Per a la història del Physiologus grec, traduït al llatí cap al segle II-III, vegeu Max Goldstaub, Der Physiologus und seine Weiterbildung, «Philologus», Suplementband VIII (1899-1901), o bé el capítol I de Florence McCulloch, Medieval Latin and French Bestiaris (Chapel Hill, University of California Press, 1962). Edicions del Physiologus: Francis J. Carmody, Physiologus Latinus. Versió Y, «University of California Publications in Classical Phylology», XIII (1941), pàgs. 95-134, o bé la traducció de Francesco Zambón, Il Physiologo (Milano, Adelphi, 1982).

Veg. Florence McCulloch, op. cit., pàgs. 15-25.

Per a la història de la formació dels Bestiaris i de les diferents famílies de manuscrits, ibid., pàgs. 34-38.

Hi ha Bestiaris anglesos, veg. The Old English Physiologus (Folcroft Library editions, 1973); islandesos, The Icelandic Physiologus, ed. de Halldor Hermansonn, «Icelandica», XXVII (1938); francesos, veg. Florence M. Culloch, op. cit., caps. III i IV on parla sobre la matèria literària i simbòlica d'aquestes obres i l'edició modernitzada de G. Bianciotto, Bestiaires du Moyen Age (Paris, Stock, 1980) que inclou el Bestiari de Pierre de Beauvois, Guillaume le Clerc, Richart de Fournival i Brunetto Latini (segle XIII). Per als bestiaris catalans, veg. S. Panunzio (ed.) Bestiaris, 2 vols. (Barcelona, Barcino, 1964). A la introducció (vol. I) fa una enumeració dels diferents bestiaris medievals assenyalant la importància de textos italians com el Fiore di virtù o el Bestiari toscà, la traducció catalana del qual és la que presenta Panunzio (veg. K. MacKenzie, Per la storia dei Bestiari italiani, «Giornale storico delia letteratura italiana», LXIV (1914), pàgs. 358-371). Els textos conservats del Bestiari català són del XV i hi ha almenys cinc versions del Bestiari toscà, a banda d'un altre text només descriptiu. També en català tenim el bestiari inclòs al Llibre del Tresor de Brunetto Latini en una edició feta per Curt Wittlin (Barcelona, Barcino, 1971 (vol. I), 1976 (vol. II)). Es tracta de la traducció catalana de Guillem de Copons de finals del XV del llibre de Latini. Com a punt de partida de l'estudi dels bestiaris, veg. R. d'Alòs-Moner, Els Bestiaris a Catalunya, discurs d'entrada a la RABLB, 1924.

Veg. Bestiaris (citarem així l'edició de Panunzio), vol. I, pàgs. 73-76: el lleó, que sovint es compara amb Jesucrist; vol. I, pàg. 110: el castor, «bèstia que ha un membre que és de gran virtut, so és los seus collons, e com aquest castor és cassat [...] pren los seus collons ab les dents e arranca'ls e gita'ls en terra». I també vol. I pàg. 86, «Lo tigre és una serp que corre més que altra bèstia que hom sàpia i és d'aytal natura que s'adelita molt en mirar en spill [...]»

A Vicent Ferrer (del qual podem llegir gran quantitat d'exemples animals als seus sermons) i Eiximenis (veg. Contes e faules, Barcelona, Barcino, 1928) els precedeix Ramon Llull (Llibre de les Bèsties). Després, amb Turmeda, el conte animal assolirà unes altres característiques tendents a la ironia i la sàtira.

Al llibre III d'aquesta novel·la podem llegir la següent frase de Melcior de Pando: «Tornits a Laquesis com los cans al vòmit» (ed. de Marina Gustà, Barcelona, Ed. 62-La Caixa, 1984, pàg. 239). Per a la «natura» del ca veg. Bestiaris, vol. I, pàg. 62.

Aquest tema no ha estat gaire tractat si exceptuem l'article de S. Panunzio, Realisme i didactisme en les comparacions d'Ausiàs March pròpies del Bestiari, dins Actes del VI.è Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes (Barcelona, PAM, 1983), pàgs. 397-409. Respecte el mateix tema en trobadors veg. la bibliografia de l'article de Panunzio i un de més antic: M. S. Garver, Sources of the beast similes in the Italian lyric of the thirteenth Century, «Romanische Forschungen», XXI (1907), pàgs. 176-230.

Veg. l'edició modernitzada de G. Bianciotto en Bestiaires du Moyen Age, pàgs. 125-168 o l'edició de C. Segre, Li Bestiaire d'Amours di Maistre Richart de Fournival e li reponse di Bestiaire (Milano-Napoli, 1957).

Recordem el passatge del castor que en els bestiaris morals era símbol de castedat, en el d'amor simbolitza la dama i, el poeta, el caçador que vol agafar el cor d'aquesta. Per a la simbologia del castor vegeu S. Panunzio, Realisme..., pàgs. 404-406.