Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual

Sebastià Mariner Bigorra

Universitat Complutense

Quan vaig estudiar l'estructura dels modes en la nostra conjugació¹, de les perífrasis que avui encapçalen el títol no me'n vaig ocupar pas gaire. No les conté explícitament el quadre general² introductori de la doctrina de tot l'article, ni hi són ateses en les demostracions dels valors de les altres, que el constitueixen. No en podria pas justificar -ni tan sols excusar- l'omissió pel fet d'haver-ne exclòs els temps compostos: en decidir-ho així, pensava només en els que ho eren d'haver + participi; de fet -i amb força incongruència- la perífrasi corresponent de l'indicatiu, vas cantar, sí que hi és exemplificada com a al·lomorf de cantares³. (De fet, el «compost» omissible era vagis haver cantat).

Quan, dos anys després de la primera publicació esmentada, el Dr. Alarcos Llorach s'hi referí d'una manera general⁴, tampoc no els féu gaire cas. Si ho he escorcollat bé, hi ve a topar només, com de passada, en dos pars.:

p. 23:

p. 24:

No sembla pas que aqueixa atenció només de retruc -amb el bandejament parió d'aquestes perífrasis en el quadre general de la mateixa p. 23- s'hagi degut a la intenció programàtica del treball anunciada ja en el par. 2: «Ens limitem també a considerar els trets verbals més freqüents del català anomenat central, és a dir, el de Barcelona, que informa en general la llengua escrita i que tan bé resta exposat a Badia 1962»⁵. Prou que, en alguns passatges, l'exposició presa com a bàsica pel Dr. Alarcos per a la seva classificació pareix haver menystingut aquestes perífrasis. Ultra llur exclusió habitual també en els quadres generals -començant pel que els enceta en el par. 150-, poc favor els fan, p. ex., la n. 3 de la mateixa p. 275: «Aún podríamos añadir el pretérito imperfecto perifrástico (vagi cantar) y el pretérito pluscuamperfecto también perifrástico (vagi haver cantat), que, aunque no pertenezcan al lenguaje más correcto, tienen su vida en catalán...»; o bé la presentació estilística de llurs valors semàntics en començar-ne el corresponent par. 217: «... en el lenguaje hablado se usan normalmente otros dos pretéritos de subjuntivo a base de perífrasis..., que en ocasiones llegan al propio catalán escrito». Ni la «menor correcció» ni el caràcter preferentment col·loquial han impedit el mateix Dr. Badia de donar una gran importància a l'estudi dels esmentats valors semàntics en el cos del par.⁶, ni, per altra banda, s'ha entretingut poc ni gaire a fonamentar els motius de la seva relativa minusvaloració. Molt menys encara, doncs, deuen haver influït en el tractament del Dr. Alarcos: la seva referència al «català anomenat central... que informa en general la llengua escrita» cal entendre-la segons la matisació que li dóna ell mateix, per oposició, en la continuació del passatge esmentat: «Els fenòmens que poden tenir lloc en altres tipus de parla i en altres zones catalanes queden marginats».

Més que més quan la Gramàtica normativa no sembla pas posar cap trava que autoritzi a titllar gens d'incorrectes aquestes perífrasis. En primer lloc, en presentar-les⁷ del tot parionament amb les de l'indicatiu: «Amb l'infinitiu d'un verb es formen dos pretèrits (dits perifràstics): vaig cantar...; i vagi cantar... Ex.: Ell va dir el mateix (que val tant com dir Ell digué el mateix). Ell no diu que tu li ho vagis contar (que val tant com dir Ell no diu que tu li ho contessis)». La nota que, a peu de plana, hi afegeix el Dr. Coromines (va entre claudàtors) tampoc no afecta la correcció, sinó que -tal com ha estat avisat ací més amunt, en la n. 3- marca una distinció entre la total equiparació d'ambdues formacions -sintètica i perifràstica- d'indicatiu i la diferència -recollida, però explicada d'una altra manera per Badia, segons ja consta més amunt, en la n. 6- entre la sintètica i la perifràstica de l'altre mode: «Es pot substituir sempre va dir per digué, digué per va dir i vagi dir per digués, però no sempre es pot substituir digués per vagi dir; per exemple, aquesta substitució no podria fer-se en ell volia que li ho digués. Vagi dir és un pretèrit perfet de subjuntiu, digués és un imperfet, que també s'usa amb valor de perfet de subjuntiu»⁸. En segon lloc, en admetre'n -ja dins els Additaments, p. 174- també parionament els corresponents compostos, vaig haver cantat i vagi haver cantat (aquesta, altra vegada «amb el valor d'un pretèrit perfet de subjuntiu») en notes a la llista dels temps compostos en general.

