Visor de obras.

__Per lo bon grat que tinch de vós, Tirant, e per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligua que desige fer per vós alguna cosa que us fos accepte. He us tindré a molta gràcia que us vullau amprar de mi, que no serà cosa neguna que us sia deneguada, car yo us ame he us vull tenir en compte de un germà o fill per los actes que us veig fer de virtuós cavaller, qui són tals e de tan gran renom e fama que sou mereixedor de haver premi de nostre senyor Déu en aquest món, e en l'altre la sua eterna glòria. Car la glòria de la vostra ampresa posa en gran dejectió a tots los prínceps de la crestiandat que en tan gran necessitat no han volgut socórrer lo mestre de Rodes. E si la divina Bondat me fehia gràcia que·m donàs a sen(t)   -f. k2v-   ir en aquest sanct viatge la sua eterna vida per yo poder anar ab vós a la sancta perdonança de Hierusalem, desfreçat per ço que de negú conegut no sia, e açò seria cosa que us tendria a més grat que si·m dàveu un regne, e de tota la vida mia vos ne restaré obliguat. Per què us prech ab molta amor que no m'o denegueu, e haja de vós tal resposta com de la vostra acostumada virtut se espera.

Acabant lo rey, féu principi Tirant a un tal parlar:

__Molta glòria seria per a mi que la excel·lència vostra me volgués pendre per servidor, com de germà o de fill yo no·n só mereixedor ne us ho he servit. E fas infinides gràcies a l'excel·lència vostra de la bona voluntat vostra. Si la necessitat m'o requeria, me ampraria de la altesa vostra com si fósseu mon natural senyor, a qui tota ma vida agués servit. He us ne bese les mans. De anar en la mia nau, senyor, la nau, los béns meus e la persona és tot de la excel·lència vostra. E podeu manar e ordenar de tot, axí com de cosa vostra pròpia, car, senyor, yo desige servir la altesa vostra e obeir de tot lo que maneu. Emperò, senyor, la principal intenció mia com yo partí de ma terra fon, ab propòsit leal e verdader, de anar en Rodes e socórrer aquella sancta religió, la qual està en punt de ésser del tot desolada. E açò per causa dels cruels genovesos, qui solament los plau la glòria dels vençuts e no dels vençedors, no tenint clemència ne pietat ha llur proïsme crestià, ans fan part manifesta ab los infels.

__Tirant __dix lo rey__, yo veig la vostra sancta intenció he bon propòsit, e feu com a cavaller singular e cathòlic crestià. Yo só bé content del mèrit de la vostra ampresa, la qual és sancta, justa e bona. E per ço tinch yo ara molt major voluntat de anar-hi ab vós he us vull ajudar, de tot mon poder, de totes les coses per a vós e a la vostra ampresa necessàries.

E Tirant li'n féu infinides gràcies e axí restaren de acort. E Tirant supplicà al rey fos de sa merçé entràs dins la nau e miràs qual apartament més li plauria. Com lo rey agué mirada la nau, elegí li fos feta una cambra prop lo arbre, per ço com allí va la nau més segura com corre fortuna.

Entre lo rey e Tirant cascun dia passaven moltes rahons de moltes coses. E vengueren a parlar de Phelip, lo qual Tirant desijava que fes matrimoni ab la infanta, ab lo dot que lo rey li havia dit. E lo rey venia-y bé per liguar-se ab la casa de França, e dix:

__Tirant, de aquests afers yo no clouria res sens voluntat de ma filla, perquè a ella té de servir. E si ella és contenta, per ma part vos offir lo matrimoni, e dar-li he tot lo que li he offert. Yo de bon grat ne parlaré ab la reyna e ab ma filla e, sabuda llur intenció, ans de nostra partida lo matrimoni se fermarà.

Lo rey féu venir en la sua cambra a la reyna e a sa filla, e dix-los semblants paraules:

__La causa, reyna e vós, ma filla, perquè us he fetes venir açí és per manifestar-vos la mia breu partida, car yo tinch deliberat, ab lo divinal auxili, de anar en companyia de Tirant a la sancta perdonança   -f. k3r-   del sanct Sepulchre de Hierusalem e, perquè conegut no sia, no vull portar ab mi sinó un gentilom qui·m serveixqua. E perquè la vida e mort mia està en les mans de nostre senyor Déu volria que, ans de ma partida, vós, ma filla, fósseu col·locada en matrimoni que restàsseu contenta e consolada, e que yo en ma vida ne haja aquest plaer. E si aquest fill de rey que açí és voleu per liguar-nos en germandat ab lo més alt rey de la crestiandat, yo só cert que, ab consell e ajuda de Tirant y ab la voluntat que Phelip hi mostra, la cosa vendrà a bona conclusió.

__Dóna'm de parer __dix la infanta__ que la senyoria vostra sap bé com la nau passaran XV dies que no haurà acabat de carreguar ne serà en orde per partir. E dins aquest temps, la altesa vostra, ab consell de mon oncle e germà vostre lo duch de Meçina, poreu concordar lo negoci, puix lo duch s'espera esta nit o demà ésser açí.

__Molt bé dieu, ma filla __dix lo rey__. E rahó és que y sia demanat.

__Perdone'm la altesa vostra __dix la infanta__ que, puix la excel·lència vostra té deliberat de anar en aquest sanct viatge, deuríeu fer una gran festa a fi que Tirant e tots los de sa companyia, com sereu dins mar, vos serveixquen de millor voluntat e, d'altra part, si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra fa menció de son fill Phelip. E diumenge qui ve sia manada celebrar festa e sala general que dure III dies, que les taules estiguen parades nit e dia e que contínuament trobassen viandes abundantment per a tots aquells qui venir hi volguessen.

__Per la mia fe, ma filla __dix lo rey__, vós hi haveu millor pensat que yo no havia, e só molt content que·s faça. E per quant stic molt occupat, per causa de la mia partida, en deixar lo regne en bon stament e que negú no pugua res sentir de la partida mia __per los grans inconvenients que seguir-se'n porien com siam en terra de moros__, e per tots aquests sguarts, volria vós, ma filla, hi tinguésseu les mans en ordenar-ho.

Lo rey prestament féu venir lo majordom e los compradors, e manà'ls que fessen tot lo que sa filla Ricomana los manàs. E ells digueren que eren contents. Totes les coses per la infanta foren molt bé ordenades, e devisades de moltes e diverses maneres de viandes per mostrar la sua gran discreció. E aquesta festa no fon ordenada per la infanta per pus, sinó per provar a Phelip e veure en son menjar quin comport fehia.

Lo dia asignat del solenne convit, la infanta havia ordenat que lo rey e la reyna e Phelip hi ella, tots IIII menjassen alt en una taula; e lo duch de Mecina e Tirant e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey.

Venint la vespra de la festa, lo rey tramés dos cavallers a Phelip e a Tirant, preguant-los que per a l'endemà a la missa e al dinar fossen ab ell. E ells ab molta humilitat acceptaren lo convit. Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren, e tots los seus per lo semblant. Foren al palau e feren reverència al rey, e lo   -f. k3v-   rey ab gran affabilitat los rebé. E pres a Phelip per la mà e lo duch de Meçina a Tirant, e axí anaren fins a la sglésia. Com lo rey fon en la sua capella, demanaren-li liçència de anar acompanyar a la reyna e a sa filla, e lo rey fon molt content. E acompanyant-les, Phelip pres del braç a la infanta per star-li prop. E Tirant no·s partia prop de Phelip per dupte que no fes o que no digués alguna bajania que vingués en desgrat de la infanta.

Dita la missa e lo rey tornat en lo palau ab tots los altres, lo dinar fon prest. Lo rey se asigué en mig de la taula e la reyna al seu costat. E lo rey, per fer honor a Phelip, lo féu seure al cap de la taula, e la infanta davant Phelip. Tirant volia restar de peus per star prop de Phelip, e lo rey li dix:

__Tirant, mon germà lo duch de Meçina vos stà sperant, que no·s vol seure sens vós.

__Senyor, sia de vostra merçé __dix Tirant__ manar-li que·s segua, car, en tal festa com és aquesta, de rahó és que yo haja a servir a fill de rey.

La infanta, no ab prou paciència, li dix ab la cara un poch irada:

__No cureu, Tirant, d'estar tostemps en les faldes de Phelip, car en la casa del senyor rey mon pare hi ha prou cavallers qui·l serviran e no fretura ésser-hi vós.

Com Tirant véu la infanta parlar ab passió e era forçat de anar-se'n, acostà's a la orella de Phelip e dix-li:

__Com lo rey pendrà aygua e veu que la infanta se leve e done del genoll en terra, hi ab la mà té lo baçí, feu vós lo que ella farà. E guardau-vos de fer alguna grosseria.

E ell respòs que sí faria. Tirant se n'anà e, com tots foren aseguts portaren la ayguamans al rey, e la infanta donà dels genolls en terra e prengué un poch del baçí. E Phelip volgué fer per lo semblant, emperò lo rey no u volgué consentir, e tal orde mateix servà en la reyna. E venint al lavar de la infanta, ella pres la mà a Phelip perquè ensemps se lavassen. E Phelip, usant de cortesia e de gentilea, dix que no era rahó, e donà del genoll en terra e volgué-li tenir lo plat, emperò ella jamés se volgué lavar fins que los dos se lavaren ensemps. Aprés portaren lo pa e posaren-lo davant lo rey e a cascú d'ells, e negú no y tocà, sperant que portassen la vianda. Phelip, com véu lo pa davant, pres cuytadament un ganivet e pres un pa e lescà'l tot, e féu-ne XII lesques grans e adobà-les. Com la infanta véu tal entramés no·s pogué detenir de riure. Lo rey e tots los qui allí eren e los cavallers jóvens qui servien fehien un joch mortal a Phelip, e la infanta que·s concordava ab ells. Fon forçat vingués a notícia de Tirant per ço com no partia jamés lo hull de Phelip. Levà's correns de taula e dix:

__Per mon Déu! Phelip haurà fallit en sa honor, que deu haver feta alguna gran bajania.

E posà's al costat seu, davant la taula del rey. Stigué mirant a cascuna part de la taula e véu les lesques del pa que Phelip havia taillat, e véu que lo rey ni negú no havien tocat en lo pa, prestament presumí la occasió de les rialles. Tirant li levà prestament   -f. k4r-   les lesques, mès mà a la boça e tragué XII ducats en or, e posà en cascuna lesqua un ducat e féu-ho donar a XII pobres.

Com lo rey e la infanta veren lo que Tirant havia fet, tots cessaren de riure. Dix lo rey a Tirant quina significança tenia lo que havia fet.

__Senyor __dix Tirant__, com hauré complit lo que y tinch a fer, ho diré a vostra altesa.

Tirant donà totes les lesques, cascuna ab son ducat, e la darrera se acostà a la boca. E dix-hi una avemaria e donà-la. Dix la reyna:

__Molt me plauria saber aquest entramés.

Respòs Tirant en la següent forma.

__Senyor, la excel·lència vostra stà admirada, e tots los altres, del que Phelip ha fet principi e yo he feta la fi, fahent-ne tots burla. E la causa de açò, senyor, és, puix la altesa vostra ho desija saber, que los crestianíssims senyors reys de França, per les moltes gràcies que obteses han de la immensa bondat de nostre senyor Déu, l'instituhiren; que tots los llurs fills, ans que rebessen lo orde de cavalleria, al dinar, ans que menjen, lo primer pa que·ls posen davant ne fan XII lesques e·n cascuna posen un real d'argent, e donen-ho per amor de Déu en reverència dels XII apòstols. E com han rebut lo orde de cavalleria posen en cascuna lesqua una peça de or. E fins al dia de hui ho pratiquen tots los qui ixen de la casa de França. E per aço, senyor, Phelip ha taillat lo pa e n'à fetes XII taillades perquè cascun apòstol haja la sua.

__Sí Déu me salve la vida! __dix lo rey__. Aquesta caritat és la més bella que yo jamés hoís dir. E yo, qui só rey coronat, no fas tanta caritat de un més.

La vianda fon venguda. La infanta dix a Tirant que se n'anàs a dinar e Phelip, coneixent son gran deffalt e la discreta reparació que Tirant feta li havia, en lo menjar tingué's esment, que no menjava sinó tant com la infanta feia. E com se foren llevats de taula, se pres a parlar la infanta ab una donzella sua de qui ella molt fiava e, ab una poqua de ira ab amor mesclada, féu principi a tal lamentació.

