. E·n special lo rey d'Àfrica, per la mort de son germà, usava envers los crestians de molt gran crueldat. E lo rey de Bogia, molt animós cavaller. La batalla era dura e fort, no havent-se pietat los huns als altres, e tantes d'armes feya cascuna de les parts que era cosa admirable. Lo senyor d'Agramunt, que no fa oblidar, feya tan gran sforç de si que, los enemichs, se'n spantaven de les sues cavalleries.

Seguí's que lo rey d'Àfrica conech a Tirant en les armes e dreçà lo cavall devers ell, e encontraren-se pits per pits de cavall, en tal forma que·l rey e Tirant ne anaren per terra. Mas Tirant, per ço com dubtava la mort y era de major ànimo, se levà primer e véu que lo rey encara stava per terra. Acostà's a ell per tallar-li les correges del bacinet, però no pogué, car la gent era tanta, com veren lo rey en terra, que fon gran admiració com no mataren a Tirant, car dos vegades lo levaren damunt lo rey e dos vegades lo tornaren a lansar per terra. E com lo senyor d'Agramunt véu a Tirant en tan gran perill, anà devers ell e véu que hun cavaller, qui era almirant del camp, que feya son poder en dar mort a Tirant. Aplegà ab ell e feren tantes d'armes ab tanta malícia que·s daven de mortals colps, la hu per defendre a Tirant e l'altre per voler-lo ofendre, e cascú estava mortalment nafrat e, stant Tirant e lo senyor d'Agramunt en tan gran perill de mort, aplegà Almedíxer, lo qual era molt malament nafrat e cridà a grans crits:

__E com! Morrà huy aquell singular capità qui és la flor de la cavalleria del món?

E hu de aquells generosos qui batejats se eren __per les nafres que tenia ja no podia fer més armes__ anà devers lo rey Scariano e dix-li:

__Ajudau, senyor, al capità e germà vostre d'armes, que per sa desaventura s'és mès tant dins entre·ls enemichs de la gent crestiana que serà gran admiració que la vida sua no perille. Veja la senyoria vostra si li porà ajudar, car gran perdició seria de tots nosaltres que ell se perda, car prestament serem perduts si la sua virtut nos defall.

Lo rey Scaria   -f. M1r-   no, com a cathòlich crestià, se posà en la major pressa de la gent e féu tan gran sforç d'armes ab los seus que li ajudaven, e véu lo rey de Bogia que sobre Tirant stava per tolre-li lo cap. E aquest rey era son germà, conexent-lo molt bé en les armes, e sobre lo bacinet que portava una gran bogia tota d'or ab moltes pedres precioses que tenia entorn. E vehent Tirant en tal punt star, ab la lança mantinent li donà en les spatles tan gran lançada que tot l'arnés li passà e no s'aturà fins a l'altra part, travessant-li lo cor, e caygué mort. Los moros feren tan gran sforç que se'n portaren lo cors mort de aquest rey de Bogia, e pujaren a cavall molts altres cavallers qui eren cayguts de una part e d'altra e la batalla tornà més cruel que no era stada. E moriren en aquell dia molta gent de una part e d'altra.

La batalla durà tot lo dia e·s continuà molt cruel, sinó que·ls fon forçat per la nit que·ls empedí, perquè feya gran fosca, que s'agueren a departir. E los crestians se retragueren tots dins la ciutat aquella nit e stigueren ab grandíssima alegreia per ço com del camp eren stats vencedors. E saberen certament com en aquella batalla eren stats morts tres reys, ço és, lo rey de Bogia, que morí per mans de son germà, lo segon fon lo rey Geber e lo rey de Granada. Dels qui foren nafrats no se'n fa menció sinó del rey de Domàs e del rey de la Tana.

Aquella nit refrescà molt bé la gent e los cavalls e, ans del dia clar, ja foren los crestians armats e a punt. E stigueren admirats los moros com veren que batalla los volien dar, com no haguessen pogut donar als cossos sepultura. Tornaren a la batalla lo segon dia e aquesta fon molt cruel e sangonosa, hon hi moriren infinits moros e no molts crestians, que a hun crestià que morís moriren cent moros. La causa de la mortaldat de tants moros fon perquè no eren tan ben armats com los crestians ni portaven los cavalls tan bons ni encubertats. Cinch dies contínuus durà lo combatre e, com los moros no u poguessen comportar per causa de la pudor dels cossos morts, trameteren misatgers al[s] crestians que·ls donassen treves. E lo rey S[c]ariano e Tirant foren contents e les atorgaren de bona voluntat.

E Tirant cascun dia feya dir missa e pregava al rey e als altres que la hoÿssen de bon cor. E aquell dia que les treves atorgades foren, Tirant se posà en oració e ab molt gran devoció suplicà a la divina Clemència de nostre senyor Déu Jhesucrist e a la sacratíssima Mare sua, Senyora nostra, que encara que ell fos hun gran pecador, que li volgués fer tanta de gràcia que pogués conéxer los crestians entre los moros, per ço que ab millor cor los pogués donar honrada sepultura, com tots los tingués per màrtirs sants, com fossen morts per aumentar la santa fe cathòlica. E hoynt nostre Senyor demanda de tan justa causa e ab tan recta e bona intenció, atorgada li fon la dita gràcia en aquesta forma: que tots los crestians se giraren mirant devers lo cel ab les mans juntes, no lansant de si neguna mala olor, e los moros staven mirant   -f. M1v-   en terra e pudien com a cans. Com Tirant véu tan singular miracle, pregà al reverent frare que fes rebre informació en scrit de aquest tan gran miracle perquè en sdevenidor fos memòria que tots los qui moren per aumentar la santa fe cathòlica van dret en la glòria de paradís. E foren-los fetes honrades sepultures, e allà hon fon lo major conflicte de la batalla fon feta una solemne sglésia del benaventurat mossényer sent Johan.

Los moros prengueren tots los cossos dels seus e lansaren-los en lo riu, cascú ab son scrit per ço que dins terra los parents los poguessen soterrar. E tants foren los cossos morts que tot lo riu taparen, que per altre loch lo riu hagué a discórrer l'aygua.

Aprés, los moros se'n pujaren en la muntanya e los crestians stigueren en la ciutat. Durant aquestes treves arribà lo marquès de Luçana, lo qual era criat del rey de França, e sabent que Tirant era en la Barberia vench-se'n en Aygües-Mortes e aquí s'embarquà en una galiota. E anava com a mercader vestit e arribà a la illa de Mallorqua, e de aquí ab una nau passà a la ciutat de Túniç. E aquí hagué nova de les grans victòries que Tirant havia hagudes e de la molta terra que havia conquistada e delliberà de anar a ell. E anant per son camí, sabé com les treves devien passar e aturà's en una vila, e tramés a dir a Tirant com ell era en la vila de Çafra e pregava'l que li trametés gent per ço que ell passar pogués.

Sabuda la nova, Tirant li tramés mil hòmens d'armes e, per capità de tots ells, Almedíxer. Los moros, sabent que gent era exida de la ciutat, secretament trameten ben deu mília rocins aprés d'ells, ab ses spies que·ls trameteren detràs, perquè, a la tornada que farien, ab lo marquès [e] Almedíxer los poguessen haver. Lo rey d'Àfrica, qui era vengut capità dels moros, qui stava amagat dins hun bosch, com veren venir los crestians, ixqueren-los e feriren en ells, e mataren e apresonaren-ne molts, e alguns qui·n fugiren qui portaren la nova al rey e a Tirant. Com foren certificats de tan gran novitat, Tirant los féu lo semblant vot.

__No·m clam sinó de mi matex, que com a jove e de poch seny he volguda seguir ans la voluntat que la rahó, de consentir que treves fossen fetes ni atorgades ans que la fi de la guerra, que estava en nostra mà. E·m tinch per foll e decebut com só caygut en tan gran ignorància de creure a negú, com fos clara la speriència del que s'és seguit. E estich més de dolor cubert que de delit per causa del marqués, qui és catiu en poder de infels. E yo, per seguir lo vostre apetit desordenat, consentí en les amargues treves __no gens al plaer meu, car bé conexia que no se'n podia seguir sinó tot mal e dan per a nosaltres, car   -f. M2r-   tots dies havem vist multitut de gents de peu e de cavall venir en socors de nostres capitals enemichs, e són ara, en nombre, tres tants més que no eren__, tenint nosaltres la victòria per nostra part. Ara poca admiració serà no tornem a les dolors primeres, car més és a nosaltres perdre hun home que ells mil ne perdessen, per què yo fas vot solemne que tant com yo aturaré en aquesta terra, de no donar treves ni pau a negú. E si contra ma voluntat se han de fer, que de continent me partiré sens fer més armes.

Lo rey Scariano fon molt adolorit de les paraules de Tirant e, tenint-se per culpable, ab gran humilitat féu principi a semblant rèplica.

__No·m dolria en cert tant la mort, a la qual negú fugir pot, com me dol lo gran defalt que per causa mia s'és seguit, e en strem me turmenta lo teu enuig qui per mi te ha convengut sostenir, qui·m manifesta lo teu adolorit pensament. Clam-te mercé que no hoja de la tua boca sinó de aquelles gracioses paraules que la tua molta afabilitat ha acostumades, car bé conech lo meu gran defalt. E prech-te, com a singular germà e senyor, que vulles perdonar a la mia gran ignorància, car verdaderament tinch coneguda la tua gran discreció e jamés me vull partir del teu singular consell com tots quants som, sens la tua virtut, no valem res ni podem fer alguna cosa qui de bé ni d'onor sia. Donchs, hages pietat de nosaltres, per la tua molta gentilea, que no·ns vulles desemparar.

Tirant, vehent lo rey ple de tanta humilitat, que tan benignament lo pregava, lo seu ànimo mogut de compassió excelsa, deliberà d'aconsolar-lo e, ab paraules afables, li féu present de tal rèplica.

__No és de mon costum ésser cruel a mos amichs, com haja acostumat de perdonar a mos enemichs com me demanen mercé, per molt que m'hagen ofés. Quant més dech perdonar al qui ame e desige servir més que a tots los hòmens del món! Per què, senyor germà, la senyoria vostra pot star en segur de mi que si la vida no·m lexa, que tant com dure la conquesta de la Barberia, yo no us falliré. E si cent vides tenia, les posaré a perill de mort per traure-us ab honor de aquesta empresa. E no vull recitar més coses que sien de passió, sinó que vull tornar a mes acostumades victòries. E puix gran part de la nostra gent havem perduda e ells són X tants més que nosaltres, usaré de mos remeys, no difraudant gens la honor de ca   -f. M2v-   valleria.

Lo rey Scariano fon molt content de les paraules gracioses de Tirant e féu-li infinides gràcies, e dix que era prest de fer tot lo que li manàs.

__Senyor __dix Tirant__, puix axí és, ordenem nostres fets en tal forma que la honor y sia salva. La senyoria vostra partirà de açí de nit, ab XIIII mília de cavall, per anar hon és la senora reyna. En aquestes VI legües replegareu quantes adzembles, àsens e someres e jumentes trobareu, e tots quants hòmens e dones e infants haver poreu. E no dexeu en les viles e lochs sinó les portes tancades ab aquells qui són inútils, axí com dones parides qui jahen en lo lit e hòmens molt vells e gent aleziada. Tots los altres feu-los venir, de VII anys ensús e de LXXXV en avall. E a cascú de aquests, axí hòmens com dones, feu-los repartir totes les cavalcadures, e cascú faça paraments de drap blanch. E si tantes cavalcadures haver no poreu com persones, resten los qui són més indisposts e, si no tenen tant drap blanch per a fer paraments, féu-los de lançols o de flaçades de quina color se vulla que sien. Aprés fareu vestir a tots les camises sobre les aljubes e fareu haver tantes carabaçes com poreu e, a cascuna dona o al petit infant __e si tantes se'n troben__, cascú·n porte, tan altes com les poran portar e cubertes de drap blanch.

E complit de dar l'orde, Tirant pregà al rey que y fes venir la reyna perquè les altres dones y venguessen de millor voluntat. Lo rey se posà prestament en orde e partí tan secretament com pogué, que los moros no·n tingueren negun sentiment. Com lo rey fon partit, Tirant tramés hun embaxador al camp dels moros, dient-los com dins lo temps de les treves havien apresonat al marqués e a molts altres cavallers, que ell los requeria, sots la promesa fe de les treves, que ells los volguessen restituyr e soltar.

__A tots los qui són stats presos, si no, que al dehén dia que s'aparellen a la batalla.

E Tirant féu fer hun gran fossat, lo qual era estret e fondo. E al dia assignat, lo rey Scariano vench axí com Tirant havia ordenat e hagué ajustats bé XL mília entre hòmens e dones, e tots cuberts de blanch. E entraren de dia, per ço que los moros los vessen e stigueren molt admirats com veren venir tanta gent.

E lo dia que les treves passaven, los moros, a la hora de la mijanit, vengueren a la ciutat e combateren-la. Tirant, com a home usat de guerra, stava tostemps armat, e posà CCCC hòmens en les torres e en la muralla per defensió de la ciutat. E lo rey y ell, ab tota l'altra gent, ixqueren per altre portal e vogiren entorn de la ciutat e feriren mortalment en les spatles dels moros. E tots portaven paraments blanchs. Les dones se posaren fora de la ciutat, lla hon era lo vall qui novament era stat fet, ab CC hòmens d'armes per guardar-les, e cascuna dona portava en la mà una canya grossa. E posaren-se tots en ala.

