Per Brauli Montoya
(Universitat d’Alacant.
Institut d’Estudis Catalans)

La seua obra en el camp lingüístic —eminentment normativa— s’adreçava, segons el mateix Valor, a fixar la varietat lingüística dels valencians, però també a procurar-se una formació personal que el dotara d’un model de llengua apte per a produir literatura, que era el seu objectiu últim. Potser per això un dels grans llegats de Valor ha consistit a proporcionar una llengua literària sòlida per a ús dels valencians. Enric Valor no posseïa una titulació acadèmica en filologia, però beu els coneixements d’aquesta disciplina d’un filòleg professional que s’havia format amb Pompeu Fabra: Josep Giner. Gràcies a això i a la seua experiència com a professor de català en els cursos de Lo Rat Penat, encàrrec que hereta de Carles Salvador, podem considerar Valor un autèntic gramàtic.

Els primers treballs que se li coneixen daten dels anys 30 i 40 però han romàs inèdits: Beceroles o Llibre de l'infant, Vocabulari Castellut, en coautoria amb Josep Giner, i la Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar, que aprofitarà Joan Coromines per al seu diccionari etimològic. També en part ha romàs inèdita la seua activitat lingüística inicial, que s’enceta en els periòdics Jornada i Levante, de València, com a corrector de català. Tanmateix, en aquests mateixos diaris comença a donar-se a conèixer, entre els anys 50 i 60, a través d’unes lliçons de correcció lingüística que hi publica sota títols com els de Parlem bé o Vocabularis. Aquests assajos primerencs de Valor com a gramàtic esdevindran la base d’alguns dels seus tractats gramaticals més importants, especialment de Millorem el llenguatge (1971), el qual conté normes de lectura i ortografia, correccions de vocabulari, de formes verbals, ús de modismes, etc. El malaguanyat Joan Solà, davant la segona edició, deia que es descobria en aquest llibre «una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tracte (molta delicadesa, prudència i pedagogia». L’obra ha continuat reeditant-se fins al final de segle (1999), en què ha conegut la tercera edició.

Les primeres gramàtiques valorianes es presenten en castellà: són el Curso de lengua valenciana (1966) i el Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973). El segon llibre suposa una millora considerable del primer i un canvi significatiu en el nom de la llengua atès que afina més en la descripció dels fets lingüístics i fa entrar en consideració les altres varietats de la llengua diferents a la valenciana. Però aviat aquesta gramàtica es veurà superada per la seua versió a la llengua objecte d’estudi, el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), que ha conegut 7 reedicions com a símptoma de la seua àmplia difusió. Aquesta gramàtica representa la culminació del model de llengua convergent (amb les altres formes normatives catalanes), que ha dominat el panorama de la normativa gramatical valenciana durant els tres darrers decennis del segle XX.

A l’entremig, Valor ha anat publicant obres que, en principi, estaríem temptats a qualificar de menors, com ara Lea valenciano en diez días (Breve método de pronunciación del catalán-valenciano-balear) (1966), de gran utilitat en el seu moment, o Temes de correcció lingüística (1983), on s’ocupa d’aspectes problemàtics de la normativa al País Valencià com l’«Ús indegut de la perífrasi anar + infinitiu». Així mateix, el nostre gramàtic ha conegut un vessant més pedagògic amb La flexió verbal (1983), que no sols és un inventari dels paradigmes verbals perquè es complementa amb informació útil que no inclouen altres inventaris similars, com ara el grau d’obertura de les vocals rizotòniques. Aquest treball és, realment, un best seller, ja que ha assolit les 27 reedicions fins ara. Finalment, en aquesta línia pedagògica Valor ha publicat també Llebeig (1975), amb Pere Riutort, i ha ampliat la seua tasca, bàsicament gramatical, als àmbits lexicogràfic i gramatical amb obres com Vocabulari fonamental (1988), amb son fill Enric Valor i Hernández; Vocabulari escolar de la llengua (1989), o Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993), amb Rosa Serrano.

Enric Valor  i Vives veu compensada la seua activitat en pro de la normativització de la llengua dels valencians en ser nomenat, des del moment de la seua creació (11 de juliol de 1978), membre de l’Institut de Filologia Valenciana, de la Universitat de València, fundat per Manuel Sanchis Guarner (hui Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de les universitats d’Alacant, València i Jaume I, de Castelló), i, posteriorment, membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (21 de novembre de 1986).

Bibliografia lingüística

• VALOR i VIVES, Enric. Beceroles o llibre de l'infant (obra inèdita escrita els anys trenta).
• VALOR i VIVES, Enric. (1966). Lea valenciano en diez días (Breve método de pronunciación del catalán-valenciano-balear), València, Impremta Fermar.
• VALOR i VIVES, Enric. (1966). Curso de lengua valenciana, València, Impremta Fermar.
• VALOR i VIVES, Enric. (1971). Millorem el llenguatge, València, Gorg; València, Eliseu Climent Editor,1979, 2 volums [3 reedicions].
• VALOR i VIVES, Enric. (1973). Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, València, Gorg.
• VALOR i VIVES, Enric; RIUTORT, Pere. (1975). Llebeig, València, Pere Riutort.
• VALOR i VIVES, Enric. (1977). Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, València, Eliseu Climent Editor, 1992 [7 reedicions].
• VALOR i VIVES, Enric. (1983). La flexió verbal, València, Eliseu Climent Editor, 1996 [27 reedicions].
• VALOR i VIVES, Enric. (1983). Temes de correcció lingüística, València, Eliseu Climent Editor, 1984 [2 reedicions].
• VALOR i VIVES, Enric; SALVADOR, Vicent; PASCUAL, Vicent; NICOLÁS, Miquel. (1985). Llengua i literatura. BUP-1, València, Gregal Llibres (Consorci d'Editors Valencians).
• VALOR i VIVES, Enric; VALOR i HERNÁNDEZ, Enric. (1988). Vocabulari fonamental, Barcelona, Plaza & Janés.
• VALOR i VIVES, Enric. (1989). Vocabulari escolar de la llengua, València, Carena Edicions [1 reedició].
• VALOR i VIVES, Enric; SERRANO, Rosa. (1993). Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes, València, Tàndem Edicions.
• VALOR i VIVES, Enric; GINER, Josep. (1996). Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar, reproduït a E. Casanova. «Aportacions d'Enric Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari Castellut de 1948, d'Enric Valor i Josep Giner». A: Simposi d'estudi i festa Enric Valor. Actes, Alacant, Diputació d'Alacant, 157-180.