__No és fort pena la mia? Que aquest Tirant és fet enemich de mon voler, que sola una hora yo no puch ab Phelip parlar. Que si li fos fill o germà o natural senyor no·l tendria tan a prop, que temps no tinch en dir-li rahó neguna que ell no·s pose en les nostres rahons. O Tirant! Vés-te'n ab la tua nau e sies benaventurat en los altres regnes! Sol me leixa a Phelip per repòs de la mia ànima e consola   -f. k4v-   ció de ma vida. Car si no te'n vas, tostemps viuré en pena, car ab la tua discreció repares les indiscrecions dels altres. Digues, Tirant, e per què tant me enuiges? Car si jamés has amat en algun temps, deuries pensar quant és gran repòs praticar de rahons a soles ab aquella persona que hom ama. E yo, fins açí, jamés he sabut ni he sentit les passions de amor: bé m'era plasent lo festejar i ésser amada, mas com pensava que eren vasalls e de la casa de mon pare tant m'estimava ésser loada com ésser amada. Mas ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com a fel, les mies mans inútils me desdenyen, que no·m volen ajudar a liguar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre star, que negú res no·m digués. Si açò és viure, no sé què·s serà morir!

E ab tals e semblants paraules la enamorada infanta se lamentava, derrocant destil·lades làgremes de aquells hulls qui moltes flames de foch havien ençeses en lo cor de Phelip. E stant ab aquest trist continent la infanta, per la sua cambra entrà lo rey e son germà, lo duch de Meçina, lo qual restava per visrey e loctinent general de tot lo regne. Com foren dins la cambra, lo rey la véu star ab la cara e gest molt adolorit e dix-li:

__Què és açò, la mia filla? Com estau axí vós adolorida?

__E com, senyor! No tinch gran rahó __dix la infanta__ que la senyoria vostra stigua per partir? Què faré yo, desconsolada? Ab qui m'aconsolaré? En què pendrà repòs la mia ànima?

Girà's lo rey devers son germà e dix-li:

__Duch, què us par de la humanitat com se sent? E la pròpia sang no·s pot tornar aygua.

Lo rey, ab paraules de molta amor, aconortà a sa filla tant com pogué. E trameteren per la reyna que vengués e, tots quatre, tingueren llur consell. E lo rey féu principi a un tal parlar.

__Puix la bona sort mia ha ordenat e a la divina Providència plau que aquest sanct viatge scusar no·s pot, la mia ànima se'n va aconsolada, puix lo meu germà resta açí en loch meu, qui és la mia pròpia ànima, al qual prech que us tingua per recomanades en tot lo que manareu e ordenareu. E aquest serà lo major plaer que fer-me porà. E més vos prech, duch, que diguau vostre parer en aquest matrimoni de Phelip, puix Déu lo'ns ha açí aportat, e dieu-nos la intenció vostra.

E donà fi a son parlar.

__Senyor __dix lo duch__, puix a l'excel·lència vostra plau, e de la senyora reyna, que yo y digua mon parer, só molt content. E què dich? Com a les donzelles los parlen algun matrimoni de què elles se contenten e tan prest no ve a conclusió segons lo apetit e llur voluntat, resten molt agreujades. E   -[f. k5r]-   puix la altesa vostra va en aquesta sancta perdonança e Phelip hi va tanbé, só de parer que aquest matrimoni se deuria fer ab consentiment de son pare e de sa mare. E la senyoria vostra trameta per Tirant, e féu-li scriure letres al rey de França de aquest matrimoni si li vendrà en plaer, perquè no façam de la concòrdia discòrdia e de la pau guerra; perquè no pogués dir que, per son fill ésser molt jove e de poca edat, lo aguessen enganat. Car si era ma filla, més la stimaria dar a un cavaller ab voluntat de los parents ans que dar-la a un rey contra voluntat del seu poble.

Lo rey e la reyna tingueren per molt bo lo consell del duch. E la infanta de vergonya, no y gosà contradir. E d'altra part fon contenta que tan prestament no·s fes, per ço com volia haver major experiència de Phelip, perquè no·l tenia prou conegut, e concordà's ab la voluntat de tots. Prestament trameteren per Tirant e recitaren-li larguament tot lo consell que havien tengut sobre lo matrimoni, e Tirant los lohà lo bon deliber que havien tengut. E restà lo càrrech a Tirant d'escriure. E scriví letres al rey de França, narrant-li larguament la forma de la concòrdia del matrimoni si a ell era plasent. Lo rey féu armar un bergantí per passar en la terra ferma, qui anà ab les letres dret ha Pumblí.

La nau de Tirant fon ben carreguada de forment e de altres vitualles. Com lo bergantí degué partir, lo rey féu demostració que se n'anava ab lo bergantí e tancà's dins una cambra que de negú no fos vist, e posaren fama que anava la via de Roma per parlar ab lo papa. E en la nit Tirant féu recollir lo rey e Phelip. Com tota la gent fon recollida, Tirant anà a pendre comiat de la reyna e de la infanta, e de tots los de la cort. E la reyna féu molta honor a Tirant e preguà'l que volgués tenir per recomanat al rey, perquè era home de delicada complexió.

__Senyora __dix Tirant__, no dupte la senyoria vostra que serà per mi axí servit com si fos mon natural senyor.

E la infanta lo y recomanà molt, la qual restà ab molta dolor e pensament. E açò per causa del rey, son pare, que se n'anava, e molt més per l'amor que tenia a Phelip.

E en la primera guayta la nau féu vela e ixqueren del port ab molt bon temps. E agueren lo vent molt pròsper, que en IIII dies passaren lo golf de Venècia e foren en vista de Rodes, e anaren al castell de Sanct Pere e aquí surgiren per sperar vent que fos un poch fortunal. E Tirant, a consell de dos mariners que de sa terra havia portats, qui amaven molt la honor sua, com veren lo vent larguer e bo, en la nit donaren vela. E de matí, apuntant la alba, ells foren en vista de Rodes, molt prop.

Com les naus de genovesos veren aquella nau venir, pensaren que era una de dues que havien trameses per portar vitualles per al camp, e vehien que venien de levant. No podien pensar que neguna altra nau tingués atreviment de venir enmig de tantes naus com en lo port staven. La nau se acostà e, com fon prop d'elles carreguà de   -[f. k5v]-   tantes veles com podia portar. En açò conegueren los genovesos, e en lo galip de la nau, que no era de les sues. Posaren-se en orde del que pogueren, emperò la nau los fon tan prop que neguna nau no pogué alçar vela e aquesta, a veles plenes, passà per mig de totes les naus al llur despit. Emperò ells foren ben servits de lançes e de passadors e de molts colps de bombardes, e de tot lo que en la mar se usa. E Tirant manà al timoner e al naucher que no voltassen la nau, sinó que donassen la proha en terra endret de la ciutat, en un arenal que y ha peguat ab la murailla. E a veles plenes donaren allí.

Com los de la ciutat agueren vist la nau donar la proha en terra penssaren-se que fos de les dels genovesos, que acordadament agués dat en terra per pendre la ciutat. Tota la gent cuytà en aquella part e combatien-los molt bravament. E los de les naus los combatien d'altra part, que ells staven en prou congoixa, fins a tant que un mariner anà prestament e pres una bandera de les de Tirant e alçà-la. Com los de la ciutat veren la bandera detingueren-se, que no feren armes. Prestament feren saltar un home, qui·ls dix com aquella nau era de socors.

Com los de terra saberen que lo capità de la nau era francés e portava la nau carreguada de forment per socórrer la ciutat, anaren-ho a dir al mestre, lo qual, sabuda la bona nova, se agenollà en terra, e tots los qui ab ell eren, e feren lahors e gràcies a la divina providència com era stat en record d'ells, que no·ls havia oblidats. Lo mestre devallà del castell ab tots los cavallers e los hòmens de la ciutat, ab taleques, entraven dins la nau per traure forment e posaven-lo en botigues.

Lo mestre, com hagué aguda verdadera relació qui era Tirant, tingué gran desig de veure'l, coneixent per experiència la molta virtut sua, e manà a dos cavallers de l'orde dels majors que y eren, que anassen a la nau e que preguassen a Tirant de part sua que volgués exir en terra. Los cavallers pujaren en la nau e demanaren lo capità, e Tirant, axí com aquell qui era pràtich e cortesà, los rebé ab molta honor. Los cavallers li digueren semblants paraules:

__Senyor capità, lo senyor mestre és devallat del castell e és en la ciutat qui us spera e prega-us li façau gràcia de exir en terra. Per la virtuosa fama que de vós ha hoïda mençionar, desija molt la vostra vista.

__Cavallers senyors __dix Tirant__, direu a mon senyor lo mestre que molt prest yo seré ab la senyoria sua, que ja fóra exit a fer-li reverència sinó que spere que haja fet aleujar la nau, perquè tinch dupte que ab lo gran càrrech que té no s'obra e que·s perda lo forment. E sa merçé prengua càrrech de posar en segur lo forment que trahuen. E vosaltres, cavallers, vos prech me façau dues gràcies. La una és que, per gentilea, vullau pendre una poqueta col·lació ab mi. La segona, que dos gentilshòmens meus se'n vajen en companyia vostra, perquè de necessitat tenen a parlar ab lo senyor mestre ans que yo ixqua en terra.

  -[f. k6r]-   __Capità senyor __dix lo un cavaller__, dues coses nos demanau que no us poden ésser deneguades. La primera és tan delitosa per a nosaltres que per a tots los dies de nostra vida vos restarem obliguats.

E Tirant, que y havia ben provehit en lo passat dia en fer coure moltes gallines e altres maneres de carns fiambres, e aquí·ls donà bé a menjar e a ells paregué ésser tornats de mort a vida. E Tirant hagué provehït ab lo seu majordom e ab los servidors seus que en la ciutat li agueren una gran posada, e allí féu aparellar de menjar per al mestre e a la religió, perquè sabia que u havien molt mester. E per causa de açò Tirant se detingué, que no volgué exir en terra fins que lo dinar fos aparellat.

Com los cavallers se'n volgueren anar, Tirant pres dos gentilshòmens dels seus e dix-los que en secret parlassen ab lo mestre, e que li diguessen com ell portava en la sua nau lo rey de Ciçília e Phelip, fill del rey de França, qui anaven a la sancta perdonança de Hierusalem, si serien segurs en la sua terra. Com los gentilshòmens hagueren explicada la embaixada al mestre, ab aquella honor e reverència que a ell se pertanyia, lo mestre los dix semblants paraules:

__Gentilshòmens, digau al virtuós Tirant lo Blanch que yo só molt content de tenir secret tot lo que ell volrà e que en la mia terra ell no deu demanar seguretat neguna, que yo vull que ell la tingua per sua. Que los seus actes són stats de tanta virtut e singularitat que ell nos ha guanyada tant la voluntat que és senyor de les persones nostres e dels béns. E que en la mia terra yo·l prech que ell mane e ordene axí com si fos mestre de Rodes, car tot lo que manarà serà complit sens contradictió neguna. E si vol lo ceptre de la justícia e les claus del castell e de la ciutat, de continent li seran liurades.

Cobrada la resposta Tirant dels seus embaixadors, ne féu relació al rey de Ciçília, de la molta cortesia del mestre. E lo rey e Phelip, desfreçats, ixqueren en terra e anaren a la posada que·ls havien aparellada. E Tirant ixqué molt bé abillat. E devisà's en aquesta forma, ço és, ab gipó de brocat carmesí e, sobre lo gipó, un gesaran de malla, e sobre lo gesaran un jaquet d'orfebreria e ab moltes perles que y havia brodades, ab spasa senyida. Y en la cama portava la guarrotera e al cap un bonet de grana ab un fermaill de molt gran stima.

Entrant Tirant dins la ciutat trobà lo mestre en una gran plaça. Tirant anava molt bé acompanyat de molts cavallers, axí de l'orde com dels seus. Les dones e les donzelles staven per les finestres, e per portes e tarrats, per veure qui era aquell benaventurat cavaller qui de tan cruel fam los havia deliurats e de penosa captivitat. Com Tirant fon davant lo mestre, féu-li honor de rey, ficà lo genoll e volgué-li besar la mà, emperò lo mestre no u consentí e per bon spay stigueren altercant. Lo mestre lo pres per lo braç, levà'l de terra e besà'l en la boca ab molta amor affable. Aquí passaren moltes rahons en   -[f. k6v]-   presència de tots, recitant-li lo mestre los grans combats que lo soldà, nit e dia, los daven per terra, e los genovesos per mar. E com staven de hora en hora per dar-se, per la extrema fam que tenien, e no·ls era possible poder-se més sostenir, que tots los cavalls e altres animals se havien menjats, fins als gats, que a maravella se'n trobàs hu.

__Moltes dones prenyades se són afollades e los petits infants se moren de fam. Aquesta és la major misèria que en lo món sia stada.

Acabant lo mestre de recitar los passats mals, Tirant féu principi a un tal parlar.