Aquesta batalla se mesclà, que fon crudelíssima e dura, que en poca hora fon mesa infinida gent per terra, morts e nafrats. E Tirant portava una lança curta e grossa, tota   -f. M3r-   ennirviada. Bé restava trist lo qui lo seu colp sperava, car en aquell dia los inferns omplí de les ànimes de aquells. La batalla durà per bon spay e, ans que Tirant en la batalla entràs, dexà cinch-cents hòmens d'armes, que no volgué que ferissen, hi eren dels millors que en sa companyia fossen. Com en aquell cars infinides gents d'una part y d'altra fossen mortes e vehent que lo rey crestià ab gran ànimo combatia, e lo senyor d'Agramunt per lo semblant, Tirant ixquè de la batalla dexant los altres combatent e anà hon eren los cinch-cents hòmens d'armes que dexat havia e, ab ells ensemps, anà al camp dels moros. Com foren arribats a les tendes, cridaren a grans crits:

__O marquès de Luçana! Si sou açí, parlau e cridau la bona sort qui us spera, car açí és Tirant lo Blanch, qui és vengut per liberar-vos.

Com Almedíxer sentí la veu dels crestians, paregué-li que fos veu qui del cel los devallada e los dos, ab la dolor e la ira que tenien, sforçaren l'ànimo e prestament ixqueren de les tendes e anaren lla hon era Tirant. Com Tirant véu lo marqués de Luçana, prestament lo conegué. E féu descavalcar de hun bon cavall hun home seu e, ab los ferros, lo féu pujar a cavall e Almedíxer féu pujar en les anques del seu cavall. E tragué'ls de tot lo camp e·ls féu desferrar e armar. E tornà Tirant al camp prestament e mès-hi foch, e manà a tots los qui eren ab ell que fessen axí com ell feya. E no tardà molt que tot lo camp fon ple de foch. Com Tirant véu axí gran foch, tornà a la batalla e socorregué al rey e al senyor de Agramunt molt valentment. E Tirant, ab virtut, dava tan mortals colps que no era qui·l gosàs sperar, sperant premi de victòria. E los enemichs reforçaren tant com los fon possible per damnejar los crestians. E com més anava, més cruel e dura era la batalla, e tants eren los cossos morts que ab gran fatiga la gent combatre podien. Com los reys e capitans moros veren venir a menys la lur gent e veren lo foch ençés en lo lur camp, e miraven les dones qui staven fermes, que no·s movien, car ab la torba del combatre no les havien vistes fins en aquella hora, dix lo rey de Túniç:

__Senyors, yo no puch creure ni pensar que aquests hòmens sien crestians, mas crech que sien diables batejats, o lo nostre Mafomet s'és tornat crestià. E ells combaten huy tot lo dia ab tan gran força e virtut, que cosa és de gran admiració, tan poca gent com són, de haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres ab tanta multitud de cavallers no bastam a offendre'ls. E han-nos cremat tot lo nostre camp. E aquella gent que·ns stan mirant no han ferit encara, sinó que estan sperant que siam cansats e ferir-nos han a les spatles, e tots serem tallats a peçes. Per ço, a mi par nos deuríem retraure, no lla hon és lo nostre camp, mas apartem-nos al través, en aquell altre mont, car de tot cert yo tinch gran dubte, no de aquests que ací combaten, mas de aquella mala gent blanca. E mirau com són grans hòmens a cavall, que jamés los viu tals.

E açò causava les carabaces que les dones tenien   -f. M3v-   al cap, que·ls paria que fossen molt alts de persona. No tardà lo rey d'Àfrica, ab sforçada veu, de semblants paraules fer principi.

__Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure, rey de Túniç, com cent passions de nova manera tenen la mia ànima e lo cors turmentat, e no ignore lo perill de la mort. Mas per lo teu clar entendre deman a tots mercé que les mies rahons sien acullides axí com a persona qui ha perdut son germà en batalla e desige infinidament venjança, confiant en les mies pròpies mans de atényer aquella glòria, que los meus ulls, havent vista de aquell famós capità, que matar-lo puga. La deliberació de tan penada vida és voler-me socórrer: no ab pas temerós ne tard y vullau atényer! E deus dexar tots dubtes qui en ofensa de tots aquests reys sia, car de aquell dia ençà que yo·l perdí dolor inestimable ha compreses totes mes forçes, que·m fa seguir la sua ensenya del meu amat germà. E lo plaer meu és no remetre res a la benaventurança de aquest món, mas a la fortuna enemiga de mos delits, crehent lo que yo dich és lo millor, car morint és reviure en gloriosa fama.

E no dix pus, sinó que ferí lo cavall dels sperons e posà's en la pressa de la gent ab gran fúria. E fon sort que s'encontrà ab lo marqués de Luçana e tan bravament l'encontrà que a ell y al cavall mès per terra, e de continent lo hagueren mort, sinó per lo senyor d'Agramunt, que prestament lo socorregué ab los altres. E lo qui portava la bandera dels crestians entrà més avant, envers aquella part, e feriren en la major pressa dels enemichs. Lavors poguéreu ben veure los pus bells fets d'armes que en una gran part del món sien stats fets ne vists. E certament ells se mostraren, los moros, en aquell cars, molt admirables cavallers, e cridaven tostemps lo nom de Mafomet. E·n aquell cars molts cavalls véreu anar per lo camp sens senyor, e molts cavallers per terra, morts e nafrats.

La batalla durà fins passat lo migdia e dos hores aprés, car no·s podia conéxer quals havien lo pijor o lo millor. E sostenint-se axí la batalla, lo rey de Túniç portava a Mafomet sobre lo bacinet, tot d'or, e conech a Tirant en la sobrevesta que portava, ab steles, per devisa, e dix als altr[e]s reys:

__Voleu que siam del camp vencedors? Cuytem devers aquell qui tantes de armes fa e donem-li mort e seran tots aquests crestians nostres catius.

E de continent feren la via sua. Ab arnesos molt luents e richs guarniments, tots los reys justats vengueren sobre Tirant e, com ell los se véu prop, féu com a leó enrabiat enmig de tots. E encara no havia rompuda la lança e encontrà lo rey de la Tana per mig dels pits, ab tal força que l'arnés no li valgué res e lançà'l mort per terra. Aprés encontrà al rey   -f. M4r-   de Túniç e passà-li lo braç e derrocà'l del cavall, e com ell se véu en terra dix:

__O rey d'Àfriqua! Prou me costa la tua follia, car yo veig que huy serà lo dia que perdrem la batalla e la vida ensemps, e aquells qui stan segurs a tots nos daran la mort.

Allí atés lo rey Scariano ab lo marqués e Almedíxer, qui animosament se combatien. E tant feren per lur virtut que, per força, se'n portaren dins la ciutat al rey de Túniç axí nafrat com stava. E Tirant dexà la lança a malgrat seu, car los enemichs la y levaren, volgués o no. E lavors mès mans a la petita acha que·n l'arçó de la cela portava e donà a hun moro enmig del cap de tall, que fins als pits lo fené. No crech jamés pus bell colp haguessen fet los magnànims cavallers passats, ço és, Èrcules ni Anxil·les, Tròyol, Èctor ni lo bon Paris, Samsó ni Judes Machabeu, Galvany, Lançalot ni Tristany, ni l'ardit Teseu.

Com los moros açò veren, tal colp donar, tots stigueren admirats e veren-se ab les lançes rompudes: tots se voltaren, e sonaren hun corn e tots los moros se dexaren de batallar. E retraent-se, pujaren-se'n en un mont. E los crestians los dexaren de bon grat anar, perquè tenien desig de repòs, però encara, ab tot lo cansament, los seguiren fins que foren pujats en lo mont. E açò feren per mostrar més clara la victòria. E certament Tirant, desijós de honor, lla hon veya lo major perill, allà·s metia, que no la lexava perdre.

Com los moros foren en lo mont, los crestians se'n tornaren dins la ciutat, e tot lo poble, axí hòmens com dones, deyen a Tirant:

__Vixqua lo benaventurat cavaller Tirant! E beneyt fon lo dia que ell naxqué e beneyta fon la hora que tu entrist en aquesta terra, e beneyt fon aquell dia que tu·ns donist lo sant babtisme. E a Déu fos plasent que tu fosses senyor de tot lo poble morisch.

E ab grandíssima festa e alegria lo pujaren al castell. E trobà lo rey de Túniç, que l'havien curat de les nafres que tenia, e véu entrar a la reyna e a totes les dones a cavall, ab les adzembles e jumentes, e ab les carabaces al cap e cubertes de lançols. Vench en punt lo rey de Túniç de voler-se desesperar, com sabé l'engan que Tirant fet los havia, e ab les mans se desféu totes les benes de les nafres e jamés consentí lo tornassen a curar, ans axí se lexà morir. Mas ans que morís, féu principi a semblant lamentació.

__La noblea e virtut és ja coneguda de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch e, de aquesta hora avant, tots los reys e cavallers de la Barberia se deuen humiliar a ell, car yo·l veig en sobirana sperança de pujar en imperi sdevenidor, com a la sua gran indústria e alta cavalleria la fortuna li ve tan pròspera que no seria negú qui   -f. M4v-   d'ell pogués traure lo cabal. Emperò, aquesta victòria que ara de nosaltres ha aconseguida, no la deu atribuir a les lur forces, com en la batalla més poderosos erem nosaltres que no ells, ni jamés nos fórem dexats de combatre sinó per lo frau e decepció que·ns ha fet de les dones. Car en la primera batalla, encara que·ns fallís rey, no·ns fallí la virtut e fórem vencedors. Mas en esta segona, perquè és stada molt dolorosa e per poch saber, nos som perduts. Per causa de açò me vull dexar de viure e offerir lo meu cors a desonrada sepultura, puix tan poch he sabut de la guerra, car veig que per pietat no són stats dexats los fills a les mares ne los marits a les mullers.

"E per no veure tanta c[r]ueldat, ab bones obres vull acabar la glòria de la mia vida ans que venir en més strema desaventura. E per speriència veig que los nostres fets no poden haver longa durada, per ço com la gent de Tirant és molt ben ordenada e, com entren en batalla, se pot ben dir que són mestres de cavalleria. E Tirant no dóna càrrech a negú que sia capità en la batalla sinó a hòmens qui passen L o LX anys. E no és negú de tota la sua gent que sol li passàs per l'enteniment de fugir, ans tots tenen per certa la victòria, puix tenen a Tirant per capità, e no és negú qui pose la sperança en los peus sinó en los braços y en les mans. E tot lo contrari de açò fa la nostra gent e, per causa de açò, som tots vençuts e vituperats, car aquest sab vençre les forts batalles, dures e aspres, ab abtea e indústria. E sab consellar a si mateix e instruir als altres, e ha sabut cremar lo nostre camp e, ab dones, ha vençuda tan gran multitut e morisma e portats a total destrucció, car la vista d'elles féu perdre tot lo nostre sforç, que no gosàrem tornar en lo nostre camp, hon les tendes eren cremades, ans ab gran dejecció nostra se mudaren en altre loch. E dich-te, capità gloriós, que jamés fuy vençut en batalla ne corromput per avarícia.

Tirant hagué compassió del rey com lo véu star desesperat e pregà'l que·s dexàs curar, car les nafres no eren perilloses. Dix lo rey:

__Lexau-me star axí sta nit e, si puch vençre la ira, la fortuna me retrà vencedor o vençut. E si yo la venç, yo·m dexaré curar. E si só vençut, devallaré als inferns hon crech que és lo nostre Mafomet, qui no·ns ha pogut ajudar contra los crestians.

Lo rey feya replegar tota la sanch qui de les nafres li eixia e, com fon mijanit, begué's tota aquella sanch e aprés dix:

__Lo meu cors no mereix altra sepultura sinó d'or o de sanch. E ab aquesta sanch finiré los meus trists e amarchs dies.

E posà la boca en terra e axí reté l'esperit. E la sua ànima se'n portà aquell a qui pertanyia.

De continent que lo rey de Túniç fon mort, Almedíxer suplicà a Tirant que li fes gràcia del cors del rey, e ell lo y atorgà. E Almedíxer tramés a dir al camp dels moros com lo rey de Túniç era mort, que vinguessen per haver-lo. Com los moros saberen tal nova, feren lo més adolorit dol que jamés fos fet per negun príncep   -[f. M5r]-   del món. E ordenaren cinquanta cavallers dels millors de tot lo camp e trameteren-los a la vila per cobrar lo cors del rey. E com foren davant lo capità, suplicaren-lo benignament los fes gràcia de fer mostrar lo cors del rey. E Tirant manà a Almedíxer que fes pendre lo cors e que·l fes posar en una sala sobre hun lit en terra ab molts matalafs e que fos cubert de hun bell drap d'or e cent cavallers stiguessen prop d'ell ab spases nues en les mans. Com tot fon fet, Tirant féu entrar los moros dins la sala. Com foren prop del cors, descobriren-lo. E los moros, havent natural conexença de lur rey e senyor, lo major de tots ells, ab sforçada veu, féu principi a semblants paraules.

