La pàtria

Trobes

Bonaventura Carles Aribau

AMB gentilesa i patriotisme exemplars, la família Conill-Montobbio confià no fa gaire a la Biblioteca de Catalunya la custòdia d'uns lligalls pertanyents a un seu avantpassat il·lustre: l'arquitecte i autor dramàtic Francesc Renart i Arús. Entre ells (ms. 923) hi ha l'únic manuscrit fins ara conegut de les trobes «La Pàtria» de Bonaventura Carles Aribau. Una curiosa carta l'acompanya: des de Madrid, el poeta exposa al seu amic el motiu d'haver escrit aquells versos, i amb imperativa franquesa el lliga, per a així dir-ho, a llur destí, encomanant-li de corregir-los i de remetre'ls a l'impressor Antoni Bergnes de les Cases.

L'aparició d'aquests papers justament en 1933, té alguna cosa de gairebé físic retorn cent anys enrera. Talment som admesos, espectadors carregats amb la consciència de tot un segle d'esforç literari, no ja al primer impuls de renaixença, que en rigor es renova, original i perenne, en cadascun de nosaltres, sinó al darrer toc donat per l'artífex a la primera   —6→   obra poètica tornada a realitzar en la nostra llengua segons una idea absoluta de la seva perfecció.

Durant un segle, els alexandrins d'Aribau han semblat multiplicar sentits i comandes; però més aviat diríem que han restat, immòbils, en el mateix centre bategant de la pàtria, de la seva durada i del seu espai. Com tota obra de poesia vera, combinen amb rara i delicada intensitat sentiment i experiència, pensament i bellesa verbal, en acció viva sobre nosaltres. Deu promocions successives de patriotes hi han estat sensibles: sota un estil passat de moda, han percebut la forma profunda de la nació i de la seva expressió; a través d'uns adéus enyoradissos, han retrobat l'afirmació d'energia ideal enfront del que és material i extern; per l'evocació elegíaca d'un passat, s'han remuntat, talment, història endins, fins a l'ànima essencial, inalienable de Catalunya, per a replantejar-se des d'ella la qüestió de la missió col·lectiva i en tot cas partir de nou endavant.

El poema d'Aribau, no hi ha dubte, deu el que ha tingut de més pur en la seva fortuna a la despersonalització transcendent que s'acompleix, diríem, en acte perpetu, quasi davant nostre, entre la seva matèria primera i la seva forma última. És l'autèntica màgia lírica. El que podria no passar d'un dolç esclat es fixa tot d'una en monument. El primer d'esbalair-se'n és el mateix poeta: ha volgut donar expansió o comunicació a una certa intimitat seva -potser només servint un fi anecdòtic- i es troba haver-hi donat forma i unitat per a sempre i per a tothom. El poema és allí, ja desinteressat, isolat, assemblant-se-li vagament, però estrany a ell fins   —7→   a amenaçar dominar-lo. Qui no hagi conegut, o almenys imaginat, aquesta mescla singular de joiosa sorpresa i de por que en l'artista succeeix immediatament a les seves operacions, s'aturarà a la superfície grossera de la carta d'Aribau a Francesc Renart. Però si tot en les famoses trobes ja delata la voluntat de vigilància, el que en diríem, més que no pas la recerca, l'aguait de la perfecció desitjada, aquestes desimboltes línies en fan la contraprova. El pudor hi sembla avergonyir-se d'ell mateix, es revesteix d'afectada indiferència. Àdhuc el traçat de l'escriptura, contingut fins a una certa vacil·lació en la còpia dels versos, reprèn en la carta tota la seva seguretat enèrgica i, val a dir, també pretensiosa. Al noble llenguatge matern de les trobes, eixit de les més vives fonts de la tradició i de l'ànima, en la carta corresponen les fórmules d'una llengua explícitament sentida com a estrangera, preses de fora a dins, en la superfície de la convenció més comuna, però que per això mateix, sense ell adonar-se'n, el defensen i l'allunyen de l'altra ànima i de l'altra profunda tradició. No deixa de tenir la seva significació, a explotar pels psicòlegs, si volen, que el motiu del fill, fugaçment, però tan delicadament suggerit en un dels versos, repercuteixi en la notícia, donada a Renart, d'un pròxim nou infantament a casa seva: el pudor de l'altra paternitat, la de la carn, es cobreix també paradoxalment d'una bravura que arriba a la grolleria. En fi, si per una banda Aribau fa esmenes al seu poema en el curs mateix de la transcripció -esmenes, però, que més aviat denuncien confusions momentànies entre tal lliçó definitivament adoptada i anteriors   —8→   temptatives flotants en l'esborrany o dins la memòria- per altra banda sol·licita una lliure revisió al seu amic, una quinzena d'anys més vell, i campió reconegut, aquesta carta ho confirma, de la dignitat del vernacle. Tanta meticulositat, explicable altrament en un escriptor com Aribau, format en els clàssics, i que ha conegut ja la glòria literària més enllà del seu local cercle estret, acusa tot el que tenen de púdicament insincers els escarafalls de la carta sobre el mal pas en què s'ha vist en haver d'escriure en català. Segurament són ja lluny els projectes juvenils, dels quals en 1817 parlava a Francesc Muns, de redreçar, per la poesia, «la catalana faula» de «la vergonyosa decadència» en què jeia. Si aleshores, recordant el deute que tots plegats tenien contret amb la pàtria, feia eco als mateixos termes de la crida de Ballot, ara, en 1832, no és solament als turons i als rius de Catalunya que diu, en el fons, adéu. En l'adéu a la seva pròpia infància, involucra, és cert, com una renúncia al passat mateix de la pàtria; però veient-se ell mateix usar «encara» amb una tan tendra i solemne dignitat la llengua ara desdenyada i en altres temps il·lustre, és dut inconscientment a afirmar que ella pot garantir la glòria d'un nom entre «els propis, els estranys, la posteritat» -encara que per altra banda no cregui haver fet sinó sortir-se passadorament d'un compromís.