__Les vostres justes preguàries, reverendíssim senyor, e les doloroses làgremes de l'afligit poble han mogut la immensa e divina bondat de nostre senyor Déu de haver clemència e pietat de la senyoria vostra e de aquesta pròspera e benaventurada religió, que no ha permés ni permetrà que sia destrohida per mans dels enemichs de la sancta fe cathòlica. E alegre's la merçé vostra que, mijançant lo divinal auxili, prestament tota aquesta morisma serà fora de tota la ylla. Mas per quant a la major necessitat deu hom primer acórrer, supplique a la senyoria vostra me faça gràcia que en la casa vostra vullau pendre de mi un petit dinar ab tots los que açí són.

__Cavaller virtuós __dix lo mestre__, vós me pregau de cosa que és a mi tan accepte e delitosa que, atesa la gran necessitat, ab infinides gràcies la accepte. Car en tal punt stich que ab fatigua gran me poden exir les paraules de la boca. E Déu me faça gràcia que us ho pugua satisfer en tot bé e honor vostra.

E prestament, enmig de la gran plaça, Tirant féu posar moltes taules e féu seure lo mestre ab son stat e tots los cavallers de la religió. E lo mestre preguà a Tirant que·s volgués seure prop de ell e ell s'escusà que li perdonàs la senyoria sua, que volia dar recapte a la gent. E pres un bastó de majordom e féu portar les viandes al mestre, e donà-li dos parells de pagos e molts capons, e gallines de Ciçília que havia portat, e aprés féu donar a tots los altres compliment de totes coses.

Com agueren començat de menjar, Tirant manà tocar les trompetes e féu fer crida que, tots aquells qui volguessen menjar e no tinguessen taules prestes allí, se aseguessen en terra, que aquí los seria dat tot lo que haurien mester per a la humanal vida. E molt prestament se foren asegudes entorn de la plaça, que era molt gran, moltes dones e donzelles de honor e gran multitut de poble. E Tirant donà orde que en poca hora tots tingueren què menjar e, d'altra part, Tirant tramés moltes viandes als que guardaven lo castell. E ab la ajuda de nostre Senyor, qui dóna compliment de la sua gràcia a   -[f. k7r]-   tot lo món, e ab la bona diligència de Tirant, tots restaren contents. Com lo mestre e tots foren dinats, la col·lació fon presta de molts confits per al mestre e als cavallers.

Aprés, Tirant féu traure de la nau moltes bótes de farina e féu-les posar enmig de la plaça, e supplicà al mestre fos de sa merçé dos cavallers de l'orde ab los regidors de la ciutat repartissen tota aquella farina entre la gent popular, com ell ne tingués més per fornir lo castell. E més, lo supplicà que fes posar en orde los molins, perquè havia bon temps que no havien mòlt. E Tirant féu fer una crida que tots los qui volguessen farina que vinguessen a la plaça. Com la farina fon repartida, féu repartir lo forment per cases segons los menjadors que tenien: al major daven VI cafiços e axí desminuhint, segons les cases, fins a hu. E per aquest orde mateix repartiren los olis e los legums, e les carns e de totes les altres coses de provesió.

No·s poria recitar les lahors e benedictions que lo mansuet poble daven a Tirant, que les devotes preguàries que fehien per ell eren sufficients a posar-lo en paradís encara que jamés altre bé no agués fet. Repartides totes les vitualles, e la gent que stava molt contenta, lo mestre preguà a Tirant que l'aportàs a la posada del rey de Ciçília e de Phelip de França. Tirant fon molt content e tramés-los avisar perquè·ls trobassen en orde.

Lo mestre e Tirant entraren per la cambra, e lo rey e lo mestre se abraçaren e feren-se molta de honor. E aprés, lo mestre abraçà a Phelip. E lo mestre los preguà que mudassen de posada, que venguessen a posar al castell, e lo rey jamés se volgué mudar de allí, dient que ell stava molt bé aposentat.

__Senyor __dix Tirant__, vespre·s fa. Pujau-vos-ne en vostra fortalea e demà entendrem en la guerra e en delliurar la ciutat e la ylla de aquesta morisma.

Lo mestre pres comiat del rey e de Phelip e Tirant lo acompanyà fins prop del castell. Com fon nit scura, lo castell e la ciutat estava ab molt gran luminària e grans alegries de tocar trompetes, tabals, e de altres maneres de insturments. E les luminàries eren tan grans que de la Turquia les vehien. La fama anà per tota la terra com lo soldà havia pres lo gran mestre de Rodes ab tota la religió, e lo castell e la ciutat, per les grans luminàries que havien vistes.

Aquella nit Tirant ab los seus féu guayta envers lo port. Les naus dels genovesos staven molt prop de terra, en especial la nau del capità, que n'estava més prop que totes les altres. E quasi envers la mija nit, un mariner se acostà a Tirant e dix-li:

__Senyor, què daria la merçé vostra al qui en nom vostre cremàs aquesta nau en la nit que ve, qui més prop de terra stà, que·s diu que és del capità dels genovesos?

__Si tu tal cosa faç __dix Tirant__, yo de bon grat te daré III mília ducats de or.

__Senyor __dix lo mariner__, si la merçé vostra me promet a fe de cavaller de dar-los-me, yo y posaré tot mon saber. E si no u faç, me obligue de ésser catiu vostre.

__Amic __dix   -[f. k7v]-   Tirant__, yo no vull que tu poses penyores negunes ni t'obligues a neguna cosa, car la infàmia e vergonya que·n reportaràs si no faç lo que m'as dit te serà prou punició e pena. E de mi, yo·t promet, per lo orde que he rebut de cavalleria, que si tu demà, entre tot lo dia e la nit tu la cremes, yo·t daré lo que t'é promés e molt més avant.

Lo mariner restà molt content perquè ell ho tenia per cert, per la gran destrea que tenia en la mar e en la terra. Al matí ell donà orde en totes les coses que havia necessàries.

Com lo mestre hagué hoïda missa, vingué a veure al rey, e a Phelip e a Tirant, e parlaren molt sobre la guerra e deliberaren moltes coses en útil de la ciutat, les quals deixe de recitar per no tenir prolixitat. Un cavaller de l'orde, molt antich, qui era vengut ab lo mestre, dix les següents paraules:

__A mi par, senyors, que puix la senyoria vostra ha molt ben provehit __que la ciutat starà ben fornida per alguns dies__, que mon senyor lo mestre fes un present al gran soldà de moltes e diverses maneres de vitualles per fer-li perdre la sperança que té de pendre'ns per fam. E ara que saben que aquesta nau és venguda e a pesar llur és entrada, coneguen que stam molt ben provehits de totes coses e, per voler-los fer més plaer los ne volem fer part.

Per tots los magnànims senyors fon loat e aprovat lo consell de l'ançià cavaller e de continent ordenaren que li fossen tramesos CCCC pans calents, axí com exiren del forn, vi e confits de mel e de çucre, III parells de pagos, gallines e capons, me[l], oli e de totes les coses que havien portades.

Com lo soldà véu tal present, dix als seus:

__Cremat sia tal present e lo traydor qui·l tramet. Açò serà causa de fer-me perdre ma honor e tot lo estat que tinch.

Emperò ell lo rebé ab cara affable e féu gràcies al mestre del que tramés li havia. Com cobraren la resposta era ja hora de dinar e lo mestre que prenia son comiat del rey e dels altres. Dix lo rey:

__Senyor mestre, vós fos convidat ahir del meu singular amich Tirant, per què us prech vós dineu hui ab mi convit de camp, segons hòmens qui no stan en libertat de poder haver les coses pertanyents a tal senyor com vós.

Lo mestre fon content de acceptar lo convit e aturà's a dinar. E entre ells passaren moltes cortesies e dinaren-se ab molt gran plaer, e tots los qui ab lo mestre eren venguts menjaren en la gran sala perquè no volien que vessen lo rey. Com foren dinats, Tirant dix a Phelip que convidàs lo mestre per a l'endemà e lo mestre ho acceptà de bon grat.

Lo mestre e Tirant de la posada partiren anant regoneixent la ciutat, perquè Tirant volgué veure e saber per hon escaramuçaven ab los moros. E com ho agué tot vist paregué-li prou bon loch per entrar e exir.

Com lo mestre véu que era hora, partí's de Tirant e recollí's al castell, e Tirant tornà a la posada del rey. E aprés que agueren sopat, posaren-se en orde per anar a fer la guayta e per veure lo mariner si faria lo que havia dit.

  -[f. k8r]-  

Com fon quasi la mija nit e fehia molt gran scuredat, lo mariner tingué ses coses prestes per cremar la nau del capità. E féu-ho en semblant forma.

Lo avisat mariner hagué fermat un argue en terra, vora mar, molt fort. Aprés agué una molt grossa gúmena e posà-la dins una barqua ab dos hòmens que voguaven, e ab ell foren tres, e pres una corda tan grossa com lo dit, de cànem, molt largua. Com foren prop la nau, que sentien parlar los qui fehien la guayta al castell de popa, féu detenir la barca e despullà's tot nuu, e senyí's una corda e posà's en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que, si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà'l-se de part de tras, que al nadar no l'enujàs. E en la bahina del coltell liguà lo cap de la corda. Manà als qui restaven en la barca que tostemps li donassen corda. Com ho hagué tot ordenat, lançà's en la aygua e nadant anà prop de la nau, que sentia molt bé parlar los que guaytaven.

Lavors més lo cap davall la aygua perquè no fos vist e apleguà a la nau hon stà lo timó, e aquí se aturà un poch perquè no temia que de negú pogués ésser vist. E més baix del timó, en totes les naus trobare(n) grosses anelles de ferro per ço com volen mostrar carena o volen spalmar, o com corren gran fortuna e·s trenquen les agulles del timó, liguen lo timó en aquelles anelles, les quals van totes davall l' aygua. E lo mariner passà la corda per la anella, e pres lo cap de la corda e tornà'l-se a liguar. E posà's davall la aygua e tornà a la barca. E pres lo cap de la corda e liguà'l al cap de la gúmena, e va-la molt bé ensevar e portà-se'n un gran troç de seu per ensevar la anella, per ço que passàs millor e no fes tanta remor. E deixà manat que, com aguessen cobrat lo cap de la gúmena, que prenguessen un fus de ferre e que·l passassen per mig de la gúmena per ço, com apleguàs a la anella e no pogués passar, que ell agués notícia que ells havien cobrat lo cap de la gúmena. E tornà's a lançar en la aygua e tornà a la nau, e ensevà molt bé la anella. E los de la barca tiraren la corda prima fins a tant que cobraren lo cap de la gúmena; lo fus fon posat de ferro en la gúmena. Com fon a la anella no podia passar: conegué lo avisat mariner que lo cap de la gúmena era en la barca.

Com li paregué hora, anà-sse'n. Ixqué en terra e liguà lo un cap de la gúmena en lo argue e l'altre liguaren ha una barca gran, a manera de balaner, que ja la tenia plena de lenya e de tea, ruxat tot ab oli perquè cremàs bé. Posaren-hi foch e leixaren-lo bé ençendre, e posaren-se cent hòmens a l'argue   -[f. k8v]-   e començaren molt fort a vogir. E ab la força de l'argue fon fet tan prest que escassament fon partit lo balaner que fon peguat al costat de la nau. E ab les grans flames de foch que portava, prestament se pres lo foch en la nau, ab tan gran fúria que res en lo món no bastara apaguar-lo, sinó que los de la nau no pensaren altra cosa sinó de fogir ab les barques. Altres se lançaven en la mar per passar en les altres naus, per bé que no pogueren escusar que molts n'i moriren cremats per no haver temps de poder exir; e a molts que lo foch aconseguí dormint.

Los qui fehien la guayta alt en lo castell anaren prestament a dir al mestre com gran foch havia en les naus dels genovesos. Lo mestre se levà e pujà alt en una torre. Com véu lo gran foch, dix:

__Per mon Déu, yo pens que açò haurà fet Tirant, car ell me dix anit que volia asajar si poria fer una poca de luminària entre les naus dels genovesos.

Com fon de dia, Tirant pres tres mília ducats e donà'ls al mariner, e una roba de seda forrada de marts e un gipó de brocat. Lo mariner li'n féu infinides gràcies e restà molt content.

Com lo soldà véu la nau cremada, dix:

__Quins hòmens del diable són aquests que no temen los perills de la mort, que a veles plenes són entrats per mig de tantes naus que y havia en lo port e han socorregut la ciutat? E puix han començat a cremar la nau del capità, sí·s faran totes les altres, car no poden saber los mariners com pot ésser stat açò. Cosa de gran admiració és que negú no u pugua saber!