__Ab poch treball se conserva la gran fama, puix és adquerida. Però aquella fama és millor qui·s diu per boca de persones bones e tengudes en compte de verdaderes, car aquella és neta de tot crim qui és publicada per tot lo món, com té lo fonament de virtuts, e aquell és merexedor de premi en lo cel e en la terra. O tu, capità senyor e millor de tots los bons, scolta'm lo que·t diré! Tu est claredat e lum verdadera, qui has vixcut en lo món ab virtut sobirana, car per tu són stats il·luminats e animats los crestians qui per tu novament són stats fets en la Barberia, car la tua noblesa és coneguda e és en tan alta dignitat posada que est merexedor de molta glòria, e si lo que has començat perseveres, no·t fallirà. E més se manifesten les tues bondats e virtuts tant com més honres aquest magnànim senyor, car de la honor que li fas ell és molt bé merexedor. E fas més, que, honrant a ell, honres a tu mateix, com la honor és de tal condició que resta tostemps ab lo qui la fa. E aquest magnànim e valerós rey ab ses bones costumes ha manifestat en les sues naturals obres quant era lo seu ànimo e la molta valor sua. E tu ab virtuts pots dir que has ennoblit lo teu noble linatge, com res en aquest món no·s pot dir que sia bo sinó virtut, ne mal sinó vici.

"Aquest singular rey la fortuna adversa lo ha conduhit de ésser stat pres e tant era lo seu gran ànimo que no ha pogut comportar que negú se pogués gloriejar que·l tingués pres. E per ço s'és dexat de viure, per no veure tanta confusió, car la magestat sua e les sues grandíssimes virtuts e costumes eren tals que era digne de conquistar tot lo món e vençre les aspres e cruels batalles, e senyorejar tota la crestiandat e posar papa en Roma e soldà en Babilònia, e subjugar sots lo seu peu Àsia, Àfrica e Europa. E si no fos stada tan breu la sua vida, fóra stat posat en grandíssima dignitat. O tu, mort trista, cruel e desconexent! Ab quanta malícia has volgut aterrar les forces de aquest valerós rey!   -[f. M5v]-   E per la mort de aquest, serà destroyt tot lo poble morisch. Per què prech los meus companyons e germans que ploren e lamenten la mort del nostre senyor natural e aprés les nostres misèries, qui prestament nos aconseguiran.

E lançant-se de genolls en la dura terra, besaren los peus al rey e començaren a lançar vives làgremes dels ulls, plorant e lamentant la lur gran desaventura. Com hagueren per bon spay plorat, lo cavaller ansià moro se fon levat e començà de fer principi a semblant lamentació.

__O Déu gran, alt e poderós senyor, creador del cel e de la terra! Com has pogut permetre que hun tan singular rey e tan virtuós cavaller com aquest, jove dispost per a conquistar tot lo món, sia mort, qui era defenedor de aquella sancta secta, per lo nostre sanct profeta Mafomet ordenada e ben servada per totes les més nacions del món, e que ara per hun sol home, ab falses indústries e saber diabòlich, haja pervertits tants pobles a la ley crestiana e morts tants reys e tants mil·lenars de hòmens del poble morisch? Ajudau-me, cavallers e companyons meus, a lamentar, e prestau-me doloroses paraules, donau-me tristes sclamacions, feu acorts ab squinçada veu a l'aspredat de tan dolorosa mort de aquest senyor qui era sustentació nostra e de tota morisca cavalleria. O sant profeta Mafomet, defenedor de nostra libertat, hajes pietat e misericòrdia de nosaltres perquè no siam axí maltractats per los crestians! No ha bastat a fortuna fer-nos perdre tanta de la gent nostra en la cruel batalla, que encara nos ha volgut tolre lo pilar qui sostenia tota la Barberia? Rey de Túniç, Déu te perdone e·t faça tenir lo camí de veritat e que sies lo major de tots lla hon la tua ànima irà ab tots los teus aderents.

Aprés se girà devers Tirant e dix-li les següents paraules:

__Capità senyor, los nostres àbits són de dolor qui acompanyen les nostres infinides misèries, qui som turmentats per la gran pudor dels cossos morts qui no se són poguts soterrar e van per lo camp arredolant fins a les portes de les nostres tendes. La nostra sanch scampada crida aquest bon rey de Túniç. No hoym sinó: "Tal és mort", "Lo rey Tal ha finit sos dies", "L'altre és afollat de sos membres." A la fi, no·ns podem girar en neguna part que no hojam plant e dolor. En la planeta de Saturnus, tu, Tirant, fuyst nat, malvat crestiá, ab poca temor de Déu ni del món, que has voluntàriament scampada la sanch real de tants reys qui en aquesta terra per tu o per causa tua són stats morts. Maleyt fon lo dia que tu en aquesta terra arribist e maleyta fon la galera que ací·t portà com enmig del golf de Satalies no·t negà a tu e a tots los teus!

  -[f. M6r]-   Com Tirant hohí dir tan folles paraules al moro, pres-se a riure e dix:

__Cavaller, gràcies te fas del teu malparlar. E no vull satisfer a les tues folles paraules que en presència mia has dites e dins lo meu castell, car merexedor eres ab tos companyons que us hagués fets saltar de la muralla del castell avall. E si no perquè veig que la ira t'à levat lo seny e la rahó, guardaré la mia honor e fama, puix vos he assegurats, mas, per conservació de ta vida, no volria que negú dels meus te fes mal ne dan. E buyda lo castell prestament ab tots tos companyons ans que altre mal no·t vinga.

Partí's Tirant de la sala e entrà-se'n en una cambra sens dir-los més. Lavors, los moros demanaren lo cors del rey, que·l se'n volien portar. Almedíxer los respòs que, per lo seu mal parlar, no l'haurien, ans lo darien a menjar a bèsties feres si ja no li daven vint mília dobles. E los moros, per recobrar lo rey, foren contents perquè al cors poguessen dar sepultura. E com lo cors fon dins lo camp e tots los moros lo hagueren vist, de gran dolor que tenien de la sua mort, inflamaren-se tots en tan gran ira que prengueren les armes e pujaren a cavall, anant ab gran fúria devers la ciutat ab grans crits e remor, dient tots a una veu: "Muyra aquell fals e traydor celerat capità dels mals crestians qui, triümphant e ab fama gloriosa, mostra voler conquistar tota la monarchia! Car ab concòrdia totes les coses aumenten e ab discòrdia les grans coses desmenuexen. E per concòrdia la comunitat en si mateixa és fort e als enemichs terrible."

No tardà lo rey de Domàs a fer principi a hun tal parlar.

__Senyors, tostemps he hoyt dir que lo apetit natural és més inclinat a malhobrar que lo seny, e lo seny trau al savi de grans perills e·l posa en segur repòs. E no saben les senyories de vosaltres com la follia trau moltes voltes als grans prínceps de lur stat e·ls posa en gran misèria? Aquest capità, cobdiciós de la nostra sanch morisca, ab la sua cruel mà ha morts de la gent nostra passats huytanta mília moros, ajudant-li los renegats de la nostra generació, e fa tots dies batalles molt sangonoses. Per ço, tendria per bo haguéssem madur consell entre nosaltres e no anàssem axí cuytats a la batalla, car, ara que la ira és fresca, tots desijam batalla e anam cuytats e ab desorde. E no devem ésser loats de semblant victòria, posat cars que·l nostre Déu li plagués ésser favorable a la nostra part. E certa cosa és que, qui en batalla entra ab desorde, fogint se n'ix. E si nostre fet ab orde se pot defensar e adquerir __ab resplandor de excel·lent generositat e noblea de ànimo los podem subjugar e posar per terra__, serem loats.   -[f. M6v]-   E del contrari serem vituperats.

No fon accepte a negú la rahó del rey de Domàs ni los de més scoltar no·l volgueren. Mas pres-se a parlar lo rey de Tremicén e dix en la següent forma.

__La cosa que a nosaltres dóna de parer que ab gran dificultat se puga atényer, és molt fàcil e laugera. E lo que a nosaltres se demostra quasi imposible de saber és clar e manifest, car donant la batalla subjugarem la ciutat hon hi stan los nostres cruels enemichs e, ab les nostres sangonoses, forts e cruels mans, darem primerament mort a aquell malvat rey e gran rebetle a Mafomet, lo rey Scariano, lo qual, oblidant-se la nostra secta bona, sancta e justa, ha presa la reprovada ley crestiana. E al seu gran capità, qui d'armes tant sab, sia dada sentència, la qual a tots vos plàcia loar-la com sia molt justa segons lo seu meréixer, ço és, que ab vergues de ferre sia tant e tan longament batut fins que ab la boqua bese la terra generosa de la nostra província.

Aprés se girà devers la ciutat e dix semblants paraules:

__O ciutat tirantina, del teu bé restaràs deserta, car ara hauran fi tots los teus plaers! E tu stàs inflada per supèrbia! Considera bé los teus greus dans que en aquesta jornada aparellats t'estan!

Lavors tots, ab sforçat ànimo de cavalleria, anaren devers la ciutat e, ab gran força e ardiment, donaren la batalla fort cruel e aspra e tan vigorosa que paria que ixquessen dels inferns. E Tirant, dubtant lo que seguir-se'n poguera, stava tostemps molt en punt e, vehent venir la gran morisma, ordenà ses batalles, e la ciutat que restàs ben fornida.

La reyna ab totes les altres dones pujaren a cavall e posaren-se en orde, axí com acostumat havien. La batalla començà, prenent lo rey Scariano la davantguarda. E ferí com a virtuós cavaller, no havent pietat de negú qui davant li vingués e, tantes armes féu, dexant tots los seus atràs e posant-se en la major pressa dels enemichs, en tant que ell se trobà a soles, e mataren-li lo cavall e caygué en terra, e pres-se a dir esta devota oració:

__O humil verge, mare de Déu Jesús, lo qual portist en lo tabernacle de castedat! Sens dolor ne màcula lo parís! A tu me recoman, qui est advocada dels peccadors, que vulles pregar lo teu gloriós Fill que·m tinga en la sua guarda e protecció, car yo l'ame e desige servir com a cathòlich crestià. O Déu clement e piadós, hages mercé de nosaltres, qui ab voluntat pura havem rebut lo sant babtisme, perquè·t pugam servir en aumentar la sancta fe cathòlica, car tu, senyor misericordiós, veus bé en quin perill stà aquesta pobra de crestiandat!

En açò, lo senyor d'Agramunt e Almedíxer, ab molts altres, combatien prop de allí hon lo rey era e veren acostar una squa   -[f. M7r]-   dra de gent ab una bandera blava hon hi havia pintat hun exam de abelles totes d'or, e tots feyen gran sforç de matar lo rey Scariano. Com aquells veren tanta gent d'armes acostar hagueren dubte no fos lo capità. Senyalaren en aquella part e socorregueren-lo molt maravellosament. E si per ells no fos stat socorregut, mort era lo rey. E lo cavaller Almedíxer féu actes singulars aquell dia, que ab la lança a hun moro passà la cuyraça e mort lo mès per terra. E aprés ferí lo segon, lo terç, lo quart, lo cinquè, e féu d'ells lo que havia fet del primer. E Tirant, qui combatia a l'altra part del camp, vench-li hun servidor del rey e, ab grans crits, li dix:

__O capità senyor! Per què no vas ajudar al teu singular amich, al rey Scariano, que de tot en tot los moros li volen tolre la vida?

E Tirant, sens pus hoyr, pres de la sua gent e tirà envers aquella part e trobà lo rey a peu, que no·l lexaven pujar a cavall. E Tirant ab los seus ferí en la major pressa de la gent e feren caure molta gent per terra, e trista era la mare qui son fill allí tenia.

Aplegà altra bandera vermella __d'àguiles era pintada__, ab sexanta mília hòmens d'armes. Lavors, lo capità féu exir tota la gent d'armes que ell havia ordenat, qui staven al portal de la ciutat ab manament que no ixquessen fins a tant que ell ho manàs. Admirable batalla fon aquesta e molt dolorosa. Lo rey de Tremicén vench a l'encontre de hun cavaller molt valentíssim e virtuós en tots sos fets e combaté's ab aquest per bon spay. E lo rey de Pèrcia, qui·ls véu axí valentment combatre, cuytà per ajudar al rey de Tremicén. Lo combat fon tan infortunat que lo cavaller li mès la punta de la spasa per l'ull squerre. Aquest cavaller qui féu aquest colp se nomenava Melchisedech. E ab la gran dolor que lo rey tenia e turbació, caygué en terra. Pres-se a dir:

__O rey de Tremicén, tu qui pensaves senyorejar per supèrbia tot lo món! No s'és seguit segons la tua voluntat, mas segons la voluntat de Déu! E bé m'à costat la mia ignocència! O trist de mi! E fon jamés príncep tan desaventurat com jo qui·s ves tantes dolors venir ensemps, que he vist perdre pare, fill e germà e, dels meus cavallers, una gran quantitat qui no és de nomenar? E só vengut en tan gran abatiment que só fora de tota sperança, que no trobe negú qui ajudar-me vulla.

Aquesta batalla fon tan cruel e sangonosa que durà del matí fins a la nit scura, e la fosca los féu departir. L'endemà per lo matí regonegueren lo camp e trobaren trenta cinch mília e setanta dos hòmens jaure en lo camp, los de més morts, per ço com hi hagué molts crestians qui no pogueren morir fins que foren confessats e·s recomanaren a nostre senyor Jesucrist, e los moros se recomanaren a Mafomet.

Admirable fon aquell dia la paciència de Tirant, que, en la major fuyta que los moros feyen, manà als seus de pietat que no·ls seguissen, sinó que·ls lexassen tornar a les lurs desijades tendes.

