La decoració m'apar | |
que es una
sala molt bona; | |
mes son total, ve á semblar | |
lo
darrer portal de mar | |
que hem tingut en Barcelona. | |
La
porta dona als despatxos | |
dels ministres, que aprop son, | |
y com pintats
per gabatxos, | |
hi ha quadros com mamarratxos | |
de Romea
y del Odeon. | |
Tant bon punt tiran teló
| |
surt la noya de la casa, | |
ab un vestit... ¡Ma que bo! | |
¡Com li paga la nació!... | |
¡Ella fa bé!...
¡No es gens ase! | |
Son pare, es tot una
cosa | |
ab lo Rey de Portugal, | |
y la fa anar molt rumbosa,
| |
perque busca, fentli nosa, | |
si aixís la casa com
cal. | |
|
Surt creyent que se la espera | |
y ab un tó, que ni deu Reynas, | |
y li va una al
darrera, | |
que no sè si es la cambrera, | |
ó
bè la que 'ls fa las feynas, | |
¡Mes
la noya está tant bè! | |
que os semblará
tant graciosa, | |
ab son vestit de glassè, | |
retallada
d'un papè | |
d'aquells carmel·los de rosa. | |
Com
qu' es noya de gran boato | |
y ni cus ni fa mitjóns,
| |
per divertirse barato | |
pensa: anem á cantá
un rato | |
en lo salo de sessións. | |
Allá
ab veus molt llastimosas, | |
conta á l'altre dos vegadas
| |
sas desditxas amorosas. | |
¡Jo no sè aquestas cosas
| |
per qué las diuhen á criadas! | |
Li
diu que ella estima molt | |
á un que's diu Vasco de
Gama, | |
y que no tindrá consol, | |
si en lo sèu
cor lo cel vol | |
apagar la seva flama. | |
|
Pensant
en quant la estimava, | |
recorda allí, tota motxa,
| |
un cansò, que s'alaba | |
perque es la que li cantava
| |
ell, quan sortía de Llotja. | |
Agradable
es lo motiu, | |
y entre altres versos perduts: | |
—Adèu,
Tajo, adèu. —Diu; | |
de modo que ell y aquest riu | |
devían ser coneguts. | |
Al acabar
la cantada | |
surt lo pare de la hermosa, | |
tot net; camisa
planxada... | |
¡Una persona endressada
| |
ja fa tot un altre cosa! | |
Se diu Diego,
y á sa filla, | |
que's diu Ignés, mòlt
seré | |
y lluhint la pantorrilla, | |
compta que ell
en la cort brilla | |
quan anys atrás no era ré.
| |
Ab assó, que d'ella espera, | |
ja que 'l Rey així ho destina, | |
que encare que no
es guantera, | |
prengui la má de D. Pere, | |
que
es ministre de marina. | |
Llavors ella ab
mòlt enfado | |
li contesta: Tinch promés, | |
y son pare ab desagrado | |
diu: —¡Noya, noya! ¡Cuydado | |
que
no t'ho hagi de dir mes!— | |
La xicota 's
desespera; | |
se posa 'l vell á cridá | |
y: —¿Veyas...