Com la nau se cremava, la gúmena ab què tenia liguat lo balaner cremà's e ab la argue cobraren lo cap. Hi ells no podien pensar lo balaner com era vengut axí dretament en aquella nau més que·n nenguna de les altres. Aprés lo soldà tramés per tots los capitans, axí de la mar com de la terra, e recità'ls tot aquest fet, e del present que lo mestre li havia fet per mostrar com la ciutat estava molt ben provehida de totes coses. E més encara, com eren en la entrada de l'hivern, que los frets e les pluges los començaven de enujar. Per què deliberava de levar lo camp e tornar-se'n, mas que altre any ell hi tornaria.

E prestament manà sonar les trompetes e anafils del camp, e les naus donassen vela e anassen al cap de la ylla, que ell seria allí per recollir ab tota la sua gent. E axí fon fet.

Com lo camp fon levat, tota la morisma se n'anava molt cuytada, ab gran desorde, per dupte que tenien que no ixquessen los de la ciutat. La pressa era tanta entre los moros per anar-se'n que un ginet se soltà e corregué molt per lo camp __que no·l pogueren pendre__, que tirà devers la ciutat e no·l gosaren seguir, perquè stava molt delitós ab lo folguar e no·s leixava pendre.

Com Tirant véu que los moros levaven lo camp, armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat. E aplegaren fins a hon era lo camp e posaren foch a les barraques, per ço que si tornassen aguessen son treball de tornar-les a refer. Estant axí, lo ginet se acostà allí hon ells eren, e prengueren-lo. Tirant fon molt content   -f. l1r-   com havien pres lo ginet.

E aquella nit tots los moros se atendaren prop de una ribera d'aygua. Per lo matí Tirant hohí missa e posà en punt lo ginet ab sella de la guissa, e pres una ballesta __de aquelles que·s paren a cavall ab una gafa__ e moltes sagettes ab herba, e posà-las en la correja; e pres una lança curta en la mà. E tot sol ixqué de la ciutat e anà per mirar los moros si eren partits de allí hon havien alleujat aquella nit. E pujà en un mont e véu que tots los moros se n'anaven de pressa la via de la mar. E mirà a totes parts e véu venir per lo camí hon los moros anaven gran troç atràs, una adzembla carreguada, ab XVIII moros qui la acompanyaven. He eren-se aturats atràs per ço com era cayguda en un fanch.

Com Tirant lo véu tan luny dels altres e que los primers no·ls podien veure per causa de una poca montanya que·nmig los stava, fermà d'esperons e féu la llur via, e conegué que eren moros. E véu que negú d'ells no portava ballesta, sinó que tots portaven lançes e spases.

__No pot ésser menys __dix Tirant__ que yo no·n mate algú de aquests perros de moros.

E ficà la lança que portava en terra, pres la ballesta e posà-y una sagetta ab erba, e acostà's tant als moros que·ls podia bé tirar. E tirà ha un moro e ferí'l en lo costat, que no anà XXX passos que en terra caygué mort. Tirant fermà dels sperons, lunyà's un poch e tornà a parar la ballesta. Posà-y una altra sagetta e tornà devers ells, e tirà a un altre moro e morí prestament. Tots los moros se remeteren a ell. Ferí dels sperons e no·l podien aconseguir. Per aquest orde mès per terra VIII moros, entre morts e mal nafrats. Los altres no curaven sinó de cuytar camí. E si Tirant hagués tengudes tantes sagettes, per aquell orde tots los haguera morts, encara que fossen stats cent.

Acostà's als qui eren restats e dix-los que·s donassen a presó. E ells deliberaren que més los valia ésser catius que no morir, puix vehien que no tenien defensió ni speraven socors. Fet llur acort, digueren que eren contents de donar-se.

Dix Tirant:

__Deixau totes les armes aquí.

Com les agueren deixades, féu-los tornar atràs e lunyar de les armes bon troç, e ell posà's enmig dels moros e de les armes. E féu pendre una corda e dix a l'hu de aquells que liguàs a tots los altres les mans detràs e alt en los brahons.

__E si tu·ls ligues bé, que negú no·s puga soltar, jo·t promet de fer-te franch e posar-te en segur llà hon és lo soldà ab tota la sua gent.

Lo moro, per haver libertat, liguà'ls molt bé. E prengueren la adzembla, que era carreguada de moneda e de joyes de molta vàlua, e tiraren la via de la ciutat.

Tirant entrà ab la sua presa per la ciutat e trobà lo mestre en la plaça ab molts cavallers de l'orde, qui l'estaven sperant per a dinar. Com lo mestre lo véu venir tot sol ab X presoners, stigué lo més admirat home del món, e tots los altres, de les grans cavalleries que Tirant fehia.

Aprés que foren dinats, Tirant féu armar un bergantí e tramés-lo per veure lo soldà e la sua gent si·s recollien ne   -f. l1v-   en quin punt staven. Aprés que lo bergantí fon partit, donà al moro una roba de seda e féu-lo passar en la Turquia per la promesa que li havia feta. Molts hòmens de la ciutat anaren hon era stada la bregua e trobaren encara alguns moros vius e feren-los morir e prengueren-los les armes que trobaren. E tornaren-se'n a la ciutat.

Lo dia mateix tornà lo bergantí que era partit e dix que·l soldà s'era ja recollit e tots los cavalls eren dins les naus. Tirant supplicà al mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra com ell volia aquella nit anar a visitar los moros. Molta gent li desconsellà que no anàs a ampresa d'altri, emperò ell s'apoderà de anar-hi e pres çinch-cents hòmens, e tota la nit caminaren. E posaren-se en una montanya, sens que per negú no foren vists, e de aquella montanya miraven molt bé la pressa que los moros tenien de recollir-se. Com Tirant véu que ja no y havia sinó stima de mil hòmens, poch més o menys, Tirant ixqué de la montanya e ferí enmig dels moros tan bravament que·n feren una gran destroça. Com lo soldà véu fer la destructió dels moros, stava molt desesperat. Tramés les barques perquè·s poguessen recollir, mas pochs ne cobraren, que la major part foren morts o hofegats per recollir-se.

Vehent açò, lo soldà féu dar vela e tornà-se'n en sa terra. Com fon apleguat, los grans senyors qui restats eren foren molt ben informats de la causa de la sua venguda. Ajustaren-se tots e anaren-lo a veure. E un gran alcadí parlà per tots e féu principi a paraules de semblant stil.

__O tu, enganador de nostre sanct propheta Maphomet, destrohidor dels nostres tresors, malmetedor de la noble gent pagana, fornicador de mals, amador de covardies, vanagloriós entre la gent no entesa, fogidor de batailles, squinçador del bé públich! Ab peu esquerre has fetes totes les tues vils obres en dan e desonor de tots nosaltres, ab la mà negra e crua, ab la falsa lengua que li ha feta companyia. Sens consell de bons conselers, est partit de aquella noble ylla de Rodes. Per una sola nau s'és smayat lo teu flach ànimo. O cavaller de poch esforç! Ab la cara girada al revés has senyorejats XII reys coronats, los quals tostemps són stats a tu obedients. Est-te concordat ab la mala intenció del teus pròximos parents e fictes crestians, los genovesos, qui pietat ne amor no han a negú __com no sien moros ni crestians__, com tu sies nat dins aquella mala ribera e costa de Gènova. E per ço los teus reprovats mals te condemnen que muyres, com a home çelerat, de mort vituperosa.

E prestament fon pres. E   -f. l2r-   posaren-lo en la casa dels leons, hon morí ab gran desaventura. Aprés feren electió de un altre soldà. E aquell, per mostrar-se amador del bé públich, ordenà que ab aquelles naus dels genovesos fessen gran armada de tota aquella gent qui de Rodes era venguda, e altra més, e que passasen en la Grècia. E axí fon fet. E fon-hi convidat lo gran turch, qui fon content de passar-hi ab molta gent d'armes, de peu e de cavall en gran nombre. E junts los dos exèrçits foren en nombre de CXVII mília moros. E portaven dues banderes. La una era tota vermella, hon havia pintat lo càlzer e la hòstia per ço com genovesos e venecians posaren penyora lo càlzer e la hòstia consagrada; e per ço en les sues banderes porten aquella devisa pintada. L'altra bandera era de terçenell vert ab letres de or qui dehien: Venjadors de aquella sanch de aquell benaventurat cavaller don Hèctor lo troyà.

E de la primera entrada que feren en la Grècia prengueren moltes viles e castells, e XVI mília infants petits. E tots los trameteren en la Turquia e en la terra del soldà per fer-los nodrir en la secta mafomètica. E moltes dones e donzelles jutgaren a captivitat perpètua.

E la ylla de Rodes fon deliurada de poder dels infels.

Com los de Chipre saberen que lo estol del soldà se n'era partit en la ciutat de Famagosta, carreguaren prestament moltes naus de forment, de bous e de moltons e de altres vitualles, e portaren-ho tot en Rodes per la gran fam que sabien que sostenien. E de moltes altres parts n'i portaren. E en poch temps la ciutat e la ylla fon en tan gran abundància que tots los antichs dehien que jamés havien vist ne hoït dir a llurs predecessors una tan gran abundància ésser stada en la ylla de Rodes.

A pochs dies que lo soldà fon partit, apleguaren dues galeres de veneçians, carreguades de forment, qui portaven pelegrins qui anaven a la Casa Sancta de Hierusalem. Com Tirant ho sabé, ho anà a dir al rey e a Phelip. E de aquesta nova foren molt alegres. Lo rey dix al mestre:

__Senyor, puix a la divina Bondat és estat plasent que aquestes galeres són vengudes açí, nosaltres volem partir per complir lo nostre sanct viatge ab vostra bona licència.

Dix lo mestre:

__Senyor, molta glòria seria per a mi que les senyories de vosaltres volguessen açí aturar, car poríeu manar e ordenar axí com en casa vostra pròpia. E lo anar e lo restar stà tot en vostra mà, que yo no tinch a fer sinó lo que les senyories vostres me volran manar, car yo us desige a tots molt servir.

E lo rey lo y regracià molt. Lo mestre ajustà los cavallers de l'orde a capítol e dix-los com Tirant li havia demanada licència, que se'n volia partir, per què a ell paria molta rahó que fos paguat del forment e la nau que perduda havia per socórrer-los. E tots los cavallers li digueren que sa senyoria hi havia bé pensat, e que fos tan amplament satisfet com ell sabés demanar e molt més encara.   -f. l2v-   E ordenaren que a l'endemà, enmig de la gran plaça, en presència de tots li fes la offerta.

L'endemà de matí lo mestre féu tancar tots los portals de la ciutat perqué negú no pogués exir defora __perquè·s trobassen en lo parlament d'ell e de Tirant__ e féu traure tot lo tresor de l'orde enmig de la plaça. E preguà lo mestre al rey de Ciçília que y fos perquè ves lo tresor, e lo rey e Phelip hi foren. Com tots foren ajustats, lo mestre féu principi a un tal parlar.

__Sola sperança de la ciutat atribulada, succehidor de la sanch antiga molt generosa tu, Tirant lo Blanch! Sobre los nobles corona e ceptre real portar deuries e senyorejar lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no. Tu has posada en libertat la nostra casa de Hierusalem ab lo temple de Salamó. Tu est stat consolació e vera salut de tots nosaltres, car gran temps havem stat ab molta fam e set, e altres dolors e misèries que per nostres peccats comportades havem, e per tu sol havem obtesa via de salvació e libertat, car tota la nostra sperança era ja perduda, que, si tu no fosses vengut en aquell beneyt dia, fóra desolada la nostra ciutat e tota la religió. Donchs, a qui deu ésser dada la triümphal glòria sinó a tu, qui est lo millor dels cavallers? E nosaltres restam molt obliguats a la molta noblea tua, car totes aquestes gents que veus açí foren en carrera de perdició, que, perduda la ciutat e la fortalea, fóra perdut lo poble, los béns e riqueses de aquells, e los cossos subjutgats a perpetual captivitat. Beneyta sia la hora que tu vinguist a socórrer los famejants e·ls aconsolist ab vera dolçor de abundoses viandes, car altra sperança no·n restava sinó morir per la fe de Jhesucrist! O dolor e pena inextimable en les persones nostres posades en perpetual cativeri! A qui darem donchs lo premi de nostra pròspera liberació? Qui serà nostre protector e segura defensa si altra veguada los malignes e inichs infels açí tornen, com los perills sien molts e les amargues dolors que passades havem, perquè de ansiosa temor tremolen los nostres ossos e les entràmenes dins nosaltres no·s poden asegurar? No fon jamés major misèria ni passaren los gloriosos sancts màrtirs major pena en comparació de la nostra, per ço com la mort és comuna a tots e prest és passada, qui dóna fi a tots los mals. Perquè, cavaller virtuós, supplicam a la tua noblea, yo e tota la religió, que·t plàcia stendre la tua generosa e victoriosa mà sobre lo nostre tresor e que prengues de aquell a tota la tua voluntat, encara que no sia sufi   -f. l3r-   cient premi dels teus singulars actes. Car la tua molta virtut no poria fer res que·n desgrat nos vingués, car no sabem ni tenim ab què te puguam premiar de la honor e pietat misericorde que de nosaltres, aflegits, has aguda, pensant en lo gran perill que has mesa la tua benigna e pròspera persona. Ab ànimo gran hi sforçat de cavaller has exercides les armes e no t'est mostrat gens ésser cavaller pereós, perquè bé·t podies scusar a les batailles e combats de la mar e de la terra. E per ço se diu que aquell és dit cavaller qui fa cavalleries, aquell és dit gentilom qui fa gentilees, aquell és noble qui fa nobleses. Donchs, Tirant, senyor, de aquesta comunitat reb ab la tua mà plena de cavalleria, del nostre tresor. E com més ne pendràs més glòria serà per a nosaltres.