Vehent los moros que cascun dia los lurs mals aumentaven e perdien molta gent, los reys tingueren consell e delliberaren que   -[f. M7v]-   demanassen treves de trenta dies. E tramesa lur embaxada, a Tirant no li paregué que u deguessen atorgar, emperò lo rey Scariano ab lo senyor d'Agramunt, Almedíxer e Melchisedech, tots quatre, fermaren les treves per ço com hi havia molta gent nafrada. Fermades les treves, anaven les dones per lo camp replegant los cossos morts dels crestians perquè·ls poguessen soterrar en magnífiques sepultures. Lo rey de Tremicén, qui açò véu de les tendes hon stava, dix:

__E què fan allí aquelles fembres entre la gran multitut dels hòmens? Car no deu ésser observada la costuma antiga, sinó que ab violència deuen ésser tractades sens pietat.

Delliberaren los moros una nit de partir ans de les treves e passaren envers les grans muntanyes de Feç per tal que allí·s poguessen mantenir contra los crestians. E replegaren tot lo lur camp e, a hora incogitada, quasi a la mija nit, ells tiraren son camí.

Lo dia següent bon matí les guardes cuytadament vengueren a tocar a les portes de la ciutat, notificant al capità com los moros ab gran cuyta partien. Com Tirant ho sabé, féu prestament tota la gent armar. Com lo dia fon clar e les tenebres de la nit foren passades, los crestians cavalcaren e seguiren los moros. Los corredors qui primer anaven atengueren gran part del carruatge, on foren morts alguns moros. Los fugitius reys trameteren missatgers al capità volgués fer smena dels moros que havien morts e de la roba que se n'havien portada, com ells tinguessen bona pau e treva fins terme de trenta dies. E si fer no u volien, reclamarien a Mafomet, aprés trametrien per totes les corts dels grans senyors __hon eren emperadors, reys, comtes e marquesos__ e aquí publicarien la gran maldat e fe rompuda del rey Scariano e de Tirant lo Blanch, capità major dels crestians.

Com Tirant hagué hoyda l'ambaxada, pensà en la promesa fe que fet havien. Per no posar la honor sua en disputa, era molt content de servar les dites treves, per bé que, si poguessen fer rahons de una part e d'altra, per ço com ells, cautelosament e [a] hora incogitada, se eren partits del camp, les treves no devien haver loch. Tirant volgué fer smena de tot lo qui·ls era stat levat, e més, féu smena dels hòmens morts, car, de cascun de quants aquella jornada morts havien, fossen poses en libertat deu moros catius. Lavors los moros foren molt contents de Tirant, dient que era lo millor crestià e més justificat e verdader que en tot lo món se trobàs, com ell fes obres de pietat, car les coses de mal principi tard o nunca poden finir bé.

De continent los moros se partiren e travessaren totes les aspres muntanyes. Com Tirant véu que havien passats los ports, ell se mès a conquistar tots aquells regnes e terres qui deçà los ports eren. Aprés, passats grans dies, parlà lo senyor d'Agramunt al capità e dix-li:

__Senyor, a mi par que seria expedient, per donar fi prestament en aquesta conquesta, que yo passàs dellà los ports per conquistar moltes viles, castells e ciutats que y ha. Aprés que la senyoria vostra haja subjugats   -[f. M8r]-   aquests regnes, passaríeu en aquella terra e, ab poch treball, poríeu senyorejar tota la Barberia.

A Tirant li fon plasent lo que·l senyor d'Agramunt li havia dit e comunicà-u ab lo rey Scariano, e foren d'acort que prestament partir degués. E partí ab X mília cavalls molt bé en orde e XVIII mília hòmens a peu. E com hagué passats los ports sabé com los reys se eren departits e cascú se n'era tornat en sa terra. Lo senyor d'Agramunt, com véu que tan poca gent d'armes havia en aquella terra, mès-se a conquistar aquella e subjugà moltes ciutats, viles e castells, los huns per força, los altres per grat. Poderós e de gran ànimo era aquest cavaller, e los crestians qui ab ell eren havien pres molt gran ànimo e ferocitat per ço que fos més gloriosa la fama d'ells quan vendria a notícia de Tirant e en aument de glòria de lur fidelíssim capità.

E anant axí conquistant, pervengueren prop de una ciutat qui·s nomenava Montàgata, la qual era de la filla del rey de Belamerín __e aquest rey era mort en lo principi de la guerra e l'esposat d'ella. E com los de la ciutat saberen tenir los crestians tan prop, tingueren lur consell. E lo que delliberaren fon que trameteren les claus al senyor d'Agramunt de la ciutat. E aquell ab molt gran benignitat les pres e atorgà'ls tot quant saberen demanar. E com foren prop de la ciutat, los qui la regien penediren-se e delliberaren ans morir que donar-se.

Vehent-se axí burlat lo senyor d'Agramunt, posà lo siti a cascuna part de la ciutat. Hun dia delliberà de donar lo combat, e fon tan brau e tan aspre que més no poguera ésser. E acostant-se lo senyor d'Agramunt envers la muralla, tiraren-li ab una ballesta de passa e feriren-lo en la boqua, que li ixqué lo passador a l'altra part. Com la gent sua lo veren tan lejament nafrat e jaure en terra, tots se pensaren que mort lo haguessen. Posaren-lo en hun pavés e portaren-lo a la sua tenda, e per aquell dia lexaren-se de combatre. Lavors, lo senyor d'Agramunt votà a Déu e als sancts apòstols que, per l'engan que fet li havien e per la molta dolor que sentia de la nafra, de no partir-se jamés de allí fins a tant la ciutat fos presa e tots passassen, hòmens com dones, grans e pochs, vells e jóvens, per la sua spasa. E prestament tramés a Tirant a suplicar que de continent li trametés la sua artelleria major.

E Tirant, sabuda tal nova, que son cosín germà era tan malament nafrat, féu partir tota la artelleria. Y ell ab tota la gent, per ses jornades, arribà en aquella ciutat. E ans que descavalcàs, manà que donassen lo combat a la ciutat. E fon tan fort e tan aspre que prengueren una gran torre, qui era mesquita, la qual stava molt pegada ab la muralla de la ciutat. La nit sobrevench e Tirant manà tota la gent cessàs per aquella nit. E per lo matí los moros ordenaren que fos tramés a dir al capità, de part de la senyora e de tot lo poble, per los més honrats hòmens de la ciutat, com ells se darien ab condició los lexassen viure en sa ley, e li darien tots anys trenta mília corones d'or e tots los presoners que ells tenien. E Tirant   -[f. M8v]-   respòs que per lo defalt que ells havien fet a son cosín germà, anassen a ell e, lo que ell faria, hauria per fet. Com los moros foren davant lo senyor d'Agramunt, per moltes suplicacions que li fessen, jamés consentir volgué en res. Lavors lo poble delliberà de trametre-y la senyora ab moltes donzelles per veure si porien res acabar ab ell, car prechs de donzelles moltes vegades han loch.

Ací fa lo libre hun incident per narrar los fets de Plaerdemavida.

[C]om per la inmensa pietat de nostre senyor Déu Plaerdemavida fos liberada del naufraig e fos portada en la ciutat de Túniç, en la casa de la filla del pexcador, segons desús és ja mencionat, aprés dos anys passats, la filla del pexcador pres marit prop la ciutat aquella, estant allí per molts dies tenint-la com a cativa. E ella tostemps vivint ab molta honestat, obrava d'or e de seda axí com les donzelles de Grècia eren acostumades fer. Seguí's hun dia sa senyora, anant a la ciutat de Montàgata, dexà a Plaerdemavida per la casa a guardar. Com fon en la ciutat, mostrà era venguda per algunes coses a comprar e anà a parlar ab la filla del rey e dix-li:

__Senyora, yo vinch ací per significar-te, com me hagen dit que ta senyoria té en prepòsit de pendre marit e treballes, axí com és acostumat, de fornir-te de camises brodades d'or e de seda e altres coses pertanyents a donzelles. Yo tinch una sclava jove e disposta, a la qual yo he mostrat, en lo temps de la sua puerícia, de brodar molt singularment de totes coses, lo que a dones jóvens se mereix. E vet ací mostra del que sab fer. E si per preu de C dobles tu la volràs, yo seré contenta de perdre lo criament que fet li he e lo que li he mostrat ab tant treball.

La reyna, molt desijosa de tal present, dix que era molt contenta de dar-li les cent dobles, puix havia vista mostra de les coses que obrar sabia. Dix la mora:

__Yo seré contenta per aquest preu liurar-la en ton poder ab tal condició: que per la molta amor que ella ha mesa en mi, que la senyoria tua diga que yo la t'é prestada per a dos mesos, car, si ella sentia yo la hagués venuda, de enuig e tristor se desesperaria.

Plaerdemavida fon mesa en son poder e posà molt gran amor en la reyna. Seguí's que, poch temps aprés que la ciutat fon asetjada, los moros prengueren molts presoners crestians. E entre los altres prengueren hun home d'armes lo qual vogava en la galera de Tirant com se perdé. E Plaerdemavida conexia'l molt bé e dix-li:

__Est tu de aquells crestians qui eren en la galera qui donà a través en les mars de Túniç?

__Senyora __dix l'ome__, veritat és que yo m'i trobí. E la mia persona en aquell cars passà molta dolor e congoxa, que vinguí quasi mort a terra. Aprés fuy servit de molta bella bastonada e fuy comprat e venut, ab mol   -f. N1r-   ta passió que en aquell temps passí. __Què·m diràs __dix Plaerdemavida__ de Tirant? Hon morí?

__Santa Maria val! __dix lo presoner__. Ans és bé viu e trobar l'eu capità major. E fa tot son poder de conquistar aquesta terra.

E més, li dix del senyor d'Agramunt com era nafrat. Aprés ella li demanà:

__Què és de Plaerdemavida?

__Aquexa donzella __dix lo presoner__ que vós demanau se creu que morí en la mar. E lo nostre capità ne ha fet molt estrem dol per ella.

Plaerdemavida, per les noves que li foren recitades, donà orde que tots los presoners fugiren. Com ella sabé que Tirant era viu y era tan prop, molts pensaments tingué de fugir, emperò pensà com Tirant, ab la sua singular cavalleria, havia tant conquistat de la Barberia, e les insignes e famoses victòries que sovint recitaven del capità dels crestians. Alegrà-se'n molt, lo que de primer ignorava, ans son pensament era que en la mar fos negat. E agenollà's en terra e les mans juntes alçà devers lo cel e féu laors e gràcies a nostre senyor Déu de la gran prosperitat que dada havia a Tirant e a la novella crestiandat, qui ab tan gran ànimo feyen la guerra contra los enemichs de Jhesucrist. E tingué ferma sperança que prestament seria fora de captivitat, car totes les dolors que sostengudes havia fins en aquella jornada no stimava res, tanta era la consolació que tenia com veuria a Tirant.

E vengut lo dia que sa senyora anar devia a parlar ab los capitans, desfreçà's molt bé en manera que negú no la poguera conéxer. Com la senyora fon davant lo capità, qui venia acompanyada de L donzelles, Tirant no la volgué scoltar, sinó que la remés a son cosín germà lo senyor d'Agramunt. E si mala resposta havia donada als embaxadors, pijor la donà a la senyora. E elles, ab la sperança perduda, se'n tornaren plorant e fent molt grans lamentacions. E tota aquella nit, axí hòmens com dones, jamés cessaren de plànyer e sospirar.

Per lo matí Plaerdemavida dix a la senyora e als honrats hòmens de la ciutat que, si li volien dar licència de exir defora, que ella parlaria ab lo capità e li diria tals coses que ell faria tot lo que ella volria. E tantes bones rahons los dix que ells foren contents que anàs, com tinguessen tota la sperança perduda, que no tenien d'espay sinó sol aquell dia. Plaerdemavida se abillà aquell dia com a mora molt honradament e alcofollà's molt bé los ulls perquè no fos coneguda, e pres XXX donzelles molt ben abillades que la acompanyassen. E a hora de migdia ixqueren de la ciutat e anaren al camp e veren a Tirant a la porta de la sua tenda. Com ell les véu que venien, tramés-los a dir que anassen al senyor d'Agramunt, que ell no y podia res fer, com tot son poder li hagués ja donat, car ell los daria rahó de tot lo que demanaven. Repòs Plaerdemavida e dix:

__Digau al senyor capità que ell no·ns deu de negar la vista ni menys lo parlar, car si u feya seria dit capità impiadós e injust, com ell sia cavaller e nosaltres donzelles e, per l'orde de cavalleria, li és forçat nos ajude e·ns   -f. N1v-   done consell, favor e ajuda.

E de continent lo cambrer tornà la resposta al capità e dix-li:

__Per la mia fe, senyor, en la companyia de aquelles mores ve una donzella molt graciosa qui parla molt bé l'algemia ab molta gràcia. E si la senyoria vostra me volia fer tamanya merçé que, per los serveys que us he fets, que com prengau la ciutat la façau fer crestiana e la'm doneu per muller.

__Vés __dix lo capità__ e fes-les venir totes ací.

E com foren davant ell li feren molt gran reverència. E Plaerdemavida ab cara afable féu principi a semb[l]ant parlar.

