—[215-216]→

Cant dotzé

La creu de Canigó³⁸

—[217]→

CHOR DE MONJOS, sota la montanya

CHOR DE MONJOS


	Abans que'l comte mòria,
	pujèm, pujèm al cim de Canigó,
	ab lo signe sagrat de la victoria
	á coronar lo front del Rosselló.
	La nuvolada obscura,	5
	mortalla immensa d'un gegant difunt,
	abriga ja la altura,
	apagant d'una á una les estrelles;
	mes nos guía la Creu més alta que elles;
	en nom de Deu, amunt.	10

—218→

CHOR DE FADES dalt

CHOR DE FADES


	Per los núvols lo tro y per les montanyes
	va rodolant com carro que s'estimba,
	aprop d'ací ressonan veus estranyes,
	mentres la nostra minva.
	¿A profanar nostre palau quí puja?	15
	¿Caldrá per ells que fuja,
	bresques y ruschs deixantlos, nostre aixam?
	Cau damunt seu, tempesta que rodolas,
	¡oh núvol que braholas!
	desenvayna lo glavi de ton llamp.	20

CHOR DE MONJOS


	Com un volcá que esclata, la tempesta
	del Canigó la cima ha somoguda,
	s'adreça sollevada la congesta,
	del torb per l'ala bategant rompuda,
	que brunz com una roda	25
	de corcers esverats per la batuda.
	Esbrosta'l bosch com vinya en temps de poda,
	grossos penyals de llur sient desbanca,
—219→
	remou, capgira, arranca,
	ab terratrèmol, fetes niu de furies,	30
	preguntan les boscuries
	si, ab sos cimals de neu y arrels de marbre,
	com un esqueix del arbre,
	del Pirineu lo Canigó s'esbranca.
	Peró la Creu nos guía,	35
	de nostra companyía
	ni de nostres cabells no'n caurá un;
	ni mòures pot la fulla
	sense que Deu ho vulla.
	En nom de Deu, amunt.	40

CHOR DE GOJES


	Avall los hermitans y cenobites,
	com est palau no'n daura un altre'l sol;
	si volen ferne monestirs y hermites
	per darshi ab ángels cites,
	per son platxeri Flordeneu se'l vol.	45
	Mes ¡ay! com fortalesa
	que escala per set bandes l'enemich,
	nostra montanya es presa
	al sò d'himnes monástichs y canturies
	de cent campaneríes al repich.	50
—220→
	Anèm, anèm! nostre palau s'aterra,
	trencades ses columnes de cristall,
	y ¡ay! com la neu que coroná eixa serra,
	nostra gloria que's fon va riu avall!

CHOR DE MONJOS


	Per entre la boyrada que s'esqueixa	55
	á Catalunya's va veyent més gran,
	pujant de feixa en feixa
	per les espatlles d'eix turó gegant.
	L'aurora lo corona
	de raigs d'argent ab nívea madeixa	60
	que d'or se va tornant.
	Lo bes últim li dona
	l'estrella matutina,
	perdentse entre l'aurífera boyrina,
	com entre cabells rossos un brillant.	65
	¡Oh! salve, Catalunya,
	la fosca nit s'allunya,
	la nuvolada's fon,
	y com áurea corona gegantina,
	lo sol se posa en ton puríssim front.	70

—221→

La Goja de Mirmanda

LA GOJA


	Adeu, cèltica vila de Mirmanda,
	per no tornar me'n vaig,
	may més veurás les gojes en garlanda
	d'una banda de riu á l'altra banda
	dançar pe'l mes de maig.	75
	Tes cases d'una á una hi veurás caure
	com ell veurá disminuhir son raig.
	Cansades de vetllar entre ruines
	veurás desdir y ajaure
	tes colossals alzines	80
	que ha perdonat lo llamp,
	y tos palaus, tes torres y piscines
	jaurán com flors y espines
	que deixa'l temps dallades en son camp.
	Pedrera d'eixos pobles	85
	serás mil anys; de tes muralles dobles
	se'n bastirán castells y monestirs,
	de taula servirán tes ares nobles,
	de fites tos menhirs.