En la naixença, tot és simbòlic de la vida que la segueix. Les raons i les evolucions de cent anys de moviment literari i polític són contingudes dins l'elegia d'Aribau. En aquest sentit ha estat analitzada i contrastada repetidament, mestrívolament,   —9→   fins a exhaurir la matèria. Que el gran realista que fou Aribau es desinteressés del germen preciós per ell llançat, que veiés i tot amb indiferència el recomençament abnegat emprès per la joventut que l'invocava com a iniciador, que adesiara conegués àdhuc l'enuig del qui sent indiscretament exalçada l'eficàcia d'una seva paternitat d'aventura, pot ésser xocant, irritant si es vol; però ningú que hagi fet compte de les circumstàncies de la vida d'Aribau i de l'evolució de les seves idees no ho ha trobat inexplicable. Ara: la carta a Francesc Renart, en els seus termes i en el seu to mateix, sembla trair que l'autor, al llindar d'una important maduresa, havent ja dit adéu, no sols a la seva llengua materna, sinó també a la poesia en general, es sent per a dir-ho així destorbat d'haver de tornar momentàniament a aquesta per causa d'aquella. Tota la vanitat i tot l'amor amb què després pugui mirar-se íntimament l'obra nascuda del seu esforç obligat, però tanmateix lleial, són compatibles amb el propòsit encara més ferm de no saber-ne res més. En la història de la poesia hi ha més d'un cas d'aquesta voluntat de ruptura,¹ de repugnància i tot per la fecunda supervivència d'una obra, de la qual, per la raó que sigui, el poeta s'ha desentès.

Fos comsevulla, la inesperada reaparició de la carta d'Aribau a Francesc Renart restableix l'enllaç entre l'Oda, per a nosaltres ja distant i venerable com la mateixa Idea de la pàtria, i l'home de 1832 que l'escriví, ignorant, potser únicament això ignorant de la seva feina, que per la seva veu   —10→   aquella Idea comandava, i que en aquesta ingrata feina ocasional tenia ell la seva més alta prestació. És a dir, gràcies al vell paper, la naixença del nou segle català s'enriqueix encara de símbols. La vivent contradicció d'Aribau en forjar els seus immortals, i no pas, certament, «informes», alexandrins, prefigura molta contradicció i molta dualitat així mateix vivents, però també molta dissociació perillosa, observables al llarg dels cent anys que amb ells comencen. Si l'alegria d'un centenari com el celebrat per nosaltres en 1933 ha de prendre el seu sentit i tenir el seu fre en un examen de la consciència col·lectiva, ¿no hem de preguntar-nos en primer lloc per què la literatura -i respectivament la política a la qual la literatura ha donat la seva més profunda raó d'ésser- té encara tan poca força com a fet social a Catalunya com a tal Catalunya? Però els símbols, justament quan són clars com l'aigua, cal comptar que són també esmunyedissos com ella.

Des del punt de vista estrictament històrico-literari, la còpia autògrafa de l'Oda d'Aribau i la seva carta acompanyatòria tenen un interés no pas inferior al d'ordre psicològic. Ens limitarem a suggerir-ne alguns caires. Primerament, tot dubte sobre el títol original de la composició s'esvaeix. Ara, la qüestió que hi va lligada, per bé que no essencialment, si Aribau va escriure els seus alexandrins expressament per al dia del sant -no dels anys, un altre dubte resolt- de Gaspar Remisa, o si n'aprofità més o menys uns que ja tenia fets d'efusió purament patriòtica, no avança pas gaire. Però la tesi d'un aprofitament total, amb la sola substitució, en el   —11→   v. 46, d'un «ma pàtria» original per un «mon patró» de circumstància, té més aviat en contra els termes de la carta a Francesc Renart. Caldria suposar, i provar, una real insinceritat d'Aribau quan pondera el que li han costat d'escriure per a l'ocasió els seus versos, si ja els tenia en un calaix feia temps. A més, el fet d'haver-se acordat felicitar el senyor Remisa en diverses llengües, explicaria ben directament que el tema de la contribució d'Aribau a la festa poliglota fos l'elogi de la llengua, ja literàriament insòlita, que li ha tocat. La cosa no situaria pas Aribau entre els grans imaginatius, evidentment; però completaria la revelació de tot un estat d'esperit.