__Lo cor magnànim e generós de tu, capità senyor, no pot fer sinó segons ha acostumat, car la noblea tua plena és de misericòrdia e de pietat. E no vulles guardar lo gran defalt dels ignorants habitadors de aquesta aflegida ciutat qui, ab mans junt[e]s e genolls ficats, te besaran los peus demanan-te mercé. Com la senyoria tua sàpia mils de mi que lo infinit Déu stà contínuament ab los braços stesos per abraçar e tirar a si a tots los peccadors e perdonar-los, per grans que sien los peccats e delictes, e com la mercé tua sia ara en aquesta província loctinent de Déu, no refuses los prechs de nosaltres, miserables, qui contínuament cridam a Déu misericòrdia e aprés a la tua molta virtut. Car la major venja que lo cavaller pot fer de son enemich sí és que ab genolls en terra li demane mercé. E li deu perdonar, per gran que sia stada la offensa, car més honor li és que si cent voltes lo feya morir.

"E suplich-te que les mies paraules no enugen a ta senyoria, puix la fortuna vol que yo haja de recitar los teus gloriosos actes, qui són de gloriosa recordació, car ab lo teu valerós ànimo has morts e aterrats tants mil·lenars de turchs en la Grècia e aprés, soferint naufraig, est vengut en aquest regne qui és la subirana Barberia, dues voltes vençut e dues voltes fogit. E tu, digne de honor, ab lo rey Scariano haveu seguit la vergonyosa fuyta de tants temerosos reys que són stats vençuts per la tua pròspera mà, no jamés cansada de matar moros. Per què suplich a la tua alta senyoria que, per amor de aquella sereníssima donzella que tu ames e adores, que hajes dolor e compassió de la senyora de aquesta ciutat e aprés de tot lo poble, que no consenta la tua molta humanitat que sia despossehïda de sos béns e heretat, com la senyoria tua sia tal e ab tanta caritat que lo contrari no se'n poria presumir. Donchs, puix est tan magnànim en totes les virtuts e vols pujar a monarca, no sies cruel e mana al senyor d'Agramunt que ferme la pau, car yo veig que la fortuna te és tan pròspera que tot lo que manaràs, en lo cel y en la terra, de tot seràs obeyt com a devot servidor de   -f. N2r-   Déu e mantenidor de la sua sancta ley crestiana.

No comportà Tirant que més parlàs, sinó que ab fellona cara li féu principi a semblant resposta.

__Lo costum de la usada fortuna és inclinar los ànimos a crueldat ans que a pietat. Què fretura als grans senyors la fe si veritat servar no volen? Los odis dels meus no són de perdonar, com encara los lits possehexen ab cruels nafres e ab molta dolor lo meu cosín germà, lo senyor d'Agramunt, qui vengut era en aquesta terra en loch meu, e vosaltres ab gran maldat e tració li haveu feta sentir dolor inestimable; e los cossos morts de gloriós jovent, los camps ne són plens. Donchs, com podeu demanar misericòrdia, puix en vosaltres no s'és trobada? E per ço sou atesos al derrer terme de fortuna, que los anys vostres podeu tenir per passats e nul·les. E fas-vos certs que a negú no serà reservada la vida si no passa noranta cinch anys e de III anys en avall. E partiu-vos davant mi, que ara no és temps de misericòrdia sinó de crueldat, per tal que en sdevenidor ne sia memòria. E a vosaltres serà càstich e als altres gloriós exemple, e serà netejada aquesta ciutat de tota malesa, puix axí haveu menyspreada la honor vostra.

E no dix pus.

Molt fon impacient Plaerdemavida de tan cruel resposta e, ab sforçada veu, tornà a fer principi a tal rèplica.

__Morí a mala mort Aníbal, e Alexandre, moguts per ambició de senyoria, los quals moriren per verí. Nabugadonosor fon rey de Babilònia, no per dret hereditari, com ell no fos de línea real, ans era home strany nat de adulteri. Aquest destroy Jerusalem, axí com tu vols fer aquesta ciutat, la qual te ha costat poch de obrar, e cremà lo temple de Salamó e se'n portà tots los juheus e·ls matà e féu molts malvats actes axí com tu demostres voler fer. Però aquell perdé soptosament la senyoria. Sí·t faràs tu si perserveres en crueldat ni vols ab iníqua intenció deseretar-nos. Emperò aquell tornà bo e tu restaràs en ton mal prepòsit. Aquell stigué VII anys en lo desert fent vida contemplativa, penedint-se de sos defalliments, lo que tu no faràs, car vols usar de cruel senyoria, lo que no deuries fer, puix tens desig del món a conquistar.

"Digues, capità sens misericòrdia, quin dret tens tu en aquesta ciutat? Ha-la't dexada ton pare? Per   -f. N2v-   ço vull que u sàpies, que, aprés poch temps que aquest rey, pare de aquesta donzella, la hagué de moros conquistada, la tornà novament rehedificar. E tu véns, com a usurpador del dret que no és teu, fer-nos violència. E penses tu que yo no sàpia, si bé só mora, lo cavaller a què és tengut? E no sabs tu què dix nostre senyor Déu que "benaventurats seran los pacífichs, car ells seran appellats fills de Déu". E la nit de Nadal, com Jhesucrist naxqué, los àngels cantaven: "Glòria sia dada a Déu en les alteses e pau en la terra als hòmens de bona voluntat". Donchs, puix est crestià, per què véns contra los seus manaments? Car lo que nosaltres desijam és pau gloriosa, la qual pau per a nosaltres, dones, és molt delitosa. Encara que nosaltres siam bé per a defendre'ns, com siam fornits de molt bella gent d'armes e de virtuosos cavallers molt disposts a fer cascun dia armes, mas no tenim voluntat de fer més dan a la tua gent del que fet havem. E si bé vols considerar, no deu hom desijar fer homey ne escampar la humana sanch, per ço com ab tan prim fil és texida nostra vida.

"Mas a mi par, segons menciones, que més stima fas de la glòria mundanal que de la spiritual, e açò és letovari compost de materials de moltes sabors, emperò la fi de aquestes coses és aconortar-se de la honor e de l'ànima. Mira què diu hun sant que vosaltres crestians teniu en gran stima, nomenat Agostí, qui és stat singular doctor: que no és stat luny de peccat qui en peccat d'altri consent. E pau e amistat és molt plasent a Déu e és loable ornament entre aquells qui bé serven amor e bona voluntat. E vull que sàpies lo que dix lo apòstol sent Jaume: que·l cor del cavaller tostemps deu ésser inclinat a mercé ans que a crueldat. Mira què diu Sènequa: que tota senyoria civil que dignament s'i vol haver deu ésser apellada virtut de senyoria. Usa, donchs, virtuosament devers nosaltres, qui tan humilment te suplicam, e no·t moga a crueldat la tirànica cobdícia que posseheys tu e los teus, car aquesta ciutat és venguda al darrer terme de la sua desolació per causa de menyspreu, per inflamada ira ha comportades inestimables vexacions y traballs inreparables e serà orfe de tota riquea e tornada en la antiga pobretat.

"Mas, per ventura, la pròspera fortuna tant de temps t'à seguit e acompanyat! Los fats de la pròspera benaventurança, si·t lexen, perdut est, e periràs ab innumerables treballs que·t convendrà sostenir. E la gran e molt ampla sperança que tens de obtenir la victòria d'esta mísera ciutat, suplich te cesse l'oy. E lo millor consell que pots haver: que ací finem la pau. E si per ventura no·t spanten los perills presents, almenys deus pensar de retraure't de la guerra pensant en los sdevenidors perills, car no és bona cosa que los cavallers guerregen ab les donzelles. E la singular fama que de ta senyoria serà divulgada per tot lo món, te retrà molt gloriós. E sí és cert que ab molt gran treball se conserva la bona fa   -f. N3r-   ma.

E donà fi en son parlar.

No tardà Tirant en fer semblant rèplica.

__Donzella, a mi dóna de parer que a tu te'n pren axí com fa aquell qui furta lo bou e dóna les cames per amor de Déu, car tu est mora sens fe ne ley neguna e vols-me fer consciència del que no deus fer. Com pot ésser que en la tua boca se puguen trobar al·legacions de sants com no sàpies quina cosa és Déu ni los seus beneyts sants, ni sabs què és lo sant sagrament de l'altar? E més, ignores tots los articles de la santa fe cathòlica, que dir-te poria si volies ésser instruhida en la nostra santa ley crestiana.

"Però dir t'é lo que dix sent Bernat: que aquell qui pecca voluntàriament, confiant de la misericòrdia de Déu, és damnat. E yo, per gran peccador que sia, tinch dolor del mal que a veguades fas. Aprés, me penit de mos peccats e deman-ne perdó a nostre senyor Déu, e serve los seus sants manaments e crech tot lo que la santa mare Sglésia creu. E per ço hauré per gràcia la vida eternal e vosaltres sereu damnats eternalment, car la sanch preciosa que Jhesucrist Déu scampà en la sua sacratíssima passió fon en redempció e salvació de tots aquells qui batejats seran. Car la crestiana fe per açò és e serà exalçada, car lo misteri de la passió de Jhesucrist, salvador nostre, fon per satisfer al peccat de nostre pare Adam. E una gota de la preciosa sanch de Jhesucrist era suficient per a rembre mil móns e en açò no y ha dubte en res, car clarament s'és vist per notòria speriència de sent Pere, qui renegà, e sent Pau, qui ab armes, fent homeys, perseguí a los crestians, e sent Matheu, qui era gran usurer, e de molts d'altres qui dir poria que eren stats grans peccadors e, aprés, per humil e discreta penitència, santament han obtesa la glòria de paradís. Sí·t faries tu si·t tornaves crestiana, puix tan sabs en la nostra ley sancta e verdadera.

"E dir t'é de Judes, qui trahí a Jhesucrist, e Lucifer, qui volia ésser egual ab Déu, e molts altres malvats peccadors, no confiant de la misericòrdia de Déu e vivint en mala vida. No retornant a Déu, aquests tals aconseguexen les ombres infernals. E yo, donzella, algun dia en l'any fas alguna beneyta almoyna en reverència de mon Déu e mon creador e confesse los meus peccats. E nostre Senyor me haurà mercé, puix me penit de aquells, lo que vosaltres no feu ni acostumau de fer. E fas mon poder de conquistar la Barberia per tornar-vos a la bona part, perquè no siau perpetualment damnats, jatsia que a la inmensa magestat divina no li és plasent que negú se damne ne la sua misericòrdia no vol damnar persona neguna sens gran rahó. E sabs per què? Per ço com rahó e justícia se conve   -f. N3v-   nen e, com la voluntat de Déu e la justícia sien una matexa cosa, per ço nostre Senyor no damna negú, qui batejat sia, sens culpa.

"E vosaltres mostrau molt gran tristor, no per lo mal que haveu fet, mas per lo dan qui us stà aparellat, car lo dan vostre és per la ira de les nafres del senyor d'Agramunt e per los altres qui morts són e per lo gran defalt que fet haveu. E lo trahüt per vosaltres a mi promés no·l vull, car més stime la glòria que la pecúnia. Mas, essent yo Tirant lo Blanch, del linatge de Roqua Salada, no mercader mas cavaller, ésser me recorda no deure pendre com de donar sia acostumat. Los presoners, si·ls vos plau, pus honestament en do que en preu lexaré. Denunciau als vostres cavallers que, aquelles coses que ab clemència e liberalitat recahen són de la natura mia e no sien atribuïdes a la amicícia de vosaltres. E no·m gloriege de les adversitats vostres, mas desige aterrar les forçes dels enemichs.

"No acostume yo de combatre donzelles sinó en cambra secreta. E si és perfumada e algaliada, més me plau. Però si vosaltres pau e bona fe de mi voleu haver, no·s pot per via neguna fer si donchs vosaltres a obediència del senyor de Agramunt no veniu. Car la obediència e la fi de la conquesta de aquest regne deu haver, e ja és deliberat lo dia de demà e assignat per a la batalla. Aparellau-vos e, com vosaltres tingau gran congoxa de fer pau, la qual vinga en tota utilitat dels qui stan dins la ciutat, dich-te que la mia voluntat és que, del mal que haveu fet, no·n reporteu premi ni honor, car notori és a tots com haveu romputs pactes, convinences e juraments e tota bona sperança de bona pau. Mas aquell Déu que vosaltres menyspreau dóna penes eguals als mèrits de cascú. E bé sabeu vosaltres qual fi e quina exida hagué la primera guerra e, ab semblant fi, serà determenada la següent batalla.

No tardà Plaerdemavida, ab sforçada veu, en semblant rèplica fer principi.

__Humana cosa és haver compassió dels afligits, e majorment de aquells qui en algun temps han tenguda prosperitat, e dolre's de aquells miserables qui en lur temps han trobat alguns qui·ls han sabut donar remey en ses passions e congoxes, entre les quals, si jamés ne fon neguna, yo só stada una de aquelles. Los cavallers entesos, axí com tu, de mi te deuries dolre si pensaves en los qui en algun temps t'an servit, mas veig que com a desconexent vols acomanar a l'arbitre de hun cars afortuyt tants grans fets e tan generosos, posant en tanta de adversitat les nostres vides e que en hun sol dia se destroexqua tanta bellea d'anys. No tens al món consell millor que és   -f. N4r-   refrenar la fortuna pròspera, donant fi en los perills que l'om és posat, e no és poca saviesa servar e tenir manera e temprança en la favor molt gran de la fortuna plasent e honorosa, car si li soltes les regnes portar-te ha a l'espenyador. En moltes maneres te poria informar y amonestar de aquesta matèria, e no penses tu en tantes rahons que m'has dites yo no y pogués bé satisfer.

