Una nova font del Tirant lo Blanc
Júlia Butinyà i Jiménez
A Berita de Riquer
Un petit cas d'intertextualitat permet de plantejar tot un seguit de qüestions. És el següent:
| (Cap. XXVIII, Tirant lo Blanc). | ||
| (Cap. 1 Tragèdia de Lançalot). | ||
Abans d'intentar extreure cap mena de conseqüència, cal descartar la possibilitat de còpia d'un autor envers l'altre.
Mossèn Gras, l'autor de l'adaptació de la Mort Artu, que titolà Tragèdia de Lançalot1 no podia pas haver llegit el Tirant lo Blanc perquè la seva obra és dedicada a Joan de Torrelles, atestat a l'edició de la Tragèdia que en fa el dr. Martí de Riquer fins al 14732 i segons la Gran Enciclopèdia Catalana mort entre 1483-873. I el Tirant no es publicà fins al 1490.
Per altra banda, la influència en sentit invers tampoc no sembla raonable perquè la Tragèdia de Lançalot no es publicà fins a 1497. I sembla difícil de suposar algun punt de contacte entre el valencià Martí Joan de Galba i el comte d'Iscla, Joan de Torrelles, Governador General de Catalunya (1468-70).
Aleshores, si queda exclosa la possibilitat del contacte directe per explicar la coincidència d'ambdós textos, cal pensar en l'existència d'una font comú: una traducció catalana de la darrera obra del Lançalot en prosa, la Mort Artu. Això s'havia considerat possible i fins i tot molt congruent, posat que s'han conservat fragments del Lançalot en prosa i una versió completa de la Queste del Saint Graal, en versions que segon s M. de Riquer no foren les úniques4. Així doncs si abans es podia sospitar, ara es constataria com un fet.
Acarem seguidament els textos exposats amb el corresponent de la traducció francesa:
|
«Et li rois, por ce qu'il veoit que les aventures del roiaume de Logres estoient si menees a fin qu'il n'en avenoit mes nule se petit non, fist crier un tornoiement en la praerie de Wincestre, por ce qu'il ne vouloit que si compaignon lessassent a porter armes».5 |
I veiem que revela una traducció catalana prou lliure de la Vulgata artúrica, la qual cosa es correspon amb els fragments del Lançalot català6. No crec de totes maneres que s'hi pugui establir cap mena de conclusió més directa o productiva7. Passem ara als aspectes que deriven d'aquest fet: l'existència d'una Mort Artu catalana.
La versió catalana de la «Mort Artu» com font de «La Faula».
Guillem de Torroella, segons el dr. Riquer, coneixia molt bé la Mort Artu8 i ho manifesta des de diferents angles, sobretot en base als capítols 191-194 de la novel·la francesa que l'autor mallorquí relata en els versos 940-983. No és gens problemàtic d'admetre que Torroella n'utilitzés la versió catalana9, malgrat que cal recordar que Morgana i el rei hi parlen en francès.
La reflexió que es desprèn tot seguit és si les coincidències textuals entre La Faula i el Tirant procedeixen totes dues de la Mort Artu. El paral·lelisme literal, amb referència a la germana d'Artús, que s'anomena Morgana10, ara ja no seria un factor definitiu per fonamentar La Faula com font del Tirant. Es podria explicar fàcilment si tots dos autors __justament a un passatge del Tirant que al·ludeix a un episodi de la Mort Artu també__ haguessin manllevat el préstec a la versió catalana de la font francesa.
És a dir, ara cal demanar-se si l'existència d'una versió catalana de la novel·la francesa és factor suficient per explicar-ne les similituds o no ho és. El punt és conflictiu perquè cal comptar amb la possible superposició de la influència de les llegendes artúriques sicilianes. Detalls tan concrets com les reixes d'argent darrera les quals parla el rei Artús a La Faula11 i la «molt bella gàbia, ab les reixes totes d'argent»12 del Tirant i que no figuren a la Mort Artu demanen un estudi molt atent. Els escrits i la gesta a què fa menció Guillem de Torroella13 és la novel·la que l'autor ha llegit moltes vegades, com reconeix al vers 956, però en quina proporció empra la llegenda que se'n derivà? El rei Artús que contempla la seva espasa abans d'ordenar a Girflet que la llenci al llac __a la Mort Artu__ és la font del rei encantat perquè la cavalleria ha decaigut __a La Faula__ i aquest ha influït damunt el rei completament alienat del Tirant, o bé aquests dos darrers personatges s'han bastit sobre uns trets llegendaris de transmissió oral?