Pertocant la presència de les perífrasis en la llengua escrita, tampoc no em sembla que s'hi puguin fer reticències. Com que en aquest terreny és ben admissible el criteri d'autoritat, acudiré a la màxima: prosa científica (lingüística, literària i filològica en general; no gens col·loquial, doncs) del mateix Dr. Coromines. Sense escorcollar, sinó només espigolant-los de passada mentre llegia Entre dos llenguatges⁹ amb una altra intenció fonamental, n'he pogut arreplegar aquests exemples: I, 19 «es comprèn molt bé que... la zona al llarg de l'aragonés vagi confondre els dos matisos»; 21 «seria natural que [la norma] vagi resistir millor en les zones oest i nord-oest del regne»; 111 «no hi ha cap prova que l'imperfet o bé mots com... vagin tenir en el seu parlar una pronúncia altra que wè»; 154 «tot text del segle XIII que no vagi ser publicat per un filòleg necessita una nova edició»; 179 «és versemblant que l'arquetipus dugués ací si fa o no fa el text que he suposat per al poema, i que el lapsus... vagi donar naixença a aquest mot»; 222 «fóra inconcebible que vagi caure ell mateix... en el defecte que retreia a Russinyol»; II 82, «té versemblança que formés la punta extrema d'aquest nom de planta, punta en la qual vagi existir el nom, si bé amb poca vitalitat»; 105 «fóra un error de voler canviar això..., i no perquè no vagi significar això mateix»; 116 «és fàcil que aquest nom... vagi existir»; 140 «no fóra menys possible que el nominatiu d'aquest nom vagi tenir la forma Tannepaeser»; 142 «pot molt ben ser que la vagin freqüentar monarques més il·lustres»; 147 «sobre tot si prenem aquest terme ètnic en el sentit de llengua bàrbara que es vagi parlar en els límits de la Gàl·lia romana»; 223 «en el seu trasplantament a l'illa és probable que vagin obrar meres raons de fama o prestigi»; III, 9 «i és lògic que si en lladre ha predominat excepcionalment... la forma del cas recte sobre la de l'oblic lladró, també baador vagi restar limitat a alguns textos arcaics»; 140 «és possible que el pas... es vagi produir ja en àrab».

Comptat i debatut, doncs, sembla que allò que ha perjudicat aquestes perífrasis, escatimant-los l'atenció que justament es mereixen, ha estat llur caràcter «secundari» diacrònicament i estilística, parió de les corresponents de l'indicatiu, que sí que son de bo de bo al·lomorfs de les sintètiques respectives. I, com que aqueixes d'indicatiu són força més emprades..., han ocasionat que paguessin les justes igual que les pecadores, àdhuc en casos en què no deixàvem de notar i fer constar símptomes de «justícia». (Almenys, en el meu personal, i tot i que em sol ésser difícil la memòria dels motius de no fer allò que no faig, em sembla que degué anar, més o menys, així). En canvi, la importància d'una tal simptomatologia pels que guaitaven el català des d'una altra perspectiva (recordeu aquella ponderació del Sr. Moll cap a la fi de la n. 6) és natural que els preocupés per a buscar-li «equivalències», si més no, ben aproximades; talment l'esforç de la p. 207 de Catalan, d'A. Yates¹⁰, ja al·ludit en acabar la n. 8, fent part del cos de l'obra i encara recalcat amb negreta, i no pas arraconat a peu de plana i en lletra menuda, tal com havíem fet d'altres, entre ells, jo mateix¹¹. Potser podria servir per objectivar una mica això que acabo de suggerir la diferència de tractament també en el nivell didàctic: una obra tan assenyada com és la del Dr. Rafel i Fontanals¹² prescindeix del tot d'aquestes perífrasis en el Grau elemental, ben segur que per no complicar la conscienciació de la pròpia llengua en la ment de l'alumne, de la mateixa manera que només dóna les formes perifràstiques (no en canvi, ni que ho sembli: en tots dos casos simplifica la dualitat presentant les formes més freqüents i ometent les altres) en l'indicatiu. En canvi (ara sí, de bo de bo), la de l'ICE de la Universitat de València enregistra totes dues dobles formes ja des del mateix Grau¹³: de la mateixa manera que hi era impossible prescindir a l'indicatiu de, p. ex., posaren, freqüent en valencià, deuria haver estat perillós ometre vagen posar, perquè, tot just per no ésser usual en el parlar d'alguns alumnes, hauria pogut presentar-los dificultat a l'hora d'haver-lo d'entendre si se'l trobaven.