"Però no penses que yo sia de aquelles que en les mànegues me moque, car la mia acostumada fe ha induït a esta senyora ab les sues donzelles de venir davant la tua senyoria per ço que ab lurs premis l'ànimo teu, a protecció induhït, sia pus prest a la voluntat mia que a la del vencedor sies. E si fer no u volràs, al nostre Déu suplicaré digna gràcia me'n reta que de tan ingrata fama a tu e als teus al cel ab degudes laors no porte. Però si·l consell teu de la violència que fer-nos vols, sens virtut de cavaller, la obres, iré per lo món bandejada, donant cruels lamentacions de tu fins a les confines de Ytàlia, Spanya, França e Alamanya per donar fi al meu desig. E si aquesta ley és en vosaltres, crestians, la libertat mancar no pot ne degú de la supèrbia no serà constret a soferir, e als forts hòmens menys lo morir honestament los serà lícit. Tots los nostres majors dels regnes d'Orient ab innumerables honors han haguts triümphos de batalles e conquestes justes, no tals com tu ara vols fer.

"Mira què diu hun poeta nostre appellat Geber: com era gloriós capità Pompeu, com partí's de sa terra ab honor inestimable e ab gent d'armes molt eleta e, si·s volgués, ab honor excelsa, se'n poguera tornar en son regne, mas, com no volgués tirar les regnes de fortuna ne retenir lo seu excessiu decorriment, caygué miserablement en tan improperós abatiment que, enderrocat de la honor sua, fon gitat en menyspreu, la qual, si Pompeu hagués tenguda la mijania, no posant-se en l'estrem de fortuna, haguera apagada per a sempre la fama de misèria. Mira què diu lo profeta Ysahies: que en la terra de Barberia la fortuna és plasent e favorable. Saviesa és lunyar-se de les faldes a poch a poch de la dita fortuna e no confiar massa d'ella ne de sos abelliments. Mira què diu Aristòtil: "com pots dar fe ni crehença a la fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda instimable? La qual fortuna no solament és sega, mas encara fa cechs tots aquells qui abraça e reb dins son si e no exalça ni dóna de sos falsos dons sinó a aquells qui d'alt loch de les honors molt insignes fa caure en bassa de dolor. E Salamó diu, en hun tractat que fa, que les bevendes verinoses són cubertes ab dolçor de mel; la mort és anap del qual degú no·s pot scusar que ab ell no bega. E vós, capità senyor, vos prech, puix sou bon crestià, que ab virtuosa vida vullau comprar virtuosa mort, car la mort és cosa verdadera e la vida cosa sens veritat. Donchs, no oblideu la mort,   -f. N4v-   car ella no us oblidarà, si bé·s diu Virgili: "hom deu amar la vida e no tembre la mort". E les honors, qui són coses divinals, se han procurades axí com a robadors, que com volen robar no curen de entrar per la porta, mas per la paret, amagadament, e per la paret ixen, axí com a ladres, davant tothom. Car, a qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs.

"Senyor magnànim e virtuós: per lo que·t dich pot pensar la senyoria tua que ame la tua ànima e no volria que fosses asseyt en cadira de perpètua dolor, axí com féu Èctor, Alexandre, Aníbal e altres bons capitans. E per venir al que vull dir e satisfer al que la senyoria tua me ha dit, yo bé pens que sempre volràs perseverar en la tua desconexença. E sabs què diu lo salmista? "Aquell és cavaller malvat qui no ret guardó e més malvat qui oblida les honors e serveys que li són stats fets", axí com tu has acostumat fer. O quina tan grandíssima desconexença com és la de ta senyoria! E si bé lo meu cor plora gotes de sanch, ab lengua torbada parlaré davant la excel·lència de aquest rey Scariano, lo qual ha mostrat molt major amor a la reyna, sa muller, que no has fet tu a aquella excelentíssima princessa.

"Mira, capità virtuós, yo parle ab sperit de profecia. Tens recort de aquell benaventurat dia que rebist la honor de cavalleria en aquella pròspera cort del rey de Englaterra e les batalles tan singulars que en aquell temps fist? E vencist ab molt gran honor sens engan negú los dos reys e los dos duchs de glòria molt memorable e matist molt virtuosament aquell famós cavaller, lo senyor de les Viles-ermes, sens frau ni engan negú, ans ab molta honor tua e càrrech seu fon portat e mès dins la sepultura. E no·t deu oblidar de Quirielayson de Muntalbà e de son germà en aquelles honrades festes. Qui fon millor dels millors sinó la tua noble senyoria? Què direm de Phelip, fill del rey de França? Ab lo teu gran saber lo fist rey de Sicília e ara posseheix la filla, lo regne e la corona. No·m dech oblidar de dir com la tua senyoria socorregué la religió de Rodes, com lo dia aprés que fuyst arribat per fam se devien tots donar e posar-se en perpètua captivitat en poder del gran soldà. Y ell, ab la sua pròpia nau, no tement los perills que seguir-se podien, fon per ell la dita religió socorreguda. O senyor Tirant! Déus te aumente l'estat, vida e condició e, aprés la tua mort, la glòria de paradís poseyr pugues com a merexedor de glòria en aquest món y en l'altre! Car, havent hoyda la tua virtuosa fama aquell benaventurat senyor, de tots los del món de major excel·lència, l'emperador de Contestinoble, qui ab ses patents letres te féu venir en la sua ciutat de Contestinoble e per sa alta magestat te fon donat lo bastó de la capitania general, mostrant als enemichs turchs lo teu sforç e poder, vencent-los una e moltes voltes ab ànimo sforçat de cavaller. Digues, capità senyor, tens recort de aquella sereníssima princessa,   -[f. N5r]-   sobre totes les donzelles del món la més bella e virtuosa, qui·s sperava succehir, aprés mort del pare, en la corona de l'imperi grech? E est en recort de aquell famós cavaller, cosín germà teu, nomenat Diafebus, al qual tu graciosament li donist lo comdat de Sentàngel, aprés lo fist duch de Macedònia e li donist Stephania, neboda de l'emperador, per muller?

"O linatge de Roqua Salada, lo més digne de bondat e virtut que en lo món sia! Què és ara de vosaltres? Stau trists e desaventurats, detenguts en cruels presons en poder de infels, ab amarga captivitat, e lo vostre mestre e parent qui us solia ésser amich, Tirant lo Blanch, lo qual és ací present, de vosaltres no té cura ne recort. O cavallers del parentat del bon duch de Bretanya, tots del noble linatge de Roqua Salada! Qui us ajudarà ni us traurà de captivitat? Qui serà aquell qui en franqua libertat vos pose, car aquell per qui haveu lo dan que teniu, perduts los béns e los heretatges, vos té oblidats? Donchs, qui parlarà per vosaltres sinó la mort, qui és a tots comuna? E yo, qui só mora e parle per adevinalles, lo meu cor plora gotes de sanch per dolor que tinch de tants bons e tan singulars cavallers, car ja no n'exiran sinó ab los peus primers per lo trist comport e poca sperança que tenen. Plorau, trists de vosaltres e lamentau que Tirant lo Blanch vos ha oblidats! E no tinch admiració que a vosaltres desconega, que a una senyora __no diré qui és, mas puch dir que és la major e millor de tota la crestiandat__ ha desconeguda per conquistar aquesta terra malvada e per ella a tots ha oblidats.

Molt fon admirat Tirant de hoyr semblants paraules e, ab cara afable, la pregà li volgués dir com sabia ella tant en sos fets, fent-li principi a semblant demanda.

__La pensa mia stà alterada de haver hoyt recitar en aquesta donzella paraules tals qui han nafrada la mia ànima, car no puch creure que tu, donzella, sies cors humà, que tant poguesses saber en mos fets si donchs no tenies sperit familiar o sies mal sperit qui hages presa forma humana de donzella per ginyar-me que yo no destrohexca aquesta ciutat e los habitadors de aquella, qui adoren e servexen lo diable, com la mia pura intenció sia poblar-la de crestians perquè lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist hi sia benehit, adorat e glorificat. Per què, donzella, molt me tendria per ignorant e de poch saber que una donzella, ab ses fengides paraules e ab al·legacions de philòsofs, poetes e doctors sants, me hagés a decebre e fer-me mudar lo meu sanct e bon prepòsit. O hauràs a donar altra   -[f. N5v]-   rahó de tu matexa que yo haja a creure que les tues paraules me donen testimoni tu qui est ni per quina via sabs lo que has recitat. En altra manera, no penses yo mudàs de altre prepòsit. E tu m'as refrescades les nafres de mos parents, les quals contínuament me turmenten, per bé que tu digues que·ls he oblidats, mas yo confie en la inmensa bondat de nostre senyor Déu que·m darà presta expedició en lo que per mi és stat principiat, que en breu temps, ab lo seu auxili, yo·ls ajudaré de tot mon poder per liberar-los de captivitat.

"Mas a present dexe de recitar la dolor que tinch de mos parents com no sia temps ni loch competent per recitar-la, ni menys los treballs que passe per ésser prest delliure, que, al parer de alguns, me sia hun gran delit. E posat cars que no mostre passar pena, gens per axò no·m lexa lo recort de aquella sereníssima senyora, no donant càrrech ni culpa a sa magestat, car la sua altesa me feya portar alegres los meus treballs. O donzella! Molta és la tua discreció, que sies tant instruhida en la nostra santa ley crestiana: no·t resta sinó que rebesses lo sant babtisme. Per hun sol Déu te prech que ab amor e caritat te plàcia voler-me dir com sabs tant en mos fets, car la tua ombra té compresa tota la mia persona. No ab vista orrible, sinó ab amor afable, no sé d'on ara novament m'és venguda.

Plaerdemavida afranquí la cara, que·s mostrava star irada, e ab hun sonrís de semblants paraules li féu present.

__Ay Tirant, com est coxo de la cama de misericòrdia, qui és major que la de justícia! Vés seguint los reys fugitius e vulles aconseguir aquells perquè pugues tenir en tranquil·le pau tota la Barberia e dexa a nosaltres viure en benaventurat repòs. Mira, capità valentíssim, no vulles descomplaure a Aquell qui per sola bondat, honor e dignitat te prospera e, del subiran cel, mira los peccadors e veu la tua malvestat que vols cometre per la poca fe ni caritat que has a les persones qui t'amen. E per assegurar-te de mi que no só dimoni ni tinch part alguna en ell, ni ell en mi, ans só creatura racional per nostre senyor Déu creada, la qual te desige servir. E vull que aquests que ací presents són hogen de mi les tues errors per ço que d'ací avant no haja occasió de haver guerra entre nosaltres, per bé que sia imflada en tu sobirana dolor, ni vull haver vergonya de recitar los teus gloriosos actes. O, com volria fossen plenes les orelles de les gents stranyes del parlar que faran per tot lo món! E lo teu cor sentirà la punta de la mia lengua verinosa e lo teu costat serà nafrat ab la mia ira dolorosa.

"E no est tu aquell príncep del linatge de Roqua Salada que entrist en batalla aquella plasent nit dins lo castell de Malvehí ab aquella sereníssima princessa, la bella Carmesina? E si del tot no só   -[f. N6r]-   folla o no he perdut lo seny, par-me que he hoyt dir, volent sa altesa suplir als teus graciosos prechs e suplicacions, volent ofendre a pare e a mare, menyspreant la sua honestíssima castedat, consentí a tu, a hora menyscabada, dins la sua cambra entrar e posar-te la corona de son pare, la qual és de l'Imperi Grech, en lo teu cap e pendre't per universal senyor, ab consentiment de una trista donzella la qual li deyen Plaerdemavida. De la una ni de l'altra tan poch sguart has agut envers elles com si jamés no les haguesses conegudes, la altesa de la qual per tu oblidada stà més morta que viva dins lo monestir de Senta Clara, contínuament reclamant lo benaventurat nom de Tirant, en lo qual ella té tota sa sperança.

"O Tirant! E com est restat despullat de tota bondat! Car no ignores com los turchs han subjugada tota la Grècia, que no·ls fall sinó la ciutat de Contestinoble e pendre l'emperador e sa muller e la dolorosa princessa, muller tua que has promesa ab paraules de present. Què faràs, desaventurat de cavaller? Consentiràs ta muller vinga en poder de moros? Tu conquistaràs aquesta terra, poblada de males gents, e ells conquistaran a ta muller ab tot l'imperi. E sabs tu què diu Titus Lívius? Que quatre coses deuen ésser guardades segons que desús és dit, ço és, los béns, la honor, la muller e la vida. Per la honor posar-hi la vida e los béns. Per los béns, com los volen tolre, posar-hi los béns, la muller e la vida. Per la vida posar-hi los béns. Per la muller, béns, vida e honor.