Los monjos del Monestir del Camp

MONJOS


	La Provença de moros escombrada,	90
	al peu del Canigó los rebatía
	Carles lo Many un día,
	guiant la seva armada,
	com al poble de Deu l'arca sagrada,
	una imatge de bronzo de María.	95
	La set que's beu la sanch dintre ses venes
	l'estoch fa caure de ses mans morenes.
	Mes Carles se'n adona,
	cau de genolls als pens de sa Patrona
	y clava sa Joyosa en un conreu,	100
	d'hont brolla l'aygua pura
	que nou delit los dona
	per traure de l'altura
	l'enemich de sa patria y de son Deu.
	D'aquest prodigi en eternal memoria	105
	fundá en lo Camp lo nostre monestir;
	y la Mare de Deu de la Victoria,
	estrella de sa gloria,
	esser volgué l'Estrella de Tuhir.

—223→

La Goja de Galamus

LA GOJA


	Esfloredices valls de Fenolledes,	110
	adeu, adeu, desert de Galamús;
	també de tes arbredes,
	que arrosan aygues fredes,
	me trauhen los deixebles de Jesús!
	Adeu, los de Nohedes,	115
	Estany Negre, Estany Blau y l'Estelat,
	espills d'eixes pinedes
	y d'eix cel de safir immaculat!
	¡Qué tristos ara us miro,
	tan frescos y rihents que us he deixat!	120

L'hermitá de Galamus

L'HERMITÁ


	Desde ací dalt t'oviro,
	placèvol hermitatge,
	y ja per tu sospiro
	com l'aucellet que anyora
	son niu entre'l brancatge.	125
	Ahir de Sant Antoni
—224→
	trobí en la Cova una divina imatge
	que, en signe de victoria,
	de porcell en figura, té'l dimoni
	als peus. ¿Baixáli un Angel de la Gloria	130
	perque del herm l'aspresa m'endolcís?
	Dolça Tebayda mía,
	cancell del paradís,
	en tu, d'eix serafí ab la companyia,
	dolça Tebayda mía,	135
	ja moriré felíç!

LA FADA DE RIBAS


	Adeu, Coves de Ribas,
	ja no us veuré may més,
	fontana remeyera d'aygues vives,
	cistell de flors de Nuria	140
	ab faixes de verdor al cel sospès.
	Ja'l ressó no ohirán de ma canturia
	pujant los traginers per lo camí,
	y'l pastoret que vetlla en la boscuria
	en la ribera estesos	145
	mos tovallons no ovirará al matí.
	May més d'amor encesos
	vindrán los cavallers á aquella Cova
—225→
	que sols l'amor obrí;
	si algú mon niu retroba,	150
	lo trobará sens mi!
	En eixes valls á rellevar ma fama,
	vestit de foch y flama,
	ja ve'l Comte l'Arnau;
	boscos, soleys, masíes que'l cor ama,	155
	per sempre adeu siau!

OLIVA


	Si ve'l Comte l'Arnau, altres ne venen:
	la creu en sa má tenen
	y l'amor de Jesús dintre del cor,
	y ab aqueix foch diví la terra encenen,	160
	fentne l'astre flammíger del amor.
	L'esbart del cel de Monagals eixía
	quant ja la marejada
	de moros decreixía
	y ahont nasqué Ripoll, á la besada	165
	del Ter y del Freser,
	en illa gerda eix monestir bastía,
	de Catalunya baluart primer.
	Fets ángels de la patria, allí guardaren
	sa historia y son tresor,	170
—226→
	son esperit naixent allí breçaren,
	adormintlo ab cançons de l'antigor.

La de Fontargent

FONTARGENT


	No us tornaré pas veure,
	boscuries andorranes,
	rius de Fontalba, estanys de Fontargent;	175
	ni us dich ¡ay! á reveure,
	mes serres catalanes,
	que veig fugir, fugir cap á occident!