E donà fi a son parlar. No tardà Tirant fer resposta en estil de semblants paraules.

__Començ-me a recordar com vench en lo món aquell propheta e sanct gloriós, Johan Baptista, per denunciar lo adveniment de nostre redemtor Déu, Jhesús. Axí, per permissió divina yo só vengut açí, ab ferma fe e ab deliberada pensa, per a socórrer e subvenir a la reverent senyoria vostra e a tota la religió. E açò per causa de una letra que viu en mans de aquell pròsper e crestianíssim rey de França, la qual per la reverència vostra li era stada tramesa. E fas infinides gràcies a la Magestat divina com me ha feta tan gran honor e misericòrdia que m'à fet apleguar açí, ab bon salvament, en lo temps de la major necessitat, e per haver yo obtesa tanta glòria en aquest món que per mijà meu aquesta sancta religió sia stada deliurada. La honor que me'n resta és suficient premi dels treballs e despesa, e lo mèrit spere haver de nostre senyor Déu en lo altre món. Perquè a honor, lahor e glòria del nostre mestre e senyor Déu Jesús, e de aquest sanct gloriós Johan Baptista, protector e defenedor de aquesta ylla, sots invocació del qual aquesta sancta religió stà fundada, done de bon grat tots mos drets del que yo tenia de haver a la sancta religió vostra e no vull altra satisfactió de vosaltres sinó que cascun dia me façau celebrar una missa cantada de rèquiem per la mia ànima. E més, vos deman en gràcia que tot lo poble sia quiti de tot lo que·ls és stat repartit, axí del forment e farina com de les altres mínimes coses, que res no paguen. E de açò, senyor, supplich a vostra senyoria que axí·s faça.

__Tirant, senyor __dix lo mestre__, tot lo que la vostra gran gentilesa diu no·s pot   -f. l3v-   fer, sinó que ab la vostra mà, plena de caritat, aveu a pendre tot lo que us pertany. Car si en algun temps los moros tornaven e la fama anàs per lo món dient com vós per vostra virtut héreu açí vengut per donar-nos socors, e havíeu perduda la nau e fornida de vitualles molt bé la ciutat, e que fósseu stat malcontentat, en semblant necessitat no trobaríem qui socórrer-nos volgués. Per què us supplich he us demane de gràcia que prengau tot lo que volreu del nostre tresor.

__Digau-me, senyor molt reverent __dix Tirant__, qui pot a mi empedir si yo vull donar tots mos béns per amor de Déu? E no pense la senyoria vostra que yo sia tal que haja anar per lo món clamant-me de la vostra religió, car més stime la honor e lo premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món. E no·m tingau per tal que yo volgués dir cosa qui no fos vera. E per ço que la senyoria vostra sia contenta, e tots los que açí són ho puguen veure e fer verdader testimoni que só content de tot lo que açí he portat...

En presència de tots posà les dues mans sobre lo tresor. E manà als trompetes que fessen crida com ell se tenia per content de la merçé del senyor mestre e de tota sa religió, e dava de bon grat al poble lo forment e la farina e totes les altres coses que preses havien, que volia que negú no pagàs res.

Moltes foren les lahors e benedictions que lo poble cascun dia daven a Tirant. Com la crida fon feta, Tirant supplicà al mestre que anassen a dinar. E venint la nit, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del mestre e recolliren-se en les galeres dels venecians ab molt poca gent que se'n portaren, que tota la altra deixaren en Rodes. E Diaphebus, parent de Tirant, no volgué restar, ne Tenebrós, per servir a Phelip.

E corregueren fortuna vàlida tres dies e tres nits. Aprés, agueren lo temps tan pròsper que en pochs dies arribaren al port d[e] Jafa e, partint d'allí __que lo temps fon abonançat__ ab la mar tranquil·le, arribaren en Barut ab bon salvament. Aquí ixqueren tots los pelegrins e prengueren bones guies, de deu en deu una guia. Junts que foren en Hierusalem, aturaren aquí XIIII dies per visitar tots los sanctuaris e, partint de Hierusalem, anaren en Alexandria, hon trobaren allí les galeres e moltes naus de crestians.

Anant un dia lo rey e Tirant per la ciutat, trobaren un catiu crestià qui stava fortment plorant. Com Tirant li véu fer tan trist e adolorit comport dix-li:

__Amich, yo·t prech que·m vulles dir per què·t dols tant, car la pietat que tinch de tu, si en res te puch ajudar, ho faré de molt bona voluntat.

__No·m fretura despendre paraules __dix lo catiu__. Con vos ho auré dit, consell ni ajuda en vós ni en altre no trobaré, que tal és la mia fortuna. XXII anys ha que só catiu per la mia mala sort, desijant més la mort que la vida. Perquè no vull renegar a mon Déu e a mon Creador, só fart de bastonades e freturós de viandes.

Dix Tirant:

__Per bonea te vull preguar   -f. l4r-   me vulles dir e mostrar aqueix tan cruel qui·t té catiu.

__Aquí·l trobareu, en aqueixa casa __dix lo catiu__, qui ab vergues de dolor stà en la mà per levar-me de la esquena lo cuyro.

Tirant supplicà ab veu baixa al rey lo deixàs entrar dins la casa de aquell moro, e lo rey fon molt content. E Tirant dix al moro com aquell seu catiu era son parent, si lo y volia vendre o donar a rescat. Lo moro dix que sí. Acordaren-se que li donàs LV ducats de or e Tirant lo pagà de continent, e preguà al moro que si sabés si hi havia altres moros que tinguessen altres catius crestians, que ell los compraria. E fon sabut per tota la ciutat de Alexandria. E cascú que tenia catius los portaven a l'alfòndech hon posava Tirant. E dins II dies Tirant remé CCCCLXXIII catius e, si més ne agués trobats, més ne aguera quitats. Tota la sua vexella de or e de argent, e totes les yoyes que portava, vené per quitar los dits catius. E féu-los recollir en les galeres e en les naus e portar en Rodes.

Com lo virtuós mestre sabé que lo rey e Tirant venien, féu fer dins lo port un gran pont de fusta que plegava de terra fins a les galeres, tot cubert de peçes de seda. Lo rey de Ciçília en aquella hora se manifestà a tots. E lo mestre entrà en la galera e féu exir en terra al rey, a Phelip e a Tirant, e portà'ls a posar alt en lo castell, e dix-los:

__Senyors, en lo temps de la necessitat me donàs a menjar. Ara, en lo temps de la prosperitat, menjareu ab mi si us plaurà.

E ells foren molt contents.

De continent que Tirant fon en Rodes, féu haver moltes peçes de drap e féu vestir a tots los catius de mantos, robes, gipons, calçes, çabates e camises. E féu-los levar les camises grogues que ells portaven e tramés-les en Bretanya, per ço que, com fos mort, fossen posades en la sua capella, ab los quatre scuts dels quatre cavallers que vençuts havia. Com lo mestre sabé lo que Tirant havia fet, dix al rey e a Phelip e a tots los qui allí eren:

__Per ma fe, yo crech, si Tirant viu molt temps, ell basta a senyorejar tot lo món. Ell és liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre. Dich-vos per cert que, si nostre Senyor me hagués dotat de algun imperi o regne e tingués filla, yo la daria més prest e de millor voluntat a Tirant que a negun príncep de la crestiandat.

Lo rey advertí molt bé en les prudents paraules del mestre e tostemps aprés tingué deliber, com fos en Ciçília, de dar la filla a Tirant.

Acabades que foren les robes dels catius e les galeres volien partir, Tirant ajustà tots los catius e convidà'ls tots a dinar. Aprés que foren dinats, Tirant féu principi a tal parlar.

  -f. l4v-  

__Amichs meus hi en voluntat com a germans. No ha molts dies passats que tots vosaltres éreu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apresonats. Ara, per gràcia de la divina Majestat e ab treball meu, sou venguts en terra de promissió franchs e liberts de tota captivitat e submissió perquè de present yo us done franca libertat a tots de anar o de restar. E tots aquells qui en ma companyia volran venir, yo·n seré molt content. Los qui volran restar en aquesta ciutat ho poran bé fer e, los qui en altres parts volran anar, diguen-m'o e yo dar-los-he diners per a la despesa.

Com los catius hoïren dir semblants paraules al virtuós Tirant foren molt aconsolats e posats en inextimable alegria, e lançaren-se tots als seus peus per besar-los-hi e aprés les mans. E Tirant no u volgué jamés consentir. E donà'ls tant de sos béns a cascú que tots se tingueren per més de contents.

Com les galeres foren en punt de partir, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del reverent mestre e de tota la religió, e les galeres ben provehides del que havien mester. E al comiat lo mestre tornà a sol·licitar al virtuós Tirant si volia ésser paguat de la nau e del forment. E Tirant ab molta gentilea s'escusà, que no·n volia pendre res.

Com foren dins les galeres donaren vela, e agueren lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de Cicília. La alegria que los ciçilians feren fon molt gran per la venguda de son natural senyor, e los de la terra trameteren un correu a la reyna de la venguda del rey. Lo rey demanà del stat de la reyna e de la diposició de sa filla e de sos fills, e del duch son germà. Fon-li respost de la prosperitat en què staven e com lo rey de França havia tramés XL cavallers per embaixadors seus, qui venien molt bé abillats, e molt bella companyia de gentilshòmens. Molt fon plasent a Tirant la venguda dels embaixadors __més que no fon al rey, pensant e havent recort de les paraules del mestre de Rodes. Ells reposaren allí per alguns dies perquè venien molt enujats de la mar. Aprés que·s foren reposats, lo rey ab tota la companyia partí e feren la via de Palerm, hon la reyna stava.

E lo dia que devia entrar, ixqué primer lo duch, son germà, ab molta bona gent acompanyat. Aprés ixqueren tots los menestrals molt ben vestits e abillats, aprés ixqué lo arquebisbe ab tot lo clero, aprés ixqué la reyna acompanyada de totes les dones de honor de la ciutat, aprés, per un poch spay, ixqué la infanta Ricomana ab totes les donzelles sues e de la ciutat molt ben abillades, que era cosa de molt gran delit de veure-les. Aprés ixqueren los XL embaixadors del rey de França vestits ab robes de vellut carmesí, largues fins als peus, ab grosses cadenes de or que portaven, tots devisats en una manera.

Com lo rey se fon vist ab la reyna e sa filla li agué feta reverència, Phelip e Tirant feren re   -[f. l5r]-   verència a la reyna. E Phelip pres per lo braç a la infanta e axí anaren fins al palau. E ans que apleguassen, los XL embaixadors vengueren a fer reverència a Phelip ans que no al rey, e Tirant dix a Phelip:

__Senyor, manau als embaixadors que vajen primer a fer reverència al rey ans que parlen ab vós.

E Phelip hi tramés. E los embaixadors li trameteren a dir que ells tenien manament de llur senyor lo rey de França, pare seu, que, aprés que aguessen feta reverència a ell, que anassen al rey e li donassen les letres que portaven. E Phelip los tramés altra veguada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey ans que parlassen ab ell.

__Puix a Phelip plau __digueren los embaixadors__, nosaltres farem lo que ell nos mana. E per aquesta causa nos érem posats los més darers de tots, perquè poguésem dar primer la honor e obediència a Phelip que al rey.

Com lo rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaixadors del rey de França li anaren a fer reverència e donaren-li la letra de crehença. E lo rey los rebé ab cara affable e féu-los molta honor. Aprés anaren a Phelip e feren-li molt gran honor axí com hi eren obligats per ésser fill de llur natural senyor. Phelip los féu inextimable festa e fon gran alegria entre ells.

Aprés que les festes foren passades per la venguda del rey, los embaixadors explicaren llur embaixada, la qual en effecte contenia tres coses. La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuós Tirant era stat concordat. La segona era, si lo rey de Ciçília tenia fill, ell li daria una filla sua per muller ab cent mília scuts. La terça contenia com ell agués amprat al papa e a l'emperador, e a tots los prínceps de la crestiandat li volguessen valer per mar, com ell tingués deliberat de anar contra infels. E com tots los qui han amprats li han offerta valença. E que de part del rey de França, ells lo ampraven. E si sa senyoria deliberava trametre-li armada, que·n fes capità a Phelip e que lo y trametés.