"Guarda, desaventurat, en quin punt est que moros prenguen la despulla de la sua virginitat e tot l'Imperi Grech, lo qual s'espera ésser teu, no per tos mèrits, mas per la sua gran benignitat, la qual ha dexats tants reys e tants prínceps, los quals eren de major grau e dignitat que tu, qui est hun miserable cavaller, car perdent la capitania perts tot ton stat. Si bé vols fer, mostra aquella excel·lència que los teus bons antecessors han fet, dexant lo poch per lo molt, la singular honor per lo poch profit. Aquella honor amaven més los antichs que tots los béns del món. Gira tu les banderes de Àfrica envers orient e veuràs la tua benaventurança quanta és. E si savi est, offerràs, davant los teus ulls de la tua consideració, la adversitat que pot venir mudant la fortuna de alegria en tristor, e de delit en dolor, e de honor e glòria en confusió. E no fas res sinó per la sperança que tens en conquistar aquesta desaventurada terra per a possehir altri, car lo teu cor és tan alt que no·s contentaria de tan petit bocí. E si per ventura la fortuna en pendre aquesta ciutat te dóna victòria, quina lahor tan gran te'n seguirà? Que seràs vencedor de gent vençuda. E si a mi fos atribuïda fe, diria de tot cert tu ésser lo més desconexent cavaller del món, e la tua molt cruel desconexença. No és donzella deguna desijàs en tu delit plaer ni consolació, ne ab tu volgués habitar, ans   -[f. N6v]-   que de males nafres fosses en lo cor nafrat e la ira de pare e de mare sobre tu vingués ab la de pharaó ensemps e, més avant, desijaríem que en fàstig de dones e de donzelles vinguesses e deguna parlar no·t volgués, e aprés ta mort, paraýs no poguesses aconseguir. Vés, trau de captivitat a tants parents com en la presó tan adolorits stan, delliura ton sogre e la mísera de Carmesina en la dolor e fam e misèria en què stan posats.

Com Tirant véu axí parlar la donzella, mogut de zel de amor, lançà hun desmoderat sospir qui fon exit del retret del seu cor ab tanta passió com fon en recort de sa senyora, que era la cosa que ell en aquest món més amava. Pres-li tan gran alteració que caygué en terra fora de tot sentiment ni recort. Com tots los que allí eren veren lur capità tan mal adobat, lur pensament fos que hagués retut l'esperit a Déu e lo cors a la terra, ab los ulls tots entelats.

Lo rey Scariano no tingué a burla aquest fet. Destil·laren dels seus ulls vives làgremes e, ab veu squinçada, quasi no podent parlar, se pres a dir semblant reprensió.

__O donzella! Molt és digna la tua persona de cruel punició e mala per a tu est venguda ací ab tota la tua companyia. Car yo·t fas certa que, si aquest cavaller mor per lo teu malparlar, tu e totes les altres sereu condemnades a pèssima e cruel mort e la més impiadosa que yo poré pensar. O donzella de mala gràcia e de pijors fets! Ab lengua plena de verí est entrada dins en aquesta tenda! Al diable sies tu acomanada car, axí com devies parlar paraules virtuoses e bones per inclinar lo capità en fer lo que tu volies, e has fet tot lo contrari, gloriejan-te en malparlar e pijor obrar, car ab color de pau te est mostrada cruel enemiga. E per tal que breument e molt presta hages la punició que la tua celerada persona merita, te serà dada tal pena corresponent a la injúria, car tu has usat de ta pèssima fellonia, que te'n pren axí com lo ferrer, que, si no us crema la roba, dóna-us enuig ab lo fum. Digues, donzella, e serà veritat que en tan gran jovent nos hajes vençuts dins les nostres tendes sens batalla ni nafres e sens colp ni ferida, sinó ab lo verí de la tua lengua, com crech sies una gran metzinera?

Los metges foren atesos e digueren:

__Sens dubte lo nostre capità stà molt mal, car bé conexem que stà en l'estrem de la sua fi.

Lo rey Scariano prestament féu pendre la donzella e manà que li ligassen bé les mans. Com Plaerdemavida se véu axí maltractar, moguda de impaciència, ab irada veu, féu principi a semblant parlar.

  -[f. N7r]-  

__No·s pertany a la dignitat real usar de crueldat, com no sia lur ofici, ans los reys deuen ésser clements e piadosos e tu mostres que est jove de temps e pobre de virtuts, que per ésser cavaller e rey no deuries ésser cruel ni carnicer, e majorment contra donzelles, com per art de cavalleria est obligat mantenir e defendre les donzelles e haver pietat d'elles. E del maltractar que·m fas no m'i do res, car temps vendrà que lo penedir restarà en ta senyoria e no volries haver fet lo que fas. Emperò, dexam acostar al senyor capità, que primer lo nodrí yo en la mia falda d'onestat ans que tu d'ell tinguesses notícia, e dexam usar dels remeys que yo sé, puix veig que aquests poch sabents de metges remey no li saben dar. Aprés, fes de mi tot lo que a la tua senyoria sia plasent, car no tem ni stime res la mort, per cruel que la'm faces dar, per haver obtesa tanta glòria que ab les mies simples paraules haja vençut e mort aquest cavaller invencible e lo millor que en lo restant del món trobar-se pogués. E en açò poden testificar lo gran soldà e lo Turch, qui ab lo seu poderós braç los ha morts tants mil·lenars de hòmens que no tenen nombre. E la tua senyoria ignora lo que yo sé en ell, com ell sia en sobiran grau acostat a l'Imperi Grech.

E prestament se assigué en terra la donzella, squinçà's l'aljuba e la camisa que vestia fins baix als pits, mostrant les mamelles, e pres lo cors de Tirant e posà'l sobre les sues faldes e féu-li posar la cara sobre los seus pits. E ab veu piadosa e afable li féu present de semblants paraules.

__O invariables, inichs e implacables fats qui la varietat dels actes humans infal·liblement ordenau! Per què forçau la mia trista ànima e lo dèbil e femenil cors a tants treballs? Millor me seria dexar-me de tan dolorós viure, puix no tinch poder en restaurar lo trist poble e la senyora de aquesta afligida ciutat. Donchs, magnànim capità e cavaller invencible, Tirant senyor, obre los ulls que tens de pietat e hoges les derreres suplicacions de aquesta desaventurada donzella, la qual ab devot e humil cor suplica a la tua senyoria que sies en recort del que has acostumat de fer, car yo stime més la mort que per tu me fos donada que si per altri me era restaurada la vida.

Tirant dins la orella tenia hun sobreós lo qual li dava infinida dolor com s'i tocava. E aquest dan li havia fet lo senyor de les Viles-ermes com se combaté ab ell.   -[f. N7v]-   E cascuna volta que ell s'esmortia ni perdia lo sentiment, tocant-lo ab lo dit dins la orella prestament ell cobrava lo natural recort. Com la donzella véu a Tirant ab los ulls uberts, lo qual lançava adolorits sospirs, alegrà-se'n molt e, ab gest e cara afable, semblants paraules li dix:

__Capità senyor, yo conech bé que la tua senyoria stà en la illa dels Pensaments e los teus desigs són tants que turmenten lo teu sperit sens plaer ni dilecció de la tua vida. E suplich-te que no pervertexques ni confones l'orde de natura ni lo teu bon costum, que és de perdonar, car gran temps ha, senyor Tirant, que·ns poses aguayts per tolre'ns la vida combatent-nos de nit e de dia. No vull que la tua senyoria passe treball tan incomportable, que ara te'n pots desexir. Comença primerament a mi, car vet-me ací, donzella indefensa, qui stich davant la tua presència, qui tens spasa ben afilada. Ara pots spletar la tua fort mà e banyar la tua espasa en la sanch de aquella qui, aprés Déu, te desija servir. Però diu Ovidi que amor no ha deguna certenitat com ella sia mutable e si·s muda tost se fa e, ab treball molt gran, retorna. E per ço diu lo poeta Tobies que més val grosseria virtuosa que subtilitat viciosa. E per quant yo só donzella poch entesa e parle algunes ignocències, lo teu ànimo sentit darà loch a la mia culpa.

Respòs Tirant ab aquella millor veu que pogué.

__Donzella, a mi dóna de parer que a tu te'n pren axí com fa a la abella, qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coha. Coses me has dades a sentir que no poch admirat me fas star de tot lo que m'has dit. E desig molt saber com és vengut a notícia tua lo fet de aquella sereníssima princessa. Digues-m'o, yo·t clam mercé, car fas-te certa que per contemplació de la magestat sua yo faré devers vosaltres tals actes que de mi contentes partireu.

Molt se alegrà Plaerdemavida en la bona resposta del capità e, delliberant descobrir-se a ell, e ab cara afable, de semblants paraules li féu resposta.

__[C]omuna openió és, segons diu lo gran philòsof Aristòtil, que més val fer lançar dolor e sanch de son enemich que vergonya ab pròpies làgremes. E més diu sent Johan Bocador: "aquell no té verdadera amor qui no la mostra als obs". E la certenitat e conexença que tenim de ésser amats és quan vehem que de nostres mals lo amich se dol. Donchs,   -[f. N8r]-   senyor capità, fes-nos alegres, car alegria tol e aleuja la tristor que de nostres adversitats tenim. E perquè, en breu, les forçes de amor comprengues, sies en recort quants han la mort eleta, encara dubtosos e incerts de la sdevenidora vida, sol per la amor qui ve ab gloriosa fama. E no solament la han eleta, mas sens tristor en les pròpies persones executada, qui·ls tolia la inefable tristor de la spantable mort, lo delit que·ls porta a la gran amor de lur fama.

"O senyor Tirant! Suplich humilment a la tua senyoria, per amor e reverència de aquell Déu que tu creus e adores, que hages pietat e compassió de aquest aflegit poble, recordant-te de tants cassos infortunats de diversos grechs damunt recitats. Sots la virtut e ajuda tua e del teu senyal són stats liberats, passant davant la faç de la tua claredat. A tu, Tirant senyor, rebem com a pare e protector nostre, qui stàs asseyt en cadira de misericòrdia e pietat, segons nos has promés per amor, honor e reverència de aquella excel·lentíssima princessa Carmesina, la qual tu contemples, fent-nos oferta que per la sua amor perdonaries a tots aquells qui devotament lo seu nom reclamarien. E com entre los bons tu sies lo millor, la nostra demanda no pot ésser denegada. Fes, donchs, senyor, segons qui est, car la molta virtut e clemència tua no poria fer sinó segons la senyoria tua ha acostumat. E sia closa e finida la narració de la tua pròspera virtut, qui per la tua molta humanitat has permés que yo sia pujada en tan alt grau, tenint a tu en los meus pits, tractant de la tua bondat excelsa, qui est edificat en loch del nostre sanct profeta Mafomet.

Estant en aquestes rahons entrà per la tenda lo senyor d'Agramunt tot torbat, ab la spasa nua en la mà, sabent com Tirant se era smortit en los braços de la donzella, qui era stat mal informat per lo rey Scariano. Com véu Tirant en les faldes de la donzella, ab la gran furor e ira que portava, no hagué notícia de la disposició en què Tirant stava e, ab cara fera e veu squinçada, se pres a dir forma de semblants paraules.

__Què fa ací aquesta metzinera, de diables invocadora? Com la podeu comportar? E qui són aquells qui·s nomenen amichs e servidors de Tirant? Certament, bé mostren que poch stimen la sua vida car, si u feyen, no comportarien que una mora enemiga de la sancta crestiana ley ab ses encantacions lo haja mort e no la degollen de peus. Quina sentència, per cruel que fos, poria ésser just premi de tan inreparable dan? E puix vosaltres fer no u voleu, yo faré lo que   -[f. N8v]-   jamés he acostumat, encara que la honor de cavalleria hi sàpia posar en dubte.

E pres-la per los cabells de part de tras e donà-li gran tirada sens d'ella haver compassió ni pietat. E posà-li la spasa prop lo coll per asajar de tolre-li la vida. Com Tirant véu la spasa tan prop de la donzella, qui en los seus pits recolzat stava, sentí lo piadós plant que ella feya, pres la spasa ab dues mans e l'altre sentí la spasa star en loch dur. Crehent fos lo coll de la donzella, tirà tan fort com pogué e fon forçat de fer gran lesió en les mans de Tirant. E passà molt gran perill, segons la relació dels metges, que no restàs afollat de les mans.

Com Tirant véu que son cosín germà li havia guardada tan poca honor e reverència, mogut de gran ira, se pres a dir forma de semblants paraules.

__O cavaller desaventurat, com est digne de ésser privat de tota honor, com per lo teu poch saber e molta ignorància has comés tan gran defalt que en lo restant de ta vida no·l veuràs smenat! Car ab la tua gran supèrbia e grossera presumpció me has greument ofés en forma tal que est merexedor de gran punició. Però, com veig que est tan cuytat de libertat atényer, suplicaré a Déu me done una poca de paciència per haver vist hun cavaller tan fora de seny, que no has tenguda vergonya del món ni menys de mi, per yo star prop de aquesta donzella y en les faldes asseyt. Nos has mostrada molt poca gentilea tenir, a ella per ésser donzella e a mi per ésser Tirant. E si no repares lo teu gran defalt, yo hauré stendre sobre tu lo manto de la mia ira, car lo major bé que en tu he conegut, segons dien los miradors, és que tens molta ignorància, car los hòmens en aquest món no poden ésser jutjats sinó segons les lurs obres, les quals sempre te condemnarien. E per no sullar-me la boca de malparlar, solament diré que maleyt fon lo dia que tu naxquist, car tu est lo més trist de tot lo nostre linatge. Però, com les coses de mala intenció partexen, sempre resten imperfetes e, si vergonya aconseguida per molts actes fos honor, tu series lo més benaventurat cavaller del món. Per lo contrari, si honor procuràs vergonya, no series de res envergonyit.

Lo rey Scariano féu partir al senyor d'Agramunt de la presència de Tirant dient-li que se n'anàs a la sua tenda. E ell fon content: ab los ulls baxos en terra de molta vergonya, féu gran reverència al rey e a Tirant e ixqué de la tenda mostrant restar molt envergonyit, la qual humilitat e vergonya donà gran loch en mitigar la ira de Tirant e·n haver-li mercé.