L'hermitá de Meritxell

L'HERMITÁ


	Desníessen la fada á la bona hora,
	millor Reyna y senyora	180
	en Meritxell trobaren estes valls.
	Fa música á ses plantes lo Valira,
	que d'Ordino á Soldeu, armoniosa,
	té la figura d'una immensa lira
	de braços de cristalls.	185
	Damunt son front lluheixen
	los dotze estanys Pessons³⁹, corona hermosa
—227→
	que de brillants y gemmes li ofereixen
	aqueixes cimes hont lo cel reposa:
	corona d'Ariana esplendorosa	190
	que, del zenit despresa,
	quedá entre terra y cel aquí sospesa.

les fades de Rosas y Banyolas

LES FADES


	Adeu, viles y platges y boscuries,
	d'aqueixes endreçuries.
	Passá en ales dels somnis ilusoria	195
	l'albor de nostra gloria,
	com passan los metéors que'l cel faixan
	ab moridora estela d'argent pur,
	aixís, vora la mar, pujan y baixan
	les serres de Bagur⁴⁰.	200

Los monjos de Banyolas

MONJOS


	Quant Carlomagne deslliurá á Girona,
	se vejeren exèrcits per los ayres
	uns ab altres lluytar, com llenyatayres
	ab llurs destrals dintre l'afrau pregona;
—228→
	plovía sanch per darli nou baptisme;	205
	llampeguejá y en hòrrida tempesta
	senyá una creu de foch sa ebúrnea testa.
	Los moros la revenja encomanaren
	á un drach del negre abisme,
	que devorava nines é infantons	210
	y, arreu, los cavallers que ab ell lluytaren,
	ab sos cavalls, ses armes y penons.
	Era feréstech, monstruós, deforme;
	ab son verí l'Estany enterbolía,
	y de sa cua ab lo remás enorme	215
	a la vila ses ones rebatía.
	Lo monjo Sant Emeri,
	dels orfanets y viudes á les veus,
	deixá son asceteri
	y'l monstre esgarrifós caygué á sos peus.	220

Los de Sant Pere de Ruda

MONJOS


	Quant de Cósroes l'espasa flamejanta
	cremava de David la ciutat santa,
	en son etern, inderrocable soli
	tremolá la ciutat del Capitoli.
	Lo papa Bonifaci, en barca ayrosa,	225
	lo cap del Príncep dels apóstols posa,
—229→
	penyora que á tu't fía,
	¡oh Catalunya, oh dolça patria mía!
	La empeny ab má amorosa
	la mar, vers hont comença'l Pirineu,	230
	al peu del Cap, de Venus trono un día,
	que suplantá la Creu.
	Los mariners á ses divines plantes
	de les reliquies santes
	estojan lo tresor.	235
	Al riure l'iris de la pau hi tornan
	y'l tabernacle adornan
	garlandes de verdor.
	Ab llur mantell les eures lo cobreixen
	y aritjols y ridortes li guarneixen	240
	un maig de cel que'ls ángels fan florir.
	Vehent que Sant Pere escull lo Verderari
	per son reliquiari,
	li fan una capella,
	d'hont brotá, com la flor de la poncella,	245
	de Sant Pere de Roda⁴¹'l monestir.

La Goja de Lanós

GOJA


	Adeu, terra cerdana,
	mon paradís un día,
—230→
	qué n'ets ¡ay! d'anyorívola per mi,
	d'ençá que en ta Solana,	250
	verger de l'amor mía,
	tots los meus somnis esflorar vejí!

Los pabordes de Nuria y Font-Romeu

PABORDES


	Se sent algú que plora
	vers Font-romeu y Nuria,
	de les alojes es l'esbart que açtora	255
	nostra suau canturia.
	Cantèm, cantèm, llur fosca nit declina
	als raigs de vostra aurora,
	¡oh Estrella matutina
	de Nuria y Font-romeu!	260
	siau vos la Regina
	de nostre Pirineu.

CHOR DE GOJES


	Anèmsen, Flordeneu; de fulla en fulla
	vostra corona d'or se va desfent,
	lo vol de nostres ilusions s'esbulla	265
—231→
	com un esbart de papallons al vent.
	Deixèm aqueixa cima sobirana,
	y en alguna illa de la mar llunyana,
	d'ahont deguerem segles há, sortir,
	tot recordant la terra catalana	270
	anèmsen á morir!