Tot al llarg d'aquesta presentació, ultra deixar justificat que em cal esmenar l'omissió (d'unes formes que han trobat lloc fins i tot en els quadres generals d'un Grau elemental -també prescindint dels temps compostos amb haver- destinat a valencians, tot i que ells en deuen fer menys ús que no pas nosaltres!), confio que haurà quedat prou clarament suggerit un cert desacord entre les opinions dels que ens havíem fixat -ni que fos més de gairell que no calia- una mica en llurs usos i valors, sobretot pertocant la noció més important que en fa un temps sui generis, no equivalent del tot a cap altre: aspecte (la Gramàtica normativa, amb un cert binarisme implícit), temps i, de retruc, mode (Badia, amb un cert id. id.; Alarcos, sense), mode sobretot i, solidàriament, temps (jo, amb binarisme explícit). Qui té raó? Repassant les notes 6, 8, 9 i 11 hom podrà actualitzar que una mica tots i, potser, del tot ningú.

Perquè de valor aspectual en té (ací mateix ha quedat palès en l'oposició vagi donar / dugués, comentada en la n. 9). Però també hi vam veure que era pariona de la que oposaria en l'indicatiu va donar i duia. Per tant, no pas de perfecció / imperfecció (i menys encara d'«acciones acabadas / no acabadas»¹⁴). No tornaré a maldar ací per defensar que, probablement ja des del llatí clàssic, la noció bàsica d'aspecte que ací actua és la duració (= iteració, en el cas de l'imperfet de semantemes puntuals)¹⁵: fuit es podia dir de qui fou només un moment o bé una vegada; erat, de qui fou diferents moments o bé vegades. Només amb la diferència que en la nostra llengua llevantina s'esdevé el mateix que en castellà¹⁶: el terme no caracteritzat no és, com ho era en llatí, el «perfectum», sinó l'imperfet; en l'indicatiu, acabem de llegir-ho en el passatge del Dr. Badia esmentat al capdavall de la n. 14; pertocant els nostres, recordeu la nota del Dr. Coromines evocada en la n. 8.

I de valor temporal també, i ben propi dins el seu mode: no pas un esboirat pretèrit distingit només per una característica formal («perifràstic»), ni només un altre pretèrit «perfet». La seva diferència amb hagi + participi (remot/proper) ha quedat suggerida en la n. 9.

Pertocant el modal -tasca específica d'aquesta contribució-, trobo que, de bell antuvi -i malgrat les dificultats que tindré a l'hora de resoldre la manera de col·locar-lo, aquest pretèrit remot és fàcil d'incloure al quadre general d'Interpretació... on manca injustament: aquest valor modal és força més definit que no faria pensar una pura oposició amb portés per «un grau más intens de modalitat» d'aquesta altra forma -segons he copiat del Dr. Alarcos en començar aquestes planes-, i força menys complicat del que haurà pogut barrinar el lector d'aquella nota de trascantó en l'esmentat article, reproduïda ací en la n. 11. Efectivament, i donant per repetida tota l'argumentació teòrica d'aquell treball (del qual aquest no en vol ésser una retractació, sinó una correcció, esmentat-hi una omissió injusta, tal com he anunciat en posar-me a la tasca)¹⁷, l'aparionament amb l'indicatiu vas cantar, arrenglerat com a pretèrit remot en la mateixa casella on hi ha com a present cantes, recomana posar vagis cantar com id. id. en la que conté cantis com a present, ço és, en la del potencial-eventual. En efecte, aquesta recomanació per part del significant es veu recolzada plenament del cantó del significat: el sentit d'aquestes formes en tots els exemples recollits -i, si no m'erro, en tots els imaginables- les refereix a esdeveniments presentats no pas com a simplement ocorreguts (indicatiu), ni tampoc com a purament fingits perquè certament no van ocórrer (irreal): hom hi reconeix que va poder ésser així, però no ho sap¹⁸ del cert, ni sí ni no. Això mateix hauria calgut dir d'hagis cantat (i de vagis haver cantat), si els temps compostos haguessin entrat en el quadre. Són del mateix mode; llur oposició és, doncs, no pas modal; ha quedat ja suggerit que era temporal. Ara només cal, potser, precisar que, de tots tres, vagis haver cantat és caracteritzat del tot, àdhuc enfront de vagis cantar: sempre comporta matís d'anterioritat relativa a un altre pretèrit; per a expressar-lo, vagis cantar el pot substituir¹⁹, mentre que ell no pot pas ésser substitut de vagis cantar totes les vegades (la majoria²⁰) que aquest no comporti anterioritat relativa a més a més de la que ja li correspon com a pretèrit. No caracteritzat enfront del seu anterior, és caracteritzat, en canvi, vagis cantar respecte d'hagis cantat: no sembla que aquell es pugui referir a un passat no remot, mentre que aquest pot dir-se, ultra de fets proppassats en son ús propi, també de remots en l'indiferent, tal com passa amb els corresponents temps de l'indicatiu²¹.