Lo rey Scariano, volent-ho fer tot bo, dreçà les sues paraules a Tirant e féu principi a hun tal parlar.

  -f. O1r-  

__La molta virtut que en tu tinch coneguda, germà senyor, me dóna atreviment de suplicar-te que no vulles haver sguart al moviment no prou savi del senyor d'Agramunt, car ab la ira gran que portava era fora de tot recort, que lo sentiment li fallí en haver notícia del gran defalt que comés ha e la strema vergonya que li'n resta li és tan gran punició que tinch crehença que de gran temps no tendrà atreviment de mirar-te en la cara. La qual culpa, per amor mia, te prech li perdones la ignocent resistència que ha feta a tu, qui tant vals. E de mi sia com a tu sia plasent, lo loch e lo temps que la mia fe merita per tal que yo, de tu entre·ls altres loant-me, aumente lo nombre dels teus súbdits. De mi més volenterosament que tot altre de açò dolre'm dech com lo teu dan e honor per mia la tinch. E la mia ànima n'està alterada vehent lo deute tan afix, que conech ésser causa necessària de perdonar.

Per complaure als prechs del rey Scariano, mitigà Tirant la sua ira mostrant la sua cara afable, donant culpa a la ignorància del senyor d'Agramunt. E fon content de perdonar-li.

Aprés, se girà Tirant devers la donzella e pregà-la ab humilitat afable li volgués dir ella si era stada cativa en Constetinoble o li plagués voler-li dir qui li havia recitades tantes coses de la senyora princessa. Plaerdemavida no tardà dar-li semblant resposta.

__Lo sinestre de fortuna me ha portada a la fi de mos darrers dies e, verament, no és en mi que en neguna manera puga resistir contra les tues forces, per què pren e elegeix de mi. Si vols la mort, dar-la'm poràs e, si·m vols per cativa, en ta libertat stà. Mas, per què·m cal despendre paraules supèrflues sinó contentar la tua senyoria?

E levà's prestament en peus e donà dels genolls en la dura terra e dix:

__E com, capità senyor! Axí haveu perduda totalment la natural conexença? E és bé veritat e no és cosa admirable que, lla hon amor no ha, no y pot haver recort. E com! No só yo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria vostra he sostenguts tants treballs, dolors e misèries e, a la fi, captivitat?

Tirant prestament tingué uberts los ulls de l'enteniment e no la lexà més parlar, havent en aquell cars verdadera notícia de ella ésser Plaerdemavida. E agenollà's en terra davant ella e abraçà e besà-la moltes voltes en la boca en senyal de gran amor verdadera. E com per bon spay la hagué festejada, Tirant manà   -f. O1v-   que a la porta de la tenda fos parat hun bell strado tot cubert de draps de brocat alt e, a les spatles e per terra, de bells draps de raç. E l'estrado era de fusta ab molts grahons. E Plaerdemavida fon asseyta en lo més alt grahó del strado, vestida de hun manto de brocat carmesí forrat d'erminis que Tirant li féu traure dels seus per ço com tota l'aljuba se havia squinçada. E la senyora de la ciutat feren seure en lo darrer scaló e les donzelles baix, sobre los draps de raç. Bé·s mostrava en aquell cars Plaerdemavida ésser reyna segons l'estat en què era posada. Tirant li havia levat l'alquinal e era restada en cabells.

Tota la gent se pensava que Tirant la volgués pendre per muller, tan grandíssima era la honor que li feya. E féu fer crida per tot lo camp que tots vinguessen a besar la mà a Plaerdemavida, sots pena de mort. Aprés, féu fer altra crida que tots los de la ciutat, axí hòmens com dones, fossen perdonats e cascú d'ells pogués viure en la ley que·s volgués. E no fos negú del camp, en la pena ja dita, de fer mal ni dan en persona ni en béns a negú qui fos de la ciutat. Aprés, féu aparellar moltes viandes e féu hun convit general a tots los que menjar hi volguessen. E tots los ministrés e trompetes del camp e de la ciutat manà que fossen aquí. E fon feta la més singular festa que jamés sia stada feta en hun camp, que durà huyt dies.

Estant en aquestes festes, lo senyor d'Agramunt sabé com aquella que ell havia volguda matar era Plaerdemavida: font molt més agreujat per lo gran defalt que comés havia. E per causa de açò ell parlà ab lo rey Scariano e ab la reyna, qui jamés se partia del costat de Plaerdemavida, e suplicà'ls que fossen bons en lo perdó que volia demanar a Tirant. E ells digueren que eren molt contents. E acompanyat lo senyor d'Agramunt del rey e de la reyna, com fon davant Tirant, ab humil gest e piadosa veu, de tals paraules li féu present.

__Si a Déu fos plasent, a mi fóra més en grat lo morir que·l més viure, pensant que la fortuna me ha portat en part hon de la pròpia virtut me cové fer prova e, aquella, ab grandíssima vergonya porte per haver ofesa la senyoria vostra. E de tal cars yo·n spere prest lo mèrit que a la mia persona cové, ço és, la mort, la qual serà a mi més cara que viure ab recort de la mia viltat. E perquè la senyoria vostra me vol axí maltractar, licència e perdó ensemps vos demane. E per quant a la mercé vostra no puch ni dech cosa alguna celar, no sens gran vergonya la us manifestaré, com, per no conéxer que aquella fos Plaerdemavida, cometé la mia mà tan strem insult, que só merexedor per la mia ignorància de gran punició. E la fi de la mia victòria és stada dolor, pena e tristícia, la qual no·m fallirà, car yo us manifeste que si la senyoria vostra me de   -f. O2r-   nega lo perdó, lo meu propòsit és de passar en lo ponent acompanyant-me la mort, com aquí pens que prestament finiran los meus darrers dies e aquí serà la mia trista sepultura venguda al terme de la sua desijada fi. Emperò, suplich a la senyoria vostra que la estrema amor que de present vos porte no sia delida de la memòria vostra, car, tant com més me penit e tinch dolor del meu peccat, tant mostre portar-vos major amor. E de açò n'és causa lo vincle de la sanch, qui no·s pot tornar aygua. Donchs, sia de vostra mercé voler-me perdonar o dar licència.

Com Tirant lo hoy axí parlar, no féu de si mudament negú, sinó ab cara molt afable se mostrà en aquell cars més cavaller virtuós que maliciós, car mogut de compassió li respòs ab humil gest, per ço com soptosament la amor natural lo inclinà en haver-li mercé. E ab grandíssima congoxa féu principi a semblants paraules.

__No vol la inmensa bondat de nostre senyor Déu que negú, per gran peccador que sia, que, si·s penit de les offenses que ha comeses contra ell e li demana perdó, que liberalment no li perdone. Quant més dech fer yo, qui só hun gran peccador que, si no perdone, Déu no·m perdonarà! Per què·t dich, cosín germà, tu deus viure e yo morir. E si la tua benignitat vol hoyr les mies pregàries, plàcia't que la tua bondat excel·lesca la mia ira. E si tu no fosses en necessitat de confort tant com est, yo me'n dolria axí com de home qui la nostra amistat e deute havies guastat. Emperò, no vull que tu ni negú en aquest cars puga dir que per lo teu defalt la mia molta amor que·t porte sia gens desminuïda, ans per obres manifestaré molt prest que la mia amor aumentarà en tu en tanta quantitat que serà plaer a tu e a tots los que desijen lo teu bé e honor. Per què, obre los ulls de l'intel·lecte e regonex-te, dóna loch a la rahó, desvia e refrena lo desijós apetit de anar en terra stranya e vulles despendre lo temps en tals cavalleries qui aumentaran lo teu stat, honor e fama. E a tu no és cosa convenient ni honesta que en anar-te'n te dispongues, encara que fosses cert de atényer hun gran heretatge, car tu fugir-ne deuries si guardes lo que la vera amicícia requir. E si fas lo contrari, te fas cert que serà causa de la tua gran perdició.

En açò, lo rey e la reyna pregaren molt a Tirant e al senyor d'Agramunt que la pau fos feta e entre ells hagués bona amor e concòrdia. E axí fon fet. E partint tots de allí ensemps, anaren al strado hon stava Plaerdemavida ab gran triümpho e lo senyor d'Agramunt li féu present de tals paraules.

  -f. O2v-   __Si lo inmens Déu ab ulls de justícia los humans actes sguarda, mal impunit ni virtuós acte sens remuneració és impossible reste. Encara que les penes dels mals se allarguen, no per ço dexen de venir al qui merexen retraure. Emperò si la adversa fortuna mogué la mia ira que perdí lo seny, levant-me la natural conexença de vostra gentilea, en gran part lo meu defalt té causa justa de perdó per no haver-vos coneguda. E si la vostra molta virtut no·m vol perdonar, lo que no puch creure, iré per lo món vagabunt cridant tostemps merçé e, si sobres gran amor me fa report d'estrema pena o de presta mort, no m'assegura lo p[e]rill de ma vida. Mas siau certa que no·m plau per mi, a qui nunqua haveu ofés, atengau nom de homicida. E si, per lo poch que de vós fins ara merexch, mes paraules de fe no us paren dignes de perdó, me serà forçat ma presta mort __obligant-vos a tart penediment__ vos sia testimoni de veritat.

"E si a la fortuna ha plagut que de vós no haja atesa conexença, só de parer que, penedint-me, de perdó só merexedor. E no solament de vós lo merexch, perquè tant valeu, mas encara per sguart de la smena qui en l'esdevenidor vos n'espera. Desijant-vos servir, ab tot que, si la fi de mes obres teniu vistes, me estimareu de culpa delliure encara que en nom de enemich vos haja volguda ofendre. Mon voler no ha pres terme en voler-vos més enujar sinó complaure, mas seguint les cruels leys de Març he ofert la mia persona a sangonoses batalles, tenyint, en aument de la stima de ma honor, los verts camps africans de la mia sanch com a cavaller, seguint los militars costums. Ne ab cauteles no he pensat enujar a negú, axí com han fet los habitadors de aquesta ciutat, de hon les lurs sperançes eren del tot fallides.

"E si per justes escuses no us dolreu de mi, almenys mostrau-vos-en dolre, puix tant haveu treballat en liberar aquesta ciutat ab tots los habitadors de aquella, la qual, tenint-se per destroïda, de vós sola repar spera. Puix sobre mi tant poder teniu que, si m'és pres en compte, só content per la amor vostra de no més ofendre la dita ciutat ni los habitadors de aquella, car tots los qui de vostra virtut atenyeran conexença me hauran per quiti de tal infàmia. E no·m desplau, per fer majors mos mèrits, que, aquella qui ha vençut les forçes de aquell invencible capità sens armes, de la vostra molta gràcia yo sia vençut.

No tardà Plaerdemavida hun poch spay en fer principi a semblant parlar.

__No és costum de les dones de honor qui s'estimen d'ésser cruels ni desijoses de venjança e no plàcia a la divina Potència que·n sperit de dona grega tal defalt fos trobat, car, encara que vostra   -f. O3r-   mercé me volgués ofendre, en gran part sou stalvi de culpa per no tenir de mi conexença. Sol la ofensa és stada feta al senyor capità, sots la fe del qual ma vida reposava, e, per bé que al terme de ma fi fos atesa, no·m dolguera la mort, puix per les mans de tan valentíssim cavaller fos morta, sperant-ne en l'altre món per premi corona de martiri, atesa la fi per què yo suplicava, qui era en aument de la santa fe cathòlica, segons que per speriència clarament e manifesta se demostrarà.

"E no fretura demanar-me perdó, com no·m tinga per offesa de vostra mercé. E encara que u fos, seria molt contenta de perdonar-vos, car de vostra mercé spere yo la gràcia e lo perdó, segons que per vostra molta virtut me és stat ofert de perdonar per amor mia a la senyora d'esta ciutat e a tots sos vasalls. E si neguna cosa poden los prechs meus prevaler, vos suplich que aquesta aflicció que voleu dar aparteu de vós per aconsolar a mi e, ab bona sperança vivint, vos dispongau en pendre alegria perquè nostre senyor Déu vos faça obtenir la amor que de la cosa amada desijau. E encara yo no sé quina rahó done del que dech fer: o seguir lo meu plaer o lo vostre, fent lo que dieu que tant vos contenta. E puix que la vostra liberalitat és tanta que, vehent la mia deguda vergonya de la empresa per mi feta, que vullau consentir a les mies justes pregàries, segons per vostra mercé me és stada feta oferta.

E no dix més per ço com lo rey Scariano e Tirant venien. E de continent foren fetes moltes dances e balls morischs.

Passat lo dehén dia de les singulars festes, los de la ciutat, ab la senyora ensemps, prengueren les claus de la dita ciutat e donaren-les a Tirant e que fes de tots ells lo que a la senyoria sua fos plasent. Tirant pres les claus e donà-les a Plaerdemavida, fent-la senyora de la ciutat. E ab triümpho de molta gent qui la acompanyava ab diversos struments, la portaren a cavall dins la ciutat e la meteren dins lo palau real com a senyora. E la senyora primera tragueren de la ciutat ab tots aquells qui ab ella solien star. E Tirant donà a Plaerdemavida servidors, dones e donzelles qui la servissen, e fon huyt dies senyora de tota la ciutat e de molts castells e viles qui eren sots lo seu domini e senyoria.

Complits los huyt dies, Plaerdemavida féu venir la senyora que de la ciutat solia ésser e, ab cara molt afable e ab graciós gest, li féu la següent restitució en stil de semblants paraul[e]s.