I més detalls: el dol de les dones que acompanyen Morgana, afegit a la Mort Artu, les visions que produeix Escalibor, és que els han begut a la llegenda o bé __tornem-hi__ són trets influïts d'un autor a l'altre?
Caldria filar molt prim per deduir-ne qualsevol criteri, però crec que tot plegat hi ha un conjunt prou important d'elements idèntics en totes dues obres i afegits a la Mort Artu com per suposar que el fet d'una font comú sigui suficient per explicar-los. I sembla raonable continuar pensant doncs que Martorell tenia també al davant La Faula.
La versió de la «Mort Artu» catalana com font de la «Tragèdia de Lançalot».
Mossèn Gras quan adapta la Mort Artu és molt probable que ho faci sobre la versió catalana. Fins i tot sembla evident a la llum de la intertextualitat esmentada amb el Tirant.
Ara bé, aquest aspecte ofereix un carès interessant envers la mateixa Tragèdia perquè __havent-hi una Mort Artu ja coneguda en català__ se n'accentuaria la intencionalitat concreta de l'autor. I alhora: la Tragèdia, com que no s'hauria elaborat sobre el text francès, seria una font preciosa __encara que molt minsa: a 67 capítols de la Mort Artu corresponen els 15 d'incomplets de la Tragèdia__ com a fòssil del perdut text català de la Mort Artu.
La versió de la «Mort Artu» catalana com font del «Tirant lo Blanc».
És aquest __crec__ el punt més ric de reflexió. No tant per les semblances directes com pel sentit moral i didàctic de la darrera obra del Lançalot en prosa, que ara es projecta sobre el Tirant.
Cal considerar que el paral·lelisme que hem posat de manifest es dóna al bell mig del començament de l'inici d'aquesta obra, quan terminen les aventures de Guillem de Varoic __que no el llibre ni l'aparició del personatge, que farà d'ara endavant d'ermità només__ i quan apareix per primera vegada el protagonista Tirant. Pròpiament doncs és quan comença la novel·la, moment de fet important (encara que, com s'ha dit, se superposa al Guillem de Varoic durant onze capítols més). És significativa aquesta arrencada sobre la Mort Artu i amb la idea plenament característica del Tirant __i nostàlgica també ja a la Mort Artu__ d'estimular i glorificar ensems la cavalleria. (És curiós observar que alguns comentaris de Frappier a la novel·la francesa són adients per al Tirant: per exemple, que es tracta d'una «observation réaliste d'un monde atteint de caducité» 14).14
Igualment crec que és clau per explicar el final __tan diferent del happy end de les novel·les cavalleresques__ de la gran obra de Martorell, en què d'una manera vertiginosa (en menys del 4% quant a l'extensió total de pàgines) es desfà absolutament, en un pessimista desenllaç, tot el que s'havia creat al llarg de la novel·la. La Mort Artu clou també en poques pàgines d'una manera fulminant i desenganyada tot l'univers artúric bastit en els cinc llibres del Lançalot en prosa. L'acabament també hi implica una salvació dels personatges junt amb la demolició de les estructures. En conjunt, l'ombra de la Mort Artu sobre el Tirant és interessant sobretot quant als trets ètics i, com veurem, als paròdics.
Es podria allargar aquest reflex __bé que seria una influència de segona generació__ fins al Quixot. Aquest personatge __divertit i greu alhora__ seria justament el braç executor que rematava el moviment iniciat solemnement pel novel·lista francès i seguit, ja amb un riure contingut, per Martorell.
Tanmateix __crec també__, que la novel·la catalana és especialment «assassina» de la narrativa artúrica en l'aspecte sentimental. És a dir que fa una certa funció d'epígon ja sota aquest caire. El sentit de culpabilitat de Ginebra i l'hecatombe provocada per l'adulteri a la Mort Artu __deixant de banda l'absoluta indiferència anterior__ s'han tornat, amb l'adulteri del Tirant, en un escandalós triomf de la lasciva Emperadriu. Es podria considerar __demano__ com un primerenc i seriós senyal de la disfunció del món cavalleresc quant als aspectes sentimentals tan cortesos de tota aquella literatura anterior, quan compta, posem per cas, amb un pes tan gran de pàgines que giren sobre el reeiximent de la consecució sexual dels amants? En els temps antics als enamorats els bastava un cabell del cap de la donzella i aqueix temps ja és passat, com diu Hipòlit a la Princesa15.