La resposta del rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les altres coses ell se aturava acort. Com los missatgers veren que lo rey havia atorguat lo matrimoni, donaren a Phelip per manament de son pare L mília scuts perquè·s posàs en orde de totes les coses que havia mester per dar compliment al matrimoni. E tramés lo rey de França per a la nora quatre peçes de brocat molt belles e tres mília marts gebelins, e un collar de or obrat en París molt bell e de gran stima perquè y havia en ell engastades moltes pedres fines qui eren de gran vàlua. La reyna, mare de Phelip, li tramés moltes peçes de drap de seda e de brocat e molts cortinatges de seda e de raç molt specials, e moltes altres coses.

Com la infanta sabé que lo rey son pare havia atorgat lo matrimoni de Phe   -[f. l5v]-   lip, dix entre si mateixa:

__Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que sia grosser o avar, jamés serà mon marit. E de açí avant en altra cosa no vull pensar sinó en saber-ne la veritat.

Estant la infanta en aquest penós pensament, entrà per la sua cambra una donzella en qui ela tenia gran fiança e dix-li:

__Digau-me, senyora, en què pensa vostra altesa, que la vostra cara stà molt alterada. Respòs la infanta:

__Yo t'o diré. Lo senyor rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaixadors de França e yo stich ab tan gran dupte de la grosseria de Phelip que no·s pot dir, hi encara de ésser avar. Car si res de tot açò té, no poria star una hora ab ell gitada en un lit, ans deliberaria de fer-me monja e star closa en un monestir. Car yo he fet tot mon poder en conéixer-lo e veig que la sort no m'i acompanya, ab aquest traydor de Tirant. Sí prech a Déu lo veja rostit e bollit e en ira de sa enamorada! Que aquell dia de les lesques del pa yo l'aguera ben conegut sinó per causa sua. Mas, ans que yo atorgue lo matrimoni, yo·l provaré altra veguada e faré venir de Calàbria un gran philòzoph, qui és home de grandíssima sciència, qui·m dirà certament lo que yo desije.

Com Phelip agué rebuts los diners que son pare li havia tramés, ell se abillà molt bé de robes de brocat roçegant e de chaperia, e ell tenia ja molts fermaills e cadenes de or e moltes altres joyes de stima.

E lo dia de la Nostra Senyora de Agost lo rey convidà a Phelip e a tots los embaixadors, e del regne tots aquells qui tenien títol. Lo rey aquell dia los féu seure en la sua taula. E Phelip aquell dia vestia una roba de brocat carmesí roçegant per terra, forrada de erminis, e Tirant se vestí altra de aquell drap e de aquella color. E com se fon vestit, pensà en si e dix:

__La festa se fa per Phelip e per los embaixadors, que representen la persona del rey de França. E yo, que m'abille en tal jornada tan riquament com Phelip, no·m serà bé pres.

E prestament se despullà aquella roba e vestí-se'n una altra brodada de argenteria, e les calçes totes brodades de grosses perles.

Estant lo rey sobre la taula, vengué molt gran pluja. E la infanta hi pres molt gran plaer e dix:

__Ara poria haver loch la mia demanda.

Com les taules foren levades vengueren los ministrés e, davant lo rey e la reyna, dançaren per bon spay. Aprés vengué la col·lació. Lo rey se n'entrà en la cambra per reposar e la infanta no·s volgué deixar de dançar per dupte que Phelip no se n'anàs.

Com fon quasi hora de vespres, lo cel fon clar e lo sol ixqué. Dix la infanta:

__No seria bo que féssem una volta per la ciutat, puix fa bell dia?

Respòs prestament Phelip:

__E com, senyora! En temps indispost voleu anar per la ciutat? E si torna a ploure? Tota us banyareu.

E Tirant, coneixent la malícia de la infanta, tirà per la falda a Phelip, que callàs. La infanta véu quasi lo senyal que Tirant li féu. Pres molt gran enuig e manà que li portassen les aquanees. E tots trameteren per les bèsties. Com foren vengudes, Phelip pres del braç a la infanta e portà-la fins   -[f. l6r]-   al cavalcador. E com la infanta fon a cavall quasi voltà un poch la squena devers Phelip, mas no restà que ab la coha de l'hull lo perdés de vista. E Phelip dix a Tirant:

__Si·m féreu portar una altra roba perquè no guastàs aquesta!

__O __dix Tirant__, e mal profit faça la roba! E no cureu d'ella: com aqueixa serà guastada bé n'haureu una altra.

__Almenys __dix Phelip__, vejau si hi hauria dos patges que·m portassen les faldes perquè no toquen en terra.

__Bé podeu ésser fill de rey __dix Tirant__, que tan avar e tan mesquí siau! Cuytau prest, que la infanta vos stà sperant.

Lavors Phelip, ab gran dolor de cor, se n'anà. E la infanta stava contínuament atenta al que dehien, mas no podia compendre la sentència de les paraules. Axí passejaren per la ciutat prenent molt plaer la infanta com veia banyar la roba de aquell miserable de Phelip, hi ell molt sovint se mirava la roba. La infanta, per pendre més plaer, dix que portassen los sparvers he exirien un poch defora e pendrien alguna guatla.

__No veu, senyora __dix Phelip__, que no fa temps de anar a caça? Tot lo món és fanchs e aygua!

__Hay, mesquina! __dix la infanta__. ¡E de aquest grosser que encara no·m sap contentar un poch la voluntat!

Però ella no curà de res, sinó que ixqué fora de la ciutat e trobà un laurador. E apartà'l un poch e demanà-li si prop de allí havia algun riu o alguna çéquia de aygua. E lo laurador respòs:

__Senyora, prop de açí, caminant dret trobareu una gran çéquia de aygua que dóna a una mula fins a les singles.

__Aqueixa és la aygua que yo vaig çercant.

La infanta se posà primera e tots la seguiren. Com foren a la aygua atesos, la infanta passà e Phelip restà detràs, e dix a Tirant si hi havia alguns moços que li prenguessen les faldes de la roba.

__Cansat stich de tal rahó __dix Tirant__ e de vostra pràtica tan desonesta! La roba ja no·s pot més guastar del que és. No tingau més pensament, que yo us daré la mia. La infanta ha passat, que se'n va, cuytau per posar-vos al seu costat.

E Tirant alçà grans rialles, mostrant que les rahons d'ell e de Phelip eren de alguna burla. Com agueren passada la aygua, la infanta demanà a Tirant de què·s rehia.

__Per ma fe, senyora __dix Tirant__, yo·m sorís de una demanda que Phelip hui tot lo dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e ara a l'entrant de la aygua. Me demana quina cosa és amor e d'on proçeheix. La segona cosa que m'à dit: hon se pon amor? Sí Déu me dó honor, yo no sé quina cosa és amor ne d'on proçeheix, però creuria que los hulls són misatgers del cor, lo hoir és causa que·s concorda ab la voluntat, la ànima té molts misatgers, los quals sperança aconsola, los çinch senys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans són súbdits a la voluntat, la lengua, muntiplicant en paraules, dóna remey en moltes coses en la ànima e en lo cors e a tot quant és __e   -[f. l6v]-   per ço se diu aquell refrany vulgar: là i va la lengua, hon lo cor dol__. Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res.

__Tornem __dix la infanta__ devers la ciutat.

E al passar de la aygua ella mirà si tornarien a parlar los dos. E Phelip véu ja la roba banyada, no curà sinó de passar la aygua. E la infanta restà molt aconsolada e donà fe en tot lo que Tirant havia dit. Però la sua ànima no stava prou reposada, ans dix a Tirant:

__Per lo estament en què só posada estig en mà de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia. E no sabeu vós, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu: qui dóna a l'ase pitral e al grosser cabal __majorment que·l tingua per marit__ pert la glòria de aquest món? Donchs, puix la divina Clemència me dóna notícia de aquestes coses, vull-me'n apartar per no venir a inconvenient.

E donà fi a son parlar. No tardà Tirant en fer-li tal resposta.

__La celsitut de vostra excel·lència, senyora de totes virtuts complida, me fa star admirat, per ésser vós la més discreta donzella que yo jamés haja conegut, que vol la altesa vostra fer procés de pensa a Phelip, lo qual __salvant la honor de la excel·lència vostra__ no proceheix de justícia ni menys de caritat per ço com Phelip és hui hu dels bells cavallers del món: jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut que no grosser. E per tal és ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers, dones e donzelles. E fins a les mores que·l vehien lo amaven e·l desijaven servir, sinó, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo m'i sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sé que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal és ell que·s fa amar a totes gents. E culpa gran és de vostra senyoria com no·l teniu al costat en un lit ben perfumat de benjohí, algàlia, almesch fi. E a l'endemà si vós me'n dieu mal, yo vull passar la pena que la altesa vostra volrà.

  -[f. l7r]-  

__Hay Tirant! __dix la infanta__. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal que fos de mon grat. Mas, què·m valria a mi tenir una stàtua prop de mi que no·m sabés donar sinó dolor e tribulació?

En açò apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los embaixadors de França. Com véu a sa filla, pres-la per la mà e posà-la en rahons hon era anada ne d'on venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a lurs posades; prengueren licència del rey e de la infanta.

En aquell dia arribà en la ciutat lo philòzoph per qui la infanta havia tramés en Calàbria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condició de Phelip. Aplegà de nit en la ciutat, fent compte que lo endemà hiria a la sglésia, hon trobaria la infanta. Anà a posar en un hostal e posà a rostir un troç de carn, e vench un rofià ab un conill e dix al philòzoph que apartàs la sua carn com ell volia primer rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.

__Amich __dix lo philòzoph__, no saps tu bé que aquestes cases són comunes a totes gents e, qui primer és en temps, és primer en dret?

__No cur de axò __dix lo rofià__. Vós bé veu que yo tinch conill, qui és de major stima e deu preçehir al moltó, axí com la perdiu preçehix al conill, per què li deu ésser feta honor.

Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que·l rofià donà un gran bufet al philòzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta donà-li molt gran colp en lo polç, que prestament caygué mort en terra. De continent fon pres per los oficials lo philòzoph e posaren-lo en la presó. Per lo matí al·legà corona, e lo rey manà que no li donassen sinó quatre onçes de pa e quatre de aygua. La infanta jamés ne gosà parlar al rey perquè no sabés que ella lo hagués fet venir.

Aprés pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda qüestió ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presó hon stava lo philòz[o]ph. E lo cavaller, havent pietat del philòzoph, feya-li part de la vianda que li portaven. E aprés quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philòzoph li dix:

__Senyor cavaller, deman-vos de gràcia que, per vostra gentilea, demà, com sereu ab lo senyor rey, vos plàcia supplicar-lo que vulla haver misericòrdia de mi, car ja veu la congoixa e pena en què stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra m'à feta, ja fóra mort de fam, que no·m fa dar sinó quatre onçes miserables de pa e quatre de aygua. E direu a la senyora infanta que yo he obeït son manament. E açò us hauré a molta gràcia e merçé.

Respòs lo cavaller:

__E com me podeu dir tal rahó? Yo crech que bé passarà aquest any e l'altre ans que de açí yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer miracle.

__Ans que passe mija hora __dix lo philòzoph__, sereu en libertat. E si aquest punt   -[f. l7v]-   passa, no exireu de vostra vida.

Lo cavaller stigué molt esmayat e en gran pensament del que hohí dir al philòzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrà en la presó e tragué lo cavaller.

Seguí's aprés que un gentilom sabé que lo rey fehia cercar cavalls per comprar, per a trametre a l'emperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo més bell cavall qui fos en tota la ylla de Ciçília, deliberà de portar-lo-y. Com lo rey lo véu, estigué admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e era de IIII anys, sens que en ell no·s trobava defalt sinó hu qui era molt gran: que portava les orelles caygudes.

__Certament __dix lo rey__, mil ducats de or valia aquest cavall si no tingués tan gran defalt.

E no era negú sabés ni pogués conéixer quina era la causa de aquell tan gran defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:

__Senyor, si la altesa vostra tramet per lo philòzoph qui stà en presó, ell ho coneixerà car en aquell temps que yo stiguí pres ab ell me dix coses singulars, he·m dix que, si dins miga hora yo no exia de la presó, que de ma vida no·n tenia de exir, e de moltes altres coses. De tot me dix veritat.

Lo rey manà a l'alguazir que prestament li portàs lo philòzoph. Com fon davant lo rey, li demanà lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axí les orelles caygudes. Dix lo philòzoph:

__Senyor, natural rahó hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e, per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu natural.