ves qui re espera | |
d'un que ha acabat la carrera | |
fa un
any en Sant Sebastiá? | |
Ella es
del pilot promesa; | |
al ministre 'l pare vota, | |
y mentre aquest ab certesa | |
li diu: —Serás
ministresa, | |
ella diu: —Seré pilota. | |
Veyentla
tant tabalot, | |
conta 'l pare que 'l barcarro | |
ahont anvava
'l sèu xicot, | |
ha encallat en un islot | |
y l'ha menjat
un llubarro. | |
¡Ah, fillets meus, quina
broma! | |
¡Quins plors! Fa cada xisclet | |
que se sent desd'
aquí á Roma | |
y fins plora 'l no ser home | |
per portar glassa al barret. | |
|
Entra en
tal moment D. Pere | |
pera ferli una caricia, | |
y veyent que
's desespera, | |
devant son sogre, la entera | |
ab cartas de
la noticia. | |
¡Tè, un disgust que
es horrorós! | |
Pero, ab donas tot son farsas; | |
fa
veure allí un trastorn gros, | |
y en sent dintre 'ls
bastidós | |
ja fa broma ab comparsas. | |
Un
cop fora ab la cambrera | |
Domya Ignés desconsolada,
| |
lo nas arrufa D. Pere, | |
perque tem portar montera | |
estant
ella enamorada. | |
Li calma assó
desseguida | |
del sèu sogre 'l bon humor; | |
quan entrá
mòlta gent lluhida, | |
y la noblesa, vestida | |
ab un
luxo que fa horror. | |
|
Portan
molts pera abrigarse | |
paltó ab solapas, amplet, | |
y com que alló es per mudarse, | |
alguns d'ells, per
no embrutarse, | |
van á la festa ab pitet. | |
|
Tota l'atenció 's
concentra | |
en un qu' es lo inquisidó; | |
puig li falta
sols quan entra | |
una reixeta en el ventre, | |
per sè
un gegant de debó. | |
|
Detrás
d' ell, alts com á torres | |
y duhent la capa pluvial,
| |
mentre 's treu tothom las gorras, | |
entran vuit bisbes,
ab porras | |
y de gran ceremonial. | |
|
Caminan
fins á la orquesta; | |
s'aturan, obran los brassos;
| |
va una salva, ja está llesta, | |
y á presidir
la gran festa | |
se'n van tots, contant los passos. | |
Pero aquesta salve ó coro | |
fa
un efecte tan grandiós | |
que si 'l sentís algun
moro, | |
deya á Cristo: —¡Jo t'adoro!— | |
y á
Mahoma: —¡Noy, adios!— | |
Un cop tothom ja
assentat | |
s'alsa 'l ministre D. Pere, | |
y allí, ab
tota claretat, | |
explica lo que ha passat, | |
cóm y
de quína manera. | |
Diu que després
que Colón | |
va descubrirne l'América, | |
los
ministres, que vius son, | |
tambè, volen un nou mòn
| |
aumentant la gloria Ibérica. | |
Ab
la flota portuguesa | |
va aná á buscarlo un
tal Diaz; | |
pero van morí en la empresa | |
ab ell,
la gent compromesa, | |
los mariners y los guías. | |
|
Aquí, un que no ho creu, diu: —Ca.
| |
Un que se n'alegra: —Bè. | |
Mòlts que s'en
riuhen: —¡Bah, bah! | |
Se sent furtò de quitrá
| |
y entra al saló un mariné. | |
Li
preguntan cóm se diu | |
ell volent fè un xich
lo drama, | |
fa un xiquet l'orni, sonriu, | |
y ab veu que ofega
al xiu xiu | |
contesta: —¡Vasco de Gama! | |
Al
sentir aixó, D. Pere | |
romp un petxe de cadira; | |
lo pobre sogre s'altera; | |
s'alsa un xich de polsaguera | |
y tranquil en Vasco 'ls mira. | |
Ab serenitat
que aterra | |
—Sí, —diu: —las forsas divinas | |
en lo
mar nos han fet guerra, | |
y assó 'ns fa perdre una
terra | |
bona fins per clavellinas. | |
La
verdura es delicada; | |
las patatas son com cindrias, | |
la
fruyta molt regalada... | |
y
'ls treu una butxacada | |
de cireras d'arbós indias.
| |
Assó al Congrés fa rumiá;
| |
mes lo inquisidor que es neo, | |
y al progrés s'ha
d'oposá, | |
li ve á dir en italiá: | |
—Eres turco y no te creo. | |
Pero com que
vol y dol, | |
li pregunta intencionat | |
quina part es la que
hi vol, | |
y en Vasco ab un crit tot sol | |
respón: —La inmortalitat.
| |
Aquest cop que no s'espera | |
mou un xich
d'algarabía, | |
y 'l minyò ab fe verdadera,
| |
entrega escrit á D. Pere | |
lo plan de cóm
ho faría. | |
Lo ministre que ho llegeix,
| |
creu que ell se podrá lluhí | |
si d'aquell
plan se serveix | |
y las islas descubreix; | |
pensa, y diu
que ho fará així. | |
Assó
allunya 'l fer las paus | |
y en pobre Vasco s'aterra; | |
pero
al fí los deixa blaus, | |
presentantlos dos esclaus | |
que ha portat d'aquella terra.