Quant a destriar punts de contacte ideològics entre totes dues obres hi ha molts passatges temptadors. Penso a la dramàtica reflexió d'Artús, a les acaballes de la Mort Artu, davant la mort d'Ivany: «¡Ay! Señor, ¿por que permitís lo que estoy viendo, que el peor traidor del mundo ha matado a uno de los más valiosos caballeros del siglo?»16, que retira a la idea que expressa el mateix rei, a l'episodi artúric intercalat a la cort de Constantinoble, per tal de justificar les seves paraules: «Per què dic jo aquestes coses? Per ço com veig (...) que los mals hòmens, qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veig abaixar virtut e llealtat»17. El mateix final ja esmentat del Tirant, la mort dels herois i l'honrada supervivència dels menyspreables també en podria ser un ressò, amb què l'humor de Martorell traduïa el patetisme de l'obra francesa. Per bé que la idea de l'èxit del mal i el descrèdit dels bons és un motiu literari gairebé recurrent. I a més cal assenyalar que es troba d'una manera semblant a La Faula18.
Aquestes reflexions semàntiques són molt seductores19, però trobo més segur de concretar les semblances puntuals. M'estimo més doncs fixar de moment l'atenció entre e l Tirant i la Mort Artu en els punts següents:
a) l'inici de totes dues obres amb el paral·lelisme textual ja indicat i sobre què s'ha elaborat aquest article.
b) l'arribada de Morgana amb donzelles, amb el paral·lelisme amb La Faula ja esmentat20 i la contemplació d'Escalibor per part d'Artús, que dóna peu al Tirant a un incís tan irreal i diferent de la resta de l'obra. Aquest episodi, justament al bell mig de la novel·la passaria __en saber que la Mort Artu ha servit de font__ a cobrar molt més relleu i significació.
c) tot el clímax del final del Tirant, amb el seguit de morts i de destrucció i amb especial referència a la gravetat de l'amor adúlter d'Hipòlit i l'Emperadriu. Aquest aspecte __de què també n'hem parlat__ caldria contrastar-lo amb el penediment de Ginebra a l'apèndix de la Mort Artu així com amb la sublimació de l'amor de Lançalot21
d) l'escena absolutament còmica de la ridícula fugida de Tirant, quan tots criden a la porta de la cambra de Carmesina22 davant del risc d'ésser descobert. Els elements humorístics: fer veure que l'avalot era degut a una rata, la veu de dona de l'heroi a causa del dolor i que aquest es trenqui una cama en saltar de daltabaix del terrat podrien ser una rèplica del magnífic desafiament de Lançalot en les mateixes circumstàncies, reptant tots els cavallers que picaven a la porta de l'habitació de Ginebra23 i matant-ne un allí mateix: «Va a la puerta, la abre y grita que no lo capturarán. Entonces salta en medio de todos, con la espada desenvainada, y golpea al primero que encuentra»24.
e) el secret que envolta la marxa de Lançalot a la Mort Artu25, tret molt característic del llibre, que recolliran mossèn Gras a la Tragèdia i Malory a la Morte Darthur (1485), i que àdhuc a través d'aquest serà un motiu rellevant a Los hechos del rey Arturo y sus nobles caballeros de John Steinbeck26. Crec que és present a la suggerència que fa Tenebrós al desesmat infant Felip per tal d'engrescar-li a lluitar en socors de la cristiandat27 i que és un factor humorístic quasi imperceptible però fiblant.
f) el tret psicològic de l'Emperador, ple d'innocència pueril, en ser enganyat per l'Emperadriu quan amagava Hipòlit a la seva cambra, bo i convencent els altres de l'explicació que ella li havia engegat28 pot juxtaposar-se a la figura tan noble, emocionant i profunda del rei Artús en la mateixa situació a la Mort Artu29.
I __encara!__ per acabar es podria formular una aventurada hipòtesi sobre la hipòtesi que ja qualificava de temptadora __però que en part fonamentava__ el dr. Riquer30 i que consistia en la coneixença per part de Martorell de Richard de Beauchamp, el descendent de Guy de Warwick, que morí el 1439, any en què l'escriptor català era a Londres. Si afegim ara que Malory vivia al comtat de Warwick i lluità al costat de Richard de Beauchamp i que a partir de 1460 està escrivint la Morte Darthur __precisament quan Martorell__ amb la mateixa obra com a font d'inspiració, la Mort Artu, no fóra potser inversemblant d'intentar imaginar algun tipus de relació real entre tots dos escriptors i cavallers a Anglaterra. Potser que això no es pugui documentar mai, però l'alt grau de suggestivitat que ofereix aquest contacte entre la literatura anglesa i la catalana m'ha impedit d'estar-me d'assenyalar-lo.