FLORDENEU


	Fan anys, avuy mateix, en aquesta hora,
	jo seya ací ab Gentil;
	los besos de l'aurora
	volavan per son front, com les abelles	275
	pe'l front de les poncelles
	que en sa brosta desclou l'alè d'abril.
	Y avuy, á aquesta cima
	que guarda la petjada de son peu,
	ab quant mon cor estima	280
	tinch de donar l'adeu!
	Montanyes regalades
	son les de Canigó;
	per mi bé ho son estades,
	mes ara no ho son, no!	285

—232→

LES FADES partint

FADES


	Quant lo novembre esfulladíç s'acosta,
	s'aplegan en la costa
	les orenetes per passar la mar;
	aixís de tu, ma dolça Catalunya,
	lo nostre vol s'allunya,	290
	girantse sols per vèuret y plorar!
	Un jorn tornarán elles
	ab los amors, los lliris y roselles,
	los cántichs dels fadrins y les donzelles;
	¡sols á nosaltres no'ns veurás tornar!	295

CHOR DE MONJOS


	Ja som al cap d'amunt de la montanya,
	balcó del Pirineu;
	se veuhen desde ací França y Espanya,
	junyímles ab la Creu.
(Plantantla y adorantla.)
	Arbre florit del Gólgota en la roca,	300
	¡oh Creu! obriu lo cel ab vostre front,
—233→
	tancau, tancau l'infern ab vostra soca,
	y ab vostres braços relligau lo món.

OLIVA


	Del iris bell la virolada cinta
	sobre la Creu del Canigó se mostra,	305
	corona celestial que un ángel pinta.

UN INFANT


	Com perles que en l'arena
	deixan les ones blaves de la mar,
	entre'ls núvols del cel que s'asserena
	se veuhen sants y vèrgens blanquejar.	310

CHOR DE SANTS en los núvols

CHOR DE SANTS


	Crux fidelis inter omnes
	arbor una nobilis

—234→

GARÍ, ABAT⁴²


	Del amor de Jesús ¡oh dolça escola!
	la que en lo claustre de Cuxá plantí,
	suau perfum ne vola	315
	millor que d'un jardí:
	dels candidats mirau la blanca estola,
	mirau sos cors brollant amor diví!

CHOR DE SANTS


	Silva talem nulla profert
	fronde, flore, germine.	320

Sant Romualdo y Sant Marí

SANTS


	Com niu de rossinyols entre englantines,
	jo veig nostre hermitatge
	davant lo monestir de Sant Miquel;
	aparicions divines
	baixavan á eix boscatge,	325
—235→
	pujántsen nostres ánimes al cel.

SANT URSÉOLO


	Un día, de Venecia Dux fortíssim,
	á ma esposa la mar doní anells d'or,
	per vos, Jesús dolcíssim,
	per vos guardava l'ánima y lo cor.	330
	Com en ales d'un ángel del Altíssim,
	Garí, en ta companyía,
	á viure en la abadía
	vinguí de Sant Miquel,
	y fills, muller y regne, quant tenía,	335
	tot ho deixí per eix recó de cel.
	Sovint fins á l'aurora
	un èxtasis diví'm lligava fora;
	quant l'albadella⁴³ me cridava al chor
	un dematí, la porta era tancada;	340
	jo demanava entrada,
	ningú'm sentí, ningú, sinó'l Senyor.
	Ell m'enviá dos ángels amorosos
	ab una escalad'or.
	Ditxosos, ¡oh! ditxosos	345
	los que pujan, ¡oh Creu! per ta florida
—236→
	brancada, arbre de vida,
	que'l fruyt del cel nos du;
	per pujar de la Gloria al goig sens mida
	l'escala d'or ets tu!	350

CHOR DE SANTS


	Flecte ramos, arbor alta.

SANT VICENS⁴⁴


	Abaixaulos, ¡oh Creu! cap á Colliure.

Sant Guillem de Combret

SANT GUILLEM


	Los pobles abrigau del Vallespir,
	florit niu de repòs hont volguí viure.

SANT NARCÍS


	Guardau lo mur de l'immortal Girona.	355

—237→

SANTA EULARIA


	Posauvos en l'escut de Barcelona.

Ssants Lluciá y Marciá

SANTS


	Y sobre'l cor de nostra mare Ausona,
	fentla en ciencia y pietat florir.

SANT DÁMAS


	Y en l'Ampurdá, lo Rosselló y Cerdanya,
	Catalunya y Espanya,	360
	feuhi la fe de Jesucrist reviure,
	feu á ses plantes lo Coran morir.