| |
¡Ah fills meus, quina sorpresa! | |
Que
bè 'ls mireu vos demano, | |
pot ser dich una ximplesa;
| |
mes jo veig la gegantesa | |
que la va seguint un nano. | |
Pero es tant distint la alsada, | |
que
no es estrany que us acudi | |
tal com ella va arreglada, | |
que es una mulata criada | |
que va á dur lo noy á
estudi. | |
—Teniu ja en presencia vostra,—
| |
diu en Vasco als portuguesos, | |
aquests dos esclaus per
mostra | |
de la isla que ha de ser nostra, | |
si 'm déu
los barcos promesos— | |
Mes, los cors son
durs com penyas | |
y tothom li fa lo sòrt; | |
s'estira
el negre las grenyas, | |
y D. Pere 'ls pren las senyas | |
com
quan se fa un passaport. | |
|
Ella al fí
es la interrogada; | |
lo negrito s'esgarrinxa | |
rabiós
veyent la jugada, | |
y li dòna una estirada | |
que li
descús mitja trinxa. | |
Encar que
assó la molesta, | |
no 'n fa cas, y tot seguit | |
al
ministre, tota llesta, | |
—¡Jo no tinch patria! —contesta,
| |
posantse las mans al pit. | |
Li preguntan
lo seu nom | |
y respón que 's diu Zelica. | |
—Nelusco
á mí 'm diu tothom— | |
anyadeix lo negre, —y
som | |
jo rich allá y ella rica.—
| |
Observantlos ningú 's mou. | |
—¡Ella
qué alta y ell qué brau!— | |
Fan com un comerciant
nou | |
que no s'ha mirat may prou | |
una mostra de cacau. | |
Poch després, tothom ve bé
| |
en que son de bona rassa, | |
que dar el barco convè
| |
y que per buscar dinè | |
s'ha d'inventá alguna
trassa. | |
Se'n va 'l jove sens dir re | |
perque coneix qu' es del cas, | |
y al surtí 'ls esclaus
tambè, | |
ja se'ls ne va lo café | |
de dalt la
punta del nas. | |
Decideix al fí
'l Congrés, | |
després de fer grans tabolas,
| |
que 's reculleixin dinès, | |
per fè 'l barco,
y per çó es | |
que passan dos ab guardiolas.
| |
|
Tothom hi tira 'l que vol, | |
y al tirarhi,
'l criat se gira | |
com en tal cas ferse sol; | |
hi ha algun
bisbe que li dol; | |
pero al últim també hi
tira. | |
Un dels soldats, que du casco | |
ja per semblants comissións, | |
quan tots han dat,
fa entrá en Vasco; | |
buydan los diners y... ¡oh
xasco! | |
tot son xavos y botóns. | |
¡Quíns
crits!... ¡Ah! 'ls neos s'exaltan | |
dihent que son los progressistas;
| |
sens saber cóm las engaltan | |
aquests insultan y
's faltan | |
y 's veuhen cosas may vistas. | |
No
heu sentit res com alló; | |
fins los bisbes arman grescas,
| |
y ab la mateixa, cansó | |
que ha servit per la oració,
| |
no cantan quatre de frescas. | |
En Vasco,
al fí s'exaspera | |
perque el clero s'hi embolica;
| |
assó 'ls tren de pullaguera; | |
lo inquisidor s'enquimera
| |
y cremat l'excomunica. | |
|
Com D. Pere
va ab segona, | |
aprofita la ocasió, | |
fa 'l furiós,
s'envalentona, | |
y tot seguit órdres dòna | |
per du en Vasco á la presò. | |
¡Véntali
violinada! | |
Ara vè l'escándol gros. | |
Pitzicato,
trompetada, | |
¡Au, minyons, que aixís m'agrada! | |
¡Quíns crits!... ¡Oh!... alló es horrorós.
| |
Y entre tanta algarabía, | |
tantas
mitras, repareulas, | |
fan un burgit, que 's pendría
| |
pe'l d'una confitería, | |
quan hi ha molt despaig
de neulas. | |
Aquí en Vasco diu:
—no'm tombo;— | |
lo Congrés recorda 'l pacte; | |
cridan
tots, tremola un biombo; | |
ronca 'l baix, s'esbotza un bombo,
| |
se'n van y s'acaba l'acte. | |