__Sancta Maria Senyora! __dix lo rey__. E si és veritat lo que diu aquest philòzoph?

Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà-li quina let havia mamat, puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.

__Senyor __dix aquest__, com aquest cavall naixqué era tan gran e tan gros que la egua no·l podia parir e agueren-la obrir ab un rahor perquè pogués exir, e la egua morí. E yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axí s'és criat en casa fins ara, en la edat que la senyoria vostra lo veu.

__Gran és lo saber de aquest home __dix lo rey.

E manà que·l tornassen en la presó. E demanà quant pa li daven a menjar.

__Senyor __dix lo majordom__, IIII onçes, axí com vostra senyoria manà.

Dix lavors lo rey:

__Donen-li'n altres quatre, que sien huit. E axí fon fet.

Era vengut allí un lapidari de la gran ciutat de Domàs e de Alcayre, qui portava moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual demanava seixanta mília ducats, e lo rey li'n dava XXX mília. E no·s podien concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran peça com jamés fos stada vista en lo món, ni los qui són engastats en Sanct March de Venèçia ni los que són en la tomba de Sanct Thomàs de Conturberi. E per ço com los embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir   -[f. l8r]-   en Ciçília per veure's ab lo rey e per veure la nora, la pomposa Ricomana, lo rey de Ciçília, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:

__Com pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la part jusana III petits forats.

Dix lo rey:

__Yo la he mostrada als argenters qui de pedres s'entenen e an-me dit que en lo engastar se posarà baix aqueixa part e no s'i mostrarà res.

__Senyor __dix lo cavaller__, ab tot axò bo seria que lo philòzoph lo ves, perquè sabria dir què és lo que val.

__Bé serà fet que·l façam venir __dix lo rey.

Feren venir lo philòzoph e lo rey li mostrà lo balaix. E com aquell lo véu ab los forats, mès-lo's en lo palmell de la mà e acostà'l-se prop de la orella, tanquà los hulls e stigué axí per bon spay. Aprés dix:

__Senyor, en aquesta pedra ha cors viu.

__Com! __dix lo lapidari__. Qui véu jamés en pedra fina haver cors viu?

__Si axí no és __dix lo philòzoph__, yo tinch açí CCC ducats e yo·ls posaré en poder de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.

E lo lapidari dix:

__E yo, senyor, só prest de obliguar també la mia persona a la mort puix ell obligua la sua. E més avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi à.

Fetes les obliguacions e posats los CCC ducats en la mà del rey, e prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e trobaren-hi un cuch. Tots los qui allí eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e saber del philòzoph. Però lo lapidari restà molt empegit e la sua ànima no stava prou reposada ne segura de mort.

__Senyor, compliu-me de justícia __dix lo philòzoph.

Lo rey li tornà de continent los diners e li donà lo balaix. E féu venir los ministres de la justícia per executar lo lapidari.

__Ara __dix lo philòzoph__, puix he mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest, qui és bo, la sua mort.

E ab voluntat del rey ell lo deliurà, e donà al rey les peçes del balaix. Com lo rey les tingué, manà que·l tornassen a la presó e demanà quant pa li daven. Lo majordom respòs que VIII onçes. Dix lo rey:

__Dau-li'n altres VIII, que sien XVI.

Com lo tornaven a la presó, per lo camí dix als qui·l portaven:

__Digau al rey que certament ell no és fill de aquell magnànim e gloriós rey Rubert, qui fon lo més animós e liberal príncep del món. Ell mostra bé que no és exit d'ell segons les sues obres, que ans és bé fill de un forner. E com ho volrà saber per manifesta experiència, yo lo y faré veure. E poseheix lo regne com a rey tirà e ab poca justícia, com al duch de Meçina pertany lo regne e la corona de Ciçília, car bort no pot ni deu ésser admés a senyorejar regne negú, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre bort deu ésser taillat e mès al foch.

Com los alguazís hohiren dir semblants paraules al philòzoph, prestament ho anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabé, dix:

__Per consolació de la mia ànima yo vull saber aquest fet com passà. E com sia de nit portau-lo'm secretament.

  -[f. l8v]-  

Com lo philòzoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey li dix si era veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philòzoph, ab la cara molt serena e ab sforçat ànimo, li dix:

__Senyor, certament és veritat tot lo que us han dit.

__Digues-me com saps tu __dix lo rey__ que yo no sia fill del rey Rubert.

__Senyor __dix lo philòzoph__, rahó natural basta a conéixer-ho un ase. E açò per les següents rahons. La primera és com diguí a la senyoria vostra de les orelles del cavall, com en la cort vostra no havia negú que tal cosa sabés coneixer ne menys entendre, he fes-me gràcia de IIII onçes de pa. Aprés, senyor, lo fet del balaix: obligar-me yo a la mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprés vos doní lo balaix que de dret era meu; e fóreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla de estes coses me devíeu fer traure de presó e fer-me alguna gràcia. E no he obtesa de vós sinó gràcia de pa. Per natural rahó haguí a venir a notícia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell de gloriosa memòria, rey Rubert.

__Si tu vols aturar en mon server __dix lo rey__, yo forçaré la mia mala calitat e fer-t'é de mon consell. Però, ab tot açò, yo·n vull saber millor la veritat.

__Senyor, no façau __dix lo philòzoph__, que a veguades les parets tenen orelles. E açò no vullau dar a sentir a negú, car dien en Calàbria que molt parlar nou e molt gratar cou.

Gens per açò no tement lo perill que seguir-se'n podia, lo empeguit rey féu venir a la reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que digués la veritat: com ella consentí a l'apetit e voluntat del forner dins en la ciutat de Ríjols.

Seguí's aprés que, com lo philòzoph fon libert, la infanta lo féu anar a parlar ab ella e demanà-li què li paria de Phelip.

__Molt me plauria __dix lo philòzoph__ que, ans que digua res a la senyoria vostra, que yo pogués veure a Phelip.

__No tardarà molt __dix la infanta__ que ell serà açí.

Ab tot açò, hi tramés un patge que vingués-se'n, en scusa de dançar.

__E vós mirau bé lo seu comport e la condició que té.

Com lo philòzoph agué bé mirat, aprés que se'n foren anats, dix a la infanta:

__Senyora, lo galant que la senyoria vostra m'à fet veure porta lo escrit en lo front de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. Serà home animós e valentíssim de sa persona e molt venturós en armes, e morrà rey.

La ànima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:

__Tostemps hohí dir que del mal que hom té por, de aquell hom se mor. E més stime ésser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey de França.

Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat per dar a sa filla lo dia de les bodes e féu-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquè·l fessen a mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hu prop de l'altre. E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la infanta tenia de fer les bodes, ab   -f. m1r-   los coxins brodats, que·s mostrava lit molt singular. L'altre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferència de l'un lit a l'altre.

La infanta, ja per art, detingué les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey véu que la mija nit era passada: entrà-se'n sens dir res per no torbar lo delit de sa filla. E per quant començava a ploure, la infanta tramés a dir al rey si li plahia que Phelip aturàs aquella nit a dormir dins lo palau ab son germà lo infant. Lo rey respòs que era molt content.

Aprés un poch que lo rey se'n fon entrat, donaren fi a les dançes. E lo infant preguà molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que s'aturàs allí aquella nit a dormir. E Phelip respòs que li'n fehia infinides gràcies, que bé iria fins a la posada. La infanta lo pres per la roba e dix:

__Per la mia fe, puix al meu germà, lo infant, plau que vos atureu, açí serà la vostra posada per aquesta nit.

Dix Tirant:

__Puix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restaré ab vós perquè us pugua servir.

__No fretura, Tirant __dix la infanta__. Que, entre la casa de mon pare e de mon germà, lo infant, e la mia, bé tenim qui·l servirà. __Ab molta fellonia que u dix.

Tirant, qui véu que no lo y volien, partí ab los altres per anar a sa posada. Com foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia anar a dormir. E ell respòs que faria lo que la senyora infanta e son germà manarien. E ells digueren que hora era. E Phelip féu reverència a la infanta e seguí los patges, e posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.

Com Phelip véu lo tan pompós lit, stigué admirat e pensà que més valia que·s gitàs en l'altre. E aquella nit, dançant, havia romput un poch de la calça e pensà que los seus no vendrien tan matí com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora i ella stava en loch que podia bé veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a l'hu dels patges:

__Vés, per amor de mi, e porta'm una agulla de cosir ab un poch de fil blanch.

Lo patge anà a la infanta __hi ella ja havia vist que trametia lo patge, però no sabia lo que demanava__ e la infanta li'n féu donar una ab un poch de fil, e lo patge la y portà. E trobà'l que stava passejant de l'un cap de la cambra fins a l'altre, e lo altre patge qui stava allí jamés li dix res.

Com Phelip tingué la agulla, acostà's a la antorcha e obrí's algun briant que tenia en les mans. La infanta prestament pensà que per causa dels briants havia demanat la agulla, e Phelip anà-la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se despullà la roba e restà en gipó de orfebreria, començà's a descordar e segué's sobre lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levà de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap del lit fins a l'altre. E alçà la vànova, ab malencolia que en aquell cars tenia, e tant regirà la vànova que caygué en terra. Aprés levà   -f. m1v-   los lançols e desféu tot lo lit, que jamés pogué trobar la agulla. Pensà de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, però, com véu que tot stava desfet, dix:

__Com! No val més que·m gite en aquest altre que no tornar-lo a fer?

Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. Gità's en lo lit de parament e deixà tota la roba en terra. La infanta, que agué vist tot lo entramés, dix a les sues donzelles:

__Mirau, per vida vostra, quant és lo saber dels strangers, en special lo de Phelip. Yo l'he volgut provar, axí com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. Pensí que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria ànimo de gitar-se en tal lit com aquest, ans se posaria en lo més sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo més sotil e ha lançada la roba per terra, e és-se gitat en lo millor per mostrar que és fill de rey e s'i pertany, com la sua generació sia molt noble, excel·lent e molt antigua. Ara puch conéixer que aquell virtuós de Tirant com a leal cavaller, m'à dit tostemps veritat, e tot lo que·m dehia a la orella era per mon bé e honor. E dich que lo philòzoph no sap tant com yo·m pensava, ni vull haver més consell d'ell ni de altri, sinó que demà faré venir lo bo de Tirant: puix ell és stat lo principi de mon delitós bé, que sia la fi de mon repòs.

E ab aquest deliber, se n'anà a dormir. E bon matí, Tenebrós, ab los patges de Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que·s mudàs. Com la infanta fon vestida e·s cordava la gonella, no volgué més sperar, sinó axí com stava tramés per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestà sa voluntat.

__Ab los solíçits treballs de la mia enamorada pensa só venguda a notícia de les singulars perfections que de Phelip tinch conegudes, car per occular experiència he vist la sua pràtica e real condició ésser molt generosa. E fins açí só venguda molt forçada en atorguar aquest matrimoni, per algunes coses que la mia ànima stava molt duptosa. Per què de açí avant yo só contenta de complir tot lo que per la majestat del senyor rey, mon pare, me serà manat, e puix vós, per vostra virtut sou stat lo principi del bé e delit de Phelip, que siau la fi de traure dues ànimes de una mateixa pena.

Hoint Tirant les paraules tan affables de la infanta, restà lo més aconsolat home del món, a la qual no tardà respondre:

__Lo generós ànimo de vostra çelçitut, senyora, ha pogut conéixer yo ab quanta affectió e soliçitut he treballat en dar-vos tal companyia que ensemps honor e delit aconseguísseu, per bé que moltes veguades haja conegut que la altesa vostra stava enujada e malcontenta de mi per yo manifestar les perfections de Phelip, pensant fer-vos-ne servir, e estich   -f. m2r-   molt content com la çelçitut vostra ha coneguda la veritat e és fora de totes les passades errors e reduhida a la bona part per hon se havia de mostrar la vostra gran discreció. Per què ara de continent me'n vaig a parlar ab lo senyor rey per dar-hi presta conclusió.

Tirant pres licència de la infanta e anà-se'n al rey e dix-li les següents paraules:

__La congoixa gran que veig passar als embaixadors de França sobre aquest matrimoni me fa venir a vostra majestat a supplicar que, puix lo haveu atorguat, que s'i done compliment o doneu licència als embaixadors que se'n puguen tornar a llur senyor. E si la altesa vostra no u pendrà en enuig que yo parle ab la senyora infanta de part de vostra altesa, yo crech que, ab lo divinal auxili e ab les naturals rahons que yo li sabré dir, me pens que ella se inclinarà a fer tot lo que la majestat vostra volrà ne manarà.

__Sí Déu me done consolació en la ànima hi en lo cors __dix lo rey__, yo seré molt content que·s faça. He us prech que vós hi vullau anar a preguar-la'n per part mia e vostra.