Hi ha, per altra banda, les esmenes d'Aribau i Renart, inequívocament distingibles les unes de les altres. Entre les d'aquell, una, en el v. 38, és plena de significació simbòlica: la frase d'un estat anterior «que llengua altra no entén» esdevé «que llengua altra no sent»; en el moment més intens del poema, doncs, Aribau, endut, pel simple ardor patriòtic, exagerava, diríem i tot que comprometia el seu desequilibri entre dues llengües; en recopiar, la indecisió existeix encara subconscientment, però ja resolta per la intel·ligència. Quant a Francesc Renart, en un sol passatge intervé per sota la superfície: en el v. 19, la frase «no sona en mon orella» d'Aribau és corregida «no sent la mia orella»: l'eufonia hi guanya, però el contingut més aviat s'hi empobreix.

L'Oda fou publicada en El Vapor a base d'aquest manuscrit ara retrobat o d'una nova còpia treta d'ell -en tot cas amb les esmenes de Renart, començant per les tan consciencioses   —12→   de l'ortografia; només la puntuació hi apareix enriquida. Un error hi lliscà, en el v. 32: «las liras» per «la lira» de l'original; els traços amb què Aribau prolonga les as en fi de mot, semblants a les seves esses, expliquen la badada, que d'El Vapor a través del Diccionari de Torres Amat ha passat a moltes de les reimpressions; en l'edició del Llibre de la Pàtria (1882), en canvi, trobem la veritable lliçó, restablerta segurament per conjectura.² Ara: ¿per què, si Aribau enviava els seus versos a Barcelona en novembre de 1832, donant tantes presses al seu amic, no sortiren al setmanari El Vapor fins nou mesos després? Que la carta a Francesc Renart no contingui cap instrucció a retransmetre a Antoni Bergnes, fa evident que aquest d'una manera o altra coneixia la intenció d'Aribau sobre la seva Oda. ¿Volia l'autor que la seva singular felicitació fos bellament impresa, a la moda del temps, en una tarja a remetre festivalment al destinatari? És molt versemblant; però només la descoberta d'algun nou document, tal vegada entre els papers d'Antoni Bergnes, esvairia tot dubte. En tot cas, la nota de Ramon López Soler, director d'El Vapor, presentant als seus lectors les trobes, contrastada amb la data i els termes de la carta d'Aribau a Francesc Renart, obliga a creure que en una forma o altra ja havien circulat dins un cert medi i despertat un sentiment d'admiració i alhora d'orgull, que, no essent l'obtingut per uns versos simplement bells, hom volia estendre a cercles més amples.

Certament, la troballa d'aquests dos autògrafs d'Aribau planteja o complica a la crítica més problemes que no pas en resol. Així, la Biblioteca de Catalunya que zelosament els ha presos sota la seva custòdia, en publicar-ne avui els facsímils, més que un gratuit homenatge a la memòria d'Aribau, fa una crida als nostres estudiosos per a noves recerques, és a dir, per als més dignes homenatges.

CARLES RIBA

AQUESTA EDICIÓ, COMMEMORATIVA DEL
CENTENARI DE LA RENAIXENÇA PER LA
BIBLIOTECA DE CATALUNYA, HA ESTAT
EXECUTADA ALS TALLERS GRÀFICS DE LA
CASA DE CARITAT I ALS DE FOTOTÍPIA DE
LA CASA ANTONI MISSÉ, DE BARCELONA

Aquesta edició consta de 150 exemplars, dels
quals solament 50 han estat posats a la venda

[Facsímil]

Sr. d. Franco Renart y Arus
asrquitecto.

Barcelona.

Sr d. Fran.co Renart y Arus

Madrid 10 noviembre 1832

Amigo mio. Recibe con paciencia mis pegigueras y disimula si solo cuando las hay tomo la pluma para escribirte. Necesito de ti como verás.

Para el dia de S. Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas. A mí meha tocado el catalan, y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo para que lo revises, y taches y enmiendes lo que juzgares pues yo en mi vida las vi mas gordas. Pero es menester que lo hagas pronto de manera que el viernes 16 por la noche ya tengas entregado el papel corregido á mi amigo d. Ant.º Bergnes impresor calle de Escudellers nº 13, y esto sin falta alguna pues interesa muchísimo que no sea mas tarde. Mira quelo exijo de tu amistad.

Mi fecunda mitad va á escupir otro chiquillo á mas del que estaba en el telar cuando te fuiste de aquí. Ponme a los pies de Madonna, renueva mi amistad al hereu y escribe si quieres, ó si no, no por esto será menos amigo tuyo mil cosas al Sr. Arus, Mudrano, Felipe Miguel Ferrer, Planella y demas gente del bronce.

B. C. Aribau

[f. 1r]

[f. 1v]