La situació proposada sembla que també rutila pertocant el funcionament dels modes. Una part ja constituí la n. 13 d'Interpretació... recollida ací més amunt (n. 11): la que es refereix a la substitució d'aquests pretèrits del potencial-eventual pel pretèrit de l'irreal. Cal, però, afegir ara que la més freqüent de les substitucions, l'assenyalada en la Gramàtica normativa amb l'exemple de contessis amb el valor de vagis contar, és també satisfactòriament explicable dins la consideració general: contessis, present d'un dels irreals, termes no caracteritzats enfront del potencial-eventual, es pot emprar amb el seu valor indiferent en quant a mode i en quant a temps (el present és no caracteritzat enfront d'un pretèrit)²².

Tot el que fins ara ha estat per a mi planer²³ se'm torna costerut quan, en el moment de posar vagis cantar en la casella de cantis, he de resoldre la manera de fer-l'hi constar: ¿separat de cantis només amb una coma, tal com ho ve a estar en l'indicatiu vas cantar de cantes, volent dir que entre ells no hi ha cap oposició de caràcter modal (ni de modalitat de frase, doncs, ni d'actitud mental, ni d'inflexió gramatical, d'acord amb la «noció bàsica triple» esmentada al títol d'aquell treball) directe²⁴, sinó d'altra mena (temporal, aspectual...)? Perquè pugui ésser així caldrà (ultra raonar el desús de vagis cantar en modalitat impressiva, tal com acabo de fer en la n. 23, i donar per bo que l'actitud mental és la mateixa, segons em sembla haver provat prou en presentar-los com potencials-eventuals) que vagis cantar pugui aparèixer en la modalitat expressiva i fora d'inflexió per subordinació, tal com hi vénen quan cal cantis (i hagis cantat i tot).

Ara bé, no puc dissimular que tot el material aliè que he pogut esmentar ací referent a la perífrasi vagi + infinitiu el dóna només en modalitat declarativa i, ensems, en subordinació, tant en els exemples de les Gramàtiques com en els usos amb què m'he trobat. Davant d'això, ¿caldrà posar entremig de vagis cantar i cantis força més que una coma: un parell de barres, una de continua que representi llur oposició en modalitat de frase, pel fet que el primer fóra característic de la declarativa, mentre que el segon es podria usar en totes tres esmentades (per tant, no caracteritzat), i una de discontinua de punts, que en representi l'oposició, purament sintàctica, per inflexió (altra vegada caracteritzat el primer, que només apareixeria en la subordinació, i no caracteritzat el segon, que es troba -igualment com passa amb hagis cantat- en sintagmes independents i també en subordinats)? En aquest supòsit s'esdevindria que -per fi- fóra adient anomenar «subjuntiu» el mode de la perífrasi que ens ocupa, por tal com la seva presència comportaria automàticament una subordinació; això valdria també per al seu compost vagis haver cantat.

Tot amb tot, he de confessar que ni l'esquer d'atribuirme l'haver descobert dos subjuntius de bo de bo no em fa picar del tot a decidir-me per aquesta solució segona. Potser en el pla de la norma...²⁵; però en el del sistema em queda un escrúpol ben fort. Ultra pensar que la meva ignorància personal d'exemples de vagis cantar expressius per un cantó i independents per un altre no és prou com per dir que no n'hi ha, em trobo encara més poruc per assegurar que no n'hi pugui haver. I més, perquè, com a interlocutor, no sols em sento capaç d'entendre'ls immediatament, sinó que ni menes em farien estrany. Suposem, per exemple, que algú em digués «tant de bo vagis encentar», en comptes de «t. haguessis encertat» o bé «t. encertessis», certament habituals. Jo entendria fàcilment i còmoda que aquesta persona em desitja un encert en quelcom fet per mi abans (per tant, ≠ encertis -ara, avui, enguany...; aquesta tarda, nit, demà, passat demà...-), un abans fora de la unitat de temps que llavors duu en el seu pensament (per tant, = ahir, despús ahir...; la setmana passada, l'any passat, fa dos anys, tres anys enrere...; i ≠ hagis encertat -aquest matí, avui, aquesta setmana, enguany...; àdhuc, amb anterioritat relativa a una acció encara més futura, aquesta tarda, nit, demà, passat demà...-), quelcom, però, que ell no sap si de bo de bo és un encert, per bé que no vol donar lloc a que jo pensi que sospita que no ho fos, i per això ha defugit les dues perífrasis habituals: elles, en llur valor negatiu, podien haver suggerit, com a irreals; que ell ja opina que no vaig encartar: «... però vas errar».

No em veig amb cor, doncs, per a decidir. Es una llàstima i em dol; però lleialment em cal deixar-ho com una invitació que ho faci qui tingui més capacitat de lectura i possibilitat d'enquestes que no pas tinc jo.