Biografia d'Enric Valor

Per Vicent Brotons
(Universitat d'Alacant)

Enric Valor i Vives (1911-2000)

«L’idioma s’ha consolidat i es consolida més a més segons el seu ensenyament va ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds, i inimaginables, que sofreix, perquè una nodrida colla de bons valencians han petjat terra ferma en el seu treball renovador».

(Enric Valor, discurs d’investidura com a doctor honoris causa de la Universitat d’Alacant el 5 de novembre de 1999).

Enric Valor i Vives (Castalla, l’Alcoià, 1911-València, 2000) va nàixer a la capital de la Foia de Castalla, petit municipi de poc més de 4000 habitants llavors, el 22 d’agost de 1911. Ho féu al si d’una família de propietaris agrícoles, minoria social especialment significativa en aquestes comarques interiors valencianes de marcat caràcter rural.

El pare, Enric, procedia de Penàguila (l’Alcoià) i la mare, Dolors, de Dénia (la Marina Alta). El petit Valor vivia en un entorn privilegiat en molt sentits: una casa confortable al carrer Major; un poble i un medi agrest propici per al gaudi de la infantesa; una bona biblioteca familiar; uns pares cultes i preocupats per l’educació dels fills —el pare, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, li ensenyà a llegir català amb la revista satírica La Esquella de la Torratxa, la mare l’aficionà a la lectura i a les narracions de viva veu—.

Ingressà a l’Escola de Comerç d’Alacant, però abans d’acabar els estudis els ha d’abandonar perquè la família arrossega una important crisi econòmica com a conseqüència de llargues temporades d’acumulació de pèrdues. Els Valor i Vives emigren a Elda (l’Alt Vinalopó) el 1926 on el pare munta una acadèmia i el mateix Enric Valor entra a treballar d’auxiliar en la Unió Nacional de Fabricants de Calcer, organització patronal de la indústria sabatera.

Els primers anys de vida a Elda foren especialment durs per a la família. El jove Valor, però, trobà en aquesta localitat castellanoparlant, paradigma de la modernitat, molts estímuls personals, socioculturals i polítics. Conegué de prop la lluita de classes i en prengué consciència; reforçà l’interés per la lectura i l’escriptura que ja duia de la seua vila nadiua —a Elda signà el 1931 el seu primer conte literari, L’experiment de Strolowickz (escrit originàriament en castellà el 1928)—; sovintejà les sales de cinema; assisteix a representacions teatrals i hi participa; s’inicia en el moviment naturalista; manté una intensa relació amb l’anarquisme, tot i que acabarà afiliant-se al Partit Comunista, el 1930; encetà el festeig amb la seua futura muller, Mercedes Hernández; participa directament en els actes pacífics a favor de la II República; i augmentà el seu compromís idiomàtic a causa de les agressions contra el valencià que rebia per part d’alguns elders.

Sis anys després, el 1932, les condicions de vida de la família milloren significativament i es traslladen a viure a Alacant on, a més de fer un curt servei militar a la caserna de Benalua, acabar els estudis mercantils i muntar un pròsper negoci de ràdios, desenvoluparà una intensa activitat valencianista, en entrar en contacte amb grups i persones que s’hi dediquen a València. S’implica significativament en la redacció d’El Tio Cuc, col·labora en El luchador, intensifica la seua activitat lectora en català, fa un programa de caire nacionalista a Ràdio Alacant, crea l’Agrupació Regionalista Alacantina des d’on impulsà la celebració de la III Setmana Cultural Valencianista, a la ciutat d’Alacant. Enceta els seus primer passos de mestre de gramàtica publicant lliçons de valencià a El Tio Cuc, que serveixen per a difondre les Normes de Castelló aprovades el 1932.

La curta i intensa etapa alacantina es tanca quan el 1934, per motius laborals, s’instal·la a Catarroja (l’Horta). Poc després contrau matrimoni amb Mercedes Hernández Barrachina i el 1935 ja viu a la ciutat de València i naix el seu primer fill, Enric. Instal·lat a les comarques centrals continuà el seu activisme valencianista i escriptor en publicacions com El Camí, El País Valencià i La República de les Lletres.

El 1936, coincidint amb l’esclat de la Guerra d’Espanya, Valor envia a una editorial de Barcelona per ser publicada l’original d’El misteri del Canadian, la seua primera novel·la. Un bombardeig aeri destrueix el vagó correu i la novel·la resta inèdita. El 1937 és mobilitzat per l’exèrcit en defensa de l’ordre constitucional front als colpistes.