OLIVA


	¿Sentiu? de la campana
	de nostre monestir se sent lo plor,
	mon cor ab ella una oració us demana	365
	per mon germá que's mor.

—238→

CHOR DE MONJOS


(S'agenollan.)
	Proficiscere anima christiana.
	Del cos rompent los llaços,
	surt d'aquest món crisálida immortal.
	Rebeula com esposa en vostres braços,	370
	lliuraula ¡oh Deu! del terbolí infernal,
	com á Lot del incendi de Sodoma,
	á Daniel de les urpes del lleó,
	á Sant Pere y Sant Pau de les cadenes
	de la cruenta Roma,	375
	á Job d'un mar de penes
	y á Moysés dels corcers de Faraó.

UN INFANT


	Dins una alba de llum serena y pura
	jo'l veig enarborarse,
	rejovenit y lliure:	380
	dos justos de l'altura
	tot baixant á recèbrel veig somriure;
	de l'un la noble y bélica figura
—239→
	se sembla al que ara puja del desterro,
	y ab ells veig abragarse;	385
	l'altre es hermós com pomeró en abril,

CHOR DE MONJOS


	Aquell deu ser lo comte Tallaferro,
	aquest l'hermós Gentil!

OLIVA


	Gloria al Senyor; lo núvol de tristesa
	que amortallá tant temps l'ánima mía	390
	com los núvols del cel se va desfent;
	la nit recula empesa
	per la claror del día
	que riu en la finestra d'Orient.
	La nostra terra aymada,	395
	que de Mahoma sota'l jou vivía,
	com un guerrer armada
	empeny los sarrahins vers l'Occident.
	Lo comte Berenguer de Barcelona
	aixampla sa corona,	400
—240→
	Catalunya's desvetlla escamarlada,
	cama ençá, cama enllá del Pirineu,
	com damunt son corcer una amaçona
	que s'adormí una estona,
	venint de abrahonar un semideu.	405
	A l'áliga real es pariona
	que ab cada ala domina
	un vessant de la serra gegantina.
	Derrocat lo titánich Almansor,
	del islamisme vespertina estrella	410
	¿quí sab si algun nostre héroe fórmidable
	ha d'aixecar sa espasa immensurable
	de gran conqueridor?
	¿Quí sab, quí sab si ab ella,
	sa corona y sa llar veyent petites,	415
	á un gran realme ha de donar les fites?

Chor d'homens de Paratge

HOMENS


	Partim ab tro de guerra,
	com temporal que baixa de la serra;
	la llagostada mora
	llancèm per sempre d'eixos camps afora,	420
	aprés los llaurarèm:
	de les visarmes, relles,
—241→
	de les espases ne farèm corbelles;
	lo blat avuy son sarrahins, seguèm!

CHOR FINAL


	Gloria al Senyor: tenim ja patria amada,	425
	qué altívola es, qué fórta al despertar!
	al Pirineu miraula recolzada,
	son front al cel, sos peus dintre la mar.
	Branda ab son puny la llança poderosa;
	lo que ella guanye ho guardará la Creu:	430
	sobre son pit té sa fillada hermosa
	que'ns fa alletar ab fe y ab amor seu.
	Brecèmla encara en est breçol de serres,
	enrobustim sos braços y son cor,
	sos braços fem de ferro per les guerres,	435
	mes per la pau umplim son pit d'amor.
	Patria! 't doná ses ales la victoria;
	com un sol d'or ton astre's va llevant;
—242→
	llança á ponent lo carro de ta gloria;
	puix Deu t'empeny, ¡oh Catalunya! avant.	440
	Avant: per monts, per terra y mars no't pares,
	ja t'es petit per trono'l Pirineu,
	per esser gran avuy te despertares
	á l'ombra de la Creu.

Per guiar més bé al lector, en lo bosch de montanyes hont se descabdella esta llegenda, y per estalviar un sens fi de notes geográfiques, la havèm enriquida ab l'adjunt mapa del Pirineu catalá, fet expressament pe'l distingit D. Joseph Ricart, qui, no obstant d'haverne sortit tan ayrós, s'ha plangut de la falla de temps per posarlo al punt que volía. Al menys aixó tindrán que agrahirnos los vistayres é intrèpits escursionistes de nostra terra, cada día més enamorats de ses altures, vehines del cel.