Tirant se partí del rey e tornà a la infanta e trobà-la que·s ligava, e recità-li lo parlament que havia tengut ab lo rey. Dix la infanta:

__Tirant, senyor, yo confie molt en la vostra gran noblea e virtut, per què yo pose tot aquest fet en vostre poder. E tot lo que vós fareu yo u tindré per fet e, si ara voleu que·s faça, tanbé m'i fermaré de bon grat.

Tirant, vehent la disposició, véu a Phelip qui stava a la porta esperant de acompanyar a la infanta a missa. Supplicà a la infanta que fes anar de allí les donzelles, per ço com davant Phelip li volia dir altres coses. La infanta manà a les donzelles que se n'anassen a ligar, e elles foren totes admirades com la infanta tan domèsticament parlava ab Tirant. Com véu Tirant que totes les donzelles se'n foren anades, obrí la porta de la cambra e féu entrar a Phelip.

__Senyora __dix Tirant__, veus açí Phelip, lo quall [t]é més desig e voluntat de servir la senyoria vostra que a totes les princesses del món, per què supplich a la merçé vostra, agenollat axí com stich, de voler-lo besar en senyal de fe.

Hay Tirant __dix la infanta__, yo preguaré a Déu que vostra boca peccadora no vingua a pa exut! Aquestes són les rahons que·m volíeu dir? La vostra cara manifesta lo que té al cor. Com lo senyor rey, mon pare, m'o manarà, yo u faré.

E Tirant signà a Phelip e aquell prestament la pres en los braços, e portà-la en un lit de repòs que hi havia e besà-la çinch o VI voltes. Dix la infanta:

__Tirant no confiava yo tan poch de vós. Què m'haveu fet fer? Que us tenia en compte de un germà e haveu-me posada en mans de aquell qui no sé si·m serà amich o enemich.

__Cruels paraules, senyora, veig que·m dieu. Com pot Phelip ésser enemich de la excel·lència vostra, qui us ama més que a la sua vida he us desija tenir en aquell lit de parament hon ha dormit esta nit, si·s vol tota nua o en camisa? E creheu que seria lo major bé que ell poria haver en   -f. m2v-   [a]quest món. E puix, senyora __dix Tirant__, pujant vós en aquell superior grau de dignitat que la altesa vostra mereix, al desaventurat de Phelip, qui mor per la vostra amor, deixau-li sentir part de aquella glòria que tant ha desijada.

__Déu me'n defena __dix la infanta__ he·m guarde de tal error. Com me tendria per vil de consentir una tan gran novitat!

__Senyora __dix Tirant__, Phelip ni yo no som açí sinó per servir-vos. Vostra benigna merçé prengua una poqua de paciència.

E Tirant li pres les mans; Phelip volgué usar de sos remeys; la infanta cridà e vengueren les donzelles, e pacificaren-los e donaren-los per bons e per leals.

Com la infanta fon liguada vestí's molt pomposament, e Phelip e Tirant la acompanyaren a la missa ensemps ab la reyna. E aquí ans de la missa los esposaren, e lo diumenge aprés foren fetes les bodes ab molta solennitat e foren fetes grans festes qui duraren VIII dies, de juntes, torneigs e dançes e momos, de nit e de dia.

Per tal forma fon festejada la infanta que ella restà molt contenta de Tirant e molt més de Phelip, que li féu tal obra que jamés la oblidà.

Passades que foren les festes de les bodes, lo rey de Cicíl[i]a tenia deliberat de fer valença al rey de França e, per aquesta causa, féu armar deu galeres e quatre naus grosses e paguà la gent per a sis mesos. E Tirant comprà una galera, lo qual no volgué pendre sou ne acostament de negú perquè deliberava de anar a son plaer. Com les galeres foren armades e ben fornides de vitualles, hagueren nova com lo rey de França era en Aygües-Mortes ab totes les fustes del rey de Castella, de Aragó, de Navarra e de Portogal.

Phelip fon elet per capità, e anà-sse'n en companyia sua lo infant de Cicília. E trobaren-se en lo port de Sabona ab les fustes del papa, de l'emperador e de totes les comunes qui offert li havien valença. E tots ensemps partiren e naveguaren tant que trobaren lo rey de França en la ylla de Còrçegua. Prengueren aquí ayguada e, les fustes ben avituallades de tot lo que mester havien, sens tocar en Cicília ni en altra part, apleguaren alba de matí davant la gran ciutat de Trípol de Súria. E negú de tota la armada no sabien hon anaven, sinó sol lo rey; mas com veren aturar la nau del rey e tothom se armava, presumiren que allí venien. Lavors, Tirant ab la sua galera, acostà's a la nau del rey ab un esquif, e pujà alt en la nau, e axí u feren molts altres, e trobaren que lo rey se armava e vo   -f. m3r-   lia hoir missa seca.

Com foren a l'Evangeli, Tirant se agenollà davant lo rey e supplicà'l que fos de sa merçé li deixàs fer un vot. E lo rey li dix que era content que·l fes. Tirant anà als peus del prevere qui dehia la missa e agenollà's. E lo prevere pres lo missal e girà'l envers lo rey, e Tirant, qui stava agenollat, posà les mans sobre lo libre e féu principi a semblants paraules.

__Com per la divinal gràcia de Déu omnipotent yo sia posat en lo orde de cavalleria, franch e libert de tota captivitat e altre empediment, no constret ni forçat, mas com a cavaller qui desija guanyar honor, faç mon vot a Déu e a tots los sancts de parahís, e a mon senyor lo duch de Bretanya, capità general de aquest stol, portantveus del molt excel·lent e crestianíssim rey de França, de yo ésser hui lo primer qui exirà en terra e lo darrer qui·s recollirà.

Aprés jurà Diafebus e féu vot de ell scriure lo seu nom en les portes de la ciutat ja nomenada de Trípol de Súria.

Aprés féu vot altre cavaller, e votà que si lo rey exia en terra, de acostar-se tant a la muralla de la ciutat que posaria un dart dins la dita ciutat.

Levà's altre cavaller e féu vot, dient que si lo rey exia en terra, de ell entrar dins la ciutat.

Aprés jurà altre cavaller e féu vot de entrar dins la ciutat e pendre donzella mora del costat de sa mare e posar-la dins la nau, e dar-la a Phelipa, filla del rey de França.

Féu vot altre cavaller de posar una bandera en la més alta torre de la dita ciutat.

Molts cavallers anaven dins la nau del rey, qui passaven nombre de CCCCL cavallers d'esperons daurats. E là hon són molts de un offici, tostemps s'i engendra enveja e mala voluntat, car lo peccat de enveja té moltes branques per aquells cruels envejosos qui tenen dol e despit del bo e virtuós cavaller. Molts foren moguts per fer rompre lo vot a Tirant, que fehien tots los preparatoris ab barques e ab lahüts e ab galeres perquè poguesen primer exir en terra.

La morisma era tanta, com veren tan gran stol, per les fumades que havien fetes a una part e a altra. Vengueren infinits moros e posaren-se vora mar per no leixar pendre terra als crestians.

Tirant se mès en la sua galera; lo rey ixqué de la nau e pujà en una galera. E totes les galeres anaven justades per dar scala en terra, e anaven-se tan prop que quasi lo palament se tocava. Com foren prop de terra, que ja podien donar les scales, totes se voltaren perquè, çiant, acostassen les popes en terra per exir la gent, sinó la de Tirant, que manà que donàs la sua galera de la proha en terra. Com sentí que la fusta tocà en terra, que·ls era encallada, Tirant, qui stava armat a la proha, saltà en la aygua. Los moros qui·l ve   -f. m3v-   ren cuytaren per ell, per matar-lo. Emperò Diafebus, ab altres, ab ballestes e ab spingardes lo defensaven molt bé. Aprés de ell saltaren molts hòmens d'armes per ajudar-li, e molts mariners. La galera del rey e les altres agueren voltat e lançaren les scales en terra. Però, qui era aquell qui gosàs exir? Tanta era la morisma! E lo major combat fon lla hon era Tirant. La virtut, la bondat, la força e lo saber fon en lo rey hi en los seus, que com a valentíssims cavallers ixqueren en terra per les scales e tanta era la pressa de apleguar als moros que molts cahien en la mar.

Com tota la gent fon en terra, axí de les galeres com de les naus, donaren gran batailla als moros, hon morí molta gent de una part e d'altra.

Com los moros se volgueren retraure dins la ciutat, a la mescla d'ells, molts bons cavallers entraren ensemps ab ells e prengueren V carrers de la ciutat. E no·n pogueren més aver. E tots los cavallers compliren los vots en aquells V carrers que guanyaren. Carregaren les naus e les galeres de molta riquea que prengueren, tan gran fon lo socors que vengué als moros que no pogueren passar més avant.

Com vengué al recollir, aquí fon lo gran perill. Però lo rey, per consell de mariners, féu fer de galera ha galera __com staven les scales en terra, de la una a l'altra__ posaren taules encadenades perquè pogués passar molta gent. E al recollir ne moriren molts.

Com tots foren recollits, restà Tirant, que encara no havia complit son vot. La sua galera havien ja desencallada, qui tenia la escala en terra sperant-lo que pujàs. Un cavaller, lo qual desijava honor, la qual per ses virtuts ell bé mereixia, qui·s nomenava Ricart lo Venturós, foren restats sols ell e Tirant. Dix Ricart a Tirant:

__Tota la gent és recollida o morta. No resta açí sinó tu e yo. Puix has agut la mundana glòria de ésser stat lo primer dels vençedors, lo qual ab gentil ànimo hi sforç de cavalleria los teus peus benaventurats tocaren la terra de maledictió, hon se canta nit e dia la reprovada secta de aquell enguanador sens fe, amor e caritat de Mafomet, qui tanta gent ha deçebuda en lo món, puix tanta honor has aconseguida e no ignores com yo t'é defés de molts perills qui t'estaven aparellats, ages coneixença e posa't en rahó que vulles entrar primer en la galera per ço que siam eguals en honor e fama e bona jermandat, car la mundana glòria, a veguades, qui tota la vol, tota la pert. Posa't en rahó e fes-me part de açò qui és meu e ti bé esment al que·t diré: peus e mans e cor, tot ho tinch; amor e voluntat cruel com ha leó famejant, tot abunda en mi; ira, supèrbia, enveja en aquesta mà la tinch tancada. Com la obriré no és negú merçé pugua trobar en ella. Yo la vull subjugar e posar-la sots la mia potestat e senyoria.

__No som en temps de abundar en paraules __dix Tirant__. La mort o la vida en la tua mà stà. Yo seré dit victoriós si los dos morim per la mà de aquests infels. E só cert que les nostres ànimes seran salvades, morint ab ferma fe e com   -f. m4r-   a bons cristians defenent les nostres persones. E la hora que yo fiu mon vot, pensí ans de la mort que de la vida, e en tots los duptes de la mort. Però tot me fon no res en sguart de aquella honor e gentil estil de cavalleria que, morint com a cavaller, és vida honrada de gran glòria, honor e fama en aquest món e en l'altre. E si yo tal vot no agués fet davant la presència de un tan excel·lent senyor com és lo rey de França, no dich encara en presència de un tal senyor, mas en la mia pensa fos caygut un tal fet entre les dents, yo agués dit o promés fer tal vot: ans morir que venir a menys de la promesa. Car cavalleria no és pus sinó donar fe de virtuosament obrar, per què, Ricart, dóna'm la mà e anem a morir com a cavallers e no stigam açí en tantes supèrflues paraules.

Dix Ricart:

__Yo só content. Dóna'm la mà e ixquam de la aygua e anem contra los enemichs de la fe.

E staven los dos cavallers en la aygua de la mar __qui·ls dava fins al pits__ per les lançes, darts, passadors e pedres que·ls tiraven, sinó per sguart de les galeres que els fehien gran defensió.

Com Ricart véu que Tirant ixqué fins a la vora de la mar per ferir en los moros, ell lo tirà de la sobrevesta e tornà'l dins en la aygua, e dix:

__Yo no conech cavaller en lo món sens temor sinó tu. E puix veig lo teu ànimo tan sforçat, fes axí: posa primer lo peu en la scala e yo lavors pujaré primer.

Lo rey congoixava's molt perquè aquells dos tan singulars cavallers no·s perdessen.

Tirant volgué-li fer part de la honor: fon content de posar lo peu dret en la escala. Lavors Ricart pujà primer e Tirant fon lo darrer de tots e aquí acabà son vot de complir. Fon gran qüestió entre aquests dos cavallers, per quant los uns dehien que Tirant ab molta honor havia complit son vot, e lo rey e molts altres li'n daven molta glòria. E Ricart, vehent que tots daven la honor a Tirant, en presència del rey féu principi a un tal parlar.