Acabada la guerra, i malgrat la desfeta material i moral patida per la família, ben prompte recuperen la normalitat, dins però d’un clima de misèria física i espiritual marcat per la por. Enric Valor i el seu germà Josep emprenen un seguit de negocis que els permeten sobreviure i, fins i tot, gaudir d’un cert benestar. És en aquest context quan el nostre autor entra en contacte amb la tertúlia literària de Miquel Adlert i Xavier Casp, dos valencianistes afectes al règim de Franco, i participa com a professor en el cursos de gramàtica valenciana —n’imparteix el primer el 1949— de la conservadora associació valencianista Lo Rat Penat. És un temps en què l’escriptor forja importants amistats: Miquel Batllori, Josep Iborra, Francesc de Borja Moll, Emili Beüt, Carles Salvador, Ferrer Pastor, Josep Giner, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Aquest últim l’anima i l’orienta tant en el treball gramatical i lexicogràfic com en la producció literària, especialment la rondallística.

El 1950 enceta una tasca escriptora incessant: publica el primer volum de les Rondalles Valencianes. I segueixen altres, el segon (1951), Narracions de la Foia de Castalla (1953); el tercer (1958); la primera edició de L’ambició d’Aleix (1960), novel·la amb què va tenir problemes de censura una dècada abans.

Des que el 1960 va «reprendre» la seua tasca de professor de valencià a través del mitjans de comunicació —no oblidem que començà a Alacant el 1933—, en concret al diari Levante, no deixa de publicar obres destinades a la dignificació de l’ús escrit i parlat de l’idioma: Lea valenciano en 10 días (1966), Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973).

Entre 1969 i 1972 col·laborà directament amb Joan Josep Senent en la direcció de la revista bibliogràfica Gorg. Aquesta revista fou molt més que un simple recull de recensions literàries. En realitat acabà convertint-se en una publicació cultural crítica que integrava tot el valencianisme progressista. El règim franquista acabà tancant-la, atés el to alternatiu que traspuava.

L’obra rondallística continuà fent camí als anys seixanta i setanta: Meravelles i picardies I (1964), Meravelles i picardies II (1970) i, ja als anys 1975 i 1976 , el primer recull complet de les trenta-sis rondalles a l’Obra Literària Completa (volums I i II)

L’estabilitat econòmica familiar i l’ambient polític i cultural que es viu a cavall dels anys setanta i vuitanta permeten Enric Valor, des d’una sòlida maduresa personal, desenvolupar i arredonir bona part de la seua obra. S’enceta la publicació, com ja s’ha dit adés, de l’Obra Literària Completa, que es completarà el 1982 amb el tercer volum Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, editada finalment en català i millorada i ampliada substancialment en relació al mateix títol en castellà, apareix el 1977. Aquest manual de consulta i estudi, junt al «best seller lingüístic» La flexió verbal (1983), són les dues obres referència gramatical més importants, consultades i estudiades d’Enric Valor. El 1980 es publicà la primera novel·la de la «Trilogia de Cassana», Sense la terra promesa; i el 1983, la segona, Temps de batuda. Enmig d’aquest tasca l’autor de les Rondalles Valencianes encara té temps per publicar diverses narracions.

Coincidint am l’oficilització de l’idioma i la seua generalització escolar, Enric Valor, l’obra i la trajectòria personal del qual és molt reconeguda pels sectors més dinàmics i compromesos de l’ensenyament des de mitjans dels setanta, arriba als escolars i estudiants, tant per la seua obra gramatical i lexicogràfica com per les rondalles, especialment les adaptades lingüísticament el 1985 per Rosa Serrano sota la revisió del mateix Valor.

L’any 1991 apareix l’última novel·la de la «Trilogia de Cassana», Enllà de l’horitzó, dins d’una magnífica edició denominada genèricament també Obra Literària Completa. La producció escrita d’Enric Valor minvarà considerablement a partir d’aquest moment, tot que encarà publicarà un recull de contes literaris titulat Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles (1996) i encetarà el pla d’una nova novel·la amb el títol provisional d’Un habitatge per a l’eternitat.

Des de mitjans dels anys vuinta fins a unes setmanes abans del seu traspàs, Enric Valor i la seua obra van ser objecte de nombrosos estudis i va rebre molts reconeixements, guardons i homenatges: Premi Manuel Sanchis Guarner de la Diputació de València (1983); Premi de les Lletres Valencianes (1985); és objecte de la tesi doctoral «L’obra narrativa d’Enric Valor», del professor Vicent Escrivà, de la Universitat de València (1986); Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987); Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993); i doctor honoris causa per les universitats de València (1993), Illes Balears (1998), Jaume I de Castelló (1999), Alacant (1999) i Politècnica de València (1999); va ser objecte d’un homenatge celebrat a Castalla, el I Simposi Enric Valor «Estudi i Festa» (1995); Tàndem Edicions publicà una extensa entrevista biogràfica, realitzada per Rosa Serrano, Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor (1995); la Universitat de València li dedicà el llibre Paraula de la terra (1998) i la Jaume I de Castelló, Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor (1998).

El 13 de gener del 2000, Enric Valor i Vives en deixava, tot llegant-nos una obra lingüística i literària de gran vàlua i una trajectòria cívica de compromís amb la llengua i el país exemplar i irrepetible.